classesdhistoria

[classesdhistoria]

😍😍😍😍❤️❤️❤️❤️❤️ Centorea i love you❤️❤️❤️❤️ And hime from centaures no nayami

[classesdhistoria]

L’ASTÈRIX VATICINA EL CORONAVIRUS.

El dilluns 9 d’octubre de 2017, sortia publicat a El Periódico, la noticía de queja es ttrobava disponible a les llibreries la darrera historieta còmica de l’Astèrix i l’Obèlix.  Titulada Astérix et la transitalique, és l’episodi nº 37 de la saga, i està escrita i dibuixada per Ferri i Conrad, que substitueixen en aquesta funció a Goscinny i Uderzo.

L’article del Periódico, feia referència a certes similituds entre l’actualitat que es vivia en aquell moment en relació al “procés” català i les vel·leitats sobiranistes a que es fa referència en el còmic i que enfronten elsromans amb la resta de pobles de la península itàlica (vènets, llombards...)  Però les vel·leïtats sobiranistes no són el tema central de les noves aventures de l'heroi gal. Després d'‘Astèrix i els pictes’ (2013) i ‘El papir del Cèsar’ (2015), el tàndem format per Jean-Yves Ferri (guionista) i Didier Conrad (dibuixant) buscava un destí fora de les fronteres gal·les per a la seva tercera història.

Així va sorgir la idea de fer una carrera per etapes a través de les vies romanes. Una competició oberta a tots els pobles del món conegut en què Juli Cèsar imposa com a condició la victòria del carruatge romà.

El cas és que l’'aventura italiana té tots els ingredients esperables. També eldolent. Aquesta vegada encarnat en el personatge d'un auriga emmascarat de nom Coronavirus, un campió romà que amaga darrere la seva façana una gran debilitat. “Els dolents, més que dolents, són tontos. Astèrix és un excel·lent retratista de la tonteria”, diu Ferri.

El fet és però que la coincidència del nom de l’antiheroi amb el de d’organisme que ha causat l’actual pandèmia, resulta gairebé profètica. Si més no, resulta tan al·lucinant que elguionista de l’Astèrix es decidís en el seu dia a batejar el malvat emmascarat de l’episodi amb aquest àlies i no un altre qualsevol, que la coincidència es podria titllar de mal auguri profetic en tota regla. 

[classesdhistoria]

CENTAURES

En la mitologia grega, els centaures (en grec antic Κένταυρος Kentauros, plural Κένταυροι Kentauroi) eren unes criatures meitat home, meitat cavall. Segons la llegenda, vivien als boscos i a les muntanyes de les regions d'Arcàdia, l'Èlide i Tessàlia. Generalment, són imaginats amb sis extremitats: quatre potes de cavall i dos braços d'home. Es diu d'ells que eren rudes i de costums brutals. Menjaven la carn crua i els excrements de porc, i s'emborratxaven fàcilment.

Els centaures són també protagonistes de vàries llegendes. En una d’elles, s’enfronten a Hèracles. En una altra, lluiten contra els làpites, un poble de Tessàlia governat per Piritous, que havia convidat els centaures al seu banquet de noces, ja que eren parents. Però com que els centaures no tenien costum de beure vi es van emborratxar fàcilment. Un d'ells, Eurició, va voler raptar la núvia, Hipodàmia i va començar una batalla general amb molts morts a cada banda. Els làpites, al final, van aconseguir la victòria i van expulsar els centaures de Tessàlia.

En la foto superior es mostra un detall d’un objecte de ceràmica on apareix una representació d’Hipodamia assetjada per un centaure.

Alguns centaures apareixen en diverses llegendes de raptes. Eurició va intentar prendre Mnesímaca, filla de Dexamen, a Hèracles, el seu promès. Nessos, al passar el riu, va voler violar Deianira. Recos i Hileu van voler violar a Atalanta. En fi, que eren uns faldillers de mena.

[classesdhistoria]

LES MÒMIES EN EL CINE

En la cultura popular moderna, l’Egipte dels faraons és vist com una civilització fastuosa i enigmàtica, sobretot en relació amb lesseves creences sobre la mort i el més enllà. La consideració que professaven pels morts i el costum que tenien de momificar els faraons, fa creure els més il·lusos en una factible ressurrecció dels morts i llur retorn inusitat a l’existència terrenal, a fi de venjar ofenses, recuperar amors perduts i extendre de nou les set plagues d’Egipte. De tal manera que a ningú sobta que l’arquetip de la mòmia hagi estat percebut tant en la literatura com en el cine occidental, talment com un monstre comparable als vampirs o Frankenstein. 

 I això, des de primera hora, perquè el mateix Georges Méliès - un dels artifexs del cinema en els seus inicis- va anticipar-se a filmar l’any 1903, Le Monstre, que és una paròdia sobre el mite de la mòmia que retorna d’entre els morts.

Poc més tard, s’estrenaria a la cartellera  Die Augen der Mumie Ma (Los ojos de la momia, 1918), de Lubitsch. 

Tot i que la cinta que més impacte i commoció causà entre els espectadors cinèfils de l’època, va ser The Mummy (La momia, 1932), de Karl Freund, protagonizada por el gran Boris Karloff, qui va ser el malson dels adolescents afiliats a les joventuts hitlerianes. Una mena de Fredy Krugger però estil retro, per així dir-ho.

[classesdhistoria]

A fi d'afavorir la retirada de la circulació de vehicles contaminants, la ATB que és l'entitat que gestiona el transport públic de Barcelona, ha creat la t-verda.

Qualsevol persona empadronada a la región metropolitana que acrediti el desballestament d'un vehicle contaminant i es comprometi a no adquirir-ne un altra durant els 3 anys de vigència de la targeta...

...podrà gaudir dels avantatges que comporta ser titular de la targeta i que suposen poder fer ús del transport públic integrat (metro, bus, tramvia i ferrocarrils) de forma gratuïta.

Gràcies a aquesta iniciativa. En qüestió d'un any (2018), s'han retirat de la circulació més de 2.500 vehicles.

[classesdhistoria]

El mineral més dur que es coneix és el diamant, i s'ha utilitzat des de fa molt com a pedra preciosa en joieria.

Peró cada cop té més aplicacions en el camp de la indústria i la medicina. Sobretot d'ençà de la invenció del diamant sintètic.

La circonita és una imitació sintètica del diamant que es fa servir en joieria i orfebreria. Mentre que la kimberlita, en canvi, és la roca mare que conté el diamant.

[classesdhistoria]

El Vaticà és l'estat que encapçala el rànquing mundial de criminalitat per habitant

Si el Vaticà fos de gran com Mallorca, i Rússia fos proporcionalment igual de gran, ocuparia dos vegades la superfície de Júpiter.

L'obelisc que presideix el centre de la plaça de Sant Pere, va ser dut a Roma provinent d'Egipte en temps de l'emperador Calígula.

[classesdhistoria]

[classesdhistoria]

Cavernícola

Cavernícola (Carl Gottlieb, 1981)

Dades.Títol original: Caveman  Any: 1981 Director: Carl Gottlieb. Durada: 91 min. País: Estats Units. Guió: Carl Gottlieb i Rudy de Luca. Música: Lalo Schifrin. Fotografia: Alan Hume. Repartiment: Ringo Starr, Dennis Quaid, Shelley Long, Barbara Bach. Productora: Estats Units; United Artists. Gènere: Comèdia, Prehistòria.

Sinopsi. Cavernícola  és un film on en Ringo Starr fa d’un paio que es passa mitja peli ajupit perquè pertany a una tribu de cromanyons estrafets de la mala postura que adopten en caminar. Suposo jo -conforme dedueixo- que en Gottlieb volia fer entendre que eren uns especimens troglodites mig geperuts perquè encara no acabaven de saber ben bé que era allò del bipedisme hominid. El cas és peró que, a mitja peli, en Dennis Quaid el descontractura d’una forta abraçada i, d’ençà de llavors que ja anirà més dret que el pal d’una escombra. En fi, aquest és el nivell dels gags infumables que gasta la peli, a banda d’uns quants anacronismes que se suposen que fan riure com ara que els tals hominids siguin coetanis dels dinosaures o que uns individus d’una altra tribu rival,  parlin en anglés. Peró no patiu que la resta de la peli no us la explico perquè, certament, seria un  SPOILER i no vull que la deixeu de veure per culpa meva. 

Crítica cinematogràfica. Qualsevol diria que el productor o qui coi fos que va donar el seu consentiment a que es filmés semblant “truño” de peli, anava ensufatat fins les celles d’alguna merda adulterada que li devia sentar fatal, ja que altrament no s’explica que apostés els calès de la United Artists en això. I menys encara quan just un any abans, s’havia estrenat Airplane!, peli còmica produida per la Paramount, que aqui es coneix amb el títol de Aterriza como puedas i amb la que, certament, sí que et descollones de riure. En canvi amb aquesta, més aviat t’agafen ganes d’apagar la tele i perdre el temps amb qualsevol altra fotesa, malgrat que el tipus d’humor que gasta es, si més no en aparença, d’un gènere semblant a la de la peli on surt en Leslie Nielsen i companyia. 

Així també, i en referència a la ja comentada A la recerca del foc, convè assenyalar que a banda de la coincidència que mantenen ambdues pelis en relació a l’any d’estrena i la temàtica del film, s’assemblen com un ou a una castanya.

És d’agraïr - això sí-, que en acabat de la peli, en Ringo Starr se’n adonés de que el millor que podia fer era dedicar-se a una altra cosa, mentre que en Dennis Quaid acabés per redimir-se amb el temps, tot i protagonitzant la sèrie dramàtica britànica Fortitude (Sam Miller, 2015), que val molt la pena de veure sempre i quan no t’espantin ni les pandèmies ni el sang i fetge una mica Gore. 

Xafarderies sobre la peli.- Entre d’altres, Ringo Starr comparteix repartiment amb Barbara Bach de qui, segons ell mateix afirmà, s’enamorà només de veure-la. Ja abans, la mossa havia fet de “femme fatal” a una peli de James Bond: The spy who loved me (Lewis Gilbert, 1977), paper que l’havia convertit en una “sex-symbol” de primer ordre per als seguidors de la saga de l’agent 007. El cas és que l’enamorament va ser recíproc i ambdós es van convertir en parella, tot i casant-se de seguida i, fins avui que jo sàpiga, continuent formant matrimoni.

Aquest és en Ringo Starr quan tocava la bateria a The Beatles.

Encara que sembli mentida, abans de rodar aquesta merda de peli, en Carl Gottlieb havia sigut coguionista de la peli Jaws (Steven Spielberg, 1975)

[classesdhistoria]

A la recerca del foc

A la recerca del foc (Jean-Jaques Annaud. 1981)

Dades.Títol original: La guerre du feu  Any: 1981 Director: Jean-Jacques Annaud. Durada: 105 min. País: Canadà. Guió: Gérard Brach basada en la novel·la homònima de J.H. Rosny. Música: Philippe Sarde. Fotografia: Claude Agostini. Repartiment: Matt Birman, Franck-Olivier Bonnet, George Buza, Rae Dawn Chong, Nicholas Kadi, Everett McGill, Ron Perlman, Kurt Schiegl y Gary Schwartz. Productora: Canadá / França / Estats Units; Belstar Productions / Ciné Trail / Stéphan Films / International Cinema Corporation. Gènere: Aventures, Prehistòria.

Sinopsi. A la recerca del foc és una peli on neandertals i cromanyons es foten d'hòsties perquè els neandertals són uns piromans que volen mantenir sempre encesa la flama de l'esperança, que no és altra cosa que una foguera espurnejant de continu. I en canvi els cromanyons, que són uns refotuts emprenyadors de mena i torracollons a més no poder, van i els hi apaguen el foc a terra. El cas és que els neandertals no en saben fer de foc. Es veu que llavors no se'n feien de mistos i doncs, són incapaos d'encendre altre cop la foguera. En fi, la resta de la peli no te la explico perquè seria un  SPOILER se'ns més. I no mola. Si t'interessa te la mires i m'expliques.

Xafarderies sobre la peli. L'any de l'estrena, per aqui corrien uns altres homínids que de sapiens no en tenien gaire i que van muntar un sidral de ca l'ample. Van assaltar les corts espanyoles i van disparar uns quants trets a l'aire per tal de fer callar els diputats i imposar l'ordre. "¡SE SIENTEN COÑO!". L'escriptor Javier Cercas explica com va anar la cosa en Anatomía de un instante, Mondadori, 2009. Assaig sobre la qüestió que com tot el que m'he llegit d'en Cercas és cosa fina. Meleta de romer, que diu la xica que fa pastissos al Cuines de TV3. En fi, si voleu us ho llegiu que no causa malestar estomacal, ni diarrees mentals,  ni té contraindicacions de cap mena. El curiós de la peli és però que entre els assesors amb qui comptà el director per tal d'ambientar les escenes i no fer el pallús fent sortir un austrolopitecus pentinat amb clenxa, s'hi trobava en Desmond Morris, un zoòleg reputat que el seu dia va publicar un llibre on retratava el comportament dels humans com si fossin una espècie qualsevol de micos. Talment com si els del NATIONAL GEOGRAPHIC fèssin un reportatge sobre els babuins de la sabana. I és clar, això va ser causa de bastanta polèmica. El llibre, per qui s'ho vulgui fullejar es titula The Naked Ape, del qual, existeix traducció al castellà: El mono desnudo, Plaza&Janés, 1972. I fins i tot, a posteriori, va sortir una continuació, que va ser un llibre titulat The Human zoo, també tradüit al castellà, i que narra el comportament dels humans que viuen entaforats en un ambient urbanita. Llegiu-ho que val la pena. Un altre dels colaboradors de Annaud va ser l'escriptor Anthony Burgess, escriptor i autor d'un llibre que no m'he llegit i que es titula La taronja mecànica. Ara bé, del llibre se'n va fer una peli homònima, dirigida per Stanley Kubrick i que és del tot infumable, de manera que no us recomano gens ni mica que us la mireu, a no ser que estigueu eufòrics i us volgueu fer passar el "subidón". El cas és que en Burgess - i aqui reprenc el què us explicava- contribuí a la peli tot inventant-se unes poques paraules d'un suposat idioma que enraonaven els nostres ancestres primitius. Només us diré que "falax" significava copul·lar, i que ningú deia adéu-siau perquè tothom s'acomiadava a la francesa. 

Aquest d'aqui dalt és Desmond Morris fent veure que llegeix el seu llibre quan en veritat, ni se'l mira. 

Aquest d'aqui és Jean-Jaques Annaud sense saber que dir - Jo dedueixo que potser es que s’acaba de llegir el llibre d’en Desmond Morris i s’ha quedat corprés a més no poder-. El cas és que el 2001 va filmar una peli que es diu Enemy at the Gattes: The battle of Stalingrad, que val molt la pena i no et fa mandra de tornar-la a veure perquè en comptes d'actors secundaris disfressats de mones, surten en Jude Law, l'Ed Harris i en Joseph Fiennes en plan èpic i, la veritat és que ho flipes. 

Aquest és el crani d'un neandertal que volien fer servir d'atrezzo peró que es van deixar oblidat qui sap on.

[classesdhistoria]

hola