diarideclasse

[diarideclasse]

12/12/2017 ⇢ La professió arqueològica

Tot en aquesta vida evoluciona. Amb el pas dels anys, hem vist com l'arqueologia s'ha convertit en una disciplina seriosa adoptant una metodologia rigorosa i convertint-se en interdisciplinària. És per aquest motiu que la professió arqueològica també ha anat transformant-se, ampliant-se i prenent importància. Això sí, d'una manera desuniforme ja que depèn del context.

En els orígens, un arqueòleg no era ningú. Podia ser qualsevol persona curiosa i aficionada en la cerca d'objectes antics amb un objectiu concret: quedar-se'ls o vendre'ls. De mica en mica anaren sorgint els lligams entre els historiadors i arqueòlegs fins que la disciplina es convertí en acadèmica. Finalment, quan l'arqueologia anà incorporant una metodologia científica en la investigació, fora del jaciment, apareguessen els “arqueòlegs científics”. Però no fou tan sols el desenvolupament de la disciplina qui propicià el gran ventall de possibilitats professionals d'avui en dia sin�� també la legislació sobre el patrimoni.

Generalitzant, fins als anys 70 i/o 80 trobàvem: professors (d'història, no d'arqueologia), investigadors i els conservadors dels museus. No podem oblidar els aficionats, que també formaven part d'aquest bloc. Tot i que ja existien lleis sobre el patrimoni, aquestes no estaven ben formulades ni aplicades. Anem a exposar un exemple. En el cas d'Espanya, als 70, existia un concurs de la televisió, Misión Rescate, on nens i joves anaven a la cerca d'objectes antics. Aquest programa, que tenia el suport de l'estat (de Franco i després del democràtic), manifestava obertament com de fàcil i divertit era fer arqueologia; només calia mirar sota les pedres. L'arqueologia era una festa i un món d’aficionats. No tenia reconeixement; només en casos particulars sí que potenciava i es mostrava interès per la recerca i la metodologia. És a partir dels 80 i 90, que amb les noves lleis autònomes, europees i internacionals sobre el patrimoni, es regula el tipus de professional que l'arqueologia requereix i l'horitzó de tasques s'amplia: neix tota una nova administració del patrimoni i noves formes de fer arqueologia.

Tot i que el poble té una visió bàsica sobre l'arqueòleg i l'arqueologia, nosaltres que ens volem dedicar en aquest món hem de ser conscients del ventall d'opcions del qual disposem i sobretot, si volem fer una bona carrera professional, ser polifacètics.

[diarideclasse]

El Turó de la Rovira, 1/12/2017. Fotografies fetes per mi. Els peus d’imatge es mostren al clicar la fotografia desitjada.

[diarideclasse]

1/12/2017 ⇢ El Turó de la Rovira: passat i present entrellaçats

El Turó de la Rovira és un espai gaudit tant pels locals com pels estrangers. És el mirador per excel·lència de la ciutat de Barcelona ja que ofereix una vista de 360º; és un indret per fer exercici, llegir o fer un pícnic amb els amics. Però com ha arribat a ser un punt de referència? I és que si fos un simple turó segurament no tindria tant èxit. Però no ho és. Es tracta d'un indret ple d'història; d'un jaciment del passat recent contemporani on són presents els vestigis d'una de les bateries antiaèries que defensaven la ciutat al llarg de la Guerra Civil i els paviments de les barraques durant el franquisme. És interessant saber també que hi havia hagut un assentament en època ibèrica.

A partir del 1937, Barcelona començà a patir atacs aeris freqüentment via el Mediterrani (la base aèria estava a Mallorca). Pels feixistes, la ciutat no només era la capital de Catalunya, sinó el focus econòmic republicà més important que arribà a acollir el govern basc i l’estatal que s'hagueren de traslladar. Davant aquest fet, sorgí la necessitat de potenciar la defensa passiva. Al juny del 1937 es constituí la Junta de Defensa Passiva de Catalunya i es projectà la bateria del Turó de la Rovira. A principis de l'any 38, aquesta ja estava en funcionament. Estava formada per 4 canons Vickers i un seguit d'estructures “búnqueritzades” com per exemple el centre de comandament. Poc abans que la ciutat caigués en mans dels enemics el 26 de gener del 1939, la bateria fou en part destruïda, en part traslladada perquè no la poguessin utilitzar.

El barraquisme és un fenomen que començà a produir-se a la darreria del segle XIX. Presenta una clara relació amb la industrialització barcelonina cada cop més consolidada i la manca d'habitatges en el moment; sent així, els immigrants pobres els més perjudicats que començaren a agrupar-se en zones i crear barris de barraques amb unes condicions precàries. Amb el pas del temps, aquests nuclis de barraques creixien i se'n formaven de nous, sobretot durant la postguerra. Alguns d'aquests barris sense les mínimes condicions foren presents fins la dècada dels 90. És curiós saber que a mitjans de la dècada dels 50, un 7% de la població habitava en barraques i l'estat no inicià mesures socials fins molt més tard. Tot el contrari, mantenia una posició ambigua: en part ho permetia, però en cert moments també es reprimí i s’enderrocà les llars d'una gent pobre que s'havien construït els mateixos.

El Turó de la Rovira sempre ha tingut una vida tot i que per molts desconeguda. Al 2011 s'inaugurà per sort aquest espai convertit en un indret patrimonial. Això vol dir que es netejà, es crearen camins d’accés i s'actuà museïtzant amb uns plafons que combinen text, imatge i fotografies. A més, fet que no sabia, és que s'havia recuperat el pavelló d’oficials, el pavelló de la tropa i el lloc de comandament per museïtzar també aquests espais d'una forma molt correcte amb plafons de text trilingüe (tractant ambdós temes: la bateria antiaèria i les barraques), imatges, vídeos i material didàctic. Tinguérem sort de poder-hi entrar. A més, també hi ha una petita centraleta del MUHBA, museu que s'ocupa de l'indret, on suposo que pots anar a demanar informació.

Tot i que la majoria de gent que visita l'espai no té un interès concret per conèixer el perquè dels vestigis que queden i llegir els plafons, trobo positiu el fet que s'hagi convertit en un lloc de “culte” ja que està a provocant una difusió. D'una forma indirecte, la gent que cerca com arribar-hi també llegeix informació sobre la història del lloc. Per tant, mentre el lloc sigui visitat, no caurà en l'oblit. Passat i present queden entrellaçats.

[diarideclasse]

[diarideclasse]

Mujeres Libres. From the amazing documentary Living Utopia: Anarchism in Spain. [video]

[diarideclasse]

21/11/2017 ⇢ La Guerra Civil: una qüestió no resolta

La Guerra Civil (1936-1939) és un tràgic i apassionant capítol de la nostra història. Tot i que l'Estat ens fan creure que és un simple esdeveniment del passat i que l'hem d'oblidar per tal d'obtenir «la reconciliació», és tracta d'un conflicte molt viu, no resolt i inoblidable que continua marcant políticament i socialment. Espanya és un país construït sobre les ruïnes d'un passat que no vol acceptar i no té intenció de fer front.

La forma en què es gestionen tots els continguts relacionats amb l'episodi de la Guerra Civil és pèssima i deplorable; i encara més avui en dia que ens trobem en la celebració del 80è aniversari. El conflicte no només s'ha d'estudiar des dels múltiples àmbits històrics possibles (com per exemple: la vida a la rereguarda; el paper de la dona en la guerra, el de l'URSS o el dels intel·lectuals que vingueren; etc) sinó que també es pot, i és necessari, fer l'estudi arqueològic ja que obtindrem més coneixement i tot un ric patrimoni gestionable. És més, la correcte gestió i difusió del conflicte sí que ajudarà a produir «la reconciliació» i permetrà honrar la memòria dels vençuts, retornar-los la seva dignitat i fer justícia. El problema és que l'Estat no ho posa fàcil ja que no vol reobrir la porta del passat. Per sort, neixen associacions i col·lectius, de caràcter privat o amb l'ajuda de l'administració local i la població, per tal de preservar i recuperar la memòria històrica com és el cas de la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica o el Memorial Democràtic (que és de la Generalitat). Les seves tasques, però, no són suficient si no va acompanyades d'una bona divulgació. I això és el que succeeix. En el cas del Memorial Democràtic, la seva tasca és molt correcte: disposen de diverses institucions, organitzen exposicions, treballen en diversos projectes, etc. Però encara haurien de fer més. Existeixen a l'estil europeu cementiris de guerra tant pels republicans com pels franquistes? Existeix un bon museu-memorial amb imatges, vídeos, textos multilingüe i restes materials permanent sobre la guerra? Com és que encara hi ha símbols franquistes? Queda moltíssima feina per fer encara.

L'obertura de fosses, un les temes més importants no solucionats encara, té una gestió de pena. Existeix un greu problema amb la llei ja que no permet identificar el mort com a resta arqueològica. Això vol dir que com que és possible establir llaços de parentiu amb algú present, el mort no pot ser objecte d'estudi si no es dóna el vistiplau. També, a vegades, s'ha de consultar si es permet o no obrir una fossa. Això és un desencert. Tan si es vol com si no, totes les fosses s'haurien d'obrir i els morts haurien de patir un estudi tant arqueològic com forense. Llavors, la bona forma de gestionar aquests cossos seria creant cementiris específics pels dos bàndols i enterrar-los aquí amb honors (menys pels del bàndol franquista). Si el mort és identificable i els familiars continuen vius, llavors si que s'hauria de consultar on el volen enterrar.

[diarideclasse]

14/11/2017 ⇢ Patrimoni sota amenaça

Actualment, el tràfic il·legal i la destrucció formen la gran amenaça la qual el patrimoni ha de fer front. A continuació, analitzarem aquests factors.

El tràfic de peces i obres d'art sempre ha existit. Tot i que l'estudi de la història és mil·lenari, l'estudi de les restes materials pel seu valor històric no adquireix importància fins a finals del segle XVIII. Per tant, durant segles les poblacions han conviscut amb unes ruïnes del passat, les quals no es van (ni es sabien) gestionar perquè no interessaven ni als estats ni a la pròpia gent local. En canvi, peces concretes com per exemple vaixella de plata, joies i obres escultòriques captaven l'atenció dels més rics. Podem dir que l'interès privat per col·leccionar objectes amb un valor, sobretot, estètic més que no pas històric -que actualment no dubtem en anomenar patrimoni- i el simple fet de fer un forat per extreure aquests objectes són els orígens de l'arqueologia.

A grosso modo, no és fins al segle XIX quan neix el concepte de «patrimoni cultural» i cap a finals de segle, les primeres legislacions sobre la gestió i difusió d'aquest. Per tant, durant tots els segles anteriors havia existit un potent mercat “legal” de peces destinat als col·leccionistes ja que no hi havia restriccions. És més, davant aquest fet, podem justificar que les considerades espoliacions dels occidentals sobre el patrimoni dels orientals no ho van ser des d'un punt de vista legal? És amb l'aparició de lleis en contra el tràfic de peces arqueològiques i obres, ja que queda establert que el patrimoni és/ha de ser públic, quan apareix el mercat negre. El mercat negre d'obres actualment continua tenint força i és una eina utilitzada pels museus per anar  ampliant col·lecció i pels col·leccionistes ja que l'obra que es compra, amb els tràmits pels quals passa, deixa la seva categoria d'il·legal. Les formes i els motius per, ara sí, robar/espoliar jaciments són diversos. 

Una guerra és el context adient tant per la circulació de patrimoni de forma il·legal com per provocar la seva destrucció. La Segona Guerra Mundial és el clar exemple on es posà en marxa tot un seguit de mecanismes per tal d'evitar la destrucció i/o la caiguda de patrimoni en mans de les Potències de l'Eix. També fou un moment àlgid pel mercat negre. Sobre el tema de la destrucció, a vegades es produeix fortuïtament, però normalment sempre és estudiada ja que es va a atacar a “la cosa” que presenta un valuós simbolisme en la ment de l'enemic. Tot i això, la destrucció no sempre es produeix exclusivament en un context de guerra. Utilitzarem d'exemple el curiós cas que va explicar la professora sobre Palmira. Per tal de poder admirar les ruïnes actuals, els arqueòlegs van expulsar i destruir el poble assentat sobre cotes superiors. La fam científica europea de principis del segle XX destruí un símbol local; el món occident s'imposava per sobre de l'oriental, sota domini colonial. Amb aquest exemple alhora podem reflexionar sobre diversos aspectes.

Tot i haver fet èmfasi en el tràfic il·legal i la destrucció del patrimoni com a formes d'amenaça, també hem d'incloure els plans d’urbanisme i els conflictes culturals i/o socials que poden perjudicar la recerca arqueològica o suposar una falta de respecte segons la visió en què ho analitzem.

[diarideclasse]

The empty Hermitage during WWII (x)

[diarideclasse]

Pierre Jahan, Louvre museum, Paris. 1947

[diarideclasse]

7/11/2107 ⇢ La gestió del patrimoni

La preocupació i la necessitat de gestionar el patrimoni cultural neix quan aquest mateix concepte s'identifica amb el poble i viceversa. Això tingué lloc a partir del segle XIX. El segle de les revolucions liberals i de la industrialització és també el segle on la disciplina arqueològica es desenvolupa i sorgeix per part dels estats l'interès per l'arqueologia i la història. El per què d'això es relaciona amb la creació de la identitat nacionalista; per ser una nació hem de buscar i entendre els nostres orígens. I d'aquí, apareix el concepte de «patrimoni cultural», un terme públic que presenta lligams amb el poble: queda establert de facto que “unes restes del passat prehistòric i històric” són de tothom però alhora d’uns. A finals del segle XIX, amb les primeres regulacions i legislacions sobre el patrimoni queda establert de iure que són possessió i domini de l'estat. És per això, que tot el patrimoni espoliat per exemple pels francesos i anglesos ja no podia ser (i diria que actualment tampoc pot ser) reclamat pels països d'origen.

A partir del segle XX, les constitucions liberals, com per exemple la de la República de Weimar (1918-1933), inclouen el patrimoni en l'apartat de l'Estat Social. Apareixen els drets i deures de l'estat vers el patrimoni i una normativa sobre la conservació, catalogació i divulgació d'aquest constituïda per diverses lleis. La Segona Guerra Mundial suposa una aturada en el tema d'intervencions arqueològiques però no per la gestió del patrimoni. Es van haver de buidar museus i esglésies, protegir edificis i fer front a la destrucció i tràfic d'obres d'art. Hem de dir, però, que el conflicte també ens proporcionà un nou patrimoni. A partir dels anys 60 i 70, la construcció d'obres urbanístiques serà una amenaça pel patrimoni arqueològic i s'hauran de crear noves lleis que ho regulin. D'aquí, aparegué l'arqueologia preventiva.

En resum, queda clar que amb el pas del temps, la gestió del patrimoni es va desenvolupant i regulant segons les necessitats de cada moment. A més, també s'han configurat lleis universals sobre la gestió i conservació del patrimoni.

[diarideclasse]

31/10/2017 ⇢ La indústria del passat

La història no és exclusiva d'uns sinó que està (o hauria d'estar) a disposició de tothom. Davant aquest fet, és normal que existeixin diverses interpretacions i formes d'entendre i explicar com han succeït els fets històrics. Així que, com que no hi ha propietaris del passat, es pot “comercialitzar” amb ell. Vivim en un món profundament capitalista i en una societat de consum d'on es pot treure profit econòmic de qualsevol aspecte; el passat i la història inclosos. És dolent però que es produeixi una comercialització? I quin tipus consum se'n fa? Personalment, la resposta depèn de la forma en què aquests actes es porten a terme.

La organització de fires, mercats i recreacions històriques és una forma de fer història viva i involucrar el poble en l'interès del passat. És un “negoci positiu” que tan pot ser portat per acadèmics o amateurs. Hem de dir però, que aquestes activitats no són 100% verídiques a un fet o temps concret i no sempre es representa adequadament una forma de vida passada. Tot i que en aquest cas, personalment, trobo que no fa falta ja que l'objectiu és aconseguir que el poble participi. El merchandise de la història (reproduccions d'obres escultòriques, quadres, mapes, objectes diversos, etc) és el gran negoci. El seu consum està relacionat amb el turisme i té una gran demanda perquè a la gent li apassiona. El problema d'aquest comerç, però, és la possible ignorància davant el que es compra ja que es tendeix a comprar perquè sí. Tot i això, no ho considero negatiu.

Per últim, la qüestió més preocupant de la venda del passat és la seva possible banalització. Per parlar sobre la banalització de la història, utilitzaré com exemple l'experiència que vaig viure aquest estiu a Polònia. Com a país, pot ser explotat turísticament des de diferents punts. Però el que ens interessa realment, és el seu passat comunista i els camps de concentració. La visita d'Auschwitz i Birkenau és gairebé obligatòria per a qualsevol turista. Per accedir-hi s'ha de fer una reserva amb antelació i hi ha un nombre limitat de places al dia. Davant aquest fet, el camp resta “poc explotat i consumit” així que totes les agències d'activitats lúdico-turístiques de la ciutat de Cracòvia ofereixen els seus propis tours. La museïtzació que han patit els camps de concentració que queden dempeus és adient i molt correcte. Són espais que s'han de preservar, conservar i que ens haurien de fer reflexionar. En canvi, però, Auschwitz de tanta gent que hi havia semblava un “xiqui-parc” i a Birkenau veies a gent fent-se selfies i fotografies. Vaig sortir molt descontenta davant la gestió dels indrets i amb el comportament de la gent.

En aquest cas i en molts altres també, la comercialització del passat ha convertit els camps en vulgars i banals centres turístics on s'ha perdut tot el respecte per la història i el que és pitjor, per la gent que va viure aquell horror.

[diarideclasse]

Puig Castellar, 27/10/2017. Els peus d’imatge es mostren al clicar la fotografia desitjada.

[diarideclasse]

27/10/2017 ⇢ Puig Castellar

Aquest divendres els alumnes de Gestió i Difusió vam fer una activitat alternativa complementària a les classes del dia a dia: una visita al jaciment ibèric de Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet). La sortida ens va permetre fer un treball d'anàlisi de la gestió i la museografia del complex. A més, també vam realitzar una experiència time travel, activitat que vam gaudir molt. Seguint el patró dels assentaments ibers, el poblat es troba al cim d'un turó, el del Pollo, oferint unes magnífiques vistes del territori des de tots els punts cardinals. No obstant això, és força accessible i el camí de pujada és senzill i agradable. El jaciment va ser descobert a principis del segle XX; però, principalment, fou excavat als anys 50 i patí algunes intervencions a mesura que passaven els anys. Puig Castellar és de lliure accés i com a conseqüència, malauradament, ha patit accions de vandalisme. Actualment, es nota que hi ha poca inversió en el lloc. En algun moment n'hi va haver-hi; sorgí l'interès per la conservació i difusió del lloc i es “museïtzà” col·locant plafons i, fins i tot, una activitat didàctica (que ja no funciona). Tot i això, almenys quan vam anar nosaltres, hi havia un encarregat que vigilava. Suposo que en dies concrets deu fer visites i si tens preguntes sobre el jaciment pots consultar-li.

L'estat del complex trobo que és força precari. Per tal que el públic pogués tenir una visió de com era el poblat, algunes de les estructures d'habitatges i la muralla foren restaurades. Una línia diferencia les estructures originals conservades i les part afegides. Destaca també el curiós intent de reconstrucció d'una casa on trobem una llar de foc. Les crítiques que faig sobre aquest espai són la manca de llum a l'interior (el fullet informatiu del jaciment indica que dins hi ha també un enterrament infantil que no vaig poder localitzar) i que per fora sembla un búnquer. Entenc, però, que sobretot per el públic infantil, fa molt més goig i es gaudeix molt més estan les estructures del jaciment restaurades. Sobre la museïtzació, he de dir que vaig trobar força correcta. Els primers plafons que es localitzen a l'entrada amb informació pràctica sobre la cultura ibèrica i la història del jaciment estan en tres idiomes: català, castellà i anglès. Els plafons que es troben en diversos punts del poblat presenten una informació bàsica i concisa sobre diversos aspectes justificats pel context: urbanisme, comerç, armament, etc. Cal destacar que els textos van acompanyats de moltes il·lustracions per tal de fer-ho més visual. També, hem de subratllar l'intent d'una bona d'adequació amb l'entorn; hi ha cartells sobre la botànica de l’indret i un plafó que informa sobre els turons que hi ha entorn de Puig Castellar.

Per acabar, vam realitzar una experiència time travel. L'activitat en general consisteix en plantejar una qüestió del passat (que pot presentar certa semblança amb alguna situació que es doni en els temps actuals) i proposar una resolució. En el nostre cas, ens vam dividir en petits grups simulant que érem diferents pobles ibers de Catalunya. Cada poble es diferenciava per portar la cara pintada d'algun color i tots els integrants teníem un rol: cap, guerrer/a, artesà/ana i camperol/a. El nostre conflicte era decidir acceptar o revoltar-nos contra els romans de la Hispania de finals del segle III. Les opinions de cada poble foren exposades i comentades a l'assemblea de pobles ibers.

[diarideclasse]

10/10/17 ⇢ Història, arqueologia i educació patrimonial

L'aprenentatge no es produeix exclusivament en uns determinats anys de la nostra vida sinó que té lloc cada dia i es va renovant. Tot i això, podem fer la divisió entre educació formal i informal. L'arqueologia, tot i ser una disciplina per ella mateixa, no deixa de ser alhora una eina per a l'estudi de la història i té cabuda en les dues classificacions esmentades anteriorment sobre l'educació. El problema que es dóna, però, és que en les escoles i instituts no s'utilitza l'arqueologia per explicar o aprofundir en la matèria històrica. Tampoc es potència l'educació patrimonial i això és un error. L'ensenyança de la història a partir de tant sols fonts escrites primàries o secundàries és incompleta. Primer de tot, s'ha de ser crític amb aquestes i segon, no podem oblidar tot allò que les restes materials ens diuen. La importància d'introduir una visió arqueològica a l'ensenyament de la història a les escoles i instituts és que permet crear vincles amb el patrimoni arqueològic: admiració, interès i conscienciació. Les excursions a museus o conjunts patrimonials són molt correctes per activar l'educació patrimonial si abans, però, s'exposa el valor d'aquests espais. No només són lloc per passar l'estona veient coses sinó que són (o haurien) de ser espais educatius complementaris on es produís la reflexió, l'aprenentatge i des del punt de vista estètic, la fascinació.

L'educació patrimonial, però, no és tasca exclusiva dels centres d'ensenyament sinó que també ho és de les institucions culturals. Per exemple, les recreacions històriques i les visites teatralitzades són activitats estupendes i adients per a tots els públics. Es promou el turisme cultural i l'educació patrimonial. A més, també es produeix el fenomen de la socialització i la interacció amb el medi. I és que tal i com s'ha dit al principi, l'aprenentatge no té data de caducitat.

[diarideclasse]

The Giza pyramids, the pyramid of Khenetkawes, and the head of the Great Sphinx, Egypt, circa 1865.

[diarideclasse]

19/09/2017 ⇢ La imatge de l’arqueologia

La cultura popular de l'arqueologia fou el tema de la setmana treballat a classe, personalment, d'una forma molt amena. I és que la gent té una visió curiosa, divertida i alhora errònia de l'arqueologia. A continuació parlarem d'un tema que em va fer reflexionar: la imatge de l'arqueologia.

D'on sorgeix l'aire de misteri i aventura que els films i els llibres han exaltat sobre la disciplina? La imatge de l'arqueologia neix al segle XIX. El quadres neoclàssics, els dibuixos de les ruïnes i més endavant les fotografies van meravellar al públic urbà europeu. És important entendre el context en què això té lloc; quan reneix el gust per lo clàssic i neix l'orientalisme, l'interès d'Occident per l'Orient Pròxim i Llunyà, on la cultura i els espais d'aquests indrets se'ls dotava d'exotisme i misteri. A més, al principi, la gent que anava a fer “arqueologia” (pillar objectes de valor i destacables) eren considerats aventurers per atrevir-se a endinsar-se per aquests territoris desconeguts. Amb el pas del temps aquesta percepció continuava existint i anava agafant força tot i que les tasques de l'arqueòleg anaven adquirint un caràcter acadèmic i científic. Actualment, la imatge de l'arqueologia ha millorat, però no la de l'arqueòleg; i a vegades, encara s'estableixen relacions amb uns models inexistents, com per exemple Indiana Jones.

Els propis professionals del camp som conscients de l'errònia percepció que hi ha sobre l'arqueologia. Però realment volem canviar-la? Personalment, penso que no tenim la intenció de fer-ho ja que fins i tot ens agrada que la gent tingui aquesta visió de nosaltres: singulars personatges que es preocupen per les ruïnes del passat i descobreixen “tresors”, culturalment parlant. És més, actualment, en determinades excavacions, la vestimenta de treball que es porta remarca la nostra extravagància. Per tant, nosaltres mateixos exaltem aquesta visió i tendim a no canviar-la.

[diarideclasse]

12/09/2017 ⇢ Introducció

Un nou curs arrenca i com sempre, el primer dia, toquen les presentacions. Gestió i Difusió de l'Arqueologia se m'ha presentat com una interessant assignatura on tractarem temes sobre l'arqueologia no tan comuns però necessaris per ampliar els nostres horitzons respecte la matèria. Després d'una formal presentació vam enllaçar directament ja amb alguns conceptes tècnics com per exemple public archaeology. Gràcies a la primera lectura he pogut comprendre més bé el concepte i m'he adonat que l'arqueologia no és tan sols una ciència interdisciplinària sinó també una activitat pública. I és que el patrimoni és universal i nosaltres som els encarregats d'enllaçar la nostra futura professió amb la gent. Fem que la gent prengui consciència del patrimoni cultural del que disposa; ensenyem la seva (i nostra) història; intentem que entenguin la importància de la preservació i difusió d'aquesta riquesa cultural.

Per últim, vam fer una ullada i comentari al guió on s'expliquen les activitats i la forma d'avaluació. Entenc que davant els continguts que treballarem es proposin tasques avaluables més interessant i participatives que no pas fer un examen. Però que ens diguin (estant a 2on curs universitari) que hem de fer un blog i escriure una entrada sobre cada classe que realitzem reflexionant sobre el que s'ha comentat ho considero una tasca esclavista. La realització d'un vídeo tampoc la trobo adient, tot i que hagi de tenir una extensió màxima d'uns 3 minuts. Les lectures, en canvi, les trobo bé i almenys (i per sort), per mi, el fet que algunes siguin en anglès no suposa cap problema. En canvi, per alguns altres, serà tot un repte. Per acabar, les visites que farem les espero amb il·lusió.