frauleinaltmodisch - Tumblr blog

frauleinaltmodisch · 6 years ago

Text

Escrits de gestació

M’ha costat força posar-me a escriure sobre la gestació, òbviament tinc la sensació de que no soc cap experta, és difícil ser experta en una cosa que estàs vivint per primera vegada. Però si que sóc experta en viure la meva vida i experimentar en primera persona el que em passa, això ho tinc molt clar, és una de les primeres coses que vaig tenir clara. A continuació, una mica de la meva experiència en aquests gairebé 9 mesos de gestació.

La condescendència o paternalisme.

Un dia a casa mons pares hi havia convidades diverses persones a dinar, una d’elles estava gestant. Vaig apropar-me a demanar què volien beure, cervesa, vermut, vi.. quan vaig arribar a ella li vaig dir alguna cosa estúpida com: no et proposo alcohol oi? I ella, molt serena, em va respondre alguna cosa com: “ara no em ve de gust però després potser prendré una micona de vi, amb el dinar, gràcies”.

El meu comportament va ser condescendent i paternalista, vaig reproduir exactament el que fa la majoria de la gent, com un borreguillo. No ho he tornat a fer mai més, va ser una lliçó molt reveladora.

Parlem doncs d’aquest tema. La persona gestant molt probablement no és menor d’edat, no necessita que li diguis el que pot prendre i el que no, i tu, probablement, no ets metge ni metgessa, i encara que ho fossis, la persona que tens al davant segueix sent una persona adulta que fa temps que pren les seves decisions. Segurament ja ha llegit diversos articles sobre l’alcohol durant la gestació, sobre els efectes del cafè, i sobre la toxoplasmosi, la listeriosi, l’anisakis i sobre VOX, Ciutadans, el PP, Trump, Bolsonaro i Salvini, que suposen un perill molt més gros per al futur de tots i totes nosaltres. No necessita que tu li diguin el que pot prendre i el que no, de manera paternalista, com si protegissin la vida que duu dins l’úter. De fet tu no ets ningú per adoptar aquesta posició.

Ella, la gestant, decidirà en plena consciencia, el que vol prendre i el que no, en funció de la informació de la que disposa i del que li doni la gana. I tu, no només ho hauràs de respectar, sinó que t’hauràs d’estalviar comentaris, igual que no vas pels bars dient a la gent que porta massa copes a sobre que deixin de beure per protegir els seus fetges, o potser ho fas? Doncs això.

La persona gestant decideix què pren i què no pren. Té dret a que se li ofereixi tot de la mateixa manera que a la resta, si vol menjar pernil salat o fuet, si vol menjar formatge de llet crua, si vol anar a buscar bolets o si vol acariciar gats, com si vol beure una copa de vi, o un cafè. Crec que això és un punt que no tenim gens clar a la societat. Sembla que la gestant des del moment en que du una vida a l'úter es transforma en patrimoni de totes i tots i l’hem de tutelar per si de cas, perquè pobreta, ella sola no sabrà gestionar-ho tot plegat correctament. I aquest raonament és tan patriarcal que dóna ganes de menjar toxoplasmosi y beure vodka a litres. A la salut del capullisme social.

La lamentable oferta de begudes sense alcohol en una societat alcoholcèntrica

Un cop la gestant ha decidit el que volia prendre, i s’ha decantat per una beguda sense alcohol (oh, sorpresa, perquè no necessita que ningú li digui el que ha de prendre per arribar sovint a aquesta decisió soleta) el drama no s’atura: s’accentua.

Si el seu entorn no sap que està gestant, perquè ella no ha considerat que ho hagués de compartir, aleshores comença un interrogatori de tercer grau sobre perquè no prens alcohol. És pràcticament impossible dir que no prendràs alcohol sense que el teu voltant et miri sospitant. Només una explicació plausible justifica que no prenguis alcohol: que tinguis ressaca. Que estiguis malalta, que prenguis medicaments, que et trobis malament de la panxa (que en molts casos és el que et passa per cert) són justificacions dubtoses. “No passa res si beus mentre prensa ibuprofè, jo ho faig” i frases d’aquesta mena se succeeixen, oju al nivell científic de l’argument. Jo personalment us recomano dir que teniu ressaca.

Ara bé, un cop superada l’etapa de l’interrogatori comença l’etapa d’escollir beguda. Oh, sorpresa, només hi ha la mateixa merda de sempre! Begudes de taronja, cola, té glaçat, totes amb quilos de sucre i colorants. Com a molt algun suc probablement de tetrabric també ple de sucres afegits. O bé aigua amb gas, que naturalment et costarà igual de cara que una mitjana de cervesa. També hi ha la cervesa sense alcohol que és generalment dolentíssima. Una opció és aigua tònica que també porta sucre però no és tan empalagosa com els refrescos anteriorment citats.

Kombutxa? Llimonada casolana? Sucs de fruites naturals o bé envasats però dels bons, en vidre, bio, sense sucres afegits? D’això no en trobes a la majoria d’establiments, noooo, ni de conya amigues. Perquè en aquest país està previst que beguis alcohol, i si et vols apartar del camí aleshores et toca pagar proporcionalment més car per una beguda entre repugnant i regulera. O per un aigua amb gas.

Evidentment tot això ni m’ho havia plantejat abans de gestar, vivia feliçment al planeta dels quintus i les mitjanes, on qualsevol bar és un lloc ideal per aturar-se. Vivia tan despreocupada per aquestes coses com tanta gent, i això també em fa reflexionar sobre la quantitat d'alcohol que estic acostumada a beure, i en lo poc acostumada que estic a pensar en qui no beu alcohol. Bam. En tota la cara.

Si els homes parissin, ja hi hauria vacuna contra la toxoplasmosi

Ah, la toxoplasmosi, el gran malson, l’home del sac de les gestants. Has d’anar amb compte amb: els gats, la verdura i tubercles (tot el que hagi estat en contacte amb la terra), els bolets (collir-los, menjar-los), l’embotit que no hagi estat cuit o congelat o cuinat (la sobrassada posar-la al forn a altes temperatures molta estona, el pernil teòricament s’ha de congelar, imagino que el fuet també), la carn (ha d’estar molt feta) i segur que m’oblido coses, perquè és impossible recordar-ho tot. És una gimcana de coses que no pots menjar, de logístiques complicades, un rollaco. Tot això és si no l’has passada mai, i per tant, no estàs immunitzada. Això vol dir que si l’has passada estàs immunitzada, ja tens els anticossos. I jo, que ni soc metgessa, ni epidemiòloga, ni investigadora, simplement una persona més del carrer, penso: a veure, si la gent que l’ha passada està immunitzada, el principi és el mateix que el de les vacunes no? Aleshores: no podria haver-hi una vacuna de la toxoplasmosi? I sincerament em costa d’entendre que no existeixi, bé que ens posen la de l’hepatitis B, la de la varicel·la, la de la febre groga..

Aleshores em pregunto: si els homes es quedessin embarassats passarien 9 mesos sense menjar embotits i carnaca sagnant? (vegans i vegetarians queden exclosos d’aquesta pregunta) I no puc evitar respondre’m “però com ha de passar un home 9 mesos sense menjar pernil ni fuet! On anem a parar! Són l’essència de la masculinitat, sense el seu pernilaco i la seva carn serien menys homes, tindrien menys testosterona, menys virilitat, us imagineu a Santiago Abascal sense menjar carn ni pernil durant 9 mesos? No! això només ho poden fer els del PACMA i els d’Equo. I per tant acabo deduint que si ells parissin ja existiria una vacuna contra la toxoplasmosi.

Però com són les dones les que gesten i pareixen doncs aleshores ningú s’ha molestat en crear-la, perquè les dones poden estar 9 mesos fent sacrificis, i molts més, perquè les dones estan fetes per sacrificar-se, perquè les dones no necessiten menjar fuet, amés, per complir amb els estàndards físics i estètics amb els que bombardegem les dones des de petites el millor que poden fer és no menjar-ne ni una mica d’embotit. (Utilitzo l’exemple càrnic perquè el trobo més obscè i paròdic a la vegada, però oju que amb les verdures és un altra drama: la paranoia de no poder menjar enciam a gust perquè i si no està prou net? Haver de posar amukina (ecs) per netejar les verdures? I la pell de les patates me la puc menjar? La paella o el forn han arribat a prou temperatura com per matar la toxoplasmosi que estava a la pell de la patata que he netejat però no estic segura d’haver-la netejat prou bé? I així tota l’estona. Un rotllo. Una odissea) Què bonica és la gestació oi? La continua paranoia de si això està prou ben rentat, de si això està prou cuit, de si aquest refredat que tinc és toxoplasmosi. Que algú inventi una vacuna contra la toxoplasmosi ja sisplau, i que te la posin quan ets petita, amb l’hepatitis B, i a volar.

L’avortament espontani

Passa un temps entre aquell dia en gaudeixes de relacions sexuals (espero que fossin un plaer, però igual just aquell dia van ser poc interessants, va com va) i el dia en que t’adones de que potser estàs embarassada. Imagino que el període de temps varia per cada persona. Dependrà de centenars de coses, com estar-ho buscant a dedicació plena i amb entusiasme, no estar-ho buscant gens ni mica però que el teu cos decideixi ovular un dia que no havies previst, estar-ho provant de broma ji ji ja ja a veure què passa, també dependrà de la regularitat dels teus cicles, puntualitat britànica o puntualitat caribenya? Hi ha gent que decideix fer un test amb les maquinetes aquelles on fas pipi i surten unes ratlles blaves, hi ha gent que passa de test i va directament a la ginecòloga, hi ha gent que està fent tractaments de fertilitat i per tant segueix un control estricte, per no parlar de si és el primer embaràs o no, de si has tingut algun avortament espontani o no, en fi, milers d’eventualitats. La cosa és que hi ha un dia en que passes de sospitar a saber que estàs gestant. A partir d’aquell dia has de començar amb la gimcana de alcohol, la toxoplasmosi, la listeriosi, l’àcid fòlic, el iode, etc etc. Però en general no ho fas públic. “Per si de cas”. A internet et diuen: fins a la setmana 12 tens 10% de possibilitats d’avortament espontani, i molta gent s’espera fins la setmana 12, perquè ningú vol parlar d’avortament espontani, no fa olor a bebè ni a cotó fluix, fa olor a drama, fracàs, pel·lícula de terror plena de sang. Per sort, això està canviant, perquè ara cada vegada més hi ha persones que parlen dels seus avortaments espontanis, i s’està començant a trencar una mica l’obscurantisme. Per començar, l’avortament espontani no és un fracàs, és un èxit. És un èxit del nostre cos, que és tan intel·ligent, que està tan ben pensat, és tan increïblement genial, que detecta quan un ésser viu no és viable, quan no val la pena invertir-hi durant 9 mesos i el descarta. Perquè no inverteixis forces, energia, calci i ferro i hormones, en crear un ésser no-viable. Naturalment imagino que és molt sanguinari, impressionant, i també entristidor perquè en part ja t’havies encarinyat de l’habitant del teu úter. En cap cas se li ha de treure pes, ni se li ha de treure importància, ni s’ha de menysprear el període de dol que cadascuna necessiti. Però no és un fracàs de la dona, és un èxit del cos de la dona. I no té lloc perquè la dona hagi fet res malament, és el resultat d’un espermatozou i d’un òvul que a l’ajuntar-se han donat fruit a quelcom de no-viable. No sempre tot surt bé a la primera i fins a 2 avortaments espontanis són una xifra normal abans d’un embaràs viable, i això no m’ho invento, m’ho ha dit la meva ginecòloga, perquè jo li vaig fer moltes preguntes sobre el tema, perquè volia estar informada, preparada dins la mesura del possible, i no volia símptomatitzar-ho, transformar-ho en una malaltia, sinó en part del cicle, del procès, del camí.

La sang durant la gestació

“Si sagnes, has d’anar corrents a urgències”. Perquè sagnar embarassada no és bon signe. Et diuen. I tu un dia sagnes una mica i t’espantes i vas a veure la ginecòloga. I et diu que no passa res, que com la pressió sanguínia ha pujat, se’t trenquen venetes i sagnes de la vagina, que tornis a la feina tranquil·la. I al cap d’una setmana altra vegada. I tornes a repetir el mateix i et diuen el mateix. I al cap de dos setmanes altra vegada, aquesta vegada sagnes a tope, com si tinguessis la regla, aleshores si que t’espantes, i tornes a urgències, i et miren bé, i et tornen a dir el mateix.

Efectivament, si sagnes has d’anar a la metgessa perquè podria ser l’inici d’un avortament espontani, però és mentida que les gestants no sagnin. Algunes no sagnen, i altres ens passem el primer trimestre sagnant cada setmana. Cada cos és un món i cada pressió sanguina és un altre món, imagino. El que és inacceptable és que si vas a urgències sagnant i no tens res al full hi aparegui automàticament “amenaça d’avortament” perquè així l’únic que fa el sistema és espantar les dones, fer-les més petites, més dòcils davant la medicalització de la gestació i el part, que és el que vol la ciència, que és el que volen els homes, per això s’inventen tot un munt de protocols, perquè com ells no poden crear vida, han de medicalitzar la creació de la vida per desempoderar-nos i empoderar-se. Si sagnes durant el primer trimestre, i no hi ha cap problema amb la teva bossa, pots seguir fent esport i el que et doni la gana, sobretot, el que et vingui de gust, perquè et teu cos és savi i et dirà el que necessita. Molt més que la ciència heteropatriarcal medicalitzadora de la gestació i el part.

Sortir de l’armari. El canvi en la mirada

Imaginem que has passat les 12 setmanes, que el cor batega i tot sembla viable. Et fan una prova combinada per descartar algunes alteracions cromosòmiques. A les 20 setmanes tindràs una altra prova, una ecografia on miraran malformacions. Tot està pautat i controlat pel sistema de salut pública. Has d’anar creuant caselles, acumulant formatgets, fent punts.

La cosa és que en un moment o un altre les normes socials diuen que ho has de fer públic. Has d’informar el teu entorn. Persones estimades, companys i companyes de feina, etc. Aquest moment és molt personal, imagino que hi ha gent a qui li fa moltíssima il·lusió, perquè tenen moltes ganes de compartir la felicitat que senten amb el seu entorn. Gent que realment ho pensa i ho sent així, amb alegria i joia.

Però no puc evitar preguntar-me, entre aquesta gent, quanta sent realment alegria orgànica i espontània, i quanta està complint amb els patrons que la societat espera?

Perquè jo tinc la impressió de que la societat espera que esperis a la setmana 12 per fer-ho públic, perquè la societat no té ganes de parlar d’avortament espontani, perquè no volen parlar de coses que consideren fosques i tristes, això millor que ho parlin les dones entre elles, no ho volem a l’espai públic. Però a partir de la setmana 12 la societat espera que l’informis, que comparteixis l’alegria i la joia que has de sentir obligatòriament, perquè la societat t’ha dit que havies de ser mare des que vas néixer, i tu naturalment has complert amb el que la societat et deia, perquè per molt que anessis de feminista, totes acabeu sent mares, perquè sinó no seríeu dones completes, has esperat una mica massa, ja ets grandeta, però bé, encara estàs dins els límits que la societat aprova per a la maternitat (a partir dels 40 aleshores ets una inconscient i una egoista que has estat vivint la vida loca i has deixat la maternitat per última hora i ara seràs una mare àvia, naturalment si el pare té 40 o 50 o 60 o 70 anys a tothom li sembla normalíssim, perquè ells són diferents, entens, els seus cossos no caduquen, a diferència dels nostres).

La societat espera que l’informis de que estàs gestant perquè així et podran protegir, et podran ajudar amb condescendència i paternalisme a prendre decisions sobre el que has de beure i el que no, el que has de fer i el que no, perquè tu sola no ho pots fer, perquè estàs alterada hormonalment, i això se suma a que ets dona, per tan clarament necessites la tutela del teu entorn, perquè ara mateix el més important ja no és la teva independència, ni la teva llibertat com a ésser viu, és el que portes dins l’úter, que amés la natalitat és molt baixa, per culpa de les dones que com tu, que esperen a última hora per ser mares, i de les teves amigues, que passen de ser mares, així que ara que per fi has entrat en raó i compleixes amb la missió per la qual vas néixer, fes el favor d’informar a tothom perquè puguin prendre cura de tu.

Quina mandra eh.

Sincerament, les úniques persones que realment necessiten aquesta informació són la teva parella, la teva ginecòloga (i altres metges o metgesses) i la teva profe de pilates (canviïs pilates per qualsevol activitat esportiva). Per tant, fer-la pública, compartir-la amb la societat, és una cosa que fas quan et vingui de gust. Quan et vingui de gust, o quan estiguis preparada. Preparada? Si.

En primer lloc tu mateixa has d’assimilar que estàs gestant. Pot sembla una tonteria, a veure si et dediques a follar sense condó ara no em diguis que estàs sorpresa anda ya que ja tens una edat. Doncs igual si que estàs sorpresa, o igual sorpresa no és la paraula, igual simplement estàs assimilant-ho, acostumant-te a la idea, poc a poc, de que en un mes ja no podràs fer el 100 a pilates sense l’ajut d’una pilota, o que ara quan nedes braça tens rampes als abdominals pèlvics així que potser millor crol, i que has de vigilar amb tot el combo alimentari ja esmentat, o simplement el que has d’assimilar és que hi ha algú creixent al teu úter, un ésser viu que et parasita, que viu de tu i cada dia creix una mica. Tampoc és tan normal si ho penses bé, de fet és bastant boig, així que requereix el seu temps fer-se’n a l’idea.

I també has d’estar preparada per un munt d’abraçades, de petons, de felicitacions, de llàgrimes, de sentiments, d’emotivitat. I això no és tan fàcil de gestionar, estem parlant de persones que t’estimes i que s’emocionen i esperen una abraçada, perquè t’estimen! I gestionar això doncs tampoc és tan fàcil. Vaig esperar als 5 mesos per explicar-ho a les meves persones estimades. Així vaig passar 5 mesos molt tranquil·la des del punt de vista dels prejudicis socials, sent una dona més al metro, a la feina, al carrer, a classe de ceràmica. I quan vaig tenir al coratge per dir-ho ens vam repartir la feina entre la meva parella i jo, a diversos escenaris: A un bar de Sants davant d’unes birres, així, com qui no vol la cosa. Travessant un pas de vianants camí d’un concert a Razzmatazz. Caminant per Gràcia per baixar una xocolata desfeta. Per missatge de veu a whatsapp, per missatge escrit a telegram. Potser ho vaig fer fatal. El que tinc clar és que vaig fer el que vaig poder, vull dir, no ho hauria pogut fer millor, perquè no en sé.

El meu entorn, la meva bombolla

Em sento agraïda i afortunada perquè el meu entorn ha reaccionat de manera diametralment oposada a tots aquests clixés terrorífics esmentats anteriorment. Sense paternalisme, sense condescendència, sense dir-me el que he de fer, amb alegria, amb humor, amb sentiments desbordats (això era inevitable, perquè són gent molt maca), amb carinyo i sense estrès. Tinc molt poques ganes de viure el cunyadísme potencial que m’espera fora de la bombolla. Així que l’evito al màxim.

Hipster o Hippie. La maternitat, el consumisme i el capital.

En aquest apartat parlaré una mica de maternitat com a bé de consum, no com a vivència, doncs encara no l’he experimentada. Finalment la gestació no dura més que 9 mesos (bé, 40-42 setmanes en realitat) així que el gran negoci està en la maternitat (i la paternitat, perquè per tal de vendre el capitalisme fa el que sigui).

La societat de consum t’ofereix una infinitat de productes relacionats amb la gestació i sobretot amb la futura maternitat, en resum, amb “la gran aventura de ser mare”. Perquè aquesta nova etapa de la teva vida que ho canviarà tot i per fi donarà sentit a la teva existència, especialment si ets una dona, és una meravellosa ocasió per consumir tota de mena de productes imprescindibles per a aquesta nova vida.

De sobte descobreixes que necessites una eterna llista de productes que no sabies ni que existien i que amés són caríssims. Has de comprar calces post-part perquè tindràs punts al cony, que et faran mal i hauran de transpirar per no infectar-se, perquè si s’infecten aleshores encara et faran més mal. Has de comprar compreses post-part perquè tindràs una mena de macro-regla ja que estaràs buidant l’úter de coses que no necessita (placenta, etc). Necessitaràs crema per les feridetes que se’t faran als mugrons i que també fan mal, i necessitaràs sustens de lactància, i discs pels mugrons per no tacar-ho tot amb la llet, això si tens llet, és clar, si no la societat s’encarregarà de dir-te que has fracassat perquè no pots donar el pit, però ho faran amb condescendència mentre t’indiquen com preparar el millor biberó del món.

Quan t’hi posis (a comprar coses) trobaràs dues línies de productes: hipster o hippie. La gran majoria del que t’ofereix el mercat és hipster, perquè és el que més diners dona, és clar, i perquè mola més. Tens petos de la guerra de les galàxies, bambes més guais que les teves, vestits de super trendy amb fluor i purpurina, una infinitat de cotxets super molons més cars que una Brompton, de porta-bebés, de cadiretes pel cotxe, bressols, canviadors, banyeres, pilotes de pilates, milers de marques de roba, sabates, tot el que et puguis imaginar i molt més! La imaginació del capitalisme és infinita per tal de crear-te necessitats, no ho oblidis, ells tenen a un munt de persones pensant en com vendre’t una infinitat de coses que necessites per ser una bona mare/bon pare i tu estàs sola: perdràs.

La línia de productes alternativa és necessàriament hippie. No vol dir que tot estigui ple de mandales i d’encens, també les coses cuquis, orgàniques, reciclades, de proximitat, fetes a ma, entren dins la categoria hippie. Els productes hippies són menys, però també n’hi ha molts, estan fets aquí a prop, amb materials sostenibles, i tenen ànima. Hi ha productes que són activitats, com ioga pre-natal, ioga maternitat, ioga amb nens i nenes. Hi ha doulas, que t’acompanyen durant la gestació. Hi ha sessions a l’auditori per dones gestants: música per als habitants dels nostres úters. El hippisme és la única opció si vols escapar al gran capital hipster, amb discursos empoderadors sobre la gestació i el part, “el meu cos sap parir, el meu bebè sap néixer”, amb poemes una mica místics, amb menjar bio, amb coixinets fets a ma i fruits secs a l’entrada, amb plantes, amb la llum del sol, amb cremes per la cara artesanes, amb amor per la natura.

Hauràs de consumir. No tens escapatòria. Tu esculls de quin proveïdor. Tu esculls entre botiga i wallapop. Les pastilles amb vitamines i iode, les cremes anti-estries, el ioga pre-natal, la roba pre-mamá, els sustens… el bressol, la cadireta, el porta-bebès, la banyera els bolquers, el canviador, la roba de bebè, més sustens, el treu-llet, els complements perquè sembli un pastís enlloc d’un bebè…

I les classes de de pilates post-part, i de ioga amb bebès, i l’entrenadora personal per recuperar el teu pes, i els hipo-pressius, i les cremes hidratants reafirmants i…

És un negoci rodó. Com la teva panxa.

I què, ja sabeu si és nen o nena?

-“És irrellevant”

-“Ah, que no ho voleu saber” / “Ah, és sorpresa”

-No. Si no ho volgués saber hauria dit “No ho vull saber”, si he dit que era irrellevant aleshores és perquè és irrellevant. Parlem-ne: De què serveix saber quins genitals té aquesta nova persona?

-“No bueno per posar-li nom”.

Aleshores si el que vols saber és com es dirà pregunta-m’ho. T’informo però que existeixen noms neutres, no condicionants, no són molts, però hi són. Tant de bo cada vegada fossin més. Perquè hem de condicionar en el binarisme les persones que arriben al món? Ja que ho hem fet tan malament fins ara, no podem arreglar-ho començant per no condicionar les noves persones que s’incorporen al món?

Tant de bo ningú fos nen ni nena fins arribar a una edat en la que pogués decidir ser nena, nen, o gènere no binari, no cis, ni nen ni nena, persona. Tant de bo no haguéssim de posar el sexe de les persones que arriben al món al registre civil, perquè si després volen canviar de sexe, s’han de menjar una odissea administrativa i judicial i mèdica. Tant de bo ningú hagués de canviar de sexe perquè poguéssim escollir el nostre directament quan ho sabéssim, tothom sense sexe fins als 18, sense gènere, sense binarismes. Quina mandra tot plegat.

Doncs no sé quins genitals té perquè no ho considero rellevant. I quan neixi, seguirà sense ser rellevant, li posaré la roba que em passin, indistintament, perquè quan hagi nascut tampoc serà ni nen ni nena, serà un bebè, i sabeu què? La gent tracta diferent als bebès en funció de si són nen o nena, això ja diu molt sobre nosaltres com a societat no? Cal combatre-ho. Prou.

- “Ah, encara no ho sabeu”. A veure estic embarassada de gairebé 9 mesos com comprendràs si ho volgués saber ja ho sabria, però és que no m’interessa, no m’aporta res, el que vull saber és si està bé de salut, i si estic jo bé de salut. Prioritats a la vida.

Pors i inquietuds sobre el part i el post-part.

Terreny desconegut. Suposo que ara que ja som a la setmana 38 camí de la 39 sorgeixen dubtes i em ve més de gust llegir articles sobre el tema. També perquè les classes pre-part et donen moltes respostes que només fan que multiplicar les teves preguntes. Si, les classes aquestes que surten a les pel·lícules on les dones i les seves parelles bufen molt fort i tenen pilotes de pilates per seure.

El part és un procés, diuen. No pot anar ràpid perquè el cos s’ha de preparar, diuen. S’ha d’anar dilatant el coll de l’úter fins a 10 cm perquè surti el cabolo, s’ha d’anar preparant tot una mica. No s’ha de provocar, ni accelerar. No s’ha de rajar la vagina amb un cúter perquè s’obri i surti més ràpid. No s’ha de programar una cesària perquè ve dempeus i no sabem acompanyar parts de cul perquè ho hem deixat de fer. No. Res de tot això.

Parir, pareix la dona. La resta acompanyen. Això en la gran gran majoria de casos. Després hi ha casos en que necessita ajuda, però són menys del 15%, i si tens un bona ginecòloga serà honesta com per dir-te si realment necessites ajuda o no. Necessites una cesària o no. Tanmateix quan no has parit mai no en tens ni idea, tot és teoria i ideologia, i per tant, estàs molt perduda. Jo estic perduda.

Durarà 12h o 36h? Farà molt de mal, o una mica? Dempreus o de cap? Cesària o part vaginal? Quants punts em posaran a la vagina? Em farà molt mal el cony un cop hagi parit? O la cicatriu de la cesària? Quan trigaré en recuperar-me?

I després: tindré llet als pits? Sabrà com beure’s la llet la criatura? O li costarà? Em faran mal els pits? I si no tinc gaire llet? I si em fa molt mal la vagina durant la quarantena? I si no cicatritza bé? I si tinc pus? O infecció? I a les tetes?

I així infinitament.

I què, penses tenir-ne més?

Encara estàs gestant, encara no has parit, encara no tens cap fill/a, però hi ha algú que et pregunta si en tindràs més. Si en tindràs dos com a mínim. Què dic algú, hi ha vàries persones que et pregunten si en penses tenir més.

La primera reacció és incredulitat. De moment en tinc zero, així que pensar en un ja és una projecció futura. No entenc perquè és important projectar encara més enllà. En segon lloc, perquè ho vols saber? És a dir: i a tu què t’importa? “No és que és millor tenir-ne dos” Sincerament la teva opinió no m’interessa, si m’interessés, te l’hauria demanada. I així en general, sobre tots els temes a la vida i al món, quan vull la teva opinió te la demano.

A mi em sembla fantàstic que la gent tingui nombroses criatures. Algunes persones en voldran més però no ho aconseguiran. D’altres n’haurien volgut menys però tampoc ho van aconseguir. Per raons diverses, d’edat, de fertilitat, de moment oportú, de parella, de malalties, econòmiques, laborals, accidentals. Però sempre en el respecte de les decisions de la resta, el que vols per tu, no ho vulguis per la resta, per la resta el millor és voler el que elles i ells vulguin.

-I què, penses tenir-ne més?

-Si mira, quan la gestació subrogada sigui legal igual me’n compro un altre.

És divertit respondre això, especialment si l’interl·locutor/a està en contra dels úters de lloguer. I de fet pensa que tu també hi estàs en contra. Perquè compartiu molts valors i moltes raons ideològiques. Evidentment que no estic a favor dels úters de lloguer! Però tampoc estic a favor de que les persones es dediquen a fer-te preguntes sobre la teva futura maternitat gratuïtament, i em sembla una manera sarcàstica i plena d’humor (al menys a mi em fa gràcia) de respondre.

Perquè porto 8 mesos i mig gestant algú, he tingut molts problemes amb el menjar, que el païa fatal durant les primeres 16 setmanes, però fatal com mai no m’havia passat, em trobava molt malament, he hagut de deixar de menjar moltes coses, i prendre pastilles, de vitamines, i també pel tiroides que em funcionava perfectament fins que la gestació me l’ha trastocat, que no és poca cosa eh, parlem d’un dels òrgans més importants del nostre cos, també m’han fet mal les lumbars, la ciàtica, i ara des de fa uns mesos les costelles, el diafragma, tinc la sensació de que el meu fetge i el meu estomac no estan bé, que pateixen molt, de que tinc una hernia, ara torno a noi pair gaire bé el menjar, i també m’he de llevar a fer pipi en plena nit 2 vegades, a la 1h i a les 4h, això en una casa sense calefacció i durant tot l’hivern. També he tingut molts mocs, rinitis es diu, no podia respirar, m’ofegava, dormia fatal i no tenia gust. Finalment ara, em pesa la panxa. Em costa posar-me els mitjons i les sabates, no em puc posar crema als peus, i em clavo les costelles contra l’úter tot sovint, i fa angúnia amés de mal.

Aleshores quan em preguntes si penso tornar a gestar algú la veritat és que el primer que penso és en arribar viva al final d’aquesta gestació. I quan arribi al final i tingui lloc el part, tampoc sé com serà, i no sé quants punts em faran. Perquè no sé fins quin punt em trencaré. Perquè tampoc sé si se m’infectaran el punts, i aleshores serà un horror, perquè no els pots dur a l’aire lliure els punts, ja que cau sang i més sang i has de dur unes compreses i unes calces, i tot està humit, cosa que és una font de bacteris. Tampoc sé si tindré una fissura anal de fer força, de fet no sabia el que era fins que l’altre dia una amiga em va dir que a ella li havia passat. I si, ja sé que m’hauria de fer massatges al periné cada dia, però saps què? Els massatges al periné són super desagradables, no molen gens, i per tant t’has d’armar de valor cada vegada perquè fa molta mandra. I no els fas cada dia. I s’acosta el part i no n’hauràs fet prou. I després no et queixis si et fan una episiotomia de 200 punts eh, la culpa és teva! Per no preparar-te prou. Clar la culpa sempre és teva, tu ets la que ho havies de fer super bé, no podies pretendre dur al món un ésser viu i a sobre que no et deixés cap ferida, en serio, sempre pensant en tu, mira que ets egoista.

Doncs mira no sé si voldré tornar a passar per 9 mesos de gestació i un part, sincerament, si la meva parella pogués gestar aleshores igual em semblaria diferent, més fàcil, ara tu, ara jo.

La vida és massa curta per perdre el temps escoltant gent a qui no li he demanat opinió.

El tema de l’hospital

La meva mare diu que quan ella em va tenir al Clínic tenien uns horaris de visita molt estrictes. Només van anar-la a veure els meus tiets i els meus avis. I poca estona. I la van anar a veure a ella, que era la que havia parit i per tant era la que estava esgotada i adolorida. No a mi, que estava estupendament al meu bressol. I em sembla molt bé.

Quan em va atropellar una moto que no em va matar de miracle vaig estar 5 dies al Clínic. Estava a urgències, en un box compartit de la cinquena planta, urgències psiquiàtriques, on ens posaven a tota la gent que no cabíem a la planta corresponent (per exemple a traumatologia en el meu cas). Em van venir a veure família i amigues i amics. En grups reduïts, de dos en dos, i poqueta estona. Ho recordo tot bastant psicodèlicament perquè estava força medicada, així que no hi era tota. Però tot va fluir molt bé.

A les classes de preparació al part et diuen que si pot ser no et vingui a veure ningú, que voldràs estar tranquil·la, i que amés, donar el pit és mega super hiper complicat així que la criatura necessita també estar tranquil·la. Que si ha de venir algú, posem per exemple les àvies i avis de la criatura, que els hi posis un horari, de 12h a 14h per exemple, o quan tu sàpigues que estaràs més enèrgica i millor, perquè si et venen a veure a tu, has de tenir ganes de veure’ls, sinó que no vinguin.

I a mi em sembla molt bé.

Tinc una amiga

Tinc una amiga que va estar 36h de part. Havia trencat aigües, esperat 24h a veure si tenia contraccions però no. Li van posar unes hormones que no li va servir de res i no li posaven la peridural i va patir moltíssim. Quan per fi li van posar oxitocina estava esgotada, com per posar-se a emputxar. Va acabar molt cansada de tot plegat.

Tinc una amiga a qui se li va desgarrar l’entrada de la vagina pels costats, li van fer una episiotomia de moltíssims punts que amés se li va infectar i la van haver de curar durant 10 dies i se li va fer una fissura a l’anus.

Tinc una amiga que era al·lèrgica als punts i se li van infectar.

Tinc una amiga a qui li van programar la cesària, i dues amigues a qui els hi van programar el part vaginal. Van arribar sense contraccions a l’hospital. L’oxitocina sintètica, em van dir, és un veritable horror horrorós insuportable, fa molt de mal. La cicatriu de la cesària fa mal, però al menys no està a una zona humida d’on no para de sortir sang.

Tinc una amiga que ha tingut una criatura prematura. I un munt de conegudes que també. Tinc una amiga que la seva criatura s’ofegava i no sabien perquè, ara han descobert que la seva laringe no està del tot feta i haurà d’acabar de formar-se fora de l’úter. I això vol dir que la pobreta s’ofegarà amb facilitat cada vegada que plori.

Tinc una amiga a qui li van dir que li programaven una cesària perquè la criatura estava asseguda. No van ni considerar veure si malgrat estar en presentació podàlica podia néixer per part vaginal, amb naturalitat. No li van donar opció.

Tinc una amiga que tenia diabetis gestacional. I una altra que s’havia de punxar amb heparina cada dia. I una altra que tenia hipotiroïdisme gestacional. Jo mateixa també en tinc.

Tinc una amiga que va avortar per decisió pròpia.

Tinc una amiga a qui van practicar un avortament al cinquè mes perquè li van detectar a la criatura una malformació greu al cor.

Tinc moltes amigues que no han gestat mai. Que no gestaran mai perquè no volen. O que no saben si ho faran. Que no els sembla un tema rellevant per les seves vides.

Tinc una amiga que va viure un avortament espontani. No, una no, moltes. Moltíssimes, de fet.

Tinc una amiga que està pensant en congelar els seus ovòcits per si vol gestar una criatura més endavant.

Tinc una amiga a qui només van posar un punt a la vagina. I una amiga que va tenir un part natural, sense peridural ni oxitocina sintètica. I una amiga que el dia mateix del seu segon part ja va baixar a una terrassa a fer un cerveseta.

Tinc una amiga que l’altre dia em va dir que s’estava pensant això de gestar algú, i em va demanar que publiqués tot això, perquè mancava d’informació. No sé si li serà útil ni si arribarà fins al final, però aquí està.

9 notes · View notes