karaaage

[karaaage]

10. Catifa vermella abans blanca

Sis anys enrere

El món s’havia acabat i la Shallan en tenia la culpa.

—Fes veure com si mai no hagués passat —va dir el seu pare en veu baixa. Va eixugar-li alguna cosa humida de la galta. El dit se li va tornar vermell.— Jo et protegiré.

L’habitació es sacsejava? No, era la Shallan. Tremolava. Se sentia tan petita. Abans, tenir onze anys li havia semblat ser gran. Però només era una criatura. Tan petitona...

Va alçar la mirada cap al seu pare, estremint-se. No podia pestanyejar, tenia els ulls desencaixats.

—Als abismes tu dormiràs, la foscor t’acarona... —va dir el pare en veu baixa, contenint les llàgrimes.

Una cançó de bressol que coneixia, aquella que ella sempre li cantava. Al fons de l’habitació, uns cadàvers enfosquits jeien a terra. Una catifa vermella abans blanca.

—De pedra i por el teu llit serà, ara dorm, petitona.

El pare la va embolcallar amb els braços i va sentir com la pell se li recargolava. No. No, aquell afecte no estava bé. Un monstre no hauria de rebre amor. Un monstre que matava, que assassinava. No.

No podia moure’s.

—S'acosta ja la tempestat, el vent et bressarà...

El pare va passar per sobre del cos d’una dona vestida de blanc. Hi havia poca sang. Era l’home qui sagnava. La mare estava boca avall i la Shallan no podia veure-li els ulls. Els ulls horribles.

Fins i tot, la Shallan podia imaginar que la cançó de bressol era la fi d’un malson. Que era de nit, que s’havia despertat cridant i el seu pare li cantava perquè es dormís...

—Cristalls amb llum resplendiran, ara dorm, petitona.

Van deixar enrere la caixa forta que el pare tenia ancorada a la paret. Brillava intensament, i la llum s’escapava per les escletxes de la porta. Hi havia un monstre a dins.

—I amb una cançó el temps passarà, i t’adormiràs, petitona.

Amb la Shallan als braços, el pare va deixar l’habitació i va tancar la porta als cadàvers.