messybunlife

[messybunlife]

[messybunlife]

[messybunlife]

[messybunlife]

L’amor de la meva vida sempre seràs tu

❤️

[messybunlife]

Coses de la meva àvia

L'estiu passat va ser complicat en quant a la relació amb els avis. A ell l'adoro, està clar. Però a ella no la puc ni veure des que vaig començar a esbrinar què fa i amb quines intencions. Resulta que tot el que jo feia la molestava o no li era suficient. No ho demostrava davant meu, sinó a les meves esquenes i a les dels meus pares. Des de sempre jo he dormit a la mateixa habitació que els avis, sempre m'ha semblat que a l'hora d'anar a dormir les estones que compartia amb ells eren més dolçes que totes les altres. Un dels motius pels que la meva àvia em va criticar pel carrer va ser el fet de que jo m'aixequés del llit i enlloc de fer el llit i vestir-me, anés a rentar-me les dents i la cara. Cal dir que sempre m'he llevat a les 8, quan la meva mare i la meva tieta s'aixecaven i venien al menjador a fer el cafè. El menjador està lligat a l'habitació dels avis. Doncs a ella li va semblar suficient dir que jo no feia el llit, quan en realitat estava amb la meva tieta i la meva mare al menjador perquè ja no tenia son, mentre ella seguia dormint, i quan elles acabaven els cafès jo anava a fer el llit i canviar-me de roba. D'altra banda, també li va molestar que a mi no m'agradés cap tipus de menjar. Que sempre haguessin de comprar (ella no, els pares) algo diferent perquè ho mengi jo. Els va explicar a uns amics dels meus pares que van venir a veure'ls a ells, i com no hi eren es van quedar a esperar-los al menjador parlant amb els avis, que jo era una tiquismiquis. Que no m'agrada res i que tot el que faig és dir que no a tot. I jo era al pis de dalt, escoltant-la. Una nit vaig sortir al lavabo de fora, debien ser les 3 més o menys. El meu germà acabava d'arribar i era al pati, parlant per telèfon. Quan vaig sortir de casa i ell em va preguntar que què em passava, li vaig dir que em feia molt mal la panxa i tenia ganes de vomitar. Al cap d'una estona va venir ella, de matinada, encenent els llums i buscant-me. L'endemà, a taula, va dir a tothom que pensava que m'havia fugat per sortir amb algun noi. Quan el meu germà i jo vam explicar a la família que estava simplement fent pipí, ells van riure. Però jo em vaig sentir denigrada pel seu comentari estúpid. Així com aquestes mil coses més que han desenvolupat un lleu odi de mi cap a ella. Sempre ens ha tingut fàstic a la meva mare i a mi, i per molt que sembli mentira, al seu fill també. Sempre ens ha rebutjat. I això que ma mare sempre l'ha respectat i ha sigut sumisa amb ella. La dona del seu segon fill, la meva tieta, la tractava fatal. Li responia tal com la meva àvia la tractava a ella. I des de llavors va començar a tractar-la bé. La meva mare, en canvi, plorava a les seves esquenes per ràbia. Sense comentaris. El fàstic que li té a la meva mare no entenc per què me l'ha de tenir a mi també. Jo no hi tinc res a veure. En fi... Jo sempre la respectaré tot i no estimar-la. A mi no m'han criat d'altra manera. Però no comprenc com pot vessar el seu odi en mi, la seva néta. O en el seu fill. Com pots sentir enveja del teu fill? Ràbia? Voler robar-lo? És una dona molt peculiar. No li desitjo el mal. Ella s'ho trobarà. Recorda que t'estimo massa

[messybunlife]

Cásate con alguien que

"Cásate con alguien que te deja beber de su zumo incluso después de que hayas dicho que no tienes sed. Cásate con alguien que se ría de las mismas cosas que tú. Cásate con alguien que bese tu nariz en los días fríos. Cásate con alguien con quien puedas ver películas Dinsey todo el día. Cásate con alguien que se enorgullezca de ti ganes 5€ o 5000€ semanales. Cásate con alguien a quien le puedas contar todo. Cásate con alguien que no sienta miedo o vergüenza a cogerte la mano en público. Cásate con alguien que te deje tomar el control cuando toca decorar una carta. Cásate con alguien con el que puedas pasar el día entero en Ikea sin sentirte estresada. Cásate con alguien que te acoja dentro de su abrigo en invierno. Cásate con alguien que acepte tus miedos y fobias. Cásate con alguien que te haga sentir mariposas cada vez que oyes sus llaves en la puerta. Cásate con alguien por quien no tengas que depilarte siempre las piernas. Cásate con alguien que te acepte todo el día y cada día, aunque no te veas o te sientas de la mejor manera posible. Cásate con alguien que siga poniéndote tres cubitos de azúcar en el té, susurrándote de mientras "sólo dos". Cásate con alguien que no te jugza cuando te comes tu peso en galletas. Cásate con alguien que no te haga sentir la necesidad de revisar tu móvil, porque ya sabes que te va a responder. Cásate con alguien que espere contigo a que te subas al tren. Cásate con alguien que entienda que quieras estar sola a veces. Cásate con alguien que no le tema a los eventos familiares. Cásate con alguien que te calme cuando te enfadas por tonterías y nunca te diga "son sólo tonterías". Cásate con alguien que te haga querer ser mejor persona. Cásate con alguien que te haga reír. Cásate con alguien que te trate de la forma que mereces. Cásate con alguien que ames. Cásate con tu alma gemela, tu amante, tu mejor amigo." No sé qui va escriure això en el seu moment. Li he pres, però què més dóna. És nostre des del primer moment en què el vaig començar a llegir. En anglès, i sentia que tot et descriu perfectament. Que ets aquell "alguien que" amb qui m'he de casar. Amb qui he de passar la resta dels meus dies, amb qui vull envellir i seguir creixent, amb qui necessito estar a tota hora. Recordo que t'ho vaig començar a recitar l'estiu del 2016, per telèfon. Em jugo el que vulguis a que no creies que fos normal que em volgués casar amb tu quan no tenia ni quinze anys. Increíble, oi? N'han passat dos i segueixo amb la mateixa idea. De ser meva, però ser per tu i ser amb tu, des del moment en què vam començar a descobrir-nos fins al final dels meus dies. Amb tu vull casar-me. I viure. I ser feliç per sempre més.

[messybunlife]

Sèrie Utopia

Com es troba avui el meu amor? Tant de bo no poguessis trobar-te millor. Em faltes, ho sabies? La d'avui va sobre “Utopia”. Tu em vas dir que la veiés i així ho vaig fer.

Una altra de les històries fortes, que et deixa bocabadat, que no permet que desviis la mirada o tanquis els ulls ni un segon, que et fa no parar d'imaginar què passarà en l'instant següent. No puc dir gran cosa de la sèrie, a part de que m'ha fascinat la trama. El còmic que va escriure el pare de Jessica Hyde, qui és ella, qui són els homes que la busquen, per què la busquen, tot. La red, les persones que es troben per desxifrar el que amaga el còmic, tots els morts que es veuen… Que per cert, en el moment en què li fan el que li fan als ulls a Wilson, vaig haver de tapar-me la cara. M'he quedat amb la intriga de veure fins on es veu i de quina manera…, però en aquell instant no em sentia capaç d'aguantar-ho, per si de cas.

Saps? A dia d'avui encara escolto la banda sonora i recordo moments exactes d'alguns capítols, em tranquilitza a estones, d'altres m'altera una mica. Però m'encanta escoltar-la i sé que a vegades tu també l'escoltes.

Parlant de la segona temporada, com ja saps, encara no l'he vist. Crec que perquè no m'he atrevit i perquè espero a que la vegis tu primer. També perquè he intentat veure el primer capítol dues vegades en diferents dies, l'he mirat fins a la meitat i no he entès res. M'he quedat bloquejada i no he sabut si s'han equivocat de sèrie o ves a saber.

M'encantarà després d'un temps veure les dues temporades al teu costat, acurrucada i sentint l'olor de la teva pell.

[messybunlife]

Pares sobreprotectors

Avui sóc aquí per parlar-te dels pares que a mi m'han tocat d'una manera més detallada. Del que visc a casa, de com ho visc, del que he viscut i del que penso que em falta per viure. Bàsicament, perquè et facis a la idea (a una mínima idea) de tot el que jo he de suportar cada dia, un radere l'altre, sense poder dir ni mu i sense tenir cap vía de escape. Ella té una ment molt tancada. Té imaginacions sobre mi. Cal començar dient que no confia en mi, gens ni mica, i això sense haver-me donat mai cap oportunitat o haver-me posat a prova, per veure si faig ves a saber quina ximpleria de les que avui en dia és normal fer a la meva edat, com per exemple tornar massa tard a casa, emborratxar-me, fumar o que em pillin alguna mentida. Una simple prova. I mai me n'ha fet cap. Simple i fàcilment ni creu ni confia en mi, perquè no li dona la gana i no hi ha més. Estic pensant que és lleig dedicar una carta a aquest tema però és que això forma part del què he d'aprendre a superar poc a poc per créixer i fer-me més forta. Ella s'imagina que si un dia em deixa anar a casa la Vito, que he de remarcar que viu a Argençola, però ni tan sols al poble sinó a les afores, envoltada de prats, camps i boscs, vaig a (no vull dir barbaritats) fer ves a saber què. I imagina't el pitjor i el més estrany que una mare es pot imaginar que la seva filla és capaç de fer quan va a casa d'una amiga que viu totalment aillada de la "societat". També s'imagina que si algun dia el meu germà m'agafa per acompanyar-lo on sigui, ell em porta de festa o a llocs surrealistes. No sé..., té una mentalitat retorçada. D'una banda considera que no he de tenir ni amics ni amigues, que no he de parlar amb ningú ni veure a ningú perquè no ho necessito. D'altra banda pensa que he de tenir moltes amistats perquè ella quan era jove també en tenia moltes (i ara penso: tu, quan eres petita, sorties al carrer. Jo no). Creu que jo no he d'anar a casa de ningú perquè ja tinc casa meva, si vull em porto una amiga a casa nostra i ja està; però un cop l'amiga és a casa nostra no fa més que posar males cares i quan ella marxa la critica i fa comentaris despectius sobre ella, i que aquell ha de ser l'últim cop que l'amiga em vingui a veure. Tu saps un munt de coses que ella em fa cada dia. Res del que jo faci estarà bé mai davant dels seus ulls, encara que estigui veritablement impecable. Jo soc una adolescent i les persones de la meva edat som, en general, caracteritzats per ser bruts i desordenats. Però jo no sóc així. Sóc neta i polida, ordenada, el meu armari mai té una samarreta fora de lloc, no puc ni veure la pols sobre les tauletes de nit o la televisió, i tampoc aguanto veure ni un sol pèl (de tots els que tinc) al terra de la meva habitació. Ella tot això ho sap. Però cada cop que entra per la porta té la necessitat de dir-me, de mala manera i si pot ser insultant-me, que ordeni l'habitació. Pot estar brillant i tot recollit: que no hi hagi res fora de l'armari ni sobre les tauletes i que faci olor a nova. Per ella la meva habitació sempre estarà desordenada i jo mai hauré ordenat ni hauré fet les coses com ella les vol. Quan no tinc classes, en especial durant les vacances, mentre ella treballa sóc jo qui neteja la casa. La majoria de les vegades em passo des de les vuit o nou del matí fins les dotze que ella torna de currar netejant. Netejant l'habitació de convidats, la del meu germà, la cuina, la sala d'estar que no és pas petita, el meu lavabo que normalment no necessita gaire feina, i la seva habitació si cal fer el llit i recollir-la una mica. També durant aquelles hores vaig a llençar les escombreries, recullo i estenc la roba que hi hagi a la rentadora i frego tots els plats de la nit anterior i les seves tasses de cafè. Passo l'aspiradora per tota la casa. I a les dotze del migdia quan ella ha d'arribar, normalment deu minuts després de l'hora en punt, trec el gos ràpid i corrents, i entro a casa just un parell de minuts abans de que ella arribi. Quan ella torna, normalment em pregunta, evidentment amb mala cara i desconfiant, què he fet durant tot el matí (insinuant que m'he passat les hores al llit sense fer res). Li ho explico i fa "ja" vacil.lant. A partir d'allà comença a cridar i parlar-me malament per tot: perquè he tret la roba de la rentadora si ella no m'ho havia demanat, perquè he baixat la persiana de l'habitació buida (tócate los cojones, després arriba mun pare i si la persiana està pujada gairebé em degolla perquè diu que entra l'escalfor del sol i per culpa meva s'escalfa tota la casa), perquè he tancat/obert el balcó, perquè no he "recollit" la meva habitació (clar que no, si no he tingut temps, és ara quan m'hi he de posar)..., i si amb molta sort he endreçat la meva habitació també, és a dir si he netejat tota la casa sencera i quan ella entra em troba estirada al meu llit, la festa es munta perquè estic estirada. Es pot saber què faig estirada? Bé, moltes altres coses... Estic allargant massa això. Com tu saps no surto de casa, mai he anat a "prendre algo" o a "donar una volta", mai he anat de compres amb una amiga, mai m'he quedat a la ciutat al sortir de l'institut per dinar amb les nenes, mai m'han deixat anar a una festa major, mai he pogut anar a unes colònies d'estiu... Mai he fet res del que la gent de la meva edat ha fet mil vegades i ja avorreix. No tinc records. No tinc records ni de la meva adolescència ni de la meva infància i és molt trist. D'aquí uns anys no tindré res per recordar o del que riure, no hi haurà bogeries de les que han fet les meves amigues, no hi haurà cap "recordes aquella vegada que...?", no hi haurà res perquè jo no hauré viscut res. Espero que quan per fi visqui la meva vida al teu costat tinguis la paciència necessària amb mi i m'acompanyis a tot el que em queda per descobrir encara. Sempre amb tu.

[messybunlife]

Mereixem

Feliç dissabte a l'amor de la meva vida, al nen dels meus ulls, al meu tot! Com estàs avui, príncep? Desitjo amb tot de mi que no puguis estar millor. La carta d'avui tracta sobre una part molt important del nostre futur, del nostre dia de demà. Tracta del que nosaltres mereixem. En veritat, et parlaré del que jo estic segura i del que crec que mereixem (mírala ella, se cree diosa). I és que després de tot el que hem anat vivint, el que hem soportat, tot el que hem passat, aguantat, hem plorat, hem cridat, hem patit... Ens mereixem un dia de demà gran. Tan gran com una dissetena part de l'amor tan gran que sentim, perquè és impossible imaginar algo més gran. Crec que després de tot..., mereixem temps. Mereixem el NOSTRE temps, només per nosaltres dos. Ens mereixem tots els dies que no ens hem pogut veure, abraçar, demostrar cara a cara com ens estimem. Ens mereixem totes les nits d'aquests mesos sencers en què necessitavem dormir l'un amb l'escalfor de l'altre i no ha pogut ser. Ens mereixem riures. Ens mereixem felicitat, de la que no se sap descriure per què un la sent, de la que ens fa dubtar de si estem desperts o dormim, de la que només veiem a les pel.lis. Ens mereixem veure totes les pel.lícules que ens hem anomenat al llarg d'aquest temps, les que hem compartit i les que ens hem mort de ganes per poder compartir-les un diumenge a la tarda al nostre sofà. Ens mereixem una clatellada per cada cop que ho sentíem i no ens hem dit que ens estimem. Ens mereixem un pis, a la ciutat. O potser al poble, com a tu t'agradi. Un pis simple, petit. D'una habitació, un lavabo, una cuina i una sala d'estar. Que tingui balcó. També ens mereixem una casa. Una casa per nosaltres i pels que ens acompanyin més endavant. Ens mereixem passeigs, sota la lluna, a la platja. Sota el sol també. Ens mereixem passeigs sota la llum de les faroles de la ciutat, de matinada, agafats de la mà. Ens mereixem excursions pel bosc. Ens mereixem perdre'ns, junts. Ens mereixem passeigs pel carrer. A qualsevol hora del dia. Ens mereixem adoptar Les fonts, que siguin nostres amb papers, que no hi entri ningú més. Ens mereixem anar junts al Mercadona a fer la compra setmanal. Ens mereixem anar tornant-nos qui porta el carro mentre l'altre aguanta la llista amb una mà i amb l'altra agafa els productes que necessitem. Ens mereixem fer-nos petons, al Mercadona, al carrer, a la platja, a la muntanya, al bosc, al pis, a casa, a tot arreu. Ens mereixem festes. Ens mereixem gaudir de festes, gaudir de dies normals i corrents, ens mereixem gaudir. Ens mereixem una primavera sencera sense separar-nos. I un estiu també. Així com una tardor i un hivern. Ens mereixem deixar d'odiar les vacances de Nadal, per passar a adorar-les perquè les vivim junts. Ens mereixem estimar-nos sota la pluja, mentres neva, entre el vent i les fulles marrons que viatgen pels carrers, i sota la xafogor de les nits d'estiu. Ens mereixem estar desperts a les tres de la matinada a la cuina parlant sobre les teories que cada un de nosaltres té de l'Univers. Ens mereixem parlar-nos, escoltar-nos, sentir-nos. Ens mereixem tenir la tele encesa sense mirar-la. Ens mereixem esmorzar junts. Dinar junts. Sopar junts. Ens mereixem cuinar un dia un, un dia l'altre. Ens mereixem cuinar junts i jo em mereixo que m'ensenyis les receptes que tu saps, i tu et mereixes que t'ensenyi a fer aquell te que jo bec i que tu dius que no és te. Ens mereixem el mirall que jo tant vull al sostre de la nostra habitació, sobre el llit. Ens mereixem anar junts a comprar un rellotge de paret que pengem a la nostra sala d'estar. Ens mereixem triar un quadre preciós per posar-lo a una paret qualsevol. Ens mereixem un cotxe amb el que viatjar. Ens mereixem poder descobrir món. Ens mereixem anar comprant souvenirs de cada lloc on anem, comprar imans que al arribar a casa enganxem molt emocionats (això jo) a la nevera i ens mereixem demanar a desconeguts que ens facin aquelles fotos d'enamorats davant d'un paisatge impressionant o simple, en les que els dos sortim somrient i se'ns veu gaudint-ho. Ens mereixem fer de turistes..., dels que van a un país diferent on ningú els entén, que porten mapa com els xinos, ulleres de sol, jo aniré amb barret i tot, i la càmara de fotos sempre penjada al coll. Ens mereixem ser de les parelles que la gent mira i pensa "que cuquis". Ens mereixem ser una parella indestructible. Ens mereixem planejar i construir, ens mereixem aconseguir les nostres metes, ens mereixem créixer junts. Ens mereixem una vida tal com sempre l'hem volgut. Ens mereixem sort. Ens mereixem l'un a l'altre. Ens mereixem.

[messybunlife]

Viaja y no lo digas a nadie

"Viaja y no lo digas a nadie. Vive una verdadera historia de amor y no la cuentes a nadie. Vive feliz y no lo compartas con nadie. La gente siempre arruina las cosas hermosas." —Khalil Gibran Te'n recordes, d'això? Cada cop que ho he llegit he pensat que és veritat. Sé que tenir una relació d'amagatotis és desagradable. És horrible no poder caminar junts de la mà pel carrer, no poder veure'ns quan ens doni la gana, no poder anar junts enlloc, no poder fer res especial un dia qualsevol, no poder celebrar cada mes que fem junts... Ja ho sé. És horrible. Jo ho estic vivint amb tu. Però d'altra banda, ho gaudim nosaltres sols. Sense ningú que s'hi fiqui pel mig. Al cap i a la fi hem de trobar una part bona a tot això. Vivim i gaudim del nostre amor sense que ningú pugui fabricar mentides i ens les vulgui tirar, sense que ningú comenti, sense que ningú opini. No et puc enganyar. Em moro de ganes de veure els ulls que farà tot el poble quan per fi ens vegi fent-nos petons tranquil.lament als llocs públics. Però mentre ningú pot dir el que li sembla el nostre amor, aquest és nostre i només per nosaltres dos. Sí, més endavant quan tot es destapi ho seguirà sent, pero ara ho és més que mai. Viatjar en secret..., un cop més surt el tema dels viatges a les meves cartes. Com serà marxar junts un parell de setmanes a l'altra punta del món? O simplement a l'altre punta de l'estat? I sense que ningú sàpiga res. I que les fotos que ens fem ens les quedem nosaltres sols. Com serà que ningú sàpiga res de com de feliços som i estem, de com vivim, de com descobrim, aprenem, ens estimem. Khalil Gibran té raó. Les persones no fan més que destruir i arruinar. No saben més que fer malbé. Tot i així tu creus que algú serà capaç de ficar-se en l'amor que nosaltres sentim? Perquè jo penso que això és massa gran, fort, indestructible perquè simples i miserables humans puguin trencar-ho.

[messybunlife]

Bendecida (17 aug)

Así me siento hoy. Bendecida. Mi cuerpo está lejos de ti pero mi alma está junto a la tuya, y por eso me siento bendecida. Siento que desde arriba me han bendecido contigo, y no es ninguna tontería. Creo, de hecho estoy plenamente segura de que la bendición que me ha llegado al momento que tú has llegado a mi vida, es comparable con los milagros que sólo los ancianos creen posibles y es más, los esperan, mientras ni los jóvenes ni los adultos confían ni un segundo. Y ¿quién me lo iba a decir? ¿quién me iba a decir toda la suerte que yo tengo contigo, todo el amor que tú me das y todo lo que yo iba a querer construir a tu lado, cogiendo tu mano? ¿quién iba a saberlo...? El tiempo lo ha ido escribiendo poco a poco. Que yo soy para ti, ¿sabes? Creo que estoy hecha para ti. Bendecida porque te tengo, porque me quieres, porque me amas, porque me entiendes, porque me llevas y sobrellevas, porque me conoces y desconoces, porque me lees, porque me aceptas, porque sacas la mejor versión de mí, porque me esperas, porque eres tú. Tú a mi lado, tú conmigo, tú para mí. Eres tú. Y soy yo, y estoy bendecida. Porque no me falta nada a tu lado. Porque todos nuestros días y todos los días que nos faltan todavía sean los mejores de nuestras vidas. Bendecida, por todos los sueños que tengo contigo, por todos los planes de futuro, por el recorrido por el cual queremos viajar juntos, bendecida por la vida que me espera, sea la que sea, mientras tú no me faltes. Bendecida por haber encontrado al hombre de mi vida tan cerca de mí, por haberlo conocido aún sin acabarlo de conocer, por haber descubierto algunos de los mundos que hay dentro de él, por haber conseguido su complicidad, su paciencia, su amor. He de reconocer que en algún momento de mi vida me he planteado cuán de difícil iba a ser encontrar al amor de mi vida, cuánto costaría que durara para siempre, que no se cansara de mí y mantener ese fuego encendido. Siempre he pensado que eso es muy difícil y más ahora, en este siglo. Siempre me ha fascinado imaginarme parejas de viejos, personas mayores de edad, saliendo a pasear juntos. De esos que viven su amor desde que eran adolescentes tontos y perdidos, y libres, y locos. Me ha fascinado imaginarme un amor tan duradero, tan fuerte, tan real. Y ese mismo amor quiero yo. No lo quiero perfecto. Lo quiero real. Lo quiero para siempre, el tuyo, tu amor lo quiero para siempre. Y "para siempre" es mucho tiempo, ya lo sé, pero yo te quiero no sólo para mucho tiempo, sino para todo mi tiempo. No es que quiera cazarte, que quiera tenerte atado a mí, "no se trata de querer poseerte y que lleves una etiqueta detrás donde ponga que eres mío y sólo para mí", sino de que quiero que tú quieras compartir tu eternidad conmigo. Que seamos de los ancianos a los que los acaban enterrando uno al lado del otro, después de toda una vida juntos sin despegarse jamás. Bendecida me siento, porque siento que eso puede hacerse realidad. Bendecida porque siento que nuestro amor es verdadero, leal y grande. Siento que nuestro amor es muy grande. A veces me pregunto si habrá otras parejas que se quieran tanto como nosotros, si habrá personas en el mundo que quieran entregarse la una a la otra de la misma forma que lo queremos nosotros, y si habrá personas que tengan la misma esperanza que tengo yo de que no nos despegaremos por nada. Me siento bendecida por tenerte. Me siento suertuda, me siento con el trébol de cuatro hojas encima, me siento protegida por Dios. Siento que El de ahí arriba me está protegiendo y me está queriendo hacer feliz, dándome la persona que más deseo en el mundo. Mi persona favorita. Mi compañero de vida. Te amo.

[messybunlife]

La llibreta vermella

Amor meu!!! Torno a ser aquí, avui per parlar-te de la nostra llibreta. Allà on ens trobem cada X dies, i despullem la nostra ànima. Sincerament no sé com em va venir la idea al cap. La vaig veure i vaig pensar "per nosaltres", i a partir d'allà quan ens vam veure i t'ho vaig plantejar, vaig estar segura que havia de ser per deixar gravat el que sentim. Em va encantar la teva cara quan t'ho vaig explicar. És la mateixa cara que el meu cor em diu que he de veure tota la resta dels meus dies. Em van encantar els ullets que vas posar, com em vas fer sentir que et va agradar com sonava. És allà on a dia d'avui guardem un petit tros de l'amor malaltís que sentim l'un per l'altre. És la llibreta que d'aquí deu anys llegiré i em farà plorar de l'emoció, i si Déu vol em donarà la possibilitat d'aixecar el cap i veure't en carn i ossos al meu costat mentre llegeixo les pàgines del nostre tresor. Un tresor. Crec que és un tresor. "Mensajes de amor en tiempos de guerra", i mai aquesta frase hagués quedat millor. Crec que cada cop que l'obri em veuré a mi mateixa escrivint cada una de les paraules que he plasmat, em veuré feliç, em veuré somrient, i també em veuré imaginant la cara que posaries tu al llegir-ho. També em veuré intentant desxifrar la cara que vas posar tu al escriure cada frase de les que has escrit allà, com et vas sentir, en què pensaves i si t'hagués agradat dir-m'ho tot a cau d'orella. Seria genial llegir-te cada una d'aquelles pàgines a cau d'orella. No crec que perdria l'encant, sinó que en tindria un de diferent. El fet d'escriure amb bolígraf sobre un full de paper quan ara fins i tot els llibres es llegeixen dins d'una màquina electrònica de merda em fascina. Em fascina que tu i jo mantinguem viva aquesta costum dels enamorats d'abans. Em fascina intentar demostrar-te amb paraules tot l'amor que sento per tu, encara que sàpiga que mai ni 5 RAEs una al costat de l'altra seran suficients. Crec que no podré mai demostrar-te amb paraules que t'estimo més que a res al món. De fet, crec que mai podré demostrar-t'ho de cap forma. Ni tan sols si pogués donar-te totes les estrelles que hi ha al cel seria suficient perquè tu ho entenguis. La nostra llibreta vermella... No saps com d'agraida em sento cap a ella. M'ha salvat moltes nits, m'ha ajudat a volcar tot el foc que porto adins, m'ha calmat, m'ha fet sentir en pau, m'ha ajudat amb el simple fet de pensar que tot el que jo estigui escrivint allà tard o d'hora tu ho tindràs a les teves mans, ho veuràs, i indiferentment de si t'ho creuràs o no, sabràs que ho he escrit amb les meves pròpies mans i que li he dedicat el meu temps amb la inofensiva intenció de plasmar-hi la manera en què jo t'estimo. Espero que durant molt temps més la seguim utilitzant. Que seguim escrivint en ella tot el que ens estimem. Que acabem enganxant-hi fotografies nostres, on somriem, on som feliços, on viatgem, on ens gaudim, on ens vivim, on som. On som un al costat de l'altre, tot el que volguem ser. Espero que ella, la nostra llibreta vermella, ens acompanyi fins al final dels nostres dies, que en comprem d'altres, que necessitem més fulls per seguir explicant-nos com de grans som l'un per l'altre i com d'enorme és el que sentim quan pensem en com ens volem. T'estimo

[messybunlife]

El número 23

Un thriller, com a mi m'agrada. I no tinc paraules, la pel.lícula m'ha encantat. De fet m'agradaria molt tornar-la a veure. Vas insistir molt perquè la vegi, i t'ho agraeixo. També vam parlar de la similitud que vius (i ara jo també visc) amb el número 33. El 3, està per tot arreu. M'ha fascinat veure com el protagonista lligava caps, com tot el llibre i tot el seu voltant el duia al número vint-i-tres. Veure com la seva dona i el seu fill no el creien, com el prenien per boig, quan en realitat el que ell sentia, per ell era real. Veure tots els petits detalls que haurien de passar desapercebuts i jo en canvi, els he donat importància; com seria per exemple el moment en què la seva dona li regala el llibre. M'he arribat a imaginar en aquesta situació milers de vegades en tant poc temps. Jo, regalant-te un llibre a tu. Però no pel teu aniversari, sinó un dia qualsevol. Sóc fan de pensar que tots els nostres dies han de ser especials i ens hem de dir que ens estimem al màxim i demostrar-nos-ho per si de cas. Sempre per si de cas. I em motiva molt la idea. El moment en què pugui fer-te tots els regals que em doni la gana, i veure la cara que fas al tenir-los a les mans, i escoltar-te explicar-me com et sents en aquell instant. La pel.lícula també m'ha fet entrar en la pell de Carrey durant una estona. Com seria viure aquest malson dia rere dia, com seria no poder escapar d'ell, com seria que la teva ment te la jugués de tal forma que et sentis totalment atrapat i controlat per ella. Trobo que és un film que o et fa reflexionar d'una manera "sutil" o directament t'obsessiona. Però no et deixa indiferent, estic segura de que tothom qui la veu li dedica uns minuts a trobar explicacions, abans de que acabi la pel.li, i després també. M'he menjat el cap cada instant intentant trobar perquès, intentant trobar raons, intentar resoldre "el misteri" tal com sempre he fet quan veia "El detectiu Conan", que per cert és una sèrie que sempre m'ha deixat amb la boca oberta i m'encantaria veure des del primer al últim capítol. Quan he vist el final, he quedat impactada. No m'esperava una "resposta" d'aquest tipus ni de lluny. M'ha semblat increíble veure com la ment humana realment es caracteritza per no tenir límits ni stops, per ser incontrolable en molts dels casos, per saber fer mal, per saber donar cops que ens facin dubtar de si ens podrem aixecar i en definitiva, com es caracteritza per ser intel.ligible. Perquè crec que ni els experts poden entendre alguns caps. Estudien i estudien per finalment poder posar etiquetes i donar analgèsics mentals per fer que el dolor sigui menys i ens adormim, però crec que no tenen cap certesa 100% fiable de que saben què ens passa pel cap. N'he vist una de semblant, que també juga amb la ment, que no tracta sobre la mateixa obsessió malaltissa però és un thriller psicològic i que em va encantar quan la vaig veure per primer cop. Es diu "Limitless" en la seva versió original i diria que en la castellana és "Sin límites". Va d'una droga molt poderosa i d'un home que al prendre-la pot fer servir al màxim totes les seves habilitats o alguna cosa per l'estil. Dic que és semblant a El número 23 perquè també va sobre la ment i les seves peculiaritats. M'agrada molt i si no l'has vist espero que la puguis veure. Una curiositat és que l'actriu Abbie Cornish, que en aquesta pel.li és la novia del protagonista, és la protagonista de "W.E", de Madonna. M'ha semblat una pel.lícula molt interessant i queda a la llista de les que hem de veure junts. Recorda: t'estimo.

[messybunlife]

[messybunlife]

[messybunlife]

Roan Mountain Place, Raleigh, United States | by Ivana Cajina

[messybunlife]

T'ho repeteixo

Ja torna a ser dilluns. Això significa que cada cop queda menys per poder dir-te que t'estimo a cau d'orella.

La cosa avui va de repetir-te tot el que ja saps, però a vegades no saps del tot, d'altres ho dubtes plenament i algunes arribes a estar-ne segur.

Avui sóc on sóc per dir-te que t'estimo. Per dir-te que ets l'amor de la meva vida. Per dir-te que t'agraeixo que m'hagis acompanyat fins el dia d'avui. Per dir-te que mai hauria demanat més. Per dir-te que ets tot el que podria desitjar. Que ets el millor regal, d'aniversari, d'un dia com qualsevol altre, de reis, de sant… Que ets el millor regal que la vida em podia haver fet mai. Tu. Per dir-te que t'adoro i que això no pot deixar de ser així. Per dir-te que amb tu vull créixer. Vull viure. Vull ser. Vull aprendre. Vull madurar. Vull sentir-me tan gran com només tu em pots fer sentir. Vull sentir-me tan petita com realment sóc i més, entre els teus braços. Per dir-te que al teu costat vull una vida, i totes les que vagin després. Per dir-te que vull que tinguem un gos, un gat i… la veritat és que m'imagino una situació més o menys així: que jo vingui de treballar, arribi a casa i en braços porti un cadell, o potser dos. I amb cara de llàstima i molt emocionada a la vegada et digui “mira què he trobat al carrer”. I tu em miris amb cara de “què faré jo amb tu, estàs boja” i em diguis “però si ja en tenim quatre…”. Si pogués em quedaria per mi tots els gossos abandonats i maltractats i els acabats de néixer i els que són molt grans ja també. A tots, em fa mal el cor quan els veig patir.

Per dir-te que vull que tinguem casa nostra, el nostre cotxe i el nostre mirall sobre el nostre llit de la nostra habitació. Per dir-te que ets el meu company de vida, el meu amor, el meu rei. Per dir-te que des que era més mocosa que ara, vas ser tu. Per dir-te que sempre has sigut tu i només seràs tu. Per dir-te que vull esborrar tot el mal i tot el dolor que sents. Que vull fer-te oblidar tot el que t'ha anat trencant amb el pas dels anys, o si més no, fer que sigui un record llunyà, dels que es veuen borrosos a dins del cap. Que vull fer-te sentir que estàs vivint en un somni dels més agradables que hagis pogut tenir mai. Vull fer-te sentir la plenitud de l'alegria. Vull fer-te sentir. I vull fer-te feliç.

També per dir-te totes les ganes que tinc de veure’t sempre, de sentir-te, d'escoltar-te, les ganes que tinc de compartir amb tu els millors moments de la meva vida, els pitjors també.

Sóc aquí, a més a més, per dir-te que necessito que pensis més abans d'actuar. Abans de parlar, de fet. Que calculis si m'has de dir o no m'has de dir algunes coses quan tu et sents malament. Que enlloc d'atacar-me, dir-me coses que segurament no mereixo que em diguis i em facis sentir malament, aprofitis que em tens al teu costat i que jo t'estimo. Que ho aprofitis recolzant-te en mi, no donant-me cops com si fos una paret que aguantarà totes les teves patades. Perquè t'estimo, però no vull patir. Crec que de fet, ningú vol patir; i també crec que els dos patim quan tu tens un mal moment. T'escric per demanar-te que després de tant de temps facis l'esforç de creure, de confiar en la teva nena. En que mai t'ha fallat ni amb el cap, en que t'estima, t'adora i només a tu. Sempre només tu perquè no necessita res més a part de tu, ja que tu ho omples tot. Paral.lelament et dic que jo també tinc els meus alts i baixos, però mai em veuràs pagant-los amb tu, per molt malament que em senti, ja que tu no tens la culpa de que a mi em passin algunes coses pel cap. La veritat és que hi ha hagut molts cops que ho he acabat pagant amb tu perquè tu pagaves lo teu amb mi. Per tant, jo responia amb ràbia i demano perdó per les formes una i mil vegades.

A continuació t'escric per dir-te que tu i jo som un. De fet, som dos, però ens sentim com un. I dos són més forts que un de sol. Per això mateix els mals haurien de fer menys mal, l'amor hauria de ser més fort, nosaltres en si hauríem de ser més forts. Perquè ni jo estic sola ni tu estàs sol. Perquè ens tenim l'un a l'altre i això per mi, val or. Per dir-te que no vull que mai m'abandonis, que no vull que mai et cansis de mi, que no vull avorrir-te, que no vull que et falti res al meu costat. Però si passa, ho respectaré. Per dir-te que sempre respectaré les teves decisions. Perquè jo t'estimo. T'estimo molt, i també t'escric per això. Per dir-te que t'estimo amb bogeria, que les vegades que t'he dit que estic obsessionada amb tu i que no és sa no m'has cregut. Però és veritat. T'estimo d'una manera obsessiva, d'una manera en què no responc i se m'envà el cap, d'una manera totalment per fora de l'àrea de qualsevol raó. Per dir-te que jo t'estimo amb tot de mi, amb tot el que sé, tal com he après al teu costat perquè és aquí on he après a estimar.

Per dir-te que et vull per sempre.