#parla- Li amb naturalitat

[espiritutulem]

Dia 4

Em desperto ben d'hora. A les sis i escaig. Em trobo una mica millor tot i que em fa mal l'esquena. Encara m'he d'acostumar a dormir al terra. Faig estiraments, esmorzo i em prenc el segon doliprane. Aprofito per contestar alguns whatsapps. Videotrucada dels fofs, despenjo el telèfon mentres em netejo el cul. La confiança fa fàstig, ja ho diuen. Em fa sentir com a casa. M'agrada escoltar-la i recordar com n'és d'intel*ligent i meravellosa. Em conmou veure-la al sofà on tantes vegades ens hem abraçat. Sento que la sensació de llar s'espandeix per les parets de la casa. Tanmirt dikkan oul, amor meu. Em fa mandra rentar la roba. Esperaré a tenir-ne més. Fins que sigui inevitable. Estic a gust a casa. Constato que els graons de la porta principal constitueixen un bon racó on estar-s'hi. 2 - Cerverí de Girona "Si nuyll temps fui pessius e cossiros..." Escric a l'Abderrahim. La veritat és que el trobo a faltar. Li demano que em reservi també el dia 21. La mateixa habitació. Quedo amb en Mohamed per visitar la seva botiga de fòssils. Començo a enfilar el camí que em separa del poble. Un home em pregunta, mitjançant gestos, si vull pujar a la seva moto. Hi pujo. Agafo les espatlles d'aquest generós desconegut. En Mohamed parla en anglés amb una família d'italians. Desenes de fotografies i de fulls informatius revesteixen les parets de la botiga. Acompanyarà la família a la muntanya. Canvi de plans, soparem plegats. Tajine o couscous? Tajine. Avui li deia a la Sílvia que he tingut molta sort amb la cronologia dels meus viatges. Poder parlar francés, aquí a Marroc, em possibilita conèixer la gent amb més profunditat. Torno a dinar a Etoile du Sud. Feliç de començar a establir una rutina. El noi que ajuda al restaurant m'acompanya fins al banc més proper. Deu tenir uns 9 anys. Amb ell no em serveix el francés. Li dono uns dirhams de propina. Penso en les relacions de poder, en els privilegis. Amb la Sílvia n'hem parlat. Em creuo amb el lampista. Intercanviem un somriure. Moments com aquest fan que em senti part d'Alnif. Rebo un missatge que diu que en breus em quedaré sense internet al mòbil. Li comento al Hda i, per variar, ho soluciona en un obrir i tancar d'ulls. Em demana 50 dirhams i envia el seu amic, el propietari de l'Etoile, a la botiga de mòbils més propera. TANMIRT HDA. Minuts més tard rebo un sms de confirmació. Una senyora espanyola i un noi amazic entren al restaurant. Sembla l'inici d'un acudit jaja Ell percuteix a la taula. Ho fa realment bé. Em giro i l'hi demano si és músic (la resposta resulta més que evident.) És de Tinghir. Parlem. Em convida a casa seva. Hi aniré del 18 al 20. El 20 a la nit agafaré un bus nocturn direcció Marrakech. Arribaré el 21 i em quedaré dues nits al Riad Les Rêves, amb el meu amic Abderrahim. Capicua. A Tinghir m'esperen, doncs, dos dies de Música! És bonic veure com les coses maques s'acompleixen amb naturalitat. He reservat dues nits, dilluns i dimarts, a l'Auberge Les Roches, al desert de Merzouga. Diumenge serà lluna plena. Me la perdré per un dia. Faig una migdiada. El Mohamed em ve a buscar en cotxe. La casa queda dividida en dues parts: a la dreta, la saleta-menjador, on sopem; a l'esquerra, la resta de la casa. La dona i els fills aparèixen en comptagotes. Penso novament en les tradicions, les submissions, les jerarquies, les normes. El seu rostre i tarannà evoquen en Paco. Acabem les postres. Comença a ploure. L'acompanyo al seu terreny. Entrem els dàtils a l'interior. La feina no s'acaba. Són les 22h passades i encara ha d'enllestir un appel à projets. Té fins les 23h30 per entregar la documentació. Aquí em trobo, a la seu d'una cooperativa agrícola, a les 22h35, escrivint aquestes línies. Aquest Mohamed sembla un paio interessant.

[baluarddescreguts]

Los Lunes Siempre Llegan

Les coses com són, no esperava que llegir una entrevista a l’Andoni Zubizarreta fos el detonant definitiu perquè em decidís a tornar al Baluard. Però aquí estic. En la conversa amb la revista Panenka, l’ex director esportiu del Barça parla sobre el futbol i la vida (quantes vegades són el mateix!) i en un moment donat, amb la solemnitat que requereix, afirma que los lunes siempre llegan. L’Andoni es refereix sobretot a que les ratxes futbolístiques s’acaben i a que els mals resultats i les èpoques més fluixes arriben sense que hi puguem fer res. Els dilluns com a metàfora d’allò menys reeixit, més anodí i que fa més mandra. No li falta raó. Per molt bé que vagin les coses i pensem que la festa no té final, en té. Els dilluns són ineludibles, poques coses més segures hi ha a la vida; si de cas, els impostos o el ridícul imminent a una banda i altra de l’Ebre (fixeu-vos sinó en el desprestigi acumulat els últims dies per les institucions més importants de l’Estat: el Reial Madrid, el Barça i la selecció).

Què en fem dels dilluns, doncs? Com reaccionem davant la certesa absoluta de que ja venen, ens agradi o no? Cadascú té la seva resposta a la qüestió. Tot i així, m’agradaria parlar-vos de les tres que em semblen més destacades i que, al meu entendre, compten amb més adeptes.

D’una banda tenim la gent que viu com si sempre fos dilluns. Cansats de l’espera tensa a la qual els sotmet la seva presència, decideixen instal·lar-se en un dilluns perpetu i s’hi aferren com un koala al seu eucaliptus. Tots coneixem persones així i les sabem reconèixer a la primera vegada que arrufen el nas. La queixa constant, les males cares, que res els sembli bé... la mandra infinita. En la mesura que us sigui possible, no malgasteu temps amb gent així. A la mínima que puguin intentaran que per vosaltres també sempre sigui dilluns. No toleren que ho intenteu d’una altra manera, més lliure i arriscada.

N’hi ha uns altres que han tingut la valentia de mirar els dilluns a la cara i deixar de tenir-los por. No l’hi veuen sentit a preocupar-se per una cosa que no tenen cap poder per canviar. Saben que els dilluns són un paisatge conegut i han après a moure-s’hi amb naturalitat. Sens dubte, aquesta sembla una postura molt més recomanable que la primera. Més que forçar-se a viure en un dilluns impostat, saber què fer quan arribi de veritat. Al cap i a la fi, la partida de cartes continuarà t’hagi tocat el que t’hagi tocat i sempre és millor encarar-la amb una bona cara de pòquer i algun as a la màniga.

L’última aproximació als dilluns, compatible de totes totes amb la segona, és la de viure com si aquests mai haguessin d’arribar (o en paraules de Panenka referint-se als jugadors de futbol i les lesions, como si las lágrimas nunca tuvieran que llegar; como si no existiera el pitido final). Sembla raonable. Per què posar-se la vena abans de la ferida? Des de quan projectar-se cap a un futur més negre que el present és una bona idea o serveix algun propòsit diferent que el simple masoquisme? Estar tan pendent dels dilluns no només no et prepara més per quan arribin sinó que, a sobre, no et deixa gaudir de les èpoques de vaques grasses. No seria millor que ens n’oblidéssim, doncs? Que féssim com si res, a risc de semblar insensats, ingenus i temeraris?  Que ens atrevíssim a demostrar-nos a nosaltres mateixos que estem vius, amb tot el que això suposa? No és que em sembli la millor manera, és que no n’hi ha cap altra.

I.T.

PD: T’Àgraeixo l’ajuda en el post, en la dissecció dels dilluns i, per molt que em pesi, en alguna errada ortogràfica que m’has corregit. La ràbia que em fa que vegis coses que jo no he vist...

[selencis]

Conversa

--

Tota història té un començament, un nus i un desenllaç, una trama que acaba. L’estructura és normalment lineal: es parteix d’un punt i s’avança cap a un altre. Habitualment es mesura en temps, i el temps dóna la profunditat en les relacions personals (diuen).

Demà he quedat amb un amic que veig unes tres vegades en tot l’any. El conec des que érem petits i sempre que el veig em fa una il·lusió enorme perquè ens enfrasquem en converses pintoresques i relats politemàtics, plenes d’anècdotes i reflexions agradables per ambdós costats, i sense buscar-les, tot naturals. Un es sent a gust i no vol que acabin. No cal. Un explica una història i l’altre escolta amb interès i empatia. I viceversa. De fet ni penses en la duració. Que flueixi, que flueixi més, sense cap tipus d’exigència temporal. 

Tant l’un com l’altre tenim molt per dir-nos. “Parla tu”, dic, “parla tu”, diu, i parlem encantats. Sabem que ens escoltarem, replicarem, discreparem, riurem i deambularem. Les bones relacions, a part de respecte, comprensió i interès, es basen en el deixar fer, en la naturalitat. “Fa anys que no et veig, però alguna cosa em diu que puc confiar en tu sempre”, diu el subconscient. No hi ha hagut mai cap fredor; i tot i la distància, mai he tingut la impressió de tancar un capítol d’amistat, d’escriure el punt i final a una història. 

Recordo un episodi de Plats Bruts on el David i el Pol es retroben després d’anys separats, un vivint a Barcelona i l’altre a Madrid. S’abracen amb entusiasme en un principi i queden per sopar. L’estada al restaurant és freda i un poc tensa; la relació sembla estancada, fins i tot en un punt de no-retorn a allò pretèrit tan preciós. Hi ha tant per explicar que no sé per on començar i al final, no t’ho explico. El temps proclamava la fi del conte quan un parteix cap a la capital a llaurar-se un futur professional. Semblava que això ho havia destrossat tot. Però al romandre una llarga estona en silenci, a les acaballes del sopar els dos amics troben el fil de la unió de dues ànimes que van ser amigues una vegada i que realment mai van deixar de ser-ho.

La linealitat i la profunditat no són antítesis, però necessito posar-les en un sac diferent perquè si entenc una relació personal d’una manera lineal, arribo a un límit on penso que no avança i es refreda, es podreix fins que, a poc a poc, mor. 

Si vaig als moments, a la brevetat d’una conversa que es pot estendre a unes quantes hores, penso en la profunditat d’aquella perquè la xerrada no esdevingui una pura formalitat i que al cap d’una estona on l’altre m’ha explicat què fa, com li va amb la seva parella, com li van els estudis o feina, ens quedem en silenci fins que “oh, ha arribat l’hora de marxar”, perquè no hi ha res més a dir. Quan hi ha, i molt. Durant una conversa on em sento a gust, aturem el temps. Millor flotar que córrer.  

--