#com vull sentir-me

[juliaridulaina]

Hospital per l’ànima//Hospital for the soul//Hospital para el alma

Diríeu que l’ànima que som cadascú està sana?Si alguna cosa no va bé en l’ànima també es reflecteix en el cos de l’ànima.Hi han moltes malalties que no responen a cap tractament, i no pas perquè els metges no sàpiguen com tractar-les. Ja fa temps que s’han començat a fer estudis paral·lels a l’estat psicològic de les persones per a algunes malalties resistents a la curació. I, enfocant-ho cap a…

[intrancexx]

Fa temps que sento coses que no sé com dir-te en persona. Em costa, però necessito fer-ho. No t’escric amb ràbia, sinó amb tristesa… amb ganes de recuperar una cosa que trobo molt a faltar.

Vull que tot sigui com abans. Vull que tu siguis com abans. Trobo molt a faltar aquells moments en què podíem parlant sense filtres, sense tensió. Enyoro quan sentia que estaves al meu costat, sense condicions, sense judicis.

Últimament noto una distància estranya. Que em mires diferent. Que em critiques més del que em parles. Que m’escoltes darrere les parets, però quan ens veiem fas com si res no passés. I això em fa mal. Perquè t’estimo, i m’importa molt més del que et penses el que tu puguis pensar de mi.

També em dol que a la mínima saltis. Sento que no puc parlar amb tu perquè et poses a la defensiva de seguida, i quan passa això, en comptes d’apropar-nos, em fas més mal. Hi ha coses que voldria dir-te, compartir amb tu, però moltes vegades em freno perquè no vull acabar discutint o fer-me sentir pitjor del que ja estic.

No m’agrada tampoc que, quan et busco, gairebé mai estiguis. Sempre estàs ocupada, o te’n vas, o tens una altra cosa a fer. I després, a sobre, em retreus que visc tancada, que semblo una “rata de cova”, que em podriré entre la meva pròpia merda… Paraules que em queden gravades, que fan mal, i que no em fan sortir de cap lloc, sinó enfonsar-me més.

Només vull que estiguem bé. Que em miris amb estima, no amb judici. Que em puguis dir el que penses, sí, però des de l’afecte, no des de la crítica constant. I que, sobretot, poguem parlar sense por, sense murs.

Tant de bo la teva visió meva canvii, de veritat. Perquè jo segueixo aquí, segueixo sent la mateixa, estimant-te com sempre. I esperant que puguem tornar a ser, encara que sigui una mica, com abans.

[esdevenircami]

Només arribar a casa de les vacances, ruptura fibril·lar. Em costa caminar. Ja sé que a vegades hauria d'agafar-me les coses amb més calma. Com endevinar els processos, com saber quan puc estirar una mica més i quan no. Tirar endavant és complicadíssim. No només has d'intentar-ho sinó que a més has d'endevinar el moment i la intensitat. Tinc ganes de plorar. Estic sola. Perduda. Intentant sense èxit trobar-me. Una passa endavant i quatre enrere. Jo només vull viure, tranquil·lament. Després de tot plegat, crec que m'ho mereixo. Com si no tingués proutes coses entabenades a casa, esperant perquè pugui assumir ser una adulta per solucionar-les. Ara, a més, no puc caminar. Estic cansada de demanar ajuda. Només vull respirar. Una mica. I sentir tranquil·litat. Una mica. Siusplau. Et trobo tant a faltar.

[marssafont]

EL JO DOCENT, PER QUÈ I COM

26.11.2024

PER QUÈ

Vaig decidir cursar el Màster perquè en el seu moment, ara fa una mica més d'un any, es va produir un petit clic, ho vaig deixar tot, vaig deixar la feina per problemes i motius personals, i quelcom em va fer plantejar-m'ho, pensant que potser podia intentar dedicar-me a la docència. Estava força farta de treballar per caps totalment aliens a mi, dedicant el meu temps i explotant-me per projectes i feines externes que no significaven absolutament res.

Penso que necessito sentir que el que duc a terme, té algun sentit per a mi, i la docència sento que el té, o si més no, el pot tenir. Porto tota la vida estretament lligada a l'art, he cursat un cicle formatiu de grau superior de fotografia i la carrera de Belles Arts, i sempre hi estic en contacte, mitjançant diferents projectes. Per tant, considero que l'art és quelcom primordial, però més enllà d'un factor econòmic o un bé d'intercanvi, penso que la seva màxima potencialitat és el seu caràcter transformador, social, crític i trencador.

És per això que penso que és essencial en la docència, que ensenyar les arts és quelcom que pot transformar la societat, i aquest és el camí que vull seguir.

Espero obtenir del màster totes aquelles competències que puguin fer de mi una bona docent. Assolir coneixements pedagògics i didàctics, així com sabers relacionats amb l'atenció a la diversitat, per poder dur a terme les meves classes de la millor manera possible, tenint en compte cada aspecte i cada persona. Alhora, també m'agradaria qüestionar-me coses, és a dir, que cursar-lo em porti a obrir finestres i fer créixer la meva curiositat.

EL JO DOCENT

He de dir que no sé molt bé com imaginar-me en una classe, tot i que si voldria defugir d'algunes formes de docència que he tingut al llarg del meu recorregut, així que potser em defineixo en contraposició al que he viscut. No voldria caure en executar les classes des de l'apatia i passivitat, basant les meves lliçons a repetir exercicis i mecanitzar conceptes centrats en la tècnica i execució, sense deixar espai a la improvisació, la creativitat, la curiositat, el dubte...

Malgrat l'exposat, potser cal ser conscient que som persones, que tenim dies més bons i més dolents, i a vegades podem caure en reproduir les classes d'una manera que no ens imaginàvem.

El dia a dia comporta moltes coses, així que crec en la possibilitat de caure en contradiccions. Ara bé, soc una persona atenta i observadora, i penso que com a docent, seguiré amb aquest tarannà. Voldria generar un espai on els i les alumnes se sentin a gust, sense inseguretats, fomentant la seva creativitat i esperit crític, mitjançant dinàmiques i metodologies diverses i pràctiques, on l'experimentació i l'error formin part del procés, i tot plegat, tingui una significació més enllà de les parets de la classe.

Tanmateix, penso que és vital tenir en compte totes les diversitats, i l'art és una eina capaç de generar inclusió, per les potencialitats que té i que representa, i perquè fomenta un llenguatge que pot esdevenir universal.

Per tant, és important promoure una visió inclusiva i innovadora, per tal que la praxi a l'aula tingui en compte totes les individualitats.

EL PAPER DE LA DOCÈNCIA EN LA SOCIETAT

El docent presenta un rol fonamental en la societat, pot esdevenir camí per a la transformació social, i presenta la capacitat d'integrar canvis estructurals. Més enllà de transmetre uns coneixements, és un agent mediador, referent, que ha de buscar educar en valors i en la diversitat, per tal de fomentar el desenvolupament personal i emocional dels i les alumnes.

La seva consideració social actual és complexa i, sovint, ambivalent. D'una banda, el professorat ha de promoure la integració de metodologies innovadores i l'educació inclusiva, que abraci totes les necessitats diverses, en un escenari constantment canviant, contextualitzat per les transformacions globals, digitals, socials... Tanmateix, aquest reconeixement sovint no es tradueix en una valoració suficient, ni en unes condicions laborals estables. Els actors com la sobrecàrrega administrativa (canvis curriculars, legislatius...), la temporalitat de molts contractes i la dificultat per gestionar les demandes d'un món cada cop més plural, poden generar tensions.

Amb tot plegat, malgrat que la consideració de la professió docent pugui no estar a l'altura, és important tenir en compte el pes que representa aquesta. És cabdal lluitar pels drets dels i les docents, i pel seu apreuament, si bé, l'educació és la base de la societat, capaç de generar autonomia i pensament crític en els individus.

"L’existència humana rau, perquè es va fer preguntant, en l’arrel de la transformació del món. Hi ha una radicalitat en l’existència, que és la radicalitat de l’acte de preguntar."

Paulo Freire,  Per una pedagogia de la pregunta.

[fortunetellersdilettante]

點解呢啲女仔會想，我想操佢哋嘅男朋友？ 就好似，所以唔係真嘅 佢哋嘅男朋友鍾意，想操我 就好似，哦，我嘅上帝 我知我好熱，但就好似 太唔對路了，你知唔知 所以，我不是，我不是

[鉤子] 我唔係tryna他媽的你男人 個個都知佢係我嘅頭號粉絲 我去過嗰度，做過嗰個，婊子同 你想嬲，婊子？ 我唔在乎

[第1節] 係噉做嘅，你係我唔願意嘅 講呢啲狗屎，但你知你真的唔會 当我來到現場時感到唔安全 蒂拉把它弄髒了，所以我把它像熱一樣扔掉了 我見到你喺角落里由嗰邊烤我 “因為你知道，你哋嘅噓聲好少見咁直接打我 當他拉扯我的頭髮時，他在裡面瘋狂地爬起來 討厭它或喜歡它，失敗者就喺嗰度

Per què aquestes noies pensen, vull follar amb els seus xicots? Això és com, així que no és cert Els seus nuvis volen follar-me Com, oh Déu meu Sé que estic calent i tot, però com Això està tan malament, saps? Així que, no sóc, no sóc

[Ganxo] No estic tractant de follar-te home Tothom sap que és el meu fan número u He estat allà, he fet això, gossa i Vols enfadar-te, puta? No m'importa un rave

[Vers 1] Així és com ho fa, tu és com jo no Parlant de tota aquesta merda, però saps que realment no ho faràs Sentir-me insegur quan arribo al lloc Tila ho aconsegueix crunk, així que el deixo caure com si fos calent Et veig a la cantonada a la graella des d'allà Perquè saps que els xiulades t'agrada colpejar-me directament rar Nuttin 'cap a dins mentre m'estira els cabells Odieu-ho o estimeu-lo, el desfavorit és allà

काबर के ये लइका मन अइसे सोचत हावयं, मैं उंकर बॉयफ्रेंड ल बकवास करना चाहत हावं। उ ह जइसन, अइसन सच नइ हे। उंकर बॉयफ्रेंड जइसन, मोला बकवास करना चाहत हावयं। जइसे, अरे मोर भगवान ह । म जानत हवय कि मैं गरम अउ स��ो हवं, फेर जइसन । उ ह अइसन गलत हवय, जानत हव? त जइसन, म नइ हव, म नइ हवय ।

[हुक] म ट्रायना फक या मन नइ हवय । सबो जानत हावय वो मोर नंबर वन फैन हावय। म करिन तहां, करिन उह, कुतिया अउ पागल होना चाहत हावय कुतिया? म धिक्कार नइ देवत हवय ।

[श्लोक 1] अइसने होवत हावय, तको अइसे म नइ करत हावं। ए सबो बकवास म बात करव, फेर तको पता हावय के सचमुच नइ होही। मउका म घुमे म असुरक्षित महसूस होवत हाबे। टीला मिलत हावय क्रंक, अइसन म गरमी होए जइसे गिरावत हावं। उहां ले कोना ग्रिलिन म तको देखत हावं। 'काबर के तको पता हावय या बूस लाइक टू हिट मोर सीधा दुर्लभ मोर बाल म खींचत बेरा नटिन 'अंदर तक पहुंच जाथे। नफरत करव या लव इट, अंडरडॉग के वइसे ही हावय।

如何此女思,我欲操其男朋友。 如此,故非真也 其男朋友喜,想操我 如我上帝 余知余甚热,而似之 这太不对劲了,你知道吗? 故我非也,我非也

[钩] 我不是tryna他妈的你男儿 人皆知其我头号粉丝也 余往过之,为彼婊子和 汝欲怒,婊子? 吾不恤也

[第1节] 此则汝所不愿也 说这狗屎,你知道你真不会 当我来时不自安 蒂拉污之,故弃之如热 我见你在角落里从那边炙我 "以汝知之,汝嘘声希见而直打我也 当他拉我的头发时,他在里面狂狂地爬起来 恶其说之,失败者在焉

[tastatast]

Bagá

Vaig sortir del Bagá sense poder expressar amb paraules tot el que la cuina d’en Pedro Sánchez em va fer sentir. I he tardat 17 mesos a sentir-me preparada per a poder-ho explicar per escrit i per tenir la calma i el temps que li volia dedicar. M’ha sabut molt de greu no poder-ho fer abans, però ha sigut el temps natural que he sentit que es mereixia.

No va ser només el seu acolliment, l’impacte per trobar una cuina i un local tant petits, el seu menjar, la seva tècnica, la combinació poc habitual d’ingredients, les textures, els gustos, el servei… Van ser les emocions i els sentiments que em va fer sentir, no recordo haver-les sentit a cap altre restaurant. Una part de tendresa i sentiment proper, potser pel fet de sentir-me com a la taula de la cuina de casa. No a la cuina de Ca La Carola, sinó a la de casa els meus pares quan vivia allà; no a la taula del menjador, sinó a la taula de la cuina, una mena de barra americana amb tamborets alts. Em va transportar a les estones que passava amb la meva mare parlant mentre ella cuinava. Anàvem conversant de tot i de res. Conversàvem sobre el menjar i anàvem menjant. Ella, ara dreta, ara asseguda i jo més estona asseguda que ella. Però sempre totes dues a prop del foc, de la cuina, a dins la cuina de fet. 

No recordo si vaig entrar al Bagá sabent del tot on anava ni què m’esperava. Sí que recordo que, des del primer aperitiu vaig sentir sorpresa, desconcert, alegria i plaer i que vaig sortir amb molta curiositat per conèixer en Pedro Sánchez i amb admiració vers a ell, amb ganes de pair mentalment el que havia menjat i viscut. Vaig ser feliç, entre altres coses, per veure que encara hi ha cuiners que pensen.

La seva persona i la seva cuina em van fer sentir emocions durant l’àpat, tot va fluir de manera natural i hi vaig connectar molt ràpidament, des de la primera mossegada. Però també em va fer sentir sentiments, que són molt més elaborats que les emocions, que van i vénen. Va ser un àpat que em va afectar de manera molt positiva. Tant el llibre, que em vaig llegir a posterior, com pensar en els seus plats, estimulen el pensament i el raonament i m’han fet molt feliç. El llibre és com parlar amb ell, com tenir-lo a casa. Me l’he llegit i rellegit, el tinc al menjador i sovint l’obro i en llegeixo un parell o tres de frases, com si d’un proverbi o d’un aforisme es tractés, i dono voltes al que diu. Un llibre que ensenya a pensar i a mirar les coses des d’un altre punt de vista.

A part de fer una anàlisi més objectiva i tècnica de la seva cuina i de tot l’àpat, he tingut la necessitat d’expressar com em vaig sentir a nivell sentimental, un aspecte que normalment obvio a les cròniques i en el que tampoc penso gaire sovint: com em va fer sentir X restaurant? 

Em moro de ganes de tornar-hi, pel menjar però sobretot per ell i també per conèixer més la regió i els seus productes. Tots aquests mesos he tingut fortes temptacions de tornar-hi, però abans volia preparar-me, volia aprendre, volia conèixer una sèrie de cuiners que em semblava que tenien punts en comú amb ell com en Niko Romito, l’Alberto Gipponi, en Matias Perdomo, en Matteo Baronetto o en Dylan Watson-Brawn (amb qui tot just acaba de fer un “a 4 mans”) i també volia millorar en alguns aspectes per sentir-me mínimament a punt per tornar a afrontar un segon àpat en aquest local que ja m’estimo i en el que només hi he menjat una vegada. Això també va molt lligat a com ha canviat el meu hàbit de consum de restaurants, els meus interessos i la manera d’enfocar els àpats. En termes generals, aquesta nova manera de consumir la restauració es podria simplificar amb un ús extremadament selectiu: reduint molt els restaurants als que vaig, triant més en funció del que m’interessa i vull conèixer a curt i a llarg termini, fent una mínima planificació anual, contextualitzant els restaurants i els cuiners tant en el seu entorn com en la història de la cuina i també tenint en compte què és el que em ve de gust menjar i gaudeixo menjant, entre altres factors que també valoro. En definitiva, coneixent amb més profunditat el que a mi em sembla important i prescindint dels àpats superficials i anodins, insubstancials i que em fan més mal que bé. 

Havent anat a uns 25 restaurants al mes (a més de cocteleries, cafeteries i pastisseries), en aquest moment seria molt feliç fent-ne 6 en tot un any. Així estic. Em sento còmode en la vida monacal, endreçada i diürna i seguint la rectitud que sempre m’ha acompanyat. Podria dir que m’omplen més 6 restaurants ben triats i coneixent-los en profunditat que 250 àpats fora de casa amb totes les conseqüències que això comporta.

Em desvisc per la cuina, m’apassiona més que mai, m’ha absorbit, pràcticament em passo tot el dia pensant en cuina, en menjar, en productors, en tècniques, en àpats de fa anys… cuino i llegeixo, i aprenc, i estudio, i tinc moltes ganes d’anar a una sèrie de restaurants. Però un per un, a poc a poc, amb coneixement de causa. Ara mateix sóc molt feliç així. Amb un consum més reduït però molt més profund i més cerebral. Un consum més responsable que ara mateix em fa sentir en equilibri. D’una altra manera em col·lapsaria. Sento que vull seguir una mena de consum sostenible de restauració. Em passa el mateix amb el món de la moda, per exemple, amb la roba i els meus, fins fa ben poc, estimats vestits. Potser és un cert desengany. Potser és que em cansa no trobar el que m’agrada. Però tinc més clar que mai el que busco.

Quan vaig sortir del Bagá, ni tant sols vaig sentir la necessitat de comunicar (o exhibir) a les xarxes socials que hi havia estat. Volia dir moltes coses però no sabia com. Podria haver fet un post sense dir res més, però per no dir res, no emeto i punt. Em volia esperar, no hi ha cap pressa en publicar i publicar.

LA LOCALITZACIÓ

El Bagá està situat al centre de Jaén, a la calle Reja de la Capilla nº3, un carrer estret del barri de San Ildefonso que, com molt bé diu el nom del carrer, és on hi ha la porta gòtica amb la reixa i el mosaic de la Basílica de San Ildefonso. Estem en una província de l’Andalusia interior, a uns 150 km del mar, que seria Motril (Granada).

Amb una façana discreta que passa desapercebuda, el Bagá és, com ells diuen, un “espai gastronòmic” de 45 m2 (o 42), dels quals la cuina vista tant sols en fa uns 6 o 10 m2 feta per Raúl Romera Estudio, un estudi de disseny de cuines i interiors de Jaén.

Amb una capacitat per a 8 comensals (com el Direkte de Barcelona, el Kiro Sushi de Logroño o l’Ernst de Berlín), segurament és dels restaurants més petits d’Europa. De fet, diria que només hi havia un únic lavabo, indistint per a homes i dones, i que teníem un petit equip de 4 o 5 persones al nostre servei, entre les que hi havia: 2 cuiners (en Pedro i en Miguel Cámara, un jove de 21 anys de Linares); la Mari Paz Cano (Mapy), la dona d’en Pedro i cap de sala; i en Francisco Javier Fernández (Fran), com a sommelier.

Vam seure a la barra, una barra de marbre blanc molt espaiosa i maca, a prop d’en Pedro, de cara a la cuina, veient-lo en tot moment. Rere el lema "Sentir Jaén", molt visible sobre la diminuta cuina, Bagá és el nom amb el que es coneix la flor de l’olivera en àrab però també a l’arbre de Cuba (Annonaglabra). Una banda sonora a base de força chanson francesa ens va acompanyar durant l’àpat.

EN PEDRO SÁNCHEZ JAÉN

En Pedro Sánchez Jaén (1977, Jaén) ve d’una família que no tenia cap mena de contacte amb l’hosteleria. Explica que la seva àvia era una bona cuinera com la de tanta altra gent, però que mai hi ha hagut cap cuiner professional a la família. Com passa a tants adolescents, quan va acabar el batxillerat no sabia quina carrera estudiar, si tirar cap a lletres o cap a ciències, i va decidir apuntar-se a l’Escuela de Hostelería La Laguna de Baeza (Jaén) per descobrir què podia ser la cuina i d’on en va sortir l’any 1998 sent la primera promoció. 

Tot seguit, va fer unes pràctiques al Relais & ChâteauChâteau de Bagnols (Bagnols, a prop de Lyon), d’on explica que en va aprendre el respecte per l’ofici de cuiner, el bon gust a l’hora de cuinar i el bon gust de la clientela. A continuació, va passar un any amb en Martín Berasategui, al seu restaurant de Lasarte (Guipúscoa), de qui en va aprendre ordre, disciplina, feina i la recerca de la perfecció. Després va treballar al Tragabuches (Ronda, Màlaga) d’en Dani García i, finalment, va passar 16 anys al restaurant Casa Antonio de Jaén. 

Amb tot aquest recorregut, em sembla un cuiner pacient, amb un llarg aprenentatge en el que va passar per diferents etapes com la formació acadèmica, les pràctiques a l’estranger o la formació al món laboral tant a cuines d’elit com a cuines més terrenals. Un llarg camí en el que va estar cuinant receptes d’altres cuiners i receptes tradicionals fins que va decidir, una vegada arribat a la maduresa, complir el seu somni i obrir el seu propi restaurant. Va ser el 15 de setembre de 2017, tenia 40 anys, i podríem dir que va ser llavors quan va començar la seva llibertat creativa, desenvolupant una cuina que no implicava gaires despeses, en un projecte petit, sense un gran finançament i sense haver de buscar socis.

Tot i haver conegut en Pedro uns anys abans, visito el Bagá per primera vegada quan ja té 5 anys de vida, 1 estrella (2018 per la guia del 2019), 2 Soles (2019 i 2020) i quan encara ocupava només el 45è lloc a la classificació dels Top 100 Europe de l’OAD. Un cuiner del que no li conec altres locals ni assessoraments ni càterings paral·lels. 

L’ÀPAT

L’oferta culinària era breu, un únic menú “Sentir Jaén” de 85€ (setembre de 2022) amb el pa, l’aigua, el cafè i altres begudes a part. Un preu més aviat baix entre els restaurants de la seva categoria.

Per a començar, un PRIMER APARTAT: dos APERITIUS servits a la vegada. 

Naranja / Botarga.

Al plat, una rodanxa de taronja deshidratada amb pols de botarga (freses de mújol (llissa llobarrera)) que elaboren artesanalment a Múrica). Una taronja de Jaén i de temporada, laminada finament i assecada directament, sense banyar-la en almívar. Tampoc li afegia cap tipus de sucre, glucosa o additiu. Volia que el resultat fos el més natural, cristal·lí i cruixent possible. M’agrada veure que no és una d’aquestes rodanxes liofilitzades que ja ven Sosa.

En Pedro explica que a la taronja li queda molt bé l’oli d’oliva o la mel però que aquests ingredients l’haguessin convertit en un aperitiu excessivament dolç. Llavors, va intentar desxifrar el gust de la taronja i es va adonar que el que li faltava era sal; per això li va afegir la pols de freses de llissa llobarrera, molt semblant a la mojama però amb molta més profunditat i umami. 

Una mena d’oblea una mica cruixent amb un contrast de gustos (àcid, dolç, salat i umami) fantàstic. Una taronja salada, una taronja marina.

Carrueco.

Al bol, un consomé de carrueco, nom amb el que es coneix la carbassa a Jaén i amb el que elaboren el carrueco frito, un guisat tradicional de la província fet amb carbassa (en aquest cas una carbassa allargada, devia ser tipus violí/cacauet), alls, guindilla (bitxo) i oli d’oliva. Al bol, serveixen els sucs que va desprenent aquest puré de carbassa que filtra.

Servit calent, tal com m’agrada començar els àpats. Tenia puntets d’oli a la capa de sobre. Un glop reconstituent i intens. Una recepta tradicional de la que recordo que també n’havia fet un bunyol.

EL PA

Torta de aceite.

Serveixen el pa: un tros d’una mena de coca d’oli o focaccia amb sal gruixuda per sobre. Ben oliosa, li fa el forn Viena La Baguette de Madrid i ell l’enforma afegint-li més oli. Al forn utilitzen l’oli Almaoliva Bio d’Almazaras de la Subbética (Còrdova) a base de Picudo, Picual i Hojiblanca; en Pedro li deu afegir algun oli de Jaén a base de Royal o de Picual.

Deliciosa. Una torta únicament d’oli i daurada per fora però tova, res a veure amb les tortas sevillanes com les famoses d’Inés Rosales que són més fines (primes) i cruixents (la massa és més semblant a una pasta de full) i, a més, porten sucre i anís.

SEGON APARTAT O LA PART CENTRAL

Quisquillas de Motril / Perdiz.

Tres quisquillas de Motril (a 150 km de Jaén, a la província de Granada) macerades amb oli, shichimi tōgarashi (una barreja japonesa també coneguda com la barreja de les 7 espècies entre les que hi ha bitxo, pell de mandarina, alga nori, sansho, llavors de sèsam, de grosella i de cànyem, etc.) i sal durant 10 minuts. Al fons, una salsa a base d’un escabetx de perdiu, una au que sembla ser que també és molt típica de Jaén i que a en Pedro li encanta. Desconec l’origen de les perdius.

Un plat molt personal i representatiu del Bagá que portava temps a la carta. Un mar i muntanya en el que la part de la muntanya hi és de manera abstracta en forma de salsa. Una mena de ceviche andalús on l’acidesa no li venia d’un cítric sinó d’un escabetx que estava fet amb vinagre d’arròs, de vi (Montilla-Moriles) i de poma (cada un aportant un matís diferent) i amanit en fred per tal que no es volatilitzin els gustos en la cocció. Un plat dolç, àcid i una mica picant. Quin goig el ous blaus d’una de les quisquillas!

Molt bo però potser la qualitat de la idea no va ser tan genial com la pera oxidada, amb l’emulsió del guisat de pells d’anguila, per exemple.

Remolacha / Ciruela pasa / Rosa.

Una remolatxa cuinada en un suc de pruna passificada i amanida amb un vinagre d’arròs aromatitzat amb rosa; per sobre, un pètal de rosa. Recomanaven trencar i trossejar el pètal de rosa amb les mans i anar acompanyant amb les làmines de remolatxa sense intentar trossejar-la, menjant-la com si fos pasta. Una mena d’amanida de remolatxa (diria que no era gens terrosa) amanida amb vinagre d’arròs.

Un plat amb la dolçor de la remolatxa i la dolçor d’un suc de fruita deshidratada (per tant, encara més dolça que una pruna fresca) que, tot i que no tingués cap greix, en Pedro contraresta i allarga amb l’acidesa acètica del vinagre, això sí, un vinagre d’arròs, que sempre és més suau que el de poma i sobretot el de Jerez; i, finalment, acaba tornant-li un punt de dolçor amb el pètal de rosa.

Almendra / Caviar.

Per una banda, una salsa blanca, un ajoblanco amb brandada de bacallà i un parell d’ametlles crues. Un ajoblanco molt suau d’all i que em va fer pensar amb en Dani García, un dels primers cuiners d’Andalusia que es va atrevir a canviar el receptari andalús tradicional amb els seus gazpachos i ajoblancos. Per altra banda, una salsa negra a base de caviar sevruga alemany i sense pasteuritzar, cuit al buit 35 minuts a baixa temperatura i passat per un colador molt fi, explicava que al final només cau aigua pura. El que em semblaria un sacrilegi, triturar caviar i trencar la membrana de l’ou, al Bagá cobra sentit perquè en Pedro no en busca la textura sinó la salabror però una sal diferent. Recomanava provar primer les dues elaboracions per separat i després barrejar-les. Dues salses de densitats i melositats ben diferents. Dos col·làgens marins, el del caviar i el del bacallà, tots dos en estat líquid. Al final hi havia un gust de llimona. Visualment, també em va agradar molt.

Parlem de l’oli Romero Verde (Aceitunas Ecorome SL, Úbeda, Jaén) Temprano Premium Quality de Picual que té a sobre la barra. Un oli d’un color verd clorofil·la excepcional; tot i que el color no tingui res a veure amb la qualitat de l’oli, era preciós.

Pera / Piel de anguila ahumada.

Una pera sencera, oxidada en una Ocoo (més o menys com la coliflor del Disfrutar o l’all negre), és a dir, bullida a molta pressió durant 48 hores.

El punt dolç de la pera (“caramel·litzada” per la llarga cocció), sense ser excessiu, i la seva finor (llisa i pura) combinava perfectament amb la untuositat i el greix de l’escuma que hi havia a la base, feta a partir d’un guisat de pells d’anguila fumada. Quina pera, quina textura, es fonia! I quins gustos! I quin efecte visual! En aquest sentit, en l'estètic, em va fer pensar en la "Pera sul vino rosso" o "Pera cotta al vino rosso, salsa alla cannella" (2004) d'en Marchesi, un plat inspirat en l'obra "Vela" (1960) d'en Velasco, unes peres cuites al vi negre amb salsa de canyella, crema anglesa i sucre trencadís en dos colors. Sigui com sigui, va ser un altre mar i muntanya i un altre plat que perdura a la memòria sense necessitat de fotografies ni anotacions.

Coco / Almendra / Piña / Albahaca.

Un altre dels seus plats clàssics que deu fer 15 anys que cuina. Explica que és el que més agrada als clients però que ell ja està cansat de servir-lo, que el treuria del menú però que segueix oferint per fer feliç als comensals. És curiós que el plat més icònic d’un restaurant pugui ser el que menys representa el cuiner. En aquest cas, no el representa perquè és una reinterpretació d’una sopa freda, perquè fa 15 anys,  l’associació dels gustos d’aquest ajoblanco era peculiar però ara ja no, perquè la seva manera d’entendre els ingredients ha canviat i ara el plantejaria de manera molt diferent. També, perquè tenim referents gustatius molt propers; i és justament el que m’ha passat en el plat anterior “Almendra / Caviar”, que m’ha fet pensar en els gazpachos i els ajoblancos d’en Dani García. Però, per altra banda, també el manté perquè, al cap i a la fi, l’essència del Bagá també passa per tot el que en Pedro va ser, perquè segurament, allà ja es va començar a originar el que és avui.

Un plat molt refrescant. Un ajoblanco de coco i ametlles amb un granissat de pinya i alfàbrega que era molt suau d’all. També hi havia una mica d’oli per sobre, concentrat a un lateral i només per sobre de l’ajoblanco.

Una vegada més, un ajoblanco amb poc gust d’all i ben diferent. Un plat que potser es podria servir per postres i tot.

Detall important, és l’única recepta que té escrita.

Champiñón / Merluza.

Un xampinyó cru, laminat i amanit amb col·lagen de lluç. A la base hi havia shimeji.

El col·lagen era més una maionesa i li donava salabror i textura més que no pas gust de lluç. Un altre mar i muntanya. Un plat curiós perquè, tot i ser productes molt típics i reconeixibles, en Pedro els proposa d’una manera diferent.

Ostra Île d’Oléron / Pimiento verde.

Dos trossets de pebrot verd italià de Granada fregit, que embolcallen dos trossets d’una ostra feta uns minuts al forn ja embolcallada amb el pebrot. A la base, una emulsió molt lleugera que fan amb l’aigua de l’ostra i l’oli d’haver fregit el pebrot. 

Un altre mar i muntanya curiós on l’ostra queda amagada visualment perquè en Pedro busca que el verdader protagonista sigui el pebrot. Excel·lent matèria prima. Per fi un bon pebrot verd italià! Una harmonia pebrot-ostra excel·lent.

Un pebrot que recordaré com el pebrot verd (també anomenats “caviar”) de Tabernilla asados i caramelitzats del Solana d’Ampuero (Cantàbria).

Alga nori /Meunière.

Un tros d’alga nori fet à la meunière, amb mantega i llimona, i amb unes tàperes fregides.

Un producte que sempre mengem en sec, en el sushi, en Pedro el presenta ben humit i hidratat, com si fos la pell d’un peix fet à la meunière. De fet, no em sembla tant descabellat; quantes cues de peix i espines de les aletes, quan estan ben cruixents, cuinant el peix sencer al forn, tenen el gust umami de l’alga nori! Una nori tova, humida i greixosa, amb l’acidesa de la llimona com si fos un turbot amb les aigües secretes i amb el cruixent de les tàperes fregides. Un altre mar i muntanya i un altre plat que perdura a la memòria sense necessitat de fotografies ni anotacions.

La textura de la nori semblava la del tel de llet del llenguado à la meunière d’El Celler de Can Roca o el tel de llet amb bolets de cultiu del 2012 o les “idees amargues de vellut” del Mugaritz o la yuba del Dos Palillos.

Ortiga de mar / Manteca de cerdo / Amontillado.

EL PRODUCTE I L’ELABORACIÓ DEL PLAT:

Una magnífica anemone de mar (ortiguilla, Anemonia sulcata) d’en José (Pepe) Pérez (més conegut amb el sobrenom d’Ortiga de Mar), un dels 4 submarinistes amb llicència de tota Andalusia i un dels dos que encara queden que les segueixen venent fresques. Aquesta era de la zona de Motril (Granada), on l’alga asiàtica (una alga invasora anomenada roña, Rugulopterix okamurae) encara no ha extingit del tot l’espècie. Un producte que, si l’Administració segueix sense fer-hi res, s’extingirà i no podrem seguir gaudint. De fet, a Cádiz i a Màlaga ja no queden ni ortigues de mar, ni garoines, ni caracolas (Charonia lampas).

Una ortiga confitada amb manteca de porc (el greix del porc, el sagí) i aromatitzada amb un Amontillado, és a dir, cuinada en un cassó uns 5 minuts a 85ºC. 

A la base, la salsa blanca era aquesta manteca de porc en estat líquid. 

Per sobre, una salsa verda a base de sagí, amontillado i ortiga triturats per tal de potenciar el gust.

A dalt de tot, una fulla d’ostra (Mertensia marítima) crua, desconec si venia de Normandia (França) o d’on concretament. 

DESCRIPCIÓ ORGANOLÈPTICA DEL PLAT:

Una ortiga de mar deliciosa, ben intensa, carnosa, de tacte suau i molt untuosa. Un producte excepcional, una exquisidesa gastronòmica que ben poques vegades podem degustar, i molt menys tant ben cuita i respectada. Per a mi, molt millor que arrebossada i fregida.

Es notava el gust de l’Amontillado, era suau, semblava molt jove. 

La fulla d’ostra tenia el seu característic gust d’ostra, de mar i de iode però també amb un toc aromàtic de cogombre. Amb una textura molt cruixent, és una herba ben gustosa que normalment he menjat acompanyada de peix o marisc. Per això, en aquest sentit, trobo més agosarada la combinació amb manteca de porc que amb la fulla d’ostra. Un altre mar i muntanya deliciós.

A nivell de gust i textura, per una banda, teníem la salinitat, el iode, el gust de mar de l’anemone (gust marí amb textura tova, melosa i viscosa, una mica gelatinosa i tot) que estava potenciat per la fulla d’ostra (gust marí amb textura crocant); i, per altra banda, el gust de la salsa de sagí, que diria que era suau i gens rància.

Veure el color blanc lletós del sagí fos mentres menjava una anemona em va fer pensar en la llet de les ostres.

CONCLUSIONS DEL PLAT:

Una manera de cuinar l’ortiga de mar ben diferent (normalment, arrebossada i fregida, on s’emmascara el seu gust). També es cuina a la brasa, com al Bardal, al Tohqa o al Cataria. De fet, en Pedro explica que els seus companys de Cataria són els qui li han ensenyat a tractar les ortigues de mar. El cas és que aquesta ortiga confitada mantenia la seva puresa gustativa i la seva extraordinària textura.

En Pedro també havia combinat l’anemone amb un gazpachuelo (que també portava anemone i també era ben untuós) però trobo que aquesta combinació és més extrema i encara m’agrada més.

Això sí, em va semblar difícil de menjar amb aquella cullera que semblava un tastavins petit amb un mànec curtíssim. Jo me la vaig menjar d’una mossegada (una bomba marina), però hi ha qui la parteix per la meitat, això que no sóc de fer mossegades excessivament grosses que t’impedeixin degustar bé el menjar.

Huevas de trucha / Batata / Dashi de tomate.

En un petit bol, una pilota desfeta o una cullerada de batata (moniato) molt asada (entenc escalivada) al forn i d’una consistència com si fossin “patates de forquilla”. Entremig d’aquesta cullerada de moniato “a la forquilla”, unes freses fresques de truita arc de Sant Martí o salmonata (Oncorhynchus mykiss) d’aqüicultura del riu Segura (que neix a la província de Jaén, a la Sierra de Cazorla). Al fons del bol, un dashi de tomàquet.

No era conscient que realment fos una zona de truites de riu (sempre que plogui, perquè la sequera també les està afectant). De fet, unes hores abans de dinar vam anar al Mercado Central de Abastos (el Mercado de San Francisco) de Jaén i em va sorprendre veure’n tantes i, a més, fresques. Anaven a uns 7,50-8€/kg. Les freses del Bagá eren fresques, no estaven fumades, el gust umami del plat l’aportava la pell cremada de la batata ben cuita al forn. Sembla ser que a en Pedro, des que era petit, li agrada rascar la safata on fan els moniatos. L’entenc perfectament. També semblava que el plat portés un punt de pebre, de Sichuan o algun tipus així.

Em va agradar molt l’efecte gustós (salabror), lleuger, refrescant i cruixent-explosiu que li aportaven les freses de truita a un aliment tant pesat i menys gustós com el moniato.

Un altre mar i muntanya.

TERCER APARTAT O LES PRIMERES “NO-POSTRES”

Callos de bacalao / Mantequilla de oveja / Flores.

Uns trossets de tripa de bacallà que compra salada a Bacalao Alejandra (Logroño) i, per sobre, una emulsió de sifó a base d’una mantega d’ovella de la Quesería Calaveruela de Fuente Obejuna (Còrdova). A dalt de tot, unes flors que, a part de ser decoratives i aportar color i frescor, poc gust i aroma li aportaven; si hi eren per contrarestar la melositat, no m’haguessin calgut, no entenc aquesta mania dels cuiners d’anul·lar l’efecte d’alguns gustos i algunes textures mitjançant un altre. Al fons, una salsa líquida de color verd que potser era de porro.

Melositat de la tripa (més densa) amb melositat de mantega d’ovella (més airejada), que quedava menys viscosa, menys densa i menys pesada per l’efecte airejant del sifó.

Un altre mar i muntanya boníssim.

Vaca / Vainilla.

Per acabar la part salada, un tall cru i ben fi de lomo bajo de rubia gallega amb una llarga maduració de 180 dies de Cárnicas LyO que, a l’hora del servei, atemperen, tallen ben finet i pinten amb una mantega en pomada (una mantega tova i cremosa, perfectament untable però no desfeta) de vainilla de Tahití que prepara ell amb moltes beines de vainilla. Per sobre, també portava una mica de flor de sal que potenciava el gust de la carn sense fer-la excessivament salada, i això que sóc molt sensible als plats salats i que el procés de maduració ja sala i concentra la salabror! Una sal posada de manera molt intel·ligent que, a més, també protegia la carn dels matisos dolços de la vainilla. 

Dos productes aparentment contraposats com són la vaca i la vainilla queden en harmonia servint la carn atemperada i utilitzant la vainilla com si fos una espècie o un condiment, allunyant-la del seu món, el dolç. D’altra banda, els purés estil Robuchon que acostumen a acompanyar les carns, porten tanta mantega que també acaben recordant a la vainilla. Vist així, la combinació tampoc és tant extravagant.

En Pedro diu que no és de curacions extremes, però que, si la carn la té, com en aquest cas, la prefereix crua perquè entén que la curació ja és una “cocció”. M’agrada aquesta visió, m’agrada perquè sap posar fi, sap trobar el límit al fet d’anar cuinant i afegint i sobrecarregant els plats. Sap posar punt i final i trobar el moment en el qual acabar de sobremanipular els plats. 

En Pedro és molt agosarat, però sempre amb enteniment i de manera molt cerebral. El seu extremisme no és pas fruit d’una persona esbojarrada. Tritura el caviar però no toca una carn que ja té 180 dies de maduració. Bravo!

Aquesta làmina de vaca em va fer pensar en la sublim “vaca asturiana de muntanya amb llet i herbes” de Casa Marcial, un extraordinari carpaccio de vaca casina deliciós. I, també, amb la vaca amb pebrot vermell del Mugaritz.

Tot i que acabar la part salada amb carn sigui bastant convencional, és una carn singular i lleugera, sense salsa, i en el que la vainilla et prepara pel que vindrà a continuació: les postres.

QUART APARTAT O LES “NO-POSTRES”

Chocolate / Jamón ibérico.

Una salsa feta a base del greix del pernil i una trufa de xocolata. Desconec si hi havia més ingredients. Veig un líquid i un sòlid.

La salsa de greix de pernil era deliciosa! 

Tot i que siguin dos productes que comparteixen molècules afruitades, diria que en Pedro no ha arribat a aquesta combinació a partir d’aquest coneixement, sinó del seu propi raonament, cosa que el converteix en un plat plenament amb el seu segell.

La unió de l’amargor de la xocolata negra (diria que era una xocolata amb un percentatge de cacau força alt) amb la salabror del greix del pernil. Greix animal i greix vegetal.

Per una banda, estem acostumats a trobar-nos el pernil immaculat, en estat pur, o acompanyat de formatge, pa, vi i, fins i tot, de fruita. Combinat amb xocolata, recordo la crema de xocolata ibèrica (una mena de nutella o nocilla que substituïa el greix de palma pel greix del pernil) d’en Paco Pérez o el choco-jamón d’en Toño Pérez de l’Atrio, per exemple. També em fa pensar en quan tenia 6 anys i menjava el pa amb tomàquet i pernil de La Quadra de Calella amb un Cacaolat i em miraven estranyats per a agradar-me aquella combinació. A més, la versatilitat del greix del pernil és ben coneguda i no és cap novetat fer-ne una emulsió o utilitzar-lo per a fons o com a substitut de l’oli d’oliva. Però, per altra banda, no deixa de semblar-me un plat disruptiu que trenca amb tot el que s’ha fet anteriorment i en el que demostra un gran domini del punt de sal i de l’enranciment del greix del pernil però també de les proporcions perquè tal combinació quedi tant i tant bé.

En Pedro fa verdaders “sacrilegis” i gosa alterar l’estat “natural” intocable i impertorbable de productes com el caviar o del pernil transformant-los en elaboracions líquides a mode de salsa. És un mag que aconsegueix fer d’una barbaritat, un gran plat. És un virtuós introduint irregularitats a la cuina, de manera natural, com qui no vol la cosa.

Lechuga / Nata doble / Vinagre de arroz.

Una fulla d’enciam en almívar; entenc que havia passat un temps en una solució d’aigua amb sucre o una solució líquida amb sucre i que aquest almívar també estava servit a mode de salsa per sobre la fulla d’enciam. Aquest enciam anava acompanyat, al costat, d’un gelat de nata doble (entenc que ve a ser una nata líquida o crema de llet) i vinagre d’arròs que tenia una pols a la base. Un gelat elaborat per en Fernando Sáenz al seu obrador de Grate (Viana). Recomanaven menjar-ho barrejant els dos elements.

D’entrada semblava una combinació arriscada però gustativament va ser molt amable. Al final, no deixa d’haver-hi un enciam amb vinagre, tot i que alterant l’ordre dels productes. El possible punt amarg de l’enciam no es notava gens, contrarestat per l’almívar; i, tot el greix i la cremositat que li falta a l’enciam era aportat pel cremós gelat. Una fulla d’enciam ben fresca i hidratada. Unes postres delicioses de clorofil·la cremosa. Un altre plat que perdura a la memòria sense necessitat de fotografies ni anotacions.

Huevo / Coco.

Un ou, un dels ingredients base de la rebosteria que, en aquest cas, serveix bullit a foc baix uns 6 o 7 minuts i “arrebossat” de coco ratllat. Diria que, per tal que el coco ratllat quedés enganxat a l’exterior de l’ou, l’havia banyat en una emulsió molt suau de coco. 

Segon plat del menú que portava coco, un ingredient ben poc considerat i utilitzat a l’alta cuina. Un altre plat que perdura a la memòria sense necessitat de fotografies ni anotacions.

Totes tres, unes postres arriscades, inverosímils i memorables.

VAM BEURE

Una ampolla de Forlong Amigo Imaginario 2019 de Bodega de Forlong (El Puerto de Santa María, Cádiz). Una Palomino Fino del pago jerezano de Balbaína Baja (pura albariza) que elaboren com un vi negre, és a dir, macerant el most amb les pells del raïm i remenant-les per oxigenar el líquid durant la fermentació alcohòlica. Tot seguit, fa una criança de 24 mesos en bótes d’oloroso i s’embotella sense clarificar. 

Un vi blanc ecològic que intentava ser una maceració pel·licular, correcte però sense gaire intensitat aromàtica i més aviat curt. Sembla mentida que hagi passat per una criança de 24 mesos i en bótes d’oloroso, que són prou oxidatives. Un acompanyant perfecte per a poder-nos centrar en el menjar sense que el vi tingués gaire protagonisme.

Pel que fa a la carta de vins, és correcta, curta, amb vins de preu moderat, principalment d’Andalusia. Tant el servei de vi com l’amable atenció del cambrer de vins Francisco Javier Fernández (Fran) són adequats al local sense destacar per sobre la cuina.

L’ESTIL DE CUINA I LES CONCLUSIONS

LA PERSONALITAT DEL CUINER I ELS INTANGIBLES

M’agradaria destacar l’ànima i el sentiment d’en Pedro i no parlar només de les receptes i dels seus plats acabats. Anar més enllà i despullar-lo completament, valorant els intangibles, la seva personalitat. 

Em va semblar humil i modest, però segur d’ell mateix, es nota que sap amb què és bo, amb què destaca, sap el que fa bé i sap què ens agrada d’ell als seus admiradors. Sembla autocrític, tinc la sensació que sap aplicar els filtres necessaris a l’hora de rebre els aplaudiments, elogis i bones crítiques que li fem. Transmet coherència, que té les coses clares, que sap el que vol i que es coneix a ell mateix (el seu caràcter, les seves limitacions i els seus punts forts). Sembla entregat, gens orgullós, gens vanitós, agradable, afable, discret i prudent. Transmet bondat en la mirada. És molt respectuós amb els clients; m’agrada el seu comportament, tant al seu restaurant com la manera d’interactuar a les xarxes socials. Sembla sensible i curós, té cura de les persones i dels productes, té una mirada diferent. El seu tracte és amb amor i amb compte. És afectuós i es fa estimar.

Escriu bé, pensa, raona, justifica el per què de les coses, es fa preguntes, tasta molt bé, s’ha format un criteri propi que li ha permès obtenir un pensament culinari personal i desenvolupar un enorme talent creatiu.

D’ell també en sabem que és de fer quilòmetres amb bici i que li agrada la meteorologia i el seu estudi.

ELS INGREDIENTS

QUINS INGREDIENTS UTILITZA

Jaén són les olives, el cabrit fregit, la morcilla de sangre, les cireres i les ametlles.

Sense fer apologia de l’ecologisme, la cuina de producte, de temporada i de qualitat ni tampoc de la sostenibilitat ambiental, demostra tenir coneixements dels productes i dels productors, amb qui hi manté un diàleg per tal que li subministrin els productes del calibre, qualitat, etc. que ell necessita per a cada elaboració concreta.

Treballa amb l’horticultor Juan Carlos Roldán, que cultiva un hort al municipi d’Otiñar, a uns 10 km de Jaén. També compra a la botiga de productes ecològics Tierras Vivas de Jaén, els gelats d’en Fernando Sáenz de l’obrador Grate de Viana (Navarra) o amb Cárnicas LyO.

L’origen dels ingredients acostuma a ser de proximitat: de Jaén, com les taronges, la carbassa, alguns olis, els ous de truita; d’altres parts d’Andalusia com les quisquillas i l’ortiga de mar de Motril, el pebrot verd de Granada; o de Còrdova com la mantega d’ovella de Calaveruela. Tot i així, no es tanca als productes de fora i recorre a països com França per les ostres de l’Île d’Oléron (just al nord de la desembocadura del Gironde, al sud de la Rochelle) o Alemanya pel caviar. També utilitza la vainilla de Tahití o el shichimi tōgarashi. 

Acostumen a ser ingredients poc ostentosos i més aviat barats. 

També s’ha de dir que molts ingredients o productes que compra, els manipula i no els ofereix tal com li serveixen a ell, és a dir, els tuneja: tritura el caviar, afegeix oli a la torta d’oli, afegeix vainilla a la mantega de vainilla de Tahití que posa a la vaca/vainilla.

En qualsevol cas, la veritat és que quan li preguntava a en Pedro sobre l’origen d’algun producte, pensava que era com preguntar-li a en Van Gogh quin tipus de tela o quin contingut de pigment tenien les pintures a l’oli que va utilitzar per a pintar els gira-sols. És a dir, amb una cuina tan important i que va més enllà en tants aspectes, és perdre’s en detalls absurds, un pèl innecessaris i que no són el centre d’atenció ni molt menys l’essència de la seva cuina, tot i que mai els descuidi i sempre siguin de bona qualitat. 

COM ELS UTILITZA

Utilitza 2 o 3 ingredients a cada plat (com, per exemple, en Bernard Pacaud de L’Ambroisie) però el grau de modificació/transformació/manipulació d’aquests és el que, en el seu cas, li dóna complexitat. 

Aquests 2 o 3 productes són el número suficient per a demostrar que la seva cuina és diferent. Una qüestió que trobo arriscada perquè el plat pot caure fàcilment si entre ells no hi ha un equilibri. És necessari que el plat tingui xispa i un per què, si fos una combinació perquè sí, el resultat fàcilment podria ser incomplet. 

Tant li agrada presentar plats amb 2 ingredients que sabem que es complementen (espàrrec blanc i ametlla) com amb 2 ingredients que, a priori, diríem que són incompatibles. També hi ha altres ingredients que requereixen diversos acompanyaments però sembla que aquests ja no li interessin.

En Pedro té una mirada extraordinària, fora del normal, sobre l’ordinari i el comú com una taronja, una pera, un enciam, un pebrot verd, un xampinyó, un ou bullit, una remolatxa o un pètal de rosa. Es diverteix donant als productes un tracte i/o una textura que no solen associar-se a ells.

Busca la cara oculta dels productes, no se’ls mira ni com un biòleg, ni com un nutricionista, ni des d’un punt de vista taxonòmic, sinó des de l’aportació organolèptica, cosa que demostra un gran paladar i coneixement a nivell de tast per a tenir una clara descripció de cada ingredient. 

Per exemple, no li agrada afegir sal ni sucre, sinó que li agrada aportar-los amb els matisos ja propis de certs productes que, per naturalesa, són així, com el caviar o les freses de truita.

LES TÈCNIQUES

Diu que tècnicament és un cuiner una mica limitat, a mi em costaria dir-ho, però si fos així, com que li agrada pensar i pensa molt en el que fa, el resultat acaba compensant aquesta possible mancança.

Talla, lamina, tritura, filtra, clarifica, cola, deshidrata, emulsiona, macera, escabetxa, cou al buit i a baixa temperatura, guisa, bull, enforna, oxida, fregeix, fa granissats i gelats...

ELS APARELLS

El Bagá no és un restaurant normal, juga a la lliga dels grans amb una cuina casolana. De la mateixa manera que fa uns anys ens preguntàvem si la pizza podia o no ser alta cuina, en Pedro Sánchez ha demostrat que no cal tenir les instal·lacions d’un gran restaurant per a poder créixer i desenvolupar-se i oferir alta cuina.

Té una Thermomix, una Ocoo i un sifó, però és una cuina de mides casolanes i equipada, també, amb aparells i electrodomèstics amb prestacions casolanes com: un forn AEG, un microones-Grill AEG, una torradora, una placa d’inducció Bosch, una nevera Beko, una nevera de vins petita. Fins i tot el rentaplats és de mida casolana. Té un petit magatzem però tampoc té espai per més aparells. Es troba amb les mateixes dificultats en les que ens podem trobar nosaltres, que compraríem i compraríem però sempre acabem dient “i a on ho posarem tot això?”.

Durant el servei, utilitza la Thermomix, té sifons al bany maria a sobre la inducció, on també hi té algun cassó i acaba algun plat al forn o al microones.

Diria que ni tant sols es deuen organitzar per partides, l’espai i el número de cuiners fa que sigui impossible. Per tant, els dos cuiners fan un percentatge molt més elevat del plat i del menú que en grans restaurants amb 50 cuiners amb tasques molt concretes i especialitzades.

EL PERFIL GUSTATIU

És una cuina neta, pulcra, impol·luta i nítida, en la que hi ressalta el gust dels productes i en la que no hi abunda la dolçor, ni en els plats salats ni molt menys a les postres. Més aviat, la salabror, l’acidesa, l’amargor i l’umami.

No diria que siguin plats amb gustos extrems ni difícils i tampoc en recordo cap que fos dolent i tingués mal gust. Les combinacions dels productes són extremes i rares, però no les combinacions organolèptiques, és a dir, el resultat no és mai desagradable com alguns plats del Mugaritz, del Contraste o d’elBulli dels 90s i 2000s que recordo que m’havien arribat a fer esgarrifances i tot, potser per l’edat i pel paladar poc experimentat.

Crec que aquestes combinacions poc habituals no se’ns fan desagradables perquè hi identifiquem referents gustatius anteriors. Per exemple, l’alga nori à la meunière, no deixa de ser com el gust d’alga nori que té una cua d’un peix fet al forn, quan queda ben fregideta i oliosa per la barreja de l’oli i la gelatina i tots els sucs que desprèn el peix.

Els plats tenien una bona intensitat aromàtica i gustativa, però sense arribar a ser una cuina de gustos potents com la del Diverxo, per exemple. Més aviat, abunden els sabors subtils que requereixen entrenament i atenció.

No recordo haver menjat cap plat gaire calent, tots anaven d’atemperats a freds. 

Però tampoc abunden els plats excessivament freds, només hi va haver un granissat de pinya i alfàbrega amb l’ajoblanco de coco i ametlles (Coco / Almendra / Piña / Albahaca) i un gelat de nata doble i vinagre d’arròs amb l’enciam en almívar (Lechuga / Nata doble / Vinagre de arroz). I, dins el mateix plat, recordo pocs jocs de temperatura, potser només l’enciam amb el gelat.

Amb les carns, no és de curacions ni maduracions extremes, però si la carn la té, com en el cas de la “vaca/vainilla”, la prefereix crua. Diria que amb el peix i el marisc tampoc, ja que tots eren frescos.

Finalment, no sembla que li agradin ni les caramel·litzacions ni les reduccions ni la Maillard.

Pel que fa a les textures, hi va haver molt poca presència de cruixents, diria que només vam menjar la taronja/botarga. De fet, degut a l’espai reduït, la temperatura i la humitat del restaurant, sembla que li costa aconseguir aquesta textura. En canvi, són molt més abundants, les textures líquides i cremoses (salses, emulsions, escumes, gelats…) i les crocants, ja siguin de verdures o de marisc.

Es pot dir que ha treballat una estètica del gust, un perfil gustatiu.

Intercala plats reconfortants amb plats de gustos una mica més intensos i textures més singulars, un punt molt important per tal que l’àpat sigui agradable i no es faci ni avorrit ni saturador, ni mentalment ni gustativament.

ELS PLATS

En Pedro ofereix plats acabats, de recepta tancada, no improvisa al moment.

Però és una cuina que valoro no només per les elaboracions finals, pels plats acabats tal i com els vaig menjar, sinó per tot el procés de creació. Trobo que la recepta no és el més important del plat, sinó el procés i el raonament de com i per què ha arribat fins allà.

Moltes elaboracions les ha de cuinar prèviament per les limitacions del local, per no fer fum que podria molestar els clients i problemes d’aquest tipus.

Hi ha plats que sempre estan presents de manera permanent i d’altres que varien al llarg de l’any seguint les temporades però diria que mai ofereix un nou menú de dalt a baix.

QUANTITAT I TIPUS DE PLATS MENJATS 

Un menú dividit en 4 apartats (així és com apareixen en el recordatori) que no sabria com definir. Ell diu que no hi ha actes i a mi em sembla massa convencional utilitzar “aperitius, part central, pre-postres i postres” perquè, a més, tampoc es tracta de les postres convencionals. Tot i així, desconec amb quina paraula o definició se sent còmode: trams, seccions… ?

17 Elaboracions:

2 aperitius

12 plats centrals dels quals els dos últims ja es podrien interpretar com una transició cap a les postres pel fet de portar mantega d’ovella (en el cas de la tripa de bacallà) i vainilla (en el cas de la vaca). Ben bé no sé per què dic això, com si aquests dos ingredients, en la cuina tradicional, no formessin part de la cuina salada.

3 plats que es poden considerar postres per estar servits a l’últim tram de l’àpat, tot i que tampoc es podria dir que hi ha postres pròpiament dites. Veient el que cuinava a Casa Antonio, em sorprèn veure el canvi radical que ha fet sobretot a les postres. Tot i tenir en compte que allà tampoc era completament lliure, trobo que a la part salada ja se li entreveia alguna pinzellada del que ha esdevingut però, en canvi, coixejava en els plats dolços, que eren força.

M’agraden les seves postres, que podrien ser perfectament entrants refrescants.

Exceptuant el pa, no va oferir cap massa farinosa ni cap pasta. De fet, li conec pocs plats amb aquest tipus de productes, el “buñuelo de morcilla en caldera”, la “tartaleta de maíz picante”, l’ “ostra amb pasta de blat dur cuinada en un suc de tonyina”. En el menú hi va haver més presència vegetal (fins i tot a les postres) i marina que càrnica, amb tant sols una carn (la vaca/vainilla) que, a més, era poc convencional i va servir crua, de manera que es podria servir molt abans a mode d’embotit o fiambre i tot. També serveix la perdiu però en forma de salsa, no veus ni mastegues l’au pròpiament dita. Tot i que hi hagi més presència marina que càrnica, tampoc es pot dir que servís cap peix pròpiament dit, sinó més aviat marisc: vam menjar tres quisquillas, una ostra, una ortiga, ous de truita, tripa de bacallà i alga nori (el caviar, el col·lagen de lluç i les pells d’anguila fumada que presenta en forma de salsa). Finalment, s’ha de destacar l’abundància dels mar i muntanya.

La mida de les racions em va semblar l’adequada a tots els plats. Amb les mans, només s’hi menjava la taronja/botarga, que era un aperitiu, i la torta d’oli, el pa. No hi va haver cap plat que fos una única mossegada. 

Pel que fa a l’estètica dels emplatats, té una presentació moderna amb un aspecte simple i senzill, auster i minimalista, rere una complexitat oculta. Emplatats nets, sense ornaments ni floritures.

L’ESTIL (tornant a mencionar algunes de les seves característiques però analitzant-les des d’una altra perspectiva)

No és una cuina ostentosa, amb productes cars i un parament a l’estil de Versailles, però sí que és una cuina d’impacte (si més no, impacta).

Fa anys que sento a parlar de la cuina disruptiva. Entenent-la com una cuina que produeix un trencament brusc amb tot el que s’ha fet fins ara, podria dir que, la del Bagá ho és força.

Una cuina amb molt de caràcter conceptual, la idea interessa; però en Pedro també dóna importància al producte, a les habilitats tècniques, als aspectes estètics i al plaer hedonista.

Una cuina que explora diferents vies culinàries, recolzada en la creativitat per a jugar d’una manera personal i diferent.

Un cuiner que cada vegada s’ha atrevit més a moure’s en els extrems. Tot i així, encara que ofereixi mossegades curioses i diferents, totes elles són plenament gourmands, plaenteres i amb molts matisos; t’animen a viatjar i anar fins a Jaén per a menjar a casa seva.

Però no ens quedem únicament amb les receptes i els seus plats acabats, fixem-nos també amb tot el procés creatiu.

D’entrada, no categoritza ni fa judicis de valor. La seva cuina té un percentatge molt menys elevat de prejudicis que la gran majoria de cuines i intenta desempallegar-se de les regles que des de petits ens han ensenyat que eren les correctes. Li agrada utilitzar productes que a l’alta cuina, ja sigui per la seva quotidianitat o pel seu preu més assequible, no tenen la categoria que es mereixen. A la seva cuina no hi ha una jerarquia de productes. Quan dissenya un menú degustació, una remolatxa i un enciam estan a la mateixa alçada que un llamàntol o una gamba vermella. Cada element té una ànima i unes peculiaritats úniques. Per això, tots són susceptibles a ser el protagonista d’un plat o, fins i tot, elaborar un plat únicament amb ell. L’experiència gastronòmica del Bagá no se centra en el preu dels ingredients, tant t’hi trobes una pera com caviar. El que sí que intenta és que, si treballa amb una ostra o una remolatxa, siguin les millors que pot aconseguir. 

Moltes vegades, no utilitza els productes pel gust, sinó per altres propietats com la textura, la densitat o la salabror.

La seva cuina mostra molt el que a ell li agrada.

Per una banda, li agrada la perdiu (una au molt típica de Jaén), rascar la safata de moniatos al forn, l’amargor de la cervesa, l’enciam i la maionesa dels sandwich, l’oli temprano, els espàrrecs blancs amb maionesa, l’amanida de tomàquet i cogombre que tant es menja a l’estiu… Té un bon record de l’ou filat (cada vegada més en desús), el transporta a l’època nadalenca. Li fa pensar en la seva àvia, que el servia per Nadal amb un gall d’indi rostit. Li agrada menjar i gaudeix d’estils de cuina ben diferents, demostrant una ment oberta i una passió transversal pel seu ofici. Coincidim en tants punts... 

Per altra banda, no li agrada fer d’intèrpret de les receptes dels altres o de receptari tradicional, de receptes que ja existeixen. No li interessen les barreges que ja sap que són bones. Li cansa cuinar plats confortables. Tampoc li agrada que només s’utilitzi la cuina al buit per a carns i peixos, oblidant-se de cuinar-hi els vegetals. No valora gaire les carns i no és de curacions extremes, però si la carn en té, com en el cas de la “vaca/vainilla”, la prefereix crua.

Tot i que es basi en l’estil creatiu de combinacions d’ingredients poc habituals, no hi arriba a través de la cuina molecular o únicament amb el procés creatiu bullinià d’adaptar receptes del món dolç al salat i viceversa, sinó que hi arriba a través de:

Cuinar:

A partir d’elaboracions sobrants que es generen cuinant, pensa i es planteja com es podrien aprofitar en algun plat.

Per exemple, aprofita els sucs i les aigües que desprenen els productes en cuinar-los, com l’aigua de l’enciam cuit al buit i a baixa temperatura o l’aigua dels pebrots escalivats que redueix per a alguns plats com l’ “almendra, pimiento, caviar”. També fa una escuma a partir d’un guisat amb les pells de l’anguila fumada.

Preguntar-se com pot equilibrar unes postres que porten oliva, per exemple.

Es pregunta:

Com rebaixar un sabor intens d’un producte?

Quin producte em pot aportar sal? I sucre? I quin em pot aportar a la vegada sal i cremositat o sal i cruixentor?

Com puc fer que una combinació no sigui empalagosa?

Per què ha de seguir servint un plat?

Analitzar i fer una radiografia de detalls de la cuina tradicional (des de plats com els berenars de pa amb oli i xocolata amb la peça de taronja que li preparava la seva àvia, fins a salses com el romesco).

Analitzant el producte des d’un punt de vista gustatiu, sensorial i organolèptic, demostrant que és un gran tastador, un tastador superdotat.

És a dir, primer de tot, cuina, després es fa preguntes i, per últim, utilitzant tots els coneixements que té de base, pensa per ell mateix com pot trobar la solució. Una mena d’exercicis o d’endevinalles culinàries que cada vegada, jo també, em faig més i m’entusiasmen més. M’agrada molt pensar en el que es menja i en el que mengem nosaltres i també m’agrada tornar a pensar en el que hem menjat al llarg dels anys d’una manera concreta.

No em sembla una cuina que sigui fruit de l’espontaneïtat, sinó de pensar i de moltes prova-error i de fer experiments.

UN CUINER QUE PENSA:

Guiar-se a través del paladar per a alimentar-se gustativament o per a menjar un parell de plats en un restaurant no és un error, no està malament. Però en una experiència gastronòmica explica que no es pot deixar endur per una organització gustativa i que aquesta sigui la que inspiri les composicions dels plats. Creu que, en un menú degustació, s’ha d’anar més enllà. I aquest plus és el fet de pensar. Trobo que, tant en la cuina tradicional com en la d’avantguarda, el que menys es valora en gastronomia és el pensament. Es presumeix de menjar la gamba més grossa o de beure el vi més car però no es parla tant del pensament del cuiner perquè cada vegada hi ha més clients disposats a aparentar i demostrar una superioritat econòmica.

PER FORÇA HA DE SER UNA CUINA DE PROVA-ERROR que requereix un munt de proves fins aconseguir que un plat quedi acabat.

Aconsegueix que combinacions aparentment estridents siguin amables: enciam en almívar, una pera oxidada i amb pell d’anguila, xocolata amb greix de pernil. Les porta a la pràctica a la perfecció! El pebrot amb l’ostra. La nori à la meunière. Això ho aconsegueix perquè no busca combinacions només pel gust sinó també per la seva textura o per la seva temperatura.

El fet que, tant el punt de partida com el procés i el raonament siguin personals, fa que el resultat sigui diferent al d’altres cuiners que poden fer plats similars.

Tot i que tots ells tenen un estil propi extremadament diferent, el Bagá em fa pensar en l’Andoni Luis Aduriz, en Josean Alija, en Matteo Baronetto (quan estava amb en Carlo Cracco però també ara a Del Cambio), en Ferran Adrià, en el Disfrutar, en l’Albert Adrià, en Matías Perdomo, l’Alberto Gipponi, en René Frank, en Niko Romito o, fins i tot, em fa pensar en el Heston Blumenthal.

Tinc la sensació que en Pedro cuina com la mare d’en Luís Alberto Lera (la Felicísima Collantes, la Minica), com la mare de la Ramona Menéndez de Casa Belarmino o com la meva mare: cuina a ull i sense receptes. Com que fa 40 anys que cuinen amb la mateixa cassola, ja saben les proporcions, els temps de cocció…, però mai han escrit una recepta. Tenen un munt d’olles i cassoles al foc, cuinen a la vegada múltiples plats i sembla que siguin desorganitzades quan, en realitat, ho tenen tot sota control. De fet, al seu llibre només apareix una recepta i diu que és la seva única recepta que té escrita: l’ “ajoblanco de coco y almendra con granizado de piña y albahaca”. 

Tot això és el que la converteix en una cuina estimulant, engrescadora i motivadora, que et fa viure amb més intensitat.

M’he esforçat a veure-li algun defecte i n’he trobat un parell. El primer és que no s’acaba de percebre la qualitat del producte perquè està molt manipulat. El segon és que ens separen gairebé 900 km i més de 8 hores amb cotxe.

En fi, parlar del Bagá és interminable. 

Fa setmanes que estic estudiant el seu estil i intentant desxifrar què és el que tant m’agrada de la seva cuina, comprendre el procés i el procediment que segueix. La seva cuina és el resultat de molts factors, de tot el seu procés de creixement, maduració, evolució… Finalment, crec que l’essència del Bagá és el pensament d’en Pedro. 

Potser he estat buscant alguna cosa que en Pedro no té estructurada, ni classificada, ni jerarquitzada com va fer El Bulli amb el Catàleg General des de principis dels 90. Possiblement, ell tampoc ho vol. Em sembla que el seu estil culinari és lliure i que no està encorsatat ni tant sols en un procés creatiu sistematitzat. Per això el Bagá és radicalment diferent, diferent des de l’arrel, canviant el paradigma culinari de dalt a baix, per això m’estimula i em revoluciona.

Carola Sitjas i Bosch.

______________________________________________________________

Traducción automática del artículo en castellano

Automatic translation of the article into English

[translucent-serendipity]

6 de març 2024 esgotada. tantes coses. vull un dia de no haver de baixar a la ciutat ni sortir de casa ni fer res important. vull que sigui primavera verda i posar-me el pijama de flors blau cel. vull tornar a envoltar l'escalfor de la seva esquena i encara més que m'envolti el tòrax (tendresa, just sota els pits) amb l'escalfor dels seus braços. i dir-li: saps el que em vas dir a la furgo sobre la conversa que vam tenir fa dos estius a vlm? vull que floreixi el gessamí. tinc el cap a mil llocs, massa tasques, però vull cantar es mentira eso de que pienso en otra cosa i que sigui veritat (em cago en el tardocapitalisme i en el capitalisme en general, en la quantitat d'informació i la complexitat absurda). vull sentir-me a gust amb el meu cos sent percebut per qui sigui. vull tenir-me'n cura. vull que torni a riure com riu en aquells moments i riure amb ell o fer-li petons en comptes de preguntar-li per què (ja no cal). vull que no se'ns acabi l'aigua de la tauleta de nit. vull que torni i no haguem canviat massa. vull que surti bé allò altre i que ens entenguem ells dos i jo, i construïr família escollida, o banda amada, o cèl·lula amb passamuntanyes (vull humor i shitposting). vull que ens coneguem amb elles dues i crec que vull que ens estimem. vull que em demani el llibre. vull seure a parlar durant hores. vull que perduri.

vull que demà no se'ns trunqui ni una miqueta la vida.

fent tot i la por

[mireiamv24-blog]

Comencem de nou, este any extrany de ser una adulta. Adulta que viu en casa els pares treballa de " el que pot" per a disfrutar de tres dies precaris.

Este "adulta" no sap el que vol, per ara traures el carnet de conduir que ja veus als 22 anys i sense ell. La veritat que em dona igual. Sols vull despertar-me i sentir-me bé, que faig les coses bé i no perque les he de fer, no vull reconeiximents vull sentir per mi mateixa que bé que no va tant mal, però no es aixi. Es que note que res va be ni amistats ni parella ni familia, com vaig a ser positiva aixina? No es pot

[stafosca]

Estic plena dels altres. El temps que porto al món m'ha possat el món al cap. El tinc plé de cosses que m'impulsen en les direccions contràries a les que he d'anar. No vull sentir les veus humanes, no vull saber qui passa per devant de casa, vull sentir el murmull del terra. Vull escombrar totes i cadascunes de les persones que he conegut i que deixin d'estar pel mitg. Vull quedar-me sóla casa. Estar en silenci. Ballar amb mi i no saber el que passa de parets cap enfora. Tots el records em fan nossa, només vull saber el que tinc al devant i ara. Només vull estar en llocs que em facin sentir com vull sentir-me. No deixaré que el altres s'apropiin del terra, i que em diguin que hi toqui de peus. Vull el sól on hi puc anar descalça, el que està moll per la pluja, ple de pedres petites que se'm clavin a la planta, no vull que el que em faci mal siguien persones que puc evitar. Vull que esclati la gent i que després no hi hagi més que silenci i món.

[senyoretacols]

Me n’adono que en general aquests anys des del 2022 i 2023 estan sent bons anys, una etapa maca. D’un pis per a mi, la Lina que m’acompanya, un sou decent, poder fer activitats i tenir temps per descansar, ritme pausat que puc digerir, la universitat anar avançant, plantes al pis, nous gustos i ampliar el registre culinari, les infusions i més varietat, escriure a mà i a ordinador, deixar les sèries, les plataformes de pagament, el contacte amb mi, tocar-me la pell, la platja nudista, la música clàssica, incorporar el silenci, el deixar-me temps per descansar, per recuperar energia, estar més oberta i sociable, tenir més clar què vull i obertura a l’amor, menjar més sa, moltíssima menys “merda” dins del meu cos (això exponencial: ni farines, ni sucres, ni galetes, ni refinats, ja no sé quant temps fa que estic fora de tot això), incorporació de gazpacho, de bròquil, de ceba crua, pebrot verd i vermell, mongetes seques… molta menys carn i molt menys peix. Però menys carn que peix. Verdura i fruita fresca i anar més al mercat.

Son uns anys d’ampliar els sentits, de recollir els fruits. De sexe de diferents maneres, amb diferents persones, d’anar-me trobant més, de poder-me i poder-lo estimar més, d’estar més activa sexualment, amb més desig, de sentir que ara sí que vull parella, ara sí que vull compartir la vida amb algú de forma íntima i estable.

D’agradar-me més el meu cos, de roba nova, de deixar-me el cabell més llarg, de rentar-me menys el cabell i de tenir-lo molt més sa, que em caigui molt menys; de tenir molt menys estrés, de cotxe propi, de poder compartir dinars i estones amb la mare de forma recurrent, de noves amistats i de deixar-ne de velles enrere, de tot això estan sent anys. De dur-me bé amb els veïns, de ser tranquil·la, fer poc soroll perquè estic en calma interna i també es nota de forma externa, d’anar a passejar i a caminar de forma més recurrent, més habitual, de moure'm pel Baix Montseny, poder fer vida aquí. De dir més -molt més- el que penso, sento i necessito. D’amistats més madures i més sanes.

De tenir una millor relació amb els pares i desculpabilitzar-me del meu germà, de mirar la meva part, de voler seguir creixent, de voler-me seguir mirant. De descobrir l’Andrea Barnabé i la cinquena dimensió, de fer katsugen i meditació, de trauma, de deixar que el cos s’expressi, de Hoffman i del programa SAT del Claudio, de procés amb un terapeuta home i canviar la mirada cap als homes. De tenir més clar que, amb qui vull compartir vida és amb una dona (o persona no cishetero) d’anar cap a endavant, d’atrevir-me a anar cap endavant. Anys bonics, anys plàcids.

D’aprendre astrologia de forma auto-didacta, de caminar descalça, d’estirar-me, d’aprendre a no fer res, de saber-me sostenir i de voler posar el focus en deixar-me acompanyar, deixar-me veure, compartint-me i sabent-me ser sosten, auto-sosten.

De posar límits.

De veure i viure com em cura i com em sana el propi contacte, acariciar-me, tocar-me, sentir-me.

De dormir, de despertar-me sense despertador, de respectar el meu horari, com funciono, la meva naturalesa i d’estimar-me tal i com soc.

Escrit el 18 d'agost del 2023

[esdevenircami]

Et penso tota l'estona. Però evito escriure't. M'he cansat d'estar centrada en el meu dol. La Laia que sempre feia el que tocava ha mort. Aquest any he fet moltes coses que no t'haurien agradat. Espero que entenguis que traçar de nou un caminet per on avançar ha sigut molt difícil. I que en alguns moments he hagut de buscar carrils alternatius per sobreviure. He estat tant desbordada. Amb tanta por per viure. Per sentir. Poc a poc vaig traient-me la cuirassa on m'he amagat tots aquests mesos, a consciència que això també em portarà algun que altre malson. Però em sento més autèntica. Més jo. I sentir-me còmode en mi mateixa després d'un any és gairebé un miracle. Sempre havies envejat la meva valentia. Crec que, com sempre, tenies raó. I hauria d'estar orgullosa de la meva fortalesa. Mantenir-me dempeus ha sigut més dur que una tortura. He dubtat. He dubtat si valia la pena viure. Aquesta ha sigut una de les pors més dures en les que m'he enfrontat aquest any. La condemna d'haver de seguir. No sé quins ensenyaments em portarà tot el viscut. Només espero no tornar-los a viure. Que la vida em tingui preparada una caminada tranquila i recte, sense creure jo massa en el destí. He perdut el compte de les vegades que m'he trencat. De les vegades que he dit prou. Però, per sort, sempre he tingut una mà que m'empenyia a continuar. O potser inconscientment l'he anat buscant jo. Desesperada per no tirar la tovallola. Desesperada per no decepcionar-te. Vull que em segueixis mirant amb aquells ulls d'orgull en els que m'has mirat sempre. Tot i que ja no hi siguis. Tant de temps renegant de que hi ha qualsevol cosa després de la mort i, ara, donaria el que fos perquè m'estiguessis mirant des d'algun lloc. Ara entenc perquè la gent s'hi agafa tant. Perquè és la única manera de no haver-se d'acomiadar. De seguir junts, tot i que un ja no hi sigui. Malauradament, sé que no ho necessito. Et porto a dins. Tant a dins que a vegades m'espanto. A vegades em sembla veure't encara a casa. A vegades et somio abraçant-me. Potser m'estic tornant boja. A vegades et veig en altres nois. No sé en quin procés del dol estic. Però tot i que el dolor persisteix, em comença a perseguir una nostàlgia i tristesa absoluta. Una ràbia ha tenyit la impotència. Però una ràbia que m'empeny a lluitar. I, per primer cop en un any, sento que ho vull, des del convenciment, i no perquè no en veig alternativa. Et segueixo estimant i t'estimaré tota la vida. Em nego a acomiadar-me de tu perquè, com he dit, estàs dins meu. A vegades no sé si ploro de tristesa o si d'emoció per tot el que hem viscut. T'estic tant agraïda. Tot el que he viscut, tot el feliç que he sigut. No hi ha hagut ningú més afortunat que jo. I ara em costa volar, per por a que no hi hagi res més bonic i extraordinari. Segurament sigui així, perquè algú com tu només apareix un cop a la vida. Peró sé que necessito continuar. I que ho he de fer. Perquè és el que tu hauries volgut.

[helenestica]

No vull dormir vull que el meu amor per l'art torni a ser com abans i pugui dibuixar sense sentir que és una competició i sense haver de comparar-me constantment amb els demés per pujar la meva autoestima inexistent però això no és possible així que només n'aniré a dormir

[useless-catalanfacts]

Sempre que veig alguna cosa per internet que em fa treure fum, m'agrada vindre a aquest blog per donar-me ànims.

Per les xarxes socials, n'he vist estrangers que es creuen experts en el tema de Catalunya, diuen que no podem comparar l'actual estat espanyol amb un de fascista; i molts ens invaliden perque "hi van haver conquistadors catalans a les Amèriques com Joan Orpí" (?).

També els comentaris d'odi per part d'alguns espanyols, que mai falten

Només vull agraïr que existeixi aquest blog, i el vostre temps per explicar la història i coses actuals dels països catalans, es un privilegi llegir-ho, gràcies. Petons ❤

Moltes gràcies pel missatge, m'alegro moltíssim que aquest blog pugui ajudar a algú. Sovint em pregunto si val la pena continuar, sobretot ara que cada cop hi ha menys gent que utilitza Tumblr i molts que encara l'utilitzen no rebloguegen gaire i per tant no es pot sortir del cercle... al final però em quedo principalment perquè m'agrada compartir tot això i perquè jo mateixa vull continuar aprenent sobre els països catalans i tinc l'esperança que, de pas, pugui servir a algú altre. Em fa molt contenta sentir que efectivament hi ha algú a l'altra banda 😊

❤❤❤❤

I comparteixo totalment la frustració amb els comentaris que es troben per internet 😅 de vegades encara que volguessin no sabries ni com respondre o corregir alguns comentaris sense haver de donar una classe d'història de dues hora per corregir i contextualitzar tota la propaganda que aquella persona ha interioritzat XD

[no-passaran]

Comparteixo l'assaig "Metralleta" de la Bel Olid (part del seu llibre Feminisme de butxaca). Quan el vaig llegir per primer cop als 17 anys em va xocar, però ara de tant en tant hi penso perquè reflecteix molt el què sento.

Últimament, recordar-lo m'ha ajudat a sentir que no estic sola i que el què sentim és legítim (tot i saber-ho quan hi penso racionalment, sempre tinc la sensació que no ho és). El comparteixo sota el read more per si ajuda a algú més.

Que no es malinterpreti, no és que li desitgi mal a ningú, però a totes ens hagués anat millor si haguéssim "explotat" més davant de certs comentaris i comportaments, i ara sé que aquell "has d'aprendre a ignorar-ho" que tants cops em vaig repetir durant l'adolescència es podria haver-se resolt millor si, per començar, hagués entès que era correcte enfadar-me. I que per molt que sembli que una noia enfadada és el dimoni, o pitjor, que està "boja", prefereixo estar enfadada, boja i que em deixin en pau que no pas callada i que em faci fàstic i vergonya anar a l'institut i al gimnàs pel què passarà.

(I parlar de dones i noies òbviament inclou les dones i noies trans, no hauria de caldre dir-ho. Terfs, ni se us acudeixi tocar aquest post, que sou part del problema.)

La meva fantasia és una metralleta.

Quan vaig pel carrer i un desconegut em crida alguna cosa: metralleta.

Quan el polític de torn fa el comentari masclista de torn: metralleta.

Quan el bisbe explica als diaris que com volem que no ens violin, si demanem l’avortament lliure i gratuït: metralleta.

Quan a l’escola es valora fins a l’infinit que el pare de les criatures vagi a la reunió, però es donen per descomptat les mares que hi van: metralleta.

Quan em fan fora de la feina perquè estic embarassada: metralleta.

Quan em diuen que no m’exalti, que no n’hi ha per a tant: metralleta.

Podria semblar una fantasia violenta, però no ho és; és una fantasia d’autodefensa. Una agressió suscita una resposta. Ara direu que perquè es consideri autodefensa la resposta ha de ser proporcionada. És proporcionat treure una metralleta perquè algú fa un comentari masclista? Segurament no. Però què és un oceà d’opressió, si no un cúmul de gotes d’injustícia?

La meva fantasia és agradable perquè no hi ha voluntat de portar-la a la pràctica: puc viure-la dins el meu cap sense sang a les mans, sense vísceres a les sabates, sense haver-me de plantejar si la persona que tinc davant mereix la meva ira acumulada. No tinc metralleta ni en vull tenir, només vull el dret d’imaginar-la.

Aquest dret és un dret que se m’ha negat sempre. Des que ho recordo, tot han estat crides a cedir, a callar, a treure-hi importància.

Quan els nens de l’escola ens aixecaven les faldilles: són coses de nens, no en facis cas.

Quan tenia quinze anys i explicava que m’havien cridat porcades pel carrer: tu fes com que no els sents.

Quan un grup de nois em va acorralar un vespre, en tornar cap a casa: no passis més per aquest carrer.

Ningú va dir-me mai «defensa’t». Ningú va dir-me mai «clava-li un bolet». Tothom va demanar-me, sempre, que em responsabilitzés d’evitar les agressions dels altres. Que marxés d’allà on hi havia el conflicte o, encara pitjor, que tolerés l’agressió i l’assumís com a natural. Ningú no va oferir-se a buscar una metralleta i protegir-me. De fet, els que se suposava que m’havien de protegir em sancionaven si no era prou amable, prou submisa, prou simpàtica.

La narrativa de la bona nena que no molesta, que sempre és ben educada, que en cap cas pot recórrer a la violència, ens mata. Ens fa tolerar i acceptar com a normals agressions que, comeses contra homes, són inacceptables. I al contrari, ens fa reprimir respostes que, ofertes per homes, són considerades totalment normals.

Un equip francès va gravar un home (jove i atractiu) baixant per una escala mecànica que picava l’ullet, enviava un petó i de vegades tocava un moment la mà de desconeguts que la pujaven. La gran majoria dels homes abordats reaccionaven de manera violenta, insultant-lo i fins i tot mirant de pegar-li, fins que descobrien que era una càmera oculta. Llavors l’actor afirmava que no tenia cap interès sexual en l’abordat i portaven a terme alguna mena de ritual de reafirmació de la seva masculinitat, com encaixar-se la mà i picar-se a l’esquena.

Molt pocs «afalagats» giraven cua i se n’anaven sense insultar-lo. Els homes no estan acostumats a ser interpel·lats sexualment per desconeguts en l’espai públic. No estan acostumats a ser tractats com a objectes, no estan acostumats que no es tingui en compte el seu desig i se’ls imposi el d’algú altre. Confrontats a un desig que no comparteixen, es posen violents.

A més, han de protegir la seva masculinitat. Si un altre home se’ls insinua i no hi reaccionen negativament, es podria interpretar que són homosexuals. Un dels pilars de la masculinitat és l’heterosexualitat obligatòria i assumida per defecte. Encara més, és la recerca activa de «preses» que reforcin la imatge de mascle dominant. Convertir-se en «presa» d’un altre home és intolerable. Dir a algú que va pel carrer què et sembla el seu físic no és una recerca de connexió, és una mostra de domini.

Potser s’ensenya els que hauran de ser homes a saltar massa ràpidament, però és clar que el llindar de tolerància a l’agressió que se’ns imposa a les que haurem de ser dones és tan alt que calen campanyes que expliquin que no només ens maltracten quan ens peguen. Per a moltes les agressions físiques són les úniques «veritables». Ens han ensenyat a fer veure que no passa res i ho hem convertit en una estratègia de supervivència. Naturalitzem les faltes de respecte i les agressions i continuem fent el que estàvem fent, tan alegrement com podem. Ens fem una pell molt dura.

La fantasia de la metralleta és, doncs, una fantasia aspiracional: a mi, que m’han educat com a dona, no em toca somiar metralletes. Em toca somiar abraçades que curen, el poder transformador de l’amor, conèixer l’home torturat i tancar-li les ferides amb la meva bondat. Si pel camí hi pateixo una mica, encara millor, encara més redemptor.

La metralleta, en canvi, em permet fer desaparèixer un interlocutor que dono per perdut (no hi ha pedagogia amable que pugui canviar la manera de discriminar d’alguns individus) i assegurar-me que com a mínim aquest en concret no tornarà a molestar. Però és subversiva perquè vol dir respondre amb les seves armes, que em són vetades no només en la pràctica, sinó també en l’imaginari. Ser una dona que somia una metralleta ja és subversiu en si. Així de fatal estem.

Potser us han vingut al cap pel·lícules en què una noia (mai una dona) convencionalment atractiva, amb poca roba i moltes justificacions, agafa efectivament la metralleta. Que no us enganyin: la fantasia en aquest cas és per als mascles, que sempre la podran dominar si són mascles de debò. La meva fantasia no és convertir-me en Lara Croft, és fer callar un masclista per sempre.

En la meva fantasia la metralleta no pesa, m’apareix màgicament a les mans quan em cal i no em deté mai la policia. No hi pateix ningú i el cadàver s’evapora feliçment de la vorera, de la consulta del metge, del despatx, de la tele, d’on sigui que abans hi hagués un masclista. En la meva fantasia el masclista no és una persona, igual que jo no sóc una persona als seus ulls.

Però si la metralleta no pot passar mai de fantasia, com he de reaccionar a les agressions de cada dia? Com m’han ensenyat? La majoria de vegades, sí. Sobretot amb desconeguts, és més pràctic fer veure que no els sents. Però de vegades hi ha una gota que fa vessar el got, o hi ha un amic d’un amic que és molt gracioset, o simplement em sento més estupenda que de costum. I llavors agafo la meva metralleta particular, que és parlar quan «no em toca», i fins i tot faig servir paraulotes.

Aquí acaba la meva fantasia i comença la seva incomoditat: una dona que no calla i no accepta segons quins comentaris és incòmoda. Una dona que diu «no m’interrompis, que no he acabat» cau, si no com un tret al cap, sí com una gerra d’aigua freda damunt els mascles condescendents que creuen que dignar-se a mig escoltar-te encara que no siguis un dels seus col·legues els fa superoberts i superigualitaristes. «I a tu qui t’ha preguntat què et sembla el meu cos? Vols que opini sobre la teva calba?» quan et diuen «tia bona» no sol resoldre res i pot portar encara a insults, però com a mínim trenca el patró establert. Fa trontollar la idea «puc dir el que vulgui a una dona sense conseqüències», per mínimes que siguin les conseqüències.

Quan parlem en comptes de callar estem subvertint l’ordre establert. Això comporta sancions, com ja havíem après de petites. Però, un cop que som adultes, podem valorar si aquestes sancions són prou poderoses per mantenir-nos callades. La majoria de vegades resulta que, si alces la veu, no hi ha cap sanció greu. En el millor dels casos desconcertes un masclista; en el pitjor, t’insulten. I ja hi estem acostumades, que ens insultin.

Una resposta habitual quan parlem en comptes de callar és la crida a l’ordre, sovint amb l’ordre «tranquil·litza’t». Qui sol estar nerviós no és la que parla, sinó l’interpel·lat, que no està acostumat que li parin els peus o li assenyalin els privilegis. La crida a la tranquil·litat és un intent de reprimir expressions normalment legítimes, és un voler-nos calladetes, que estem més guapes (però acabem més mortes).

La meva fantasia, una metralleta, és el meu tresor. És el meu dir «aquesta ment és meva», és el meu dir «no em veureu sotmesa». Encara més important: és el meu ser lliure d’imaginar-me la violència i triar, tanmateix, actuar d’una altra manera.

[florsblaves]

Em va agafar dels cabells i em va estavellar contra la paret. Vaig dur-me les mans a la boca; m’havia partit el llavi i la sang no parava de brollar. Vaig sentir-la brava i calenta lliscant fins el pit. El dolor era immens i desbordant. Vaig quedar atordida. Sense alè.  Des del turmells fins la mandíbula una forta descàrrega d’angoixa em va fer tremolar.  Només sentia el batec estrident del meu cor ressonant rere el tòrax. Sense tenir temps de recompondre’m d’aquell impacte inicial, va tornar-me a agafar, aquesta vegada de la cintura i em va empènyer contra el sofà, vaig ensopegar amb la tauleta dels cafès i el braç de la butaca se’m va clavar a les costelles. Sentia defallir de tant mal. N’estava segura que me n’havia trencat alguna. «M’he trencat una costella, m’he trencat una costella» em repetia a mi mateixa amb un neguit monstruós. Vaig quedar-me a terra panteixant com un animal moribund. Em costava respirar. Creia que ell ja n’havia tingut prou. Però el seu gest semblava indicar el contrari. Només acabava de començar. «Aixeca’t!» però jo no podia. Mig incorporada com estava em va agafar del braç i em va enlairar. Tots els ossos del meu cos se’n ressentiren i els genolls  em van espetegar. Em va fer seure a la cadira. Ell va començar a donar tombs per l’habitació. Jo, quieta, observava el meu cos des de la perspectiva que tenia; vaig clavar les pupil·les en els peus nuus, havia perdut les sabates en alguna d’aquelles embranzides. La sang de la ferida m’havia tacat les mans i l’escot; i el vestit que duia s’havia convertit en un mapa  sanguinolent.  

«Aquesta casa serà la casa dels teus somnis» em va dir uns dies enrere, després de jurar-me que tot canviaria. M’havia assegurat que ell només volia fer-me feliç, que per això havia comprat aquella torre vora el mar. «Tornarem a començar. Només necessitem això. Un lloc nou» « Farem créixer aquí al nostre fill. Fort i valent, allunyat de la toxicitat de la ciutat» « No ho creus, bufona? «Em curaré. Em curaré del vici i del pecat» «Diuen que la brisa marina ho cura tot, no ho penses?» «El Senyor em perdonarà» «Aquesta vegada, sí. Aquesta vegada serà de debò» « No et vull fer més mal. Saps que estic malalt, i que no ho faig pensant. Ho saps, oi? Saps que són aquests dimonis que no em deixen tranquil i que no puc controlar. Però farem que marxin, veritat? Farem que marxin perquè vull estar al teu costat. I tractar-te com ut mereixes. Ets la meva floreta.» I jo el creia perquè no tenia altre remei ¿Què havia de fer? Assentir amb el cap. No tenia opció. M’havia arrencat de la meva  família i em va lligar per sempre més a la seva voluntat. Si volia mantenir-me amb vida per cuidar del nostre fill, havia de seguir al costat del meu botxí.

Va donar mitja volta i es va acostar a mi, em va bressar la cara entre les seves mans infectades de rom i tabac negre. Va descórrer la mà dreta fins el meu coll i va abaixar fins els pits. La seva mirada se’m clavava com una ganivetada salvatge. Era insuportable. Va apropar-se uns centímetres més, els suficients per fer lliscar la llengua sobre el meu coll. Amb la mà esquerra em va prémer les galtes, fent molta força fins clavar-me la punta dels dits. Va començar descordant-me el primer botó, després el segon, i finalment va esparracar el vestit fent saltar pels aires tota la botonada; vaig percebre com queien un per un sobre la catifa, tot fent un soroll sord al tocar a terra. Em vaig quedar en roba interior. Les seves mans no van tardar en reptar al llarg de tot el tronc i van aturar-se a l’altura del meu sexe. Sense cap remordiment va estripar-me els enagos deixant al descobert els genitals. Humiliada i indefensa vaig tractar de tapar-me. Sentia molta vergonya. Vaig girar el cap, no volia mirar. Se’m van escapar les llàgrimes quan vaig notar que em penetrava. Quantes vegades havia ultratjat la meva decència amb la immundícia de la seva carn corrupte? Em va desflorar poc després de començar a festejar. Jo ni tan sols volia que se m’acostés, estava terroritzada. Però ell no va respectar mai les meves negatives. Després d’aquella primera vegada vaig plorar durant dies. I al final vaig acabar entenent que el meu cos ja no em pertanyia i que m’havia de resignar a les seves necessitats perquè jo, ja estava anul·lada.

Mentre sentia les seves envestides contra el meu cos inert jo mirava a la paret. Lluny, lluny. Volia estar lluny d’aquell moment. Lluny d’ell i del seu rostre pervers. No sentia dolor, només una profunda ignomínia que em podria fins els budells; una negror espessa que s’escampava per l’interior del meu cos i arrasava amb qualsevol rastre de dignitat que en quedés. Volia fondre’m amb el sostre blanc, amb l’estucat en forma de grotescos. Amb el daurat que resseguia el fus de marbre verd del pilar enclastat al mur. Perseguia amb la mirada les línies tumultuoses del marc que enquadrava una escena marina sobre el capçal del llit. Lluny. Contemplava amb una inquietant serenor els àngels pintats al cap damunt de la petita cúpula que cobria l’habitació de matrimoni; un recolzat sobre l’altre amb un gest lúdic. Dos amorets que s’entretenien llançant fletxes. Que jugaven a ser Eros. A enamorar. Dos testimonis impassibles del què estava succeint en aquella habitació que no podien fer res per ajudar-me. Vaig tancar els ulls i vaig desitjar amb totes les meves forces convertir-me en fum i escapar-me per la finestra. Fusionar-me amb l’aire, ser etèria. Infinita i acabada. Marxar. Ben lluny.

Hagués tornat a L’Hospitalet, la terra on vaig créixer. Hi hagués tornat si m’haguessin quedat forces per trencar els grillons que em mantenien collada a aquella bèstia.  Sovint, quant més amarg era el camí, més recordava el meu poble . M’hi traslladava imaginàriament per aguantar millor el turment. Em venia al cap, com si fos un dibuix, el perfil dels seus carrers i de les seves gents, i després, s’esvaïa tot com un núvol de pols. M’hi veia a mi mateixa en fotografies que es succeïen davant dels meus ulls, somrient i alegre, mentre caminava pels carrerons tot ensumant les olors de la infància viscuda i de la joventut que quedava per viure.  I em figurava que res havia canviat. Que encara ajudava als meus pares en el bar que tenien a la Rambla; que els diumenges d’estiu anava a la Marina amb els meus germans, tots més grans que jo, a contemplar el far del Llobregat. Recordo que el mar se’m presentava immens davant dels meus peus minúsculs. Tanta grandesa em copsava i em feia sentir pessigolles a la panxa. El meu germà Joaquim em pujava a collibè i entrava sense por dins l’aigua tot saltant les onades més indòmites. I jo, petita, reia i reia mentre l’agafava ben fort de la mandíbula per no caure. Quan l’aigua estava tranquil·la i clara encara hi podíem veure peixets, però a la Susanna li feien por i es quedava a la vora fent castells de sorra. La Lluïsa i la Roser,  les germanes més grans, preferien estirar-se a terra i apujar-se les faldilles una mica més amunt dels genolls i petar la xerrada mentre els hi tocava el sol. Els records em gronxaven en un balanceig narcotitzant... fins que s’esvanien del tot i tornava a respirar l’aire pesat i obscè que em rodejava.

Anestesiada entre reminiscències vaig oblidar-me per un moment de que aquell salvatge m’estava devorant les entranyes. Quan va acabar, va cordar-se els pantalons amb un gest repugnant. «Vesteix-te» em va ordenar. Vaig incorporar-me. «Serà millor que et rentis» va xisclar de nou. Abans de posar-me en peu vaig fer una ullada al meu voltant: el sofà, les cadires i la tauleta dels cafès estaven tacades de sang. Una esgarrifança va recorre’m la columna vertebral en contemplant aquella escena. Va ferir-me profundament ser conscient de la situació en la que em trobava, i em vaig sentir totalment abatuda.

Sense ganes d’aixecar-me, ho vaig intentar i fent un esforç titànic vaig aconseguir arribar al tocador. La imatge que m’esperava davant del mirall era lamentable. Vaig sentir que el cor se m’aturava per un moment: la sang regalimava des de la barbeta fins el melic, tot traçant un cèrcol que cobria la pell tensa i dura del meu estómac. Vaig ajuntar les mans sobre el pit i vaig observar com se’m marcaven els ossos de la clavícula. No m’havia trencat cap costella, però tenia una forta contusió a sota del pit esquerra. Després d’exhalar profusament, vaig torçar el tronc per veure’m l’esquena; se’m marcava tota l’espinada com a un gos mort de fam. Era trist mirar-me. Feia temps que em trobava lluny de la Maria que havia sigut; una noia jove, plena de vida i de frescor. Amb una curiositat infinita per descobrir el món que s’obria davant seu. Havia crescut amb el tronc ferm i les carns impetuoses; tenia els ulls verds com l’aigua d’un riu i grans com dues llunes.  La mare sempre em deia que no em calia parlar perquè amb la mirada ho deia tot. Era càndida i amable, sempre disposada a ajudar als demés. I somreia. Somreia molt. Vaig recordar que feia uns anys, quan encara era la Maria, Maria - perquè ara ja no en quedava ni mitja de la Maria d’abans - m’agradava riure davant el mirall i contemplar els clotets que es formaven a les galtes enceses. Tenia els llavis de vellut rosat, i les dents eren blanquetes i bastant regulars, malgrat un incisiu que el tenia una mica més amunt del normal, però mai em va molestar. Era una noieta prou graciosa amb una perspicàcia insòlita per la meva edat.  Els clients del bar se n’havien adonat de la meva prematura pillaria i em deien que era una vella, perquè parlava igual que les dones grans, com amb una saviesa que no sabien ben bé d’on venia. Hi havia molta vida dins meu. I una bellesa sostinguda a punt d’esclatar, com els pètals que amaguen el secret de les flors fins la primavera. Rere el pit hi respirava un gran Univers que va anar fent-se petit a cops de pena, cada vegada més, fins que va quedar un infinit buit de recança.

Em vaig acariciar els braços, la pell s’havia endurit de tant temps vivint a la intempèrie del desconsol. Era com una d’aquelles escultures que es passaven l’eternitat decorant una font, i es tornaven fosques i brutes perquè ningú se’n preocupava. Així em sentia, condemnada a les calamitats externes, com si algú m’hagués deixat al carrer i no pogués fer res més que romandre asseguda, aguantant misèries i fred. Era impossible trobar a la Maria al mirall, ja no en quedava res de mi. Feia temps que no reconeixia el meu reflex; com un vampir, no tenia ànima. Se l’havia engolit tanta maldat. I ja no era capaç d’apreciar ni un vestigi de la meva persona. Assistia resignada a la metamorfosis tràgica de la meu ésser. Sense voluntat. Sense forces. ¿En què m’havia convertit? En una closca fràgil que albergava aire i papallones mortes...

Vaig acostar-me un mocador a la boca per parar l’hemorràgia del llavi. No vaig poder contenir el plor per tanta desgràcia i vaig amagar la cara rere les mans. Al cap d’una estona vaig aixecar la mirada i vaig contemplar-lo a través del mirall; s’estava descordant la camisa, quan va acabar va omplir-se un got de whisky i es va encendre una cigarreta. No el veia des de feia cinc dies. M’havia deixat sola en aquella casa enorme. «Et demostraré que tot pot ser diferent» em va dir, i al dia següent quan vaig llevar-me ja no hi era. No sabia quan trigaria a tornar. El vaig esperar tot el dia i no va aparèixer. I així van passar quatre nits. Els primers cops que desapareixia patia com una beneita, i al cap dels anys, em vaig acabar acostumant. Al final només desitjava que no tornés mai més. Però sempre regressava. Sempre. I m’omplia de petons i em portava flors, bombons i regals. Jo sabia que jeia amb altres dones, que corria empaitant faldilles. I que per això s’esfumava tot d’una. I podien passar setmanes perdut entre perversions i luxúria desenfrenada. Després, quan tornava, em deia que m’havia trobat a faltar i que la pròxima vegada em duria amb ell. Se’m tirava als peus plorant i em demanava redempció. «No et puc perdre, floreta. No et puc perdre. Perdona’m».

Per desgràcia meva, aquella tarda ell va arribar a la casa abans que jo tornés del meu passeig. Havia sortit per respirar de prop l’aire que arrossegaven les ones. Després de molts anys per fi em reunia a soles amb el mar. Em sentia com una nena trapella; salvatge i lliure. Em vaig treure les sabates per poder caminar per la platja amb més lleugeresa. Vaig acostar-me ben a la vora del mar. Em vaig deslligar les mitges i vaig fer una passes al davant. L’aigua no va trigar en llepar-me la punta dels dits del peu, i la seva fredor em va recordar que encara seguia viva malgrat el patiment. Vaig endinsar-me una mica més, fins que l’aigua em va arribar als genolls; vaig sentir com el meu cos rígid i petri recuperava les formes i els volums que li havien sigut arrabassats  feia anys. El pit se’m va omplir d’una joia abrasadora que em va fer venir ganes de cridar de felicitat. El sol brillava amb una claror neta i pura que regenerava tota la negror que hi havia dins meu. I per primera vegada a la meva vida vaig notar que les cordes invisibles que em lligaven a un destí fatal es dissipaven amb l’èter marí. Al cap d’una estona vaig decidir que era hora de tornar a casa. I tot marxant, pensava en que a l’endemà hi tornaria sens falta i que m’hi passaria tot el dia.  

Quan vaig entrar a l’habitació me’l vaig trobar assentat al sofà. Una punxada intensa em va travessar el cor i em va venir una mica de mareig. La seva mirada va dirigir-se directament a les meves cames: «On eres?» em va preguntar amb to contundent. «He baixat a la platja» vaig contestar tot el serenament possible. Em va tornar a mirar les cames nues. Vaig recordar que les mitges penjaven de la bossa, i de seguida vaig entendre el què li passava pel cap.  No va deixar-me temps a reaccionar. Es va aixecar de sobte. «Mentidera! On vas sense les mitges? Vols que et mirin o què?  O poder has anat a veure algú? No m’estranyaria. Segur que vens de fanfarronejar amb cretins. Mala pècora!» No vaig tenir temps ni d’articular un mot quan va estavellar-me contra la paret i va destrossar-me el llavi.

Seguia davant el tocador contemplant l’espectacle infame de la meva presència. M’urgia tapar-me. Vaig treure’m el què quedava del vestit i vaig posar-me una bata de ras rosa que tenia un gran paó de color blau bordat a l’esquena. No m’havia portat cap altra i em va saber greu posar-me-la sense haver-me netejat abans. Però no volia seguir topant-me amb aquella Maria del mirall. «Necessitaré punts, la ferida no se’m tancarà» vaig pronunciar en veu alta. Ell va fer que no m’escoltava mentre es fumava la cigarreta. Vaig empassar saliva i vaig començar a recollir tot el desastre. «T’he dit que et rentis i et vesteixis. Que no ho has entès?» va etzibar de cop. Les tremolors van reactivar-se. Va dirigir-se decidit cap a mi. «Em faràs cas o no?!» va cridar-me a cau d’orella. De sobte es va apoderar de mi una veu que no era la meva i vaig replicar-li: «Has vist com has deixat tot això? Si no em fessis el què em fas, això no passaria». Immediatament després vaig adonar-me’n del meu atreviment. Estava morta de por. I la resposta no es va fer esperar; va tornar a agafar-me del cabell, va comprimir les dents ben fort i va escridassar-me: «T’hauria de matar. Ets el pitjor que m’ha passat a la vida, tros de puta mentidera!». Va aixecar-me una altra vegada i em va encastar contra el tocador fent caure la gerra plena d’aigua que va quedar esmicolada al terra. Em va prendre dels braços, obligant-me a trepitjar els vidres que se’m van clavar a la planta dels peus. No vaig poder contenir un crit de dolor. «Deixa’m estar sis plau!» vaig pregar-li amb un clam llastimós. No volia escoltar-me. Jo no podia caminar i vaig caure contra el sòl. Ell no va aguantar l’equilibri i va ensopegar. Quan va recobrar-se va lliurar-me una cossa al estómac. Una escalfor corrosiva va estendre’s dins meu. I el pit va col·lapsar. No podia respirar. Vaig estossegar repetidament fins que em van venir ganes de vomitar. Volia aixecar-me, refer-me, defensar-me, fugir... però quan estava a punt d’incorporar-me va esclafar-me amb tot el pes del seu cos. «Tornaràs a contestar-me, eh?!» estava assentat a sobre de la meva panxa. Em trobava totalment immobilitzada. Vaig intentar esmunyir-me. Movia els braços amb tota la meva força però era impossible. «Digues! Tornaràs a marxar sense avisar-me? Tornaràs a mentir-me com ho has fet?» no podia parlar, em va rodejar el coll amb les mans i va començar a estrènyer. «Contesta’m desgraciada!» era incapaç d’emetre cap resposta, la pressió era cada cop més severa. Només podia observar el seu rostre desfigurat per una còlera inhumana. Sentia pànic. Em mataria. Mai abans havia patit tant per la meva vida com aquella tarda. M’estava assassinant. I no podia fer res per impedir-ho. Les meves cames es movien frenèticament tractant de desempallegar-se d’aquella fera; vaig clavar-li les ungles a la cara i vaig esgarrinxar-li  el coll i els braços. Era inútil. Estava exercint tota la seva força contra la meva tràquea i m’estava quedant sense energies per continuar lluitant. I mentre sentia que la vida se m’escapava en cada gest, pensava en el meu fill. El meu petit, que havia nascut amb els ulls blaus per salvar-me la vida, que va arribar al món entre les flors de la primavera com una papallona per ressuscitar tot allò que havia mort dins meu. Ell va ser el meu cel a la Terra. L’aigua pura i innocent de les seves pupil·les era la que mantenia el batec del meu cor, que ara s’apagava. Sentia com  s’afeblia rere les costelles. I vaig començar a plorar. No de dolor. No de mal. Si no d’infinita pena. Sabia que aquest cop ell acabaria la feina. Que em deixaria morta a terra. I jo no podia treure’m del cap al meu nen. No el veuria créixer; no l’acompanyaria al llarg de la seva vida el temps que Déu m’hagués permès. I ara em desfeia entre llàgrimes agonitzant i entregant-me a l’infortuni.

Exhausta com estava, vaig permetre’m mirar a través dels vitralls de les finestres per última vegada, era conscient que no tornaria a veure el sol d’un nou dia. Podia contemplar com els rajos es fonien entre la nuvolada tenyint-los d’un magenta gloriós. El cel es mostrava misericordiós i convidava a les ànimes perdudes. On aniria jo? Havia viscut tota la meva vida en els llimbs. Extraviada entre devastació i somnis morts, arrossegava una penitència injusta. Maleïa cada glop d’aire, cada parpelleig i cada lluna. Estar viva em feia mal. I malgrat això havia de resistir. L’avern no m’acovardia tan com ho feia la vigília, impredictible i capriciosa.  No existia pitjor tortura que la incertesa i el neguit de dormir al costat d’ell.

Va seguir asfixiant-me fins que els ulls se’m van injectar de sang. Una ombra freda va cobrir el meu cos i va glaçar-me les extremitats. Ja no podia moure’m. No va tornar a entrar més aire dins els pulmons i vaig sentir apagar-me. Lentament es va anar fent la foscor que se m’havia d’emportar. Després d’una angoixa interminable, el meu cos malmès per pallisses i reduït a un ens sense esperances i sense anhels descansaria finalment. El pes d’una mà invisible va posar-se sobre l’estern. El pit va obrir-se per rebre la serenitat i la calma que necessitava per partir. Els ecos de l’eternitat ressonaven des de l’obscuritat. Ja no tenia por pel què m’esperava rere el llindar de la vida... i em vaig deixar anar.

Vaig marxar amb el cor trencat i els ossos cansats.

[translucent-serendipity]

Pujant de nou per la perillosa espiral que culmina en la balança. Ansiosa per tornar a tenir el meu espai, l'habitació muntada, enganyant-me, dient-me a mi mateixa que quan això passi una part important de mi tornarà a estar en ordre. I ja no menjaré tant, i tornaré a mirar-me cada dia a un mirall que em recordarà a ganivetades com em veig, i tornaré a pesar-me a la balança cada matí, religiosament pregant a una màquina que tingui pietat de mi.

S'ha tornat un rumor constant, un martiri diari, però continuo menjant una mica més, i una mica més. Vull tornar als antics hàbits, perquè ja estic cansada de tant escriure aquesta frase. Vull caminar molt per la muntanya amb els gossos i sentir-me plena anímicament. Sentir-me àgil, lleugera, forta. No sé com fer-ho. Crec que he de tocar fons per poder agafar embranzida, però el fons mai arriba i l'angoixa em devora mentalment però no física.

Si demà em trobo millor del refredat i plou moderadament, intentaré fer un bon tomb i mantenir-me ferma. Ho sento per escriure sobre això i des d'aquí.