2017cuba

[2017cuba]

16 Agost - Playa Pesquero i no Cayo Saetia

L'esmorzar de Casa Amanecer ha estat esplèndid. Mango, pinya, plàtan, papaia, síndria, una fruita més que no hem identificat, magdalenes, galetetes de dues menes, ous, pa, mantega, suc de mango, llet i cafè. Marxem cap a Cayo Saetia. Passem per Alto Cedro, Marcané, Cueto i Mayarí. A Mayarí posem bensina. Des d'aquest poble fins Cayo Saetia la carretera no està asfaltada i en molt mal estat. Trobem un punt de control. Ve el guarda, ens pregunta si tenim reserva. - Verá  - diu - La reserva està cancelada porque una excavadora reventó el tubo del agua y otra excavadora, al girar sobre sí misma, rompió el poste de la luz. Así que el hotel no tiene agua ni luz. No entenc el que em diu. Li demano que ho repeteixi. I repeteix el mateix. - Esto es alucinante - li dic - y entonces que se supone que tenemos que hacer? Érem lluny de qualsevol lloc civilitzat. De dormir a Mayarí ni parlar-ne. - les han desviado a otro hotel en Guardalavaca. El xaval no en té cap culpa però em venien ganes d'estrangular-lo. - Pero si lo desean pueden ir a comer al restaurante de la playa, están invitados. Fins Guardalavaca hi ha 130 km. No arribem a dinar, ja són tres quarts d'una. Li dic. - No, me refiero al bufet de la playa - diu. Acceptem, això ens dóna la possibilitat de veure Cayo Saetia, no matar al guàrdia i fer part del que estava planejat. Entrem per un carretera molt dolenta i arribem a un restaurant de fusta sobre la platja. Idílic, si no fos perquè hi havia un grup de turistes dinant i fent cua per agafar spaguettis. La platja és impressionant i ha valgut la pena arribar fins aquí. Després de dinar estem quasi sols. Vorejant les roques arribo a unes caletes absolutament solitàries on m'hi podría estar tota la vida. Fa calor, el sol crema. Cap a les 4:30 marxem, tenim 130 km fins Playa Pesquero i no sabem com estarà la carretera. Ens dutxem i un paio que hi per allà ens sent parlar en català i ens pregunta d'on som. Resulta ser el Josep Maria, el carnicer de Cal Florenci de Sant Feliu, que té nòvia cubana de Mayarí. Ves per on. La carretera de Cayo Saetia cap a Guardalavaca estava raonablement bé... fins el km 70, que es converteix  en una muntanya russa infernal plena de sotracs on hi cabríen un parell d'elefants. El darrer cop que aquesta carretera va veure asfalt va ser quan Colón va arribar. Hem d'esquivar els forats i tot i així crec que hem llimat una bona part dels baixos del cotxe. Les carreteres de Namíbia eren autopistes alemanyes en comparació. Però el paisatge, rural, val la pena. Bananeres, palmeres, cabanes, gent amb carros arrossegats per bous, cavalls... és realment que el temps està parat en aquesta illa. Arribem a l'Hotel Blau Playa Verde i ens diuen  que ells no saben res del canvi. Em comença a sortir foc dels caixals. Truquem a Cayo Saetia i diuen que el comercial no está ya hasta mañana. Al recepcionista de l'hotel, molt amable, se li acut que potser no és el Blau Playa Verde sinó el Pesquero Playa Verde. Que es al costat. Truca i efectivament, és l'altra. Hi anem i és un hotel enorme todo incluido. El tipus d'hotel totalment al contrari del que ens agrada. Però al menys els mojitos  (mal fets) són gratis.

[2017cuba]

26 Agost - La Havanna i tornada

La casa on hem dormit es diu La Casa del Nonno Tomàs i està regentada per un paio que es diu Mario. Els seus pares viuen a Parma, Italia. Ho explico de nou per si no es capta bé: els seus pares van marxar a Italia i van deixar el fill a Cuba. El fill no ha sortit mai de Cuba i els pares van comprar la casa amb els diners fets a Italia per donar-li un negoci. Es un tio simpaticot, com tots els cubans, que xerra molt i fa poc, com tots els cubans.

Amb el cotxe hem anat fins el Castell del Morro on hem gaudit dels venedors de souvenirs un cop més i hem fet fotos. Hem fet el Malecón de punta a punta (amb el cotxe, que te 7 km), comprat ron per la familia (el millor ron de tots!), dinat al RumRum de la Habana (jo cevitxe i la resta pop) i tornat a la casa a dutxar-nos, canviar-nos de roba, despedir-nos del Mario i del Tiziano i anar cap a l'Aeroport.

A l'aeroport, com encara es d'hora, anem a fer una cervesa i aigua. Anem a una barra de bar. Veig les neveres totalment buides.

- 2 aguas y 2 cervezas por favor - No nos queda cerveza

Anem a la barra del costat…

- 2 aguas y 2 cervezas por favor - No nos queda agua

Sense comentaris.

Una estona després, un cop facturat l'equipatge, com que encara ens queden CUCs decidim anar a fer el darrer mojito. Vaig a la barra.

- No es aquí para pedir, es en el otro lado.

Vaig al otro lado

- No es aquí para pedir, es en el otro lado.

Vaig al otro lado un cop més. Hi ha 4 cambreres que no foten brot. Demano dos mojitos. La senyora, amb cara de molt mala gana, li diu a la del costat:

- apunta dos mojitos…

La senyora del costat agafa un paper petit, i escriu “2 mojitos”. A mà. L'agafo i vaig al otro lado on, una altra senyora també amb molt mala gana, em fa uns mojitos penosos.

Si ho se, ja em faig jo el puto paper.

[2017cuba]

25 Agost - De Trinidad l'Habana (i no Cojimar) amb parada a Cienfuegos

Marxem d'hora de Trinidad per tenir temps per visitar Cienfuegos. Aquesta ciutat es possiblement la decepció més gran, a part d'una plaça preciosa la resta es poca cosa. Fa molta calor. Aparquem i ve una senyora gran de seguida a dir-nos que ems vigilarà el cotxe. L'aviso que trigarem molt, però contesta que no l'importa, que esperarà. Fem una pinya colada al Palatino. Fet el passeig, dinem al Polinesio, que es un restaurant estatal i aixó vol dir que no tenen de res. - que hay para comer? - Tenemoh un menú en el que puede elehir entre serdo, poyo o res, con sus correhpondiente acompañamiento, arroz, ensalada y mariquita de plátano.. - Vale, y la carta? - Pues lo que le he dicho mi amor. Serdo, poyo o res. - No hay carta? - No señora... Com que fa molta calor i tenen l'aire condicionat a tope, ens hi quedem. Es un local mal il.luminat, amb una única bombeta encesa de cada deu. Creiem que ho fan perque no veiem les taques de les tovalles. Porten el menjar però no les mariquitas, que es el més bo. - Camarero, y las mariquitas? - No tenemoh señor, el encargado de cortarlas no ha venido a trabahar hoy... Deu ser que tallar plàtan a rodanxes fines requereix d'una llicenciatura especial. Havent dinat, anem al cotxe i la senyora vigila-cotxes encara es allà. Li donem diners, sabó, roba i alguna cosa més i marxa molt contenta i nosaltres amb pena. Seguim la ruta per una autopista de 3 (!) i de vegades 4 (!!!) carrils, amb els seus preceptius sotracs, forats, tolls d'aigua, carros i bicis. Hi ha poc cotxes i ens preguntem per què tanta autopista a un país on només un 10% té cotxe. Haguessin pogut estalviar asfalt per d'altres carreteres més necessitades. Plou tot el camí. Arribant a Cojimar, que es on tenim la casa que hem llogat per Airbnb, ens anem temen el pitjor. Amb l'experiència que tenim, no esperem res de bo. I, efectivament, la zona es d'un cutre i brut que tira d'esquena. El barri es potser el pitjor que hem vist en tot el viatge. La casa es davant el mar, això si, pero es que els voltants estàn plens de deixalles i merda. Diviso tres o quatre rates enormes i decidim marxar pitant. Al cap i a la fi, es el que fem a Cuba: no seguir cap pla predefinit i canviar de lloc on dormir. L'aventura es l'aventura. Truco al Tiziano i el seu veí té lloc. Lloat sigui el senyor. Anem allà i després passegem per Havana. Trobem un ristorante italià de molt bona pinta i mengem spagetti i pizza que saben a gloria mi amor.

[2017cuba]

24 Agost -- Trinidad

Després de dormir i esmorzar decentment, hem anat a Playa Ancón a fer un bany. Es a 15 km de Trinidad, i es una platja llarga i maca, amb algun edifici de tipus cubà, es a dir, destrossat. Playa Ancón es zona cubana, és a dir, mal cuidada i bruta. Vull anar molt amb compte de no menysprear a ningú.... Però es que son uns guarros, amb perdó. Amb la Montse i la Joana hem anat caminant 2 km per la part oest de la platja, quasi verge. Hem pillat a una senyora cubana que feia topless d'amagat. Hem pres pinya colada i dinat a un xiringuito després de dutxar-nos d'estranquis a la piscina mig abandonada d'un hotel. Per la tarda, després d'un cafè a Don Pepe, anem a peu cap a la zona més pobre de Trinidad per donar coses als nens: llapissos, gomes d'esborrar i pel pèl, pintallavis, sabó, etc. Quasi ens passa com a Namibia, on vam tenir una avalanxa de nens demanant caramels. Un cop hem fet de papa noels, passejada i mojito amb l'excusa de que plovía a dojo. Ens dutxem quan acaba de ploure i, mentre la Joana s'assecava el cabell, marxa la llum a tot el poble. Ja es el que faltava pel duro. Ens anem a sopar al paladar El Enedor il·lumimats per la romàntica llum del mòbil a l'anar i per la de tres espelmes pel sopar.

[2017cuba]

23 Agost - Trinidad

Fidels a les nostres costums cubanes, tot just acabat d'esmorzar hem canviat d'hotel o com se li vulgui dir a aquesta cosa on hem dormit. L'habitació era realment espeluznant (no sé si es una paraula correcta en català, però no se m'acut un altra adjectiu). L'esmorzar a un pati molt gran ha estat el més fluix fet fins ara. En aquest pati, que podría ser preciós, hi ha un arbre gegantesc que, segons el xaval de la casa, es molt perillós perque si li talles una branca et mores. Tal qual. El Manel pregunta si pasa algo si has tocat una fulla. Sembla que no passa res. Fem el checkout, paguem i marxem. Abans de 30 minuts ja tenim lloc nou per dormir. Hem trucat a dos o tres portes i a una amb una pinta decent ens hi hem quedat. Deixem les maletes i marxem a fer el volt. Trinidad es la ciutat més turística de totes, justificadament. Els carrers estàn pavimentats amb llambordes mal posades i es fa difícil caminar. Hi ha camins al Pirineu més fàcils. Però la ciutat es preciosa, una de les més maques on hem estat mai. La Joana i la Montse es lliuren en cos i ànima al seu esport preferit: caçar souvenirs, mentre el Manel i jo ens dediquem al nostre; beure mojitos. Hi ha moltes paradetes, però totes venen el mateix i totes al mejor precio mi amor. Els souvenirs es limiten a samarretes amb la cara del Che Guevara o el logo del ron Havana Club, gorres revolucionàries i barrets de palla, maraques i altres instruments de percussió, collarets i braçalets, dominos fets de fusta, caixetes màgiques amb la bandera cubana i poca cosa més. Sempre el mateix, a cada parada, sense distinció. Dinem a la Terraza Colonial, al costat d'on fan Canchanchara (un licor típic de Trinidad fet amb mel i dos o tres coses més), fem un gelat com Deu mana (jo de tamarindo) i un granissat de cafè a Don Pepe, que tenen més de 40 classes de cafè tots bonissims. Deu ser l'Starbucks cubà. Comprem un parell de souvenirs a un home que diu que els fa ell, tot orgullós. Ens explica que el seu avi era de les Canaries i que ha aconseguit la nacionalitat espanyola. Seguim amb la passejada i anem a parar amb l'Armando, un conductor de carroces que ens enreda i ens porta per tota la ciutat. Em convida a un puro que fumo gustosament fins la meitat. I després, lo típic: visita a la fàbrica de ceràmica sin compromiso, visita a una màquina de tren de vapor del 1901 que está en reparasión hermano i que tinc seriosos dubtes de que puguin arreglar aquell munt de ferralla rovellada i finalment visita d'estranquis a casa un paio que te capses de puros a un preu ridícul. Ho fem mig clandestinament, la qual cosa ens fa pensar que hi ha alguna mafia de puros, perque semblen autèntics. Una capsa que a Catalunya valdría 400 € ens la ven per 50. Llàstima que no fumem. Després, mojito, un altra mojito i sopar a Los Conspiradores. El menú, el de sempre: pescado del dia grillé (quasi sempre un peix anomenat parco), pollo, bistec de cerdo, camarones i para de comptar. De vegades alguns tenen llagosta, pero generalment sempre es el mateix menjar. D'acompanyament, mariquitas (plàtan fregit), cogombre, arrós, tomàquet i poca cosa més. A vegades advocat. Ni rastre de l'enciam i poques patates fregides. Per beure o cervessa Crystal la preferida de Cuba o Bucanero, més semblada a la nostre Estrella Damm.

[2017cuba]

22 Agost - de Playa Pilar a Trinidad

Pel matí la Joana i jo hem agafat un kayak i navegat per Playa Pilar. Poc a destacar. Ens hem seguit banyant i després de dinar a l'hotel hem posat proa cap a Trinidad. El GPS ens ha portat, quasi sense adonar-nos, per una de les carreteres més maques que hem fet mai. Per descomptat que l'estat de l'asfalt era lamentable i durant un bon tros, inexistent. Hem creuat per Falla, Tamarindo, Guadalupe, Arroyo Blanco i Jatibonico, que son pobles pobres fets de cabanes de fusta amb sostre de palla i deixats de la ma de Deu, pero situats a un entorn impresionant, fet de palmeres enormes, bananers i selva. Tot de color verd, amb gallines, porcs i porquets, cavalls i gossos decorant la ruta. Tothom ens mira, perque som l'unic cotxe que es veu apart d'alguna guagua (bus) i algun carro amb cavalls. Per acabar-ho d'adobar, ha plogut molt una estona. Es evident que no es la carretera que caldría haver agafat, però ha valgut la pena. La carretera segueix. Es fa de nit i el perill es multiplica per 100. Ni els carros ni les bicis porten llums i no els veus. Si ve un altra cotxe de cara, t'enlluerna i no saps si al davant et trobaràs amb un paio a cavall, un nen amb bici o un carro ple de gent. I al mateix temps tens que anar esquivant els sotracs, que apareixen de cop i el cotxe fot un bot. Arribem a Trinidad a les 8:30 de la tarda. El propietari de la casa, que te un nom molt extrany (Daireki o daiquiri o algo així) ja ens espera a la porta. Recordem que es un amic del Tiziano de La Habana i que, segons les seves paraules, no es gay sinó maricón. No saps què pensar quan un gay diu això d'un altra. Per seguir amb les fantàstiques costums cubanes, ens diu que aquesta no es la casa que ens ha preparat sinò una altra més amunt. Per tant, res del que ens haviem imaginat mirant fotos per internet. Resulta ser una casa extranya, amb una habitació abaix amb finestra que dóna al passadís i una altra a dalt. No posen llençol de dalt sinó una colxa horrorosa, disenyada per la persona amb més mal gust del món. Un fluorescent fa de llum. El llit nostre fa creeeec creeeec cada cop que et mous. El matalàs es dur. La Joana posa una tovallola de platja pel damunt. En resum, un desastre. Anem a sopar a un restaurant que es diu Esquerra i veiem que al poble hi ha molt ambient i molt turista. Es realment un poble maco.

[2017cuba]

21 Agost - Playa Pilar

Dia esplèndid sense, curiosament, cap incidència. Ens hem banyat a Playa Pilar, hem vist estrelles de mar, hem dinat, hem anat a la pisci i a sopar de carta elegants com pinguïnos. Poc més a afegir.

[2017cuba]

20 Agost - Playa Pilar

Hem dormit raonablement bé, amb algun bitxo voltant però poca cosa. La veritat es que el lloc es preciós i el Sercotel podría ser un dels millors hotels on hem estat però en realitat es el pitjor. L'esmorzar, part del mateix d'ahir. Cubans agafant safates senceres d'embutit. Fem el checkout i demanem pel director. Es un espanyol que, veiem després, prou que fa. Li expliquem tot de bona manera i diu que ens fa un descompte del 50%. Ens explica que hem vingut en el pitjor moment al pitjor lloc, perque ara son les vacances dels cubans però que la resta de l'any tot es diferent. Anem amb molt de compte de no menysprear el cubans i no semblar racistes, perquè no ho som. Però no es un tema de racisme sino d'educació. El director ens explica que aquí no venen ni metges ni arquitectes ni ningú amb carrera, perque cobren al voltant de 15 euros mensuals i no ho poden pagar. Qui ve es perque o té xanxullos o tenen familiars a USA que els hi envien diners. Llavors venen aqui de vacances i quan marxen se'n duen el menjar per tota la setmana. Son gent que passa tantes privacions que s'omplen els plats perque no han vist en sa vida tant menjar junt. Després no s'ho poden acabar, però no poden evitar-ho. També tenen una gran manca de personal. A l'esmorzar no hi havia gots perque el "lavador" no havia anat a treballar. Tots els treballadors viuen a 90 km de distància i només volen treballar quan no hi ha cubans a l'hotel, perque no deixen propina. La resta de l'any, plena de canadencs i americans, no hi ha problemes. El director ens demana disculpes i diu que enten les nostres queixes. Marxem a l'Iberostar Playa Pilar i es com entrar a un altra món. Es nou, tot funciona, els empleats van coordinats i no tenim cap problema. Ah, i els mojitos son mojitos de veritat. Ens banyem a la platja, que es una d'aquestes que només es veuen als anuncis, amb aigua de color blau tropical. La Joana i la Montse es passen tanta estona a l'aigua que comencen a transformar-se en lluços. Estem estirats a tumbones bevent daiquiris i pinya colada. Dinem bé, un dels millors dinars fins ara. A la tarda, migdiada a la platja, anem fins el final de Playa Pilar en cotxe i passegem fins la Punta del Morro. Sopem peix (molt bo) i ens fotem un daiquiri "rebelde", que porta menta. I a dormir, que ha estat un esgotador relaxant dia de vacances.

[2017cuba]

19 Agost - Sercotel Cayo Guillermo

L'esmorzar a Casalta ha estat normalet. Sortim de Camagüey i fem 230 km fins Cayo Guillermo. Per arribar als Cayos hi ha una carretera que travessa el mar directament. Hi ha una frase del Fidel a l'entrada que diu algo com "aqui hay que tirar piedra sin mirar pa alante". Es paga un peatge de 2 CUCs. Quan arribem a l'hotel Sercotel Cayo Guillermo comença, un cop més, la disbauxa cubana. Només entrar veiem un cubà menjant-se dret una costella de porc a la recepció. La Joana va al vàter i s'hi troba una granota a la tassa. Es ple de gent. Eren la 1 i després de fer cua el recepcionista ens diu que l'habitació no està feta encara, i que hem d'esperar fins les 4. Com que tenim gana, anem al restaurant principal i veiem cua per entrar. Ens diuen que n'hi ha un altra a l'altra banda i hi anem. Comença a diluviar i a tronar i, per descomptat, ens mullem com ànecs. En arribar al restaurant veig 5 o 6 taules buides i n'agafo una. Ve un paio amb rastes i em diu - Hay que esperar, yo soy el que da las mesas. - Pero si hay 5 mesas vacias.... - Si pero aun no están arregladas Total que ens fa esperar 15 minuts per no se què, perque només posen un tovalló de paper i coberts i ja està. M'emprenyo amb ell i li dic que a ver si espabilan, perque no veia cap moviment. Em demana disculpes i al cap d'uns segons ens permet entrar. Hi ha cua per agafar el menjar. Hi ha dos opcions: costella de porc o peix. Els acompanyaments tenen una pinta incomestible. D'amanida hi ha remolatxa ratllada, cogombre i pastanaga. I ja està. Demanem carn i la posen directament congelada a la planxa. De gelat per postres no en queda i del pastís crec que els mocs de cargol son més apetitosos. Hi ha goteres enormes i una directament al damunt de la planxa de cuinar. En acabar de dinar para de ploure i tornem a recepció, i pel camí som victimes d'un atac indiscriminat de mosquits. A la zona de la piscina la música sona molt fort i els cubans encara beuen i mengen. Són dins de l'aigua amb menjar que llencen a l'aire perque l'agafin les gavines. Si una gavina falla, el menjar va directament a la piscina i ningú el recull. Hi ha aigua per tot arreu, està tot inundat. Els mosquits encara ens acribillen. Vist tot aixó decidim canviar d'hotel. La Joana i jo anem a veure els altres del costat amb el cotxe (Melià i Iberostar Cayo Guillermo) i tots tenen una pinta similar. Tornem al Sercotel i a fer un mojito. No tenen mojito. Anem ara tots a veure un altra hotel, el Iberostar Playa Pilar i li dic al recepcionista que estavem al Sercotel i que volem canviar. Em diu que no tenen lloc, però ho miro per internet i es mentida. Tornem al Sercotel i faig la reserva un cop ens hem assegurat que no es cobraran res per la cancel·lació al Sercotel. A les 5 ens diuen que l'habitació ja està feta, hi anem i ens trobem el noi de la neteja encara fent-ne una i l'altra totalment per fer. Ens diu que sus compañeros se han ido y lo han dejado sólo y que la lluvia lo ha empeorado. Però podem deixar les maletes i anem a passejar per la platja, que es espectacular. Ja no plou però fa vent. A les 7:00 l'habitació encara no està. Anem a recepció a muntar un pollastre. El Manel demana pel director i ens diuen que ja ha plegat. Llavors demanem pel màxim responsable i ve un paio gordo i calb amb cara d'espantat. El Manel li fot el xorreo i li diu que només pagarem la part proporcional del que hem fet servir. El pobre home va fent que si amb el cap i diu que ho parlarà amb el director. Tornem a l'habitació i ens adonem que falta el comandament de l'aire i de la tele. L'aire, però, està engegat i posat a 18 graus. El graduem amb el de l'altra habitació, que ara no podem obrir perque la tarja s'ha desmagnetitzat. Torno a recepció i un cop tot arreglat, anem a sopar. Unes noies espanyoles ens diuen "que no os pase nada". Només entrar per la porta un cop d'aire pestilent i calent ens dona la benvinguda. Hi ha cubans amb els plats plens a vessar. La Joana veu un cubà que surt del menjador amb un pastís sencer que ha agafat del bufet. Un pastís sencer! Un altra va amb termos que omplen de beguda. Hi ha nens corrent amunt i avall, cridant, amb copes de gelat a la mà. Tots son gordos i alguns van plens de cadenes d'or, anells i coses similars. Van en banyador i samarretes que guanyarien el concurs universal d'horterisme. El menjar, com al migdia. Hi ha cues per la planxa de la carn i el peix. Arriba, però, un cuiner amb una pota de pernil cuit sencera acabada de fer i veiem la salvació, te bona pinta. Acabem de sopar i anem a dormir amb ganes de que sigui demà. A Cuba si no ens cancel·len alguna cosa no té gràcia, així que ja ens encarreguem nosaltres de cancel·lar.

[2017cuba]

18 Agost - Camagüey

Sortim de Playa Pesquero per anar a Camagüey, que es a uns 250 km. La carretera fins Holguin es preciosa, plena de bananers, palmeres, cabanes amb sostres de palla i carros arrossegats per cavalls o bous. Conduïnt cal vigilar no trobar-se de cop amb un carro, una bici o una senyora fent auto-stop mostrant bitllets amb la mà perque paris i l'a portis. O, de cop, un sotrac enorme. O un camión que transporta persones. Abans d'Holguin la carretera està vorejada per molts xiringuitos venen fruita (sobretot mangos, alls i bananes) i a un dels pobles pels que passem hi ha persones mostrant galls d'indi, agafats per les cames, per si en volem comprar un. Cuba es al mateix temps un pais de contrastos i un pais molt igual. Holguin es una ciutat gran, caotica i plena de gent. Camagüey es endresada, neta i pulida. No entenem bé perquè una ciutat de l'interior sembla més europea que La Habana. I tot i així, hi ha una certa homogeneitat. La casa on dormim avui es diu Casalta, està a un primer pis on es puja per unes estretes escales. Una de les habitacions està literalment al terrat. Son grans i de sostres alts, però, com es costum, decorades amb un gust molt discutible. Dinem llagosta a Restaurante Carmen. Es barata (12 CUC) i bona. Els ganivets del restaurant porten l'escut del Real Madrid gravat. Protesto i demano que els canviïn pero no ens fan massa cas. Camagüey es maco, com he dit, net i pulit pels estandards cubans. Passegem pel carrer central i anem a parar una mica per casualitat a la Plaza del Carmen, que es preciosa. En aquest barri podem veure com viu la gent, tothom té la "sala d'estar" que dóna al carrer i tots miren el mateix programa de TV. Els pots veure asseguts en cadires no massa confortables o al porxo prenen la fresca. Totes les cases son iguals, pobres, petites, deixades i obertes. Fa com cosa contemplar la intimitat de les llars, però acabo pensant que es com al camping. Prenem un parell de mojitos al Bar El Cambio, un lloc bastant curiós amb les parets plenes de grafittis i noms. Sopem al costat de l'esglèsia de la soledat: de quatre plats a la carta només en tenen dos. Demanem peix, que no està massa bo. Preguntem què tenen de postres: - Que hay de postre? - Sólo tenemos helado de vainilla - Bueno pues traiga dos - Es que ya no nos queda. Cuba es així.

[2017cuba]

17 Agost - Playa Pesquero i Guardalavaca

Dia tranquil sense cap cancelació ni canvi. La Joana i jo ens hem llevat a les 7 per anar a correr i ho hem fet vorejant Playa Pesquero, que es bufona però no mata. Així que decidim que no anirem allà i, com que ens agrada complicar-nos la vida, agafem el cotxe fins on s'acaba la carretera, més enllà de Guardalavaca, a El Cayuelo. Es una platja de sorra blanca que per mullar-te el cap has de caminar 500 metres mar endins. Durant quasi 200 metres l'aigua té una profunditat de dos pams. Un senyor ve amb un carro i ens ofereix pinya i un fruit que no em vist mai, de forma semblant a les prunes però amb pell més aspre i petits. Venen en rams com el raïm i només mossegant la pell, aquesta surt fàcilment i et pots menjar el fruit que es escàs, amb un pinyol molt gran, i de gust àcid i tropical. Molt bo. Es diuen anoncillos. La pinya la talla amb un maxet enorme amb destresa i ens la mengem allà mateix. Boníssima. Tot, 3 CUCs (3 €). A la vora de mar, tocant la platja, hi ha xaboles fetes amb quatre maons, fustes velles i sostres d'uralita o palla. Una senyora, que es diu Miriam, m'ofereix unes caracoles enormes. En té una galleda plena i tapada, perque esta prohibit vendre-ho als turistes. Però es clar, d'alguna cosa han de viure. M'explica que viu allà des de que va nèixer però que el govern els vol fer fora i dur-los a un pis a l'interior amb l'excusa dels huracans. M'explica que l'huracan del 2003 (crec) els va destruir la casa i a ells els van evacuar. Però que van tornar perque "vivir aquí es precioso" i no seré jo qui li porti la contrària. Em deixa visitar la casa, que es molt petita (menjador, dos habitacions i cuina) i no te ni rajoles al terra, es la terra mateixa. Ens banyem a aquesta mateixa platja i no surti, de l'aigua durant molta estona. El mar està molt calent. Buceixo una mica i trobo esquelets d'eriçó i d'estrelles de mar. Dinem al buffet i a la tarda migdiada i piscina. Ens assabentem dels atemptats de les Rambles i de Cambrils i se'ns encogeix el cor. Al final de la tarda visitem Playa Esmeralda i passegem per Guardalavaca de punta a punta, on fem una cervessa contemplant com els cubans gaudeixen de les seves pròpies platges i celebren anniversaris horteres. Guardalavaca es una platja preciosa, amb palmeres i arbres, i amb hotels que demanen a crits una reforma.

[2017cuba]

16 Agost - Playa Pesquero i no Cayo Saetia

L'esmorzar de Casa Amanecer ha estat esplèndid. Mango, pinya, plàtan, papaia, síndria, una fruita més que no hem identificat, magdalenes, galetetes de dues menes, ous, pa, mantega, suc de mango, llet i cafè. Marxem cap a Cayo Saetia. Passem per Alto Cedro, Marcané, Cueto i Mayarí. A Mayarí posem bensina. Des d'aquest poble fins Cayo Saetia la carretera no està asfaltada i en molt mal estat. Trobem un punt de control. Ve el guarda, ens pregunta si tenim reserva. - Verá  - diu - La reserva està cancelada porque una excavadora reventó el tubo del agua y otra excavadora, al girar sobre sí misma, rompió el poste de la luz. Así que el hotel no tiene agua ni luz. No entenc el que em diu. Li demano que ho repeteixi. I repeteix el mateix. - Esto es alucinante - li dic - y entonces que se supone que tenemos que hacer? Érem lluny de qualsevol lloc civilitzat. De dormir a Mayarí ni parlar-ne. - les han desviado a otro hotel en Guardalavaca. El xaval no en té cap culpa però em venien ganes d'estrangular-lo. - Pero si lo desean pueden ir a comer al restaurante de la playa, están invitados. Fins Guardalavaca hi ha 130 km. No arribem a dinar, ja són tres quarts d'una. Li dic. - No, me refiero al bufet de la playa - diu. Acceptem, això ens dóna la possibilitat de veure Cayo Saetia, no matar al guàrdia i fer part del que estava planejat. Entrem per un carretera molt dolenta i arribem a un restaurant de fusta sobre la platja. Idílic, si no fos perquè hi havia un grup de turistes dinant i fent cua per agafar spaguettis. La platja és impressionant i ha valgut la pena arribar fins aquí. Després de dinar estem quasi sols. Vorejant les roques arribo a unes caletes absolutament solitàries on m'hi podría estar tota la vida. Fa calor, el sol crema. Cap a les 4:30 marxem, tenim 130 km fins Playa Pesquero i no sabem com estarà la carretera. Ens dutxem i un paio que hi per allà ens sent parlar en català i ens pregunta d'on som. Resulta ser el Josep Maria, el carnicer de Cal Florenci de Sant Feliu, que té nòvia cubana de Mayarí. Ves per on. La carretera de Cayo Saetia cap a Guardalavaca estava raonablement bé... fins el km 70, que es converteix  en una muntanya russa infernal plena de sotracs on hi cabríen un parell d'elefants. El darrer cop que aquesta carretera va veure asfalt va ser quan Colón va arribar. Hem d'esquivar els forats i tot i així crec que hem llimat una bona part dels baixos del cotxe. Les carreteres de Namíbia eren autopistes alemanyes en comparació. Però el paisatge, rural, val la pena. Bananeres, palmeres, cabanes, gent amb carros arrossegats per bous, cavalls... és realment que el temps està parat en aquesta illa. Arribem a l'Hotel Blau Playa Verde i ens diuen  que ells no saben res del canvi. Em comença a sortir foc dels caixals. Truquem a Cayo Saetia i diuen que el comercial no está ya hasta mañana. Al recepcionista de l'hotel, molt amable, se li acut que potser no és el Blau Playa Verde sinó el Pesquero Playa Verde. Que es al costat. Truca i efectivament, és l'altra. Hi anem i és un hotel enorme todo incluido. El tipus d'hotel totalment al contrari del que ens agrada. Però al menys els mojitos  (mal fets) són gratis.

[2017cuba]

15 Agost - Santiago

Ens llevem a les 4:30 i el taxi ja està esperant a fora. El senyor de la casa ens ha fet cafè, que prenem rapidament i marxem cap a l'aeroport sense tenir-les totes. Quan arribem confirmem que el vol surt. Obren la guixeta de facturació i som els segons de la cua. Arriba un cubà, que passa al davant i diu a un de l'aeroport (el que ens va atendre ahir) que tenia el vol ahir per anar a Santiago, però que no el va poder agafar per temes personals. - Y me preguntaba si tendría posibilidad de coger el de hoy - diu, tranquilament, com si parles del metro. - El que sale a las 8 esta completo - diu el de l'aeroport - pero podemos ver si le recolocamos en otro. Toda esta gente es del vuelo de ayer. Han cancelado 1 vuelo cada dia y los refunden en otro y tenemos que recolocar a todo el mundo. Venga a las 3 y veremos. La noia que tenim al davant, que es cubana pero viu a Girona ens explica que, degut al lio de vols, la seva mare, que viatjava amb ella, ja es a Santiago (creu) i espera trobar-la allà. No he entès be com va anar, però m'ho crec tot. Uns italians ens expliquen que han tingut el mateix problema que nosaltres. Els seients de la sala d'espera estàn quasi tots trencats. Pugem al segon pis per unes escaletes i allà trobem un bar. Però no tenen res per esmorzar. Només quatre galetes, ganxitos i poca cosa més. Prenem un cafè. El control de seguretat es un senyor que amb paper i boli va tatxant uns números. Ordinadors, ni un. Li pregunto a la noia del escàner si podem entrar amb l'aigua. - Pues claro señor - em contesta - me han dicho que allá fuera no lo permiten pero yo no entiendo la lógica. Si ya veo que es agua! - Es por si lo sustituyen por líquidos explosivos - li explico - Pero como va a ser eso! Si ya se ve que es agua! No le veo yo la lógica a esto, la verdad.... I es la noia responsable de la seguretat qui ho diu. A dins trobem un altra bar on hi ha sandvitxos de mortadela o de mantega. I ja està. En comprem i la Joana després en compra un de formatge a una altra barra servida per la cambrera del primer, que es va repartint d'una a l'altra. - Com li possin disset bars haurà de dur patinets! - diu el Manel. El vàter no te paper i la porta no tanca. Hi ha galledes per terra perque tenen goteres. Està tot molt destartalat. A les 8 en punt pugem a l'avió, un Antonov-158 petit raonablement nou i ens enlaïrem. El vol va bé i veig que passem per sobre de Trinidad, després cap el nord de l'illa per girar direcció Santiago al sud. Arribem, recollim el cotxe de lloguer sense problemes i anem a Casa Amanecer, una casa particular amb una senyora encantadora que es diu Rosa. La casa està decorada amb un gust discutible, anys 50, però te un cert encant. Es del germà de la senyora, que viu a Bilbao, i ella gestiona el negoci. A Santiago fa més calor que a l'Havana. Es una ciutat molt animada amb moltes botigues concentrades en un parell de carrers i que conserva un cert aire colonial. Es el nucli del Son Cubano, i visitem la Casa de la Trova, veritable epicentre de la musica cubana. Dinem al restaurant Matamoros, totalment dedicat al trio de musica cubana "Los Hermanos Matamoros" i a la tarda anem en cotxe per la Carretera Turística de la bahia, fins arribar a Siboney. Aquest lloc es una platja de pedres plena d'afrocubans banyant-se, bevent Heineken i deixant-ho tot fet una merda. Al damunt de la platja hi ha des de vidres trencats (i van descalsos) fins restes de menjar, arroç i pel.les de sindria. Al final hi ha un parell de cabanes on sona música molt fort i està ple de jovent. Tot i aixó, la platja manté un encant caribeny. Les carreteres estàn malament, plenes de forats. Has de conduïr amb compte. Trobem molt pocs cotxes i bastants carros amb mula. Per moments ens dona la sensació de ser a Namibia (on vam estar l'any passat) i que en qualsevol moment sortirà un elefant o una girafa del bosc. Les muntanyes son verdes i els boscos espesos. Arribem al Castillo del Morro i presenciem la cerimonia de la salva, que disparen un canyó quan el sol es pon. Una cosa curiosa, però un pèl rància i cutre. Tornem a Santiago i sopem a Thoms & Yuria, que es propietat d'un alemà ja granadet que tenia un pub a Benidorm durant més de trenta anys, el va traspassar, i es va liar amb una cubana que podría ser sa filla. Diría que históries així n'està ple.

[2017cuba]

14 Agost - La Habana i no Santiago

Avui tocava agafar un vol a Santiago. Tocava, perquè en arribar a l'aeroport  (?) de vols nacionals  (?) ens diuen que avui no hi ha cap vol a Santiago. Com pot ser, pregunto, si tenim els bitllets comprats i pagats? Doncs perquè l'han canviat per demà a les 8. - Seguro? - pregunto - Por supuesto señor, estan ustedes en la lista Ens diuen que van avisar però jo no tinc cap mail ni res... total que tornem a L'Habana i el taxista que ens porta no té massa fe en que puguem volar demà.... que les coses són així a Cuba i que paciència. Truco al Tiziano però no té lloc i ens envia casa del veí, que es encara més xula que la d'ell tot i que més "anys 50". Decidim anar a les oficines de Cubana de Aviación a protestar i ens trobem un grupet d"espanyols que van arribar a L'Habana, les maletes van seguir cap a Santiago pel seu compte cap algun lloc ignot i han perdut el cotxe que havien llogat, no tenien habitació per dormir i l'embaixada els diu que no poden fer res. Porten 2 dies així. Ens dóna molta moral. Parlem amb la supervisora que ens diu que ja sabia qui érem, que els de l'aeroport ja li havien parlat de nosaltres i que tranquils que demà a les 8 volavem a Santiago.... Com que l'Hotel Nacional és a prop d'on som ens hi acostem i resulta ser una de les millors visites que hem fet. Un Hotel anys 30 o 50 amb decoració de l'epoca. Semblava que fóssim dins d'una peli de gàngsters. Dinem a uns sofas a la terrassa uns entrepans amb pinya colada (brutal) i després d'una mini siesta anem al Coppelia, un parc amb una gelateria molt famosa que surt a la peli Fresa y Chocolate. Trona. Després tornen a Havana Vieja i tornat al Papa Ernesto a beure una llimonada amb cogombre. Els cubans potser no són massa bons en res però fent música i fent combinats són insuperables. Caminem pel passeig del Prado fins el Malecón i sopen al Castropol. Volarem demà?

[2017cuba]

13 agost - La Habana

Llevats amb un dia esplèndid hem decidit que res millor que visitar un cementiri. Hem caminat per Vedado, un barri ple de cases senyorials vingudes a menys que situades a qualsevol barri de Barcelona costarien més de 2 milions d'euros, fins arribar al Cementiri de Colón, un lloc de a veure qui la té més grossa en qüestió d'estatues funeràries. La veritat és que algunes són espectaculars però la que personalment m'ha fet més impacte és la senzilla tomba d'Ibrahim Ferrer, un dels cantants del Buenavista Social Club i home mític del son cubà. En acabat hem anat amb taxi fins el mercat de San Jose on hem comprat barrets i a l'Habana Vieja i dinar al paladar Doña Eutimia, un dels més freqüentats perque surt a les guies. Hem menjat ropa vieja, el plat típic de cuba amb l'arroç a la cubana  (que si, existeix i és com la fem nosaltres però afegint banana). A la tarda ha començat a tronar i hem anat al cafè París, on hi havia  (òbviament) una banda boníssima tocant cançons del Buenavista Social Club entre d'altres. Després, cap a l'hotel a fer migdiada i Tropicana. El Tropicana és un cabaret mitic i una de les coses que cal visitar a Cuba. El sopar anava inclòs amb l'entrada i va resultar bastant deficient per no dir directament dolent. Després vam entrar a la sala coberta (havia plogut i no és feia a fora) per presenciar l'espectacle que, això si, no va decepcionar gens.

[2017cuba]

12 d'agost - La Havana

Hem esmorzat talls de mango i síndria, pa amb mantega i mermelada, pastiset  (dolent), ous ferrats, suc de mango i cafè. Després de petar la xerrada amb el Tiziano sobre les desventures dels propietaris d'hotels hem agafat un taxi Lada que ens deixa al Capitolio. Fa molta xafogor, a les 9 del matí ja suem. Des del capitoli anem cap Habana Vieja i fem els carrers dels voltants  (sobretot Obispo i Mercaderes) i les quatre places (Catedral, Vieja, las Palomas i una altra). Ens ha sorprès veure un capitalisme primitiu, basat en paladares, botigues de souvenirs i poca cosa més. I veure la gent cubana. I l'enorme quantitat de grups tocant salsa a quasi tots els bars. I no em refereixo a grupets: és gent amb la música a les venes, amb ritme a cada cel.lula de la pell, a veritables mestres. Dinant al paladar La Catedral hem gaudit d'un grup de 2 guitarres i un percussionista. El guitarra principal tocava tant extraordinàriament bé que he anat a felicitar-lo personalment. Xerrant amb ell m'ha dit que es deia Berto López i que havia format part del Buenavista Social Club, que havia conegut el Compay Segundo i a mi se m'ha posat la pell de gallina. Un mite! Després de seguir passejant per L'Habana Vieja, on a cada bar hi ha una banda tocant, ens acostem en taxi al Callejon de Hamel, un carreró amb tuguris d'artistes flipats que ens decepciona una mica. Però pel Negron  (un combinat de ron amb nosequè i herbes) que ens hem fotut ja ha valgut la pena. Hem tornat passejant per Chinatown, que de xinès té només el nom, fins al capitoli i al Floridita. Aquest bar, inventors del daiquiri, estava literalment invait pels turistes fotent-se els combinats un rera l'altra mentre una banda formada per dos o tres paios i un parell de cubanes espectaculars tocava amb un ritme increïble, una màquina de ritme imparable que ens ha deixat bocabadats. Sortint anem de cap al Malecón, mític passeig marítim que no cal explicar i anem a sopar a la Guarida, un dels paladars més luxosos de L'Habana. No tenien taula però després de plorar una mica ens han donat una d'una reserva que no s'ha presentat. Hem menjat tots 4 peix (pargo) molt bo i hem tornat a Casa Flamboyan amb els peus plens de butllofes, cansats i suats. Però molt contents.

[2017cuba]

Falten 15 dies

I ja ho tenim tot a punt.  Alguns obstacles de salut de darrera hora ens han preocupat una mica però tot ja està superat.

Volem el dia 11 amb Air Europa via Madrid.  Hi ha un vol directe, però es molt recent i no el vam poder reservar.

Crec que tota la paperassa està llesta: visats de turisme. certificats d’assegurança sanitària, passaports, vouchers.....