Pensaments, aforismes, parides i el que li passa pel cap a en Carles Coloma
Don't wanna be here? Send us removal request.
Text
Fem-ho!
Se n'ha parlat molt del pensament. Pensament racional, creatiu, lateral, emocional, etc, i efectivament el pensament, la idea, és la base i l'inici de tot. El món de les idees. Cert. Però la idea, aquesta idea, per si sola, tot i ser l'inici de tot, no és el final de res. Només és una idea. Cal convertir-la en una realitat, doncs una realitat és una bona idea i una bona idea és una idea duta a terme. La intuïció, la creativitat i la força de voluntat són el que ens han de moure a actuar i a fer coses a més de pensar-les. Però ens costa. Potser perquè pensem que la nostre idea no és una bona idea. Potser per mandra. Potser per por. Potser ... Potser perquè pensem massa. Potser és que hem de ser més valents. Potser cal tenir projectes i dur-los a terme, arriscant-nos, sabent que per assolir l'èxit primer hem d'acumular fracassos. Hi ha una cita budista que diu: "saber i no fer és com no saber" Per tant haurem de fer, ni que sigui un pensament, si no volem passar per ignorants. Bona idea. Fem-ho!
0 notes
Text
Plou sobre mullat.
Ahir divendres, a tot Catalunya, va ploure i força. Però no va caure només aigua. Ahir van caure retrets, critiques, comunicats, denuncies, desautoritzacions i dimisions després de la difusió, en forma de notícia de El País, de les declaracions, arengues, mítings o conferències del jutge Vidal i els seus bolos indepes arreu del país. I aquesta pluja d'ahir no van ser només uns ruixats aïllats. Va ser, és, i serà, una tempesta política que durarà i que portarà aiguats que faran mal. Farà destrossa. Com un jutge, a més de ser una persona intel·ligent, pot dir segons quines coses o desvetllar segons quines actuacions del govern català? Perquè si és mentida és penós i si és veritat és, a banda de perillós i agosarat, per ensenyar les teves cartes, constitutiu de delicte. I com anem tan sobrats, i no ens controla ningú, doncs podem anar explicant estratègies en espais públics per gaudi dels convençuts, sorpresa del indecisos i pistes pels contraris. Sense ser meteoròleg ni home del temps m'atraveixo a fer un pronòstic: la tempesta lluny d'amainar durarà un temps i no només caurà pluja, cauran llamps i trons i alguna calamarsada en forma de querella o denuncia de la fiscalia de l'Estat. Per desgràcia, però, això no serà el pitjor. El pitjor serà la pedregada que ens pot caure en forma de rebuig i desafecció dels indecisos o la desunió, els retrets i el desencís dels convençuts a banda de la eufòria dels contraris. Caldrà activar l'inuncat, el neucat i el cagadacat i tenir a punt paraigües, impermeables i el que faci falta per entomar el que ens caurà per evitar estralls i preparar-nos per aguantar drets la tempesta. Però ho farem. No és el primer temporal que aguanten ni serà l'últim. I de tot s'apren. I sabem que tot i que avui plou sobre mullat, demà pot sortir el sol. https://twitter.com/diariara/status/824977145374109696
0 notes
Text
A les fosques.
"Fet i dit" és el claim o lema que fa servir Gas Natural Fenosa per fer publicitat del seu servei de subministrament energètic. Es veu que en paraules seves l'objectiu és: destacar que lo importante no es lo que decimos sino lo que hacemos I tant. A Reus "lo que hicieron" es tallar-li la llum a una dona de 81 anys perquè no podia pagar la factura i com no és important lo que decimos doncs "no dijeron" res a l'Ajuntament de Reus com havien d'haver fet. Però no li van tallar només la llum. Li van segar la vida. Què val una vida? 90 o 100 €? El rebut de tres mesos? La pèrdua de beneficis d'un compte de resultats? Potser sí. Potser era important tallar la llum de la llar d'una pobre dona pensionista per poder quadrar els comptes d'un Gas Natural Fenosa que l'any 2014 va tancar l'exercici amb un benefici de 1.462 millons d'euros. Doncs afegiu en aquest saldo tres espelmes i una vida i mireu si us quadren els comptes. De ben segur que no. A l'àvia de Reus li vau tallar el llum i la vida però sou vosaltres, Gas Natural Fenosa, qui us heu quedat a les fosques. https://www.facebook.com/VilaWeb/posts/10154690838993718
0 notes
Text
No ens enlluernem!
El diumenge passat hi havia al diari Ara un article anomenat "l'Amèrica enlluernada pel discurs de Trump". I perquè hi ha discursos que enlluernen? Per què van dirigits al perfil de gent que esta preparat i receptiu per escoltar-los i, sobre tot, per creure-se'ls. En el cas de Trump sembla ser que aquest perfil és el d'homes blancs, de classe treballadora i dels estats de l’anomenat cinturó industrial, que creuen que la inmigració els afecta. La pregunta és, hi ha prou homes blancs, de classe treballadora del cinturó industrial a qui els afecti la inmigració i enlluernables al discurs de Trum que li facin guanyar, avui, les eleccions als Estats Units? Qui sap. Esperem que no. Després de llegir l'article em vaig plantejar si a casa nostre hi ha discursos que també enlluernen. Potser sí. Potser hi ha la Catalunya enlluernada pel discurs de l'Ada Colau, o de'n Rufian o del President Puigdemont o de l'Anna Gabriel, o de l'Arrimadas, o de l'Albiol o de l'Iceta. Potser sí. Potser és que els discursos polítics estan fets per enlluernar diferents perfils de catalans. Mentre hi rumiava, pensant en nosaltres, ho vaig veure clar. La resposta és no. Els discursos polítics no estan fets per enlluernar. No només. No tots. Per sort. Perquè quan un està enlluernat, no hi veu amb claretat. Vaig tornar als Estats Units. Vaig retrocedir a la primera campanya electoral de l'Obama. La del "Yes, we can". És clar. I tant. La diferencia entre un discurs enlluernador i un discurs engrescador és la clau d'un discurs guanyador. Sí. Amb un discurs engrescador s'aconsegueixen fites, s'assoleixen objectius i es guanyen eleccions, als Estats Units, i arreu. Engrescadors com aquells discursos de l'ANC, Omnium i l'AMI. De Junts x Sí i la CUP. Els discursos de les diades. Del "Som una Nació, nosaltres decidim", i del clam "President, posi les urnes". Del 9N, i de tants i tants discursos grans i petits, de ciutadans més o menys anònims. Aquells eren discursos engrescadors, que de tant engrescadors potser sí que enlluernaven. Eren els nostres "Yes, we can" a la catalana que, si bé no hem perdut, potser hem deixat una mica de banda. Potser de tant enlluernats estem mig guenyos. Tanquem, doncs, els ulls i engresquem-nos perquè com diu el poema de'n Martí i Pol ... "Tot està per fer, i tot és possible"... Fins i tot enlluernar el món amb el discurs de la nostre empenta.
0 notes
Text
"Va de esto"
Se n'ha parlat molt del to, de les formes o de l'acarnissament de'n Gabriel Rufian vers el PSOE en la seva intervenció, escapçada per cert, en el faristol del Congreso en la darrera sessió d'investidura de Rajoy. S'ha comentat bastament si el que diu és el reflex del que la gent pensa, si ha estat massa barruer, si ha humiliat a l'adversari, si calia o no calia, o si aquesta és la manera de fer política, tot i haver dit veritats. L'etern debat del fons i la forma. Considerant que jo, com tothom tinc la meva opinió, crec que aquest no és el quit de la qüestió. Parafrassejant al mateix Rufian el quit és que "esto no va de humillar o no humillar al adversario, señorias. Esto no va de ser duro, cruel ni ofensivo. Esto va de crear opinión en las redes, va de popularidad y de audiencia, va de destacar en los medios, va de tener perfil propio, va de dar que hablar y va de grabar adeptos. Va de ganar simpatizantes y va de ganar militantes, por que esto, al final, va de ganar votos. Va de esto". I si va de esto, ja és això. Es podrà discutir si aquest ha de ser l'estil o no, o si el fi justifica els mitjans o si hi ha maneres i maneres, però funciona. De moment funciona. Un problema només l'hi veig. Aquest, el de'n Rufian, és un estil que, en excés, acaba cansant i fins i tot atipant perquè la línia entre la sorpresa i l'admiració d'una manera de fer directa i dura i l'aburriment i la fatiga d'estar veient sempre el paper de rapsoda castigador, és molt fina. I si això només anés d'audiència o de popularitat, encara, seria el Risto Mejide de la política, però això no és "OT" ni "Tu sí que vales". Això va del procés d'independència de Catalunya i aquí no podem badar. No podem badar perquè, arribats a aquest punt, tots valem i tots som necessaris, el PSC també, per assegurar el nostre triomf. Va de esto. De esto sí. De esto, sí va. http://m.ara.cat/politica/PSC-PSOE-declaren-Gabriel-Rufian_0_1678032355.html
0 notes
Text
10 anys i un dia.
La fiscalia ha demanat, per ser demòcrata, indepe i valent, 10 anys d'inhabilitació pel President Mas. Amb dos collons. Podien haver demanat vuit, onze, un o cent, però no. Han demanat, arrodonint, 10. Ja m'agrada. Sense, saber-ho (no són tan intel·ligents) han triat un número emblemàtic i amb força significat. Analitzem-lo. Él 10 és la base del sistema decimal que és la base del sistema. Deu ser per això que, per sistema, l'Estat Espanyol i els seus poders no ens paren de matxacar. La filosofia pitagorica considera el 10 com a mostra de perfecció i el relaciona amb el Ser suprem. Tampoc ens passem, però potser hi ha, inconscientment, un cert complexe d'inferioritat en la proposta de la fiscalia. Sense ànims d'ofendre a ningú però considerant la religiositat del ministre de l'interior en funcions, 10 són també els 10 manaments de la llei de Déu, un dels quals, exactament el vuitè diu: "No diràs falsos testimonis ni mentides". Vaja, sembla que el ministre ha pecat. A més, els més grans futbolistes, cracks com Pelé, Maradona o Messi han dut o duen el 10 a l'esquena. El 10 en molts esports olímpics i en molts exàmens, en termes de puntuació, és la nota més alta. Doncs nosaltres, els catalans, en aquest examen o en aquesta cursa d'obstacles a la que l'Estat Espanyol ens sotmet, som gent que va pel 10. Però per si de cas queden dubtes, i de collita pròpia i honrant el número, aquí van 10 raons per assolir la independència d'una vegada per totes. 1. Perquè fa més de 300 anys que esperem. 2. Perquè perdem entre 14000 i 17000 milions d'euros cada any en dèficit fiscal. 3. Perquè ens han destrossat la sanitat. 4. Perquè aprovem una llei de pobresa energètica i no ens la deixen aplicar. 5. Perquè volen espanyolitzar els alumnes catalans. 6. Perquè paguem els nostres peatges i els dels altres i tenim unes carreteres que estan fetes una merda. 7. Perquè no hi ha dia que no falli rodalies Renfe i no passa rés. 8. Perquè la inversió en infraestructures i el FLA se'l passen pel forro. 9. Perquè ens imputen als nostres governants i ens inculpen a nosaltres per votar. 10. Perquè la mamella ja esta seca i n'estem fins els ... I pels no creients, altrament dits també indecisos, pels cabalistics i pels que ho deixen tot a l'atzar o el destí, sàpiguen que la carta número 10 del Tarot simbolitza la Roda de la Fortuna i per tant l'evolució on cada gir és una nova oportunitat. I com aquesta roda, que des de fa anys gira, no deixarà de girar, això no té aturador. Els 10 anys i un dia d'inhabilitació del President Mas són paper mullat. Bé, els 10 anys. Perquè el un dia sí arribarà. Serà el dia que direm "A10" a Espanya definitivament. I aquest dia no trigarà 10 anys en arribar. https://twitter.com/arapolitica/status/782884251905757185
0 notes
Text
En primera persona.
No soc ningú. Ho sé. Soc, pel que fa al PDC, de la darrera fornada i per tant, continuant amb el símil no arribo ni a panet i dels petits. Cert. Però també és cert que aquesta situació, encara amb un peu i mig a fora però ja amb mig peu dins, em permet tenir una visió critica alhora que constructiva del PDC. Si més no, aquesta és la intenció i per això vull referir-me a dos aspectes, (que no defectes) un de forma i l'altre de fons del PDC. Perquè es diu PDC, no? O és PDECAT? Aquest és el primer aspecte. El nom. Quin xou. Tot i participar, com a primera implicació formal, en la comissió per trobar el nom, trobo un pel lamentable que avui, més de dos mesos després, encara no en tinguem. Tant lamentable com totes les pegues que ens posen els Registres, l'Estat i partits o particulars que només li troben semblances i incompatibilitats de denominació a qualsevol nom proposat per, diem-li Ç, per no dir-li X al nostre partit sense nom. Aquest tema s'ha de resoldre el més aviat possible. Ni que sigui per identificar-nos nosaltres mateixos. És important sentir-se integrant de quelcom identificable (soc del Barça, de l'ANC, del RACC...) Els demés, mentre estant (i per temps) no ens enganyem, ens seguiran anomenant Convergents, i això és sensible si molts dels nouvinguts, convergents, no ens en sentim. El segon. Aquest és, per a mi, el més greu. L'ambigüitat, el si però no, la no rotunditat en les afirmacions i els dubtes generats en moments que demanen rotunditat, i en especial, el no saber vendre al ciutadà que aquest partit ha canviat, que farem moltes coses i bones, que com diu la Marta Pascal parlem clar i català (o hauríem de) i el millor de tot, que tenim un capital humà, una gent tant i tant potent i preparada, que som capaços de tot. Això ha de canviar. Qüestió de màrqueting. Tres claus crec, al meu entendre sent com soc, encara, un d'aquells ciutadans aliens a les dinàmiques dels partits, caldria tenir en compte per redreçar tot això. 1. Comuniquem: xarxes socials, mitjans, carrers. Expliquem millor qui som, què fem, què volem, què oferim. Parlem i parlem clar, per bé o per mal. 2. Siguem propers: Encara, per molts, aquell CDC que es veia de lluny, no és el PDC que els toca d'aprop. Aquí el món local és molt important. Què els preocupa, què desitgen, què demanen, què proposen. Escoltem, compartim, vivim. 3. Demostrem: complim el que diem, treballem per tots i amb tots i generem confiança assumint que fer coses també és equivocar-se, i explicar-ho i corregir-ho i demostrar que el caure és aixecar-se. I ens aixecarem, si és que mai hem caigut, i tant. Tenim massa feina per fer. Però no em feu massa cas, jo no soc ningú. Soc pel que fa al PDC, de la darrera fornada, amb un peu i mig a fora però amb mig peu dins. Potser és aquest mig peu el que m'ha fet gosar fer aquest escrit i parlar en primera persona.
0 notes
Text
Divergents.
Avui s'ha presentat en una revista científica el resultat d'un estudi sociològic fet per professors de diferents universitats catalanes i de Madrid. L'estudi basa el seu treball en aplicar la teoria dels jocs a més de 500 persones i d'acord amb els resultats obtinguts han arribat a la següent conclusió: A la societat hi ha 4 tipus de personalitats. Els que són optimistes, un 20%. Els pessimistes, un altre 20%. Els confiats, un altre 20%. I els més abundants, els envejosos, un 30%. Com les formacions polítiques no deixen de ser un conjunt de persones agrupades amb un objetiu i unes idees comuns, és raonable pensar que també se'ls pot aplicar el resultat d'aquest estudi sociològic. Així doncs, i això ja és collita pròpia, podríem dir que, en l'àmbit polític català, hi ha partits optimistes, que segons l'estudi, són els que decideixen pensant que l’altre escollirà el millor per a tots dos. Aquests podrien ser perfectament els partits independentistes i l'altre és la societat civil catalana que, majoritàriament, ja ha escollit. I cada 11S ho explicita. El partit pessimista, segons l'estudi, és el que tria l’opció menys dolenta perquè creuen que l’altre el fastiguejarà. Aquests podrien ben bé ser els de Catalunya Sí Que és Pot. Referèndum pactat amb MAD abans que abraçar l'independentisme. Els confiats, que confien i cooperen sempre, podrien ser perfectament els de JuntsxSi negociant l'acord de governabilitat i els pressupostos amb la CUP. Més val boig conegut que sabi per conèixer. Però els majoritaris són els envejosos, que es defineixen com aquells als quals no els importa el guany obtingut, sempre que sigui superior al dels altres. Aquí podrien entrar molts partits, des de l'antiga CiU fins l'actual ERC passant pel PSC i antics tripartits, qui sap si revalidats en un futur. Però l'estudi també diu que hi ha un 10%, d'indefinit, que comporta un ampli ventall de subgrups integrats pels que no responen de manera determinant a cap d’aquests patrons o responen a més un o tots ells. Se m'acut que amb la refundació de l'antiga CDC, on hi som nacionalistes, independentistes, de centre-dreta, de centre-esquerra, socialdemòcrates, militants antics i associats nous, gent jove i gent gran, encaixa força en aquest grup el PDC. Sï que encaixa. Llàstima que només som un 10%. Haurem de juntar-nos amb els optimistes i els confiats, convèncer als pessimistes i recuperar els envejosos. Haurem de créixer. Però mentre creixem és curiós constatar com el temps i els esdeveniments canvia la perspectiva de les coses. Els que abans anomenaven convergents, som els "Divergents" d'ara. http://elmon.cat/noticia/169643/un-estudi-indica-que-hi-haquatre-tipus-de-personalitat#.V9rf2-MQj4I.twitter
0 notes
Text
No ens ho podem permetre.
Avui he vist a Twiter una piulada amb la imatge del nivell d'inscripcions pels diferents llocs de concentració indepe de l'inminent 11/S a data 28 d'agost. Fa tristor i una mica d'angoixa. No vull entrar en disquisicions que serveixin d'arguments per justificar una baixa participació, com per exemple que ja serà la cinquena performance indepe (amb el conseqüent cansament de la gent), que la descentralització d'aquest any repartint una gran concentració en cinc de més petites desmobilitza o que la diferencia de vies i ritmes entre governs, partits, entitats civils i ciutadania indepes per la consecució del proces amb garanties d'èxit, destrempa. Ni tampoc vull considerar que sembla que no hi ha una relació directe entre una baixa mobilització i una disminució de la intenció dels catalans a voler la independència, ans el contrari, si fem cas dels darrers resultats del CEO. Sí. Tot això està molt bé, però vull aprofitar una frase de Juli Cèsar referent a la honradesa de la seva dona que diu: "no sólo debe serlo, sino parecerlo". És això. També és això. Ha de semblar que som la majoria els que volem la independència, tot i ser la majoria els que volem la independència. Per què? Perquè aquesta majoria, que potser ja hi és, és tant feble que només si sembla que és més gran i més forta, de ben segur serà més gran i més forta. Per contra i com a vasos comunicants, si sembla més petita i més dèbil potser ho acabarà sent. I si ho sembla, no patiu que no mancaran mitjans, tertúlies i reportatges que s'encarregaran d'esbombar-ho. "El proceso catalan se deshincha". No ens ho podem permetre. Un darrer esforç. És molt important mobilitzar a tothom aquests dies que encara queden perquè s'inscriguin a qualsevol de les concentracions d'aquesta Diada 2016. Jo ja ho estic fent. Perquè el món ha de veure novament que ho petem. Que milers i milers de ciutadans, aquest 11S, novament sortim al carrer per demostrar que sí, que el que sembla és el que és. El que som. Som un poble que reclama la seva llibertat i la independència. Som un poble que sortirem al carrer, novament, per mostrari al món que ja, ni podem, ni volem esperar més. http://apunt.assemblea.cat/
0 notes
Text
Team building.
Diuen que per assolir l'èxit en qualsevol faceta de la vida cal satisfacció, motivació i compromís. Si a més l'objectiu és tan alt o és un objectiu col·lectiu, i per tant no és possible assolir-lo de forma individual, cal també treball en equip i sentiment de pertanyença al grup. Assumint que JuntsxSí i la CUP compten sobradament amb la satisfacció, la motivació i el compromís per assolir la independència de CAT, i el que aquest fet comporta en termes de llibertat, benestar, qualitat democràtica i justícia social, Què falla? El que falla, probablement, és el treball en equip i el sentiment de pertanyença al grup. Vaja, que una mica, o no tant mica, cadascú va a la seva. Convindria doncs treballar en aquest aspecte, per tal de reforçar aquestes deficiències. Hi ha una prova, de team building, que serveix per treballar la confiança, qüestió clau per avançar. Es tracta de que una persona, posem pel cas el President Puigdemont, amb els ulls tancats i sense pensar-hi, es deixi caure d'esquena esperant que una altre persona, que és darrera seu, posem pel cas l'Anna Gabriel, l'agafi abans no s'estavelli. No és una prova gens fàcil. És una qüestió de confiança. Costa molt. Costa molt perquè avui per avui, i després de votar en contra dels pressuposts del 2016, ara sembla que la CUP vol separar els del 2017 de la qüestió de confiança, fiant'ho tot a la RUI, com si el resultat d'aquesta RUI i la governabilitat d'aquest país fos de franc i no ens costes ni un euro. Hi ha desconfiança. I amb desconfiança difícilment hi ha treball en equip i sentiment de pertanyença al grup i menys encara un es deixa caure al buit sense confiar que l'altre l'agafarà abans no caigui. Doncs s'ha de ser valent, i el President ho és. I ho farà. Hem de confiar en que som un grup que treballem en equip satisfets, motivats i compromesos en assolir l'èxit del procés. Però si com diu Aristofanes la desconfiança és la mare de la seguretat, convindria tenir alguna alternativa com a protecció per si a darrera hora, i de forma assembleària, la CUP decideix apartar-se i deixar caure el President. No fos cas. https://twitter.com/arapolitica/status/763294002888138752
0 notes
Text
Una gran oportunitat.
Potser soc l'únic que pensa que el fet de que el PDC no tingui grup propi, ni al Congrés ni al Senat, lluny de ser una decepció és una gran oportunitat. Deixant de banda, i és molt deixar, el temps de participació en els debats a les cambres i la pasta que reps quan tens grup propi, com no hi podem fer res per canviar-ho, hem de fer que aquesta debilitat esdevingui fortalesa. Perquè ho dic? Perquè ho crec. Ho crec, primer, perquè permet visualitzar que som qui som (PDC) i no qui erem (CiU). Darrerament no paren de sortir articles, editorials i opinions a diferent mitjans recordant que mai, des de fa 40 anys, no havíem deixat de tenir grup propi i l'argument que utilitzen per reforçar el missatge (de què malament que estem) és que CiU havia fet pujar i caure governs espanyols, liderava lleis espanyoles i en definitiva, havia governat Espanya en l'ombra. I ho vesteixen amb noms de figures importants per assolir aquests actes patriotes tan lluïts, des de Jordi Pujol a Duran i Lleida, passant per Roca Junyent. Espanya, Espanya, Espanya. Sense renegar d'un passat que ens ha dut fins on som però que esta superat, i considerant que un d'aquests il·lustres noms intenta fer passar bou per bèstia grossa per salvar reials martingales, millor passar pantalla. Ja no volem ser al Congreso per ser-hi, si no per deixar de ser-hi, això sí, sense prendre mal. Ho crec, també, perquè el canvi organitzatiu, polític i mental del PDC i la putada en sí, ens permet esvair dubtes i temptacions que puguessin tenir membres del partit o de potencials electors, en forma de possibles pactes, acords o tractes de futur amb partits constitucionalistes i d'ala dura. Explicitem que aquell tarannà pactista s'ha acabat i per sempre. Nostàlgics abstenir-vos. Ho crec perquè és evident que anar contra el PDC i castigar-lo, fent llenya de l'arbre caigut, permet la unió de PP i C's, els hi posa molt, perquè de retruc van contra Catalunya en una demostració de força. Fantàstic. Ja tenim el revulsiu que ens calia per tibar els extrems, posicionar-nos clarament, guanyar recolzaments a CAT (parlament, partits indepes i ciutadania) i a fora (opinadors crítics, opinió publica i mitjans estrangers) que reforcin posicionaments dràstics i clars. Ens legitimem per desobeir i tirar pel dret. I ja per rematar-ho, ho crec, perquè el PDC ara és el rival més dèbil, que no ho és però ho sembla. És el que queda més tocat. Res millor per demostrar força, empenta i treball, tot i les dificultat, que dona un toc èpic a qualsevol acció, discurs o resultat que fa empatitzar. Millor demostrar molt amb poc que poc amb molt doncs qualsevol èxit assolit té més mèrit si costa més assolir-lo. I això, si se sap vendre, el públic ho compra. Afegim imputacions i sentencies judicials a Presidents, Ex-presidents, Predidenta i Parlament Català i ja ho tenim. I finalment ho crec, crec que és una gran oportunitat, perquè el que no et destrueix et fa més fort, perquè crec en el projecte del PDC i perquè m'ho vull creure. Una gran oportunitat. Aprofitem-la doncs. https://twitter.com/pdemocratacat/status/760799406459392001
0 notes
Text
Ara SÍ és l'hora.
Aquest proper dilluns veurem fins on és capaç d'arribar l'Estat Espanyol i les seves institucions per front al que ells mal anomenen "conflicto catalan". El govern en funcions, els advocats de l'Estat, la fiscalia i sobre tot el omnipresent, des de fa cinc anys, TC (què farà quan haguem marxat) s'han posat, es posen, o es posaran en marxa per prendre decisions i dur a terme accions exemplaritzants. - Què s'han pensat? - deuen dir quan veuen que en el Parlament Català s'enllesteixen lleis i es discuteixen conclusions d'eines i mesures per desconnectar. I ho faran. Ho han de fer. Hem desobeït. Al racó de pensar! El dubte és només el grau de càstig directe al que ens sometràn i els càstigs colaterals que, de retruc, ens vindran. Inhabilitació de la Presidenta del Parlament, sanció al Govern Català, multes als diputats de Junts x Sí i la CUP, a banda d'amenaces, plagues bíbliques i de tancar l'aixeta del FLA, inversions i recursos econòmics i de paralitzar cap llei, decret o norma que faci tuf català. Donc ara Sí és l'hora. Ha arribat l'hora de veure fins on som capaços d'arribar i de resistir davant les pressions, accions i decisions que el dilluns prengui l'Estat. És l'hora de veure què fa la mesa del Parlament recolzant la seva Presidenta. És l'hora de veure la fermesa del President i el Govern Català. És l'hora de veure el compromís dels diputats de Junts x Sí d'arribar fins el final. És l'hora de veure el nivell s'implicació de la CUP si desobeir ja és una qüestió de confiança. És l'hora de veure quin posicionament prenen els de CSQEP i els seus companys de MAD i BCN. És l'hora de veure de quin costat està la tecnocràcia de l'administració pública catalana, altrament dis funcionaris públics. Però sobre tot, sobre tot, sobre tot, és l'hora de veure la implicació, el compromís, la confiança i la determinació de la ciutadania i les entitats civils per donar l'empenta definitiva a culminar el procés i aconseguir la Independència. Ho sabrem perquè ho farem, novament, aquest 11 de setembre. Ara SÍ és l'hora. Perquè a partir del dilluns, mal els pesi a molts, ja no hi haurà camí de retorn si és que mai n'hi ha hagut. I a més en seran conscients. Ara SÍ. Ara Sí és l'hora. Ara SÍ és l'hora de la veritat. Bon estiu! https://www.facebook.com/KRLSPuigdemont/photos/a.943349755756477.1073741828.940715642686555/1066593656765419/?type=3
0 notes
Text
Sense comentaris.
Passejant pel Facebook m'he trobat amb un comentari referent a una notícia que m'ha fet aturar i reflexionar, no gaire però. Comencem per la notícia. Vagi per davant que esta publicada en un mitja digital ultradretà que té, en un dels seus apartats anomenat "separatistas", un lloc on "rajar" dels indepes. És aquesta: "La CUP de Barcelona ha colocado de concejal de distrito a una prostituta y okupa" (i la desenvolupa) I això dona peu a un comentari al Facebook d'un seguidor, diu aixi: "Vamos lo normal, okupa y prostituta, con una buena formación academica colocada de Concejal. Así es el independentismo catalan". I jo, que m'aturo i reflexiono però no gaire, penso ... Doncs mira sí. Sí, noi. Así es el independentismo catalan. Así de normal, així de senzill, així de just, així de simple. Tan simple, just, senzill i normal és, que som capaços de proposar com regidora o regidor a qualsevol persona amb ganes, capacitat, empenta i voluntat de servei, hagi treballat, abans, del que hagi treballat. Tant és si ha estat polític, banquer, metge, mestre, aturada o prostituta perquè si ho pares a pensar, el fet de putejar o d'estar putejat no depèn de la ocupació laboral, depèn d'actituds i aptituds. Actituds i aptituds d'alguns que, llegint la notícia i el comentari, ja demostren de quin peu calcen, fet que no els descarta, malauradament, per arribar a ser regidors. Ni serà notícia ni tindrà cap comentari, i mira que actituds i aptituds d'alguns d'aquests donarien per notícies i comentaris a cabassos. Sí. Así es el independentismo catalan. I el No Independentismo catalan también. I el españolismo, también, afortunadamente. Per sort, son pocs ja els que es fan ressò i s'escadalitzen de segons què. O no són tant pocs? Potser és això el que és notícia. Sense comentaris.
0 notes
Text
Així sí.
Aquell 9N, la creació de JuntsxSí, el lideratge del President Mas, el tarannà diferent i renovat del President Puigdemont, les cares noves i fresques dels mal anomenats independents, el propòsit d'èxit, el reconeixement dels defectes, el desig de canvi. Alguna cosa estava canviant a l'avui congelada, i properament enterrada, Convergència, altrament dita CDC. Jo era dels que feia ja temps vaig renegar d'una CiU, i no me'n penedeixo. Vaig rebutjar aquella CiU que pactava amb tothom i amb ningú, fins i tot amb qui parlava català en la intimitat. Un partit on el cove on hi duia el peix perdia aigua. Un partit en el que la independència era això que ara no toca. I aquell ara era mai, i aquell mai, ara és Ara. Ara sí toca. Toca parlar amb pencaires d'Esplugues i d'altres llocs. Toca discutir amb militants de sempre, alguns, i amb nous associats d'avui, altres. Toca passar, com per casualitat i per casualitat mai res passa, pel Torn Obert, llavor base de la futura refundació d'un partit polític ja amortitzat. I del Torn Obert al Congrés Fundacional del 8, 9, i 10 de juliol em cal només una pregunta que em fa algú, ell sap qui és. "Què, t'hi animes?" M'anima la curiositat i el repte de participar en la construcció d'una cosa nova. Poser només un nom. Un nom que ha de fer la cosa. M'hi apropo. M'apropo al Fòrum. I quan arribo. "Que fa algú com jo, en un lloc com aquest?" Em pregunto. Veig la reacció d'inconformisme de la gent normal, com jo, el divendres. Veig la feina, les comisions, les propostes i l'actitud de la gent normal, com jo, fins les tantes, el dissabte. Veig la il·lusió, l'esperança, la força i l'eufòria de la gent normal, com jo, el diumenge. Aleshores ho sé. Sé què és el què fa algú com jo, en un lloc com aquest. Fa un partit nou per ajudar a fer un país nou, un Estat nou. Un partit independentista, de centre esquerra i de centre dreta, que vol una republica lliure, justa, sana, social i sense ambigüitats, amb clara vocació de servei on les accions i les decisions les prenen els associats, la gent normal com jo i de baix a dalt, on s'accepta fer una DUI si és l'única via possible per assolir la llibertat. Un partit, el Partit Demòcrata Català, PDC, fet per la gent normal, com jo, per un país de la gent normal, com jo. Compteu amb mi. Ara sí toca. Així sí.
0 notes