dosgossos - Tumblr blog

[dosgossos]

les coses que acaben

i'm thinking of ending things (2020, Charlie Kaufman)

En una història en què les escales mai acaben, en què el final de l’espiral és tan inevitable com inabastable, mai pot haver-hi un subjecte clar. Perquè el subjecte és sempre objecte que és subjecte subjectat per un objecte dependent d’un subjecte: borrós, precís, etern. En altres paraules, qui diu que els pensaments que forges ara mateix, orgullosament, són realment teus? Com ho poden ser, de teus, si hi ha algú que t’està pensant, o t’està somiant, i t’està creant i, de cop, res és teu i tu ho ets tot? Com una eterna cursa de relleus en què estem predestinats a tenir només una identitat, la de tenir-les totes alhora. I les criticarem, és clar, n’opinarem i en distingirem cadascuna de les seves característiques quan les experimentem en tercera persona, i mira això i allò, i podem tenir-ne converses llargues i memorables en cotxes que mai semblen arribar al seu destí (no puc evitar esbossar un lleu somriure irònic en pensar en la conversa d’A Woman Under The Influence). Però fes-me descriure la meva persona, fes-me elaborar quatre o cinc frases sobre mi mateix, fes-ho. No en sé. 

I potser per això som incapaços de trobar respostes definitives a les qüestions existencialistes que ens han preocupat durant tants anys, perquè ens quedem nedant en mars d’egocentrisme que ceguen uns ulls que es creuen enlluernats.

Nosaltres, qui? Qui som en realitat, pregunto jo, intentant trobar el sentit de tota una pel·lícula que a hores d’ara encara no entenc ni crec que ho pugui arribar a fer mai. I una pregunta desencadena en una altra, i soc incapaç de recordar la primera i de trobar-hi una resposta breu, concisa, satisfactòria. Potser ho som tot (quin vertigen), molt més que els límits materials d’un cos que no serveix de res perquè, al cap i a la fi, som capaços de transcendir els límits del temps i l’espai i ho fem a totes hores. O més ben dit, els nostres cossos estacionaris romanen intactes tota l’estona, i el temps els transcendeix i juga amb ells indefinidament.

I llavors què (ves per on, una altra pregunta retòrica que farem servir per fingir que existeixen connectors textuals capaços de trobar qualsevol mena de cohesió possible). Llavors, el film és una retrospecció? Una previsió de futur, tot a la vegada? Qui és el conserge, és ell, veritat, ho era tota l’estona? Les preguntes s’enllacen com les baules d’una cadena, la mateixa que subjecta el cotxe en una allau mentre el passat, el present, el futur, i totes les identitats possibles es barregen i s’entrelliguen. I enmig d’aquest caos, la vulnerabilitat i la solitud infinita del cos humà es deixa emportar per un altre cos-mirall i de cop tots dos, que som tots els mateixos, encetem gimcanes emocionals plenes de pautes i paranys, i construïm en va vides i futurs finits. Tot acaba morint, sí, tenim els finals (i la violència i tots els pecats i tots els defectes que tu vulguis) ficats dins del pit, ben al fons, ja són part de nosaltres. I sempre estem començant, no per voluntat pròpia, sinó perquè estem enmig d’un corrent constant que ens travessa (el que la protagonista, intentant aproximar-se’n a una òptima definició, anomena vent). I imaginem, i recordem, i en realitat res troba el seu punt final perquè ser i existir són verbs en gerundi. Penso en coses que s’acaben: penso en res, penso en tot. Recuperant l’etern principi descartià, no hi ha res més real i creïble que un pensament volàtil o un somni inexplicable.

Tinc la sensació del tot certa que Charlie Kaufman, des de casa seva i al meu costat a la vegada, riu desesperadament de mi sabent que, mentre escric aquestes paraules, milers de persones també ho estan intentant i entre tots, jo sol, ell mateix, intentem rebuscar al fons del cervell paraules buides de sentit per descriure un film inefable o la vida mateixa. Potser perquè ell sap millor que ningú quina és l’essència de la humanitat, potser perquè em coneix personalment millor que ningú, potser perquè ha entès que tot és futil i fa gràcia. Perquè sap que, d’aquí a uns segons, tancaré l’ordinador i tornaré a fer la meva vida normal, creient-me jo i cometent els mateixos errors que se m’han ensenyat a fer i oblidant-me de tot això. Tret, és clar, d’aquest buit, aquest nus que se m’ha fet a dins que no em deixarà descansar fins que li trobi el sentit complet a la pel·lícula, a mi, a tu, a tot. 

No he entès gaire la pel·lícula, no sé si es nota. Però crec que una mica sí. Com totes les coses.

[dosgossos]

el cercle i la casa

When I Get Home (Solange, 2019)

Enmig del buit i la foscor, una dona negra –ulls tancats i mans alçades– celebra la nocturna aparició d'una màscara de joies i diamants que l'empara amb els braços estirats. Ella obre els ulls, ens mira. La càmera ens arrossega en perfectes cercles al seu voltant i, a partir d'ara, som testimonis. Què és tornar a casa? El projecte interdisciplinari més recent de Solange, When I Get Home (2019), sembla ser una formulació reiterada d'aquesta pregunta, una indagació constant en els significats dels orígens i la reconstrucció de la identitat fracturada. Al cap i a la fi, retornar a casa és sempre enfrontar-se a allò que desconeixem. O, el que és el mateix, trobar aquest esperit sense rostre enmig de la immensitat de l'absència, aquest moment transcendent d'èxtasi i purificació que es dóna abans de renéixer espiritualment i reconstruir un jo completament perdut. I fer tornar a encaixar aquestes peces és el que veiem des de l'inici del film, un assaig visual que se'ns presenta com un trencaclosques o, fins i tot, com un collage dadaista. Perquè Solange no acaba de donar mai una resposta a la pregunta existencial, sinó que tan sols ens mostra els sintagmes inconnexos d'una frase sense punt final –la mateixa banda sonora, en definitiva, està majoritàriament construïda a partir de cançons que manquen d'estructura o que, senzillament, es basen en la repetició. El videoclip és el resultat de la unió, reordenació i abstracció total de les imatges i les situacions que la cantant nord-americana associa als seus entorns natals i a tot allò que al llarg de la seva vida li ha resultat familiar. És una senzilla successió d'imatges que no poden ser compreses linealment, sinó que s'han de llegir superposades, totes juntes i simultàniament. El film, més que ser un segment amb inici i final, sembla traçar el recorregut d'un cercle –potser el mateix que traça la càmera a la seqüència inicial– en què absolutament tot roman unit. A través dels diferents retalls que componen la performance, és innegable la importància que hi cobra la raça i la comunitat afroamericana. Ytasha Womack i Marlo David, importants filòsofes contemporànies que s'han dedicat a l'estudi de l'afrofuturisme, han parlat sovint de reinventar l'experiència de les persones de color a partir de la intersecció entre la cultura negra, la tecnologia, l'alliberació de la imaginació, i la unió del futur amb el passat. I és inevitable no pensar en les seves aportacions quan s'observa la manera amb què Solange, d'una manera subtil i gairebé no intencionada, no només fa referència a una actualitat negra, sinó que revisa, qüestiona i torna a examinar els esdeveniments del passat. Perquè el que sovint se'ns mostra al film no és tan sols la infància de la cantant texana. Les imatges de Houston, les urbanitzacions i els nens jugant als patis posteriors, tots els cavalls i cowboys negres, els vídeos casolans, les espelmes i els rituals espirituals. Són escenes que pertanyen a la tradició de tota una comunitat negra. Una síntesi –o, més adequadament, una desconstrucció– de la cultura afroamericana en un moment històric que Solange retrata a partir d'imatges de luxe i ostentació, joies, cotxes futurístics i arquitectures excèntriques, racionalistes i indiscutiblement contemporànies. L'avenç tecnològic i la primitivitat, la modernitat i els orígens, coexisteixen en el mateix cercle temporal i es confronten en els talls de muntatge, els mateixos en què s'amaga la rellevància social i cultural de When I Get Home. Entre centelleigs encegadors d'una realitat present, Solange convida a tornar a casa i retrobar les arrels. La dona que arrossega una avantguardista màquina del temps és la mateixa que, minuts després, es converteix en arbre. L'exploració de la identitat col·lectiva i de l'experiència negra és un recorregut ardu, amb manifestacions que s'allunyen de tota recerca convencional amb un punt de partida i un destí. Aquí, orígens i futur es reconnecten a través del cercle que quan acaba torna a començar. Però el que resulta més interessant de tot plegat és que, connectat al patró circular —el qual es materialitza repetidament en la major part de les imatges— sempre hi trobem el cos. Els cowboys que fan voltes descontrolades dins una gàbia rodona, les pells fosques que caminen per inèrcia al voltant d'estructures circulars i fan rotllanes, una cerimònia al voltant d'una taula sense angles, Solange fent giravoltar un barret vaquer. El muntatge fa d'aquesta mímica una dansa magnètica de petits moviments i gestos darrere dels quals, esborrant o condensant centenars d'anys, s'amaga el primer gest. Com si l'única manera de connectar amb les arrels i la llar fos, precisament, a través de la vindicació del cos negre. En aquest sentit, doncs, és interessant la interpretació de la darrera part del videoclip. Després d'un interludi gairebé metafísic, en què llums circulars oscil·len enmig del buit acompanyats de missatges desconcertants, els mateixos ballarins que protagonitzaven la primera part tornen a aparèixer en forma d'holograma, gairebé descorporitzats, a l'interior d'una simulació gràfica d'un amfiteatre. Dins el que sembla un monumental escenari d'un videojoc, avatars bidimensionals ballen sense possible sincronització, com si després de representar escenes de tradició en el microcosmos texà, ara es teatralitzés una espècie d'univers posthumà completament diferent. Ja no hi ha cos, sinó una subjectivitat (en aquest cas, racialitzada) totalment renovada i menys limitada a la inèrcia de les danses de la primera part. A When I Get Home, la reconstrucció de la identitat és un cercle, una espiral infinit i únicament accessible a partir d'una visió total i expansiva capaç de caminar al futur conservant els orígens. Entre abundàncies de cossos, vestits luxosos i imatges d'holografia personificades, Solange troba diferents matisos per exposar una identitat fluida i il·limitada capaç de connectar individu i comunitat, tradició i present. I el resultat, una transcendent hibridació d'abundants disciplines artístiques per representar aquest tot, és visualment hipnòtic.

[dosgossos]

interferències en un forat negre

Punisher (Phoebe Bridgers, 2020)

Si Joan Vinyoli fos viu, segurament estaria força orgullós de Phoebe Bridgers. O almenys del seu nou disc, Punisher, que arribava a les nostres mans ja a la recta final del confinament, com un últim instant de treva abans de tornar a la normalitat. Com un missatge messiànic enviat a la Terra per guiar-nos en noves aigües desconegudes, una dimensió fosca i enigmàtica, que ens decidíem a afrontar amb els ulls cegats: tots i totes a punt de saltar del trampolí.

En l'etapa de més maduresa de l'obra de Vinyoli, de fet, les piscines, els pous i els gorgs eren motius recurrents per parlar del propi interior del poeta. A les portes de la mort, enfonsar-s'hi significava fer una activitat d’introspecció i, eventualment, fer les paus amb els errors del passat. I en certa manera, és aquest el mateix procés ardu al qual la cantautora nord-americana s'ha hagut d'enfrontar per reconciliar-se amb els seus conflictes interns. Potser, més que no pas una piscina o un llac d'aigües tèrboles, la instrumentació minimalista i lleugerament psicodèlica de les seves cançons ens fan pensar més aviat en un forat negre o una galàxia desconeguda (qui hauria dit que el folk ens arribaria a desplaçar a aquests indrets?). Però el procediment mai no arriba a variar: el jo es deixa caure a les profunditats desconegudes un cop ja s'hi ha enfonsat, assumeix que és el moment d'entrar en diàleg amb el propi interior, intenta tancar totes les ferides i busca una mica d'ordre dins el caos per sortir com menys il·lès millor, però és difícil. You pushed me in, and now my feet can't touch the bottom of you (”Moon Song”).

Hi ha coses que no cal acabar de comprendre del tot per poder entendre-les. Punisher és la psicofonia d'un instant. Són les veus que s'infiltren en fer aquest traspàs, les interferències sonores que s'escolen en el no-res de l'univers mentre un s'hi endinsa sense cap guia ni cap indici de claror. Amb tan sols 25 anys, Bridgers sembla distanciar-se de la jove vitalitat per parlar dels seus temors i dels seus sentiments més conflictius i tortuosos. Com si fos a punt de morir, ja a “Garden Song” lloa la vida retirada i parla d'amor com poques vegades se n'ha parlat. I és que amb una maduresa digna d'admirar, assumeix ràpidament que la vida és contradicció, constant fingiment i resignació. El bell jardí que, cultivat a partir del caos i el desastre i la violència, tothom s'ha dedicat a idealitzar.

En les onze cançons que componen el disc, tot amor està destinat a emmalaltir, i la nord-americana ho assumeix perquè no hi ha manera de resistir-s'hi. És clar que sent ira; però a la vegada, descobrint que també és compatible, aprèn a forjar empatia amb els seus enemics i els actes del passat. Les abundants imatges personals que la cantant es dedica a ennumerar acaben formant un retrat impressionista del seu paisatge interioritzat, un locus amoenus a vegades terrorífic, que és igual d'imperfecte com tot el que narra al llarg del disc. Plena de pors i inseguretats, Bridgers posa en dubte una fe que no sap ben bé si mai ha existit en ella, i les cançons es converteixen ràpidament en belles melodies de desencís. Com si no pogués ser que la vida fos això i ja està, com si hi hagués d'haver quelcom més, necessita sentir; però, a la vegada, es veu obligada a conformar-se amb tot el que té i el que ha viscut al llarg dels anys.

Punisher sembla tan definitiu que, fins i tot, arriba a fer por. La veu de Phoebe Bridgers, del tot fràgi i esmorteïda, és el so d'un presagi recurrent que, enmig del silenci, sembla anunciar el crit. La fi s'acosta, és més que evident; i és segurament aquesta data de caducitat el que la porta a la reflexió, a l'auto-descobriment absolut. I obté respostes: sovint vol perdonar i no ho vol a la vegada; o prefereix complaure abans que enfadar-se. Després de l'avís de l'apocalipsi que arribarà en qualsevol moment, l'esclat inexorable, Bridgers té la necessitat de fer veure conscientment que tot va bé i és normal. Potser és això, el disc: aquest moment de concòrdia abans del desastre que serveix per ponderar el present i fer veure, per darrer cop, que podrà evitar la tragèdia que fa temps que la persegueix. Com els seus sentiments, com l'instant en què tot el que es narra té lloc, tot en aquest disc és volàtil. Quan una persona ho sacrifica tot per complaure, quan dedica totes les energies al benestar de tots els que l'envolten, s'acaba consumint com l'estrella que s'apaga quan precisament fa més llum. I've been playing dead my whole life, and I get this feeling whenever I feel good: it'll be the last time (”ICU”). I, com no podria ser de cap altra manera, el murmuri acaba esclatant en crits i distorsió a la coda de la darrera cançó. The end is here és la sentència final que es dicta, com una onada emportant-se totes les paraules que mai han estat dites, una onada que, en arribar a la costa, es tornarà a dissoldre. Un asteroide que es perdrà en l’absència. I llavors, no quedarà res més que el buit i el ressò.