escopinyades-mentals

[escopinyades-mentals]

I arrivarà es dia on jo deixaré de plorar per tu illa estimada.

A n’Allah li demano que em deixi tenir un jardí com tú, un que pugui compartir amb es meu üelo, i així ell em pugui mostrar com es cuida aquesta illa amb tanta estima com ella té cap a naltros.

[escopinyades-mentals]

Sembla que em vull passar sa calma de sa blanca paret a cop de cop. Veritablement, es sent una mica de satisfacció quan notes algunes neurones morir. La segueix sa frustració de saber que no és suficient.

Puntuació més alta, s’angoixa més profunda.

Deixa'm si us plau deixar anar això que em pesa en un pi, li demanaré permís; estic segura que ho podrà resistir.

Allah m'ho ha donat, no ho puc menysprear; tampoc puc negar que moltes vegades, quan em pregunto es per què, no ho entenc i ho voldria abandonar.

Que absurd tot! No us ve de gust pensar i després avançar? No us ve de gust escalfar abans de saltar i partir-vos sa tíbia? A mi em ve de gust ser capaç de saltar sense escalfar, partir-me tèbia i peroné, però diuen que soc molt jove. Diuen per aquí que soc jove… hi ha nens canuts, hi ha vells de pell llisa.

Potser algun dia Allah em deixi saber es per què.

No vull lluitar més contra tu, sa veritat, només vull que aprenguis a deixar-me en pau. Tu no estàs cansada, però perquè et mous agarrada al meu coll, cridant a on anar.

Bandera blanca, paret blanca, ment en blanc.