eskali55 - Tumblr blog

[eskali55]

Les amistats, els amors, els ideals, els estudis, la fabrica han adquirit la forma de rutina, fer un treball mecànic em permet resoldre mentalment molts dels exercicis que ens han proposat a l’Institut i això em salva durant aquesta etapa.

Malgrat això, el treball a la fabrica, les tasques que cal fer a casa dels parents; s’ha de col·laborar per tal de que el seu engranatge familiar funcioni; fan que realment el cos d’una persona es resenteixi i arribint moments d’una feblesa extrema, ja que a tot aquest garbuix, cal afegir-hi que ara ja si que el meu aparell reproductor funcioni periòdicament i faci que apareguin les primeres anèmies que seran les meves companyes durant molts anys.

Estem arribant al darrer trimestre de la nostra estada a l’Institut, alguna de nosaltres ja prioritza l’amor als estudis, no es el meu cas, peró si que em plantejo intentar cercar una feina que no requereixi tant esforç físic , ho comento amb les amigues incondicionals, i decidim escriure el nostre primer C.V. on per descomptat i afegim una foto mida carnet, en fem les fotocòpies oportunes. Peró ara s’acosta el moment més complicat, les demandes de feina s’han d’entrega en horari laboral de matins i nosaltres aquest temps el tenim compromès i en el meu cas doblement fermat, he de saber com escapolir-me de la feina i dels parents, he de buscar les escletxes que deixa el temps que va de dijous a dissabte, el meu parent cada dijous passa números amb el meu amo .

Aprofitant els darrers resultats d’una analitica i una baixada de sucre que em deixa esterresada al bell mitg de la fabrica, per a demanar permís per faltar el mati del dissabte i poder-me recuperar, per descomptat les meves companyes de feina van fer les resta, ens estimavam tant, el nostre companyerisme era granític.

Així que un dissabte de maig, tres noies van agafar els seus currículums i el primer tren que anave a la Gran Capital on varem seguir 3 dels hospitals amb més renom i els varem deixar tota la nostra experiència a la seva disposició .

Podria dir que anàvem corrent em quedaria curta, feta aquesta gestió varem tornar a la Petita Capital i allà varem seguir amb els dos hospitals , l’ambulatori i fins i tot en unes empreses emergents que feien quelcom incomprensible (es dedicaven a temes que més endevant es van esdevenir informàtics ).

De tornada a casa, sota el paraigües d’haver fet hores extra a la fabrica, els vaig preparar el sopar, vaig ajudar als més menuts de la casa amb els seus deures escolars per acabar adormida en una son profunda on vaig somiar en un somni recorrent on jo saltava per sobre els arbres com si fos un mico.

No van passsar ni tres dies en que va arribar la primera trucada, era d’un hospital de la Gran Capital, sols calia que hi anés a fer una petita prova, peró aquesta vegada van ser els meus parents els quins es van oposar a que jo anés a fer aquesta prova, amb molt dolor vaig haver de renunciar.

Per sort dos dies més tard van trucar d’un dels hospitals de la Petita Ciuat i aquí la meva família d’acollida van mostrar una bona predisposició i fins i tot em van acompanyar a fer la entrevista amb la monja que dirigia l’hospital, aquest acompanyament a mi m’enxiquia i feia que en cap cas fos capaç d’articular correctament els meus raonaments, en acabar la entrevista la monja va ser taxativa “No, no els interesaven les noies que estudiaven, ja que sempre acabàvem portan problemes als metges perquè hipotecavem els seu diagnòstic “ de res va valdre que jo fos capaç de dir que si calia jo seria MUDA.

La tristor i els somnis es van tornar negres i em vaig plantejar seriosament acceptar un novio, que una amiga estimada m’havia guardat perquè tots dos erem de mida petita, ell es guanyava bé la vida, em podia mantenir i es comprometia que mai em posaria cap inconvenient en que jo estudiés i vagareges entre llibres.

Per sorpresa meva, el darrer divendres de maig va sonar el telèfon i la veu de la monja em comunicava que el proper dilluns a les 10 de la nit m’esperava per a poder entrar a treballar al seu hospital, per descomptat vaig acceptar la feina malgrat el terror que em feia haver-ho de comunicar als parents i a l’amo.

Aquell dissabte la veu de l’amo va tronar per sobre el soroll eixordador de les màquines peró a les dues de la tarda signava tots els papers que em posava per davant, la indemnització pels anys treballats no m’ho podia donar perquè no tenia líquid , peró ja m’ho faria arribar per mitja del meu parent, encara els espero, em vaig abraçar a aquelles companyes al encarregat i d’allà vaig treure les ales per a poder volar cap al nou destí .

I es així com un dilluns tres de juny aterro a l’hospital a les 8 del vespre per tal de que les costureres em busquin un uniforme blau amb un davantal i una cofia blanca com la neu acabada de caure.

Inicio la etapa de cot-fluix .

[eskali55]

En arribar al setembre la vida a la fabrica ja la tenia assimilada, la matrícula a l’Institut feta i com que en cap cas havia descartat que el meu futur professional pases per fer d’administrativa-comptable , en aquell temps estava de moda, em vaig matricular en una Academia per aprendre taqui-mecanografia.

Tenia una agenda plena, per sort els parents m’havien fet un “adelanto” que jo aniria saldant a mida que anés cobrant les setmanades, ara ja en sobre marró.

És amb aquesta agenda que aterro a l’Institut, un lloc ple de possibilitats per un ser que té com a objectiu saber per no haver d’obeir.

A l’Institut nocturn estàvem separats per sexe, peró hi havia l’escletxa del BAR, allà ens podíem trobar nois i noies , per descomptat que vaig aprofitar aquesta escletxa fins a convertir-la en una finestra, peró això no es fa en un dia, requereix de temps i constància .

A l’Institut també hi vaig descobrir l’amistat, una paraula que hauria d’estar enmarcada en la vida de qualsevol persona, peró per això també cal temps i constància .

L’aterratge a l’Institut no va ser fàcil , vaig arribar nerviosa , atrafegada i desconeixedora de l’espai, quan finalment vaig arribar a la classe, el professor/tutor ja havia començat la xerrada i els primers pupitres ja estaven ocupats, així que amb mirada resignada em vai dirigir al pupitre que quedava més proper a la tarima dels mestres, mentre la veu del tutor em preguntava qui era jo, li vaig contestar amb el meu cognom, ja sabia que a les escoles de ciutat el nostre nom no tenia cap importància i que sempre seríem anomenades pel nostre cognom, per sorpresa meva ell va repetir el meu segon cognom de manera perfecta, era la primera vegada que un mestre era capaç de dir-ho sense que se li entortolliguesin les lletres, era un bon començament.

Vaig seure al costat d’una noia normal i amb veu baixeta vaig preguntar qui era aquell mestre i que representava que ens havie d’ensenyar? La noia normal no m’ho va contestar mai, perquè aquell mestre amb una veu de tro va dir el meu cognom i em va deixar clar que allà les preguntes les feia ell, qui era jo per arribar tard i a sobres tindré el “morro” de posar-me a parlar?. Vaig quedar muda i amb el ferm pensament de que al dia següent seria la primera d’arribar.

Així va ser com el segon dia vaig arribar d’hora i vaig ocupar un dels primers pupitres, per sorpresa meva va arribar una noia d’aspecte angelical i de mirada freda que em va dir “surt d’aquí , aquest es el meu lloc” amb tota la calma del món la meva resposta va ser un NO rotund, contundent, en cap cas jo no deixaria el meu pupitre ni cediria mai al territorialisme humà, per descomptat amb ella no vaig tramar amistat peró la meva ectitid va fer que al meu entorn s’apleguesin un bon grapat de noies amb les quines podia comptar .

El temps d’institut va ser un temps de descoberta, d’aprenentatge, de reptes, d’ amistat i d’amor.

Va ser un temps per descobrir el mot DICTADURA , l’atemptat a en Carreró Blanco (73)en va obligar a circular de dos en dos, circular a les tantes de la nit amb l’escalf d’una altra persona i amb la por al cos, de poder ser detingudes, crea vincles vitals que s’allargaren en el temps. Peró nosaltres teníem aquella joventut i aquella alegria que ho desborda tot i que et fa invencible, va arribar la primavera del 74 i amb ella l’assassinat d’en Puig Antich, per descomptat que varem participar en les revoltes, que varem tallar la carretera que unia dues capitals i que agafats de mans ens havíem conjurat que allà ens quedaríem fins a sentir l’alè dels tancs i així ho varem fer, no va ser fàcil peró estàvem junts,militavem en un partit clandestí , ens passàvem el libre “Rojo” que anave de mà en mà.

Les classes eren interesants peró la vida política i social encara ho era més, si hi havia na causa perduda allà estàvem nosaltres, perquè ara si hi havia un nosaltres potent, intens, meravellós .

Peró arriba un dia en que no saps ni com, ni perquè l’adrenalina baixa els nivells, la primavera s’està acomiadant i sents una atracció inmensa cap al buit, cap al no res, visualitces la teva mort i aquesta imatge es torna recorrent i atractiva, molt més atractiva que entrar a veure al BAR molt més atractiva que aquell examen de mates que ja saps que et retara, molt més que el novio a qui estimes amb bogeria i a qui per descomptat ni li has parlat d’aquesta ideia que fa dies que et ronda.

La ment es capritjosa i segueix el seu pla, esculls l’escenari , el moment, per sort no tens presa i esperes uns dies més, perquè tens la certesa que ho faràs.

I si, si arriba el dia previst i es just quan ja ho tens a tocar que la mà del teu mestre t’aferra fort t’abraça i calla mentre et deixes anar desfeta per la intenció i l’acció que anaves a fer, no t’ho recrimina, no t’humilla, no et fa sentir malament , es prou hàbil com per saber trobar la manera de dir-te que la vida t’espera....així t’ho diu amb una pila de llibres per llegir, uns exercicis per fer amb la ment, et fa sentir una alumna estimada que malgrat que mai ha portat els deures escrits, sempre els porta al cap.

Va ser llarga la nit, varem parlar molt i de moltes coses, ens varem emplaçar al proper setembre en que de ben segur ens tornaríem a trobar

[eskali55]

CRÉIXER

Tot era fàcil, els menuts anavem a escola a aprendre de lletra, lloc on tots erem criatures unes petites i altres més grans, en arribar la nit dormíem abraçats uns amb altres per allunyar les nostres pors, molt al principi dormia amb els pares, després amb les tietes, els cosins, els germans ...

Fins un dia que va arribar al mas una mestra, venia de terres llunyanes, no parlava la nostra llengua peró amb la mare es van entendre amb facilitat, la mare tenia la sort d’haver pogut anar a escola de monges i això li oferia un estatus i un coneixement que la resta no teníem, ràpidament l’escola es va omplir d’aquell nou idioma i en un no res, els meus entre sons es van poblar amb el nou idioma i ho dic de manera literal, jo era l’escollida per compartir el llit amb aquella mestra que es pintava la cara i les ungles, amb ella vaig aprendre que el borrissol de les cames i dels braços no eren ben vistos i que calia eliminar-los , no vaig entendre gran cosa del que deia mentre jo dormia, sols puc dir que un bon dia la mare va dir que no la volia veure mai més, vaig sentir un cert desconcert perquè encara que no l’estimava, m’agrada molt el vermell de les seves ungles.

Així va ser com va arribar una altra mestra, aquesta també venia de terres llunyanes, peró parlava la nostra llengua , per sorpresa de tots naltros el primer dia de classe ens va dir que un cop passéssim la porta de l’escola parlaríem amb la llengua de l’imperi , l’excitació a la ment: teníem un imperi que parlava en una altra llengua , peró la frustració va ser monumental en descobrir que la famosa llengua no era altra que aquella que ja dominavem . Ho varem fer com ella ens deia a estudi l’imperi i un cop sortíem reprenien les converses en la nostra llengua, amb ella també vaig compartir llit i abraçades, ella era de ciutat i els sorolls de la nit li feien molta por

En arribar l’hivern i en caure les primeres nevades no es va voler quedar a casa sola, així que carregats amb les galledes varem enfilar camí de la font i just en arribar a l’alcinera va relliscar i es va quedar estesa sobre el gel, el meu germà petit i jo no ens ho podíem creure, tota una mestra no sabia caminar per sobre del glaç? si no hi havia res tant sencill com apalancar bé els peus, entre la sorpresa i el desengany varem ajudar-la a redreçar-se, i altra volta em va tocar a mi acompanyar-la al llit i cuidar-la.

Va ser durant la primavera, va venir un tiet a qui jo no coneixia i vaig poder observar el primer bes de enamorats, doncs si la mestra i el tiet desconegut es feien petons d’amagat, d’aquí en vaig deduir que segurament es casarien , res d’això va passar perquè un cop va marxar el tiet va venir el seu nòvio, un xicot molt maco que feia de marxant d’un vi de polvos, això ho deien els homes de la casa, eren els experts en vins , amb aquell xicot no tenia futur ja que aquell vi i aquella empresa no rutllarien, era marxant del vi DON SIMON .

El curs escolar es va acabar, ens varem acomiadar de la mestra i del seu xicot sense futur i la casa es va tornar a omplir de parents i de cosines i cosins amb qui jugar , pasturar les vaques i berenars a les fonts, estiu de dies llargs de córrer amunt i avall , de regar l’hort i es just en una tarda mentre regàvem l’hort un dolor intens m’atrevessa les costelles ,em fa caure les llàgrimes deixo la galleda al costat de la bassa i amb els braços apreto el dolor desbocat que amenaça amb trencar-me i corro a buscar la mare , la trobo parlant amb la seva mare, m’abraço a ella buscant el consol dels seus braços, m’estreny fort intentant amortiguart el meu dolor, mentre la veu de l’avia diu “que en sap ella de tot això ?” La veu de la mare diu RES . Aquell dia el dolor va remetre entre bosses d’aigua calenta .

Va ser durant aquest estiu, m’estirava llarga com era i intentava copsar el moviment del creixement del meu cos, malgrat les nits perdudes no vaig poder copsar mai el creixement

Va ser cap a finals d’estiu, vaig anar a passar uns dies amb la TIA, feia de mijordona a casa d’un capella, i va ser en la tranquilitat d’aquella casa amb jardí, amb aigua a les aixetes, en un llit amb llençols blancs on vaig veure la primera sang , em va quedar clar que era un fet impur, la tia va córrer a rentar-ho tot . La veu aspra de la tia em va dir ho hem de dir a la teva mare, ja ets una dona.

Ja mai més vaig tornar a ser una criatura igual, malgrat que van haver de passar més de 6 anys perquè de veritat menstrues d’una manera regular.

La mare em va regalar un llibre “Diario de Ana Maria” i em va dir que allà ho trobaria TOT no hi vaig saber trobar res d’interès .

[eskali55]

ARA O MAI

Tot va començar en una nit de Nadal, en la quina tothom té ganes de ser feliç, aquella en que la nit és llarga, infinita i en que sembla que el sol no tornarà a sortir mai.

Allà en la nit negra, vaig encendre els meus llums, ho vaig fer de manera discreta no vaig fer cap tipus de moviment, ningú va notar que m’havia fet present.

Així amagada puc escoltar el batec del cor d’ella, la seva veu dolça tot acarona amb molt d’amor al seu petit infant, el seu cos es relaxa mentre alleta a aquell ser menut en qui ha depositat carretades d’il·lusió .

Puc escoltar les vaques tancades a l’estable, els matxos rellinar amb ganes de sortir a rondar pel camp, peró l’hivern es extremadament fred, la terra s’ha quedat glaçada i fins i tot els ous de les gallines, guardats dins la cambra de matrimoni s’esberlen del fred rigorós de l’hivern .

Un divendres, dia de mercat, ella i el seu petit infant també pugen al carro, estic il·lusionada finalment podré expandir els meus coneixements .

Aprofitant l’anada al poble ella anirà a veure el Doctor, el meu cor s’accelera podré veure món i conèixer altres persones.El Doctor té un to de veu amable, peró ni en el pitjor dels somnis em podria haver imaginat que tingues la capacitat de detectar la meva minúscula preséncia.Doncs si, ELL diu que existeixo i això provoca un esclafit en ella, es posa a plorar amb desconsol, abraça al seu menut amb totes les seves minvades forçes i demana que facin el que sigui necessari per apagar la meva llum, les seves súpliques tot i ser escoltades no reben una resposta satisfactòria vers al contrari li donen el consell de que hauria de deixar d’alletar a aquell ser meravellós que seu a la seva falda , cap de les recomanacions que faci el metge la poden consolar d’aquell desgraciat moment.

L’hivern es cru, molt cru i el menut de la casa, el seu amor , comença a fer uns sorolls estranys, cada vegada que mama fa uns estertors, menja poc i li falta l’aire per respirar, puc escoltar els plors de la mare, les pregaries del pare, les súpliques del germà gran, tota la casa està trasbalsada està arribant l’hora d’anar a buscar al metge i al capella, una robeta blanca està preparada per un trist final. El metge dona poques esperances, sols hi ha unes injeccions , que tal vegada puguin paliar un xic l’ofèc. Una veïna d’un mas proper s’ofereix a vindré cada 8 hores a administrar els vials, mentre el capella resara per a aquesta pobre ànimeta. Tots aquests fets han jugat al meu favor, per uns dies s’ha oblidat de mi i jo he pogut aferrar-me a les entranyes.

L’Infant recupera el seu to rosat, torna a respirar amb normalitat i segueix mamant ara ja casi amb desfici..... i l’aire net anuncia la primavera.

Durant la primavera ho he passat francament malament, un dia ella es va tirar per les escales i em va costar deu i ajut no caure desplomada, un altre dia en el que semblava una pasejada tranquila es va tirar per unes margeres posant en risc la seva pròpia vida, carrega el seu menut amunt i avall i li fa promeses d’amor etern.

Amb l’arribada de l’estiu la meva situació no millora, ara en el mas hi ha més llibertat de moviment , renta la roba de genolls mentre intenta desprendres de la presencia d’aquesta llum que li resulta tant forassenyada.

El setembre arriba amb les seves pluges i els boscos s’omplen de bolets, en hi ha a tord i a dret, una manera amable de la natura per compensar una mala anyada.

L’estiu s’ha acabat, fa uns dies que he deixat d’escoltar les veus del menut de casa, escolto la seva veu clara i neta que convida al seu fill gran a anar a buscar bolets, van amb un pas entre decidit i toper, no fan gaire camí i un cop en el bosc ella indica on hi ha els bolets i deixa que el nen els culli i els guardi en un gran cistell .

En tornar a casa, ja de capvespre i un cop s’han allitat totes les persones que viuen en el mas, indica al pare que creu que ha arribat l’hora d’anar a cercar la comadrona

El pare avisa a la TIA i li diu que ell marxa al poble, ella va a l’habitació i s’ofereix pel que pugui ser necessari , ELLA sols necessita un got d’aigua de serp per alleugerir el dolor.

En sortir la tia de l’habitació es posa dreta de cop, al costat del llit i intenta expulsar-me del claustre matern i aquesta vegada si, aquesta vegada ho aconsegueix i surto disparada de cap, cap al terra fred i dur, em mira amb la seva mirada decidida peró just en aquest precís instant la porta de l’habitació es torna a obrir i apareix la tia per fer una pregunta banal , la boca se li queda oberts mentre observa l’escena i amb veu perplexa diu és una NENA .

Han passat pocs dies d’aquests fets i arriba la meva àvia amb el menut de casa, s’acosta al bressol i diu “Una altra desgraciada al món “

Vaig arribar en aquest món als 9 mesos justos d’haver encès els llums, no em vaig retrasar ni un segon, sabia que era ARA , mai vaig contemplar el MAI

[eskali55]

LA FÀBRICA

La primavera comença a treure el nas, totes nosaltres tenim una petita llibreta on anem anotant tots els pecats que estem cometen al llarg d’aquest més de maig, cada dia portem flors a la MARE DE DEÚ que hi ha en una petita capella que hi ha en el pati de les petites, cada dijous d’aquest mes eccepcional, ens cobrim els rostres amb els nostres tuls blanquisim, immaculat i els dediquem a la pregària, a demanar perdo, hi ha tantes accions per les quines necessitem demanar clemència i esperem amb desfici que arribi el darrer dijous per a poder cremar la llibreta i quedar lliurades de totes les nostres culpes.

Peró enguany durant aquest mes si ajunten altres factor, ha vingut el fotògraf i ens han fet fotos individuals, ha vingut un equip de psicòlegs, ens han fet una bateria de preguntes, que res tenen a veure amb els exàmens, a la classe hi ha un neguit inmens, moltes de nosaltres deixarem els estudis i ens encaminarem cap a la nostra vida adulta, altres es quedaran i cursaran el batxillerat SUPERIOR , son aquestes darreres les quines cada dia es mostren més desafiants amb les monges fins a arribar a extrems que un any enrere haurien sigut impensables, a voltes sense venir a tomb es posen a menjar o a xerrar al tord i dret i es just en una d’aquestes converses, que la nena més preciosa i ben valorada deixa anar un ......”el meu pare diu -que deixar els estudis ara, és el pitjor que podem fer, que cap dona no té futur fora del matrimoni “ Aquestes paraules li costen una expulsió de classe i totes nosaltres som classificades de “endemoniades” que sort tindrem de la petita llibreta i de la foguera on podrem cremar-ho tot i resorgit com a ser dignes de ser filles de Deú.

Peró amb els mots passa allò de que ja no poden ser reclosos i es queden vagan per l’espai i per la ment de qui els ha escoltat.

El mes de maig s’acaba i finalment, una certa calma va retornant a la classe i es just en aquest espai de tranquilitat que un bon divendres en tornar de l’escola, a casa dels parents i trobo els meus pares, el cor em fa un salt de por, segur que algú els deu haver dit que m’he convertit en un dimoni, just ara em ronda pel cap fer-me monja missionera i anar cap a l’Àfrica, que allà hi ha moltes criatures que necessiten mans que els cuidin. Ens fem els petons de rigor i la mare em comenta que les monges volen fer una reunió amb ells (tutors legals) i el matrimoni (tutors accidentals) amb el quin estic vivint. El to i els darrers esdevinaments no em deixent dormir en tota la nit.

El dissabte els meus quatre tutors, es vesteixen amb els millors vestits i marxen cap a veure les monges, mentre jo em quedo preparant el dinar amb la besàvia més encantadora que he conegut mai, ho preparem tot i deixem la taula parada, ella diu que davant aquestes situacions el millor que es pot fer es prendre una bona cervesa negra, que sempre va bé per aclarir les ideies, va ser la meva primera i darrera cervesa .

Ens entaulem en un ambient enrarit on la conversa es fa esquiva i es pot escoltar el crec-crec que fa l’enciam dins les boques dels adults; jo no en menjo, no soporto aquest soroll; ja hem portat el bacallà amb samfaina a taula i la besàvia comença a servir-ho i es aleshores quan la veu del meu tutor accidental deixa anar “ -Ella té dret a saber-ho” la mirada de la mare es torna de gel i el mira fixament peró ell ja no callarà .

La reunió ha anat bé, sols hi ha un petit problema, en aquelles preguntes que ens van fer, aquelles que no treien cap a res, resulta que sembla que estic dins del grup de les nenes més brillants que hi ha a la classe i elles estarien disposades a deixar-me seguir estudiant. La mare talla en sec la conversa, ja ho han dit allà (inclou al pare, que no ha obert boca) i ho repeteix aquí , de cap de les maneres i sota cap concepte la seva filla no seguirà cursant estudis, fins aquí podíem arribar, si fos un nen en podríem parlar, peró una nena nooooo i molt meyns jo, que tinc un germà que li costa tant, no ho pensen consentir mai. La conversa s’allarga i davant meu veig dibuixat el meu futur, acabaré els estudis d’aquest curs, tornaré al poble (ara ja no vivim a pagès ) i ella ja es cuidarà de que pugui entrar d’ajudant a l’empresa on treballa el meu germà gran i transcorregut un temps prudencial em casaré amb un molt bon noi, ja ho ha parlat amb la mare del noi i totes dues ho veuen bé. Així que això ja està dat i beneit.

Els pares marxen, les classes continuent i la meva ment no para de donar tombs, els temps que al llarg d’aquests quatre anys se’m feia interminable, ara vola i s’esmuny com l’aigua.

Arriba el darrer dia i marxo de l’escola amb la certesa que mai més tornaré a pujar aquells esglaons que separen els pobres dels rics.

Els parents em porten al poble, el meu destí està escrit, peró en tornar-nos a entaular es torna a parlar del tema, la mare està més calmada, fet i fet la possibilitat de matrícula està exhaurida així que podem parlar tot el que volguem.

Així és com jo puc dir el que penso “vull continuar estudiant” la mare diu que si sóc capaç de buscar-me una feina, de matricular-me i de buscar-me la vida ella no em lligarà .

Comença l’estiu i em veig obligada a cercar una feina al poble, a casa no es pot vagarejar, així que començo un treball de costura que aporta uns ingressos minsos i que em fa sortir llagues als dits.

A mitjans d’agost truca el meu tutor temporal,si vull m’ha trobat una feina en una fabrica en el torn de mati de 5 a.m a 2 p.m. I una de les monges està disposada a tramitar la meva matrícula en l’únic institut on encara queden places .....no ho dubto gens!!! Estalviaré el drama que la mare em va fer.

La meva primera setmana a la fabrica va ser esfereïdora, aquelles dues màquines devoraven les fossades cop llops famolencs i encara que corria amunt i avall sempre hi havia llums vermells reclamant la meva atenció .

En arribar el dissabte vaig pujar a casa de l’amo, em va donar 50 pessetes en mà i em va dir que no m’acomiadava de miracle, que la meva feina no valia ni el preu d’el sobre on s’havia de depositar la setmanada .

Amb aquesta quantitat ja puc començar a pagar l’estada a casa dels parents. Les següents setmanes van ser un no parar, no consentia un sol llum vermell.

Us puc asegurar que vaig arribar a ser feliç en aquella fabrica, que per boca de l’amo vaig arribar a escoltar alguns dels millors elogis que m’han fet mai.

[eskali55]

Ahir vaig anar al supermercat amb la prudència de la nova normalitat. Mascareta, gel i distància de seguretat.

Vaig fer la meva compra que era petita, i quan estava a la fila per pagar, entre cercar els doblers i guardar el mòbil em va caure el meu bitllet de 20 € que tenia per pagar, i el senyor que estava ben davant meu, acabant de pagar les seves compres a la caixa, lentament es va ajupir i va agafar el meu bitllet.

"Quanta gentilesa en temps de pandèmia" vaig pensar. Li vaig estendre la mà esperant que m'ho donàs, tractant d'estar lluny perquè se sentís segur mentre li agraïa el gest. Fins que el senyor em diu el següent:

"El que es troba a terra és de qui ho troba!".

Tot d'una, ell se'n va anar... naturalment, com si res dolent hagués passat.

Vaig mirar a la persona que estava darrere meu i a les que estaven a l'altra banda i elles em responien amb una mirada atònita i incrèdula, xiuxiuejant coses entre si.

Em va fer un rabier, gairebé incontrolable!

No m'hagués costat res donar-li els 20 € si me'ls hagués demanat, però que em prengui per idiota i betzol... No podia consentir, i aviat el meu ego va voler fer justícia per compte propi... Em va entrar el mal geni, la mala llet, que també habita en mi!

Ni tan sols vaig pensar en la pandèmia!

Vaig deixar les meves compres, perquè no hi havia manera de pagar-les (havia deixat la meva targeta a casa), i em vaig anar darrere d'aquell energumen fins al pàrquing perquè em tornàs el meu bitllet.

Quan em vaig adonar, les persones que estaven més properes a la cua van venir escapades darrere meu, curioses per saber què passaria...

I allà, al bell mig de l'aparcament, es va armar l'enrenou, la gent va començar a ajuntar-se. El vell em va mirar amb menyspreu i va actuar com si fos invisible.

Quan va arribar al seu cotxe, va col·locar lentament les seves dues bosses a terra per cercar la clau i obrir el maleter.

Vaig pensar: "És ara o mai!"...

Li vaig agafar les bosses de la compra i li vaig dir les seves mateixes paraules: "El que es troba a terra és de qui ho troba!" i vaig sortir corrent com un fibló d'aquell soterrani, entre l'ensurt i la satisfacció, orgullós de la revenja!.

Els xafarders van començar a aplaudir; quan vaig veure que l'home s'havia encabronat i va sortir de l'aparcament fet un ecchymose tombant tots els cons grocs que indicaven el camí de sortida.

Vaig sentir aquest pic d'adrenalina, fruit de l'ensurt i el nerviosisme, però després gairebé m'ofeg del riure (d'aquestes rialles nervioses), i me'n vaig anar...

Quan vaig arribar a la casa, vaig obrir les bosses i vaig trobar:

-3 kg de llom

-1 kg de salmó

-Olives verdes i negres, tàperes i envinegrats

-Cuixot salat i dolç, formatge de Maó i de Parma, i iogurts de dos sabors, sense lactosa

-1 pa integral de blat xeixa

-1 flascó d'oli d'oliva

-2 ampolles de vi blanc i negre

-4 lliures de xocolata negre del 80%

-2 bosses amb bacallà i orades fresques

-1 pa integral

-1 pot de maionesa

-1 pot de mostassa

-500 g. de carn de vedella

-500 g. de carn d'endiot

Mai en la història de les meves compres van ser tan ben aplicats i rendibles 20€ com els que em va robar aquell boig.

I ara som aquí, a casa, assegut tranquil·lament, prenent-me un vinet, menjant i pensant en la facècia, mentre escric: soc una persona que clama justicia o una persona venjativa?

Ho has llegit fins aquí?

Òbviament això no és real. És una campanya d'animació a la lectura!

La lectura estimula la nostra ment i fa virgueries amb la imaginació, ens fa viatjar a altres llocs i ajuda en la comunicació.

Sí, jo també he picat. Còpia, aferra-ho al teu mur, si vols robar un somriure 😀 a les persones amigues. O almenys que llegeixin una mica. Salut i abraçada forta!!

[eskali55]

Fa dies que la vida s'ha vestit de paper d'estrassa, aparentment tot sembla normal, però sento el dolor d'haver-me de vestir i posar-me les sabates que m'han llegat els peus.

El meu cos i la meva ment es neguen a abandonar els llençols de coto antic, que de tantes rentades semblen de paper fi..... En això consisteix la nova normalitat!!!

[eskali55]

Bon dia i bona revetlla de SanJoan

Aquí 👎👎👎 us deixo unes floretes remeieres que són bones per fer l'oli de poniol...fet i fet enguany tots cerquem remeis per guarir-nos les ferides

Feu el que feu gaudiu molt d'aquest dia tant ple de màgia!!!!

[eskali55]

Bon dia vida

Primer día d'estiu, canvi de solstici, diumenge, eclipsi energia positiva, cremar la negatividad.....una pila de feina!!!! madra infinita....Què pot sortir malament?

Estrenem estació!!!!!! I això sempre fa il·lusió

Que tinguem un molt bon diumenge

[eskali55]

Bon dia vida

Ja està? , ja s'ha acabat?.... Sembla que si.....o sencillamente estem en una inter-fase.... Sigui com sigui seguirem!!!!!!

I mira a tú 👇👇👇👇 et veig en tots els meus plans, perquè m'agrades en totes les teves versions.

Bon dia Gent Bonica 😘😘😘

98

[eskali55]

Bon dia vida

Avui la música de la pluja m'ha despertat, les notes tenen un so de comiat, un adeu temporal que porten escrit el mot tornaré.

Malgrat que he escoltat alguna nota que tenia to d'amenaça, jo no he sentit la fiblada de la por, vers al contrari, dins la tristor he notat el coratge de saber-me anclada en un present que parla de futur i que s'encamina cap un estiu que tindrà personalitat pròpia.... Així que avui toca gaudir d'aquest concert..... Gaudim-lo!!!!!

Que tinguem tots un bon dia.

#covid19

97

... els dubtes i la fragilitat poden convertir-se en magia i omplir el buit existencial ....

[eskali55]

Bon dia vida

Fa temps van confinar els parcs, va ser durant l'hivern, feia fred i es trobava a faltar els jocs dels infants... En un primer moment em vaig creure allò de 15 dies.

Els arbres ens han regalat unes fulles precioses d'un color verd brillant, color de vida nova, el parc s'ha tornat invisible i s'ha convertit en una espècie de fantasma adormit.

Mentre espero l'obertura dels parcs, de tant en tant engego la tele i escolto que hi han rebrots (una paraula meravellosa) que al igual que els parcs ara s'ha tornat fantasmagòrica.

Surto al balcó i em deixo cautivar pel verd suau dels brots nous... I la piuladisa dels moixons

#covid19

96

[eskali55]

Bon dia vida.

Seguim ennuvolat en una primavera que ens fa l'ullet i ara i adés ens convida a sortir, anar..... Mentre una especie de recança ens diu queda't a casa i espera a veure que passa...

I mentre vivim amb aquesta incertesa ens van explicant tantes misèries que han passat mentre nosaltres "creiem" que vivíem, que a voltes penses que millor no tornar mai a tanta miseria humana.

94 dies

[eskali55]

Bon dia vida

Una de les darreres fotos que vaig fer en l'altra vida..... Tot i que l'objectiu no era fer fotos a mi em va cridar l'atenció aquest mot sencill que fem servir alguns humans per desitjar-nos el millor.....

Doncs això, Bon Dia Vida!!!!

#covid19

88

Arriba un moment a la vida on al mirar enrere, t'adones de que la vida no és per analitzar-la a totes hores, ni entendre-la sempre, ni per complicar-la quan no cal només és per viure-la.....

[eskali55]

Bon dia VIDA

Seguim caminant cap a una " nueva normalidad" la ment i el cos trontollen en aquest desplaçament insegur, définit amb uns mots que no acaben de quadrar, perquè es miri com es miri, nova i normalitat no lliguen....

Peró ja sé que en la NOVA hi haurà unes normes, unes regles, unes disposicions, unes persones..... Que no formaven part de la vida anterior....

Com un nàufrag vaig preparant la maleteta per endur-me aquelles vivències esencials de l'antiga normalitat.....Peró avui també sé que la maleta que ens podem endur és ínfima, casi insignificant..... Així que em permeto el petit luxe de fer el dol (avui és pot fer, demà no ho sé).

I DEMÀ ? Demà, intentaré construir un futur variable on segur que també hi sabré trobar bocins de felicitat.

#covid19

87

"El que negues, et sotmet. El que acceptes, et transforma" Carl Gustav Jung

[eskali55]

Bon dia vida, bon dia persones boniques

Entre nuvols, pluja i sol iniciem una 2 ona fase..... sols puc dir que tinguem una bona setmana

Cuideu-vos.

#covid19

86

"Tanco els ulls i penso la història que m’agradaria viure. Això és fàcil. El que és difícil és tornar-los a obrir."

Ovidi Montllor.

[eskali55]

Bon dia VIDA

“He anat construint

el seny del meu refugi.

Hi visc amb la tristesa

i la felicitat,

veïnes implacables”.

Joan Margarit

80

Avui pujo escales, segur que vindran dies per baixar-les...