itsmargaperello - Tumblr blog

[itsmargaperello]

Empatia ineficient

Empatia, quina característica tan buscada i tan poc aclamada. Els que la sola practicar acostumen a ser espècies en extinció. Ànimes incompreses que desaparèixer sovint de nombroses vides, degut a la incompabilitat de caràcters. Són vides amb una capacitat de connexió extrapolar, amb una habilitat d’implicació emocional i de comunicació inusual. 

Sovint, no acabem d’afrontar situacions perquè se’ns escapa la solució, se’ns apropa la culta i l’error no és una bona amistat. 

La resposta enfront la culpabilitat és variant, canviant i no tots actuem de la mateixa manera. N’hi ha que acceptem els errors i ens serveixen per aprendre a millorar, per aprendre sobre el comportament humà, social. 

Però d’altres no saben com avançar davant la muralla, i, a vegades, només a vegades, escapen, desapareixen, marxen, es dilueixen i posen fi a la relació, a la comunicació. 

Quan no saben que la ‘no comunicació’ és una altra forma d’expressió. Més buida, més distant i susceptible a interpretacions. 

Covardia. Intolerància. 

Empatia deficient que requereix un creixement personal per suplir els baixos nivells de maduresa. 

I aquí seguim els empàtics sobrevivint en un món de incomprensió, de solitud convivint en un univers paral·lel a la covardia. 

[itsmargaperello]

Amb tu, tot.

Amb tu tot, tot el que puc somiar, tot el que la meva ment pot assolir, pot generar, pot crear. Ho vull tot. 

Viure les hores, els dies, els mesos, els anys que em queden per respirar. 

Tot amb tu, fins que la llum s’apagui, fins que el món esclati, fins que mori la vida. 

Amb tu, tot. Amb tu sóc capaç de trencar barreres, de rompre les normes, d’acabar amb el present, el passat i el futur, i viure així en un etern estat atemporal que sigui inesgotable. 

Amb tu sóc la millor versió de mi, sóc el resultat d’una suma perfecta i no vull cap més resta ni divisió. 

[itsmargaperello]

2 0 1 9, presència i no absència

Cada any que suma la meva vida, el meu camí, li demano al destí nous reptes, noves aventures. Li demano salut, però també amor, treball i molts països per descobrir. Li demano propòsits, objectius i més esport i energia per a fer-ho tot. Però també més somriures.

Sempre fem aquest balanç al arribar cap d’any i és en aquest moment que ens adonem que les coses tenen un final i que només ho tenim present quan veiem que arriba la culminació, la sortida, el fi. I això, ho podem aplicar a tots els aspectes de la nostra vida. Només ens adonem de la rellevància que tenen les coses per nosaltres quan desapareixen, s’acaben, marxen o moren...

La realitat és dura, és puta, però és això, la realitat. Potser el que hauríem de començar a fer és viure més en el dia d’avui, viure amb el final de les coses més present i així valorar cada instant, cada segon, cada minut ple de somriures.

Valorar així també els que estan al nostre voltant i que un dia marxaran també. Valorar els que ens abracen sense demanar-ho, els que ens inunden de petons a les nits i ens donen escalfor fins a morir.

Al nou any li demano somriures, presència i no absència.

[itsmargaperello]

Ascendents/Descendents

Al llarg del dia podem arribar a creuar-nos amb més d’un centenar de persones, d’ànimes, de vides paral·leles. Podem arribar a descobrir mil històries d’amor, aventures nocturnes, infidelitats, problemes familiars, tensions laborals, conflictes personals, malalties... i fins i tot la mort. La podem trobar al nostre voltant. 

Aquesta és l’emoció d’una dia nou, d’un nou inici amb 24 hores per conquistar, amb centenars i infinits segons per somriure. I a vegades, entre totes aquestes vides que ens creuem enmig del camí neixen les coincidències. Però que no t’enganyin, no t’enganyis. La teva puresa no és la mateixa que la dels demés. No et confonguis perquè la teva frase “som iguals, com dues gotes d’aigua” no existeix. No hi ha dos punts iguals, només similars. El mateix amb les persones. 

Moltes són les ocasions que aquests similars són únicament màscares que es mostren d’aquesta forma per arribar a ser algú de valor. 

Pedres negres que volen assolir la teva tonalitat de verds, blaus o la teva escala de vermells. Un arc de Sant Martí de colors que representa la teva innocència i la teva essència, pura, neta, tendra.

Crèixer és aprendre a descobrir les pedres de veritat, les similituds reals.

 Rodeja’t de vibració, llum, somriures, de força, d’optimisme, d’acceptació, de perseverància, de vida...

Rodeja’t de les facilitats, de les coincidències, de la bona fe, de l’atenció, de la presència i no l’absència. 

Envolta’t de les ànimes que et facin sentir única, forta i valenta. Més feliç, més plena. 

I si caus en el joc de màscares, doncs rodeja’t dels que et donin la mà i t’ajudin a posar un peu al davant per tornar-te a posar-te dret. 

No serà fàcil però si segueixes els teus instints i ets fidel a tu mateix, arribaràs a la vida plena. 

[itsmargaperello]

Sincronització de sentiments

Un sentiment nou neix dins del meu cos i el vull retenir, vull que es quedi dintre del meu cos i guardar-lo per sempre. 

Tampoc m’agrada la idea de que vulgui escapar-se del meu interior tan ràpid, però em resulta impossible controlar-lo. 

Tanco els ulls i em centro en fer-li lloc dins el meu món, però necessita aire, necessita veu, necessita explosionar.

Se m’escapa de les mans i surt a l’exterior. Es fa present a cada pas que dono i ja és part del meu jo exterior. Ha passat a ocupar tot el meu univers i no puc parar de sentir-ho a cada minut. 

La il·lusió, l’alegria, el sentiment... omple cada racó del meu dia i no puc frenar-ho. 

És impossible parar un huracà, una tempesta, un tsunami... Som com una gran onada, la conjunció perfecta del mar i la brisa estiuenca característica de la Tramuntana. 

Si hem d’esclatar contra les roques, doncs ho farem plegats. Alineats, sincronitzats pels nostres sentiments. 

[itsmargaperello]

That time of year <3

[itsmargaperello]

Màgia sense expectatives

I de sobte arriba, apareix, quan menys esperes, quan menys ganes tens... Quan ja havies perdut les ganes, arriba la llum. Torna a brillar amb força, com aquella estrella que surt enmig de la fosca nit i reviu. Reviu i torna a il·luminar tots els camins nocturns, totes les dreceres, totes les rutes que estaven submergides enmig de l’obscuritat. 

Pas a pas, paraula rere paraula descobreixes un univers que, cada cop, et deixa més sorprès. Petó rere petó, abraçada rere abraçada te’n adones de la conjunció complementària que neix. 

I és així com sorgeix la màgia, sense esperances, sense expectatives, sense voluntat, apareix la sorpresa. 

I te’n adones de la manera més senzilla, simple, pràctica... I és que el temps vola, les agulles del rellotge corren i tú no vols que acabi la nit, ni tampoc que s’esvaeixi aquell moment. 

Són infinites les sensacions al sentir pell amb pell, al obrir els ulls i sentir aquella respiració que envolta la teva nuca. Però especialment és indescriptible la llum que omple el teu pit. 

La llum que ja estava fossa, ara torna a guiar els teus dies i et fa vibrar. 

Pot ser sigui temporal o pot ser sigui infinit, però almenys ha tornat la claredat i... els sentiments. 

I la màgia que pensaves que ja t’havia abandonat, la sorpresa de l’inesperat. 

[itsmargaperello]

Jugar sense filtres

Jugar a ser humans. 

El joc de viure. Sembla digne d’una pel·lícula de Hollywood, però la vida, el simple fet de llevar-se cada dia i posar un peu a terra per començar la jornada, s’ha convertit en un joc de supervivència. I ara més que mai. 

No només per la recerca de noves fronteres on viure en pau i en condicions dignes dels éssers humans; ni només per la constant lluita per acabar amb conflictes armats, moviments terroristes, pobresa, desnonaments, violències de gènere, entre altres conceptes que s’han anat popularitzant. 

Sinó també perquè el ritme de vida del món occidental s’ha triplicat en velocitat i ha convertit en efímer tot el que toca. A més de precari. Els llocs de treball s’han multiplicat i els sous s’han dividit. Les cases s’han fotocopiat i l’Eixample ja està dividit en Dreta i Esquerra. I encara potser que li poguem trobar més direccions, més quartes parts. 

Els preus s’han desorbitat i les amistats s’han convertit en K’s. Les relacions han canviat i ara, sovint, ja no es queda per parlar de la feina, dels gustos, de les rutines, de la família, de la parela... Ara alguns queden per parlar de les fotos publicades, de les influencers a seguir. Ah i del noi que he conegut a través d’una aplicació.

Les estratègies de l’amor ja no es basen en una mirada. O en una coincidència bibliotecària. O esperant a la cua del supermercat. 

Ara les estratègies amoroses són els Likes, els Match i si no funciona, doncs hi ha milers d’usuaris al voltant teu no? Almenys això és el que anuncia ‘Meeting’. 

On s’han quedat les formes. On s’ha quedat el temps per prendre una canya amb uns amics i parlar de “com ens van les coses”. On s’ha quedat l’amor de veritat. L’amor que fuig de les pantalles. On s’ha quedat el joc real?

La ficció supera la realitat. I jo prefereixo viure a la realitat...

Però com sempre he estat l’estranya. La romàntica, la passional, la tendra, la bona...la que perdia jugant en tots els jocs. Però sabeu què? Que no sempre es guanya i que per mi les meves pèrdues són guanys perquè almenys no m’he sotmès a l’egoisme, a la banalitat, a la manipulació i he estat fidel a la meva puresa, la meva tendresa i la meva essència. 

Vols jugar? T’espero per començar, però a la realitat. Sense filtres. 

[itsmargaperello]

El temps de la memòria

Tot just fent memòria, me’n he adonat que m’he quedat sense records. Sense imatges, sense fotografies mentals. Sense aquells ulls foscos, sense aquella mà robusta que m’abraçava contra la seva panxa petita i una mica peluda. 

M’he oblidat de tu, del teu somriure, del teu respirar. De la forma que m’agafaves de la mà i de com em besaves al front. 

M’he oblidat de la teva forma de dormir i de com tenies cura de mi quan els demés no podien. M’he oblidat de tu. 

Intento trobar-te entre els meus pensaments, intento visualitzar-te en totes les meves forces però només aconsegueixo enrecordar-me del dia que vas marxar, de l’última vegada que et vaig veure en vida i de la teva forma d’acomiadar-te de mi. 

Per què? Per què no puc filtrar els records i visualitzar-te de la millor manera que podria fer-ho. Per què hem de perdre el passat? 

“Tot passa”, una frase que m’acostumen a dir, tant lo bo com lo dolent passa. Però jo no vull que passi, no vull perdre els records de la meva infància, ni tampoc els traumes que han marcat la meva manera de ser. 

El meu desig seria no oblidar mai, ni les bones vivències, aventures, instants... ni tampoc els traumes, els moments dignes d’esborrar...perquè són els que permeten recordar les coses boniques que tens i sense uns, els altres no tindrien el sentit que tenen. 

El pas del temps, el rellotge que no para, les hores com corren i els dies que no deixen de néixer i morir. 

Recordar els milers instants amb tu seria tot un regal, però potser, amb un ja en tinc prou... perquè encara que no ho cregui és el millor instant que visito quan necessito una abraçada teva, pare. 

[itsmargaperello]

#selflove

Agenda plena. No puc quedar fins dimarts que ve. I així successivament. 

Hem agafat un ritme de vida que no ens permet escollir, no ens permet llibertat, no ens permet frenar i pensar. I els que ho fem, a vegades, ens etiqueten d’estranys. 

T’has passat tot el cap de setmana a casa?, acostumava a dir abans estranyada. I ara penso què idiota era al fer aquesta pregunta perquè no hi ha res com reconnectar amb tu mateix i fer allò que desitges i t’omple a cada moment. 

M’encanta llegir, escriure...i què escrius pregunten les vides externes? Doncs sobre la vida, sobre com de difícil és viure sola en una gran ciutat i sobre lo feliç que puc arribar a ser quan estic sola, al meu món sense distraccions, sense necessitats de res ni de ningú. 

Avui tot passetjant enmig de les fulles seques i tenyides de marró que cauen dels arbres, m’he adonat que penso, molt, penso molt, però m’agrada. I sóc exigent. I inconformista. I sovint em diuen que ho sóc massa. I sí que hi ha conformismes a la meva vida, però només quan la base de tot val la pena no, sinó l’alegria. 

Em conformo vivint a Barcelona en un espai meravellós que li dic casa. És petit però com és per mi, em conformo. Em conformo treballant en allò que m’agrada per un sou digne, perquè sé que sóc jove i ja arribarà el moment de créixer. Em conformo viatjant de tant en tant, perquè val més poc i bo que molt i que no t’ompli. Però en el que no em conformo és en com m’han d’estimar i com he d’estimar. En qui m’ha d’acompanyar en cada passa que pugui fer i en qui m’ha de valorar pel què sóc. No em conformo amb un amant, no em conformo amb un sopar, ni amb un missatge de bon dia de tant en tant. O cada dia. No em conformo si després no es sap estar present, ni es sap valorar cada una de les qualitats i defectes que pugui tenir. 

Per això m’agrada tenir aquests dies per mi, per pensar, per airejar-me, per desconnectar de la realitat. Per descobrir que dins meu hi ha una veueta que quan freno, parla i l’escolto. Li dono força i m’ajuda a seguir endavant, a somriure i a valorar tot el què tinc i he aconseguit. 

Sóc una espècie estranya, en extinció i sé que això no és fàcil de controlar, però tot el que necessito és que m’abracin, m’escoltin i m’acceptin sense jutjar.

Perquè l’empatia és la base de tot i ara empatitzo amb els que somiaven els caps de setmana de casa, els caps de setmana d’introspecció i de #selflove.

[itsmargaperello]

Lentament passional

Les ganes de viure ràpid, són el principi del fi. 

L’adolescència és el punt en el que comencem a viure amb ganes del futur. Comencem a somiar en la majoria d’edat, en el primer amor, en marxar de casa per estudiar fora. 

Comencem a pensar en el què vindrà enlloc de gaudir del que ja tenim. 

A mesura que passen els anys veus com segueixes vivint amb les mateixes ganes de futur, fas plans pensant per demà, passat demà, la setmana que ve. Sense gaudir del moment, de l’avui. O si, però a mitges. Com en tot. 

Ens agrada viure a mitges, la feina mitges, l’esport a mitges, l’amor a mitges. 

Demanes una cervesa i la deixes a mitges perquè se t’ha posat calenta. 

Comences un projecte i el deixes a mitges per manca d’implicació. 

Vas a córrer i a la meitat, tornes enrere. 

Coneixes una noia i a mig camí, la deixes perquè t’agrada més a mitges. Així no has de donar-ho tot. Igual que amb la resta.

I ja comences un altra història, un altre projecte, una altra cursa, sense acabar el que tenies en el present perquè t’agrada més el futur. 

I arriba un dia que t’adones que no has acabat mai cap principi. No has tingut mai cap fi, només un ‘punt i coma’.

A vegades un ‘punt i coma’ és millor que un final, però necessites de finals per adonar-te de la manera com vius. Necessites acabar, tancar etapes i portes, per començar de nou. 

Considero que no he estat de viure a mitges, sinó de viure-ho tot amb intensitat. El que em caracteritza molt. Però si que he estat de viure ràpid, de voler-ho tot a l’instant i aquesta forma de viure, m’ha portat al dia d’avui. 

El dia que he pres consciència de la paciència, de la calma, del deixar fluir, del caminar a poc a poc. Dels plans d’avui i els de demà ja vindran. De l’amor sense pressa, de l’espera, de la pausa... 

I em sento feliç de no viure a mitges, de ser intensa però gaudir d’aquesta intensitat i passió, lentament. 

[itsmargaperello]

De petita ja somiava amb els núvols. Recordo que li deia a ma mare que volia ser un àngel i tenir ales. Ara que ja sóc una mica més gran, he deixat algunes fantasies a part, però segueixo somiant en una vida a sobre aquests esponjosos i dolcos cotons de sucre blanc. Somio amb tenir ales i poder volar. Potser literalment serà complicat fer-ho realitat, però sempre em quedaran els avions i la meva ment per escapar al paradís, al cel en estat pur ☁️ https://www.instagram.com/p/BnOZxpOBYvQ/?utm_source=ig_tumblr_share&igshid=4j1lott14wn3

[itsmargaperello]

Últim dia a casa, últim dia gris. Les vacances acaben, però la il·lusió per començar de nou és present. Hi ha una llum al fons que em guia cap al nou destí a conquistar i tinc seguretat que serà sinònim de felicitat . #endlesssummer (at Portocolom) https://www.instagram.com/p/BnJB5xnhmD9/?utm_source=ig_tumblr_share&igshid=9te53z19calz

[itsmargaperello]

Next trip

Copenhagen, Denmark

[itsmargaperello]

La millor versió de l’impuls

I arriba un moment que dius ‘prou, fins aquí he arribat’, tot seguit de ‘he tocat fons o sostre’, depèn de com li vulguis dir. 

Són decisions que prens com a fruit de moments o inclús instants que alteren la teva estabilitat emocional. Però és en aquests moments que el teu ‘jo interior’ et dóna senyals amb més intensitat que mai, amb més franquesa, amb més claretat. 

A vegades, som impulsius i especialment, en moments inestables, però crec que la primera decisió sempre és la correcta. Igual que amb l’amor, la primera sensació és la que val. El primer sentiment, la primera emoció, aquell nerviosisme inicial és el que determina l’atracció que pots arribar a sentir per l’altre protagonista de la història. 

Existeixen alguns que tenen tendència a infravalorar com viuen els que es cataloguen com impulsius. La seva raó? L’error. Però si valorem l’error com a un aprenentatge, mai veurem l’impuls com una equivocació.

L’impuls no és ni correcta ni incorrecta. És una manera de sentir la vida i si és fructuós i satisfactori, doncs és el camí a seguir.

Molts som impulsius per falta de paciència i ens llencem als primers braços que se’ns posen al davant, sense fer cas als nostres instints. Apant-los, fent com si el que ens diu el cor no existís, s’equivoqués. Hi ha persones que això els funciona, però d’altres, ens acaba perjudicant. Aquí l’error no llau en la impulsivitat, sinó en la manca d’atenció als nostres instints. 

Els que tenim hipersensibilitat, hipercomprensió i excessiva reflexió constant de tot el que ens envolta, no som com els demés, funcionem a contracorrent. Però a mi m’agrada anar a contracorrent. 

Escoltar-me, sentir-me, imaginar-me i viure’m a mi mateixa sentint des de les fulles que cauen dels arbres fins al xiuxiueig del vent que desperta els meus llargs cabells de matinada.

I jo dic ‘fins aquí he arribat’, seguit d’un ‘he tocat sostre’. Fins aquí de no fer-me cas, d’apagar-me, de posar-me en dubte com a resultat de la incomprensió dels demés. Fins aquí el viure cap a fora. 

Benvinguda nova vida, nova etapa, nova versió de mi, més forta, més clara, més valenta, però tan intensa com sempre. 

Benvinguda la millor versió de l’impuls. 

[itsmargaperello]

Seguir leyendo

[itsmargaperello]

Next destination

Petra, Jordan, 1995. Photos by Harry Gruyaert.