luniversdelsinfants-blog - Tumblr blog

luniversdelsinfants-blog · 8 years ago

Text

La pirámide nutricional infantil

Los secretos de la nutrición para los niños

Diseñada por especialistas en nutrición y aprobada por autoridades sanitarias internacionales, la pirámide de la alimentación revela la importancia de una nutrición variada. La dieta ideal de un niño debe incluir más alimentos de la base de la pirámide y menos de los escalones superiores. La pirámide nutricional puede sevirnos como guía para elaborar el menu infantil semanal de forma que incluya todos los nutrientes.

La pirámide de la alimentación

Como se ve en la ilustración, la dieta ideal de un niño (y de un adulto, en cuya pirámide solo cambia el tamaño de las raciones) debe incluir más alimentos de la base de la pirámide y menos de los escalones superiores, a medida que se asciende hacia el vértice. Una advertencia esencial: no hay alimentos buenos o malos. Los niños pueden tomar todo tipo de platos, siempre que se respeten las cantidades y proporciones que refleja la pirámide. Y un aviso de los expertos: para un desarrollo óptimo, la buena alimentación debe ir acompañada de ejercicio físico. En esto, las estadísticas en nuestro país son concluyentes. Los niños no solo ingieren demasiadas calorías vacías (procedentes de grasas nocivas y de azúcares, y desprovistas de nutrientes útiles para la salud), sino que no queman debidamente las que toman. La solución: más vida y más juegos al aire libre.

Una ración para los niños

Pan, pasta, cereales: Una ración es una rebanada de pan, dos galletas, media taza de cereales, de pasta o de arroz cocidos. Frutas y verduras: Es una manzana, una pera, un tomate, media taza de cerezas o fresones, media taza de verdura cocida, una taza de lechuga… Lácteos: Una ración es un yogur o un vasito mediano de leche o 30 g de queso o 50 g de requesón. Carnes, pescados, huevos, legumbres, nueces: Es 100 g de pescado o carne, un huevo, medio tazón de legumbres cocidas, 30 g de nueces. Bollería, nata, pastelería, mantequilla: Deben tomarse muy de vez en cuando y con moderación.

Escalón 1 de la pirámide nutricional

Grasas, dulces: muy poco (muy pequeñas cantidades) Este escalón está cargado de calorías y tiene pocos nutrientes útiles para la salud. Hay que vigilar especialmente los productos de bollería industrial que estén elaborados con grasas saturadas. Lo mejor: leer siempre la lista de ingredientes, que debe especificar el tipo de grasa que lleva el producto. Algunas grasas vegetales, como el aceite de coco, son saturadas.

Escalón 2 de la pirámide alimenticia

Carnes, pescados, aves, huevos: suficiente (2-3 raciones al día) Aportan proteínas (los ladrillos de que están hechos los tejidos de nuestro organismo), además de vitaminas del grupo B, minerales como el hierro, el fósforo, el magnesio, el cinc…

Escalón 3 de la pirámide de los niños

3. Lácteos: suficiente (2-4 raciones al día) Aportan proteínas, vitaminas del grupo B, minerales como el calcio, el hierro, el fósforo, el magnesio y el cinc. Esenciales para el buen desarrollo óseo.

Escalón 4 de la pirámide alimenticia

Frutas, verduras: bastante (5-8 raciones al día) Ricas en fibra, vitaminas A, E y C, minerales como el potasio y fibra soluble e insoluble. Indispensables en la alimentación infantil.

Escalón 5 de la pirámide

Pasta, pan, cereales, patatas, arroz: mucho (mucho (6-9 raciones al día) Son hidratos de carbono complejos, ricos en vitaminas del grupo B y E, fibra, minerales y proteínas. Son azúcares de asimilación lenta, recomendables para el desayuno infantil.

Recomendaciones para la dieta de los niños

Inculcar buenos hábitos

No imponer dietas restrictivas a los niños.

Tener en casa un buen surtido de alimentos sanos (frutas, yogures, batidos de yogur, verduras, purés, ensaladas preparadas, cereales, muesli, pan integral…).

Comer en familia siempre que sea posible.

Animar a los niños a ir al mercado y a cocinar.

Evitar comer viendo la televisión.

Jamás castigar o premiar a un niño con la comida.

Si des de pequeños les enseñamos a comer sano, a masticar bien la comida, a hacer las cinco comidas al día, a la misma hora… les estaremos educando en la prevención de enfermedades y les haremos conscientes de la importancia de la alimentación para llevar una vida saludable.

0 notes

luniversdelsinfants-blog · 8 years ago

Text

ATENCIÓ A LA DIVERSITAT E.INFANTIL

OBJECTIUS DEL PLA D’ATENCIÓ A LA DIVERSITAT

– Proporcionar a l’alumnat una resposta educativa adequada i de qualitat que li permeti desenvolupar-se de manera integral.

– Adaptar aquesta resposta educativa a l’alumnat amb necessitats educatives.

– Planificar respostes educatives diversificades a nivell d’organització, procediments, metodologia i avaluació tot adaptant-les a les necessitats de cada alumne.

– Organitzar els recursos personals i materials del centre amb la finalitat de facilitar una resposta educativa adequada a tot l’alumnat, especialment al qui presenta necessitats educatives.

– Fomentar la implicació dels pares en el procés educatiu dels seus fills.

– Coordinar-nos amb institucions i organismes externs.

MESURES D’ATENCIÓ A LA DIVERSITAT ADREÇADES A INFANTIL

Dins del nivell d’educació infantil, és on juga un paper molt important el tractament de la diversitat. No hem d’oblidar que és en aquest nivell on el nen s’inicia l’escolarització, i és en aquesta etapa on els infants desenvolupen al màxim el seu potencial intel•lectual, així com el seu sistema de relacions amb el món que els envolta. Per tant, les educadores que impartim classe en aquest nivell, considerem vital l’atenció i el tractament individual de cada nen, doncs cada persona té un ritme maduratiu diferent que cal respectar i tenir-ho present en tot moment.

Per dur a terme a la pràctica la diversitat com a tal, a l’aula es preveu activitats en: racons, tallers, petit grup, entre altres coses, que permeten l’atenció més individual, ampliant o reforçant els aprenentatges segons sigui més convenient. Assistència precoç – CDIAP

Els nens de 0 a 6 anys, poden gaudir del Servei d’Atenció Precoç. És un servei públic integrat en el Sistema Català de Serveis Socials de la Generalitat de Catalunya. El servei és gratuït i hi poden accedir les famílies i professionals interessats o preocupats per algun aspecte relacionat amb el desenvolupament de l’infant. Les funcions del servei són les següents:

a) Realitzar un diagnòstic interdisciplinar: funcional, sindròmic i etiològic del desenvolupament de l’infant, de la situació familiar i de l’entorn.

b) Efectuar l’avaluació continuada del desenvolupament de l’infant.

c) Fer la intervenció terapèutica interdisciplinària a l’infant i al seu entorn immediat de forma ambulatòria i periòdica.

d) Col•laborar i cooperar amb els serveis socials, sanitaris, educatius i altres que desenvolupin tasques a nivell de prevenció i detecció precoç dels trastorns de desenvolupament i situacions de risc en la població infantil fins als sis anys.

e) Orientar les famílies fent l’assessorament i suport als pares o tutors en els continguts que li siguin propis.

f) Orientar els professionals de l’educació.

L’objectiu general del CDIAP de l’Alt Urgell és el d’ajudar a potenciar les capacitats i minimitzar el màxim possible els dèficits i suplir les mancances, per tal de facilitar la maduració orgànica i funcional de l’infant perquè pugui compensar les dificultats, i proporcionant una bona qualitat de vida al nen/a i a la seva família. El CDIAP te a la seva disposició: dos psicòlegs, una logopeda i una fisioterapeuta. S’estableix una estreta relació entre aquest professionals, els tutors dels nens i la família, tot concertant entrevistes periòdicament i establint una bona coordinació i dinàmica de treball. Podem considerar el treball que es porta a terme molt positiu i bo.

Avaluació Inicial

A Educació Infantil, a l’ inici de cada curs escolar es passa una prova individual, per a determinar el seu nivell i a partir d’aquest iniciar els nous aprenentatges. Quinzenalment s’avalua la unitat de Programació treballada, a fi de reforçar als nens que ho requereixin. Dins del nivell de 5 anys, setmanalment s’avalua el procés lector amb la mateixa finalitat. Al finalitzar el curs escolar cada nivell passa una graella al proper tutor on hi figura el nivell de cada nen. I al finalitzar l’etapa d’educació infantil, (5 anys) es fa una prova de nivell, per a comprovar si s’ha assolit les capacitats d’aquesta etapa educativa.

Coordinacions entre tutors de la mateixa etapa i de Primària

Al finalitzar el curs es realitza una entrevista amb el tutor del pròxim curs, per tractar dels diferents nens i del seu nivell d’aprenentatge. Al finalitzar l’etapa d’Infantil hi ha dues reunions amb els tutors de 1r de Primària: al finalitzar el curs i el mes de setembre-octubre per parlar de l’evolució i l’adaptació dels nens.

0 notes

luniversdelsinfants-blog · 8 years ago

Text

Funcionar com una escola rural a Barcelona

Cada cop més centres de la capital catalana barregen alumnes de diferents edats per millorar l’aprenentatge.

Lluís Torner, tutor exemplar de joves científics segons la revista 'Nature'

Barrejar els alumnes de diferents edats és una imatge que tradicionalment s’ha associat a les escoles rurals. De fet, és un mètode que utilitzaven gairebé per obligació, per la poca quantitat d’alumnes que tenien. Fins ara. Des de fa uns anys diferents escoles de Barcelona han recuperat la manera de funcionar de les escoles de poble i l’han adaptat a la versió 2.0. L’implanten especialment les escoles d’educació avançada i, si bé no totes l’utilitzen de manera integral, la majoria no dubten a fer-ho en alguna franja horària de la setmana.

L’escola dels Encants -un dels centres públics estrella d’educació avançada de Barcelona, amb una llista d’espera de 200 persones- ha inclòs aquest funcionament en el seu ADN i l’implanta en tot l’horari. “Ho fem per respectar el ritme dels nens i que estiguin a gust. Tot i tenir la mateixa edat, tenen un ritme evolutiu diferent”, assegura la directora del centre, Agnès Barba, que afegeix que les escoles agrupen els alumnes de la mateixa edat per “tradició”. Per a Barba, això fa que el lent o el menys àgil sempre visqui amb aquesta etiqueta de per vida. “Si els barregem amb nens de diferent edat, els més petits adquireixen seguretat i els grans un aprenentatge increïble”, considera Barba.

L’Escola dels Encants es divideix en tres comunitats: els petits (P3, P4 i P5), els mitjans (1r, 2n i 3r) i els grans (4t, 5è i 6è) i s’organitzen per ambients. No utilitzen ni pupitres, ni llibres de text ni fan exàmens, i tenen un horari obert. Segueixen el currículum que marca Ensenyament, però l’adapten al seu mètode. “Quan els nens arriben a l’escola es troben amb els materials dels diferents ambients i ells mateixos decideixen com utilitzar-los i quin partit treure’n”, explica la directora del centre, que apunta que hi ha un mestre al seu costat que els acompanya en el procés. En aquest sentit, detalla que molts nens de diferents edats agafen el mateix material, però no troben les mateixes respostes perquè “estan en un punt maduratiu diferent”.

Selecció prèvia

De cada edat hi ha set nens, que se seleccionen pensant que siguin “heterogenis”. “Quan organitzem els grups el principal criteri que seguim és la inclusió”, diu la directora, que afegeix que intenten que cada grup tingui un nombre similar de nens amb necessitats específiques, diversitat de sexes i procedència.

A més, també observen quina és l’escola bressol d’on provenen i es busca que entre els nens del grup “s’estableixin vincles”. “Els preguntem amb qui els agrada jugar, amb qui se senten bé i mirem amb qui es relacionen els seus pares per poder potenciar el vincle entre els fills”, explica Barba. Segons expressa, als Encants -amb un projecte pedagògic molt particular- hi ha una gran diversitat de famílies, que han escollit el centre per molts motius. “Hi ha pares que l’han escollit per proximitat, n’hi ha que l’han triat perquè estan molt convençuts del projecte i n’hi ha que els agrada l’educació avançada però no comparteixen al 100% el nostre model”, argumenta.

Seguint l’estela de centres com els Encants -i aplicant el clàssic mètode Montessori, en què l’infant se situa al centre-, el curs que ve obrirà el Col·legi Akua a Santa Coloma de Cervelló, al Baix Llobregat. Aposten per barrejar els alumnes de diferents edats durant tota l’etapa escolar -fins i tot a la postobligatòria- per “respectar els moments d’aprenentatge”. “De manera natural els nens es relacionen entre ells i l’ésser humà aprèn copiant”, defensa la fundadora i directora de la Fundació Akua, Núria Segura, que afegeix que el gran sempre ensenya al petit i el més menut aprèn d’ell. Per a Segura, es tracta de tenir en compte el procés que viu cada nen i i “potenciar els espais i les condicions de cada un d’ells”. A cada aula hi haurà un màxim de 12 nens, que tindran una diferència d’edat de màxim tres anys. L’escola funcionarà amb un sistema diferent del que és habitual, tant pel que fa a les edats, al disseny de les aules com a la metodologia. El dia començarà amb una assemblea dels alumnes de cada grup amb els seus professors. “Es farà una rotllana i allà s’explicaran les propostes del dia. A partir de llavors, els nens podran escollir el material que vulguin”, explica Segura, que defensa que el millor aprenentatge és el que es genera de manera “natural”. En aquest sentit, reivindica que es potencien els interessos i les habilitats de cada alumne. “Si un nen està en un moment que s’ho passa molt bé fent matemàtiques, cal que hi aprofundeixi. I si està en un moment de desenvolupament emocional molt important, cal respectar-ho”, exemplifica.

Tornar als orígens

Davant de les possibles crítiques que podria aixecar aquest mètode, Segura reivindica que se segueix el currículum que marca Ensenyament. “Cada material està preparat per activar el cervell de l’alumne de manera diferent”, explica la directora, que afegeix que depenent de l’edat el nen adquireix competències diferents. “Cal que recuperem les coses que han funcionat al llarg dels anys. Si a les escoles rurals sempre ha funcionat, ens hi podem emmirallar”, conclou.

0 notes

luniversdelsinfants-blog · 8 years ago

Text

Qué és la lateralitat creuada

1- Introducció

Podem definir la lateralitat com la conseqüència de la distribució de funcions que s'estableix entre els dos hemisferis cerebrals. D'aquesta distribució depèn la utilització preferent d'un costat o l'altre del cos (dret o esquerre) per executar determinades respostes o accions.

La lateralitat és una funció complexa que es deriva de l'organització binària del nostre Sistema Nerviós. De fet, gran part del nostre cos s'articula de manera doble: dos ulls, dues orelles, dos pulmons, dos ronyons, etc ... El nostre cervell igualment disposa de dues estructures hemisfèriques especialitzades i que són les responsables de controlar tot el complex sistema dual, integrant la diferent informació sensorial, orientant en l'espai i el temps i, en definitiva, interpretant eficientment el món que ens envolta. Tanmateix, els hemisferis presenten lateralització cortical, és a dir, especialització en certes funcions cognitives. Tradicionalment s'ha associat l'hemisferi esquerre amb la zona que processa de forma verbal, lògica, seqüencial. Per la seva banda l'hemisferi dret és més intuïtiu, menys racional, global, creatiu, més capaç amb les relacions espacials i el processament simultani de la informació. L'associació lateralitat-lateralització hemisfèrica segueix sent molt controvertida ja que, si bé, la sensibilitat corporal i la motricitat de les parts dreta i esquerra del cos estan directament relacionades amb l'hemisferi contralateral (l'esquerre controla la part dreta del cos i el dret la part esquerra corporal), no passa el mateix amb la visió i l'audició on cada receptor envia informació simultània a tots dos hemisferis. A més cal comptar amb el cos callós que serveix de via de connexió interhemisfèrica i, per tant, facilita la comunicació entre tots dos. Sigui com sigui, no hi ha dubte que una lateralitat ben establerta, entesa com la disposició en un mateix costat (dret o esquerra) dels òrgans de ús preferent o dominant (ull, orella, mà i peu), és un factor facilitador dels diferents aprenentatges (a partir dels 4-5 anys), sent un factor de risc en cas contrari.

2 - Tipus de dominància i lateralitat

Normalment es diferencien quatre tipus de preferència o dominància: Dominància Manual: Preferència o major facilitat per utilitzar una de les mans (dreta o esquerra) per executar accions com agafar objectes o escriure. Dominància Podal: Ens indica el peu dominant per efectuar accions com xutar una pilota, mantenir-se en peu amb només una cama, etc ... Dominància Ocular: Tot i que els dos ulls són necessaris per configurar una imatge correcta, n'hi ha un que es prefereix per mirar per un telescopi o apuntar amb una carrabina, es tracta de l'ull dominant. Dominància Auditiva: Es refereix a la preferència o tendència a escoltar més per una orella que de l'altra, per exemple, en agafar un auricular, un telèfon mòbil. Parlem de lateralitat homogènia quan mà, peu, ull i oïda ofereixen una dominància en el mateix costat ja sigui en el costat dret (dretà) o esquerre (esquerrà). Estem davant d'una lateralitat creuada quan hi ha una lateralitat diferent de la manual per a peus, ulls o orelles (per exemple mà dreta dominant amb domini de l'ull esquerre). En aquests casos també es parla de "asimetria funcional". La lateralitat creuada mà-ull, ha estat una de les més estudiades i sovint és sinònim de problemes en l'aprenentatge, en especial en els processos de lectura i escriptura. De vegades s'utilitza el concepte de lateralitat contrariada per expressar que el nen ha invertit en algun o alguns membres la seva tendència natural (per exemple, nen esquerrà que se li ha forçat a aprendre a escriure amb la dreta). Hi ha també altres possibilitats com la denominada lateralitat mixta que s'utilitza per a designar a aquells individus que presenten heterogeneïtat en funció de l'activitat (p.e. algunes activitats es realitzen amb una mà i altres amb la contrària). També pot donar-se l’ambidextrisme, terme utilitzat per assenyalar a aquells subjectes que són igualment hàbils amb qualsevol de les dues parts del cos (dreta-esquerra) per fer algunes activitats.

3- El seu desenvolupament

Fins als 4 o 5 anys no té massa importància conèixer on hi ha la dreta i l'esquerra. El nen va desenvolupant-se segons el seu curs evolutiu i encara resulta innecessari el coneixement de l'espai codificat segons les coordenades dreta-esquerra. L'espai el nen el percep directament. Les coses comencen a canviar quan s'inicia l'aprenentatge formal i en concret el de l'escriptura i la lectura. Ara el nen es trobarà amb uns símbols (lletres i números) en les que les coordenades espacials i temporals li marcaran el seu significat. El control, per tant, d'aquestes coordenades suposa un pas previ fonamental per a la comprensió dels mateixos.

4- Què determina la lateralitat?

Els factors que intervenen en una bona organització lateral són molts. A continuació es descriuen els més importants: 1)La informació genètica. 2)La influència de l'entorn (medi cultural, costums ...). 3)L'educació i aprenentatge rebut. En la construcció de la lateralitat, sempre que no hi hagi factors patològics, s'ha constatat un predomini d'un cert determinisme genètic. Així alguns estudis apunta que la possibilitat de tenir un fill esquerrà sent ambdós progenitors dretans és d'un 9,5% augmentant aquesta xifra al 26% si tots dos pares són esquerrans. També està provada la influència de factors ambientals o socials. En aquest sentit s'apunta que els nens ja des de molt petits solen rebre els objectes dirigits a la mà dreta per part dels adults. A més, molts d'aquests objectes estan fets per ser manipulats per dretans. Una de les activitats on més es reflecteix la influència social és en l'escriptura manuscrita. En les societats més conservadores, en les quals es prohibeix l'escriptura amb la mà esquerra, el percentatge d'esquerrans pot situar al voltant del 4 o 5%.

5 - Percentatge d'esquerrans en població adulta

* Segons estudi de Saudino i Mc. Manus. Els resultats d'aquest estudi apunten a una prevalença d'esquerrans manuals del 9-10% aproximadament i no és sempre coincident amb la mà que s'escriu. A la vista i l'oïda el percentatge augmenta considerablement. Una de les conclusions a extreure és que la població adulta normal presenta freqüentment una lateralitat creuada entre diferents parts del cos.

6- Lateralitat i Aprenentatge

Els nens que presenten una lateralitat homogènia (mà, peu, ull, orella dominants en el mateix costat), tradicionalment s'ha cregut que tenen una millor disponibilitat per l'aprenentatge al poder integrar de forma més eficaç la diversa informació sensorial. Això pot ser cert en molts casos però no en tots. No pot establir-se de manera concloent una relació efecte-causa entre la presència d'una lateralitat no homogènia i la de trastorns de l'aprenentatge. No obstant això, s'ha d'avaluar la lateralitat com un factor de risc afegit a altres factors. Diferents estudis efectuats comparant el percentatge de dislèxics de la població general amb el percentatge en grups d'esquerrans manuals, d'individus amb lateralitat creuada o d'esquerrans de la mirada, evidencien un major percentatge en aquests grups que en població normal. Es a dir, sovint els dislèxics pertanyen al grup d'esquerrans manuals o amb lateralitat creuada o no homogènia És a partir de l'educació primària quan el nen amb una lateralitat mal establerta pot presentar dificultats específiques en l'aprenentatge. A continuació es mostra un resum dels símptomes en els diferents àmbits.

7 - Símptomes lateralitat contrariada a Primària

Errors en els processos:

Dificultat en l'automatització de la lectura, l'escriptura o el càlcul.

Problemes per organitzar adequadament l'espai i el temps. Dificultats en l'ordenació de la informació codificada.

Malaptesa psicomotriu. Confusió per situar-se a dreta o esquerra a partir de l'eix mig corporal.

Lent de reacció. Escàs de reflexos immediats davant certes activitats manuals.

Inversions en l'ordenament gràfic i lector.

Errors en la pràctica escolar:

Llegeix molt lent i amb pauses. Es perd sovint. Falta de ritme.

Confusions dreta-esquerra que li dificulten la comprensió de la desena, centena. Confusió entre la suma i la resta o la mutiplicación i la divisió. També de síl·labes directes i inverses.

Millor nivell de comprensió de les explicacions verbals que de les tasques escrites. Preferència pel càlcul mental que l'escrit. Major facilitat per donar explicacions verbals que per realitzar treballs escrits.

Pot presentar dislèxia, disgrafia, discalcúlia. També dislàlies o a expressar el contrari del que pensa.

Escriu lletres i números en forma invertida, com reflectides en un mirall(veure exemple més avall)

Símptomes psicològics:

Dificultat d'Atenció. Es distreu amb facilitat. Hiperactivitat.

Desmotivació. Escàs o nul interès en algunes activitats.

Segons el perfil del nen pot manifestar inhibició, irritabilitat, desesperança, reaccions desmesurades, etc ..

Baixa autoestima

La inversió de números i lletres és un dels símptomes més evidents de la possibilitat d'una lateralitat creuada o contrariada. La sèrie de nombres que es presenta a continuació correspon a un nen de 7 anys amb diagnòstic de TDAH. Es poden observar les inversions dels números 4 i 9 i la inconsistència del 5. També hi ha un mal control de l'espai en presentar la sèrie una línia descendent.

Comorbiditat: La lateralitat creuada o contrariada es presenta molt sovint en nens diagnosticats de TDAH, trastorns específics de l'aprenentatge (TEA) i fins i tot en el Retard Mental, per la qual cosa hi ha una gran comorbiditat entre ells. No obstant, no ha pogut establir-se cap relació causa-efecte sòlida i s'especula amb la possibilitat que les mateixes alteracions neurològiques que estan a la base d'aquests trastorns clínics siguin els causants dels problemes de lateralització.

8- Detectar i avaluar la lateralitat

La lateralitat sol avaluar-se a partir dels 5 / 6 anys i coincidint amb els primers aprenentatges que necessiten de codis escrits. Hem de tenir en compte que a aquestes edats la lateralitat probablement encara està en construcció i és normal trobar dades contradictòries. La fi de l'avaluació ha de ser intentar desxifrar la lateralitat natural del nen per corregir a temps si es detecten encreuaments. El problema no és ser dretà o esquerrà sinó que les diferents dominàncies estiguin organitzades en el mateix costat, especialment pel que fa a la mà, ull i peu. Aconsellem per a una avaluació correcta l'ús de proves específiques com el Test de Dominància Lateral de Harris. A tall d'una primera aproximació s'exposen algunes de les proves comunes per a la valoració de la dominància lateral en les seves diferents modalitats: Dominància manual: -Demanar al nen que agafi un llapis de la taula i que escrigui una sèrie de números (per exemple del 1 al 10). S'observa la mà amb què agafa el llapis i escriu. En condicions normals, aquesta serà la mà dominant. Cal també demanar-li que agafi diferents objectes (pinta, raspall de dents ...) i comprovar si segueix utilitzant la mateixa mà o no. -Podem després demanar que tracti d'escriure la mateixa sèrie de números però amb l'altra mà. Un nen dretà ben organitzat hauria de presentar gran dificultat per efectuar els números amb la mà esquerra presentant inversions freqüents. -Altres proves de verificació: destapar una ampolla, enganxar etiquetes, utilitzar eines, tallar amb tisores, encaix de puzzles ... Dominància ocular: -Una de les proves clàssiques és la del paper perforat. Es pot utilitzar qualsevol material que pugui manejar el nen i que tingui un petit forat central. Se li demana que en posició de peu sostingui amb els braços estirats el paper perforat. A aquesta distància se li diu que tracti de mirar a través del forat algun punt situat darrere (pot ser el propi avaluador). La següent instrucció és que vagi acostant a poc a poc el paper a la cara fins a tocar la mateixa. Això ha de fer-ho sense deixar de mirar pel forat enfocant al punt fixat. Una vegada que el paper arriba a la cara el nen ha situat el forat davant de l'ull dominant. -Pot també avaluar la dominància ocular amb calidoscopis o tubs demanant al nen que miri a través d'ells. L'ull en el qual se situa l'objecte és el dominant. Dominància de peu: Les proves clàssiques comprenen un ampli repertori com xutar una pilota o mantenir-se durant un temps a peu coix sense moure's. En ambdós casos la cama amb què es xuta o la que sosté el cos sol ser la dominant. Dominància auditiva: És, sens dubte, a la que menys atenció s'ha prestat i, al seu torn, la que pot presentar gran variabilitat segons la tasca a efectuar. Les proves més senzilles consisteixen en lliurar algun objecte amb soroll tènue (auricular, rellotge o un altre) i demanar-li que escolti atentament. L'orella cap a la que dirigeix l'objecte és la dominant.

9- Intervenció

Segueix sent molt controvertida la idoneïtat de la intervenció sobre la lateralitat a efectes de corregir certes irregularitats. Hi ha autors que defensen la intervenció primerenca per evitar els possibles efectes posteriors sobre l'aprenentatge i altres, per la seva banda, minimitzen les conseqüències i defensen el desenvolupament natural del procés limitant la intervenció a potenciar en el nen les dominàncies establertes. Cada nen és un cas diferent amb les seves pròpies peculiaritats i no podem generalitzar pel que fa a la necessitat d'intervenir. En tot cas, el pas previ per a qualsevol intervenció requereix d'una correcta avaluació psicomotriu, d'estudiar la història evolutiva del nen, el coneixement de l'existència de possibles trastorns orgànics o seqüeles d'accidents i també dels resultats de l'examen oftalmològic. La mala lateralitat pot manifestar-se de diferents formes i la més corrent la que sol denominar-se com encreuament lateral simple en el qual el nen utilitza habitualment el seu ull dominant i escriu amb la mà subdominant, és a dir, és el cas de nens dretans de peu i mà però amb dominància a l'ull esquerre o a la inversa. En aquests casos s'aconsella que, si es decideix la correcció de la lateralitat, actuar sobre el canvi de la dominància de la mà abans que amb la de l'ull. Això es justifica atès que és menys complicat i actuem a favor de la tendència neuro-biològica del nen. No s'ha d'oblidar que la tendència lateral indueix una distribució de funcions entre els dos hemisferis i, per tant, aplicar un programa en contra del disseny neurobiològic suposa complicar bastant la xarxa de connexions interhemisfèriques. Per contra, aplicar un programa a favor d'aquesta tendència simplifica el procés i optimitza els resultats. En el cas d'aplicar un canvi de dominància visual s'ha de comptar amb les directrius d'un especialista en optometria que dirigeixi el tractament. Normalment el tractament consisteix en un programa d'entrenament visual que implica l'obturació de l'ull que ha de cedir la dominància o el treball amb filtre vermell. Les diferents activitats que ha de realitzar el nen han de ser determinades per l'optometrista.

Treballar la integració sensorial

A banda de les mesures abans esmentades per casos que potser ho precisen, cal dir que podem treballar la lateralitat i, en general, els processos d’integració sensorial (coordinació viso-motriu, processos de seriació o seqüenciació, etc.) mitjançant diferents tipus de material. En primer lloc, els exercicis en paper i llapis del tipus laberints, mandales, dibuixos incomplets, sopes de lletres, etc. resulten molt adients per ajudar als nens a millorar tots aquets aspectes. En la web Orientación Andujar es publica una gran quantitat de material psicopedagògic que es pot imprimir (veure el seu apartat de “Grafomotricidad” o “Fichas mejorar atención”). També ho podem fer amb els clàssics exercicis de frosting. Un altre recurs el constitueixen les diverses activitats que podem portar a terme mitjançant programes educatius a l’ordinador com algunes de les activitats que el jclic o el edu365 proposa. Finalment, són molt recomanables alguns jocs de taula (escacs, dames) que, segons edat, poden ajudar en tot aquest procés al mateix temps que el nen ho viu com un joc i s’ho passa bé.

0 notes

luniversdelsinfants-blog · 8 years ago

Video

La Gran cursa-Una mà de contes.

Un recurs molt bonic per infants!!

1 note · View note

luniversdelsinfants-blog · 8 years ago

Text

El Dibuix infantil i el seu significat

A continuació expliquem les diferents fases del desenvolupament del dibuix infantil. Els dibuixos que es mostren pertanyen a la mateixa nena de la que es va fer un seguiment des dels 2 anys fins als 6. Tot i que cada nen/a té el seu propi ritme d’evolució i aprenentatge, creiem que hi ha una sèrie d’etapes en el dibuix infantil que són comunes a tots els nens i que hem pogut verificar en el seguiment de diferents casos.

A) El gargot

El primer gargot (no sempre efectuat sobre paper), suposa la primera expressió gràfica del que més endavant seran traços que aniran prenent progressivament forma i contingut. Són els precursors d'alguna cosa més important que vindrà després: el dibuix i l'escriptura. Aquests primers "dibuixos" solen efectuar-se a partir de l'any i mig. Evidentment sense intenció ni capacitat per representar formes, figures o objectes. Sí que poden, des d'un punt de vista psicològic, permetre'ns explorar alguns detalls primerencs de la seva afectivitat i temperament com s'exposa una mica més endavant. Els seus primers contactes amb el llapis i el paper seran exploratoris i molt condicionats per les limitacions òbvies de la seva capacitat i maduració visomotriu. Igual com passa amb en altres aspectes de l'aprenentatge, cada nen és un món i seguirà el seu propi procés i cicle. N'hi ha que són més precoços i altres més lents en l'adquisició de certes habilitats. Això no han de ser símptoma inequívoc, almenys en aquestes edats, de retard o menys capacitat futura. No obstant això, sempre serà positiu potenciar, motivar i acompanyar l'infant en qualsevol procés d'aprenentatge i estar atents a qualsevol problema que pogués sorgir.

B) Del gargot a les primeres formes

A partir del segon any, el nen és capaç d'anar donant forma als gargots. Ja no es tracta només de línies inconnexes sinó que s'observen agrupaments de traços en formes amb contorns. Poden ser els primers intents de representar objectes del món real. Evidentment el nivell de maduració no permet encara la definició de les formes. Sol també començar l'experimentació amb diferents colors. En aquesta etapa ja podem distingir alguns trets del temperament del nen tal com s'apunta més endavant.

C) Les línees comencen a prendre forma

Estem ja en l'etapa de 2,5-3 anys aproximadament. El nen és capaç de dibuixar cercles i combinar-lo amb línies per a crear noves formes. Són dibuixos que ja tenen certa semblança amb objectes i figures humanes però sense arribar a nivell de detall suficient com per identificar-se plenament.

D) El detall augmenta

Propers els tres anys poden aparèixer les primeres formes que identifiquen objectes o persones. El dibuix pot tenir ja una intenció clara de comunicar situacions, personatges i emocions. La forma es perfila i podem reconèixer en ells el primer esbós de la figura humana. Són humanoides només amb cames i cap. Altres objectes d'interès per al nen poden ser també objecte de plasmació en el paper (autobús, cotxe, casa, etc.).

E) La figura humana ja es perfila

Entre els tres i quatre anys el nen va depurant els seus dibuixos. La figura humana evoluciona d'un simple humanoide amb cames i cap a una figura més completa en què ja s'han incorporat el cos i els braços. El cap amb freqüència apareix molt gran igual que els ulls. En els nens més detallistes pot ser que també s'incorpori el pèl com un element més.

F) Es consolida la forma

Estem ja en els cinc anys. Les diferents estructures cognitives han anat madurant i el dibuix és una més de les facetes en les que el nen ha progressat. Ara la figura humana és perfectament identificable i presenta la majoria dels elements principals: Cap, cos i extremitats superiors i inferiors. A la cara poden observar-se els ulls i la boca. El nas i les orelles solen tardar una mica més. La presència del cabell és també habitual. A més apareix un aspecte important: la diferenciació. Quan es pinten diverses figures humanes, el nen és capaç de pintar en cadascuna d'elles trets diferencials (més gran, més petit, amb pèl, sense pèl, alegre, amb algun objecte a la mà, etc.). Aquest detall és important atès que és un símptoma de creativitat i de capacitat d'observació de l'entorn.

G) El personatge en situació

Dels cinc a sis anys el dibuix està consolidat. Cada nen a la seva forma i amb la seva pròpia destresa. No obstant això, el dibuix presenta un element comú en tots els nens: La seva capacitat de ser una plataforma comunicativa, un aparador on se'ns mostrarà un mosaic de sensacions i emocions, és a dir, el món intern del nen. No sempre seran òbvies sinó que hauran d'interpretar-se cautelosament amb la clau peculiar i intransferible de cada nen. Ara, figures humanes i objectes interactuen dins el paper i el nen pot plasmar no tan sols com a formes individuals sinó formant part d'una escenificació, d'una situació concreta.

El nen, generalment, és capaç ja de dibuixar una línia vertical a l'any i mig; l'horitzontal i el cercle als dos anys; la creu als tres; el quadrat als quatre i el rombe als set anys.

0 notes

luniversdelsinfants-blog · 8 years ago

Text

L'escola de les tres 'p' : petita, de poble i pública

Els col·legis rurals, que barregen alumnes de diferents edats i aptituds en una mateixa classe, pateixen periòdicament per la demografia

La seva metodologia, que desterra l'ensenyament unidireccional, ha sigut pionera d'unes pràctiques que ja s'estenen a altres centres

Cristina Buesa

RICARD CUGAT

És l’escola de les tres p: pública, de poble i petita. A Catalunya hi ha 315 escoles rurals. Per ser considerades com a tals han de pertànyer a nuclis de població inferiors a 3.000 habitants. Com que no hi ha prou infants, són centres que no poden tenir un grup per cada nivell educatiu, és a dir, que barregen canalla de diferents edats a la mateixa aula. El mínim per mantenir obert un centre d’aquest tipus són cinc alumnes i, encara que cada dos o tres anys es pateix per la continuïtat d’algun d’aquests centres per l’èxode a zones urbanes, el model està consolidat i exporta algunes metodologies a les escoles que no ho són.

La degana de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona (UB) va ser alumna d’una escola rural. La de Castellet i la Gornal, al Penedès. Més tard, després d’estudiar Pedagogia, Roser Boix va ser mestra en una altra. I ja a la facultat, es va especialitzar a estudiar aquest tipus de centres, lidera un grup de recerca internacional i col·labora amb la Fundació del Món Rural. És, per tant, una veu autoritzada: ho va viure de petita, estudia l’experiència des de fa anys, en veu les virtuts i en proposa millores.

Escolars autònoms

«Les metodologies innovadores que des de fa un temps s’han posat de moda, fa anys que s’impulsen a les escoles rurals: els alumnes estudien en funció de les seves capacitats i desenvolupen habilitats cognitives diferents», exposa Boix. Del que es tracta és de fomentar l’autonomia de l’aprenentatge. «Els nostres escolars han de ser autònoms, encara que treballin sense llibres això no significa que vagin per lliure», diferencia l’experta.

«Les escoles rurals han sigut pioneres en moltes coses. En l’atenció personalitzada, a preparar un itinerari inclusiu, molt de la mà amb les famílies, en la manera de tractar els alumnes, han sigut un mirall per a la resta», aplaudeix la directora general d’Educació Infantil i Primària, Carme Ortoll. Conscients de la riquesa que aportava una escola a la vida d’un municipi petit, l’any 1988 es van crear les Zones Escolars Rurals (ZER), que agrupen dos o tres centres.

Treball cooperatiu

Aquesta va ser la taula de salvació per a molts dels centres. Les ZER tenen els mateixos mestres especialistes d’Anglès, Música, Educació Física o Religió, que es desplacen als diferents pobles. Millor moure els docents que els nens. Però en aquestes ZER no tan sols comparteixen autocar per a les excursions i colònies: també col·laboren en el projecte educatiu. És molt diferent elaborar una línia pedagògica entre una o dues persones que entre 10 o 12. «Facilita la feina, trenca l’aïllament i és cooperatiu», celebra Miquel Payaró, coordinador del Secretariat d’Escola Rural i director de l’Escola Puig Segalar de Viladamat (Alt Empordà), de la ZER Tramuntana.

La demografia sempre farà patir les escoles rurals, encaixen tant Roser Boix com altres docents d’aquests centres. «Durant els anys de crisi econòmica hi va haver moltes famílies que es van traslladar a zones rurals i això va permetre mantenir-ne vives moltes. La gent es mudava perquè viure en un poble era més econòmic però de sobte topaven amb aquestes escoles, que funcionaven diferent d’allò a què estaven acostumats, i no sempre era fàcil», analitza la degana d’Educació de la UB.

Pla pilot de guarderies

Relacionar l’activitat d’un municipi de petites dimensions, la vida que s’hi desenvolupa, amb l’existència d’una escola al seu interior és habitual. «El poble que perd el col·legi fa un pas enrere, comença a morir una mica», descriu la presidenta de l’Associació de Micropobles de Catalunya i alcaldessa de Vallfogona de Ripollès (Ripollès), Carme Freixa. La despoblació de la seva comarca va obligar a tancar els centres de Molló i la Colònia Estebanell, per exemple, així que la iniciativa d’incorporar la guarderia (els petits d’1 i 2 anys) a l’escola rural «va ser una iniciativa molt positiva» ja que es converteixen en el «planter» del centre i en garanteix el futur.

Fa tres cursos, fruit de la insistència d’ajuntaments i comunitat educativa, es va impulsar un pla pilot perquè les escoles rurals incorporessin guarderia per a la canalla d’1 i 2 anys. Ara n’hi ha 62 amb aquest avantatge. D’aquesta manera s’evita que els pares que no disposen d’oferta local els escolaritzin al poble veí i, a l’arribar a P-3, s’hi quedin després d’haver creat vincles d’amistat amb altres famílies.

Millors qualificacions

«Ni en el millor dels meus somnis hauria cregut que aquests nens tan petits es podrien adaptar tan bé, viure en un entorn amb tants estímuls pedagògics i aportar tant al col·le», confessa el director de l’Escola Rellinars, Xavier Geis, mentre observa com els més grans, d’11 i 12 anys, juguen al pati amb ells. Aquesta escola rural, a una vintena de quilòmetres de Terrassa (Vallès Occidental), té sis classes amb alumnes de diferents edats junts, a més de la dels «minis».

Les proves de competències que es porten a terme a sisè de primària o quart d’ESO confirmen que els menors que s’han format en aquest tipus d’escola tenen un nivell de coneixements superior a la mitjana catalana. «No sabem si aquesta lleugera diferència a l’alça respon a la metodologia que s’hi aplica o al treball minuciós que es fa amb ells, en què hi ha atenció personalitzada», planteja Payaró.

0 notes