malsonsialtreshistories

[malsonsialtreshistories]

Costes estranyes III – Ma Senyora de la Misericòrdia

Feia temps que no escrivia res al blog.

Advertència de contingut: violència La llum blanca, divina en aquella llar pagana, es filtrava per les escletxes en la finestra de fusta. Ja no tenia son ni em feia tant de mal el ventre; una cicatriu havia tancat el tall per on els budells m’havien volgut escapar. No volia seguir al llit. Em vaig asseure i vaig mirar al voltant. La casa era tancada i no hi era la meva amfitriona pagana, tot i…

[malsonsialtreshistories]

Mutacions originals: L'ombra d'un heroi

Ai, sí, que jo escribia #relats #cificat #malsonsiah

Advertència de contingut: violència, existencialisme A la pantalla hi deia: Testimoni 119 15:26. El rètol va desaparèixer per mostrar un jove amb les mans emmanillades davant seu. Era en alguna sala amb un mirall fosc enrere i una taula metàl·lica endavant. La càmera es va enfocar en l’emmanillat. Duia la camisa militar oberta, estripada. Tenia un ull blau, sang seca al llavi inferior i el coll…

[malsonsialtreshistories]

La crida de l’infern VI: Sortiu de l’armari, noies i nois

Poc a veure amb el tema del dia, però hi ha nou post #relat #fantasia #infern

La ciutat era enorme, un cel de llums de neó n’impedia veure els núvols. Dimonis i ànimes caminaven i volaven pels carrers. Els dimonis eren de tots els colors i formes possibles, amb urpes, ales, banyes i tentacles en combinacions desiguals. Les ànimes eren humans amb roba d’èpoques diferents que emetien certa llum. L’asfalt que trepitjava, les parets dels edificis i, fins i tot, la multitud,…

[malsonsialtreshistories]

Costes estranyes II: El batec del món

Sobre com dormir mentre et fan una festa pagana davant de casa. #relat #blog #vikings

Les mantes eren gruixudes i pesades. A sota, el ventre em bullia, però els peus els tenia congelats. Sentia els batecs del món al meu cap. Sentia els crits dels esperits que udolaven paraules estranyes i el foc que crepitava. Vaig obrir els ulls per veure un sostre de palla il·luminat lleument per pampallugues taronges. La casa es cremava i jo era a dins. Els bàrbars que havien mort tothom…

[malsonsialtreshistories]

La crida de l’infern V: A tot l’inframón

Un capítol intermig sobre el viatge de l'heroi i no sé qué més... #relat #fantastic #blog

Vaig mirar d’agafar aire, però els pulmons no se m’acabaven d’omplir. Sentia una gran pressió al pit i una superfície dura i llisa contra la meva esquena. En obrir els ulls, vaig veure el cel fosc i ataronjat. Tot semblava balancejar-se lleument. —Oh, estàs despert —va dir la Mara, asseguda a sobre meu. —Fora —vaig dir-li amb el poc alè que tenia. —Baixes a l’infern —va dir— amb una pistola…

[malsonsialtreshistories]

Costes estranyes

Avui és divendres i toca relat al bloc, ara amb vikings #relat #blog #vikings #fantasia

El món es movia, trontollava d’una banda a l’altra i amenaçava de giravoltar-me. Jo intentava no moure’m; la ferida del ventre em feia encara més mal si em movia. Sentia les benes que m’hi tibaven, l’únic que impedia a les meves entranyes sortir-se’m del cos. Podia olorar el mar en un aire tan gèlid que em feia tremolar. Podia aguantar-me a les fustes del terra per evitar anar-me de costat, però…

[malsonsialtreshistories]

Un malson

I si al blog titulat "Malsons" hi publiqués algun malson que hagi tingut? #relat #fantastic #malsonsiah

Anava en moto. No duia jaqueta, perquè era estiu i el sol brillava ben alt, però duia la camisa i els pantalons llargs com quan anava a l’oficina. Com quan treballava a l’oficina. Però no anava a l’oficina. Vaig arribar al semàfor que hi ha a l’entrada de la ciutat, el semàfor per on passo cada cop que vaig a classe de francès. Al costat hi ha una benzinera, però havia desaparegut. En el seu…

[malsonsialtreshistories]

Don’s Top 2021

Don's Top 2021, el meu repàs a les coses que he gaudit aquest any encara que fossin d'un altre #bonany #top2021 #malsonsiah #feliç2022

Hola-què-tal-aquí-Don-Quijoker! Benvinguts al meu Top de Cultura Popular del 2021. Com que vivim sumits en una mena de regurgitació cultural contínua on cadascú consum contingut al seu ritme, he decidit que aquest any repassaré les coses més interessants per a mi sense tenir en compte quan van sortir. I no ho dic perquè l’any passat se’m colés un videojoc del 2018. Pel·lícula En un any en què…

[malsonsialtreshistories]

La crida de l’infern IV: Comença la batalla

Terror còsmic de marca blanca #relat #fantastic #malsonsiah

Vam baixar tots corrents per les escales. Jo brandava les armes, el Nep feia sorgir el seu braç de llum. El comissari sostenia el revòlver i ens demanava que no baixéssim, però no el vam fer cas perquè podríem amb el que hi hagués a la planta baixa: una trentena de dimonis amb el cap en flames. Vaig atacar directament al més gran, però em va agafar d’una cama i em va llançar per la porta. Vaig…

[malsonsialtreshistories]

La crida de l'infern III: S'ha declarat la guerra

Un món ple de pecadors #relat #fantasia #malsonsiah

Mentre mirava de comprendre la imatge i les dades canviants del meu carnet de resident provisional, la inspectora va baixar les escales i ens va indicar que pugéssim. A la planta de dalt, hi havia una porta de ferro on hi deia «arsenal» i una de vidre on hi deia «comissari». L’idioma de les paraules anava canviant però jo sempre les entenia. Al despatx del cap, un dimoni panxut amb el nus de la…

[malsonsialtreshistories]

La crida de l'infern II: A les ciutats llunyanes

Benvinguts a l'infern, on la burocràcia és ràpida i la policia respecta els teus drets. Un moment, aquí falla alguna cosa... #relat #fantasia #malsonsiah

El cotxe patrulla avançava pel paisatge feréstec. L’oceà de lava il·luminava una costa rocosa i l’aire era ple de sofre. El Nep i jo érem als seients del darrere, ell era inconscient. -No, val la pena -murmurava amb els ulls en blanc. -El teu amic està fotut -va dir la inspectora des del seient del copilot. -No som amics, ens acabem de conèixer. -I us heu llençat junts de cap a l’infern?…

[malsonsialtreshistories]

Tots caníbals!

Tots caníbals! #relat #terror #halloween #por #canibalisme

Advertència: aquesta és una obra de ficció, qualsevol psicòpata que hagi vingut a buscar inspiració per a les seves ambicions inhumanes faria millor de mirar-se al mirall i dedicar la resta de la seva vida a catalogar ossos de dinosaure que, fins ara, els paleontòlegs no han fet cap mal a ningú* Què és el terror? O, millor dit, per què existeix el terror com a gènere de ficció (o de no ficció)?…

[malsonsialtreshistories]

La crida de l'infern

La crida de l'infern #relat #fantasia #rip&tear

Foc, tot era foc. Flames que em cobrien, m’envoltaven i em cremaven per dins. El foc s’arremolinava i atacava en onades des de totes direccions. Sentia com el meu cos es desfeia i perdia la consciència de qui era en el mar de flames.El que quedava de la meva ment s’aferrava a la imatge d’uns ulls marrons sota celles fosques que em miraven dolçament entre cascades d’or. Una mà blanca, lluminosa,…

[malsonsialtreshistories]

Dimonis motoritzats IV: Una llum en la foscor

Dimonis motoritzats IV: Una llum en la foscor #relat #fantasia

Vaig conduir cap al centre de la ciutat, on s’hi acumulaven les flames. Els carrers eren plens de cadàvers, penjats amb cadenes de fanals i balcons, amb ferides obertes que esquitxaven l’asfalt i les voreres. Crec que eren cadàvers. Al fons d’una avinguda, en una plaça davant de la catedral, vaig veure llums taronges que ballaven. Vaig accelerar, pujant una marxa rere l’altra cap a la multitud…

[malsonsialtreshistories]

Dimonis motoritzats III: L'espasa del mort

Dimonis motoritzats III: L'espasa del mort Un heroi a la fi del món #relat #fantasia

Un noi i una noia caminaven pels carrers, sota la llum ataronjada dels fanals. El silenci nocturn es va veure trencat pel brogit de motors. Tres estranyes andròmines de grans rodes i xassís nu van aparèixer a tota velocitat i es van aturar al seu voltant. Els seus ocupants, de pell vermella i cabell de foc entre les banyes, somreien amb malícia. Van baixar dels seus vehicles, armats amb gruixudes…

[malsonsialtreshistories]

Flashback: Maquinària de guerra (20-6-2020)

 La sirena va sonar en plena nit, anunciava que els avions grisos ens bombardejaven. Podia veure com els estels s’anaven tapant i destapant mentre els obusos de les bateries antiaèries esclataven en la foscor. Em vaig agenollar al lloc on havia estat dormint, sabia que no volarien el pont que defensàvem, era l’últim de la ciutat, però era probable que ens llencessin…

– ¡GAS!

Em vaig afanyar a posar-me la màscara, sempre penjada al coll per si de cas, mentre un núvol de boira ens cobria. Un company no es va donar prou pressa i va començar a estossegar compulsivament. Sota la tènue llum de la llanterna de la sergent, podia veure com la pell se li tornava de color gris. La sergent li va fotre un tret al cap amb la pistola de mà.

– Tots a les vostres posicions!

Em vaig agenollar rere la barricada, amb la baioneta calada al fusell. Vaig apuntar endavant, a la fosca boira. La meva ment insistia en recordar-me que en el somni que acabava de tenir em suïcidava per no poder fer front a un allau imparable d’enemics. Per això odio aquests moments, quan saps que has de començar a lluitar i ets esperant i et dóna per pensar mil i una coses. Penses que sobreviuràs, que guanyaràs, que, abans de guanyar, has de sobreviure, que val més morir que deixar-se atrapar, que hauries d’haver fugit quan et van reclutar, que els enemics són uns fills de puta, que els grisos són uns psicòpates, per això també els hi diuen psicos, que no en tenen la culpa, que és pel gas. És igual quanta estona trigui a començar el combat, sempre tens temps per pensar que avui no vindran, que hi haurà un altre moment per lluitar, però no serà ara. I sempre acabes desitjant que comenci la batalla d’una puta vegada, encara que et matin, perquè si no et mataran els nervis.

Algú va disparar des de la meva dreta i tots vam començar a disparar cap a la boira. Al principi no veia a què disparàvem, fins que vaig poder distingir les ombres que es movien en la foscor . Tot i que estava segur de que encertava alguns trets, les ombres s’anaven definint cada cop més entre la boira. Els companys de les metralladores escombraven l’aire davant nostre amb les seves armes, però les siluetes eren cada cop més clares i definides. Gairebé podia distingir els seus rostres grisos, tasca difícil donada la grisor dels seus uniformes i del gas que ens havien llençat en plena nit.

Em vaig adonar que no tots els enemics que queien a terra ho feien per les nostres bales, alguns es deixaven caure i utilitzaven els seus companys ferits o morts de cobertura. Com més cossos s’acumulaven, millor ho tenien per cobrir-se. Llavors vaig sentir un soroll com d’una llauna picant a terra. Em vaig tirar jo mateix al terra, en posició fetal, i vaig sentir una explosió, seguida d’una pluja del que suposo que era pols. Pols…

Quan em vaig redreçar, l’artiller de la metrelladora del flanc dret era mort, igual que el que li passava les municions. Hi havia un parell de soldats més amb trossos de metralla a diferents parts del cos. Conforme l’oïda s’anava acostumant al xiulet que m’havia deixat l’explosió, vaig començar a distingir una remor distant. Vaig mirar per sobre la barricada: allà, entre la boira, per sobre els cadàvers dels enemics que no deixaven de venir, avançava un tanc amb el seu canó amenaçant d’esborrar-nos a tots d’uns tret.

Vaig veure com el tanc s’aturava. Vaig veure com el canó es baixava per encarar la barricada. Vaig pensar que ja m’havia arribat l’hora. Llavors, una mà gegant va baixar d’algun lloc per sobre la boira, va agafar el tanc i el va fer desaparèixer cel amunt. Allà a dalt podia distingir un cap enorme, amb dos focus per ulls i una antena al capdamunt. Aquella era la primera vegada que veia un Soldat de Ferro, tecnologia militar d’avantguarda per derrotar els grisos.

Amb un moviment del seu braç mecànic va fer escampar la boira i va escombrar els soldats enemics del pont. Llavors vaig poder distingir les seves potes, amb els genolls per sobre de l’alçada del pont. Va alçar una de les seves cames per sobre nostre, fent que ens caigués aigua del riu, i la va col·locar a la riba controlada per l’enemic. Després, hi va desplaçar l’altra i es va dedicar a trepitjar les defenses enemigues i donar puntades de peu als tancs. Recordo que tenia una antena al cap, i que els seus dits, quatre per cada mà, semblaven pales d’excavadora; li sortia fum del clatell.

L’oficial de radio li va cridar a la sergent:

– Són del primer regiment d’infanteria mecànica, diuen que els seguim, que venen reforços per assegurar el pont.

– Molt bé, soldats – va cridar la sergent – que tot el que es pugui moure pel seu compte segueixi la màquina.

Vam avançar pel pont, rematant els grisos que quedaven amb les baionetes. A l’altra banda ens van rebre trets d’origen indeterminat. El Soldat de Ferro estava ocupat amb una columna de tancs, així que la sergent ens va ordenar entrar a un edifici per cobrir-nos de possibles franctiradors.

– Anirem bloc a bloc fins que puguem assegurar aquesta riba del riu – va dir un cop a dins – Assegureu el pis de dalt.

Tres companys i jo vam pujar per les escales. Hi havia diverses portes d’apartaments. El pla era que ells entressin en un apartament mentre jo em quedava vigilant des de la porta. Van entrar trencant-la d’un cop de peu i es van dispersar per diferents habitacions mentre jo m’ho mirava des del passadís. Llavors es va sentir un soroll fort, com si una cosa pesada caigués a terra. Els meus companys van cridar al que havia entrat al dormitori, sense resposta, i en van fer un senyal perquè estigués atent.

Els dos es van col·locar cadascú a una banda de la porta del dormitori i es van fer un senyal. Un d’ells va voler entrar, però va rebre un tret al pit. L’altre va intentar disparar des d’on era, però es va endur un tret a la cara. Els dos van caure a terra, immòbils. Em tocava a mi.

Vaig agafar pel mànec una granada que duia al cinturó i em vaig col·locar al costat de la porta del dormitori, disposat a estirar de la corda que n’activaria la detonació retardada. Si la llençava cap a dins segur que acabaria amb el tirador, vaig pensar.

De sobte, dues mans grises em van agafar i van tirar de mi cap al llit. Hi vaig caure de cara, sense deixa anar la granada, però vaig perdre de vista el meu fusell. Vaig rodolar, sortint del llit, i vaig veure que el soldat gris a qui m’enfrontava havia clavat una baioneta desacoblada i plena de sang al matalàs. Vaig voler agafar l’arma del company que havia mort inspeccionant el dormitori, que era als peus del llit, però el gris em va saltar a sobre i vaig sentir la baioneta clavant-se’m a les costelles.

Llavors vaig intentar estirar la corda de la granada, però ell em va agafar pels canells i jo vaig mossegar l’extrem de la corda amb la boca i, amb un gest del cap, vaig activar la granada. Ell es va aixecar per apartar-se de mi. Un. Jo em vaig agafar amb els dos braços a la seva cama perquè no pogués fugir. Dos. Ell em va fer puntades de peu per desfer-de de mi. Tres. Jo el vaig mossegar mentre ell m’apunyalava a l’espatlla. Quatre. En colpejar el gris amb la mateixa granada, vaig pensar què bé m’hauria anat una d’aquelles màquines gegants. Cinc.

– Sentio ergo sum! – van ser les meves últimes paraules.

from Blogger https://ift.tt/3h07oc3 via IFTTT

[malsonsialtreshistories]

Flashback: Morts vivents III: La matança (23-5-2020)

 La pel·lícula de zombis ja s’havia acabat, però jo encara tenia que preocupar-me d’un grapat de morts vivents. Però no tenia por, perquè duia la meva jaqueta de cuir i les ulleres de sol… i una pistola alienígena que disparava rajos que feien esclatar el personal. I, per si s’apropaven massa, tenia un martell.

El rajos verds il·luminaven la sala mentre saltava per sobre de butaques i corria d’una banda a l’altra. Els zombis queien, amb els seus caps i altres parts del cos desintegrades. Vaig arribar, per fi, davant de la pantalla. Ja només quedava la noia de les crispetes, amb la seva boca plena de sang i bilis. Vaig apuntar, vaig prémer el botó lateral, ella va saltar cap a mi i ¡BUM!, un raig blau la va fer desaparèixer.

Em vaig treure les ulleres un moment i vaig mirar els efectes de la destrucció: una dotzena de cadàvers incomplets jeien entre les butaques de la sala de cinema. Cap d’ells no es movia. Va ser llavors quan vaig decidir que la meva missió en aquest món seria la d’exterminar els zombis.

Al carrer tot era caos. Amb les ulleres de sol posades de nou, vaig posar-me a disparar a tort i a dret. Eliminava un mort vivent rere un altre, era una màquina de matar gent que ja era morta. Els supervivents fugien sense temps per agrair-me res ni per deixar que em fixés en les seves ferides, i jo continuava avançant per carrers plens de morts amb ganes de brega.

Vaig perdre la noció del temps. Només feia que disparar i colpejar, cobert de sang i altres fluids corporals on s’enganxava una pols fina, fruit de la desintegració de tot allò que rebés un impacte dels rajos de la meva pistola. Començava a cansar-me, però volia continuar. Havia de continuar.

Crec que estava passant per davant d’una vella església en ruïnes, quan una multitud inusualment gran de zombis va començar a envoltar-me. En veure que la meva situació es complicava, vaig obrir-me prou espai per poder córrer i vaig saltar per la primera finestra trencada que vaig trobar. L’horda em seguia, així que vaig córrer a  amagar-me darrere d’una porta, que va resultar ser d’un despatx, i la vaig bloquejar tirant uns arxivadors al davant. Llavors vaig posar-me darrere la taula, apuntant amb la pistola a la porta.

Podia sentir com picaven al principi. Després es van anar esclafant contra la porta, i els sentia gratar. També podia sentir els seus gemecs d’ansiós patiment i els seus ossos cruixint dels cops i les empentes. Vaig veure com obrien la porta per la força i ensopegaven amb els arxivadors que apartaven amb empentes col·lectives mal coordinades. Em penso que me’n vaig carregar algun, però no servia de gaire; darrere en venien molts més. Vaig apuntar amb la meva pistola desintegradora al meu propi cap i vaig disparar.

from Blogger https://ift.tt/2RQ1Gkx via IFTTT