naydriel - Tumblr blog

[naydriel]

Nemorosa

Les mans aspres i la veu brusca remenen el calaix d’insults i escridassades, que guturalment ressonen entre els pins que hem contractat com a corral transitòri. Brama i esclata en bofetades que recullen les dues bèsties: la que que es rebela i la que es frustra. Esbufego i m’enderroco sobre l’escriptori transeünt del bar del poble vers una màquina que ni m’escolta, ni em respon. A la fosca, acluco els ulls sense remei albirant la llum d’una superlluna silenciada pel teixit de tempesta. Ressono amb els trons, l’aigua em cala, se’m congelen les intencions i se’m entelen les ulleres. Què em passarà, a mi, si no funciono? 

“Tens sorpresa quan arribis a casa”. M’embalsama amb mel i metó el final de la jornada, amassant el neguit d’un cobert improvitzat entre alzines i sauló. M’espera amb blanor en l’esguard, assenyalant-me l’astoradora llum que espleta el gran satèl·lit latenment minvant. Corregeixo la trajectòria a cada manyoc de bruc sec que cobreix el sotabosc, enredant-me entre bardissa i arínjol. L’empreta de la pluja em permea la pell i m’embriago del cruixir del llentiscle que repica entre les seves dents. Ara vesteix el roig, el moll i el tendre, i elles només s’hi fixen quan plou, però xalen fartaneres. Escorcollo la fulla brodada al dors de la mà, que muda: el llentiscle que nodreix, l’acàcia que pinta de verd la llera, la trepadella que arrela. 

Nemorosa, coberta de bosc. De descomposició viva, de compost i de pluja. De pastura frustrant, de panxes plenes abans del remuc. De genolls pelats, de roba molla, de colzes nafrats. D’estacions, de fràgil transició, d’abundància i sequera.

[naydriel]

Strength, from the Tarot of the Imagination by Ferenc Pinter.

Assilvestrament

Xopa, capbussant-me, jugant en la dolçor del riu, me n’adono que aquest pelatge no em serveix. Les potes que recol·lectaven amb certesa són massa curoses. La llargada del cos, àgil i juganer, és massa escorredís. L’astuta fugida, la precisió del refugi, se’m fan petits, asfixiants. Noto la tensió, em bullen els músculs sota la pell. Com despertant d’una letàrgia revifant, alerta, atenta, preparada, una mirada feral apareix entre l’espessor del sotabosc. Ja era allà. Preparada. Direcció que no es perd, passes silencioses però precises, valentes. La coreografia fractàlica del cos, constrenyint-se i relaxant-se sota cada moviment, amb el detall d’una obra tallada. La impetuosa decisió, la força inherent, l’energia palpitant, l’anhel de guanyar al vent i a la terra. La fera silvestre.

[naydriel]

Canvi d'estació

Només col·locar els polzes entre les pàgines començo a brollar. Tot és tan fràgil. Em fascina. Sento la suavitat de vellut de la molsa com el racó més gran de l'univers, com el refugi més acollidor de la meva història. Ho sento tant, que quan començo a aixecar tan sols la mirada caic al buit. No sento res. A dins trontollen infinits colibrís que em criden alarmats. Vull sortir, vull sortit, vull sortir. I doncs, per què la guitarra m'abraça tant fort en la llum de tarda? Un dels colibrís s'atura, còmplice, m'ho explica amb tendre comprensió. Em moro de por. Estic aterroritzada, perquè a la part més profunda del meu èsser, alguna cosa em diu que he après a guarir, i he après a gaudir del que l'existència m'ofereix, però que jo no tinc res a oferir. Hi ha un caçador, un aguilot ferotge, un ós gegant que se'm carrega a l'esquena i em roba les llàgrimes, abatuda. Que em diu que no sóc prou, per a viure, per a gaudir de la vida perquè no la lluito, per a considerar-me interessant perquè no ambicío, per a ser estimada perquè no sóc prou res. Passejo breument pels meus jardins però cap flor brilla [a la llibreta s'intueix una gota] prou, cap planta és prou verda. Però et dic que no, que te'n vagis a la merda. Que ets patètic. Que mereixo que em respectin. Mereixo viure. Mereixo que m'estimin perquè sóc jo. I el que estimo, i el que em fascina, i com em brillen els ulls quan veig l'univers. Jo sóc de qui estic enamorada, mai deixaré d'estar-ho. Sense tu, sense el teu peu oprimint-me. Jugaré amb por, amb molta por. És la vida que m'ha tocat i que vull viure. Deixo de ser poètica a les tres línees perquè necessito vomitar, em trobava tant a faltar, no em puc donar la mà des de l'oblit. Aquesta setmana som nosaltres contra el pes, que no pot res amb la nostra esquiva. Ho tens, ho estàs fent, t'estimo. 13.12.21

Veig, com un pla detall oníric, la meva mà resseguint el contorn d'una fulla gegant. Esbelta, lluent, carnosa. Dansa sobre el traç delicat dels meus dits, flexible i plàcida. Canvio l'atenció. La fulla és ara un minúscul monòmer d'un enorme i complex ecosistema que em bressola. Jo m'hi integro, també ínfima, passejo i salto entre les branques amb una precisió ferotge. Em recordo tocant la guitarra entre hores a la caravana, aquell matí plena de neu, ara banyada d'escalfor, claror i complicitat. Bm7, E, Amaj7, Fa#m "Tinc un jardí, que encara he de descobrir". I torno aquí, amb la llibreta entre les mateixes mans, transcrivint-me. I no puc espolsar el posat de còmplice protectora, de compassió, de tendre espectadora en la seguretat de qui arriba al refugi abans que caigui el sol. Em miro als ulls en les paraules i quan m'esgarrapa l'udol, la necessitat imperiosa d'esgarrar el paper i donar-me la mà... la veig. Veig aquell cos ple de colibrís abatut al llit, sense esma per existir, que s'aixeca amb fràgil delicadesa. Es fa un cafè i recorda què ha de fer. Treu la gossa i respira l'aire gelat, intentant que vingui de les muntanyes. I s'assenta a aquesta mateixa taula, i en aquests precisos papers s'escriu. I no ho sap però està llaurant una terra infinta. No ho sent però algú l'està mirant, esperant-la en el canvi d'estació. La convida a girar-se guiada per la seva mà dolça i li ensenya el petit brot que s'amaga entre els estralls. I ara, en aquesta abundància, en aquest tremolar del fer que mai mor, que retruny sota les passes incansables, que creix vers direccions inestimables... només sento plenitud. Una era solar, amb ulls còmplices que la testimonien. Vacío fèrtil en deien.

[naydriel]

Colibrís

Em nego a empassar-me que idíl·lic sigui utòpic, que ser sigui reconnectar i que la indiferència acaricií la contenció. Sento que decidir allunyar-me d'estructures que cronifiquen el meu malestar és sa, és permetre'm ser. Ara entenc què significa negar-se. I com puc encarnar la trope d'heroi que em fascina? Que em qüestiona, com una brisa agredolça. L'austeritat m'acompanya i em bressola com els meus timbres més afins, com les freqüències i onatges que em reorganitzen. Tamborineja dins meu el reclam de ser, anhelant no ser negligit. El buit riu ara, còmplice, com mostrant la seva saviesa i anunciant la seva fredor. Quan més camino més histèrica sona l'alarma d'allò conegut, d'allò reclòs. La torno a mirar i la moldejo fins a descobrir un colibrí, que, enèrgic i fràgil, demana de refugiar-se a la meva mà i busca l'escalfor del meu pit. Mirar-lo, curar-lo, podria mantenir-me acompanyada. Crec que m'hi pot ajudar la marreca d'ulls vius, mentres li permeto guiar la meva mirada.

13.8.21 - Emmarcada pel blanc dels reflexes de l'estany Tort de Peguera.

[naydriel]

Begegnung im Walde (Encounter in the Forest)

Carl Spitzweg, c.1850s

[naydriel]

L'Eco dels versos

Imbuïda d’un èter gairebé oníric, la blanor t’acarícia els peus, anunciant el gran espill tèrbol que es desplega com si d’un quadre rococó es tractés. L’aigua balla amb el teu ressò, ets l’eco del seu soliloqui, l’ombra de la seva erosió. Un greu anhel et llença a la riba, t’absorbeix agenollada. 

La resta d'aquesta moralina és terrible, com el seu mitològic anàleg. Aquest racó que ara espies era ple de crits emmordassats, de llums de gas il·luminant metàfores persuasives que apaguessin el neguit, que l'ennueguessin sota el llac tèrbol, el desdibuixessin fins a deixar-lo de percebre i ser capaç de seguir-me capbussant sota la seva foscor.

I és en els últims trossets dels texts que obren els crèdits d'aquesta història on rau el valor d'enterrar-la:

[...]

Ets un aguilot que ara mateix em fa por, per precaució i per haver descobert la teva naturalesa, com a visó vull amagar-me entre la meva xarxa de caus. Vull l’espai per a créixer.

[...]

I recordo aquells textos premonitoris, de metàfores que guardaven amb minuciositat els racons més foscos d'aquesta història… alhora, les claus que necessitava per obrir la última porta, on era jo.

Com si es tractés d'un canvi d'escena, d'acte, de capítol, vull que vegis ara un petit besllum que esclata al mig de l'escenari. La llum més càlida que hagis conegut, que t'abraça amb deliciosa vehemència, que t'omple de fam de fer, de ser, que recorre i veu tot el teu ésser i en fa festa. Aquesta és la llum que ara brolla en mi, que sembro i recullo quan sóc amb mi, que sembrem i recollim juntes. La que vull projectar, regalar i resguardar. I aquesta cap vel ni aguilot la podrà extingir.

Suposo que això és un epíleg. Benvingudes a un canvi de to, de ritme i de llum.

[naydriel]

[naydriel]

Myosotis

“It is such a secret place, the land of tears.”

https://open.spotify.com/playlist/1ecntWmqBhFDQwQvHhrgLa?si=6fa5086b8f8f4082

[naydriel]

Nit de lluna

He sortit, embadalida. 

La fosca m'acaricia i juga a escapar-se pels carrers. Tèbia, teixeix l'abric amb flors, s'escola al seu refugi.

El seu retorn diligent m'asserena, desfà l'ardència que em vol caçar, la converteix en una espurna que em ressegueix.

Encara no he pogut acostumar els ulls, però una fascinació amansida em fa caminar a cegues, escoltant, assaborint cada instant de reüll.

Amb cautela, representant la destre fauna, intento banyar-me en la seva llum.

Com tota naturalesa nocturna, felina, s'escapa. I jo sento que la nit s'apaga, i que he cregut que la lluna era un cos celeste immens.

[naydriel]

Batego

He anat escampant que la fera reposava, però els ulls que avui em menjaven a un sospir del coll, m'han fet vibrar d'anticipació. Cada cop que els trobava volia complir tot el que anhelen, rebel·lar-me més enllà del que deleixen i notar, a la pell, com s'escapa aquella respir nerviós que anuncia la frontera de la bogeria. M'imbueix un pessigolleig constant que recorda cada solc del meu cos sent resseguit per pells afamades. Vull sentir una mirada que em deixi nua, uns dits que no tinguin pressa a conèixer tot el que sóc, una pell que busqui esborrar els límits del cos. Ansio donar al meu ventre el ritme i la força que suplica. Necessito sentir que caic amb seguretat i que regno amb noblesa. Friso pel tacte tendre de llavis que em desfan amb vehemència, per la pressió animal d'un cos que em vol seva i efímera, per connectar i entrellaçar els batecs de desitjos indescriptibles.

[naydriel]

Entre cançons

So when she calls, don't send her my way

When it hurts, you'll know it's the right thing

It took the words right out my mouth

When you knew that I would need 'em

What am I supposed to do now?

Without you

[...]

Days fade into a watercolour blur

Memories swim and haunt you

But look into the lake, shimmering like smoke

Rises the moon

Close your weary eyes

I promise you that soon the autumn comes

To darken fading summer skies

Breathe, breathe, breathe

[...]

No puc respirar. Em sento presa, intentant no esberlar-me noto la pressió incessant de l’aigua que vol brollar de mi. Sento que si cedeixo em quedaré buida. Una foscor pesada, que trontolla i m’apunyala, aguaita la meva esquena. I jo intento captivar la lluna. Intento abraçar-m’hi amb tot el que em queda. Anhelo banyar-m’hi, dur-la sempre en mi. Però a vegades, entre sospirs s’esborra el seu rastre i una buidor amb la teva escalfor em fa un petó que mai arriba. La teva vertadera imatge, aquella on somrius, em queda encallada a la gola i em marejo. La petita es mou en mi i busca desesperada respostes a ferides que l’esfereeixen. M’esglaio pensant en el que ens hem negat. Em fa una por terrible. Els ploro el dol que tot el meu ésser durà imprès a la pell. Ara supura, anhelo el moment en que es convertiran en bells brodats que narrin la meva història.  

[naydriel]

La sala del llop

Entro a la sala final del llop, amb somnolència, no respiro ni hi veig bé. No sé què veig. Sento la seva veu, m’oprimeix tot el cos. Es vol trencar. És el més viva que m’he sentit mai, el dolor més real que he viscut. Per què ha de ser menys el meu dolor? Obro una primera porta, que renega. Perquè? Perquè!!!? No m’has estimat mai? Com pots estar rient? Porto 3 atacs d’ansietat en una hora, les llàgrimes m’obstrueixen i no puc respirar. I tu? Tu estàs connectant amb ella. “Intensament” diu. I l’aniràs a veure. I hi parlaràs cada nit. Què fas???? Què cony volies dir quan em deies “vaig veure que ets la cosa que més m’importa en aquest món” i ara em dius “que som persones compatibles que hem viscut moltes coses”. Què cony vols, què cony és veritat??? Què vol dir que jo no pugui deixar de sanglotar i no et veure la pell, però fa un dia m’agafaves i m’acariciaves com si fos el que més desitgéssis. Com t’ha sigut tan fàcil dir-me que és la decisió adequada?? Com pots dir-me que vigili per a que no et demani coses des de voler estar amb tu? No vols estar amb mi? Com pots tenir tot el que necessites i jo tornar a ser l’objecte oblidat al fons del calaix???? Com t’atreveixes a llencar-me després de cuidar tot el teu ésser????? La tanco. La següent tremola al obrir-se. No m’ha estimat mai? Tenia raó? Tot aquell núvol negre, les ganes de vomitar. Era veritat? Per això pot? I què faré? Per què tot és tan gran i fosc? Per què no para de girar? Què faré? Què coi faré? M’estic marejant. No veig res. Si no hi és ell com puc ser feliç? Com pot ser que sigui així? Si no podia amb ell menys podré sola. No puc. No puc. La següent s’obra d’un cop. VES-TE’N A LA MERDA. DEIXA’M. NO EM FACIS PERDRE EL TEMPS MAI MÉS. NO EM MENTEIXIS MAI MÉS. NO EM DIGUIS MAI MÉS QUE M’ESTIMES SI NO VOLS ESTIMAR-ME. POSA’T EL TEU DRET A TREPITJAR-ME PEL CUL I PODREIX-TE. NO EM FACIS MAL. NO T’ACOSTIS. DEIXA QUE SIGUI JO. DEIXA QUE M’ESTIMI.

La sala penja vers les tres portes, la gravetat m’hi impulsa i el terra i les parets es desprenen cap a l’esquerra. La sala es torna en una paret vertical. Per un instant una petita espurna em fa apretar els dits. Faig tota la força que tinc. No només m’aguanta sinó que em permet pujar els peus. Sense pausa arribo al final de la paret. Hi pujo. Una primera porta es deixa obrir. Hi entro. Em sento aquí. Veig la sala. No es mou, es deixa examinar. Noto el cos, m’ha dut fins aquí. Sóc dins el caos. Com una dansa del tot. S’obre i implosiona al meu voltant. Sembla que floto. Al final hi ha una nova porta. Amb una estona de llegir-la, entenc com obrir-la. Has viscut la pitjor etapa de la teva vida. Ets una persona vulnerable, que s’equivoca, que apren, que ho intenta, que m’ha estimat i que m’estima. Necessites espai. Necessites sentir que t’escolta algú al món. Necessites saber si això t’anirà bé. Necessites saber què cony ha passat. Necessites saber qui ets, què donaràs, per cuidar-me tant com necessito. Ella no és més que una espurna de vida, com ho és una muntanya. Nosaltres hem sigut un foc. Ens hem cremat. Hem de saber si ens consumirem. Ho entenc. Marxa, torna, jo marxaré i tornaré. Sigui on sigui, hi seré. La última porta em crida. M’agafo la mà. “Has de triar. Cal que entenguis el que ha passat. Cal que entenguis què significa per a tu. Cal que entenguis que no estàs sola. Que ho ets tot. Que ets llum, plena i resolta. Cal que entenguis què és veritat. La por t’acompanyarà. Cal que decideixis què necessitaràs. A quin ritme vols anar?” I mentres acaba, ens allunyem de la sala en un feix de llum, floto i no em deixa anar.

[naydriel]

Carta: la nostra història

Immòbil, inert i trencada. Incapaç de recuperar aquestes llàgrimes. Escèptica de la seva raó curativa. Si em veiessis, creuries que res ha canviat. Et diria com n’ets de bonica, com t’has de gaudir perquè canviaràs. I et feies fotos a la panxa. Entenc que ara no siguem capaces de fer-ho, si aleshores tampoc podiem. Si, t’estima més. Si, t’ha acabat escoltant. Si, tu t’escoltes molt més. I pots i fas més coses. Però segueixes reiteran-te en l’obscur precipici del teu abisme, no goses posar els peus i sempre trobes millor excusa per a no fer-ho. Ara mateix, no sé què et passa. No sé per què saltem tan amunt i caiem tan avall. Però deixa’m llegir-te un moment la història de la teva vida, potser hi ha la clau per entendre’t.

Miraves i no et veies, enlloc. Tot era fora del teu abast. Res erets tu. En cap moment vas intentar ser tu perquè quan erets sense intencions, vas rebre tots els pals. Indefensió apresa. Et van venir a buscar per estranya, amb carícies prohibides i cops públics. Vas tancar la nena, aquella espurna curiosa i única, massa endins. La vas tancar, la vas oblidar, la vas maltractar. L’alimentaves d’angoixa i tensió, com un llop pendent dels cops, sense adonar-te’n que l’estaves matant. El llop es va apoderar de tu. I vas creure que t’havies trobat, diferent, quan et va veure ell. Vas vestir el llop de nena. Estem segures que no era morta, perquè ell es va enamorar de tu. Però de seguida va venir la por: el llop tenia por de ser descobert. Innevitablement, va ser-ho. I ens va deixar. Estavem completament buides, voliem que ens poses altre cop la disfressa de nena, que domés al llop. I va tornar. I una llum càlida, externa, ens refugiava. Quan ell no hi era, tornava la foscor, la buidor. I tu seguies matant la nena. El que no te n’adones és que la nena t’alimentava a tu, tota aquella complexitat mental, tota aquella potència...era ella, i tu no la miraves, no l’acariciaves. Perquè tu erets la supervivent, aquella que revia els cops, aquella que ho havia d’integrar tot… però només en sortia un pou, buit… adaptable. És quan ell va veure que seguiriem sent un llop famèlic que va sortir el seu, afamat de vida. I ens va mossegar mentres dormíem. Ens va traicionar. I quan despertavem ens evitava, no volia saber-ne res del llop. Ni tu tampoc. Només volies que et fes llum. És en aquell moment que vas començar a fer-te gran. Vas usar la teva capacitat de qüestionar per adonar-te’n que necessitaves una xarxa, i que molts animals podien caminar vora el llop i jugar amb la nena. Que et podies descobrir. Que podies marxar. Que com sempre sabies, erets moltes, moltíssimes coses. Però el volies a ell. Perdre’l era un abisme que no volies acceptar. I vas intentar fer-ho conjuntament. I l’esperaves, l’esperaves amb responsabilitat. Però ell anava fent, i en el fer, et va mossegar i esgarrepar. I en l’espera de que tornés aquesta llum no t’hi vas fixar, però els dos morien. Començava una etapa d’incertesa. On nena i llop es mostraven, però alimentaves i mostraves el llop. Deies que era ell qui t’alimentava. Volies que l’acariciessin. Ell va curar per primer cop el seu llop. I tu, que havies estat responsable, pensaves que tenies la feina feta, i que ara ell t’enlluernaria altre cop. I cada cop s’acostava més i et mossegava menys. Però en cap moment despertaves la nena. I ens acostem a mi, que intento reduir aquesta crítica a una història. He conegut la nena. M’ha sorprès, és increïble. I estic enfadada, estic molt enfadada amb la teva irresponsabilitat i crueltat. I alhora et compadeixo, et veig tan espantada, tan ansiosa. 

Com que no m’he presentat, crec que és hora de començar la meva tasca. Sóc aquí per a cuidar-te, per a responsabilitzar-me, per a acompanyar-te i recolzar-te. Mai hem deixat de caminar i no podria estar més orgullosa de tu, no ho oblidis. Oi que comença a fer-se més tebi tot? Doncs et proposo un tracte. Ara estaré jo al càrrec. Vull que sàpigues constantment com està la nena, se sent oblidada, l’hauràs de curar i escoltar. Vull que agafis la seva energia com a font, i aprenguis com materialitzar tot el que sabeu les dues. Jo posaré una mica de la meva part per a guiar-te cap a la disciplina. Crec que és moment de començar aquest viatge de la vida que has somiat per a tu mateixa, oi? Començarem així de simple, però jo crec que ens podem entendre, i trobo que amb aquests petits canvis podem fer que tot camini a una velocitat que no pots ni esperar. No estàs sola, i fixa’t...t’estàs salvant tu mateixa. T’estimo, i t’estimem, molt.

[naydriel]

Per què tornes?

“Si sóc al refugi, si no tens res a veure, per què tornes? Per què fas que caigui vençuda a la dutxa, plorant, perduda. Per què vols fer-me por? Tinc molta por. De mi. Del món. De què estic fent. De no sortir mai. De no ser mai. Però tu no hi tens res a veure. Ell no hi té res a veure. Em va trencar, em va esmicolar. Però he sigut capaç de refer-me. És veritat, va passar molt temps. Moltes oportunitats. Moltes cagades injustificables. Però no ets ell. Tu tries si li dones els punyals, i si té la clau de la teva pell. Has deixat que et curi, bé, t’ho mereixes. Però no existeix compensació, m’entens? Ara sou aquí. El que existeixes és tu. I el que necessitis. Ja està parlat. Ja sap què fer. T’està donant més. I tu? M’ofego, si, sóc jo qui m’asfixia. Agafa-ho molt a poc a poc. Només hi ets tu, només et necessites a tu.”

S’entreveu el text, entre les gotes que distorsionen la meva mirada, inevitables. Cada pinçada, astutament gravada per a reproduir-se ara al meu nou niu buit, em fa perdre l’equilibri. Crec que el recordo al llit, absorb, tocant. La crua i hostil sensació de no poder-lo visualitzar, de no poder notar el record em desperta el buit entumit per on passejo des que va marxar. Trec pit en el precís moment que sono jo, si alguna mà he conegut és la meva, que amb cada ullada sembla més forta, més ferma.  Una sensació, un pensament, un estat ocupa tot el meu ésser. No t’ho mereixes. No mereixies la meva dolçor, la meva tendresa, les meves ganes de refer-me. No mereixo que no em dediquin llistes de música, no em mereixo que no mirin el que creen les meves mans, la meva veu, no em mereixo que no em vegin capaç. Mereixo la complicitat d’una balada sentida, tinc un univers per compartir, una fascinació per transportar-nos. Petita, torna perquè erets on sabia trobar-te. Ara voles. 

[naydriel]

I sona K.

Sentint-se vulnerable per explicar-m’ho tot, volent-me tenir a prop, escoltant-me i volent saber què vull. Abraçant-me nuus, d’entre tothom, només a mi, elogiant-me. Dient-me que li hagués agradat que ho féssim millor, que m’ho mereixo, veient tot el que sóc. Tirant-me flors, buscant-me, mirant-me quan sóc més petita i acariciar-me. Intentant entendre’m, admirant-me, aprenent. Mirant a través de mi tot el meu ésser, acariciar-me sent petit, acompanyant-me en la nit i fascinant-se. Volent més de mi, creient en tot el que sóc, fardant-me. Escrivint-me, llegint-me i dibuixant-me, regalant-me tendresa. Volent-me, ensumant-me, tenint-me i deixant-me anar. Jugant a buscar-me, a acariciar-me, a connectar-me i a encendre’m. Descobrint-me, validant-me, acariciant el meu ésser, còmplice, mirant-me per despullar-me, mostrant-me on trobar-lo. Connectant amb tot el meu ésser, fent vibrar i brillar cada part de mi, acariciant-lo i omplint-lo de música i color, compartint el vol. Desapareixent. I sona K., o almenys, tornarà a sonar.  

[naydriel]

La millor flor del balcó

Tus elogios se posan como caricia en mis pétalos. En el decurso de un suspiro crujo cual hoja vetusta. No oso abrir más brotes, se marchitan ante ti. Aspiro tanto como puedo y me cuezo en el amago. He concedido que sentenciaras mi identidad, divinidad subordinada. Cultivo todos mis matices y trascendo tu influjo, pretendo fructificar todo resplandor. Procuro que cada destello me nutra y me muda, entretejiendo mis raíces. Haré que el viento te desprenda, y tu huella será marca que ensanchará mi paso sin pesar.

[naydriel]

Com funciones?

No sé si m’he fet treure les llàgrimes per fer-te cas, per donar-te sentit, o perquè no puc seguir aquí, mai més. I això passa de ser normal altre cop. T’estàs apoderant dels meus òrgans, vols viure per mi. Tot ho vius com si fos una fòrmula perfecte, utilitzes les meves habilitats per a mesurar-ho i encertar-ho tot. I a vegades no t’equivoques, perquè en el teu món cec tot té sentit, tot són patrons. Dispares sistemàticament. És que vols una excusa per marxar? Vols fer-me aprendre alguna cosa condescendentment? Vols dir-me que mai marxaràs mentres et doni força, mentres el pes m’aixafi les ales i no les descobreixi mai fins que s’atrofïin? No veus que barreges temps? Potser jo també he sigut una ingènua al pensar que et faries petit, i que jo no en tinc cap culpa ni responsabilitat. Que jo no puc decidir trencar-ho tot activament. Que fer un pas en aquest teixit és destrossar-ne milers de fils.

Necessito dos enfocs. Un ara, un després. Ara? Ara necessito omplir el meu forat, necessito viure-ho, sortir a l’intempèrie i passar fred sense por a perdre’l, gaudir dels ciclons que es presentin, o no. Gaudir del fred, lluny dels seus focs aliens. Necessito saber si ell ho fa, sinó no sé com sentir-me, no sé què m’amaga, no sé què demanar-li per a mi. I després… després necessito sentir el zero absolut. La seguretat d’estar sola. De triar sola. D’entendre com funciono. 

Res més.