neobarata

[neobarata]

Ahir, 22 de maig de 2017 va haver-hi un altre atemptat terrorista. Va ser a Manchester, a la sortida d’un concert de la cantant Ariana Grande.

Quan he vist aquest matí el que havia passat ahir a la nit m’he quedat en shock. Crec que, majoritàriament, ha sigut perquè dintre de vint dies jo i una amiga meva se suposa que hem d’anar al Palau Sant Jordi, al concert de l’Ariana Grande. 

Sincerament, no m’ho podia creure. Com una persona pot ser tan cruel? És cert que llençar una bomba al costat de qualsevol persona és horrible, però cal tenir en compte que era un concert d’una artista internacional amb un públic que, la gran majoria, no passen dels divuit anys. I això ho sabia el suïcida. Sabia que els morts serien adolescents que no han pogut viure casi res de la vida. Com pot l’ésser humà arribar a aquest punt d’immoral?

Crec que en aquest cas no hi ha cap tipus de debat i que aquesta acció és immoral t’ho miris com t’ho miris. Estem parlant de 22 morts, 22 persones completament innocents que van anar a disfrutar d’un concert de la seva cantant preferida i van acabar perdent la vida. 

Aquests actes d’odi provoquen que la població visqui amb por, llavors, com podem arribar a la felicitat? Sèneca ens diu que hem d’acceptar el Logos, la llei natural, ja que allò que hagi de venir vindrà i que hem d’adoptar un estat d’apatia, acceptar les coses tal com són. Però, com se suposa que jo he d’acceptar això? He d’acceptar la mort de 22 persones innocents i més de 50 que han sigut ferides sense cap motiu, perquè sí? Com se suposa que podem viure en un estat de serenitat, sabent que si no hagués passat a Manchester, potser hagués passat al concert de Barcelona i jo hagués acabat morta?

Aquí hi entraria Epicur i l’hedonisme i ens diria que no hem de tenir por a la mort. Si ens ho mirem bé, ens adonarem que té raó. La mort no la sentirem, i un cop morts, què més dóna el que passarà? Nosaltres no ho viurem mai. Però, tot i que això soni molt lògic, quan passen coses d’aquest tipus és impossible mantenir un pensament racional. Potser perquè la moral de la nostra societat ens ha ensenyat a tenir por a la mort des de ben petits? Si ens haguéssin educat explicant-nos que la mort és una cosa natural i que passa sempre, potser no tindríem aquest problema.

La mort és una cosa natural.

Natural si tens 96 anys i has viscut tota la vida, però en el moment en què a una nena de vuit anys se li arranca la vida injustament, això continua sent natural? Potser no tenim tanta por a morir, sinó a morir injustament i en silenci.

[neobarata]

Los Edukadores

Los Edukadores és una pel·lícula alemana del 2004. La pel·lícula tracta sobre dos nois que es dediquen a entrar a cases de gent rica a la nit, canvien totes les coses de lloc i deixen una nota per simbolitzar que ells no estan d’acord amb el sistema capitalista en el que viuen. Una nit, la novia d’un dels nois decideix anar amb l’altre noi a una de les cases d’un home que li va posar una multa de cotxe. L’home els enganxa i ells decideixen segrestar-lo per evitar que vagi a la policia.

A mi el que em va cridar més l’atenció és els mètodes que utilitzàven per fer-se “famosos” ja que jo crec que el fi no justifica els mitjans. És a dir, és veritat que l’únic que feien era canviar les coses de lloc i no robaven ni trencaven res, però tot i així crec que no és un bon mètode de fer les coses. D’aquesta manera, el que aconsegueixen és que la gent els prengui com uns immadurs i uns “salvatges” i no es guanyen el respecte de ningú. A més, tampoc són clars amb els seus ideals, ja que deixen pistes per les cases però no diuen alt i clar la seva visió de les coses. També, fent el que fan és possible que l’avarícia els guanyi, i de fet a la pel·lícula veiem com un dels protagonistes roba un rellotge d’una de les cases. 

Tot i així, també entenc el seu punt de vista ja que en una societat on no s’escolta a les opinions que no són considerades com a “bones” (i més si ets jove) és molt difícil que et prenguin seriosament. Per això, moltes vegades la gent es veu sotmesa a haver de prendre mesures desesperades per situacions desesperades. Entrant i “destrossant” cases es l’única manera que tenen ells de ser escoltats per les autoritats i, encara que potser no sigui la millor manera, per ells és vàlida.

[neobarata]

Determinisme social

Jo estic d'acord amb el tipus de determinisme social. Crec que totes les nostres decisions estan determinades pel nostre entorn. És a dir, tot el que nosaltres fem depèn del lloc on hem crescut, de la gent amb qui ens ajuntem, de la cultura que tenim, etc. Per això crec que les nostres decisions canviaràn segons el lloc on ens trobem. Tot i així, crec que durant la nostra vida el tipus de determinisme pel que estem influïts va canviant. Crec que nosaltres també podem decidir sobre el tipus de determinisme sobre el qual volem estar influïts, però alhora crec que sempre tornarem al determinisme social, ja que la nostra societat és el que té més influència sobre nosaltres.

[neobarata]

Origen

La pel·lícula Origen, de Christopher Nolan, és una pel·lícula que tracta bàsicament el tema dels somnis. Veiem com, a partir de ficar-nos a la ment d’una persona mentre somnia, podem descobrir els seus secrets més ben guardats.

Tot i que la pel·lícula em va agradar i la idea em va semblar molt interessant, crec que és una idea que se’ns escapa una mica de les mans. És a dir, no hi ha cap manera de demostrar que aquest projecte sigui viable. Els somnis són, en certa manera, abstractes. No podem tocar o agafar un somni, només podem recordar-lo i a vegades ni tan sols això. A la pel·lícula també apareix el tema de la realitat. Crec que la realitat no és una cosa que podem definir, ja que com ens podem assegurar que tot el que estem vivint ara és real? No podem. Cadascú té la seva pròpia realitat, el seu propi món. Centrant-nos amb el que li passa al personatge de la Mal, crec que això podria ser un terrible efecte secundari que patiria molta gent si Origen existís. Amb això, el que vull dir és que nosaltres estem convençuts que la nostra vida i el que ens passa dia a dia és totalment real. Jo em dic Èlia, visc a Granollers i estudio primer de batxillerat a l’Escola Cervetó. Jo sé això perquè jo estic convençuda de que això és real, però què passaria si se’m plantegés la possibilitat de viure en una realitat diferent? O què passaria si tingués l’oportunitat de construir el meu món ideal des de zero? Potser a partir d’aquí, em passaria el mateix que a la Mal, potser amb el temps ja no tindria tant clar quina és la realitat «bona».

Per tant, és possible que hi hagi més d’una realitat? Qui m’assegura a mi que el món en el que visc és real? Que l’escola a la que vaig és real? Que jo sóc real? És cert que jo puc tocar a altres éssers humans i que ells em poden tocar a mi i que per tant jo sé que existeixen, ja que físicament estan amb mi. Però qui ens assegura que tot això no sigui part d’un somni? O que nosaltres no estiguem formant només una petita part d’alguna cosa més gran?

Crec que això és una qüestió que, al igual que la idea dels somnis, se’ns escapa de les mans. El nostre cervell no té el potencial suficient per pensar en aquestes qüestions i per obtenir una resposta, ja que jo crec que no n’hi ha. Ara mateix, nosaltres pensem que som reals i que existim, però mai sabrem si això és realment així o si només formem part de la fantasia d’algú.

Per finalitzar i, tornant a la pel·lícula, jo crec que la realitat és com els somnis que s’ensenyen a Origen: cadascú té la seva pròpia realitat basant-se en el que coneix i en el que estima.

[neobarata]

EL DRET A DECIDIR

Fa uns dies vaig veure la pel·lícula Captain America: Civil War. Clarament, no és una pel·lícula que toca temes filosòfics ni convida a l’espectador a preguntar-se certes qüestions complicades. Tot i així, va haver-hi un moment de la pel·lícula que em va cridar l’atenció.

En l’escena que es mostra en el vídeo, el grup de superherois The Avengers està intentant prendre una decisió. El govern els hi ha donat un document i els hi ha demanat que el firmin. Són uns acords que diuen que els Avengers només podran actuar quan el govern els hi ho permeti. A partir d’aquí es formen dos bàndols, els que creuen que l’han de firmar i els que creuen que no.

Però, el que em va cridar l’atenció va ser quan l’Steve Rogers (Captain America) està intentant defensar que no haurien de firmar als acords i es dirigeix al Tony Stark (Iron Man) dient-li que “Signant aquests acords, estem eliminant el nostre dret a decidir.”

Aquesta frase en concret em va tenir pensant, és cert això?

Al principi, veia molt clar que això era vertader. Si el govern és qui ha de decidir què fan el grup de superherois, això significa que ells no tenen cap dret a decidir el que fer. Però, sabem que si no hi ha normes, no hi ha llibertat. És a dir, amb les regles ve la llibertat, ja que nosaltres podem decidir si seguim o no aquestes normes. Per tant, si firméssin els acords sí que tindrien dret a decidir si volen o no seguir les ordres del govern.

El problema és que, si firméssin els acords, serien capaços de portar-li la contrària al govern? Si ho féssin, està clar que això tindria un càstig. Per tant, el problema aquí és que ells mateixos s’acabarien traient el seu propi dret a decidir. És a dir, per no rebre un càstig del govern, anirien en contra de les seves pròpies idees i es quedarien de braços plegats. Decidirien una cosa que no els hi agrada. 

Per tant, perdrien o no el dret a decidir al firmar els acords?

Jo penso que, tot i que les normes van acompanyades de la llibertat, seria millor no firmar els acords. Crec que, en aquest cas, encara que ells no acceptéssin les normes del govern, mantindrien el dret a decidir perquè podrien triar si volen o no actuar. A més, seria una tria lliure, és a dir, decidirien el que a ells més els hi agrada sense patir cap càstig. 

Crec que no firmant els acords seria la manera més efectiva de mantenir-se “lliure”, encara que una persona mai serà lliure del tot. 

[neobarata]

ÉS REALMENT NECESSARI EL FEMINISME?

El feminisme sempre ha estat present a la nostra societat. Però sabem què és el feminisme? Segons l’Optimot, el feminisme és el Moviment social que denuncia la submissió tradicional de les dones als homes i promou l'equiparació de drets entre els dos gèneres. Es podria dir que el feminisme és l’alliberació de la dona i això dóna en conseqüència la igualtat entre els dos sexes. Tot i això, encara hi ha una gran majoria de la societat convençuda que el feminisme és innecessari ja que la igualtat existeix. Per tant, és realment necessari el feminisme?

Diàriament, les dones ens trobem cara a cara amb situacions masclistes i quan ens intentem defensar, rebem insults com feminazis o amargades. I per què la societat té una visió tant dolenta del que significa el feminisme?

«El feminismo cuestiona el orden establecido. Y el orden establecido está muy bien establecido para quienes lo establecieron, es decir, para quienes se benefician de él.»

Nuria Varela, Feminismo Para Prinicpiantes

El feminisme és necessari, ja que des de petites a les nenes se’ns omple el cap amb idees masclistes, tant a casa com a les escoles. Ja que hem arribat al punt on no només trobem homes masclistes, sinó que també hi ha una gran quantitat de dones que, conscients o inconscients, són masclistes. La pregunta És realment necessari el feminisme? és una qüestió que gran part de la població es fa constantment i hi ha tantes respostes com opinions. Però són totes aquestes respostes vàlides? La resposta més vàlida és que sí. Per què que el simple fet de ser una dona sigui motiu per rebre discriminacions continues, no és igualtat. No només la població o l’educació són masclistes, sinó que la publicitat, pel·lícules, sèries, etc. també i en aquest text es poden llegir unes quantes situacions que demostren la continua opressió a la que les dones estem sotmeses. Per tant, el feminisme és una part fonamental per aconseguir una societat millor i més justa i per aconseguir que la dona deixi de ser l’esclava de la societat.

A les dones sempre se les ha considerat el sexe dèbil, encara que són perfectament capaces de fer les mateixes accions que els homes. Per aquesta raó, a l’època de la Revolució Francesa van sorgir les primeres feministes, concretament durant el Segle de les Llums.

«El feminismo es el hijo no querido de la Ilustriación.»

Amelia Valcárcel

Mirant el nostre món i els nostres costums, diríem més bé que el feminisme és simplement el fill no desitjat de la població, concretament de la població masculina. Això es pot veure clarament a les escoles, dirigides pels governs, que estan plenes de masclisme. Per què no s’explica la primera onada feminista que va tenir lloc durant la Il·lustració? Les revolucions feministes són una part vital de la història, perquè no només van afectar el passat del món, sinó que estan afectant el nostre present i el nostre futur. La història és vital per entendre el món en el que vivim ara, i una part d’aquest món actual és el feminisme. Com es pot esperar a que els joves deixin les actituds masclistes si ningú els ensenya el que significa i comporta el feminisme? A les escoles es presumeix de que no es creen només alumnes, sinó també persones, però persones que en comptes d’aixecar-se i lluitar contra les injustícies a que les dones es sotmeten cada dia, es queden assentades amb la idea que la desigualtat entre homes i dones tampoc és tan real. És cert que hi ha temes d’història que es consideren més importants que una revolució feminista, però no podem donar credibilitat a aquesta organització, ja que va ser creada per un govern masclista al qui no li interessava que les dones s’aixequessin a lluitar pels seus drets.

Però a les escoles no només no s’explica la història del feminisme i tot el que comporta, sinó que a més s’omple el cap dels i les alumnes amb idees masclistes. Una d’aquestes idees més clares i que passa constantment, és el tema de la roba. S’ensenya a les noies a vestir-se per evitar que els nens es puguin despistar a classe. Primer de tot, el fet que un nen no sigui capaç de concentrar-se a classe perquè hagi vist un escot o unes cames, no és problema de cap noia, és problema del noi. Que els nois es trobin en plena adolescència, no els excusa per mirar a una noia com si fos un tros de carn o un objecte sexual que està allà per fer bonic. Segon de tot, des de quan la manera de vestir d’una noia és més important que la seva educació? Una noia va a l’escola per aprendre i ningú li hauria de retreure que es vesteixi com ella vol. Fent això, el que aconsegueixen els/les professors/es és que la noia es senti malament amb el seu propi cos i que es quedi amb la idea que s’ha de vestir per als nois. La roba ha de complaure a una mateixa i no a ningú més i cap persona té dret a exigir a una noia com hauria de vestir.

Però, si mirem més enllà de les escoles, ens trobem amb una societat extremadament masclista. Començant per la publicitat, en la majoria d’anuncis veiem com la dona pot tenir dos papers: o està allà com un objecte sexual o fa de mestressa de casa. No hi ha cap problema en que una dona sigui sexy o que faci les feines de la casa, el problema és que la societat té la idea que el paper de la dona es resumeix a només això. Una dona podria arribar a tot el que es proposés, però la societat masclista no la deixa, ensenyant-li amb la publicitat i l’educació que és inferior i que mai podrà arribar a ser una gran empresària o una investigadora famosa. Per exemple, en un recent anunci de roba de nens/es petits/es de la marca Benetton, la campanya publicitària tatxava a la nena com la tafanera i la xarrameca de la classe, mentre que sobre el nen deia que seria el proper Einstein i un gran científic. Un cop més, la publicitat intenta posar al cap de les noies que elles mai tindran l’oportunitat de ser tant bones com els nois. Això també ens demostra com les noies es veuen compromeses des de que són petites, en canvi els nois viuen amb moltes més llibertats.

Dins de la societat, i en la majoria de països, està completament acceptat que les dones portin pantalons, però què passa quan un home vol portar una faldilla, un vestit o maquillatge? És cert que, a simple vista, en aquesta situació sembla que siguin els homes els més perjudicats, però si analitzem què passa realment, la perspectiva canvia. Els vestits, les faldilles i el maquillatge estan catalogats com a coses de noies. Quan un noi vol trencar amb els rols que pertanyen a cada gènere i decideix sortir al carrer maquillat, el més probable és que rebi insults de tot tipus. I per què? Simplement perquè com s’ha mencionat abans, això són coses de noies. Al dir això, automàticament es pot percebre la connotació negativa que té aquesta frase. Per què per els homes és tan dolent assemblar-se a les dones? Perquè la idea que té la societat és que les dones som el sexe més dèbil i els homes, acostumats a ser el sexe dominant i opressor, els hi molesta la idea de pensar que es poden assemblar en el més mínim a una dona.

«What’s the worst possible thing you can call a woman? Don’t hold back, now. You’re probably thinking of words like slut, whore, bitch, cunt, skank. Okay, now, what are the worst things you can call a guy? Fag, girl, bitch, pussy. I’ve even heard the term mangina. Notice anything? The worst thing you can call a girl is a girl. The worst thing you can call a guy is a girl. Being a woman is the ultimate insult. Now tell me that’s not royally fucked up.»

Jessica Valenti, Full Frontal Feminism

Un altre gran injustícia cap a les dones que es produeix en la nostra societat és el tema de la sexualitat i la promiscuïtat. Si un home manté relacions sexuals amb moltes dones, ningú diu res, però si és la dona la que manté relacions sexuals amb molts homes, llavors es converteix en l’objectiu de burles i insults. En aquest sentit, les dones pateixen tanta opressió que no poden ni viure la seva sexualitat lliurement. Per què un home pot parlar de sexe i a tothom li sembla bé, però quan ho fa una dona tothom s’escandalitza? Les dones tenen el mateix dret que els homes per parlar de sexe, per experimentar i per mantenir relacions sexuals amb qui vulguin sense haver d’aguantar crítiques i males mirades.

El tema de la sexualitat ens porta a un greu problema, les violacions. A Espanya, s’ha registrat que hi ha una violació d’un home cap a una dona cada set hores (i aquí només s’inclouen les «agressions amb penetració», deixant a part les múltiples violacions en les que no arriba a haver-hi penetració.). En aquests casos, veiem com la mentalitat masclista de la societat és totalment real. Normalment, hi ha molt poca gent que justifiqui una violació, però quan se sap que la noia violada anava vestida d’una manera que es considera «provocativa» o que havia «tontejat» amb el violador o que ja havia tingut relacions sexuals amb ell altres cops, la visió de la situació canvia enormement. A partir d’aquest punt, sembla que la violació ja no sigui una cosa tant greu, perquè la noia s’ho estava buscant. Com és possible que una noia busqui ser violada pel simple fet de viure la seva vida com ella vol? Una violació és una violació sense importar com era o què feia la noia en aquell moment. Cal ensenyar als joves que quan una noia diu que no, és que no. No és un potser o un sí. Cal que aprenguin que la roba d’una noia no els hi dóna cap tipus de consentiment per fer el que vulguin, de fet, cal que aprenguin que l’única cosa que els hi dóna consentiment per mantenir relacions sexuals amb una noia, és quan ella els hi diu que sí. Hem de començar a ensenyar als nens a no violar en comptes d’ensenyar a les nenes a no ser violades.

En conclusió, i tornant a la pregunta inicial És realment necessari el feminisme? la meva resposta és que sí. Després de donar diferents arguments en relació amb aquesta qüestió, crec que queda força clar que en ple segle vint-i-un encara vivim en una societat completament masclista. Tot comença amb l’educació que es rep a les escoles i a casa. És el deure dels pares i les mares ensenyar tant a fills com a filles que les dones i els homes són, abans de tot, éssers humans completament iguals. Passant al tema de les escoles, és essencial començar a fer xerrades i enfocar l’educació cap al feminisme i ensenyar als i les alumnes què significa i per què és tant necessari. I, sobretot, cal deixar enrere les idees sobre la roba de les noies i cal deixar d’ensenyar-nos que ens hem de vestir perquè els nois no es despistin. Ser una dona no és sinònim de ser dèbil, sensible o estúpid/a. Aquesta és la idea de la societat i la idea que necessitem eliminar. Ser una dona no és absolutament res dolent i no és un motiu per deixar de fer coses. I, sobretot, ser una dona no és un insult.

Les dones tenim dret a viure la nostra sexualitat com nosaltres volem, sense haver d’aguantar discriminacions de cap tipus. Ja és hora de deixar de tenir por quan anem soles pel carrer o de no posar-nos una faldilla per pànic al que ens pugui passar. Tenim dret a viure la nostra vida amb la mateixa llibertat que ho fan els homes, sense pors, sense prejudicis i sense burles.

Tornant a la definició de l’Optimot, veiem com diu «la submissió tradicional de les dones als homes.». Quan un home és oprimit és una tragèdia, quan una dona es oprimida és tradició. Aquesta tradició necessita ser destruïda perquè no té absolutament cap sentit. Les dones també tenim cervells i també som capaces de pensar per nosaltres mateixes, no necessitem a cap home que ens guii. Cal trencar amb les tradicions masclistes i canviar el sistema, fer veure a la població l’opressió que patim les dones.

Per finalitzar, crec que el feminisme és completament necessari perquè les dones volem els mateixos drets que els homes. I, sobretot, perquè les dones som humanes i no hem fet absolutament res dolent per merèixer aquestes discriminacions. Les dones d’aquest planeta han de perdre la por i començar a alçar la veu per a les seves llibertats. El feminisme és un moviment que ajunta a les dones de tot el món per a una mateixa lluita, la lluita de la igualtat que s’ha demanat des de fa anys i que, avui en dia, encara no s’ha aconseguit.

[neobarata]

Amic meu, si mai t'hi trobes no t'ho pensis ni un segon i que la filosofia ens ensenyi a veure el món.

Els Amics De Les Arts, L’affaire Sofia