Qui anava a dir que tants anys de relació poden arribar a crear aquest buit. El problema està en que tanta confiança ha generat que inconscientment esperis, esperis, esperis. I potser no reps. I ningú té la culpa, perquè ningú està obligat a absolutament res. Però el sentiment de decepció i melancolia juro que és inconscient i inevitable. T'esforces en aportar, en buscar encara que sigui una petita part del teu temps en trencar amb tants de dies, mesos sense quedar. I no parlo d'anar de festa, ni d'anar a sopar. Això és secundari, o fins i tot terciari.
Parlo d'eternes xerrades, de tardes sense fer res, de dormides, de que no calgui explicar com et va la vida perquè ja ho saps. I no. No ho saps. No es pot. És més, fa tant que no visc algo així amb elles que quan ens retrobem, sento que no estic sent jo mateixa al 100%. Em sento forçada, distant, com si em veiés des de fora del cercle, en tercera persona. I em fa mal.
Ja no sé res de ningú. Suposo que així es la vida, per molt que no ho vulgui les relacions canvien amb el temps, i no sempre com ens esperem que ho facin. Potser és una petita etapa, o potser és l'inici d'un decreixement, qui sap.