#CREU DEL PONT VELL

[ernestdescalsartwok]

GIRONELLA-PINTURA-ART-CREU-PONT VELL-POBLE-PAISATGES-BERGUEDÀ-PINTOR-ERNEST DESCALS por Ernest Descals Por Flickr: GIRONELLA-PINTURA-ART-CREU-PONT VELL-POBLE-PAISATGES-BERGUEDÀ-PINTOR-ERNEST DESCALS- Paisaje en el pueblo de GIRONELLA, pueblos de la comarca del Berguedà, días muy soleados entre la sequía que padece el conjunto de Catalunya, la luz del fuerte sol y el ambiente de finales de invierno con ausencia de lluvias ofrece unos colores más tostados de los habituales, la Creu del Pont Vell y el propio puente medieval, PONT VELL, que nos conduce al histórico núcleo antiguo, cielo de gamas azulencas que contrastan con resortes plásticos. Pintura del artista pintor Ernest Descals sobre papel de 50 x70 centímetros.

[guillemjc]

Cròniques des del terrat (I) – Primavera confinada

Aquests dies hi ha una vida paral·lela als terrats de Barcelona. Per mi sempre han estat un tret distintiu de la ciutat. Una d’aquelles coses que expliquen per què és especial. I una de les coses que més trobava a faltar quan vivia fora. Els terrats li donen a Barcelona una fesomia singularment bonica. El terrat és per a la Colometa una escapatòria, el seu refugi, allà on s’evadeix estenent la roba –fins que l’envaixen els coloms. Pujar al terrat a estendre la roba és un acte genuïnament barceloní, i genuïnament romàntic. I aquests dies el terrat per a mi també és una escapatòria, un recer a la intempèrie, una fugida en temps de pandèmia, l’excusa perfecta per tenir una estona de cel –sobretot a s’horabaixa, per veure’l pintat. 

És primavera. I sembla que si no podem sortir de casa és menys primavera: si no podem passejar pels carrers i veure l’alegria a les cares de la gent; si no podem anar als camps a impregnar-nos de l’olor de les flors; si no podem anar al bosc a sentir els ocells cantar; si no podem anar als parcs a gaudir del bon temps; si no podem anar a saludar el mar per dir-li: “aviat vindrem a banyar-nos”. «What is all this sweet work worth, if thou kiss not me?» (Love’s Philosophy, Percy Bysshe Shelley).

Quan puguem tornar a sortir aniré a cercar els turons de Barcelona. Crec que és el que més trobo a faltar. Enfilaré les escales de la baixada de Briz fins al carrer Arnold Schönberg, allà on neix el carrer Verdi. Des d’aquell punt es veu el mar difuminant-se amb el cel, al fons. Uns metres més avall, tombant el cap a mà dreta es té una perspectiva immillorable de la majestuosa baixada de la Glòria, que fa una gran ve fins al Turó del Putxet. El parc del Turó del Putxet també ofereix una panoràmica magnífica de la ciutat: el pla de Barcelona a un costat, i la zona alta i la serra de Collserola, a l’altre. 

Creuaré el pont de Vallcarca, cap a la plaça Mons, i baixaré pel carrer de la Mare de Déu dels Reis, on hi ha l’església ortodoxa, i entraré als jardins de Maria Baldó per agafar el passatge Isabel. I allà aniré a petar a la fabulosa escola la Farigola on, algun dia, potser, hi duré els meus fills. Des d’allà muntaré el passeig de Turull, que s’enlaira fent ziga-zaga per una deliciosa vereda fins al Park Güell. Des de l’escola Virolai i el mirador de Joan Sales observaré la ciutat als meus peus, i m’endinsaré en els boscos gaudinians. 

M’agrada baixar a Gràcia. Segurament perquè jo, des de casa, sempre hi pujo. Baixar a Gràcia es pot fer des del Putxet o des del barri del Coll, i anar a parar a Lesseps, o des de dalt de tot del carrer Verdi o el Park Güell, i anar a creuar la Travessera de Dalt. Un cop allà, tot és deixar-se portar pels carrerons de la vila. A mi m’agrada començar la conquesta del barri pel passatge de Frigola i els jardins del mestre Balcells. D’allà surts a la plaça del Nord, i si segueixes descendint apareixes, com qui no vol la cosa, a Virreina, la més bonica de totes les places gracienques. 

En canvi, a Pedralbes només s’hi pot pujar. El meu refugi és allà, a la plaça del Monestir. És un d’aquests indrets únics de la ciutat, una autèntica joia. Un racó idíl·lic, on el temps sembla aturat, lluny del soroll urbanita. La calma del convent, el verd dels jardins de la Creu, l’encant de la plaça i les casetes de la baixada del Monestir, i l’empedrat del carrer. I la majestuositat del Monestir. Si és obert, és obligatori entrar-hi i deixar-se transportar segles enrere, en temps de la reina Elisenda. Des de fora, però, l’espai manté igualment intacta l’aura que només els paratges únics, els llocs extraordinaris, poden presumir-ne. L’ascens per les escales que s’enganxen a la façana permet enllaçar amb el parc del Castell de l’Oreneta, i allargar el recorregut fins als jardins de Can Sentmenat, flanquejats per les set figures femenines que representen les set nissagues aristòcrates emparentades amb els senyors del palau que porta el seu nom.

Trobo a faltar pujar dalt la Muntanya Pelada i llegir la ciutat des d’allà. És dels pocs llocs on hi ha una vista panoràmica de 360 graus. Enyoro enfilar-me a la Carretera de les Aigües i resseguir amb els dits el llom de la metròpolis, acariciar-li l’esquena. I badar amb el mar de fons. I guaitar el cel estrellat d’un capvespre de primavera precoç, mentre el sol es va ponent rere Collserola i l’horitzó es confón amb l’aigua salada. També enyoro els dies que ascendia fins al cim de Montjuïc, i vorejava el castell, amb les vistes del front marítim i el port. Montjuïc és un oasi enorme al mig de la urbanitat, amb tots els jardins, museus, corriols i les vistes privilegiades de la ciutat. Trobo a faltar aquell instant en què “el dia era dolç i el sol enamorava”. 

Quan acabi el confinament, aniré a passejar al Carmel, i faré escales i pendents. I pujaré al Turó de la Rovira, i creuaré per la passarel·la de fusta del pont de Mühlberg. I aniré a recórrer els carrers d’Horta, de baix a dalt, i tornar, amb la plaça Eivissa sempre com a punt de partida. També aniré a redescobrir Sant Andreu, els seus carrerons, la plaça del mercat. I la Sagrera, i les seves naus. Aniré a buscar el mar pel meu estimat Poblenou, i aprofitaré per deixar-me perdre un cop més pels seus passatges, rambla amunt i rambla avall, i a deixar-me seduir pels tarongers de Marià Aguiló. Tornaré a Sarrià i resseguiré els carrerons annexos al carrer Major, la plaça de Sant Vicenç, el passatge Mallofré, el carrer dels Paletes, el carrer del Rector Voltà, el mercat, l’encantadora plaça de Sant Gaietà. Aniré al Gòtic, a retrobar-me amb els meus racons –carrer d’en Carabassa, plaça Sant Josep Oriol, Sant Felip Neri...–, i al Port Vell i a la Barceloneta, a retrobar-me amb les velles històries de mariners. I aniré a passejar pel barri i recuperaré els meus quarters generals: la Central de Mallorca, els jardins del Palau Robert, els jardinets de Gràcia i Vinçon –sempre n’hi diré així– i la seva meravellosa terrassa.

― Le jardin blanc au crépuscule (1912), Henri Le Sidaner

Mentre no arribi el dia, seguiré tancat a casa escoltant la fantàstica Kate Tempest. El seu People’s Faces és un poema recitat amb música de fons que em sembla especialment oportú en aquests dies d’aïllament social en els que es fa més difícil veure les cares de la gent que estimem.

It’s coming to pass / My countries coming apart / The whole thing’s becoming / Such a bumbling farce / Was that a pivotal historical moment / We just went stumbling past? / Here we are / Dancing in the rumbling dark [...] Another disaster / Catharsis / Another half-discarded mirage / Another mask slips / I face off with the physical / My head’s ringing from the love of the stars / There is too much pretence here / And too much depends on the fragile wages / And extortionate rents here / We’re working every dread day that is given us / Feeling like the person people meet / Really isn’t us [...] The struggle’s going to finish us / And then we smile at all our friends / It’s hard

Aquest cap de setmana ha arribat la primavera. Recordo que abans del confinament els carrers ja feien olor de flors. Alguns passatges ja tenien els tarongers florits. M’encanta l’olor de la flor de taronger. És curiós com transporten les olors. M’encanta la primavera. “Volen orenetes a càmera lenta”, diu la cançó. Vull tenir de nou les flors a tocar, i les orenetes sobrevolant-me.  

En aquests dies de primavera confinada, ens salvarà la poesia:

By Chivalries as tiny, A Blossom, or a Book, The seeds of smiles are planted — Which blossom in the dark.

— Emily Dickinson

[icon2021-regnumcaelorum]

Comentari Iconològic

Des de l’antiguitat l’ésser humà ha creat un pont entre el món espiritual o diví mitjançant l’art.

A la figura 1, hi trobem representat, en aquest baix relleu la figura d’un híbrid de brau amb ales i cap d’home, és conegut com Lamassu o Sedu i eren normalment esculpits en alabastre. La seva alçada doblava la de l’ésser humà, i originalment s’acostumava a trobar a les portes de les ciutats. Aquestes figures es representaven des de dos punts de vista: la frontal, des de la qual el visitant és observat i rebut per l’animal, i la lateral, en que el brau (o lleó) està representat en una posició dinàmica deixant veure la seva cinquena pota. Aquest personatge apareix representat amb una tiara amb banyes i una barba decorada igual que la cua i part de la superfície del cos. El tractament de les ales és minuciós i les plomes apareixen gravades d’una manera molt detallada i simètrica, gairebé ordenades.

El Lamassu va aparèixer per primer cop a Assíria i tenia la funció d’expulsar als genis malignes i es col·locaven en parella a les portes dels temples per a protegir-los contra el Mal. Aquests personatges en la mitologia mesopotànica representaven un geni celestial. El toro a Mesopotània s’associava a la fertilitat, el poder i l’estabilitat sobre la terra. El cap humà els dota d’intel·ligència i representava al rei que governava en el moment, i la seva llarga barba decorada els lligava amb les divinitats.

Són éssers que representen l’equilibri entre el cel, la terra i l’aigua i poden fer d’intermediaris entre l’home i la divinitat.

A la figura 8 trobem representat l’àngel nou de Paul Klee.

A primer vista ens trobem amb una il·lustració on s’intueix una figura humana, gairebé antropomòrfica. El cap del Angelus Novus, cobert per pèl arrissat es desproporcionat en relació amb la mida del cos, els peus són bastant similars als d'un ocell i les ales semblen acabar en forma de mans. Al tronc hi té representat un pèndol, element harmònic i silenciós que marca el moviment i el temps. Mostra els ulls molt oberts, i la boca entreoberta, com si estigués veient alguna cosa i en volgués parlar.

Walter Benjamin, filòsof, crític i amic de l’artista, esdevení el propietari de l’obra i fou inspirat per aquesta i en va fer la seva propia interpretació:

Hay un cuadro de Klee que se llama Angelus Novus. En él se muestra a un ángel que parece a punto de alejarse de algo que le tiene paralizado. Sus ojos miran fijamente, tiene la boca abierta y las alas extendidas; así es como uno se imagina al Ángel de la Historia. Su rostro está vuelto hacia el pasado. Donde nosotros percibimos una cadena de acontecimientos, él ve una catástrofe única que amontona ruina sobre ruina y la arroja a sus pies. Bien quisiera él detenerse, despertar a los muertos y recomponer lo despedazado, pero desde el Paraíso sopla un huracán que se enreda en sus alas, y que es tan fuerte que el ángel ya no puede cerrarlas. Este huracán le empuja irreteniblemente hacia el futuro, al cual da la espalda, mientras los escombros se elevan ante él hasta el cielo. Ese huracán es lo que nosotros llamamos progreso.

Tesis IX, Tesis sobre la filosofia de la historia, Walter Benjamin

Benjamin va identificar l'àngel de Klee amb una antiga llegenda jueva inscrita al Talmud. A més a més, el filòsof va interpretar en la mirada de l’àngel nou, una visió catastrofista de la història de la humanitat, sorprès davant la barbàrie de la història passada, present i futura.

Podem trobar un altre exemple entre aquesta connexió entre el diví i el mortal amb els putti.

Un putto consisteix en la representació d’un nen grassonet, nu i alat. Els trobem en l’art religiós i en el secular. La iconografia del putti no està fixada deliberadament, de manera que és difícil diferenciar el putti, els cupids i les diverses formes d’àngels. No tenen atributs únics i immediatament identificables, de manera que els putti poden tenir molts significats i funcions en el context de l’art.

A la figura 3 hi trobem representats dos putti als peus de la Madonna Sixtina.

En aquesta obra veiem representada la Verge, el Nen, Sant Sixt i Santa Bàrbara. Aquestes figures es troben situades en un espai recollit per uns telons verds que revel·len aquesta escena i disposats per sobre d’un llit de núvols. La Verge és la figura central, i com és usual du al Nen en braços. A la seva dreta veiem Sant Sixt, que senyala l’espectador, mentre la Verge i el Nen ens miren fixament, trencant la barrera bidimensional. La corona papal de Sant Sixt descansa en el marc inferior esquerra de la pintura, que accentua aquesta connexió entre l’espectador i l’escena pintada. Igual que les cortines, que són subjectades per una barra donada de sí, separa l’espectador d’aquesta escena espiritual. A la seva esquerra està representada la figura de Santa Bàrbara, i als peus de la composició dos querubins descansant sobre els seus colzes mentre miren l’escena sobre seu.

Si seguim la mà de Sant Sixt, amb ella ens endinsem al quadre, la seva mirada està sobre la Verge i el Nen, i, a la vegada, el mocador de la verge apunta a Santa Bàrbara que està mirant cap avall, on ens trobem als àngels. D’aquesta manera es forma una composició en forma romboidal.

Però l’element que ha destacat més al llarg de la història i s’ha fet més reconegut són els dos putti que observen l’escena des de baix, amb una expressió facial tan natural que sembla que no formin part d’aquesta escena. Es creu que Rafael els va afegir en finalitzar l’obra.

Podem trobar un altre exemple d’aquesta representació de nens alats en un altre context. A la mitologia grega i romana era recurrent la representació de Cupido o Eros en forma de putto.

A la figura 4 se’ns mostra representat Cupido, el déu del desig amorós davant un fons marítim, i ofereix una de les seves fletxes a un colom, ja que es tracta del Amor Domato o Amor domat. Cupido renuncia a les seves armes i ho simbolitza cedint una fletxa al colom que, en aquest cas, pot significar l'amor conjugal. La pau i entrega del protagonista es contraposen al vol del cupidillo del fons, que es manté en guàrdia per disparar les seves fletxes.

Els putti van experimentar un important ressorgiment al segle XIX, i els podem trobar a les obres de pintors acadèmics francesos. La pintura de William-Adolphe Bouguereau va florir a l'època d'or de l'academicisme, i en va ser un dels seus representants més típics.

A la figura 6 hi trobem representats Cupido i Psique com a putti. Els personatges apareixen en una composició vertical i estan sentats sobre uns núvols, en un espai per sobre del món terrenal. Els seus braços estan entrellaçats en una abraçada suau i Cupido diposita un petó a la galta de Psique mentre aquesta aparta la mirada i es fa enrere.

Bouguereau opta per pintar de manera significativa. La carn blanca i rosada, és símbol de la seva puresa. La pintura, de tonalitats blaves, en contraposició a colors més rosats o vermellosos s’allunya del tema de l’amor prohibit i cap a la idea de l’amor jove.

L’artista representà als personatges de Cupido i Psique com a putti. Cupido es representa sovint com un nadó fantàstic i entremaliat amb un arc i una fletxa, a diferència de Psique que normalment apareix més sovint com una jove. A més a més, Bouguereau la pinta amb ales de papallona, símbol de representació de l’ànima pels grecs.

La psique és un símbol de la transformació de l’ànima humana, ja que segons la llegenda mitològica Psique es transformà d’humana a immortal. “… celosa Venus, había intrigado entre los dioses para liberarse de Psique, pero también Eros (equivalent de Cupido en la mitologia romana) acudió por su parte a Júpiter, logrando que la protegiera y finalmente fuese aceptada entre los olímpicos. Se trata, en suma, de una divinización del alma humana por medio del amor.” (Diccionario de iconografía y simbología, Revilla Federico, 1999, p. 359-360.)

Passem de l’amor immortal a la mort ja que tenen una forta relació. “Morir es ser amado por un dios y participar a través suyo de la felicidad eterna” (E. Wind).

A la figura 7, l’autor ens representà l’àngel de la mort. La mort de l’enterramorts, tal com ens indica el títol. Un enterramorts veu interromput el seu treball mentre cava una tomba al cementeri per la visita de l’àngel de la mort. Aquest, sorpès, es posa una mà al pit en senyal de sorpresa i amb l’altra hi veiem captat el moment de deixar caure la pala. La mort ens és representada amb una figura femenina, vestita de negre amb ales de plomatge fosc. Amb elles gairebé abraça l’enterramorts en senyal d’acollida. Una altra interpretació podria ser que l’àngel ha vingut de manera totalment sobtada, agafant desprevingut l’home, el qual mira terroritzat la mà de l’àngel de la mort que podria estar sostenint l’ànima del vell per emportar-se-la. El paisatge nevat i blanquinós podria ser un símbol de benevolència, protecció o purificació. La pintura paisatgística experimentà una adaptació als principis simbolistes tot i que té reminiscències del paisatge del romanticisme (llocs “melancòlics”, abandonats per l’home, amplis horitzons, superfícies i línies ampliades a l’infinit).

Els simbolistes consideraven la sexualitat femenina com un poder enigmàtic i perillós, fet que podria justificar la intenció de l’artista en representar una figura femenina com a àngel de la mort.

L’art simbolista significà per a molts intel·lectuals un culte a la bellesa amb una forta càrrega espiritual. L’historiador Jean Clair considerà el simbolisme com un últim gran invent de salvar l’humanisme occidental.

En contraposició a aquest àngel fosc a la figura 2 hi trobem representat l’arcàngel Sant Miquel, considerat el príncep dels àngels. L’àngel de la mort, que recorda a l’home la seva mortalitat, es podria diferenciar de la figura de Sant Miquel, que respon a la necessitat de colmar d’alguna manera el buit entre un déu trascendent i la petitor del home.

Aquest tremp sobre fusta hauria sigut la taula central del que probablement era un retaule dedicat a Sant Miquel. L’arcàngel amb l’acompanyament d’un àngel, pesa les ànimes (psicòstasi), que apareixen representades com una figura femenina vestida amb túnica blanca i un home nu. A la mà esquerra sosté la balança i a la dreta una llança amb la qual amenaça el dimoni que fa trampa inclinant el plat de la balança al seu favor.

Normalment Sant Miquel és representat derrotant a Satanàs, l'arcàngel dels àngels caiguts o del Mal. Molts cops se’l representa per aquest mateix motiu com un àngel amb armadura de guerrer romà, amenaçant amb una llança o espasa a un dimoni o drac.

Hi va haver un gran combat al cel. Miquel i els seus àngels van lluitar contra el Drac. També el Drac i els seus àngels van combatre, però no van prevaler i no hi va haver ja lloc en el Cel per a ells. I va ser llançat el Drac, la Serp antiga, l'anomenat Diable i Satanàs, el seductor de tot el món; va ser llançat a la terra i els seus àngels amb ell.

Apocalipsis  12:7

Una altra iconografia bastant comuna és la que trobem en aquesta obra. Sol ser representat pesant les ànimes a la balança on l’arcàngel pren part al Judici Final, segons la tradició cristiana, totes les ànimes humanes seran jutjades abans de la ressurreció.

Finalment, en aquest pont entre el món espiritual i el terrenal, tenim l’àngel caigut, condemnat a viure a la terra.

A la figura 5 i 9 apareix representat aquest primer àngel caigut després d’haver estat expulsat dels cels.

Ambdós es troben asseguts, en un paisatge que fa intuir que es tracta de la terra, doncs s’hi percep vegetació al voltant i roques.

L’àngel caigut de Cabanell té una forta presència, doncs el seu rostre es mostre ple d’ira. En el cel es pot observar una difosa escena dels últims moments del combat a la batalla dels cels.

Com vas caure de cel, oh Estel, fill del matí! Tallat vas ser per terra, tu que debilites les nacions. Tu que deies en el teu cor: Pujaré al cel; a la part alta, al costat de les estrelles de Déu, aixecaré el meu tron, i a la muntanya del testimoni m'asseuré, als costats del nord; sobre les altures dels núvols pujaré, i seré semblant a l’altíssim. Mes tu, enderrocat, ets fins al país dels morts, als costats de l'abisme.

Is 14:12-15

A la tradició cristiana els àngels caiguts són els rebels, la personificació del Mal, els temptadors. El tema dels àngels caiguts o rebels no apareix gaire a la Bíblia més enllà de la caiguda de Lucifer. Tot i així, la literatura apòcrifa com el Llibre d’Enoc van aprofundir més al respecte.

Els àngels caiguts pertanyien al grup celestial que salvaguardava els inicis de la humanitat. Van ser creats específicament per Déu per vetllar per l'home, i se'ls va atorgar d'enteniment i llibertat. Aquestes característiques van portar a molts d'aquests àngels a qüestionar al seu creador, allunyant-se d'ell i cometent diferents "pecats" que els van portar a l’expulsió del cel.

Lucifer va ser creat per Déu com el seu fill pròdig. El va dotar de gran bellesa, intel·ligència i perfecció, amb l'objectiu de ser ell qui organitzés la resta d’àngels. El seu poder va fer augmentar la seva vanitat i en sentir-se superior a Déu va voler competir contra ell. L’enfrontament amb Déu va fer que fos expulsat juntament amb altres àngels.

Així, doncs, l’àngel caigut renega del món espiritual i deixa de complir la seva funció de missatger entre ambdós móns caient al terrenal.

[evamarindo]

DE  CAMÍ DE TORNADA A CASA

Relat guanyador II concurs de narrativa curta - Ajuntament de Santa Maria de Martorelles

DE TORNADA A CASA Sortim a fer un volt? Ni que sigui només pel plaer de la contemplació i el goig calmós de la naturalesa? Enguany, les fonts de Santa Maria de Matorelles, ragen com no ho feien des de fa anys. Guaita, és un cotxe elegant, amb seients de cuir negre i reposacaps, com a tu t’agraden. A més, disposa d’airbag i un climatitzador per zones. Així podràs seleccionar la temperatura que vulguis. Ja sé que sempre tens més fred que jo. M’ha costat triar-lo. Sempre he estat un cagadubtes amb els cotxes. Ho sé, ningú no vol sortir amb un cagadubtes. És per això que temo molt el teu rebuig. De fet, crec que he perdut la noció del temps i sovint em sento esmaperdut, com si res del món anés amb mi, com si ja no pogués fer res bé. Vine, t’ajudaré a pujar la cremallera de l’esquena. Aquest vestit cenyit t’escau a la perfecció, amb la teva alçada i les corbes que tens. El vermell sempre t’ha afavorit molt. Potser creus que desentono al teu costat amb aquests texans? Puc posar-me els pantalons negres d’anar mudat. Darrerament m’he esprimatxat tant que em ballen per tot arreu. Però amb un cinturó podria mirar de sostenir-los bé a la cintura, malgrat que sembli que talla el cos en dos i escorça la figura. Mai no m’ha agradat ser més baix que tu. Diràs que són prejudicis, i que els homes prefereixen dones més baixes que ells perquè que els dóna un avantatge aparent. En realitat tan sols són un set per cent més alts. Però és un fet palès que els més alts acostumen a tenir més èxit, i no només perquè els nivells de testosterona es relacionen amb l’alçada, sinó perquè també les dones prefereixen com a parella homes més alts que elles. Els dóna més sensació de seguretat, com aquest airbarg del cotxe nou. Mai no podré comptar quantes vegades m’he penedit de no haver-lo tingut al cotxe vell. Per descomptat que puc triar els tirants, amagats sota l’armilla ajuden a projectar una imatge impecable i són ideals per a les persones primes. “Estàs massa prim i hauries de cuidar-te més. I, de passada, comprar-te uns pantalons dues o tres talles més petits,” em contestes. Tens raó, m’hauria de cuidar més. El que no tinc tant clar és si això vol dir que vols que em posi tirants o que em compri uns pantalons nous. No ens cal res més? Quan surto amb tu perdo l’oremus i m’oblido de la resta del món. Pots interpretar-ho com un elogi. Quan estic amb tu no em cal res més. Bé, sí, em cal allò que va morir dins meu hores després que ens prometéssim amor etern, en el camí de tornada a casa. Però millor deixem-ho córrer. Ara, si us plau, posa’t el cinturó de seguretat i escarxofa’t al seient del copilot. Per ser la primera vegada, sembles una professional. Podríem córrer un ral·li i travessar veloços el pont. No ens creuarem amb ningú. Tampoc no ens farà falta el maleït GPS. Només et necessito a tu, asseguda al seient del costat, al seient buit a l’aire, al seient reblert d’algú que s’hauria assegut si aquell camió no t’hagués envestit i un airbag hagués pogut esmorteir la calamitosa batzacada de camí de tornada cap a casa.