#Narcís Bonet

[joaquimblog]

CARNERIANA: DAVID ALEGRET I RUBÉN FERNÁNDEZ AGUIRRE

CARNERIANA: DAVID ALEGRET I RUBÉN FERNÁNDEZ AGUIRRE

S’ha presentat un doble CD titulat Carneriana que ja es pot adquirir i m’atreviria dir que cal adquirir per la importància de la proposta, la qualitat de la presentació del producte i sobretot i més important, per l’excel·lència de l’obra presentada i la interpretació.. El tenor David Alegret sempre enmig de tots els projectes imprescindibles i difusors de la música catalana i ja per això li…

[cubanoviajero]

Puerto Pesquero El Serrallo Tarragona

A finales del s. XVIII, la Junta de Obras del Puerto de Tarragona construyó el barrio de la Marina en la costa, y como los pescadores vivían en las “botigues de mar”, en la playa, se tuvieron que trasladar hasta el Muelle.

Pero a mediados del siglo XIX, la construcción de la línea ferroviaria Tarragona-Reus; otra vez obligó a los pescadores a trasladarse. Esta vez, hasta la orilla del río Francolí.

Y finalmente, tras varios episodios de protestas, el 21 de agosto de 1865 se concedió un permiso real para edificar el barrio.

La primera época de urbanización del Serrallo es de finales del siglo XVIII. Y estaba formado por pequeños cobertizos de madera donde los pescadores dejaban las artes de pesca.

Progresivamente, aquellos cobertizos se transformaron en residencias, dando lugar a una topología de vivienda representativa del Serrallo, caracterizada por sus pequeñas dimensiones, sin lujos decorativos, y con amplios almacenes en los bajos. Según el tipo, las casas podían ser “de medio patio” con frontal a una sola calle, o “de patio entero”, con fachadas a dos calles.

El núcleo histórico del Serrallo nace alrededor de la plaza “del Pes”, “del Peso” (después renombrada de Narcís Monturiol y actualmente de Sant Magí), con una serie de episodios desprovistos de planificación urbana, que explican la estrechez de algunas calles.

El barrio crecía en población, y gracias a las gestiones del arzobispo Constantí Bonet, se inauguró la parroquia el año 1880. La iglesia es un edificio neogótico, de sólida construcción, con capacidad para 400 feligreses. Consta de tres alturas y destaca la calidad y el trabajo de los picapedreros.

El Serrallo vivió su segundo gran período de urbanización, entre 1915 y 20, cuando el Puerto cedió solares para favorecer la industria pesquera y se crearon las calles de Sant Pere “San Pedro” i de Gravina. De esta época se conservan diversas viviendas de “patio entero”. En los años 30, la densificación de parcelas fue enorme y otra vez se construyeron edificios de una sola fachada. De esta época son la mayoría de edificios donde confluyen las calles de Gravina y Sant Andreu “san Andrés”.

El tercer momento de urbanización en el Serrallo tuvo lugar en la década de los 40 y 50 con la construcción de las calles de Salou y Lepant “Lepanto”. El Instituto Social de la Marina promocionó el Grupo de Viviendas Virgen del Carmen para mejorar las condiciones de los pescadores.

.El tercer momento de urbanización en el Serrallo tuvo lugar en la década de los 40 y 50 con la construcción de las calles de Salou y Lepant “Lepanto”. El Instituto Social de la Marina promocionó el Grupo de Viviendas Virgen del Carmen para mejorar las condiciones de los pescadores.

Miquel Àngel Magan

.

[joaquimblog]

  Cor Vivaldi, Òscar Boada i Narcís Bonet. Auditori Axa 25 de març de

Cor Vivaldi, Josu Elberdin, Cristina garcía-Gratacós i Òscar Boada. Auditori Axa Diagonal de març de

La temporada de concerts del Cor Vivaldi va presentar dissabte passat el concert de primavera i com sempre succeeix en les propostes treballades des del més mínim detall, va oferir en aquesta ocasió dues estrenes mundials, dues obres comissionades per el propi Cor, encarregades a dos músics tan distants per les les  generacions a les que pertanyen com per l’estètica musical en la que “militen”.

L’excepcionalitat tantes vegades lloada en aquest blog, de la formació coral estel·lar de l’escola IPSI de Barcelona, també és deguda a la quantitat d’obres d’autors dels nostres dies que han estrenat, tantes com segurament cap altra formació coral del nostre entorn pot lluir, i com el mateix Narcís Bonet va dir en acabar la interpretació del seu colpidor Magníficat, és normal que quan la formació que ha d’estrenar una obra té un nivell tan excepcional, el grau d’exigència que el compositor demana sigui màxim.

Narcís Bonet (Barcelona 22 de gener de 1933) és un compositor poc conegut a casa nostra, al menys en l’ambient profà de la música clàssica de consum, tan poc amic dels músics de casa i encara menys contemporanis. De res serveix el seu imponent currículum o que la seva obra sigui valuosa, està viu i és d’aquí, dos factors determinants per merèixer com a molt una obra curta inaugurant la primera  part d’un concert, per omplir l’expedient i netejar les consciències dels programadors en un més que flac favor a la cultura del país que els dóna de menjar i ho dic precisament quan el cap de setmana de l’Auditori presentava un concert de l’OBC amb música contemporània, oh sorpresa! però ai las! amb cap compositor nostrat, ja deia jo què ningú és perfecte!. És precisament per això que la gosadia del mestre Boada en programar un concert on una vegada més els músics actuals en són els màxims protagonistes, amb un català i l’altre basc, mereix si més no l’atenció i divulgació que l’excepcionalitat demana.

No cal dir que els mitjans musicals també generalistes, prestaran més atenció en el cada vegada més reduït espai vital informatiu, a concerts o representacions d’òpera amb patums incorporades que no pas a l’estrena mundial d’obres creades a l’entorn d’una formació que també es diferencia per l’aposta valuosa per la música actual dels músics del país.

El mestre Boada va fer un advertiment abans de començar el Magnificat de Bonet, després d’un preludi musical amb dues obres del compositor, el delicat nocturn  núm. 1 per a piano sol (1949) i la deliciosa balada del bes amb text de Joan Maragall (1951) explicant la dificultat de l’obra. El mestre Boada la sap llarga perquè quan et diuen una cosa així poses més atenció, al menys a l’inici, atenció sempre necessària, però confiant com crec que va ser, que la música de Bonet faria la resta, i crec que l’oportuna i sàvia advertència va servir perquè amb l’atenció que tot concert requereix, ens adonéssim dels valors de l’obra i d ela curosa interpretació. És clar que l’obra no és fàcil, sobretot per els intèrprets (originalment cor i flautista, tot i que també per l’ocasió es va incorporar a darrera hora l’orgue que va permetre mantenir el to en una obra d’harmonies endimoniades), però per l’oient tot i no ser un doll de melodies fàcilment cantables, té un atractiu evident, sap atrapar jugant amb girs a vegades subtils i a vegades prou evidents, amb sonoritats harmòniques del passat que no et desconnecten d’immediat dels estàndards acceptats per els oients més mandrosos, com el “Ave Maria” inicial i en canvi et van preparant per quedar al cap de poca estona, subjugat per la proposta més innovadora a partir del Magnificat iniciat per la solista (una de les excel·lents solistes del cor) i la incorporació de la flauta i el cor. L’alternança del so arcaïtzant proper al gregorià o dels cants litúrgics d’esplendorosa polifonia amb dissonàncies canviants i sorprenents teixeixen una obra que requereix més difusió (Catalunya Música va enregistrar el concert) i sobretot reconeixement. Tant de bo el Vivaldi tingués oportunitats per programar-la i donar-la a conèixer, és clar que els programadors s’estimaran coses “més assequibles”, sovint penso que per a ells.

Amb la corda de sopranos més consolidada que en els darrers concerts i amb una lleu feblesa en la corda més greu, que darrerament ha patit la jubilació de masses membres, el Cor Vivaldi va tornar a mostrar la seva exquisida versatilitat, el control del so i l’emissió, la cura en no sacrificar mai la bellesa i aquesta maduresa interpretativa que tant sorprèn quan veus intèrprets tan joves, i ja em permetreu la imatge, que no aixequen un pam de terra, assolint cims com aquests, amb fermesa.

La flautista Cristina García-Gratacós va interpretar magníficament la part solista d’una obra dedicada a la memòria del flautista, compositor i pedagog nord-americà Peter Bachus que va morir de manera prematura el juliol passat, un músic que també havia escrit pel Cor Vivaldi i amb qui vaig tenir l’honor de compartir un sopar inoblidable i posteriorment alguns contactes epistolars tan breus com plens de bonhomia, engrescant-me a seguir amb la tasca a IFL.

Un tast de l’inici del concert amb la balada del bes, text de Joan Maragall i música de Narcís Bonet.

https://ximo.files.wordpress.com/2017/03/balada-del-bes.mp3

Després d’emotives mostres d’agraïment i de records a Peter Bachus (amb familiars a la sala inclosos) per part del mestre Bonet i Òscar Boada, ambdós musics asseguts al piano van interpretar “El petit Narcisó” del mestre Joan Macià una obra que el compositor va dedicar al mestre Bonet quan era un nen i que el mestre Boada li va fer tocar sense previ avis, quelcom que no va suposar cap problema, era prou coneguda.

A la mitja part, a banda de saludar als vivaldians habituals, vaig tenir un agradable i inesperat encontre amb en Ramon (un amic de les xarxes) amb qui la varem fer petar una estona abans de l’inici de la segona part, una segona part radicalment diferent tot i no estar absent de dificultats i suposar un altre repte, amb l’estrena del Canticum Sacrum del compositor guipuscoà Josu Elberdin ( Pasaia 1976)

Del compositor basc es van interpretar prèviament l’Ave Maria Stella (2011) per a cor i solistes, i la Salve Regina (2010), dues obres distanciades de l’obra de Bonet i que emprant un llenguatge contemporani més proper i assequible a la primera escoltada, utilitza la melodia com a vehicle també de recerca.El Canticum Sacrum és una suite escrita l’any 2016 formada per 4 antífones: Veni creator Spiritus, Dominus pacit me, Judica me Deus (a doble cor i de complexitat evident) i Laudate Dominus, que demanen del cor una expressivitat, flexibilitat i puresa de so extraordinàries, ja que l’escriptura harmònica és molt transparent i la melodia evidència l’exigència tonal i la perfecta afinació, Reptes no sempre fàcils i que el Vivaldi sempre acaba superant per la notòria preparació tècnica i les ingents hores de treball necessàries per conferir un programa d’aquesta dificultat i fins ara mai interpretades, amb una aparent desimboltura i seguretat admirables.

Al final i com a bis es va interpretar per segona vegada el Salve Regina, que el mestre Boada va deixar entreveure que a la primera no havia sortit com calia.

Ara el tast és del “Veni, Creator Spiritus”, l’antifona incial del “Canticum Sacrum” de Josu Elberdín.

https://ximo.files.wordpress.com/2017/03/veni-creator-spiritus.mp3

El concert, per si no n’hi havia prou amb el  compromís artístic, va servir també per donar a conèixer el projecte Batera ibiliz, una associació mig basca i mig catalana que treballen en la iniciativa Soya , un poble de Mali sotmès a un pobresa extrema i en el que l’associació ha focalitzat un projecte educatiu i sanitari d’ajuda amb la confecció d’un pla de desenvolupament comunitari i la fundació d’un centre d’atenció primària que ja funciona.

Us deixo un enllaç que us pot ajudar a saber més coses de la iniciativa solidària

http://steilas.eus/es/event/batera-ibiliz-soyan/

La propera cita amb el Vivaldi a l’Auditori de l’Illa Diagonal serà el 2 de juliol (diumenge) a les 19:00 on s’estrenarà la nova òpera de Alberto García Demestres, La straordinaria vita di Sugar Blood, una altra fita, un altre repte, una altra estrena absoluta, una altra cita ineludible, i en van…..

  COR VIVALDI 2016/2017: CONCERT DE PRIMAVERA (NARCÍS BONET I JOSU ELBERDÍN) La temporada de concerts del Cor Vivaldi va presentar dissabte passat el concert de primavera i com sempre succeeix en les propostes treballades des del més mínim detall, va oferir en aquesta ocasió dues estrenes mundials, dues obres comissionades per el propi Cor, encarregades a dos músics tan distants per les les  generacions a les que pertanyen com per l'estètica musical en la que "militen".