#Viure sense mentides

[rosercabre]

Agost

Dilluns 31

Demà és un lloc que he esperat.  

Diumenge 30

Sovint penso que aquest diari seria més útil si fos descriptiu. Ens hem llevat i hem esmorzat amb màniga llarga. Més tard he respirat la fageda que ha sigut respirar la tardor. El fill volia pinyes però només hi havia molsa que no li he deixat tocar. El fill comença a preguntar que per què no li deixo fer coses. No li dic que, sovint, és per pura comoditat. La comoditat és útil. Aquest diari no és còmode.   

Dissabte 29

Ens hem cregut la pluja i hem perdut el nord. Dic que un dia d’octubre no plourà, potser, o dic mentides que no sé. 

Divendres 28

Agirre, Lamott, de Vigan, Ginzburg, Rodoreda, Roig, Baltasar, Bastašic, Ferrante, Atwood, Braidotti, Enríquez, Schweblin.

Dijous 27

Per exemple, no podria escriure mai sobre què és viure la música. Em sap greu des de lluny. 

Dimecres 26

La mare no sap cantar, la filla no sap dormir. No soc ni l’una ni l’altra i desafino quan no reposo. 

Dimarts 25

He caminat fins als estius de finals dels vuitanta i estaven tapiats i abandonats. Eren un lloc que havia estimat. 

Dilluns 24

Havia enyorat que fos avui i ho sabia sense plorar-ho. 

Diumenge 23

La fideuà d’avui torna a parlar del Nadal que qui sap. És fràgil aquest no saber-nos junts fins quan, fins quan. El fill cull pedres i jo defenso la submissió dels girasols.

Dissabte 22

Havíem de venir al nord per estimar més el sud. Sort, una mica, de Rupià.

Divendres 21

La nit és de les lloques i els mosquits. Em piquen i m’esgarrapen. La son em cou al cap que no sé aguantar. Vaig venir a reposar, a l’Empordà.

Dijous 20

La terra plana m’embala la tristor, que és antiga en mi, més que no pas l’alegria. 

Dimecres 19

Malgrat l’empatx, aprofitem-nos de la menta i les atmetlles. Aviat tindrem mal de panxa.

Dimarts 18

He vist al fill feliç enfilat a la creu. Un dia duia la germana a la falda, en aquest mateix lloc. Un altre dia em creia la ouija, en aquest mateix lloc. Un dia més ballava morada, en aquest mateix lloc. Això de l’espaitemps ho duc poc bé, en aquest mateix lloc.

Dilluns 17

A la una tinc el pit esquerra ple de llet i una punta d’eufòria que feia vuit mesos que no.

Diumenge 16

Dir: ara torno i ser la flor pansida que veu morir els dies. Sí, sé que no tinc motius per enyorar la làpida, però tinc pits i nits i illes i filles, per exemple. Que no m’entenguis no m’és nou però m’escou.

Dissabte 15

Tinc l’estómac brut i les persianes abaixades. Escric per plorar les coses fondes.

Divendres 14

Evitar la pena, levitar els dies: guixar-me les ungles com si fos gener. O bé: acceptar que el consol era una onada. Torno a no estar bé enlloc i tinc un lloc al cap.

Dijous 13

Em poso el vestit verd per mirar la Garrotxa, la filla a coll, el fill a la mà. He de deixar de fer-me venir nostàlgia com qui es fa vomitar. Per por d’entendre el pes que l’habita.

Dimecres 12

Sé fer bé: ajuntar paràgrafs. No sé fer bé: dir les coses quan el lloc no acompanya, no està bé renegar amb aquesta llum de tarda. Tardo molt a entendre que aquest meu mal és culpa de les persianes abaixades. Només llegir, puc fer a la fosca. Dones fosques: Cecilia Ce, Lily von Karachi. La filla fa set mesos i no és fosca o no encara. Quan m’adormo penso en el vestit que no m’he posat.

Dimarts 11

Ho he pensat: era avui de l’any 96 a l’oest austriac. La seva llengua calenta com el talp que ens foradava la terra de sota la tenda. No l’estimava. M’agradaria dir que vint-i-quatre anys més tard estimo millor però tinc una llaga al llavi i no faig cap petó.

Dilluns 10

Tinc un consol que em dura deu dies bons.

Diumenge 9

He menjat sardines per dinar i també per sopar. La calima no em deixa enyorar la ciutat. He obviat el disgust de la licra molla i salada. He escrit una estona més.

Dilluns 3 - Dissabte 8

El fill s’enfila al garrofer i hi creix i creix la filla, dues dents trencant la geniva. Eren aquests els dies que volia i més del que em pensava, els necessitava. No he dut calces cap dia i els tomàquets tenien gust cada dia i els mosquits no ens han picat cap dia i ens hem llevat amb els galls cada dia. També: he escrit sobre el Locus Amoenus i ho he entès tot. Em calia ser aquí per tornar-hi quan em falti.

Diumenge 2

Està bé que falti menys per la tardor que voldria i això ho penso ajaguda a la gespa que després, serà novembre, enyoraré. Si ja em conec no sé per què m’escolto.

Dissabte 1

Torna a ser Nadal. A dins, la taula és plena de gent que beu i sua. Roastbeef i gelat de torró. El fill juga amb un camió nou. La filla dorm com quan encara no hi era. Els cosins tenen ressaca. Els grans sonen vells. A fora, la calima fa boira densa a qui la mira. Qui soc jo.

[ribesorg]

Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres 15 de desembre...

Joc Brut, de Manuel de Pedrolo

Tertúlia

L’última trobada d’aquest 2017 del Club de lectura Tardes literàries formava part del projecte “Clàssics catalans” mitjançant el qual comptem amb la col·laboració d’un expert de l’associació “Espais escrits” per aprofundir en l’obra i l’autor triat. En el nostre cas, tot aprofitant la proximitat de la celebració de l’Any Pedrolo i atenint-nos al fet que la nostra biblioteca duu per nom Manuel de Pedrolo, vam optar per seleccionar una obra d’aquest escriptor: Joc brut. I per això durant la sessió del club de lectura vam poder gaudir i enriquir-nos amb les aportacions de Montserrat Morera Escarré, que venia des de la Fundació Pedrolo.

Una primera ronda d’opinions per part de les clubaires ens va permetre copsar la valoració general positiva de la lectura, tot i que un parell de veus van comentar que la trama, des d’un plantejament de gènere, els semblava fluixa. Aquest aspecte va derivar cap a la discussió al voltant de les diverses lectures amb què ens podem enfrontar a aquesta novel·la, i val a dir que, en la seva majoria, les clubaires l’havien llegida més en clau psicològica i en clau de denúncia que no pas com a novel·la de misteri o d’investigació.

Montserrat Morera ens va introduir en la situació en què es trobava la novel·la de misteri a casa nostra en el moment en què Pedrolo, juntament amb altres escriptors catalans, van iniciar una important tasca per normalitzar el gènere en la nostra llengua, alhora que es van llençar a experimentar amb diverses fórmules i recursos. I tot lligat amb aquesta implantació i normalització del gènere negre, un altre element a tenir ben en compte va ser la llengua. Perquè Pedrolo com a referent (ja que és l’autor que avui tractem), però també la resta d’autors, van fer entrar el català popular en la narrativa sense perdre de vista el lèxic precís i acurat.

Quant a la trama, els dos personatges protagonistes han focalitzat els comentaris de les clubaires en la majoria dels casos. Per una banda el Xavier, aquest noi que viu en base a una obsessió i que, just a causa d’aquest tancament de mires, es deixa embolicar en una xarxa de mentides. I per l’altra banda la Juna, la noia que teixirà tot l’embolic i que s’encarna com el prototipus de dona fatal.

També cal esmentar dos aspectes que han estat assenyalats per part de les clubaires. El primer seria el tractament de l’erotisme i del sexe dins la novel·la, que ha semblat, per als membres del Club de lectura Tardes literàries, poc creïble en els nostres dies. I per això ha quedat clar que cal situar-se, en llegir Joc brut, en el moment històric i, sobretot, social, en què es desenvolupa l’acció de la novel·la. I l’altre aspecte que ha grinyolat una mica en fer la lectura del llibre ha estat el final, valorat com a precipitat. Amb tot, en parlar d’aquesta suposada precipitació, hem comentat la tria del punt de vista narratiu. Això és: la primera persona, focalitzant tota l’acció en el personatge del Xavier. Aquest estil narratiu és, potser, el que fa necessària l’existència d’un darrer apartat titulat “Les explicacions”, ja que d’altra manera el lector no és capaç de tancar tots els serrells de la història, i d’aquí ve la sensació que, tot d’una i amb certa pressa, ens expliquen el final.

Sigui com sigui, Joc brut és una novel·la que ha reeixit a superar el pas del temps i que, malgrat algun detall que el lector actual pot valorar sota un prisma d’anacronisme, s’ha convertit en clàssic de la literatura. I el que hem remarcat, per damunt de la investigació que es duu a terme i per damunt de la història d’amor unilateral que es desenvolupa, és la descripció d’un paisatge urbà i d’unes capes socials que no fa tants anys eren els que omplien la ciutat de Barcelona; la descripció també d’uns personatges que es defineixen per allò que fan i per la manera d’actuar; i sobretot, el mosaic que ens exposa Pedrolo al voltant de la idea de consciència social i d’existencialisme.

Només cal llegir la primera frase de la novel·la per adonar-nos que ens trobem davant d’una obra que sap jugar amb les eines creativo-literàries per atrapar el lector: “Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.”

L'autor 

Escriptor català nascut a l’Aranyó (1918-1990), cursa el batxillerat a Tàrrega i es trasllada a viure a Barcelona el 1935 per estudiar Medicina, però la guerra espanyola estronca aquests estudis. Durant aquests anys de conflicte bèl·lic s’afilia a la CNT, fa de mestre a la població de Fígols de les Mines, i combat en els fronts de Falset, Figueres i Barcelona.

S’inicia en el món de la literatura amb la publicació del poemari Ésser en el món (1948). Uns anys més tard, el 1954, publica la primera novel·la: Es vessa una sang fàcil. I aquest mateix any guanya el Premi Joanot Martorell amb la novel·la Estrictament personal. A partir d’aquest moment es converteix en un escriptor prolífic i la seva creativitat abraçarà tots els gèneres.

Així doncs de Pedrolo podem llegir poesia, teatre (a destacar Homes i No), reculls de contes (com podria ser Domicili provisional, Trajecte final), articles periodístics i novel·la. I dins d’aquest gènere tenim títols com: Cendra per Martina, Avui es parla de mi, Cops de bec a Pasadena, Tocats pel foc, Si són roses, floriran, Totes les bèsties de càrrega, Joc brut (novel·la que comentarem en el nostre Club de lectura), i la conegudíssima Mecanoscrit del segon origen. Només per citar-ne alguns dins la llarga llista de novel·les publicades.

Des d’un plantejament literari les seves novel·les destaquen per un fort realisme, amb personatges amb les contradiccions pròpies de l’ésser humà, tot i que també va fer alguna aproximació a la literatura de l’absurd. De fet una característica de l’obra de Manuel de Pedrolo és, precisament, la gran quantitat de subgèneres que treballa, ja que trobem des de novel·les realistes fins a novel·les amb un gran idealisme simbòlic, tot passant per obres en clau policíaca o psicològiques.

Va col·laborar en diverses revistes: com Ariel, Canigó, Oriflama o Serra d'Or, i va ser soci de l’AELC.

L'obra 

En una època en què la novel·la de gènere negre encara es trobava, a casa nostra, a les beceroles, Manuel de Pedrolo, entre d’altres escriptors catalans, va començar a experimentar fórmules narratives amb aquest gènere. I Joc brut és un dels títols a destacar.

La història que se’ns planteja, inicialment, podria semblar una de tantes d’aquest tipus d’obres. En Xavier, un jove de família humil, un dia coneix la Juna, una noia de gran bellesa, en una parada d’autobús i s’enamora d’ella. La relació entre tots dos avança en un estira-i-arronsa sempre controlat per Juna, que acabarà convertint Xavier en el seu titella. I a partir d’aquí s’inicia la narració en clau de gènere, perquè per un seguit de circumstàncies la parella planificarà un assassinat. I com diu Xavier: “Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.”

La novel·la, ambientada a Barcelona i escrita en primera persona des de la perspectiva de Xavier, que és el protagonista principal juntament amb Juna, s’estructura en quatre grans capítols: El projecte, Els fets, La recerca, i Les explicacions. I és en aquest darrer apartat on trobem la clau per entendre tots els esdeveniments narrats.

Encara caldria afegir que més enllà d’una història d’amor (el que sent Xavier per Juna), el que també hi trobem són temàtiques com l’engany i la traïció, el desig de millora social, o la manipulació enfront de la ingenuïtat. 

Sílvia Romero

http://bit.ly/1otws7O

(desembre 2017) 

from ribes.org http://bit.ly/2kQpujG

[vacaprofanacatalana-blog]

Chico Buarque - A Banda

Hola a tothom!

Aquest és el meu més nou blog, bé, un tumblr, per discutir coses que porto amagades al meu cap, que tenen que veure amb la meva experiència de passar uns dies aqui a Catalunya, de ésser brasiler i de pensar en tots els móns que ens separen, Brasil i Catalunya; i en tants altres que ens uneixen.

Bueno, de veritat que això també és una forma de mínimament contribuir amb la meva estada aqui, perquè alguna cosa he i heu d’aprofitar d’aquest intercanvi. I clar, no sóc lingüista, tampoc expert de la cançó, però segur que alguna cosa de les meves reflexions amb la Laila per les trucades del WhatsApp poden arribar a ser útils per algú, per alguna cosa, qui sap?

Comencem. I per a començar, una cançó que a mi m’encanta i que porta molta informació des de Brasil. O no, eh? Una altra discussió que deixo per després seria sobre la real intenció dels autors en fer cançons amb significats profunds, si pensen en tot que podem pensar quan escrivien-les; pues, això per altra volta i ara mateix, ens mantenirem aqui, buscant desenredar una mica del que podem en aquesta cançó, que es pot semblar molt senzilla, però que també ens pot portar a molta discussió. Ja ho veurem.

Chico Buarque - A Banda Chico Buarque de Hollanda (1966)

Estava a toa na vida O meu amor me chamou, pra ver a banda passar, cantando coisas de amor

A minha gente sofrida despediu-se da dor, pra ver a banda passar, cantando coisas de amor

O homem sério que contava dinheiro parou O faroleiro que contava vantagem parou A namorada que contava as estrelas parou para ver, ouvir e dar passagem

A moça triste que vivia calada sorriu,  a rosa triste que vivia fechada se abriu, e a meninada toda se assanhou, pra ver a banda passar, cantando coisas de amor

(...)

O velho fraco se esqueceu do cansaço e pensou que ainda era moço pra sair no terraço e dançou A moça feia debruçou na janela, pensando que a banda tocava pra ela

A marcha alegre se espalhou na avenida, insistiu A lua cheia, que vivia escondida, se abriu Minha cidade toda se enfeitou, pra ver a banda passar, cantando coisas de amor

Mas para meu desencanto, o que era doce acabou Tudo tomou o seu lugar depois que a banda passou

E cada qual no seu canto e em cada canto, uma dor Depois da banda passar, cantando coisas de amor

Chico Buarque - A Banda Chico Buarque de Hollanda (1966) En català per Victor Miyano (set/2017)

Estava per res en la vida El meu amor m’ha cridat, a veure la banda passar, cantant-nos coses d’amor

La meva gent que patia S’ha despedit del dolor a veure la banda passar, cantant coses de l’amor

L’home garrepa que contava diners, s’ha aturat L’home cregut que contava ventatges, s’ha aturat I la xicota que contava estrelles,  s’ha aturat per a veure, sentir i els donar pas

La noia trista que vivia calada, s’ha rigut La rosa trista que vivia tancada, s’ha obert I la xicalla tota s’ha entremaliat,  veient la banda passar,  cancant coses de l’amor

(...)

El vell malalt s’ha oblidat del cansaç i va pensar que encara era jove per a sortir a la terrassa i ha ballat La noia lletja s’ha inclinat a la finestra pensant que la banda tocava per a ella

La marxa alegra s’ha desplegat per l’avinguda, ha insistit La lluna plena que vivia amagada, s’ha sortit La ciutadeta tota es va adornar a veure la banda passar, cantant-nos coses d’amor

Malgrat pel meu desencant lo que era dolç s’ha acabat Tot s’ha tornat al seu lloc Després que la banda va passar

I cadascú al seu lloc, i a cada lloc un dolor Després de la banda passar, cantant coses de l’amor

I què? I què d’interessant porta aquesta cançó, més enllà de ser molt maca i graciosa?

Bueno, per mi, que sóc brasiler, he viscut prou experiències per aconseguir imaginar tot això que va passar i que ens conta Chico Buarque en la cançó. Una nova entitat, una banda, que sigui, podria ser un circ, per example, arriba a una ciutat petita de l’interior del país, vull dir, lluny de les grans capitals, i la seva arribada es converteix en un digne esdeveniment local. Crec que això també es pot ser molt fàcil de es imaginar aqui per Cataunya, per l’América, pues, res. 

Chico Buarque és un important autor en Brasil i és conegut per portat l’imatge del que escriu cançons amb molt contingut, vull dir, amb molta informació històrica, que pot incloure també molta crítica social. Va ser molt icònic durant la Dictadura nostra (1964 - 1985) amb aquest paper de denúncia, en fi, molta cosa, i això tot per dir que és molt seva aquesta característica de escriure cançons quasi que infantils, però que parlen profundament de més del que semblen i això ja veurem. 

L’estructura de la cançó, si podem llegir i escoltar, és básica però en si mateixa ja pot portar molt contingut. Dividim esquemàticament perquè es pugui organitzar millor:

1. Normalitat inicial. “Estava per res en la vida”. En portuguès, la versió original de la cançó, diu “estava à toa na vida” i no he pogut triar millor traducció. Estar “à toa”, per nosaltres, significa “fent res”, un estat de no fer res, sense gaire interpretació normativa, o sigui, fer res per fer res i ja està, sense arribar al significat de mandra o de pal. Originalment, en portuguès, “toa” seria la corda que tira els vaixells per mes a prop del port, perquè es ancorin i, “estar à toa”, doncs, té a veure amb aquesta situació d’ésser tirat, de no fer res i deixar que el contexte et porti a on sigui.  Pues, tenim aqui en la cançó una situació inicial de normalitat marcada pel pretérit imperfet “estava” que es sembla molt al català (en aquest cas, igual). El nostre punt de partida és aquest.

2. La presència de la banda. “a/la banda passar”(PT/CT) és la nostra marca de que alguna cosa aqui en la història s’ha canviat. Ara tenim una banda al carrer passant i ja veurem com la seva presència és important per a descobrir unes quantes coses.

2.1. Canvis individuals. Amb la presència de la banda, ja podem ens adonar d’alguns canvis que individualment els ciutadans passen per. L’interlocutor que “estava à toa”, ara s’ha anat a veure la banda que passa i ens explicarà coses gradualment més rares que han passat perquè la banda ha arribat al poble. El primer pas general és que molta gent s’ha aturat del que feia - dels seus hàbits i costums - per a veure la banda passar. O sigui, inclouent la gent que no pensaríem mai que s’aturaríen de fer el que fan (el garrepa s’ha adonat de contar diners, el creigut de contar ventatges, la xicota, les estrelles) s’han aturat, de tan especial que va ser l’arribada de la banda al poble. No només s’aturen, com veurem. Volen escoltar, donar pas, i prompte, participar de la festa que poc a poc va ocupant els carrers.

2.2. Canvis col•lectius. Els canvis individuals, potser, permeten l’altre pas, que són els canvis de comportament col•lectius. La xicalla s’entremalia i, en l’extrem punt, la ciutat tota s’adorna per a veure la banda passar. O sigui, aqui tenim informacions importants: els canvis individuals obren portes perquè altres canvis més forts passin, la situació d’anormalitat de l’arribada de la banda permet que el vell surti a la terrassa i balli com si fós jove i momentànea i genèricament, hi ha felicitat desplegada.  Per fi, la ciutat es organitza més o menys col•lectivament s’adornant per la banda, es posa més feliç i més liure, alliberant-se dels seus pecats (contar diners, contar mentides, de la mandra) i es posa vertadera, exposa la seva gana, en un procés que vé de l’individu fins al col•lectiu. El que abans podria fer gràcia i ser considerat bogeria, per ara era permés i justificat per l’alegria de la banda. Les nenes, els vells, la gent sencera, la xicalla, tots eren més feliços. 3. L’absència de la banda. La sortida de la banda és obvi, o sigui, no es pot tenir una banda per sempre i segons la banda es va, la primera normalitat que ens hem adonat (1.) torna al poble. “Tot va al seu lloc”, tot pren una altra volta el seu lloc de sempre, o sigui, d’abans de l’arribada de la banda i, “a cada lloc, un dolor”.  Les angústies de la gent, que fan part de la vida normal, tornen junt amb la normalitat.

Tenim aquests tres, quatre punts, podem pensar en un quadre semiòptic, i clar, com no sóc especialista, ho he vist una vegada i m’ha encantat, podem esquematitzar la cançó com un vuit, on tenim una situació inicial que es canvia per un factor extern i després, sense aquest factor, es torna a la posició inicial. 

Bé, correcte o no, a mi em sembla que tenim múltiples conceptes importants retractats aqui i és en aquest moment de canvi social que entenem com funcionen el nostre món de regles socials i normatives, per les quals organitzem les nostres vides en societat i cada vegada més, més complexament.

Arribo al fet de ésser brasiler. Això de la banda no només m’és molt fàcil de imaginar, com també podem extendre per les nostres experiències de les festes del carnaval, per exemple, quan (i on, clar, només en alguns llocs) l’idea de normalitat es trenca i tot el que és malvist socialment, pot passar i està justificat. La homossexualitat, l’expressió més lliure del desig sexual i més genéricament, de la llibertat, conqueren els carrers i per dues o tres setmanes, no hi ha regles que s’imposin a nosaltres que aturen l’expressió de tot que ens sembla felicitat. 

El carnaval és la banda nostra, quan individual i col•lectivament canviem els nostres comportaments i permitim que els altres també o facin. I, com la ciutadeta espera que altra banda arribi, nosaltres esperem, quan s’acaba el carnaval, que arribi de nou el febrer, i, mentrestant, tornem a les normes que ens condicionen i restringeixen. 

No em recordo bé, perquè he tingut aquesta assignatura ja fa temps, però, hi ha unes teories de la sociologia que ens explicarien una mica d’això, de com la formació de les nostres societats contemporànies ha sigut un procés de restriccions dels comportaments instintius, els més vists com menys racionals, més animalitzats. Així, avui, plens de restriccions sobre els nostres cossos, sobre com hem de viure una vida sexual, col•lectiva, de com hem de expressar-nos, des de l’estàndarts de vestits i comportaments, hem de tenir també moments de alleujar-nos, i, de formes més violentes o més controlades, expressem els nostres costats més primordials i ens zoomorfitzem d’alguna manera.

I, clar, totes aquestes concepcions canvien de cultura a cultura. Vull dir, si barrejéssim això tot amb el que ens explica Norbert Elias sobre el procés de civilizació, podríem notar com que hi ha societats més “civilizades” (aqui, no com més avançades, però, com més contingudes en normes i més racionalitzades, coses que potser Max Webber també ens expicaria) i altres menos. 

Això també és molt interessant d’es discutir, sobre com aqui a Espanya i a Europa em sento molt més sense emoció i la gent menys expressiva. Suposo jo que tingui amb veure amb aixó, d’aqui ser, comparativament, una societat més civilizada (en el sentit que dóna Elias al terme), més pacificada. La gent s’enfada amb horaris dels trens quan fan tard i no poden imaginar com és la meva vida a l’estació a Brasil, sense saber si el tren arribarà...

De la mateixa manera, les despedides són més febles, potser perquè aqui tenen més seguretat de que es tornaràn a veure. Allà, fem oracions, som supersticiosos, perquè no sabem si els viatges són de tornada també. M’enteneu?

Pues, d’això parlem una altra volta. Per ara, és prou per aquesta cançó i, espero sincerament que aquesta iniciativa meua arribi a qui li interessi llegir i que no sigui com la cançó del Chico, que s’acaba molt aviat. 

Bueno, tot s’ha d’acabar un dia, i el que vull és, potser, presentar-vos un altre punt de vista, que no sé si us interessa escoltar, però que a mi m’interessa discutir.

<https://www.youtube.com/watch?v=gkr6UQWyn5M>

[rosercabre]

Juny

Dimarts 15 de juny - Dimecres 22 de setembre

He marxat a Iowa i era estiu. He tornat aquí quan la tardor s'estrenava. Les coses de les setmanes que no he dit aquí les sé jo i les saben els meus dits i els meus pits. Les coses han passat a través d'ells. Els dits les han escrit mentre resseguien galtes morenes, suades, endormiscades, la migdiada sota el ventilador, a Vinyols, a Sant Antoni, a Torelló, els dits han fet sssht i han assenyalat el mar, el gat, la pantalla, la nina perduda, l'amic retrobat, els dits han curat ferides als genolls i han frenat gotes de gelat que s'estimbaven barbeta avall. Els dits han ballat claqué damunt la taula mentre el pare parlava, mentre la mare no callava, mentre la filla aprenia a enfadar-se, mentre el fill ens ensenyava que la tristor, a l'estiu, també viu i costa més de matar, d'empassar, es fa pinyol de préssec, i els dits l'empenyen tràquea avall, fins als pits. Els pits ho han viscut tot, acorralats per la boca demandant, per la llengua adormida que els estima, l'estima, al ple, al seu, els pits oposats, un fred i l'altre calent, el mugró gros, encès, el turó fosc, empetitit per l'huracà que se l'endú boca enllà, la gana, la fam, la por, el refugi fet turó i la teta feta trinxera que rep l'impacte final, fatal, una tireta i dir el mal, assenyalar-lo amb els dits, escurar els pits sota la dutxa, aigua, llet i llàgrimes, buidant-ho tot per començar, buida, una altra vida plena.

Dilluns 14

M'he encallat, muda encara, a la u, des de l'última ovulació, des de l'últim orgasme, des de l'última vocal que vaig saber explicar. El que vindrà no serà utòpic.

Dissabte 5 - Diumenge 13

Després del turó sempre ve una muntanya. I potser no és cert però és versemblant. Aquests dies, anar-los escalant. Amb la panxa esverada, el cap malvat de matinada, el terror fet entranya. Viure el principi de l'estiu com si fos el final dels meus dies. No és cap idea suïcida, no, és la constatació que se m'acaba el temps (les hores!) de ser només meva, l'estona, l'escriptura, la finestra, la teta, jo mateixa, tota. El cim és més lluny ara que a l'abril.

Divendres 4

Dir-la tota, la por d'ara fa un any: fluixa i estabornida pel pes d'aquells dies imperatius, confiant en els que havien de venir, gruixuts i densos, sense saber-ho, encara, aferrant-m'hi amb les ungles que no tinc des d'aleshores. Enguany serà diferent, serà un adjectiu.

Dijous 3

La falç escurça els dies, un compte-enrere fins al febrer. Amb l'octubre no haig de fer les paus.

Dimecres 2

No sé dormir si la filla dorm. No sé negar la irreversabilitat de les coses que no vaig saber dir, per exemple, el gener del 2008. No sé si té cap importància, això ara, o si és cosa de la nit. El pensar, en aquest ordre i sense motiu aparent: en un forat a l'escala que té la mida de la filla, en un escenari que ompliré de mentides, en un dia d'agost de dues a quatre de la tarda, en Via Stalingrado direcció nord, en els turons que no vaig pujar aleshores, en el que estic escalant ara.

Dimarts 1

És octubre, sempre i encara?

[rosercabre]

Octubre

Dissabte 31

Estimar l’octubre no s’esgota. I ja en són sis que moren dits.  

Divendres 30

No vaig dir el dia vint-i-cinc perquè Shaniko va ser abans que Orís. 

Dijous 29

Més coses curioses: aquest caminar de Johnson Street a College Street cada vespre, de nou a un quart de deu. La diferència és aquest acaronar-se de les cuixes d’avui i el forat d’aleshores. La respiració del fill d’avui i la decisió d’aleshores.

Dimecres 28

És curiós: soc aspre per allò de desplaent al tacte perquè té la superfície plena de desigualtats i soc aspre per allò de pal plantat a terra per a sostenir arbres tendres i plantes enfiladisses. T’ho explico d’una altra manera: la Neret és una planta que creix i em xucla, tinc un pit gros i ple i l’altre petit i esquifit.

Dimarts 27

He tornat a calcular els quilòmetres fins a una platja des d’una plaça. Les nostres cames discontínues pels carrers que crec que em sé. He dit: no vull tornar a parlar de la possibilitat d’un lloc i no m’he cregut.  

Dilluns 26

Tinc les ganes de setmana a la mandíbula, que se m’eixarranca lleugera cada dilluns.

Diumenge 25

Filla meva, la meva fília: el racionalisme industrial dels cinquanta en desús. Amb tu. 

Dissabte 24

Hem tornat a ser on érem quan vam començar i encara érem tres. Hi hem tornat i hem vist: un possible carrer amb una possible cantonada, una possible baixada a la platja, una possible tarda com tantes altres. 

Divendres 23

No escric els dies amb desgana, visc els dies que volia i poc ho dic, poc ho ric.

Dijous 22

No tornarà a ser l’any tretze però tampoc pot ser sempre l’onze. Van ser les pipes, són les atmetlles. 

Dimecres 21

La filla ha sortit del menjador i s’ha arrossegat fins a la cuina. Escric les coses que m’importen.  

Dimarts 20

Un divorci a Sòcrates, un matrimoni a Ocata, una nosa a la sabata. Escric les coses que m’amoïnen. 

Dilluns 19

He arribat a l’horitzó i era dins un forat de la ciutat. També: sort de no creure’m, al juliol, quan el mirava des del passeig amb xafogor i por. 

Diumenge 18

Hem pujat al lloc més alt que tenim i l’hem inflat amb globus i l’hem vestit amb colors i l’hem bufat amb espelmes i l’hem menjat amb dolços i l’hem celebrat perquè només en tenim un, d’ell. 

Dissabte 17

Parlo des d’un lloc fet de records: una matinada encesa, els ulls miops, el fred de plata, el petit al pit, la cicatriu un crit. Dic que com pot ser que tres anys siguin ja a les antípodes i el fill riu, viu.

Divendres 16

La intempèrie no és només metàfora, ni concepte, ni abstracció. És un banc sota el cel. Hi ha gossos, hi ha russos. No sé què em fa més por. 

Dijous 15

No ho dic jo que els moments emblemàtics són esperar la persona i anar a peu al lloc triat. 

Dimecres 14

M’ha costat estimar aquest dia amb un carrer que ja he caminat, un arbre que ja he escalat, un banc que ja he descansat. De vegades, si digués les coses clares, parlaria, aquí, del tedi dels llocs sabuts. 

Dimarts 13

Les coses viuen als llocs que es diuen. He tornat a pensar en un quadern i no en aquí. Aquí és un lloc que és intempèrie. Les coses inclements sobreviuen?

Dilluns 12

Hi ha un lloc que la va fer créixer i vaig ser jo. No hi ha un enfora sense un endins un altre cop. 

Diumenge 11

La filla s’està dreta al passadís, al costat dels ànecs, on vaig ser feliç. El fill salta al llit, al costat dels avis, que el fan feliç. De parets i persones, són els llocs.

Dissabte 10

En algun moment la maduresa s’ha fet lloc. I és un lloc fresc, hi plou sovint, les mans a les butxaques, els ulls baixos i tranquils. 

Divendres 9

El fill diu la seva primera mentida, la filla diu el seu primer mama. He d’escriure de l’orgull com a lloc des d’on admirar. Les vistes, les vides. 

Dijous 8

Avui, uns quants llocs: carrer Castanys, passatge Ca dels Seguers, Eschborn, Bruxelles 

Dimecres 7

Un altre lloc: una cafeteria a tocar de la Meridiana. Les hores escrites són les plorades. 

Dimarts 6

De set a vuit, el fill està trist, el fill està enfadat, el fill es vol llançar a les escombraries, el fill em vol llançar a les escombraries, el fill m’estima, el fill està content. 

Dilluns 5

La primera orina no diu mentides i tu ja ho sabies, amiga. Amb qui parlo de matinada quan la filla em mama i el fill em somia? 

Diumenge 4

Ens hem enfilat a veure la ciutat i no veia casa. Els llocs em busquen o els trobo, no ho sé. Casa és un lloc, tampoc.  

Dissabte 3

Al matí ho crec: el lloc és encarat a la serra de Marina. Més tard bufa el vent i s’endú la piscina. A la nit ho sé: el lloc no és triat, el lloc és passat. 

Divendres 2

Estimo la ciutat ara que ningú l’ha de viure amb alegria i no obstant, no obstant, no voldria ser al lloc amb vistes a una paret de Villaroel. La crosta ja no hi és, el dubte persisteix. Sòcrates no ajuda. 

Dijous 1

Octubre ha de ser per força un lloc que sempre em torna. 

[rosercabre]

Juny

Dimarts 30

I jo que reia que ja sabia què era enyorar. Plora i aprèn-ne, va.

Dilluns 29

Dir les penes que pesen sense haver-les paït vol dir escupir pedres. No amago la llengua.

Diumenge 28

He caminat a la vora del riu. La filla dormia i suava. No he donat menjar als ànecs i he alimentat als mosquits. He estat en pau amb el meu cap.

Dissabte 27

A mercat venen figues i no en compro perquè la tardor ja no em consola. Havia de costar i ho fa.

Divendres 26

He passat un altre dia sense saber si l’horitzó tenia sostre.

Dijous 25

Primer ha tornat a ser dos d’abril del 2019 i després he pensat que res del que va venir des d’aquell dia tornarà a venir. Pensar aquesta cosa i sobretot saber-la del cert, no m’ha fet plorar.

Dimecres 24

Sis mesos després, marxo d’aquí. D’aquí és la ciutat, no de mi. No em sé allunyar, xiulant saltirons de joia continguda, de dins. L’enfora no té boira, però. I ara això ja em val.

Dimarts 23

De nits curtes i dies llargs en sé des del gener. No les ni els celebraré.

Dilluns 22

He escrit a migdiades que són batzegades: quilòmetres en un món binari que serà d’aquí a trenta anys. Em llegiré i em faré pena, potser. O enveja, també.

Diumenge 21

Dos anys i: un espai a l’ascensor, un tros de plàstic xop, el fàstic al gelat, el mal al cos. I de fons, petards. Mai més estimaré aquests dies.

Dissabte 20

Llegeixo que algú diu: hem d’aprendre a viure la catàstrofe. Penso en un cacahuet i en una prestatgeria. Quantes vides tenen els fills?

Divendres 19

No soc l’amiga ni l’altra amiga i no ser-ho em fa menys miserable. Quina merda tan humana, el sospir lleuger d’estar bé perquè d’altres no.

Dijous 18

Ha tornat a ser el 13 de març.

Dimecres 17

Per força, això dels records que insisteixen, ha de ser cosa del present tancat. No m’enganyo: arribar a la Rambla és un esforç, marxar amb el cap a Via Mascarella no tant. Potser el que sé és cert: que necessito un altre horitzó sense sostre. 

Dimarts 16 Quan podia marxar, fa tres estius, ho feia a Carèlia. Trepitjava neu sota el sol de les onze de la nit. El fill era un peix i jo menjava salmó al costat del llac. No sabia què vindria i no m’era igual. Una mica com ara però sense neu i sense peix i sense llac. 

Dilluns 15

No sé si tornaré a Iowa però avui soc a Puerto Reyes.

Diumenge 14

Més coses que em fan mal de dents: pensar que un avui de fa cinc anys vivia un estiu vermell i dolç com un préssec. Em regalimava enganxós, ple de suc i ganes. Vaig escriure molt i ho vaig desescriure tot, aquell estiu, i quan vaig marxar-ne vaig dir: he après tantes coses que em pensava que sabia i no. Quan dic coses vull dir veritats i sobretot mentides. Avui ho enyoro tot, d’aquells dies de ser només una i de ser lluny. Ai,owa.

Dissabte 13

No sé d’on venen els records que no vaig a buscar. Una faldilla texana al passeig de Torre Valentina, desvestir-nos per tornar-nos a vestir a Arimon, dormir amb la camisa verda a Nador, un abric de quadres a la Montagnola. Bella roba, direi se non fosse per il mal di denti della nostalgia.

Divendres 12 He tornat a la nostra matinada i la filla ha xisclat. Encara som una, cinc mesos més tard.

Dijous 11 El fill diu: Aquest cel m’agrada molt. El miro i és clar i prou: res no l’interromp ni el corromp. No li dic que un dia plourà. Dimecres 10 He plorat un setze de febrer, quan tenia la seva vida al cap. No serà i és l’enèsima bandera blanca que faig voleiar. Dimarts 9

Escolta’m: no tornaré a parlar del setembre amb la joia a la llengua.

Dilluns 8

Tres parelles: l’avi i el net, la filla i la mare, Juan y Gaspar. 

Diumenge 7

Plou i em cau el sostre. De veritat és possible no recordar com eren els dies barrats? No ho faig i en canvi recordo la picada d’un tàbec entre les meves cames, una matinada d’empatx de formatge sec, el primer glop de nestea. Per primer cop a la vida dic que prometo, que juro, que no tornaria enrere. Tampoc al cirerer, ni a la fortor dels gats, ni als vespres de teatre i porró. I quin greu que sap, per primer cop a la vida, estar cansada de tant passat. 

Dissabte 6

Hem tornat a Txernòbil i eccola qua, la bella normalità. No he pogut tocar les torres però no m’ha calgut. Vull dir: no soc lluny i ja és juny. 

Divendres 5

La germana petita creix i això ho sap ella i la filla, què vol dir fer-se gran després d’un altre. Jo soc l’altra i no sé què vol dir ser el meu fill. T’estimo molt, mama. I jo somric amb la boca anestesiada i després canto nanes amb regust de sang. Si caic, em trobareu al forat del queixal. 

Dijous 4

L’horitzó tenia sostre i la filla té les galtes de síndria madura. Totes dues coses les aprenc al mateix moment de persianes abaixades. De vegades estimo fer-me fosca endins malgrat el sol d’enfora.

Dimecres 3

Puc escriure un dia d’aquí a vint-i-nou anys i no puc inventar-me el setembre. Aquesta cosa del futur proper que no sé. No m’hi acostumo, no m’hi acostumo.

Dimarts 2

Marxar passarà i l’espera mai. Tinc aquesta sensació que no recula: espero espero espero. Que vingui un tres, un sis, un nou, un dotze. Comptar de tres en tres em faria avançar però la filla no em vol corrent. Em vol pacient i d’això ja en vaig escriure coses ahir. Ahir s’assembla a avui i així cada dia des de’n fa uns quants més de setanta. Que després, quan visqui en una tarda d’agost, trobaré a faltar aquests dies pastats. Ho sé perquè m’he vist però és igual demà: avui prefereixo enyorar que viure.

Dilluns 1

L’amiga diu que farà una cosa il·legal, en una gasolinera de la frontera. Dic que esclar, que projectar una sortida és l’única activitat pacient que ens queda. I si no, mira’m: que em pica el matí encès, la suor dels fills a coll, els jocs als panots enganxosos, el cul quiet al banc escaldat. Vull dir: que l’estiu ja comença a arribar i ja en vull marxar.

[rosercabre]

Desembre

Dimarts 31

Vinc de viure dos anys, dic, el 2019 i els 36. Han sigut, tots dos, grossos i trempats. Avui els enyoro més que ahir perquè sé que demà ja no hi seran. Mentrestant, ric amb sacher als queixals i brindo pels dies que vindran. 

Dilluns 30

Gervasi, Andreu i que el tercer es digui Antoni.   

Diumenge 29

No veiem cavalls com no em veig el coll de l’úter. Se suposa que els cavalls troten i els colls es dilaten. Una altra cosa que potser té a veure amb les altres: em fa por l’arrabassada i també la matinada. 

Dissabte 28

Escric a l’amiga: “Mira, tot em pesa sense pressa. La vida m’atropellarà aviat. Mentrestant, arrossego la tranquil·litat expectant d’aquests dies: és un pes que sé carregar.”

Divendres 27

Una mica sí que penso en l’omeoprazol i la mel. No tant com pensava en uns ulls grapats o en una taca espantosa, però una mica sí. 

Dijous 26

Avui m’agrada més perquè ahir ja està i perquè avui és: dues sorts. Una: la de no tenir 38 anys ni ser d’Aiguafreda ni conduir sola. Dues: la d’haver tingut temps de pair el panettone i dic pair i vull dir parir i no patir. 

Dimecres 25

No em llevo perquè no m’he adormit i tinc la son que em pessiga tot el dia els ulls fins que es fa plor, el meu, de no saber estimar el Nadal ni avui, amb la panxa esplèndida de vida bellugueta celebrant cada llagostí i cada neula. Nadal o agost, el mateix diumenge. Que poc m’agraden les coses lentes.

Dimarts 24

Va així, això: boira, mitjons, refluxe i torrons. 

Dilluns 23

No sec a la mateixa cadira on el seu cor es va desaccelerar i no me la miro quan la sento bategar. Llegeixo la història d’una mare que tot això meu d’ara no ho va poder aguantar. 

Diumenge 22

Tot aquest vent i jo ni el veig. Soc tan greu que faig forat. Que si em servirà de trinxera quan ja no en pugui sortir, pregunto. 

Dissabte 21

He trobat una foto de quan era estiu i en Jose es banyava a la piscina inflable i en Boi reia. He enyorat aquell moment sense ganes de ser-hi. És hivern i jo soc ell. 

Divendres 20

Torno a la frontera i primer hi ha les vies i després el riu. Plou quan juro que tindré aquella aigua al cap, un dia, o serà una nit, de gener, no ho sé. Sé poques coses ara mateix i la frontera deu ser el contrari de certesa. Les normes establertes, el terreny immutable, la rutina estable (sic). 

Com que no sé on vaig, hi vaig. 

Dijous 19

El refugi era una mentida: m’he tallat el serrell i tinc la intempèrie al front. Ho he vist tot. Una barbeta que tremolava i una culpa que m’assenyalava. 

Dimecres 18

Després, qui sap si m’agradaré. I aquest després és demà o ara després de dir demà o la tardor vinent o l’estiu de quan en tingui quaranta-sis i mig. Mira, dic i ningú em sent, les decisions s’han de prendre des d’on ets.*

*un llit de Torras i Bages, un lavabo de Gal·la Placídia, un bassal de Travessera, per exemple. 

Dimarts 17

Dic que vull tornar al serrell com qui torna al refugi. Els ulls colgats són els que hi veuen millor. També: em passejo pels carrers que un dia eren casa i ara sé, i no sé si ho aprendré, que la nostàlgia no sempre fa drecera.  

Dilluns 16

Tinc tot un cel que no convida a fer fotos i totes unes hores que creia que sabia omplir. He après massa això de no poder fer res. 

Diumenge 15

No he tornat a obrir el diari que vaig escriure quan va néixer i sé que no el reconeixeria, no avui, en aquell nadó afamat i enfadat.

Dissabte 14

Podria ben ser l’últim sopar i bec tres ampolles d’aigua de mig litre que em fan grossa, dic, i ric, més grossa, volia dir, que grossa ho estic de vida i sang per dins i per fora d’amigues i llibres i totes les històries que no són nostres o no són nostres només i que ens atipen fins tard, tant tard que quan m’adormo, ja em llevo i encara no les he paït. 

Divendres 13

Vull descriure un ascensor i la necessitat d’unió. Dic que ara no ho faré. Dic que un altre dia. Dic que la vida. 

Dijous 12

Recordo creuar ponte Stalingrado i enfadar-me pels noms d’unes criatures que no existiran. N’existeixen unes altres i això, aquell dia, no m’era igual.

Dimecres 11

Una cosa: encara em costa dir que crec que jo soc la que vaig matar però ho dic perquè de vegades no penso mentides.  

Dimarts 10

Els dies fàcils en tindria sis, penso i pensar mentides fa riure. 

Dilluns 9

N’hi ha una que va matar, una que no volia vida i una que ho tornarà a provar. Una mica som totes la mateixa.

Diumenge 8

Que les coses bones s’acaben, costa molt d’ensenyar però sempre hi haurà reggetón. No me niegues pa’ mañana / Aprovecha este momento / Actúa como si nada / (Yehh y yehh).

Dissabte 7

El fill em canta i la filla em balla. Que sigui així sempre. 

Divendres 6

Jo també, tan lluny d’aquell juny, em sé mala persona. 

Dijous 5

Una altra cosa: soc al poble on mai no seria feliç i no ho soc gens però dic que és son. És la son, dic. I quan dormo potser ploro o potser penso en territoris imaginaris i especulatius.  

Dimecres 4

Plou tot un desembre a fora i a dins tinc llagostins als queixals quan l’amiga posa un nus damunt la taula. Xisclo i l’abraço i després dic: t’ajudaré a desfer-lo i serà bonic. 

També passa que que hi ha nusos que esperen verbs i tinc els dits muts. 

Dimarts 3

Hi ha un últim sopar i vides que no es volen saber. Freud tenia disset branquillons.

Dilluns 2

És l’últim dilluns abans de molts.

Diumenge 1

Ens llevem a Sant Gervasi que no fa olor de taronges. Al calaix de l’estudi hi ha una vida desendreçada. Un plat de bledes sense sal, una mare arrissada, una tarda escoltant discos, un pare esbelt. De tot, em quedo amb la figuera de moro de la Serralada de Marina. Podria ser la mateixa que més tard, vint-i-sis anys després, retrato a Collserola. Tinc la mateixa mirada ara que aleshores i això, una mica, m’asserena la vida que no sé cap on va. Una cosa, també: no llegeixis poesies, tampoc quaderns liles, dels que van abans teu.