rosercabre

[rosercabre]

Dissabte 13 de Novembre de 2021 - Dimarts 11 de gener de 2022

És curiós. Després de tots aquests dies sense escriure, reprenc el fil amb la mort. Potser no hi volia creure però s'ha imposat la vida. Vull dir: estem vius, que vol dir que la filla ha cantat nadales i els avis les han ballades i vol dir, sobretot, que el fill ha entès, si és que això s'enten mai, que un dia morirà. I ha plorat per la seva mort i els seus laments han ressonat per tot el claustre, fred i tranquil, i jo l'he abraçat i li he dit que encara és d'hora per plorar, que encara té molta vida per endavant. I m'ho he volgut creure, aferrar-me al molta per no témer cap més nit fosca pel lleixiu, ni per les atmetlles, ni pels globus, ni pel raïm. I encara menys per les finestres obertes. Les meves pors el mantenen viu, em mantenen viva, almenys fins que visquem a la casa, almenys un any més, com el que he fet i que és l'últim d'aquesta dècada que encara ara no puc explicar perquè la transcendència d'un dia, d'un any, com la mort, només es pot assegurar quan ha passat. I de moment: estic viva.

[rosercabre]

Novembre

Divendres 12

O potser la fe és només una excusa per no haver de creure en la mort.

Dijous 11

I fins i tot: a l'habitació gèlida, a la gran onada, a la llana humida, que ofega més que abriga.

Dimecres 10

O com per exemple: a la platja llisa i llarga, desembocant a l'esmorzar d'amish sobre la sorra, l'helicòpter emprenyant l'aigua que brama onades.

Dimarts 9

Com per exemple: a l'avinguda de Sant Feliu, a les seves reixes i les seves càmeres de seguretat cap endins, cegues d'ego.

Dilluns 8

Tornar és inútil quan marxar és només físic.

Diumenge 7

Quedar-me a la placeta del Aljibe de Trillo una estona més, per exemple.

Dissabte 6

Pugem a l'avió i dic: no l'he enyorat mentre tocava la terra.

Divendres 5

La fe! La tinc escrita! No me l'haig d'inventar!

Dijous 4

La filla diu que vol la mare, orfe d'una rondalla llunyana. Hi vaig, esclar.

Dimecres 3

Han dit: escriptora! i no m'he girat.

Dimarts 2

Els que sobreviuen ho fan sense conèixer la mort.

Dilluns 1

Mà morta, mà morta, pica a la porta. No l'obro perquè sé que a l'altra porta hi haurà un nen i prou. No anirà disfressat i em dirà mama.

[rosercabre]

Octubre

Diumenge 31

El foc a terra d'Osona és el mateix que el de La Noguera i amb aquesta certesa, m'atreveixo a reposar. No ha sigut fàcil però ha sigut necessari. Passar-lo per veure'l cremar.

Dissabte 30

No eren les castanyes, era l'octubre. El tinc, el tenim, tot a la panxa.

Divendres 29

Aranyes i castanyes i només unes em fan mal.

Dijous 28

Sobre el tercer fill: seria el quart i no.

Dimecres 27

La bactèria se li menja la boca i m'hi llanço igualment. És grotesc, això d'estimar tant (potser més?) als fills malalts.

Dimarts 26

Ha tornat a passar que m'he oblidat dels morts fins que han passat. Es tut mir leid.

Dilluns 25

He tornat d'Iowa sense ganes d'enyorar-la.

Diumenge 24

Ja no hi ha pit per l'espera i és la mare, la mare!, qui desespera.

Dissabte 23

La filla es queixa i vinga a fer-li bombolles. Però és mentida que bufar sigui fàcil.

Divendres 22

Que com s'aferren les arrels al mar, pregunto.

Dijous 21

L'escoltem riure i ens mirem flotant. Quantes nits hagués pogut dormir i vaig patir?

Dimecres 20

La filla té febre i jo me'n vaig, m'allunyo per celebrar que si avui guanyo és gràcies a ella. A la filla, no a la febre. A la fera que em xuclava l'energia quan jo l'escrivia: la culpa, la mateixa que avui.

Dimarts 19

No he pintat mai cap arc de Sant Martí per la mandra de la fe que no es té.

Dilluns 18

Et tinc a casa, amb mi, com fa una vida.

Diumenge 17

Quatre i la cicatriu avui em cou. Dormim junts com aquell dia. La pell, la tos. I la por: intacta. I l’amor: el cordó que ningú va tallar. S’acaba mai, la remoguda del seu que és el teu dia?

Dissabte 16

La Maia, l'Omar, l'Èrin, l'Erik i l'Aday, el Keelen, el Breyel, l'Àlex i tu, Boi, estimat. T'escric els noms dels amics que et celebraven avui. Per quan ja no els tinguis al cap.

Divendres 15

L'últim dels berenars que no volia haver fet mai. I no obstant, la pena.

Dijous 14

I les cuixes la deixen anar! Comportes, com portes.

Dimecres 13

Diria que avui va ser el dia de la nit a la llitera. És curiós, el cap, emmagatzema la por.

Dimarts 12

Fa quatre anys duia xancletes per Horta. Perdona'm el record innecessari: és que la sang encara té por.

Dilluns 11

Vull prometre que no seré mai la mare que calla un mal de panxa però qui sap si podré parlar, quan el pateixi.

Diumenge 10

Dels meus morts me'n recordo quan ja no hi són.

Dissabte 9

També hi ha vent a Chicago. I un primer capítol de setanta-cinc pàgines.

Divendres 8

Torno a respirar i hi ha sal, HI HA SAL, a l'aire, la brisa, el tifó que, un secret, va, avui soc jo.

Dijous 7

Si la sang s'espera és per por. Ha de ser això.

Dimecres 6

Calla, idiota, que és platònic, aquest teu amor, que l'octubre no t'estima, que t'estimba. Ets tu que cau. Ho sents com et trenques?

Dimarts 5

No és ínfim, tenir una certesa. Tampoc fer-ne escut quan els dubtes t'assetgen. Però és octubre: els dubtes cauen secs que vol dir morts, els sents com cruixen?

Dilluns 4

I tinc més, t'ho dic i m'ho crec: tinc la certesa d'haver viscut tota la vida per aquest octubre d'ara, per exemple.

Diumenge 3

Per l'ucronia tampoc puc tornar a l'octubre d'en fa vuit. Tenia un cos que bullia i una finestra al carrer Verdi. No tinc res d'allò, ara.

Dissabte 2

Vaig començar a saber que estimava l'octubre el de l'any 96, una nit dalt d'una llitera. Seria un dels moments on, si no fos per l'ucronia, tornaria.

Divendres 1

Era octubre. Ho és encara.

[rosercabre]

Setembre

Dijous 30

Arribar a Ocata, tornar a Iowa. L'ucronia, l'utopia. Acabar setembre amb fe i ganes.

Dimecres 29

Sobre allò de ser bruixa, també: dir mentides perquè hi creus.

Dimarts 28

D'allò de ser bruixa: l'amiga em confia un secret que jo ja sabia. L'havia vist sense raó i no obstant això, la tenia, la tenia.

Dilluns 27

A les quatre de la tarda, un moment de divergència: l'ucronia, la possibilitat, que no sé si em comença als ronyons o al cap. Si fos bruixa, creuria en mi.

Diumenge 26

Buidar una casa a poc a poc, buidar-la amb presses i cops. La diferència entre fer-se gran o fer-se vell.

Dissabte 25

Sobre aprendre a saber parlar: la filla sap dir el seu nom i sap dir l'alegria. El fill sap dir que no m'estima i sap dir mentides. Jo no sé dir-los la tristor dels dies que no sé dir.

Divendres 24

I no obstant la por: trepitjar el trencadís, tocar la cortina, abocar-me a la finestra. Que la casa i els seus fantasmes ens hi vulguin, sisplau.

Dijous 23

Serà curt, el temps que ens queda del primer mes estimat. La llàstima és la calor, encara, la llum, encara, la por, encara. De suar els dies encesos del futur que no puc dibuixar. Puc dibuixar una casa, sí, però no com serà habitar-la. Tinc el llapis a la mà des de fa mesos, incapaç.

[rosercabre]

Juny

Dimarts 15 de juny - Dimecres 22 de setembre

He marxat a Iowa i era estiu. He tornat aquí quan la tardor s'estrenava. Les coses de les setmanes que no he dit aquí les sé jo i les saben els meus dits i els meus pits. Les coses han passat a través d'ells. Els dits les han escrit mentre resseguien galtes morenes, suades, endormiscades, la migdiada sota el ventilador, a Vinyols, a Sant Antoni, a Torelló, els dits han fet sssht i han assenyalat el mar, el gat, la pantalla, la nina perduda, l'amic retrobat, els dits han curat ferides als genolls i han frenat gotes de gelat que s'estimbaven barbeta avall. Els dits han ballat claqué damunt la taula mentre el pare parlava, mentre la mare no callava, mentre la filla aprenia a enfadar-se, mentre el fill ens ensenyava que la tristor, a l'estiu, també viu i costa més de matar, d'empassar, es fa pinyol de préssec, i els dits l'empenyen tràquea avall, fins als pits. Els pits ho han viscut tot, acorralats per la boca demandant, per la llengua adormida que els estima, l'estima, al ple, al seu, els pits oposats, un fred i l'altre calent, el mugró gros, encès, el turó fosc, empetitit per l'huracà que se l'endú boca enllà, la gana, la fam, la por, el refugi fet turó i la teta feta trinxera que rep l'impacte final, fatal, una tireta i dir el mal, assenyalar-lo amb els dits, escurar els pits sota la dutxa, aigua, llet i llàgrimes, buidant-ho tot per començar, buida, una altra vida plena.

Dilluns 14

M'he encallat, muda encara, a la u, des de l'última ovulació, des de l'últim orgasme, des de l'última vocal que vaig saber explicar. El que vindrà no serà utòpic.

Dissabte 5 - Diumenge 13

Després del turó sempre ve una muntanya. I potser no és cert però és versemblant. Aquests dies, anar-los escalant. Amb la panxa esverada, el cap malvat de matinada, el terror fet entranya. Viure el principi de l'estiu com si fos el final dels meus dies. No és cap idea suïcida, no, és la constatació que se m'acaba el temps (les hores!) de ser només meva, l'estona, l'escriptura, la finestra, la teta, jo mateixa, tota. El cim és més lluny ara que a l'abril.

Divendres 4

Dir-la tota, la por d'ara fa un any: fluixa i estabornida pel pes d'aquells dies imperatius, confiant en els que havien de venir, gruixuts i densos, sense saber-ho, encara, aferrant-m'hi amb les ungles que no tinc des d'aleshores. Enguany serà diferent, serà un adjectiu.

Dijous 3

La falç escurça els dies, un compte-enrere fins al febrer. Amb l'octubre no haig de fer les paus.

Dimecres 2

No sé dormir si la filla dorm. No sé negar la irreversabilitat de les coses que no vaig saber dir, per exemple, el gener del 2008. No sé si té cap importància, això ara, o si és cosa de la nit. El pensar, en aquest ordre i sense motiu aparent: en un forat a l'escala que té la mida de la filla, en un escenari que ompliré de mentides, en un dia d'agost de dues a quatre de la tarda, en Via Stalingrado direcció nord, en els turons que no vaig pujar aleshores, en el que estic escalant ara.

Dimarts 1

És octubre, sempre i encara?

[rosercabre]

Maig

Dimecres 5 - Dilluns 31

No vull parar de dir els dies. I no obstant la negativa: la vida. Que passa fàcil (la por de reconeixe-ho) i lluny de dir és dilluns, avui. Que passa seguida, sense frases que la deixin a mig fer, sense dijous que la interrompin, que la fracturin. Si hi hagués fractura hi hauria escriptura, n'estic segura, però mentrestant hi ha una novel·la que necessito acabar, hi ha els fills que se m'arrapen, juganers i demandants, hi ha l'esforç per sortir del sotrac dels dits a la pell, marcats. Hi ha l'amistat, hi ha gent tancada als labavos, hi ha una segona Vallbona, hi ha una fàbrica feta fins a la sacietat. Hi ha les tardes dels coloms i les cantonades. Hi ha els vespres afanyant la feina que no he fet de clar. Hi ha la pressa per obviar l'estiu mentre sigui possible, encara i sempre. Hi ha la promesa d'una poma, hi ha l'afartar-me de caramels malgrat la gola melosa, la panxa queixosa. Hi ha cabells que creixen. Hi ha poca pressa per marxar i tanta per tornar. Iowa, Mart, Nova Icària, Ocata. Tots tenen al final: una avinguda que necessito poder creuar. Com el riu, com el cel, com el mar, com la frontera que (m')havia dibuixat.

Dimarts 4

Qui diu sotrac, podria trinxera, a tot arreu hi ha forats, què fer-ne depèn de qui el troba, evitar-lo, habitar-lo.

Dilluns 3

Necessites una raó per callar, em deia i ahir la vaig trobar. No he trobat l'ungla entre la ñ i el ; i me la volia menjar (el fill també es mossega les ungles i això, més que cap altra merda, em fa estar trista). Segueixo al sotrac.

Diumenge 2

Pressentia el sotrac? Els dits marcats al braç, una estona més tard.

Dissabte 1

Plou i encara no és octubre, quin goig tan greu.

[rosercabre]

Abril

Divendres 30

D'avui en endavant: esperar l'octubre.

Dijous 29

La mare té mal a la panxa i no ho diu. És curiós què no vaig aprendre a l'úter.

Dimecres 28

Escolta’m: no hi ha res anòmal, només hi ha ulls desacostumats. Tot això ho penso més tard, amb la ferida sota l’aixeta.

Dimarts 27

En vull més i m'atipa, Iowa.

Dilluns 26

Estimar el carrer i recordar-ho, que l'hem d'estimar. Haver d'estimar i maleïr-la, l'obligació.

Diumenge 25

Vora el llac, peixos engabiats, ocells sense ales, un fill de puta dit per sa mare, veu aguda per al nadó, bicicleta i la filla sense casc, el meu cap malalt, sang i vísceres enlloc d'ovelles saltarines.

Una cosa i aquesta és important: hi ha un bar i es diu Mississipi, a l'altra banda del riu. Ho sé per què hi vaig.

Dissabte 24

Inútil dir: si pogués tornar a dir.

Divendres 23

Pels pèsols amb patates, les ombres i una trista pàgina d'avui fa un any. No és cert que em pesa la història, però ho dic i demà hi serà, la histèria.

Dijous 22

I no obstant, he recordat!, el gronxar-se entre blocs calcats, als darreres de l'avinguda que ni tu ni jo hem triat. Parlar de les canoes, de l'Amazones o d'Osona, de vomitar als labavos, de Senegal.

Dimecres 21

Celebrar-nos era ben fàcil quan de vida només en teníem una, amiga.

Dimarts 20

Aquestes coses que he escrit d'ahir i dels dies abans, encara no han passat, encara han de venir, encara les he de dir.

Dilluns 19

És massa evident que el turó és una alteració. I les evidències em fan nosa. Com els turons. La vida llisa lliscava i en canvi ara

el sotrac.

Diumenge 18

Mai soc a Iowa el diumenge i quin greu, perdre'm la missa que no vaig escoltar mai, cap diumenge.

Dissabte 17

Ha fet sol, potser, i hem anat al parc, segurament, i la canalla s'ha fet gran, ben bé, les constants dels dies que veig passar i no sé parlar.

Divendres 16

I dits amb pressa com si fos un abril espitat, que balla el seu ritme que no és el natural del meu cap, que és el que viu, al cap i a la fi, que és el que escriu.

Dijous 15

No són una mentida, aquests dies. Són només mal recordats.

Dimecres 14

Calla, que rodo el món i torno al silenci de les cordes vocals abandonades al lavabo de la frontera.

Dimarts 13

Per tant no hauria de negar, hauria de no haver de negar, hauria de no dir, per tant.

Dilluns 12

Escriure inacapç és una manera de no dir la veritat. Que la puc dir, la cosa, la vida. En sé, ho sé.

Diumenge 11

Inacapç de dir. Les coses, pel seu nom. La vida, pels seus dies.

Dissabte 10

És evident: tornar al nord de Johnson street em fa mentidera.

Divendres 9

D'avui fa un any: Dia 27. Ha sigut un mal dia. La fe tenia pressa per fer-me dubtar. Escriure ja passarà en una altra vida i una altra vida ja passarà per algú altre.

D'avui: ha passat una altra vida, dos relats i una novel·la.

Dijous 8

Marcianades, les justes, a aquestes alçades, sisplau.

Dimecres 7

Seríem dues famílies i un dia em pensava que en seríem una. Era entre Via Irnerio i Mascarella, just abans de la piscina municipal de Torelló.

Dimarts 6

No sé qui crec que seré d'aquí a un any però sé que crec que em mereixo un clatellot ben donat, quan encara és d'hora.

Dilluns 5

Només caminar pel carrer Gran, només tenir pressa per no avançar.

Diumenge 4

Això que em passa és que primer crec que estimo més des de la impossibilitat, des de les ganes, des del record. Però després toquen les campanes molta estona i el sol s'amaga i m'ensenyen les esquenes i d'alguna manera no hi són, ja, i els torno a enyorar.

Dissabte 3

No he anat a veure cavalls perquè no són marcians. Qui vol un dia de sol a la Garrotxa quan el cel és de color caramel al planeta vermell. Els volcans han de ser forats a l'inversa.

Divendres 2

He tornat al forat més fondo mentre la filla es gronxava. Vull dir: jo empenyia i la meva criatura volava, jo escrivia i les dels altres s'enterraven en vida.

Dijous 1

The Waste Land podria ser la plaça Nova a les quatre de la tarda i jo asseguda en un banc, veient-la passar, sempre amb la desídia d'un lloc que un dia vaig creure'm viu, avui amb por de la cruesa d'un mes que toca estimar.

[rosercabre]

Març

Dimecres 31

El vòmit des de la llitera busca un culpable que ens hem empassat. Tant de fàstic no em sembla just per acabar un març que no és el de fa un any. 

Dimarts 30

Vull dir, m’hi esforço: a veure’ls perquè els miro, a viure’ls perquè soc en ells. A no escriure’ls fins que n’han passat uns quants, senyal que no els he escrit per fer-los passar. 

Dilluns 29

Indecisa entre La Noguera o Iowa. 

Diumenge 28

Ha sigut fàcil malgrat més sol. Sempre som fàcils a la platja en temporada mitja o baixa. 

Dissabte 27

La dona m’ha reconegut malgrat la mascareta, malgrat les criatures, malgrat els anys. Hem rigut dels dies carbasses i no ens hem abraçat.

Divendres 26

L’aterratge és lleuger si estimes el sotrac.

Dimecres 10 - Dijous 25

Perdó, m’he enlairat. Havia de fer-ho. M’estava costant mantenir els peus a terra, la Terra, sense voler-me’ls tallar. El dia 11, que va ser un dijous, em vaig enfadar i vaig volar i ara sé més coses de les que sabia aleshores i potser és perquè les veig des de la distància, lluny de terra, la Terra, o potser és, en realitat, perquè havia de passar. Què havia de passar ara tant fa. Han passat altres coses i aquestes sí que han importat: hem acabat de dibuixar una casa, hem menjat prunes, m’he despentinat fora de la comarca, la filla m’ha desafiat cada dia, el fill m’ha dit que m’estima cada dia, no he dormit mentre he llegit, Donna Haraway m’ha fet companyia, he comprat bitllets per tornar a Iowa. Així que avui aterro una estona abans de tornar a marxar. 

Dimarts 9

Les mandarines a la filla i els cops al matalàs. Lliçons que faig veure que aprenc. 

Dilluns 8

Sé on seré quan sigui l’any que ve. La pressa per un altre gener. 

Dissabte 6 - Diumenge 7

Potser: la tos del fill, el sol insuls que ens aboca al sostre, com si ens hagués de fer riure i en canvi, ens fa son, ens fa mandra, ens fa recordar on aviat seríem si fos l’any passat.

Divendres 5

He pujat al terrat i l’he odiat. És la llum de la tarda que s’esforça per ser-hi. És el fred que torna quan ja no hi comptava. Baixo amb l’angoixa feta ganyota.

Dijous 4

Amb les amigues no parlem de llibres. Preferim dir què veiem amb els ulls tancats quan ens convé. Tot són ficcions, però que bé.

Dimecres 3

Em costa no creuar l’avinguda quan soc al desert.

Dimarts 2

Volo a la possibilitat de llevar-me com em llevava quan era a Iowa, però sense por, aquesta vegada. 

Dilluns 1

Torna a ser-ho però aquest ha d’acabar amb t i no amb les parets de casa. De moment, el pal em grata l’ull però no em desmaio. 

[rosercabre]

Febrer

Diumenge 28

El fill busca totes les lletres que sap. La filla busca tots els braços que coneix. Jo els estimo amb mal de cap. Per cert, sí, m’ha estimat. 

Dissabte 27

Hem ballat tots set i no hi havia hagut mai un moment igual que aquest.

Divendres 26

De futurs possibles en sé més que de presents tangibles. I per explicar-los haig de dir que segur que no és greu quan em truquen de l’escola. Que el fill ha caigut, que s’ha fet un cop al cap. I haig de dir que segur que no durarà quan toco el front calent. Que la filla no està fina, que la febre li ha pujat. 

Dijous 25

Myn herte is Marcien. Els meus dits no, però. 

Dimecres 24

Rentar els plats i saber que hi ha el mar a l’altra banda del carrer. Una manera de dir que la vida allà m’agradarà. 

Dimarts 23

Vull dir-ho però pateixo per si és massa d’hora, aquesta hora, per dir que gràcies, febrer, per haver-me estimat. Vull dir, feia anys. 

Dilluns 22

Tinc dues hores preferides al dia: quan deixo els fills a l’escola, quan els vaig a buscar. 

Diumenge 21

Els fills juguen a la vora dels penjats i jo aquest racó brut i deixat de la ciutat encara l’estimo o potser és només un record i quines ganes de no marxar-ne mai. Del racó, del record. 

Dissabte 20

Seria bonic pujar les escales sota l’ametller florit cada dia, fins i tot quan fossin només branques moixes, fins i tot quan ens fessin mal els genolls. La importància del condicional és creure-hi una estona.

Divendres 19

Durant el dia només vull trucar l’amiga, xerrar-hi, decidir les coses que encara ens han de passar. Quan es fa fosc, tinc l’orella fosa. 

Dijous 18

És veure’m els pits asimètrics i estimar la filla i voler-la fer plorar.

Dimecres 17

Soc a ar-Rubʿ al-Ḫālī, mastegant sorra i pensant en l’amiga, molt.  

Dimarts 16

Quatre anys del matí incrèdul, de l’últim fum modernista, de la vida com la sabia. 

Dilluns 15

Sant Gervasi ha de callar les tardes a la cabina telefònica del costat dels billars. Herzegovina no ha de parlar dels xiclets robats a la butxaca texana. Monterols no ha de dir les excuses per fer-me fum. Jo haig de deixar d’escoltar-los.

Diumenge 14

Miro la son de cara fins que el tro entra a casa. Més tard: no hi ha èpica quan el fill m’acompanya a votar sota el nus de la Trinitat. 

Dissabte 13

Fantasies d’una nit futura a Vic, m’envejo.

Divendres 12

Maneres de viure a mart sense patir: que t’arrenquin les dents, que cap nervi se t’inflami, que això no et faci morir.

Dijous 11

He comptat enrere. 

Dimecres 10

Seurem a veure el verd, riurem a viure el mar. 

Dimarts 9

Segueixo a ahir i em torno a llegir. 

Dilluns 8

Vaig marxar el 16 de juny del 2015 i he tornat avui. El millor de tot? Ser almenys un tros d'aquella que caminava per North Johnson Street, encara i sempre, de cap i de lletra. 

Diumenge 7

Avui no intento res. Ja serà demà.

Dissabte 6

No ho sé però de vegades sé que la ciutat, hostil com la d’aquesta tarda, em dirà que soc idiota quan l’hagi deixat. I sabré que diu la veritat.

Divendres 5

Hauria menjat pastís avui? 

Dijous 4

El cor del pare, les cames de la filla, l’equilibri del fill. Això va de no trontollar amb els altres, sobretot. 

Dimecres 3

Un poema, una constitució. Menjar carxofes, escanyar-me. 

Dimarts 2

Hi ha una rata aixafada a Meridiana amb Escòcia. M’assec al banc a fer veure que no li miro la cua, llarga i tensa, encara. Passen cotxes i no l’afluixen. Jo podria ser la rata. Vull dir: tampoc afluixo. Vull dir també: tinc una avinguda feta i moro per creuar-la.

Dilluns 1

És fàcil començar un dilluns i dir soc vermella com un planeta, com un coàgul, com un mugró. Vermell és vida i no ric quan dic que un dia ho negava.

[rosercabre]

Gener

Diumenge 31

Mai no hi ha només un gener i en els d’aquest, m’hi he perdut. La constant, però: la vergonya que m’espanta la panxa. Obro la boca i ni el vent d’avui, gruixut i possible, me l’escampa. 

Dissabte 30

Posar un peu a Mart, desfer la carretera per no tornar.

Divendres 29

Dic que estàs millor, que ja menges salsitxa mentre jo llegeixo sobre el dret a l’oxigen, per exemple.

Dilluns 25 - Dijous 28

La filla em bull als braços una nit llarga tres dies. La por sempre m’espanta a Montbau. Qui vol passar per això cada vegada que el cos dels fills s’inflama? Qui vol dir-se mama cada dia que queda?

Diumenge 24

Vull recordar-te assenyalant qualsevol flor groga i dient que els girasols et fan content, mama, i també explicant-me, convençut, que si l’estàtua del parc alça els braços és per espantar les gavines, que són dolentes, mama.

Dissabte 23

Diu que ja no li agraden els migdies i a mi em fa llàstima. No tanco els ulls ni ignoro les hores que puc tocar. 

Divendres 22

Tant forat i ganes d’omplir-lo. Sense pala, mai amb pala.

Dijous 21

No sé on aprendran a llegir els fills.

Dimecres 20

Hauria de pensar en Mart i mira’m, passant l’estona amb Dafne. 

Dimarts 19

Un nus a l’os i el nervi obert i estimar aquests dies igualment, em passa.

Dilluns 18

Entre els marges i les carreteres, el lloc que sé habitar. 

Diumenge 17

A Sant Gervasi dic que per força han de ser tots aquells anys d’Escuela Departamental de Puericultura abandonada els que em van dur, per exemple, al Six Flags de New Orleans post-Katrina. 

Dissabte 16

Em fa mal — el queixal i tornar a aquella platja. Un em prem la geniva, l’altra se’n fot del meu intentar posar mandra als records dels dies lliures. 

Divendres 15

Han dit: l’hem d’arrencar i farà mal. 

Dijous 14

He dit: aquesta dona és un mal de queixal. 

Dimecres 13

Donna Haraway fent margeres.

Dimarts 12

No has bufat perquè el teu germà sí que en sap però has menjat pastís a cullerades i has rigut mentre cantàvem. Ets la nostra joia i quan ho dic, la veu em canta. Veure-te’ls fer tots, filla, voldria.

Dilluns 11

Aquesta matinada fa un any que la lluna et va empènyer, filla que aquesta no em deixes dormir-la. 

Diumenge 10

Sobre això de les cases i de les maneres de parlar: és tan important tenir sostre com tenir la possibilitat d’assenyalar-lo i dir és (a sobre) meu.

Dissabte 9

Plou i no és un ploure blanc i només ens queda comptar els bassals que hi ha entre nosaltres i la fàbrica que un dia vam pensar que ens veuria créixer i ara sabem que ens veurà marxar. N’hi ha vora vuitanta i al tercer ja tenim els mitjons xops. Tornem a casa que és només una manera de parlar. 

Divendres 8

Dic: sí, tornaria a l’hivern del 2003 i no, no m’hi quedaria. Seria només una nit i seria totes les nits que van ser. De pedres a la finestra, de noranta centímetres mai dormits, de roba estripada en una cantonada, d’estimar en italià sense saber-ne prou, de saber-ne prou com per no tenir pressa per despertar. 

(Això d’avui és culpa de la Sally Rooney, un altre cop)

Dijous 7

Torno a la casa que tenia un sostre que havia oblidat. Hi ha pols i una fotografia damunt la taula. Hi som totes dues quan érem com els fills. Ha de voler dir alguna cosa. Vull dir: ahir, avui, demà. Sempre és el mateix, aquest anar tirant cap a la incertesa amb l’únic saber del que hem passat. Surto al pati i demano que m’hi facin un forat. 

Dimecres 6

És el seu dia i no és la meva nit. 

Dimarts 5

El fill té por del carbó. Li dic que tenim les mans netes i no ens les hem rentat. 

Dilluns 4

La filla se’n va sola passadís enllà. Li dic fins aviat i m’assec a esperar-la.

Diumenge 3

Més mar: el del capvespre als confins de la ciutat. Palmeres i ferides l’acompanyen o em complanyen, ja no ho sé. 

Dissabte 2

Per cert: abans del mar hi ha els marges i em són trinxera i ja ho sabia. 

Divendres 1

Havia de ser lleuger, tornar, però el record del viatge se’m fa candau a l’estómac. Peso i la boira m’enfonsa. No és tristor: és pànic de saber que no. Que no era com la tornada que jo tenia al cap. Al cap hi busco el que no tinc: l’empenta del mar d’ahir. 

[rosercabre]

Desembre

Dijous 31

Esgoto el 2020 i els meus 37 anys, que és el mateix. Ha sigut l’any amb menys benestar emocional de la meva vida. Però podria quedar-me amb el principi i amb el final i obviar el mig i ho salvaria. Ho salvo. Malgrat tot i perquè tot. La filla ha nascut, el fill ha crescut i tots hi hem sigut. 

Dimecres 30

Ho hem començat a decidir en una plaça de Sarrià i ho hem acabat de decidir en un pàrquing del Gornal. Ho hem dit a una cuina de Sant Gervasi. Llocs que ens porten a d’altres llocs que no són aquests. 

Dimarts 29

No hem parlat del futur a la plaça marinera i jo soc una mentidera. Saps per què? Perquè sento el mar i no te’l dic. 

Dilluns 28

Allò d’ahir era un laberint, per cert. 

Diumenge 27

He tornat d’Iowa i avui no era juliol.

Dissabte 26

Hem empassat canelons en vint minuts però hem empassat canelons. 

Divendres 25

Hem dinat una estona llarga sense ser-hi tots però hem dinat una estona llarga. 

Dijous 24

Hem cantat i hem picat sense veure’ns les boques però hem cantat i hem picat.

Dissabte 19 - Dimecres 23

Una última tornada, encara. 

Divendres 18

He tingut tota la por que no havia ni sabut que es podia tenir. He tingut la nena als braços com una nina. De drap. He tingut un sotrac. He plorat l’avinguda llarga una vida que em mirava, pàl·lida i adormida. He tornat a l’hospital que va foradar al nen. El nen no hi era perquè era a casa. Content. La nena ha volgut tornar a caminar. He passat la matinada veient-la respirar. 

Diumenge 13 - Dijous 17

Se’m fa difícil fer la maleta cap a Iowa però marxar, avui, és començar a tornar. 

Dissabte 12

He tingut tota la por que no havia tingut encara. He tingut el fred de la mare. He tingut l’esglai del pare. 

Dimarts 1 - Divendres 11

Segueixo a Iowa i hi segueixo bé. 

[rosercabre]

Novembre

Dimarts 10 - Dilluns 30

No faig d’amiga perquè marxo a Iowa. 

Dilluns 9

Suposo que és hora de tornar a fer d’amiga.

Diumenge 8

El fill corre nu, la filla s’arrossega cridanera. Jo escapo, trenta segons de boca plena, a un carrer d’Akihabara. 

Dissabte 7

He anat a llegir que feia avui de fa tres anys i si ploraves, m’enrampava. Avui ploro perquè m’entrampes. Soc jo l’adulta i ho dic al matalàs, estovat. 

Divendres 6

Un vespre d’una altra vida podia escoltar l’home que matava les seves criatures. El puny, el juny. Desisteixo de Carrère i del meu cap. 

Dijous 5

Ni mig vers, si faig veure que sé llegir. 

Dimecres 4

No serà fàcil però és poesia. 

Dimarts 3

Dic: crec que des de finals de setembre que soc feliç però fa de mal dir: sense el crec i amb el sé. 

Dilluns 2

No puc llegir Annie Ernaux però puc escriure aquell puny, crec. Creia que això del meu mort no tornaria i en canvi. Ella riu, ella riu, ella riu. El mantra. 

Diumenge 1

Tinc un mort que sempre em torna. Avui, a La Sagrera. Tenia els cabells com el sol i accent de Colorado. He comprat un cactus i he dinat dorada per allò de les espines. 

[rosercabre]

Octubre

Dissabte 31

Estimar l’octubre no s’esgota. I ja en són sis que moren dits.  

Divendres 30

No vaig dir el dia vint-i-cinc perquè Shaniko va ser abans que Orís. 

Dijous 29

Més coses curioses: aquest caminar de Johnson Street a College Street cada vespre, de nou a un quart de deu. La diferència és aquest acaronar-se de les cuixes d’avui i el forat d’aleshores. La respiració del fill d’avui i la decisió d’aleshores.

Dimecres 28

És curiós: soc aspre per allò de desplaent al tacte perquè té la superfície plena de desigualtats i soc aspre per allò de pal plantat a terra per a sostenir arbres tendres i plantes enfiladisses. T’ho explico d’una altra manera: la Neret és una planta que creix i em xucla, tinc un pit gros i ple i l’altre petit i esquifit.

Dimarts 27

He tornat a calcular els quilòmetres fins a una platja des d’una plaça. Les nostres cames discontínues pels carrers que crec que em sé. He dit: no vull tornar a parlar de la possibilitat d’un lloc i no m’he cregut.  

Dilluns 26

Tinc les ganes de setmana a la mandíbula, que se m’eixarranca lleugera cada dilluns.

Diumenge 25

Filla meva, la meva fília: el racionalisme industrial dels cinquanta en desús. Amb tu. 

Dissabte 24

Hem tornat a ser on érem quan vam començar i encara érem tres. Hi hem tornat i hem vist: un possible carrer amb una possible cantonada, una possible baixada a la platja, una possible tarda com tantes altres. 

Divendres 23

No escric els dies amb desgana, visc els dies que volia i poc ho dic, poc ho ric.

Dijous 22

No tornarà a ser l’any tretze però tampoc pot ser sempre l’onze. Van ser les pipes, són les atmetlles. 

Dimecres 21

La filla ha sortit del menjador i s’ha arrossegat fins a la cuina. Escric les coses que m’importen.  

Dimarts 20

Un divorci a Sòcrates, un matrimoni a Ocata, una nosa a la sabata. Escric les coses que m’amoïnen. 

Dilluns 19

He arribat a l’horitzó i era dins un forat de la ciutat. També: sort de no creure’m, al juliol, quan el mirava des del passeig amb xafogor i por. 

Diumenge 18

Hem pujat al lloc més alt que tenim i l’hem inflat amb globus i l’hem vestit amb colors i l’hem bufat amb espelmes i l’hem menjat amb dolços i l’hem celebrat perquè només en tenim un, d’ell. 

Dissabte 17

Parlo des d’un lloc fet de records: una matinada encesa, els ulls miops, el fred de plata, el petit al pit, la cicatriu un crit. Dic que com pot ser que tres anys siguin ja a les antípodes i el fill riu, viu.

Divendres 16

La intempèrie no és només metàfora, ni concepte, ni abstracció. És un banc sota el cel. Hi ha gossos, hi ha russos. No sé què em fa més por. 

Dijous 15

No ho dic jo que els moments emblemàtics són esperar la persona i anar a peu al lloc triat. 

Dimecres 14

M’ha costat estimar aquest dia amb un carrer que ja he caminat, un arbre que ja he escalat, un banc que ja he descansat. De vegades, si digués les coses clares, parlaria, aquí, del tedi dels llocs sabuts. 

Dimarts 13

Les coses viuen als llocs que es diuen. He tornat a pensar en un quadern i no en aquí. Aquí és un lloc que és intempèrie. Les coses inclements sobreviuen?

Dilluns 12

Hi ha un lloc que la va fer créixer i vaig ser jo. No hi ha un enfora sense un endins un altre cop. 

Diumenge 11

La filla s’està dreta al passadís, al costat dels ànecs, on vaig ser feliç. El fill salta al llit, al costat dels avis, que el fan feliç. De parets i persones, són els llocs.

Dissabte 10

En algun moment la maduresa s’ha fet lloc. I és un lloc fresc, hi plou sovint, les mans a les butxaques, els ulls baixos i tranquils. 

Divendres 9

El fill diu la seva primera mentida, la filla diu el seu primer mama. He d’escriure de l’orgull com a lloc des d’on admirar. Les vistes, les vides. 

Dijous 8

Avui, uns quants llocs: carrer Castanys, passatge Ca dels Seguers, Eschborn, Bruxelles 

Dimecres 7

Un altre lloc: una cafeteria a tocar de la Meridiana. Les hores escrites són les plorades. 

Dimarts 6

De set a vuit, el fill està trist, el fill està enfadat, el fill es vol llançar a les escombraries, el fill em vol llançar a les escombraries, el fill m’estima, el fill està content. 

Dilluns 5

La primera orina no diu mentides i tu ja ho sabies, amiga. Amb qui parlo de matinada quan la filla em mama i el fill em somia? 

Diumenge 4

Ens hem enfilat a veure la ciutat i no veia casa. Els llocs em busquen o els trobo, no ho sé. Casa és un lloc, tampoc.  

Dissabte 3

Al matí ho crec: el lloc és encarat a la serra de Marina. Més tard bufa el vent i s’endú la piscina. A la nit ho sé: el lloc no és triat, el lloc és passat. 

Divendres 2

Estimo la ciutat ara que ningú l’ha de viure amb alegria i no obstant, no obstant, no voldria ser al lloc amb vistes a una paret de Villaroel. La crosta ja no hi és, el dubte persisteix. Sòcrates no ajuda. 

Dijous 1

Octubre ha de ser per força un lloc que sempre em torna. 

[rosercabre]

Setembre

Dimarts 22 - Dimecres 30

Mira, no és el lloc però ho és. Cada cop prefereixo més la ciutat i a l’hora la visc lluny: Llenguadoc, Dunkerque, un bloc Bielorús. I el lluny és una crosta que em creix grossa i me la faig jo, n’estic segura, i malgrat tot: el dubte, el dubte. Dubto de tot. En faig llista: de qui m’acomanya, del modernisme des d’un balcó de l’any vuitanta, de l’abdomen inflat, del to, de la línia vermella, del tercer, de la monja que veig de cara, de l’abril de la primavera passada, de l’ofec de sentir-me pesada. Ho hauria d’escriure i en canvi no escric. Estic massa ocupada mocant-me i empenyent un mapa que no m’he cregut ni mitja estona. Però, però. Tot sigui pel destí que no és la destinació. 

Divendres 4 - Dilluns 21

El que calia era una mica de pensament geogràfic per endreçar-ho bé. No és ben bé així, la frase de la Patti. Però. Estic desordenada i m’agafo als llocs per deixar estar els dies, que tots s’agrupen en un manyoc tossut de setembre obtús. M’agafo als llocs que no són de boira, que són d’asfalt i pedretes entre els dits dels peus. Els llocs que són la porta d’una escola amb ampolles de Ballantines eixugades. El lloc que és un record del fill quan era únic. El lloc que és una masia a cent-cinquanta metres del mar i de les vies. Tots els llocs (els que em volen, els que em detesten) tenen un horitzó. I l’horitzó és un diàleg entre el lloc que l’acull i l’abisme que l’empeny. Jo el persegueixo i l’escric amb paraules que trobo escampades per tots els llocs que transito de puntetes. Jo el persegueixo i no el toco i no sé si afegir un encara o quedar-me així, quieta, amb la boca una mica oberta i la llengua plena de ganes. Vull dir: estar quieta en un lloc està bé però no en sé i no sé si n’he sabut mai i no sé si en sabré. Qui diu lloc diu sostre, diu parterre, diu vestíbul, diu persona. Les persones, aquests dies, són com els dies: un manyoc tossut de setembre obtús. O potser només soc jo, estreta i totxa com aquell baix fosc i llargarut del costat de l’estació que conec des de fa estius i encara no he trepitjat mai. El meu Dream Inn. El meu contrari de locus amoenus. Jo què sé. No he parlat de res del que volia dir d’aquests dies però és que no són dies. Són llocs. I necessito un mapa.

Dijous 3

Per cert: que el fill ja sap que un seu lloc era el meu úter. També que me’l va estripar. Ha resseguit la cicatriu, un horitzó, el punt de fuga. M’ha demanat si hi podia tornar a entrar. Tornar al lloc, sempre i al capdavall.

Dimecres 2

I amb això d’ahir volia dir que el lloc sempre és un futur i que arribar-hi és un camí llarg mitja hora o set mil milions d’anys. I també: que poca gent no té por dels llocs desconeguts. I encara més: que pocs llocs no tenen gent poruga.

Dimarts 1

Sobre el lloc que esperava, un altre primer dia vaig escriure: “Que sigui febrer se’m fa dolç. Pel temps ras que em separa del futur. Sobre el futur escric, a la llibreta que es desperta quan la filla dorm, ‘el futur va néixer al setembre’.”

[rosercabre]

Agost

Dilluns 31

Demà és un lloc que he esperat.  

Diumenge 30

Sovint penso que aquest diari seria més útil si fos descriptiu. Ens hem llevat i hem esmorzat amb màniga llarga. Més tard he respirat la fageda que ha sigut respirar la tardor. El fill volia pinyes però només hi havia molsa que no li he deixat tocar. El fill comença a preguntar que per què no li deixo fer coses. No li dic que, sovint, és per pura comoditat. La comoditat és útil. Aquest diari no és còmode.   

Dissabte 29

Ens hem cregut la pluja i hem perdut el nord. Dic que un dia d’octubre no plourà, potser, o dic mentides que no sé. 

Divendres 28

Agirre, Lamott, de Vigan, Ginzburg, Rodoreda, Roig, Baltasar, Bastašic, Ferrante, Atwood, Braidotti, Enríquez, Schweblin.

Dijous 27

Per exemple, no podria escriure mai sobre què és viure la música. Em sap greu des de lluny. 

Dimecres 26

La mare no sap cantar, la filla no sap dormir. No soc ni l’una ni l’altra i desafino quan no reposo. 

Dimarts 25

He caminat fins als estius de finals dels vuitanta i estaven tapiats i abandonats. Eren un lloc que havia estimat. 

Dilluns 24

Havia enyorat que fos avui i ho sabia sense plorar-ho. 

Diumenge 23

La fideuà d’avui torna a parlar del Nadal que qui sap. És fràgil aquest no saber-nos junts fins quan, fins quan. El fill cull pedres i jo defenso la submissió dels girasols.

Dissabte 22

Havíem de venir al nord per estimar més el sud. Sort, una mica, de Rupià.

Divendres 21

La nit és de les lloques i els mosquits. Em piquen i m’esgarrapen. La son em cou al cap que no sé aguantar. Vaig venir a reposar, a l’Empordà.

Dijous 20

La terra plana m’embala la tristor, que és antiga en mi, més que no pas l’alegria. 

Dimecres 19

Malgrat l’empatx, aprofitem-nos de la menta i les atmetlles. Aviat tindrem mal de panxa.

Dimarts 18

He vist al fill feliç enfilat a la creu. Un dia duia la germana a la falda, en aquest mateix lloc. Un altre dia em creia la ouija, en aquest mateix lloc. Un dia més ballava morada, en aquest mateix lloc. Això de l’espaitemps ho duc poc bé, en aquest mateix lloc.

Dilluns 17

A la una tinc el pit esquerra ple de llet i una punta d’eufòria que feia vuit mesos que no.

Diumenge 16

Dir: ara torno i ser la flor pansida que veu morir els dies. Sí, sé que no tinc motius per enyorar la làpida, però tinc pits i nits i illes i filles, per exemple. Que no m’entenguis no m’és nou però m’escou.

Dissabte 15

Tinc l’estómac brut i les persianes abaixades. Escric per plorar les coses fondes.

Divendres 14

Evitar la pena, levitar els dies: guixar-me les ungles com si fos gener. O bé: acceptar que el consol era una onada. Torno a no estar bé enlloc i tinc un lloc al cap.

Dijous 13

Em poso el vestit verd per mirar la Garrotxa, la filla a coll, el fill a la mà. He de deixar de fer-me venir nostàlgia com qui es fa vomitar. Per por d’entendre el pes que l’habita.

Dimecres 12

Sé fer bé: ajuntar paràgrafs. No sé fer bé: dir les coses quan el lloc no acompanya, no està bé renegar amb aquesta llum de tarda. Tardo molt a entendre que aquest meu mal és culpa de les persianes abaixades. Només llegir, puc fer a la fosca. Dones fosques: Cecilia Ce, Lily von Karachi. La filla fa set mesos i no és fosca o no encara. Quan m’adormo penso en el vestit que no m’he posat.

Dimarts 11

Ho he pensat: era avui de l’any 96 a l’oest austriac. La seva llengua calenta com el talp que ens foradava la terra de sota la tenda. No l’estimava. M’agradaria dir que vint-i-quatre anys més tard estimo millor però tinc una llaga al llavi i no faig cap petó.

Dilluns 10

Tinc un consol que em dura deu dies bons.

Diumenge 9

He menjat sardines per dinar i també per sopar. La calima no em deixa enyorar la ciutat. He obviat el disgust de la licra molla i salada. He escrit una estona més.

Dilluns 3 - Dissabte 8

El fill s’enfila al garrofer i hi creix i creix la filla, dues dents trencant la geniva. Eren aquests els dies que volia i més del que em pensava, els necessitava. No he dut calces cap dia i els tomàquets tenien gust cada dia i els mosquits no ens han picat cap dia i ens hem llevat amb els galls cada dia. També: he escrit sobre el Locus Amoenus i ho he entès tot. Em calia ser aquí per tornar-hi quan em falti.

Diumenge 2

Està bé que falti menys per la tardor que voldria i això ho penso ajaguda a la gespa que després, serà novembre, enyoraré. Si ja em conec no sé per què m’escolto.

Dissabte 1

Torna a ser Nadal. A dins, la taula és plena de gent que beu i sua. Roastbeef i gelat de torró. El fill juga amb un camió nou. La filla dorm com quan encara no hi era. Els cosins tenen ressaca. Els grans sonen vells. A fora, la calima fa boira densa a qui la mira. Qui soc jo.

[rosercabre]

Juliol

Divendres 31

El pare talla la gespa amb corona i el fill passeja una petxina. No he estimat prou el juliol.

Dijous 30

Després de la nit dic: encara no és agost i la persiana ja no s’alça. Si ser fosc és ser fresc no hauria de suar. I en canvi: em sua el clatell pelat i els mugrons encetats i el cap espantat. No em suen els dits i són els únics que haurien de.

Dimecres 29

Totes les cançons que sé avui diuen la mateIxa mentida. La meva veritat és que l’estiu ja no m’és fàcil. Potser si pogués jeure malgrat tot i creure que els dies només van dels dies.

Dimarts 28

Aquest estar soles, la filla i jo, a la casa gran que ressona les nanes tristes que canto sense amagar que parlen de nosaltres. Que ni la merla les vol escoltar. Filla, desafino i t’estimo. Hi ha mongetes tendres per dinar i la roba s’ha d’eixugar. Esperarem al teu pare i al teu germà. De puntetes, avui també passarà.

Dilluns 27

I si algú em llegeix les ganes hi trobarà: la tardor que no serà.

Diumenge 26

La filla dorm i el fill fa sonar l’harmònica. Més tard, collim maduixes i atmetlles. Tot dolç.

Dissabte 25

Em consola la molsa i també el mascarpone. Tova i greixós, pulmons i boca. Respirar suau i callar lo amarg.

Divendres 24

No puc empassar, encara. Tinc els seitons atropellats a la gola plena d’espines cridades.

Dijous 23

Un dia ell va tenir raó: soc mala persona. Avui ella també en té: soc una decepció. No em deixeu sola amb els ulls a la rotonda, però.

Dimecres 22

La filla sap qui soc i el fill l’estima, que és una cosa que fa com quan menja o es renta les dents. La fa tota aquell moment. Jo d’aquest moment en sé ben poques coses i les transito totes amb el mugró inflamat i l’expressió resseca de sol i sal. No recordo l’últim dia que em vaig pintar els llavis en un motel de Marigny. Ara duc cotó a la boca i sento les genives com agulles i faig petons als fronts. He escrit dues línies i no ho he fet perquè parlin de mi i ara n’escriuré tres perquè en parlin més. No sé: m’atipo i m’enyoro tota l’estona.

Dimarts 21

Que potser la nosa és estimar el record més que la veritat. Vull dir: la memòria d’aquests dies tindrà la filla obrint la boca de joia i el fill jugant al mar salat i els pares vius i la germana forta. El que no tindrà, segur, és aquest sentir-ho tot trist i precari.

Dilluns 20

Que estimar des de fora i des de lluny és estimar millor ja ho sabia els dies d’abril i deia que no, que creia que ara ja no. Burra.

Diumenge 19

No enyoro l’abril (seria reconèixer el refugi de la pena) però hi havia una cadència que sabíem i tot això d’ara no ho coneixem.

Dissabte 18

Hem sigut tres aquesta tarda a l’aigua i no s’ha assemblat a l’estiu passat perquè res s’assembla al que sabíem viure aquell dia.

Divendres 17

No em costa gens estimar les sardines. Si pogués escriure sobre això i prou voldria dir que l’altre amor ja està, que ja el sé, que no me l’haig d’explicar. Les sardines no tenen misteri

Dijous 16

Quin greu no saber-ne l’hivern, d’aquest sol d’aquí. Vull dir: si la platja fos meva com ho és de les gavines i prou. No vull dir això, tampoc. Però tinc un enrenou que no escriuré enlloc.

Dimecres 15

Quan adormo els fills, la fressa del ventilador és la d’un motel de Pensilvània, per exemple, aquell estiu que cap dels tres teníem fills. Teníem les boques pastoses d’haver passat la nit en un bar fosc. Hi havia una dona de Nashville que ens parlava d’un riu. Un home potser va morir aquella nit i potser no ho sabrem mai. Potser tampoc sabrem si els fills, tots tres, hi podran anar, un estiu d’aquí a trenta anys. Per si de cas, guardaré la fressa del ventilador, per poder-los-la explicar.

Dimarts 14

Quan era sempre març, el fill assenyalava el tros de blau de Txernòbil i deia: un dia anirem a Sant Antoni. Un dia ha arribat i s’ha banyat, ha fet tres voltes als caballitos i ha menjat un gelat. Per si un dia torna a marxar i no sé per què ho escric en condicional.

Dilluns 13

Ha plogut i hem anat a veure l’escola del fill. Ha semblat el setembre que enyoraré.

Diumenge 12

Torno a la ciutat i recordo coses desendreçades. Les pistoles de l’avi Enric al despatx de plaça Boston, i la tarda que vam arribar al Matarranya, el fill enfadat qui sap si sabia el que jo només intuïa, i un vespre d’estiu a Montpellier, quan encara bevíem sucre, i la matinada de fa sis mesos que vaig parir la intuïció que el fill ja sabia. Em pensava que això de recordar tant i tota l’estona i sense ordre era una cosa del confinament o d’estar a punt de morir. Avui hem estat a punt de morir. A la carretera. Embastits per un pare de família. El de la nostra ha cridat perquè estàvem vius i encara podiem cridar. També puc recordar.

Dissabte 11

Baixo la baixada i penso que ja ho tinc. Dic a l’amiga: aquesta meva pena fonda és perquè hi tinc massa records, en aquest poble. Avui sé que no podria recomençar una vida en un lloc amb tanta memòria.

Divendres 10

Ha de ser per força l’estiu, aquest malestar. L’estiu moix dels dies greus. Sabíem que havia de ser així però no tant. Em grato l’enèsim mosquit i tinc por. Por del que diu el pare, por del que sent la mare. Som dos pares i dues mares, aquí. De vegades me n’oblido i és mentida. No puc. Recordo una tardor que no serà amb nostàlgia enganxosa que ni el ventilador. Comprar un ventilador, triturar fruita. Que passi l’aire, que creixi la filla. Que passin els dies. Vull fer coses per no haver-les de viure i mai abans, mai abans.

Dijous 9

Fa dies que em noto una pena que sé que tinc i no sé trobar. És a la teta, dic primer. O potser als dits, crec després. Segur que és als ulls, asseguro més tard, que no veuen res clar. O qui sap si és al cap, que se l’ha inventat.

Dimecres 8

S’ha posat unes avarques vermelles i he dit que per molts anys seguim caminant. Al seu ritme sempre, sisplau. Més tard, l’amiga ha parit.

Dimarts 7

Una setmana no és res i el sotrac és tant. La petita brama quan el pare l’adorm. El gran diu que un altre conte meu, que no té son. Jo no enyoro els mesos que van ser abans d’aquest juliol però teníem una manera de fer-los funcionar que ens funcionava. Ara, una mica, ens hem espatllat.

Dilluns 6

Hem marxat del mar i no he escrit res del que havia de. Aviat torna el fill. Enyoro l’abril que vindrà perquè aquests dies me l’han segrestat.

Diumenge 5

M’he capbussat per ofegar la son i després he caminat per fer-la venir. Litres, quilòmetres. Res serveix avui ni servirà demà. Qui sap el juliol que ve com nedaré i caminaré.

Dissabte 4

He dit: avui soc jo la que pateix per una finestra i una cadira i ell, savi fosc, m’ha entès. Em tradueix perquè m’ha escrit, una mica.

Divendres 3

Ho he provat quan plovia i no he rajat res. Tinc el cap sec com el pit dret. 

Dijous 2

Sobretot a teta salada que badalla i sura. Ni amb sorra als meus mugrons que són les seves genives, no diu que no em vol. 

Dimecres 1

He mirat — feia mesos que només veia. He mirat i he dit: mira’t. M’he mirat i m’he dit: tinc tota la vida a l’esquerra. El perfil, el cor i la teta.

[rosercabre]

Juny

Dimarts 30

I jo que reia que ja sabia què era enyorar. Plora i aprèn-ne, va.

Dilluns 29

Dir les penes que pesen sense haver-les paït vol dir escupir pedres. No amago la llengua.

Diumenge 28

He caminat a la vora del riu. La filla dormia i suava. No he donat menjar als ànecs i he alimentat als mosquits. He estat en pau amb el meu cap.

Dissabte 27

A mercat venen figues i no en compro perquè la tardor ja no em consola. Havia de costar i ho fa.

Divendres 26

He passat un altre dia sense saber si l’horitzó tenia sostre.

Dijous 25

Primer ha tornat a ser dos d’abril del 2019 i després he pensat que res del que va venir des d’aquell dia tornarà a venir. Pensar aquesta cosa i sobretot saber-la del cert, no m’ha fet plorar.

Dimecres 24

Sis mesos després, marxo d’aquí. D’aquí és la ciutat, no de mi. No em sé allunyar, xiulant saltirons de joia continguda, de dins. L’enfora no té boira, però. I ara això ja em val.

Dimarts 23

De nits curtes i dies llargs en sé des del gener. No les ni els celebraré.

Dilluns 22

He escrit a migdiades que són batzegades: quilòmetres en un món binari que serà d’aquí a trenta anys. Em llegiré i em faré pena, potser. O enveja, també.

Diumenge 21

Dos anys i: un espai a l’ascensor, un tros de plàstic xop, el fàstic al gelat, el mal al cos. I de fons, petards. Mai més estimaré aquests dies.

Dissabte 20

Llegeixo que algú diu: hem d’aprendre a viure la catàstrofe. Penso en un cacahuet i en una prestatgeria. Quantes vides tenen els fills?

Divendres 19

No soc l’amiga ni l’altra amiga i no ser-ho em fa menys miserable. Quina merda tan humana, el sospir lleuger d’estar bé perquè d’altres no.

Dijous 18

Ha tornat a ser el 13 de març.

Dimecres 17

Per força, això dels records que insisteixen, ha de ser cosa del present tancat. No m’enganyo: arribar a la Rambla és un esforç, marxar amb el cap a Via Mascarella no tant. Potser el que sé és cert: que necessito un altre horitzó sense sostre. 

Dimarts 16 Quan podia marxar, fa tres estius, ho feia a Carèlia. Trepitjava neu sota el sol de les onze de la nit. El fill era un peix i jo menjava salmó al costat del llac. No sabia què vindria i no m’era igual. Una mica com ara però sense neu i sense peix i sense llac. 

Dilluns 15

No sé si tornaré a Iowa però avui soc a Puerto Reyes.

Diumenge 14

Més coses que em fan mal de dents: pensar que un avui de fa cinc anys vivia un estiu vermell i dolç com un préssec. Em regalimava enganxós, ple de suc i ganes. Vaig escriure molt i ho vaig desescriure tot, aquell estiu, i quan vaig marxar-ne vaig dir: he après tantes coses que em pensava que sabia i no. Quan dic coses vull dir veritats i sobretot mentides. Avui ho enyoro tot, d’aquells dies de ser només una i de ser lluny. Ai,owa.

Dissabte 13

No sé d’on venen els records que no vaig a buscar. Una faldilla texana al passeig de Torre Valentina, desvestir-nos per tornar-nos a vestir a Arimon, dormir amb la camisa verda a Nador, un abric de quadres a la Montagnola. Bella roba, direi se non fosse per il mal di denti della nostalgia.

Divendres 12 He tornat a la nostra matinada i la filla ha xisclat. Encara som una, cinc mesos més tard.

Dijous 11 El fill diu: Aquest cel m’agrada molt. El miro i és clar i prou: res no l’interromp ni el corromp. No li dic que un dia plourà. Dimecres 10 He plorat un setze de febrer, quan tenia la seva vida al cap. No serà i és l’enèsima bandera blanca que faig voleiar. Dimarts 9

Escolta’m: no tornaré a parlar del setembre amb la joia a la llengua.

Dilluns 8

Tres parelles: l’avi i el net, la filla i la mare, Juan y Gaspar. 

Diumenge 7

Plou i em cau el sostre. De veritat és possible no recordar com eren els dies barrats? No ho faig i en canvi recordo la picada d’un tàbec entre les meves cames, una matinada d’empatx de formatge sec, el primer glop de nestea. Per primer cop a la vida dic que prometo, que juro, que no tornaria enrere. Tampoc al cirerer, ni a la fortor dels gats, ni als vespres de teatre i porró. I quin greu que sap, per primer cop a la vida, estar cansada de tant passat. 

Dissabte 6

Hem tornat a Txernòbil i eccola qua, la bella normalità. No he pogut tocar les torres però no m’ha calgut. Vull dir: no soc lluny i ja és juny. 

Divendres 5

La germana petita creix i això ho sap ella i la filla, què vol dir fer-se gran després d’un altre. Jo soc l’altra i no sé què vol dir ser el meu fill. T’estimo molt, mama. I jo somric amb la boca anestesiada i després canto nanes amb regust de sang. Si caic, em trobareu al forat del queixal. 

Dijous 4

L’horitzó tenia sostre i la filla té les galtes de síndria madura. Totes dues coses les aprenc al mateix moment de persianes abaixades. De vegades estimo fer-me fosca endins malgrat el sol d’enfora.

Dimecres 3

Puc escriure un dia d’aquí a vint-i-nou anys i no puc inventar-me el setembre. Aquesta cosa del futur proper que no sé. No m’hi acostumo, no m’hi acostumo.

Dimarts 2

Marxar passarà i l’espera mai. Tinc aquesta sensació que no recula: espero espero espero. Que vingui un tres, un sis, un nou, un dotze. Comptar de tres en tres em faria avançar però la filla no em vol corrent. Em vol pacient i d’això ja en vaig escriure coses ahir. Ahir s’assembla a avui i així cada dia des de’n fa uns quants més de setanta. Que després, quan visqui en una tarda d’agost, trobaré a faltar aquests dies pastats. Ho sé perquè m’he vist però és igual demà: avui prefereixo enyorar que viure.

Dilluns 1

L’amiga diu que farà una cosa il·legal, en una gasolinera de la frontera. Dic que esclar, que projectar una sortida és l’única activitat pacient que ens queda. I si no, mira’m: que em pica el matí encès, la suor dels fills a coll, els jocs als panots enganxosos, el cul quiet al banc escaldat. Vull dir: que l’estiu ja comença a arribar i ja en vull marxar.