Tumgik
#cor de cambra del palau
elfinaldelcamino · 4 months
Text
Tumblr media Tumblr media Tumblr media
Maleta del viatge a California el maig de 2024
Acabado de llegar al estudio después de la semana pasada en Los Angeles para colaborar con el Cor de Cambra del Palau de la Música y Gustavo Dudamel en Fidelio de Beethoven. Ordeno la maleta mientras digiero los felices momentos compartidos con colegas y amigos en la capital del entretenimiento audiovisual mundial.
0 notes
rob-art · 4 years
Video
youtube
Lifespan, 2014
By Allora & Calzadilla Composition: David Lang Performed by: Mariona Llobera, Daniel Morales and German de la Riva, choir singers of the Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana Fundació Antoni Tàpies 6.2 - 20.5.2018
2 notes · View notes
joaquimblog · 3 years
Text
LICEU 2020/2021: LA BOHÈME (Hartig-Ayan-de Candia-Nafortina-Marsol-Janelidze;Ollé-Bisanti)
Attala Ayan (Rodolfo) i Anita Hartig (Mimi) Acte 2º La Bohème al Gran Teatre del Liceu, producció del Regio de Torino dirigida per Àlex Ollé. I començaré pel final: l’esbroncada a l’equip escènic, sense el seu responsable donant la cara, i això que és artista resident de la casa, és sota el meu punt de vista el resultat frustrant d’unes expectatives vocals malmeses. El públic no s’atreveix a…
Tumblr media
View On WordPress
0 notes
elfinaldelcamino · 2 months
Text
Tumblr media
PROGRAMA
Projecte encàrrec del Festival Perelada
Xavier GARCÍA CARDONA (1991)  
“Així com cell qui es veu prop de la mort” (Estrena )
Aurora BAUZÀ (1987) i Pere JOU (1985)   
"Canto de Lobo” (Estrena i encàrrec del Festival) a partir d’un fragment de l’obra “Lamentationes Ieremiæ Prophetæ” d’Alonso Lobo (1555-1617)  
Joan MAGRANÉ (1988)  
“Come fontana piena” 
Madalena CASULANA (1544)  
“Ahi possanza d’amor” de “Il secondo libro de madrigali a quattro voci” 
Anna CAMPMANY (1993)  
"Si jo oblidés ma cantera” (Estrena i encàrrec del Festival )
Carles PRAT (1985)   
“Tanto gentil”  a l’estil madrigalesc (Estrena)
Claudio MONTEVERDI (1567)  
“Ecco mormorar l’onde” de “Il secondo libro de madrigali a cinque voci”
Helena CÁNOVAS (1994)  
“Intorno a due vermiglie e vaghe labbra” 
Josep OLLÉ (1987)  
“Jubilate Deo”
FITXA ARTÍSTICA
Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana 
Júlia SESÉ, direcció musical
Tumblr media
0 notes
joaquimblog · 8 years
Text
Gustavo Dudamel Orquestra Simon Bolivar
Gustavo Dudamel
Orquestra Simón Bolívar, Orfeó Català, Cor de Cambra del Palau e la Música, Gustavo Dudamel
A tots els que ens va ser impossible assistir a l’integral de les simfonies de Beethoven al Palau de la Música Catalana que es va oferir entre el 12 i 15 de març amb l’Orquestra Simon Bolivar i Gustavo Dudamel, gràcies a Medici TV tenim la possibilitat d’endinsar-nos en aquest esdeveniment o millor serà dir tource de force que representa interpretar les 9 simfonies en tres dies, el primer en doble sessió, un esdeveniment que l’orquestra veneçolana i el seu carismàtic director només han portat a terme en tres ciutats europees, una d’elles Barcelona, tot un privilegi..
12 de març 2017, matí
* Egmont, Op. 84, Overture * Simfonia Núm. 1 in C Major, Op. 21 * Coriolà, Op. 62 * Simfonia Núm. 2 in D Major, Op. 36
http://www.medici.tv/#!/dudamel-palaudelamusica-beethoven1-2
12 de març de 2017, tarda
* Simfonia Núm. 3 in E-flat Major, Op. 55 “Heroica” * Simfonia Núm. 4 in B-flat Major, Op. 60
http://www.medici.tv/#!/dudamel-palaudelamusica-beethoven3-4
13 de març de 2017, 8:30 p.m.
* Simfonia Núm 5 in C Minor, Op. 67 * Simfonia Núm 6 in F Major, Op. 68 “Pastoral”
http://www.medici.tv/#!/dudamel-palaudelamusica-beethoven5-6
14 de maç de 2017, 8:30 p.m.
* Simfonia Núm 7 in A Major, Op. 92 * Simfonia Núm 8 in F Major, Op. 93
http://www.medici.tv/#!/dudamel-palaudelamusica-beethoven7-8
15 de març de 2017, 8:30 p.m.
* Simfonia Núm 9 in D Minor, Op. 125
Orquestra Simfònica Simón Bolívar de Veneçuela Director: Gustavo Dudamel Orfeó Català Cor de Cambra del Palau de la Música
Julianna Di Giacomo soprano Tamara Munford, mezzosoprano Joshua Guerrero tenor Soloman Howard bass
http://www.medici.tv/#!/dudamel-palaudelamusica-beethoven9
Les versions poden agradar més o menys, la direcció enèrgica i ampul·losa, potser sense un refinament excessiu en el so, no agradarà als que deleixen amb les versions historicistes més clares i lleugeres, però no hi ha dubte que Dudamel aconsegueix oferir un Beethoven d’impacte que, sense gaires concessions, t’atrapa i t’arrossega, com acostuma amb les seves direccions esclatants, fins on ell vol, perquè amb el director veneçolà t’has de deixar portar.
Jo diria que el millor ho trobem en les simfonies centrals, cinquena i sisena, si bé el blog inaugural és d’una jovialitat molt engrescadora.
El concert conclusiu amb la novena, és el menys interessant per a mi. La versió em sembla molt sorollosa, a estones barrejada i amb un tercer moviment que per a mi és un dels cims de l’obra beethoveniana, poc emocionant. Els solistes no estan gens a l’alçada de l’esdeveniment (Juliana Di Giacomo, que cantarà la Maddalena de Coigny en el segon cast de l’Andrea Chénier del Liceu, justeja perillosament, mentre que la mezzosoprano Tamara Munford  és una presència muda, el tenor Joshua Guerrero si segueix esgargamellant d’aquesta manera durarà de Nadal a Sant Esteve i el baix Soloman Howard està clar que ha fet Pasqua abans que Rams perquè encara hauria d’estar al conservatori aprenent a emetre la veu i no a llençar-la sense pietat. Una veuassa, però malaguanyada
L’Orfeó Català i el seu soci habitual en els compromisos més exigents, el Cor de Cambra del Palau de la Música està en fase de millora, però l’obra és d’una exigència extrema que encara els posa massa en evidència.
És tanmateix una festassa que cal assaborir i encara que jo tinc de fa anys els meus referents alhora d’endinsar-me en el món simfònic beethovenià, Dudamel i els seus músics veneçolans, que en aquesta visita sembla que no van vitjar tots o al menys no tocaven tots alhora i per tant el seu Beethoven tot i l’excés sonor amb que el carismàtic director li agrada, va ser més humà. Fan de molt bon escoltar i aquí no podia faltar i ja que Medici dóna l’oportunitat de veure els vídeos fins a finals d’abril i per tant l’oportunitat està servida amb safata de plata i no es pot deixar escapar.
PALAU DE LA MÚSICA 2016/2017: L’INTEGRAL BEETHOVEN AMB DUDAMEL I LA SIMON BOLIVAR A tots els que ens va ser impossible assistir a l'integral de les simfonies de Beethoven…
0 notes
joaquimblog · 7 years
Text
Seguint la tradició infernemlandaire, avui publico l’agenda musical de Barcelona per a la propera temporada 2017/2018.
L’inicio en el mes de febrer de 2017 i l’acabo 13 mesos més tard, el mes de juliol de 2018. No inclou el concerts i representacions operístiques del mes de juliol pertanyent a la temporada 206/2017 ja inclosos en l’agenda de l’any passat.
El format ha variat una mica i no és tan acolorit com en les edicions anterior, per contra he separat els diferents auditoris (Liceu, Auditori, Palau i altres) per tal de que les cel·les siguin més entenedores, sobretot quan coincideixen en un mateix dia diversos concerts o activitats.
L’agenda “només” inclou l’activitat barcelonina incloses en els cicles:
Temporada del Gran Teatre del Liceu (òpera, dansa, concerts i recitals)
Temporada OBC
Temporada de múcia de cambra i antiga de L’Auditori
Palau 100
Palau Grans Veus
Palau Bach
Palau Cambra
Palau Piano
Festival Castell de Peralada 2017
Schubertíada de Vilabertran 2017
Ja siguin del propi Liceu, Palau o Auditori o dels promotors amb temporada pròpia com Ibercamera, Bcn Clàssics, OCM, OSV inclosos en aquests recintes.
M’hagués agradat disposar de la temporada dels Amics de l’Òpera de Sarrià, dels Amics de l’Òpera de Sabadell (encara que siguin fora de Barcelona) o dels concerts del Cor Vivaldi, així com d’altres activitats musicals a Barcelona.
L’agenda tampoc inclou l’activitat musical del Liceu, Palau o Auditori aliena a la seva programació pròpia, vull dir que si algú busca a l’agenda quin dia tornaran les “chirigotas” de Cadiz al Liceu, no ho trobarà, com tampoc trobarà les Carmina Burana, Conciertos de Arajuez o Valsos vienesos que cada temporada inflen l’agenda.
Espero que sigui d’utilitat encara que en la majoria de caselles no hi ha gaire detall del concert, sobretot del Liceu, per la quantitat de variants en cada repartiment operístic pr altra part i com bé sabem, subjectes a tants canvis.
Per descarregar l’agenda en format PDF, premeu: AGENDA 2017/2018
L’AGENDA MUSICAL BARCELONINA 2017/2018 Seguint la tradició infernemlandaire, avui publico l'agenda musical de Barcelona per a la propera temporada 2017/2018…
0 notes
joaquimblog · 10 years
Text
OBC 2014/2015: LA SEGONA DE MAHLER (Romberger-Tilling-González)
  A la darrera temporada com a titular de l’OBC el mestre Pablo González es va reservar unes quantes perles amb la intenció de deixar empremta del seu pas per l’Auditori i el concert d’aquest cap de setmana és una d’aquestes cites que quedaran per a valorar els seus anys al capdavant de l’orquestra.
Amb els anys, i bo és que sigui així, el mestre González i l’OBChan trobat un punt satisfactori…
View On WordPress
0 notes
joaquimblog · 10 years
Text
Hi ha dies que em fa mandra fer l’apunt i avui n’és un.
Bach pot ser auster, però mai pla, és luterà però això no vol dir que no pugui ser vital i energètic, a Bach se’l pot tractar i estimar de  moltes maneres, però fer-lo avorrit em sembla imperdonable i ahir em vaig avorrir molt amb quatre (1,2,3 i 6) de les sis cantates que Les Talens Lyriques i Christophe Rousset ens van oferir en el cicle de Palau 100 d’enguany.
Em venia molt de gust aquest concert i després del concert d’abans d’ahir encara més. Suposava (mal fet) que Bach seria capaç de tornar el seny al públic del Palau (gran part del públic era el mateix) després de les mostres desbocades de mal gust i manca de criteri, disciplina i rigor que va mostrar en alguns moments del concert de la diva russa i acompanyant, acceptant com a molt bo el que era un insult per a la dignitat, si més no estètica. El canvi d’escenari d’un dia per a l’altre era brutal i necessari, però el que no havia previst va ser que la versió que ens oferiria el prestigiós director francès al capdavant de la seva formació referencial seria tan plana, tan igual i tan monòtona.
No ajudava gens la temperatura asfixiant de la sala, ni tampoc el lloc que vaig ocupar en la primera part, incòmode, estret  i malgrat ser una localitat centrada i en les primeres files del segon pis, sense cap tipus de visió. És clar que el canvi de ubicació en la segona part no va millorar gens el tedi sofert, i és que el problema no era la incomoditat de la sala, prou coneguda i acceptada sense miraments quan el que se’ns ofereix és excitant, el problema era que el mestre Rousset malgrat les bambes esportives que lluïa, va fer una versió molt poc vigorosa, d’una austeritat crec que mal entesa i mancada de matisos, contrast i dinàmiques alliberadores. Les quatre cantates semblaven la mateixa, i això no era pas fruit d’una homogeneïtzadora concepció de l’oratori, com tants directors han fet, per atorgar a les 6 cantates aïllades el caràcter d’oratori, més aviat va esdevenir una rutina que ben aviat es va contagiar a músics, solistes i cor.
Les Talents Lyriques no van lluir especialment, sobretot els desafortunats metalls que no tenien la nit i ens van martiritzar, a vegades sense compassió. Les fustes van mostrar més encert i sensibilitat, però a tots plegats semblava que els manqués una sacsejada que els despertés.
El Cor de Cambra del Palau de la Música fa temps que ha deixat de tenir el magnífic nivell que el va caracteritzar en els seus inicis. Cadascú que faci les seves càbales però sent un cor d’àmbit professional és fa difícil entendre el motiu per el qual ahir donava la sensació que cantaven sense gas, sense esma i en molts moments sense l’homogeneïtat i l’equilibri desitjat, sent la corda més feble la de les contralts i la més inestable la de les sopranos.
Pel que fa al quartet de solistes, em van agradar el tenor Julian Pregardien i el contratenor Damien Guillon, ja que intentaven donar per una banda sentit al que cantaven i alhora aportar quelcom més que una lectura, mentre que la soprano Katherine Watson em va semblar molt poc rellevant, un fidel reflex de la biografia exhibida en el programa, i el baix Matthew Brook tampoc va ajudar gaire a treure’m de l’abatiment generalitzat.
Segurament també va influir en el meu desencís, que per refrescar l’obra m’escoltes amb intensitat devota la versió que us vaig recomanar fa quatre dies amb René Jacobs, tot un altre món, tota una altra intensitat musical i tota una altra concepció de la vivència espiritual i religiosa.
Sent generós diré que el concert d’ahir va ser allò que s’anomena un “succès d’estime”, gràcies sobretot a que el Cor era el de la casa i això sempre aporta un plus de complicitat i familiaritat, que si no…
L’obra tan poc sovintejada en les nostres programacions, bé mereix una altra oportunitat. Esperem que el mateix Palau 100 o qualsevol dels altres cicles que nodreixen la ciutat d’activitat musical ho tinguin present i en un futur no massa llunyà ens puguin oferir una versió que ens tregui o em tregui (no voldria pas parlar en nom de ningú, tot i que les cares en baixar l’escala denotaven sensacions similars a la meva) el desencís que m’ha provocat la versió del mestre Rousset.
Demà tindreu apunt preparatori de la Stuarda, quan ja haurà tingut lloc la primera de les representacions previstes, ho lamento, espero que no torni a passar.
  PALAU 100: WEIHNACHTS-ORATORIUM (Les Talens Lyriques-Christophe Rousset) Hi ha dies que em fa mandra fer l'apunt i avui n'és un. Bach pot ser auster, però mai pla, és luterà però això no vol dir que no pugui ser vital i energètic, a…
0 notes
joaquimblog · 10 years
Text
Celebració a l’alçada de l’esdeveniment, tot i no coincidir exactament amb la data del primer concert de l’Orquestra Municipal de Barcelona, el 31 de març de 1944 sota la direcció d’Eduard Toldrà.
Amb un Auditori ple a vessar, no sé si amb aquell cartell emocionant d’esgotades les localitats però quasi, ahir el mestre González va assumir potser, el repte més gran davant de l’OBC ençà la seva titularitat, amb la vuitena de Mahler, una simfonia que jo no estimo gaire, però que no hi ha dubte que és ideal per assolir el gran èxit que es buscava ni l’objectiu s’ha acomplert, amb l’assistència i amb la resposta final, un èxit aclaparador, clamorós. Bravo!
Però caldrà anar una mica més a fons, ja que l’obra i la interpretació bé mereix un anàlisi una mica més pormenoritzat que aquell esclat final d’entusiasme, un esclat buscat per Mahler, que jo crec que no va jugar net en fer una simfonia molt efectista i encara que amb això em guanyi uns quants calbots, bastant superficial i enutjosa amb aquells excessos decibèlics, posant als cantants al límit inhumà d’unes tessitures tan extremes que fereixen la seva integritat física i la de l’orella dels oients. Un escenari ideal a les característiques del mestre González que ja sabem els que l’hem escoltat en diverses i variades ocasions, que és un amant dels contrasts sonors i els terrabastalls explosius, quelcom que Mahler en aquesta  simfonia li serveix en safata.
Pablo González ha controlat tota la simfonia, em pot agradar més o menys, però no puc negar-li que ha fet una versió i que l’OBC, els Cors i els solistes l’han seguit amb precisió. No se li ha escapat res de les mans, i el que hem escoltat ha estat el que ell volia que escoltessim. En altres ocasions he dit que Pablo González llegia i no feia interpretacions de les obres que dirigia, ahir no m’ho va semblar i sobretot va demostrat personalitat. Que en a mi no m’agradi que em martiritzin amb el “Veni, Creator Spiritus” ho atribueixo a Mahler, ja que ni Bernstein, ni Haitink, ni Sinopoli o Chailly (les darreres vuitenes que he escoltat), tampoc ho han aconseguit. Ara bé, quan s’inicia l’escena final del Faust de Goethe per a mi comença un altre món que m’interessa molt més i on Mahler quasi m’arriba a convèncer que la vuitena és si més no una simfonia aprofitable.
En aquest segon i extens moviment hi ha molts moments per demostrar el bon estat d’una orquestra i malgrat que per fer front als recursos que demana Mahler, l’OBC ha necessitat el reforç de l’Orquestra Simfònica de l’ESMUC, ahir vaig gaudir molt dels moments solistes, quelcom que sempre em sembla essencial per parlar del rendiment de les orquestres. Feia molt de goig veure a tants joves al costat dels musics de l’OBC, ells són el futur i una oportunitat com aquesta és sense cap mena de dubte una motivació extraordinària.
Magnífiques intervencions de les fustes, amb una especial menció per els clarinetistes, ahir amb Josep Fuster com a primer clarinet enlluernant amb un so preciós, també els oboès, les flautes i les sòlides trompes sense defallences, ni sensacions d’incertessa. Un goig adicional veure altre cop en el seu lloc a Silvia Coricelli (fagot solista) després d’una llarga convalescència de la que espero que ja estigui del tot recuperada. Metalls esclatants i percussionistes precisos al costat de la embolcallant i nodridíssima secció de corda, amb Natalie Chee com a concertino invitada al capdavant, van arrodonir  un so tan espectacular com curós i de qualitat, i tot això és obra de Pablo González, ell és el director musical i seva és la responsabilitat de extraure dels seus musics el millor.
Moltes vegades he parlat de les agrupacions corals catalanes que participen en els concerts de les temporades simfòniques, totes elles o en la immensa majoria tret del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, formacions amateurs o si voleu, no professionals. També he dit que la suma de molts no acostuma a fer un gran cor, doncs bé, ahir sí, ahir es va aconseguir un so rotund i una emissió potent, és clar que al mestre González en algun moment se li va escapar la mà i quasi els va portar al llindar del crit, però el que em va sorprendre més i agradar, és clar, va ser la rotunditat del só, que si no era intrínsecament bell, era curós, controlat, matisat i oferia tant en els fortes, com en els pianos (jo crec que van mancar més painíssims) una bona emissió.
Menció especial per les dues formacions de veus blanques i la seva magnífica i cohesionada emissió.
A les impossibles parts solistes em van agradar més les senyores que els senyors, al capdavant la cada dia més sorprenent Gemma Coma-Alabert, María Espada i les poderoses Christine Goerke en una part endimoniada, Claudia Barainsky i la contundent Nadine Weissmann en la part més acontraltada. Per cert, no hagués estat gens malament que el programa hagués dit quines parts cantava cadascú.
Pel que fa als cantants masculins, Cap dels tres em va acabar d’agradar, si bé la pitjor part se la va endur el baix Manfred Hemm, amb una zona aguda calamitosa. El baríton Jochen Kupfer va cantar el seu solo amb molta convicció, tot i que l’emissió no era gaire grata. Pel que fa al tenor Anthony Dean  Griffey va fer el que va poder, intentant fer totes les notes, no sempre amb encert i ser quelcom més que un emissor d’aguts inclements en un tessitura impossible. Jo si fos tenor posava una denùncia a Maher, és clar que Strauss tampoc se’n lliurava.
Una obra ideal per fer un gran èxit i sortir amb la sensació d’haver assistit a un esdeveniment de categoria, hi havia riscos i els riscos es van superar amb escreix. Es va fer un treball ben fet, que jo m’hagués estimat més amb uns altres matisos i intentant cercar més profunditat a una obra que tinc encara com una assignatura pendent.
L’apoteosi final i l’esclat d’aplaudiments no enganyen, el repte es va assolir i l’efemèride ha tingut la justa celebració, que al final encara va tenir un afegitó amb cava i bombons compartit amb els musics de l’orquestra que es van barrajar amb el públic en el vestíbul.
M’havia oblidat de dir que abans del concert es va projectar un vídeo molt emotiu que només tenia un inconvenient, un so deficient, però veure com l’orquestra homenatjava individualment a quatre abonats escollits, feia humitejar els ulls.
Per molts anys OBC!!!
L’OBC I LA SIMFONIA DELS MIL DE MAHLER (celebració del 70è aniversari) Celebració a l'alçada de l'esdeveniment, tot i no coincidir exactament amb la data del primer concert de l'Orquestra Municipal de Barcelona, el 31 de març de 1944 sota la direcció d'Eduard Toldrà.
0 notes