#hiperconnectats

[mariavilastrias]

Education is the most powerful weapon we can use to change the world

NELSON MANDELA

La visualització del webinar d’ Armando Fernández sobre la gestió del canvi metodològic, va despertar molts interrogants nous dins meu. I, mentre anava fent els meus apunts amb l’eina videonot, anotava les qüestions al marge, que m’han fet escriure la següent relfexió.

Principalment, el canvi de paradigma educatiu és conseqüència d’un canvi a gran escala donat per una sèrie de factors econòmics, socials i tecnològics. Som part d’un món globalitzat i hiperconnectat on la diversitat és la normalitat i la immediatesa guia les nostres rutines. Som part d’un món superpoblat i ultraconsumidor, on la medicina avança aconseguint augmentar l’esperança de vida i la tecnologia ens enterra en multitud de dispositius súper necessaris. Som part d’un món desigual, cada vegada més polaritzat i injust. Ras i curt, la societat canvia a un ritme trepidant i l’escola ha de ser capaç de replantejar-se per tal d’adaptar-se i poder satisfer les noves necessitats de la població.

Quines són aquestes necessitats? O més aviat quines són les competències necessàries per als nens i nenes del segle XXI? Volem formar persones creatives, intel·ligents, amb empatia social, alfabetitzats digitalment, capaços de gestionar i processar la informació, autònoms i amb pensament crític i alternatiu. Persones amb habilitats socials i comunicatives que puguin treballar en grup, en equips diversos i entorns diferents. Volem formar persones sensibles i curioses amb la realitat que els envolta, que es preguntin i busquin les respostes, que investiguin i lluitin per les seves conviccions. Volem formar persones amb valors. Persones amb valors? Quins valors? Els teus? Els meus? Els de l’activista social? Els de l’àvia? Els del president del govern? Ah, no! Els valors estàndards nacionals, aquells que els permetran viure amb harmonia i acceptació dins de la societat.

Però, existeixen aquests valors estàndards i homogenis? Potser els valors de les persones d’una mateixa societat no difereixen molt entre uns i altres, però la jerarquia axiològica seguida per cada individu és única. Tot i així, és cert que hi ha una clara tendència comuna entre individus culturalment germans.

Ara bé, qui està definint aquests valors generals que regeixen la societat? Normalment, les persones i institucions poderoses i enginyoses estableixen els principis en què es basa el sistema a través de mecanismes de poder i d’influència social. Però, és just? Seria just en qualssevol cas l’establiment d’uns valors comuns i únics per a tothom? Encara que fos una llista realitzada pels més dignes i purs savis?

Molt relacionat amb l'opressió i les tendències dominants, hi ha el tema de l'equitat: com pot qualsevol govern o institució ser garantia de la igualtat? Com es poden planificar mesures igualitàries si la singularitat és una característica inherent dels éssers humans?

Per tant, és l'anarquia la via alternativa? Seria més just un sistema basat en la llibertat d'atenir-se a les pròpies creences sense valors comuns de referència? Seria segur?

No obstant això, no necessitem opcions radicals, ja que l'educació és l'arma perfecta per aconseguir un equilibri. Les escoles han d'ensenyar als seus alumnes a raonar per si mateixos i a cultivar el pensament alternatiu i crític, per no caure en la temptació de seguir cegament i submisa les normes populars.

Després d’aquesta reflexió sobre els valors dominant, la llibertat individual i les normes socials (no) escrites, reprenem el repte actual de l’educació de replantejar-se per donar resposta a les necessitats actuals. Hem dit que l’educació és una arma molt poderosa en la transmissió de valors i ho és també com a mitjà de transformació social. Aquesta idea està molt estesa per tota la comunitat educativa, compartim el pensament de canviar el món a través de l'educació. 

Però, com s'ha de plantejar aquest repte? Qui hauria de ser el promotor, és el govern qui hauria de fer-se càrrec d'aquesta - molt necessària - la renovació del sistema educatiu? O és responsabilitat de la societat civil d’empoderar-se ells mateixos per organitzar la revolució en l'educació? En altres paraules, els canvis han de ser implementades de dalt a baix o de baix a dalt? En aquest sentit, podríem parlar de la més famosa iniciativa civil catalana, l’Escola Nova 21, que tot i tenir les seves flaqueses, no deixa de ser una acció emprenedora per començar i continuar el canvi de que tant es parla.

Sovint em qüestiono inevitablement si aquesta és una voluntat generalitzada i comuna de la societat o si simplement és un somni infantli, utòpic i personal. Però gràcies als meus companys d’universitat i de màster, als meus professors i a altres professionals i amics que vaig coneixent pel camí, em sento acompanyada. Em sento una gota més en aquesta gran marea de fanàtics de l’educació que volen treballar conjuntament per elevar-ne la seva qualitat, sabent que és l’única manera activa i transformadora per emmancipar la humanitat.

[icoses-blog]

Els telèfons mòbils estan condemnats

Sóc conscient que ara mateix tot just estan desbancant als ordinadors, però estic convençut que en una dècada, any amunt, any avall, tindrem tants dispositius connectats a internet que fer servir un telèfon, de qualsevol format, tal i com l'hem conegut fins ara, no tindrà cap sentit.

Les vies de comunicació entre les persones s'estan estenent de tal manera, i amb tal rapidesa, que els números i les línies numèriques tradicionals de telèfon perdran la raó de ser ben aviat. Si més no a les zones del planeta a on s'apliquen de manera puntera les noves tecnologies.

No estic parlant d'Espanya, obviament. En aquest país no implantem una merda sense que alguna institució oficial ens vingui a dir primer que allò és el que ha de ser.

És clar que sempre hi haurà agnòstics que repetiran fins la fi dels seus dies allò de "així és millor", però bé, aquestes tradicionalitats sempre acaben, humana i històricament, per desaparèixer amb ells.