unmisseble-blog

[unmisseble-blog]

(A) Si

Extrañamos, y muchas veces demasiado. Extrañamos aquello que nos hizo libres en un mundo mermado por la libertad de expresión. Extrañamos esas mañanas donde el tiempo parecía no existir y valorábamos cada instante como si fuera el último. Por que extrañamos en vez de vivir? Deberíamos vivir cada instante, para después no extrañar ese tiempo que fué y ya no será. Nos lamentados por cosas absurdas que llenan de (sin) sentido nuestra vida. Nos levantamos ya quejándonos de no poder estar cinco minutos más en la cama; de tener que salir a trabajar, estudiar o caminar. Simplemente, nos quejamos. No valoramos el inmenso regalo que la vida nos brinda a cada bocanada de aire. Nos retorcemos en recuerdos de un pasado, todavía presente, pero que ya no podemos canviar, pero si podemos mejorarlo. Mejorar. Esa debería de ser la palabra que colapsara nuestros pensamientos. Pero no. Nos ofuscamos, nos dejamos arañar por esos porque's sin respuesta. Damos demasiado sentido a nuestros pensamientos, a veces exagerados. Nos sumergimos en un mar de dudas por ser exigentes. Sí, exigente. Esa es la palabra que a veces no nos deja avanzar. Nos obsesionamos con ser mejores, sin tan siquiera ver aquello que puede que estemos haciendo bien. No hay un límite, siempre adelante. Siempre adelante porque extrañamos esos tiempos donde parecía que todo salía bien. Las cosas más insignificantes, aún que importantes, forman parte del día a día. De eses despertar al día siguiente de, aún haberlo dado todo, sentir que no has hecho nada. De perder el sentido por aquello que te apasiona. De arriesgarte en cualquier acción como si no hubiera otra. Sí, así deberíamos de hacerlo, pero con sentido. Con el sentido de que no siempre puedes lograrlo. Con la ventaja de saber que puedes contar con esa gente que está a tu alrededor. Vive, tan solo vive. Extraña, pero vivelo con cabeza. Laméntate, pero sabiendo que después de eso sacarás esa fuerza para seguir adelante. Porque caeremos, todos lo hacemos. Pero nos levantamos. Para seguir. Para vivir cada pizca de aire que respiramos. Para ser libres de prejuicios, de expresiones y valores. Para ser libres en engaños insospechados. Simplemente, para vivir extrañando algo que siempre tendremos: nuestra memoria. Para vivir lamentándonos de aquello que no hicimos pero logramos superar a cambio. Simplemente para aprovechar cada segundo, como si no hubiera otro más. Así deberíamos vivir. Así empezemos a vivir.

[unmisseble-blog]

Necesidad

Necesito una vía de escape. Un sin fin de momentos. Preciso esas palabras sin voz. Los abrazos interminables. Necesito su presencia aún sin poderla tener. Te necesito. Como quién quiere el sol cuando está en la playa. Como el hombre a montaña. Te necesito aunque ahora mismo odie tus miradas. No quiera escuchar tus palabras, aunque ahora ya no sienta nada. Nada con lo que ligar afectos. Aún así, necesito.

[unmisseble-blog]

Eduquem en valors

L'educació forma part de qualsevol relació que pugui establir-se entre persones. No tan sols s'educa a l'escola, institut o universitat. Eduquem a casa, a l'escola, al carrer, als parc. L'educació forma part del dia a dia. Com entrenadors o monitors eduquem en valors de cooperació, col·laboració i oposició. No hem de deixar que els nens/es creixin amb el pensament de que només depenen d'ells mateixos. Intentem educar jugadors i persones amb una visió integrada, on tinguin en compte els companys, adversaris i per últim a ells mateixos. Sense oblidar-nos de les figures que fan possible que ells puguin fer aquell esport que els agrada: els entrenadors, monitors, àrbitres i el públic. El respecte per ells hauria de ser el més important. Tan sols així els nens/es desenvoluparan una capacitat integradora, una mentalitat diferents que inclourà distints aspectes. Els valors. Un aspecte oblidat en l'educació. Tots hauriem d'educar en valors, des d'edat escolar. Educar la solidaritat, l'ajud als demés, l'empatia. Per què ens costa tan ser empàtics? Potser perquè a casa no ens han inculcat aquest aspecte, sinó que els han ensenyat a pensar només en ells mateixos. Perquè és el que veuen al seu voltant, l'egoisme de ser els millors sense importar el com aconseguir-ho. No estic dient que no haguem de pensar en uns mateixos, l'egoisme a vegades és positiu, sempre hi quan sigui a través dels valors. De fer-nos valdre per el que tenim a dins, per allò que ens motiva, per el que ens guia. Per això penso que l'educació dels valors hauria de formar part de qualsevol educació, de qualsevol pràctica esportiva. Eduquem als nens/es perquè arribin a l'edat adulta amb empatia per els demés. Eduquem des de la base. Eduquem en qualsevol moment amb l'exemple. Simplement, eduquem amb passió.

[unmisseble-blog]

La vida.

Nacimos en un mundo donde todo parecía bonito. Crecimos pensado que todo podía mejorar. Vivimos un presente donde parece que nada puede ir a peor. Pero, hacia donde nos dirijimos? Seremos capaces de sobrellevar las sitaciones que los plantea el mundo. Hay cambios imprevisibles, intempestivos y salvajes. Nos atacan, nos quitan nuestros valores. Nos dejan en la estacada, nuestra voz se empequeñece ante su poderio. Así es como vivimos. Ojala la vida cambie. El mundo cambie, sin miedo al que dirán.

[unmisseble-blog]

Tú, mi faro

A veces te pienso sin cesar. Otras lloro en silencio posando la cabeza en mi almohada. Te siento cerca aunque estés a años luz. Oigo tus pasos silenciosos acompañándome al caminar. Te siento cerca pero a la vez tan lejos. Extraño tu sonrisa, esa forma de mirarme de reojo cuando no te dejaba dormir. Te pienso, me entristece el hecho de poder abrazarte. Y es que tus brazos curaban ese día de mierda duro. Y que duros ahora que ya no estás. Te recordamos, y eso es evidente. Te fuiste sin avisar, con medio mundo por recorrer. Los mares están vacíos. Los faros reposan anhelando tu entrada. A veces te pienso, en silencio. Otras te canto casi sin aliento. Ojalá conocieras quien me ayuda a caminar. Quien me da aliento para levantarme, secarme las lagrimas, y volver a creer. Porque la vida sigue, por muy puta que sea. Tú luz siempre brillara, permaneciendo tu recuerdo vivo. Nunca dejaré de soñar, porque en sueños siento tus brazos acunándome en silencio. Te extraño más te querio.

[unmisseble-blog]

Tú, mi faro

A veces te pienso sin cesar. Otras lloro en silencio posando la cabeza en mi almohada. Te siento cerca aunque estés a años luz. Oigo tus pasos silenciosos acompañándome al caminar. Te siento cerca pero a la vez tan lejos. Extraño tu sonrisa, esa forma de mirarme de reojo cuando no te dejaba dormir. Te pienso, me entristece el hecho de poder abrazarte. Y es que tus brazos curaban ese día de mierda duro. Y que duros ahora que ya no estás. Te recordamos, y eso es evidente. Te fuiste sin avisar, con medio mundo por recorrer. Los mares están vacíos. Los faros reposan anhelando tu entrada. A veces te pienso, en silencio. Otras te canto casi sin aliento. Ojalá conocieras quien me ayuda a caminar. Quien me da aliento para levantarme, secarme las lagrimas, y volver a creer. Porque la vida sigue, por muy puta que sea. Tú luz siempre brillara, permaneciendo tu recuerdo vivo. Nunca dejaré de soñar, porque en sueños siento tus brazos acunándome en silencio. Te extraño más te querio.

[unmisseble-blog]

Fred

Hivern. Estació de l'any que cada cop dura menys temps però el temps que dura sembla etern. Temperatures sota zero, boira, tempestes, pluja, vent i neu. Al carrer l'ambient és gèlid. Dintre de les cases també. És temps d'abrics, bufanda i gorret. Abraçar-nos per notar l'escalfor de dos sumant un. Així és l'hivern. Així passem el fred.

[unmisseble-blog]

Calma forçada

Calma. Massa per el meu gust. Dies de manta, sofà i aigua. Molta aigua. Un mal estar general. Temps de pel-lícules. Un Nadal diferent, però no menys especial.

[unmisseble-blog]

24 desembre

De nou 24 desembre. De nou sense tu. Però després de dies difícils, amb situacions inesperades tirarem endavant. Per tu, per nosaltres. Perquè el Nadal ens uneix a pesar de la infinita distància que ens separa. Intentarem que els somriures estiguin presents en els dinars, que els records ens facin eterns. Sabem que fa anys que tot és diferent, però tirem endavant per els petits. Per la seva il·lusió. Il·lusió per el Nadal, il·lusió per els reis. Simplement, il·lusió. Per un Nadal diferent, com sempre, però especial per ser el primer. A distància però d’alguna forma enllaçat. Per l’alegria que això comporta. Per l’esperança d’un demà millor. Per la força que ens donés des de la immensitat del cel. Per milions d’aventures i nous reptes. Per un 24 de desembre ple de moments. Viurem amb valentia cada instant, ens farem forts enfront de les adversitats. I esperarem amb entusiasme que el 2017 vingui carregat de bons moments. De reptes inversemblants. De situacions especials. 

[unmisseble-blog]

Despertar

Despertar-te. Capgirar-me i veure el teu somriure. Ser capaç de transformar els dies amb una mirada. Despertar. Viure cada instant sense mirar enrere. Tirar endavant a pesar de les dificultats. Així ens despertem. Alegres, com si no existís res més al voltant. Sí, tenim preocupacions, però cal deixar-les enrere per aconseguir sobreviure. Sobrevivim a base de coratge. Ens creixem enfront les adversitats. Per això ens despertem. I així, ens continuarem despertant ❤️

[unmisseble-blog]

Te echo de menos.

Echo de menos tu sonrisa, esas palabras que me llenaban de vida. Echo de menos esas caricias al llegar del colegio, o la merienda antes de ir a entrenar. Echo de menos tus abrazos, después de comer, antes de esas siestas en el sillón sentada en tu falda. Echo de menos peinarte, nos dejabas por el simple hecho de que así te dejábamos mirar tu serie favorita. Echo de menos verte. Ojalá pudieras ver en quién me he convertido. Quienes somos sin ti. Echo de menos compartir mis sueños contigo. Que puedas ver quien me acompaña y me hace feliz. Echo de menos tu presencia. Te echo de menos infinito.

[unmisseble-blog]

Racons

En el dia a dia vivim en un cúmul de racons. Ens movem en direccions distintes que ens fan estacionar-nos en paratges extravagants. Podem optar per compartir-los o, simplement, aïllar-nos en ells. Per desconnectar, per viatjar. Per sentir-nos lliures en un món que ens coapta amb les seves miserables lleis. Fem dels racons un paradís. Deixem-nos de hipocresia i done'm passos endavant en valentia i desobediència guanyada a base de valors. La humanitat està plena de racons naturals i insòlits. Per els que busquen evadir-se. Per els que somien desperts. Per els que la meditació és la base per trobar-se a ells mateixos. Per els que la música els guia. Per tots hi ha un racó on ens sentirem lliures dins un món que ens esclavitza mitjançant prohibicions il-lògiques per falta de cohesió. Fem dels racons el nostre dia.

[unmisseble-blog]

"Personas como tú sólo pasan una vez en la vida y yo, no voy a perderte"

[unmisseble-blog]

La horeta

És un dels grans plaers que la vida ens regala. A vegades se'ns escapa de les mans. Altres se'ns fa tremendament breu. Però el que realment importa és fer-la. Pots fer-la sol o companyat, però fes-la. Per deslligar-te de les preocupacions. Alliberar tensions acumulades durant el matí. Per recuperar aquella energia perduda en la matinada. Per compartir una conversació entre rialles i badalls, acompanyada d'un silencia quan ens adormim. D'un salt quan sona l'alarma i estavem profundament adormides. Així són les horetes. Per gaudir-les

[unmisseble-blog]

Petits plaers

Compartir una conversació entre amics. Practicar aquell esport que et dóna vida. Sentir la veu de la familia quan estàs lluny de casa. Sentir l'adrenalina a flor de pell. Gaudir d'un menjar informal exquisit amb gent especial. Una cervesa fresca a la vora del mar. Una copa de gelat en ple hivern. Una abraçada que ens porti a l'infinit. Les fotografies que són capaces de fer-nos recordar aquells que ja han marxat. Els llums de Nadal. Els dinars familiar que se'ns en van de les mans. Les migdiades plenes de sentit. Les mirades que es creuen en un instant i es converteixen en perdurables. Aquell llibre de poesia que ens fa eterns. Perquè la vida està plena de petits, grans, plaers.

[unmisseble-blog]

Un dissabte quasevol

Et despertes, com qualsevol dia. No importa l'hora. Mires al teu costat, comproves que tot continua igual. Tens al teu costat el punt de inflexió de qualsevol història. La base d'aquell edifici construit a base de coratge. Et prepares aquell got de llet calenta per combatre el fred. Somrius al veure que, tot i ser un dissabte qualsevol, comparteixes un àpat diferent. Està rodejada d'aquella familia que has escollit. Ets sents com a casa, malgrat estar a més de 500km del teus. Així és quan t'anadones de que qualsevol dia, quan menys t'ho esperis, el sol torna a brillar

[unmisseble-blog]

Abraçar

Gest de confiança. Demostra empatia. Ens acull a formar part d’un món compartit. Els braços de la gent ens acaronen. Les abraçades ens donen vida. Són com les ales d’aquell ocell que vola per primer cop després d’una caiguda. Ens ajuden a sobreposar-nos. Ens van conscients de la importància de compartir. Abraça i deixa que t’abracin. Estableix aquella connexió amb algú durant un breu espai de temps. Fes-lo etern i perdurable. Abraça sense un motiu aparent. Abraça perquè sí. Simplement, abraça.