4ratlles

[4ratlles]

Extraño

Extraño tu sonrisa, tus risas, tus muecas de deseo extraño tu mirada, su verdoso brillo, su contoneo extraño tu desnudez, en la calma, en el desasosiego extraño tus abrazos, de comodidad, de ronroneo extraño tu noveno primera, nuestro hoteleo extraño tu provocación, tu fachendeo extraño tu pasear sin prisa las calles, revoloteo extraño tus piernas, tu sexo, tu centro, tus senos extraño tu silencio, tus charlas, tu apego extraño tu frío, dando calor en invierno. Con la certeza de vernos... te extraño, te escribo, te pienso.

[4ratlles]

Amor efímer

Tancà els ulls i aparegué, tothora present, la imatge del seu amor, a tothora anhelada. La seva cara, la llum que desprenia, el perfum de la seva pell, la tebior de la seva mirada.

Començà, com sempre, a cisellar. Primer, bruscament, amb embats ferms, cercant les primeres formes i contorns. Més tard, amb delicadesa de sutils copets. Entallant, enformant, a poc a poc, el cos d'ella sobre la matèria primera. Gúbia, punxó, martell. Rascada a rascada, cop a cop, repic a repic, el cos d’ella apareixia de nou.

La senyora Charming, la fins ara veïna d'escala, acabava de desaparèixer sota el seu regitzell d'eines. No en quedava res d'aquella altra persona que havia estat. Ara restava, de nou, davant la seva estimada. Tan sols uns ínfims reguitzells de sang tèbia a terra delataven la brutal transmutació.

Havia après a esculpir d'ella, només de mirar-la. Hores i hores al seu darrere, mentre ella feinejava al seu taller. La seva brusa blanca, els seus cabells recollits, el seu coll enervat, les seves mans d'escultora fent màgia. Vívids records compartits: la de bella dorment, la nuesa sota el raig d'aigua, els seus llavis de beure vi, al parquet amb peus descalços, el singlot sobrevingut o l'estol de mil mirades.

En desaparèixer, decidí posar en pràctica la tècnica apresa. Volia esculpir-la a ella, la seva figura i detalls. Començà amb pedra: granit, marbre, arenisca… Era capaç de reproduir de manera fidel el seu cos bell i succint, però el tacte era sec, gèlid, aspre, dur; com quan la trobà morta a la seva cambra, sense aire als pulmons i amb els canells ensangonats.

Ara, que havia arribat al centenar de reproduccions, la seva tècnica sobre pell viva era sublim, quasi perfecta. Sabia que ella no tornaria mai, però podia gaudir per unes hores del seu cos bell, temperat, preciós. Ella havia marxat, però el seu cos, amb vida, amb diferents vides, seguiria per sempre amb ell, com un somni efímer rere l’altre, fins a la fi de la seva pròpia existència.

[4ratlles]

Folla’m

Acaricia'm, comença suau, com papallones. Toca'm, fes que comenci a estremir-me. Excita'm, que tota la sang es vagi accelerant. Penetra'm, cada una de les venes i artèries. Escorre't, buidant fluids dins les meves cavitats. Folla't, ben endins, el meu cor, i queda't dins. I després, vine, que farem l'amor.

[4ratlles]

No em miris

Haig de marxar, vaig a vestir-me... - li digué ella, emprenent el camí cap a l'habitació, on hi tenia la roba. Ell la seguí. Va seure sobre el llit i no deixà de mirar-la mentre ella es disposava a canviar-se. Fitava el seu cos succint, cobert amb un pijama però ple de nuesa. - Vols deixar de fer-ho, no em miris. Em fa vergonya! No ho va fer pas. Enlloc d'això, l'agafà de la mà i l'arrossegà a prop seu. Tenia els pits nus al davant. D'una volada, amb certa rudesa, li abaixà els pantalons, deixant-la totalment nua i la feu seure, eixancarrada, sobre seu. Va ser el moment en què li feu cas. Tancà els ulls i s'abraonà a llepar-li els pits, els mugrons, amb inesperada tendresa. No necessitava els ulls per veure-la, per a sentir la seva olor. La tenia perfectament gravada a la memòria. Va estar així un breus instants. Després, li permeté que es posés els sostenidors, que disminuís la seva visió de la pell a canvi d'augmentar-li el desig d'arrencar-li. De sobte, d'una revolada, l'estirà sobre el llit. Li obrí les cames i es llançà sobre el seu sexe. Notà com tremolejava i començava un lleuger vaivé buscant el contacte. Les seves costelles es tensaren, estremint-se. Les natges, contretes; els mugrons, de cop, s’eriçaren cap al cel. Les notes d’una partitura foren les seves respiracions, els seus cossos es movien a compàs. La suor començà a traspuar a través de tots els porus de la seva pell, una contra l’altra. Un contra l'altre. No hi havia temps, només el tempo dels seus moviments. Anades i vingudes, ritmes canviants. Música d’excitació que anà in crescendo. El temps s'atura quan les pells es toquen. No sap ni com, però ella tornava a ser al seu racó, maldestrement vestint-se, amb nerviosisme. Es vestí donant-li l'esquena, com si així evités veure que ell la seguia observant. Fent-se invisible per a ell. Anar cobrit-se, poc a poc, el seu cos. Primer els pits, que ell ja no veia. Ara les calces, realçant unes corves que, si fos possible, encara li semblaven més excitants. De debó, haig de marxar. I si segueixes així, no ho faré. - Sentencià. Però cap dels dos se’n volia separar de l’altre i tots dos sabien que havien de fer-ho. Desig i responsabilitat, haver i voler. S'havien tingut completament nus tota la nit i matinada. S'havien besat, acariciat, recurregut, llepat, penetrat, mossegat... sense la més mínima presència de vergonya, mostrant-se tal i com eren. Pell amb pell. Però a ella li feia vergonya que la veiés vestir-se. Ell no havia pogut deixar de mirar-la. Ara podria tancar els ulls i seguiria veient la seva olor i sentint el seu cos. Sempre que vulgués. Ella l'havia penetrat, més profundament que no pas ell a ella; fins al mateix cervell, fins al seu interior.

[4ratlles]

Escriure

Lletres Buidar idees Ametrallar el paper Liquar mil cosmos imaginaris Els vòmits irreverents de l'ànima Obrir finestres on hi havia paredons Ser tu mateix aspirant a ser ningú Meandres de pensaments folls cercant ordre El maldestre demiürg buidant armaris Deixar parlar els silencis Negre sobre blanc Quatre ratlles Escriure