bellesguardgaudi - Tumblr blog

[bellesguardgaudi]

Antoni Gaudí. Las Voces de Bellesguard

Ven a descubrir las Voces que resuenan en la Torre Bellesguard de Antoni Gaudí.

Esta es la última voz de las dos series que os hemos ofrecido durante estos últimos meses. 24 voces de diferentes personajes que han jugado un papel capital, no sólo en la historia de Bellesguard, sino en la historia de la ciudad, del país y del mundo.

Voces tristes, alegres, graves, profundas, reflexivas, nostálgicas… Hombres y mujeres de diferentes épocas en momentos vitales diversos.

Toda esta historia, todas estas voces, todos estos personajes forman parte de la visita guiada que te espera si deseas venir a visitarnos.

Este  proyecto surgió en medio de la oscuridad del confinamiento por Covid-19, como una vía de comunicación con vosotros, una comunicación que hemos querido que sea profunda, sincera y con un gran rigor histórico.

Ha sido un proyecto realizado artesanalmente, con medios limitados, pero con mucha ilusión y mucha ternura. Esperamos haber estado a la altura de Gaudí, de Bellesguard, de tantas y tantas historias y biografías, y sobre todo, de vuestras expectativas. Gracias por seguirnos.

La entrada Antoni Gaudí. Las Voces de Bellesguard se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[bellesguardgaudi]

Antoni Gaudí. Las Veus de Bellesguard

Vine a descobrir les Veus que ressonen a la Torre Bellesguard d’Antoni Gaudí.

Aquesta és l’última veu de les dues sèries que us hem ofert durant aquests últims mesos. 24 veus de diferents personatges que han jugat un paper cabdal, no només en la història de Bellesguard, sinó en la història de la ciutat, del país i del món.

Veus tristes, alegres, greus, profundes, reflexives, nostàlgiques…homes i dones de diferents èpoques en moments vitals diversos.

Tota aquesta història, totes aquestes veus, tots aquests personatges formen part de la visita guiada que us espera si voleu venir a visitar-nos.

Aquest projecte va sorgir en mig de la foscor del confinament pel COVID 19, com una via de comunicació amb vosaltres, una comunicació que hem volgut que sigui profunda, sincera i amb un gran rigor històric.

Ha estat un projecte realitzat artesanalment, amb mitjans limitats, però amb molta il·lusió i molta tendresa. Esperem haver estat a l’alçada de Gaudí, de Bellesguard, de tantes i tantes històries i biografies, i sobretot, de les vostres expectatives. Gràcies per seguir-nos.

La entrada Antoni Gaudí. Las Veus de Bellesguard se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[bellesguardgaudi]

Domènec Sugrañes i Gras

Per Fernando Garcés.

Sugrañes, com Gaudí, va néixer a Reus. La relació entre tots dos comença al voltant de 1905, quan Sugrañes estava acabant el seu últim curs d’arquitectura a Barcelona. Gaudí tenia 53 anys i ell 27. Al mestre li va caure bé des del primer moment i Bellesguard va ser un dels primers llocs on el jove estudiant va tenir l’oportunitat de demostrar la seva vàlua.

Fins aquell moment la mà dreta de Gaudí era Francesc d’Assís Berenguer, però després de la seva mort el 1914, el jove Sugrañes el va substituir. La relació amb el mestre va ser tan estreta que l’arribarà a anomenar el seu marmessor testamentari. Quan Gaudí va desaparèixer després de ser atropellat el 1926, va ser Sugrañes qui va organitzar la seva cerca, i, després de la mort del mestre, es va encarregar del funeral. A més a més, serà ell qui es farà càrrec de les obres de la Sagrada Família durant els següents deu anys. No obstant això, de tots els col·laboradors de Gaudí, potser el menys conegut és aquest reusenc eclipsat pel carisma d’un altre jove alumne “adoptat” per Gaudí en la seva època de Bellesguard. Ens referim a Josep Maria Jujol, qui, per cert, si bé no va néixer a Reus, ho va fer molt a prop, a Tarragona.

Gaudí i els seus dos homes de confiança, Jujol i Sugrañes.

En una ocasió, li van preguntar a Gaudí sobre les peculiaritats dels seus dos protegits. La resposta es va fer cèlebre: “Tinc dos gats a la casa: l’un, Sugrañes, fa el seu treball on se suposa que ha de fer-ho; l’altre, Jujol, ho fa exactament on se suposa que no ha de fer-ho. Tenen vostès tota la raó, però què puc fer sobre aquest tema?” [1]En els últims anys, s’han fet molts actes per a reivindicar la figura de Jujol, relegant en un segon pla l’obra de Sugrañes, però la cita anterior demostra que tots dos eren igualment importants per Gaudí. Bellesguard és el millor exemple d’aquesta consideració.

El 1905 s’acumulava el treball al taller del mestre. Més de vint projectes al mateix temps. Els retocs finals de Bellesguard es complicaven per la necessitat de fer malabarismes amb tanta activitat[2]. El 1909, per diverses raons, Gaudí deixa inacabada l’obra. No es reprendrà fins al 1916, en què el jove Sugrañes finalitza el projecte. La intervenció de Sugrañes va imprimir gran part del caràcter actual de Bellesguard ja que conforma dues de les zones més visibles: els bancs a costat i costat de la porta d’entrada, i l’arrambador d’enrajolat de l’escala principal, que omple de color el vestíbul. A més a més, va construir la casa dels masovers, dissenyada també en un estil neogòtic en sintonia amb la resta de la torre.

Detall dels bancs de l’entrada principal.

Aquestes intervencions, però, no estan exemptes de debat. Qui va ser el responsable del seu disseny? El va triar Sugrañes? Ho va fer Gaudí? El van acordar entre tots dos? Sigui com sigui, Gaudí va confiar plenament en Sugrañes per a la seva execució. Com dèiem abans, la relació entre tots dos sempre va ser molt estreta. En una recent entrevista, el fill de Sugrañes va explicar que quan era petit, els diumenges, ell i el seu pare acostumaven a anar a l’escullera del port de Barcelona per a trobar-se amb ell i passejar junts prop de la mar. Una anècdota reveladora si recordem que la major part del disseny dels mosaics de l’entrada a la torre de Bellesguard gira entorn al mar: les conquestes de Roger de Llúria al Mediterrani i la llegenda del vaixell que anuncia al rei Martí la mort del seu fill a Sardenya. Ens preguntem si Gaudí i Sugrañes van parlar d’aquests capítols de la història durant els seus passejos davant el mar?

Vistes del Mar Mediterrani i la ciutat de Barcelona des de les terraces de la Torre Bellesguard.

Sigui com sigui, els últims anys de Sugrañes no van ser fàcils. Durant un temps, tot semblava anar bé. Va construir edificis propis, com la Torre Loperena, a Salou, i va seguir al càrrec de la Sagrada Família. No obstant això, el 1936, a conseqüència de l’esclat de la Guerra Civil, Sugrañes va haver d’abandonar totes les obres i un incendi va destruir el valuós arxiu de Gaudí que ell havia reunit en el seu taller de la Sagrada Família. Aquell jove estudiant de l’època de Bellesguard moriria dos anys després. Diuen que mai es va recuperar del disgust provocat per la perduda de l’arxiu del seu mentor i amic, Antoni Gaudí.

  [1] VAN HENSBERGEN, G., Antoni Gaudí, Plaza&Janés Editores, Barcelona, 2002, pàg. 211

[2] Ibid., pàg. 201

La entrada Domènec Sugrañes i Gras se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[bellesguardgaudi]

Domènec Sugrañes i Gras

Por Fernando Garcés. Sugrañes, al igual que Gaudí, nació en Reus. La relación entre ambos empieza alrededor de 1905, cuando Sugrañes estaba terminando su último curso de arquitectura en Barcelona. Gaudí tenía 53 años y él 27. Al maestro le cayó bien desde el primer momento y Bellesguard fue el primer lugar importante donde el joven estudiante tuvo la oportunidad de demostrar su valía.

Hasta ese momento, la mano derecha de Gaudí era Francisco de Asís Berenguer, pero, tras su fallecimiento en 1914, Sugrañes le sustituyó y la relación entre ambos llegó a ser tan estrecha que Gaudí le nombró su albacea testamentario. De hecho, cuando Gaudí desapareció después de ser atropellado, en 1926, fue Sugrañes quien organizó su búsqueda, y, tras la muerte del maestro, también fue él quien se encargó del funeral. Además, en los siguientes diez años, será Sugrañes quien se haga cargo de las obras de la Sagrada Familia. La fachada del Nacimiento, de hecho, la terminó él. No obstante, de todos los colaboradores de Gaudí, quizás el menos conocido es este reusense eclipsado por el carisma de otro joven alumno “adoptado” por Gaudí en su época de Bellesguard. Nos referimos a Josep Maria Juyol, quien, por cierto, si bien no nació en Reus, lo hizo muy cerca, en Tarragona.

Gaudí y sus dos hombres de confianza, Jujol y Sugrañes.

En una ocasión, le preguntaron a Gaudí sobre las peculiaridades de sus dos protegidos. La respuesta se hizo celebre: “Tengo dos gatos en la casa: el uno, Sugrañes, hace su trabajo donde se supone que debe hacerlo; el otro, Jujol, lo hace exactamente donde se supone que no debe hacerlo. Tienen ustedes toda la razón, pero ¿qué puedo hacer al respecto?”[1] En los últimos años, se han hecho muchos actos para revindicar la figura de Jujol, relegando en un segundo plano la obra de Sugrañes, pero la cita anterior demuestra que ambos eran igualmente importantes para Gaudí. Bellesguard es el mejor ejemplo de esta consideración.

Hacía 1905, se acumulaba el trabajo en el taller del maestro. Más de veinte proyectos al mismo tiempo. Los retoques finales de Bellesguard se complicaban por la necesidad de hacer malabarismos con tanta actividad[2]. En 1909, por diversas razones, Gaudí dejó inacabada la obra. Hasta 1916 no se reemprenderá y entonces Gaudí enviará a Sugrañes para realizar esos últimos retoques, pero no fueron unos retoques superficiales. La intervención de Sugrañes imprimió gran parte del carácter actual de Bellesguard ya que conforman dos de las zonas más visible, los mosaicos en la puerta de la entrada y dentro del recibidor. Además, también construyó la casa del guarda.

Detalle de los bancos de la entrada principal.

Se trata de unos retoques no exentos de debate. ¿Quién fue responsable del diseño? ¿Lo eligió Sugrañes, lo hizo Gaudí, lo acordaron entre ambos? Sea como sea, Gaudí confió plenamente en Sugrañes para su ejecución. Como decíamos antes, la relación entre ambos siempre fue muy estrecha. En una reciente entrevista, el hijo de Sugrañes explicó que cuando era pequeño, los domingos, él y su padre acostumbraban a ir al rompeolas del puerto de Barcelona para encontrarse con él y pasear juntos cerca del mar. Una anécdota curiosa si se piensa que la mayor parte del diseño de los mosaicos de la entrada gira entorno al mar: las conquistas de Roger de Luria en el Mediterráneo y el barco que anunció al rey Martín la muerte de su hijo en Cerdeña. ¿Hablaron de estos capítulos de la historia durante sus paseos?

Vistas del Mar Mediterráneo y la ciudad de Barcelona desde las terrazas de la Torre Bellesguard.

Los últimos años de Sugrañes no fueron fáciles. Durante un tiempo, todo parecía ir bien. Construyó edificios propios, como la Torre Loperena, en Salou, y siguió al cargo de la Sagrada Familia. No obstante, en 1936, como consecuencia del estallido de la Guerra Civil, Sugrañes debió abandonar cualquier obra y un incendio destruyó el valioso archivo de Gaudí que él había reunido en su taller de la Sagrada Familia. Aquel joven estudiante de la época de Bellesguard moriría dos años después. Dicen que nunca se pudo reponer al disgusto que le provocó la perdida del archivo de su mentor y amigo.

  [1] VAN HENSBERGEN, G., Antoni Gaudí, Plaza&Janés Editores, Barcelona, 2002, pág. 211

[2] Ibid., p. 201

La entrada Domènec Sugrañes i Gras se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[bellesguardgaudi]

Santiago Ramón y Cajal

Por Fernando Garcés. (En catalán).

Dues influents personalitats van aconseguir un premi Nobel mentre Gaudí construïa la Torre Bellesguard. Ambdós van influir notablement a un dels seus propietaris: Lluís Guilera i Molas. En primer lloc, el 1903, Marie Curie i, poc després, el 1906, Santiago Ramón y Cajal. Avui parlarem del segon.

La relació de Ramón y Cajal amb Barcelona comença el 1887, l’any en què es va traslladar a la ciutat per a ocupar la càtedra d’Histologia creada just aquell any a la Facultat de Medicina de Barcelona. Aleshores, aquesta facultat estava situada al carrer del Carme, és a dir, al costat de l’Hospital de la Santa Creu fundat per Martí I, el rei que havia establert l’anomenada universitat i construït el palau de Bellesguard. També és curiós que Gaudí morís en aquest hospital.

El futur premi Nobel hi va viure cinc anys a la ciutat comtal. De tots, l’any 1888 va ser especialment productiu. Ell mateix el va anomenar “mi año cumbre, mi año de fortuna”. Aleshores va realitzar molts dels seus descobriments més importants, publicant una mitjana de 12 treballs cada any. El més important, observar que el cervell estava organitzat per cèl·lules individuals, les neurones, que ell anomenava “las mariposas del alma”, i la manera en què es fa la transmissió dels impulsos nerviosos.

Dibujo de las neuronas realizado por Ramón y Cajal.

  Com era l’època de l’Exposició Universal, Cajal també va participar amb una sèrie de preparacions histològiques que foren premiades amb una medalla d’or. Per la seva banda, un també jove Antoni Gaudí –els dos van néixer el 1952- va participar dissenyant el pavelló de la Companya Transatlàntica, avui desaparegut (va ser enderrocat el 1960). Malauradament, no sabem si Cajal i Gaudí es van conèixer i, de fer-ho, de què van parlar.

El 1892 Cajal es va traslladar a Madrid. Lluís Guilera i Molas naixerà dos anys més tard. No es coneixeran fins a la segona dècada del següent segle, quan el jove barceloní marxi a la capital per ampliar els seus estudis amb una beca. La família d’aquell jove encara conserva una simpàtica dedicatòria que el mestre li va dedicar aleshores.

El 1922, recordant els seus anys de joventut a la ciutat comtal, el claustre de professors de la Facultat de Medicina de Barcelona va felicitar Cajal i ell, agraït, els va respondre amb una carta dient:  “No olvidaré jamás que allí, en el pequeño laboratorio micrográfico puesto a mi disposición en el viejo Hospital de la Santa Cruz, efectué los primeros descubrimientos”. El record había de ser profund perque, en les seves Memories, Cajal torna a mencionar aquest laboratori: “…Resolví al fin, en contra del consejo de mi familia, trasladarme a la ciudad condal y acerté en mis presunciones, porque en Barcelona encontré no sólo el sereno ambiente indispensable a mis trabajos, sino facilidades imposibles en otras ciudades para organizar un bien provisto laboratorio y publicar folletos ilustrados con litografías y grabados”.

Lluís Guilera Molas en su laboratorio de la Torre Bellesguard.

El 1924, Lluís Guilera també va treballar a l’Hospital de la Santa Creu i, el 1944, comprarà la torre construïda per Gaudí a Bellesguard i seguint els passos del seu mestre, el primer que farà és adaptar les cavallerisses per muntar el seu propi laboratori. A més a més, obrirà una clínica pionera en el tractament de les cèl·lules cancerígenes a la planta principal i, finalment, reservarà la resta de la casa per habitatge. Aquest laboratori s’ha conservat amb l’instrumental original i les mostres realitzades durant anys. Com escriu l’Esteban Galindo, membre de l’Equip de Recerca de Bellesguard, constitueixen unes “joies de la història de la medicina”.

Dibujos de las células cancerosas de Lluís Guilera Molas.

La entrada Santiago Ramón y Cajal se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[bellesguardgaudi]

Santiago Ramón y Cajal

Per Fernando Garcés.

Dues influents personalitats van aconseguir un premi Nobel mentre Gaudí construïa la Torre Bellesguard. Ambdós van influir notablement a un dels seus propietaris: Lluís Guilera i Molas. En primer lloc, el 1903, Marie Curie i, poc després, el 1906, Santiago Ramón y Cajal. Avui parlarem del segon.

La relació de Ramón y Cajal amb Barcelona comença el 1887, l’any en què es va traslladar a la ciutat per a ocupar la càtedra d’Histologia creada just aquell any a la Facultat de Medicina de Barcelona. Aleshores, aquesta facultat estava situada al carrer del Carme, és a dir, al costat de l’Hospital de la Santa Creu fundat per Martí I, el rei que havia establert l’anomenada universitat i construït el palau de Bellesguard. També és curiós que Gaudí morís en aquest hospital.

El futur premi Nobel hi va viure cinc anys a la ciutat comtal. De tots, l’any 1888 va ser especialment productiu. Ell mateix el va anomenar “mi año cumbre, mi año de fortuna”. Aleshores va realitzar molts dels seus descobriments més importants, publicant una mitjana de 12 treballs cada any. El més important, observar que el cervell estava organitzat per cèl·lules individuals, les neurones, que ell anomenava “las mariposas del alma”, i la manera en què es fa la transmissió dels impulsos nerviosos.

Dibuix de les neurones realitzat per Ramón y Cajal.

  Com era l’època de l’Exposició Universal, Cajal també va participar amb una sèrie de preparacions histològiques que foren premiades amb una medalla d’or. Per la seva banda, un també jove Antoni Gaudí –els dos van néixer el 1952- va participar dissenyant el pavelló de la Companya Transatlàntica, avui desaparegut (va ser enderrocat el 1960). Malauradament, no sabem si Cajal i Gaudí es van conèixer i, de fer-ho, de què van parlar.

El 1892 Cajal es va traslladar a Madrid. Lluís Guilera i Molas naixerà dos anys més tard. No es coneixeran fins a la segona dècada del següent segle, quan el jove barceloní marxi a la capital per ampliar els seus estudis amb una beca. La família d’aquell jove encara conserva una simpàtica dedicatòria que el mestre li va dedicar aleshores.

El 1922, recordant els seus anys de joventut a la ciutat comtal, el claustre de professors de la Facultat de Medicina de Barcelona va felicitar Cajal i ell, agraït, els va respondre amb una carta dient:  “No olvidaré jamás que allí, en el pequeño laboratorio micrográfico puesto a mi disposición en el viejo Hospital de la Santa Cruz, efectué los primeros descubrimientos”. El record había de ser profund perque, en les seves Memories, Cajal torna a mencionar aquest laboratori: “…Resolví al fin, en contra del consejo de mi familia, trasladarme a la ciudad condal y acerté en mis presunciones, porque en Barcelona encontré no sólo el sereno ambiente indispensable a mis trabajos, sino facilidades imposibles en otras ciudades para organizar un bien provisto laboratorio y publicar folletos ilustrados con litografías y grabados”.

Lluís Guilera Molas al seu laboratori de la Torre Bellesguard.

El 1924, Lluís Guilera també va treballar a l’Hospital de la Santa Creu i, el 1944, comprarà la torre construïda per Gaudí a Bellesguard i seguint els passos del seu mestre, el primer que farà és adaptar les cavallerisses per muntar el seu propi laboratori. A més a més, obrirà una clínica pionera en el tractament de les cèl·lules cancerígenes a la planta principal i, finalment, reservarà la resta de la casa per habitatge. Aquest laboratori s’ha conservat amb l’instrumental original i les mostres realitzades durant anys. Com escriu l’Esteban Galindo, membre de l’Equip de Recerca de Bellesguard, constitueixen unes “joies de la història de la medicina”.

Dibuixos de les cèl·lules canceroses de Lluís Guilera Molas.

La entrada Santiago Ramón y Cajal se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[bellesguardgaudi]

Josep Maria Jujol

El vanguardista viaducte del Torrent de Betlem. Per Fernando Garcés. (en castellà)

Antes de la llegada de Gaudí a Bellesguard, en las fotos de la época, se puede ver un camino público que atravesaba las ruinas del castillo de Martín I. Dicho sendero discurría desde el pueblo de San Gervasio, entonces independiente de Barcelona, hasta su cementerio, situado hoy por encima de la Ronda de Dalt.

Al adquirir la finca María Sagués en 1900, esta parte del camino quedó dentro del recinto privado, de manera que fue necesario habilitar un desvío fuera de los muros. Sin embargo, allí, discurría el torrente de Betlem, especialmente caudaloso cuando llovía. Para salvar su badén, Gaudí siguió un modelo que ya había experimentado unos años antes en los viaductos del Park Güell.

La obra fue realizada entre mayo y agosto de 1908, después de la construcción de la Torre. Hasta hace poco, se pensaba que, para su ejecución, Gaudí contó con la ayuda de Joan Rubió i Bellver. No obstante, una reciente investigación a cargo del hijo de Josep María Jujol, señala que el proyecto lo empezó Rubió pero lo terminó Josep María Jujol, quien entonces empezaba a colaborar con el maestro.

Durante un tiempo, esta obra estuvo en un estado lamentable, oculta tras paredes de ladrillo improvisadas para impedir su hundimiento. La restauración se realizó en el año 2006 gracias a los beneficios generados por la Ruta Gaudí y fue impulsada por el Instituto del Paisaje Urbano del Ayuntamiento de Barcelona.

En los estudios realizados entonces, sorprendió la relación de esta obra con los principios del arte povera (“arte pobre”), un movimiento artístico surgido en Italia alrededor de 1960 y que se basaba en la utilización de materiales humildes y, generalmente, no industriales. Medio siglo antes, Gaudí ya aprovechó –hoy diríamos, “recicló”- piedras desiguales encontradas en el mismo lugar y, lo que es más asombroso, material sobrante de la construcción de la torre Bellesguard. En el acto de inauguración, Giralt-Miracle, entonces comisario del Año Gaudí, señaló que Gaudí “Hubiera podido hacer un simple muro de contención, pero optó por la estructura porticada”. Una estructura que, por un lado, es de una gran belleza estética y, por el otro, un sorprendente ejemplo de ecología. En una revista local, Joan Bergós hace unos años, reseñó «És l’exemple més bonic d’aprofitament dels materials del terreny que he vist».

A su vez, Gijs van Hensbergen, uno de los grandes biógrafos de Gaudí, observó que “el diseño deliberadamente arcaico de Bellesguard quedaba contrastado por poderosas innovaciones arquitectónicas”. El viaducto es una de ellas, hasta el punto que se adelantaba medio siglo a su época. Y añade Hensbergen: “Gaudí dio nueva forma al ondulante terreno mediante una arcada de columnas inclinadas que formaban un viaducto y contrafuerte para sostener el enorme peso de la tierra. El material empleado estaba construido en su mayor parte por rocas y fragmentos de piedra que Gaudí reutilizó de manera ingeniosa. Creando moldes, las formas huecas se rellenaban de capas de fragmentos de piedra y luego de argamasa. Este método infinitamente flexible –“podía repetirse una y otra vez”- suponía una exploración tan barata como fascinante de las técnicas de fabricación en serie”.

La entrada Josep Maria Jujol se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[bellesguardgaudi]

Josep María Jujol

El vanguardista viaducto del Torrente de Betlem. Por Fernando Garcés.

Antes de la llegada de Gaudí a Bellesguard, en las fotos de la época, se puede ver un camino público que atravesaba las ruinas del castillo de Martín I. Dicho sendero discurría desde el pueblo de San Gervasio, entonces independiente de Barcelona, hasta su cementerio, situado hoy por encima de la Ronda de Dalt.

Al adquirir la finca María Sagués en 1900, esta parte del camino quedó dentro del recinto privado, de manera que fue necesario habilitar un desvío fuera de los muros. Sin embargo, allí, discurría el torrente de Betlem, especialmente caudaloso cuando llovía. Para salvar su badén, Gaudí siguió un modelo que ya había experimentado unos años antes en los viaductos del Park Güell.

La obra fue realizada entre mayo y agosto de 1908, después de la construcción de la Torre. Hasta hace poco, se pensaba que, para su ejecución, Gaudí contó con la ayuda de Joan Rubió i Bellver. No obstante, una reciente investigación a cargo del hijo de Josep María Jujol, señala que el proyecto lo empezó Rubió pero lo terminó Josep María Jujol, quien entonces empezaba a colaborar con el maestro.

Durante un tiempo, esta obra estuvo en un estado lamentable, oculta tras paredes de ladrillo improvisadas para impedir su hundimiento. La restauración se realizó en el año 2006 gracias a los beneficios generados por la Ruta Gaudí y fue impulsada por el Instituto del Paisaje Urbano del Ayuntamiento de Barcelona.

En los estudios realizados entonces, sorprendió la relación de esta obra con los principios del arte povera (“arte pobre”), un movimiento artístico surgido en Italia alrededor de 1960 y que se basaba en la utilización de materiales humildes y, generalmente, no industriales. Medio siglo antes, Gaudí ya aprovechó –hoy diríamos, “recicló”- piedras desiguales encontradas en el mismo lugar y, lo que es más asombroso, material sobrante de la construcción de la torre Bellesguard. En el acto de inauguración, Giralt-Miracle, entonces comisario del Año Gaudí, señaló que Gaudí “Hubiera podido hacer un simple muro de contención, pero optó por la estructura porticada”. Una estructura que, por un lado, es de una gran belleza estética y, por el otro, un sorprendente ejemplo de ecología. En una revista local, Joan Bergós hace unos años, reseñó «És l’exemple més bonic d’aprofitament dels materials del terreny que he vist».

A su vez, Gijs van Hensbergen, uno de los grandes biógrafos de Gaudí, observó que “el diseño deliberadamente arcaico de Bellesguard quedaba contrastado por poderosas innovaciones arquitectónicas”. El viaducto es una de ellas, hasta el punto que se adelantaba medio siglo a su época. Y añade Hensbergen: “Gaudí dio nueva forma al ondulante terreno mediante una arcada de columnas inclinadas que formaban un viaducto y contrafuerte para sostener el enorme peso de la tierra. El material empleado estaba construido en su mayor parte por rocas y fragmentos de piedra que Gaudí reutilizó de manera ingeniosa. Creando moldes, las formas huecas se rellenaban de capas de fragmentos de piedra y luego de argamasa. Este método infinitamente flexible –“podía repetirse una y otra vez”- suponía una exploración tan barata como fascinante de las técnicas de fabricación en serie”.

La entrada Josep María Jujol se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[bellesguardgaudi]

Brigadista Internacional en Bellesguard

Por Fernando Garcés. (En catalán).

28 d’octubre de 1938. Aquest dia es va veure Mallorca des del terrat de Bellesguard?

Abans de respondre és necessari fer un breu comentari per explicar el context de la pregunta. Als nostres visitants els agrada preguntar-nos si és cert que es pot veure Mallorca des de la teulada, i la resposta és que sí, però només quan les condicions meteorològiques són excepcionalment bones[1]. Ara bé, des de febrer de 1937 fins a gener de 1939, la menció de Mallorca no hauria sigut tan captivadora com en l’actualitat. Aleshores, l’illa acollia els tres aeròdroms de l’Aviazione Legionaria delle Baleari, l’aviació feixista italiana que, durant mesos, va bombardejar Barcelona i altres localitats properes al litoral com València i Xàtiva[2].

A causa de la proximitat de Mallorca, en aproximadament 30 minuts, els avions italians podien estar damunt de la ciutat, en una època on encara no s’havia inventat el radar (es farà el 1940). Pels seus pilots, tot eren avantatges. Arribaven amb el sol d’esquena i el sempre mal armat exèrcit republicà tot just disposava de rudimentaris mitjans per a respondre als atacs o donar la veu d’alarma amb antelació. La defensa antiaèria era insuficient i desorganitzada[3]. A més, en aquell moment, no hi havia plena consciència d’aquesta nova tècnica militar, consistent en sembrar el terror sobre la població civil en la rereguarda mitjançant bombardejos aeris sistemàtics per sorpresa. Els atacs a Barcelona, especialment el març de 1938, van ser un dels primers exemples del que ara denominem carpet bombing (“bombardeig catifa” o “bombardeig de saturació”), junt amb els atacs a Durango i Guernica, realitzats un any abans, per l’aviació alemanya.

  L’opinió pública de l’època es va mostrar horroritzada. El març de 1938, aquests bombardejos, en només tres dies (16, 17 i 18), van causar entre 880 i 1300 morts i entre 1500 i 2000 ferits. Una prova del gran impacte internacional d’aquests bombardejos va ser el discurs pronunciat per Winston Churchill el 1940 en l’inici de la batalla d’Anglaterra: “No vull menysprear la severitat del càstig que cau sobre nosaltres, però confio que els nostres conciutadans demostraran ser capaços de resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona”.

El 28 d’octubre de 1938 es va poder veure aquell dia Mallorca des de la teulada de Bellesguard?

No ho sabem. El que sí que sabem és que, almenys, no va aparèixer cap avió enemic. Una gran sort perquè aquest dia es va concentrar molta gent al carrer, tot i que, per temor als bombardejos, no es va fer cap comunicat públic del que anava a succeir. La població de Barcelona es va anar assabentant de la desfilada a mesura que començava a formar-se, però, tan ràpid com s’informava, aquell 28 d’octubre de 1938, millers de persones no van dubtar a sortir de les seves cases, o als balcons i les finestres. Entre els assistents, es trobaven Manuel Azaña, el President de la República, Lluís Companys, el president de la Generalitat, Juan Negrín, el cap de Govern, i Dolores Ibárruri, “La Passionària”, així com molts altres militars i polítics del bàndol república. Què feia tanta gent al carrer aquell 28 d’octubre de 1938, desafiant el risc a un nou bombardeig?

Al llarg de l’Avinguda 14 d’Abril (actual Diagonal), aquest dia, milers de persones es van donar cita per a acomiadar als últims voluntaris de les Brigades Internacionals. En els dos anys anteriors, els seus membres de 55 nacionalitats diferents, inclosa la italiana, havien defensat amb fermesa la lluita antifeixista en els camps de batalla d’Espanya. No obstant això, la pressió de la comunitat internacional i les divisions internes en el bàndol republicà, van acabar per forçar la seva retirada.

El de Barcelona no va ser l’únic comiat. Els dies previs i posteriors, en altres indrets del territori republicà van tenir lloc altres desfilades semblants. “L’adéu de les Brigades Internacionals”, una de les fotografies més famoses del llegendari Robert Capa, va ser pressa a Montblanc[1], Tarragona. Ara bé, el comiat més multitudinari va ser el de Barcelona. Un testimoni francès d’aquella desfilada, escrigué: “Marxàvem sobre una catifa de flors. Se’ns sumaven multituds i les mares ens feien petonejar als seus fills, plorant. Va ser una cosa que mai havia vist; teníem els ulls plens de llàgrimes. Va ser un comiat inoblidable”[2].

Aquesta desfilada pren especial rellevància per Bellesguard perquè durant uns anys alguns soldats de les Brigades Internacionals van residir a la torre. Potser fins i tot atenent una bateria antiaèria. Gràcies a les seves espectaculars vistes de la ciutat, l’antic palau del rei Martí ha estat utilitzat amb finalitats militars de vigilància a diferents conflictes: a la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió i la Guerra Civil.

Aquell 28 d’octubre de 1938 sabem que es va contemplar una part important de la torre que trigaria diverses dècades a tornar a veure’s. Un element essencial que Gaudí mai es va imaginar que romandria amagat durant tant de temps…

Ens referim a la senyera helicoidal del pinacle de la teulada. En efecte, a causa de l’avanç de les tropes franquistes poc després del comiat de les Brigades Internacionals, aquest motiu decoratiu es va pintar de gris per a evitar que la torre fos destruïda. Per consegüent, la bandera catalana va romandre encoberta durant anys fins al 1985, quan la família Guilera (enllaç), els seus propietaris després de la Guerra Civil, la va recuperar pintant les peces de ceràmica de vermell i groc. El pas del temps, no obstant això, va fer que els colors perdessin llustre. No va ser fins a maig de 2008 quan, finalment, els Guilera van poder recuperar la bandera tal com l’havia dissenyat Gaudí, aprofitant unes obres per a estabilitzar l’estructura del pinacle. En aquesta restauració, es van utilitzar vidres de color, el material emprat per l’arquitecte.

D’aquesta manera, diverses dècades després, es va tornar a contemplar el pinacle tal com ho va veure Gaudí i els veïns de Bellesguard aquell 28 d’octubre de 1938, el dia en què, possiblement, Mallorca no es va veure des de la torre però, al centre de Barcelona, la població va acomiadar als últims brigadistes internacionals i no va caure cap bomba.

  [1] El lector interesat pot veure imatges de la desfilada a Barcelona buscant les fotos d’Henry Buckley

[2] MONZÓN, A. (21 d’octubre de 2018), “El último adiós a las Brigadas Internacionales”, Recuperat a elindependiente.com

  [1] FERRO, L. (27 de diciembre de 2016), “Captan una insólita vista de Mallorca desde Barcelona”. Recuperat a www.lavanguardia.com

[2] Àlex Milian (12 de març de 2018), “La sembra sagnant de l’aviació feixista”. Recuperat a www.eltemps.cat

[3] ARMADA, J. (24 de julio de 2019), “Guerra Civil: Barcelona en la diana”almbardejos produits 300 morts i entre 1500 i 2000 ferits entre la poblaci de d?evo bombardeo? pedra, en compte de fusta perqu. Recuperat a www.lavanguardia.com.

BESFOL MARTÍN, A.(2004) “Los refugios antiaéreos de Barcelona: pasado y presente de un patrimonio arcano”, Ebre 38, nº 2, pp. 1-22

  La entrada Brigadista Internacional en Bellesguard se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[bellesguardgaudi]

Brigadista Internacional a Bellesguard

Per Fernando Garcés.

28 d’octubre de 1938. Aquest dia es va veure Mallorca des del terrat de Bellesguard?

Abans de respondre és necessari fer un breu comentari per explicar el context de la pregunta. Als nostres visitants els agrada preguntar-nos si és cert que es pot veure Mallorca des de la teulada, i la resposta és que sí, però només quan les condicions meteorològiques són excepcionalment bones[1]. Ara bé, des de febrer de 1937 fins a gener de 1939, la menció de Mallorca no hauria sigut tan captivadora com en l’actualitat. Aleshores, l’illa acollia els tres aeròdroms de l’Aviazione Legionaria delle Baleari, l’aviació feixista italiana que, durant mesos, va bombardejar Barcelona i altres localitats properes al litoral com València i Xàtiva[2].

A causa de la proximitat de Mallorca, en aproximadament 30 minuts, els avions italians podien estar damunt de la ciutat, en una època on encara no s’havia inventat el radar (es farà el 1940). Pels seus pilots, tot eren avantatges. Arribaven amb el sol d’esquena i el sempre mal armat exèrcit republicà tot just disposava de rudimentaris mitjans per a respondre als atacs o donar la veu d’alarma amb antelació. La defensa antiaèria era insuficient i desorganitzada[3]. A més, en aquell moment, no hi havia plena consciència d’aquesta nova tècnica militar, consistent en sembrar el terror sobre la població civil en la rereguarda mitjançant bombardejos aeris sistemàtics per sorpresa. Els atacs a Barcelona, especialment el març de 1938, van ser un dels primers exemples del que ara denominem carpet bombing (“bombardeig catifa” o “bombardeig de saturació”), junt amb els atacs a Durango i Guernica, realitzats un any abans, per l’aviació alemanya.

  L’opinió pública de l’època es va mostrar horroritzada. El març de 1938, aquests bombardejos, en només tres dies (16, 17 i 18), van causar entre 880 i 1300 morts i entre 1500 i 2000 ferits. Una prova del gran impacte internacional d’aquests bombardejos va ser el discurs pronunciat per Winston Churchill el 1940 en l’inici de la batalla d’Anglaterra: “No vull menysprear la severitat del càstig que cau sobre nosaltres, però confio que els nostres conciutadans demostraran ser capaços de resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona”.

El 28 d’octubre de 1938 es va poder veure aquell dia Mallorca des de la teulada de Bellesguard?

No ho sabem. El que sí que sabem és que, almenys, no va aparèixer cap avió enemic. Una gran sort perquè aquest dia es va concentrar molta gent al carrer, tot i que, per temor als bombardejos, no es va fer cap comunicat públic del que anava a succeir. La població de Barcelona es va anar assabentant de la desfilada a mesura que començava a formar-se, però, tan ràpid com s’informava, aquell 28 d’octubre de 1938, millers de persones no van dubtar a sortir de les seves cases, o als balcons i les finestres. Entre els assistents, es trobaven Manuel Azaña, el President de la República, Lluís Companys, el president de la Generalitat, Juan Negrín, el cap de Govern, i Dolores Ibárruri, “La Passionària”, així com molts altres militars i polítics del bàndol república. Què feia tanta gent al carrer aquell 28 d’octubre de 1938, desafiant el risc a un nou bombardeig?

Al llarg de l’Avinguda 14 d’Abril (actual Diagonal), aquest dia, milers de persones es van donar cita per a acomiadar als últims voluntaris de les Brigades Internacionals. En els dos anys anteriors, els seus membres de 55 nacionalitats diferents, inclosa la italiana, havien defensat amb fermesa la lluita antifeixista en els camps de batalla d’Espanya. No obstant això, la pressió de la comunitat internacional i les divisions internes en el bàndol republicà, van acabar per forçar la seva retirada.

El de Barcelona no va ser l’únic comiat. Els dies previs i posteriors, en altres indrets del territori republicà van tenir lloc altres desfilades semblants. “L’adéu de les Brigades Internacionals”, una de les fotografies més famoses del llegendari Robert Capa, va ser pressa a Montblanc[1], Tarragona. Ara bé, el comiat més multitudinari va ser el de Barcelona. Un testimoni francès d’aquella desfilada, escrigué: “Marxàvem sobre una catifa de flors. Se’ns sumaven multituds i les mares ens feien petonejar als seus fills, plorant. Va ser una cosa que mai havia vist; teníem els ulls plens de llàgrimes. Va ser un comiat inoblidable”[2].

Aquesta desfilada pren especial rellevància per Bellesguard perquè durant uns anys alguns soldats de les Brigades Internacionals van residir a la torre. Potser fins i tot atenent una bateria antiaèria. Gràcies a les seves espectaculars vistes de la ciutat, l’antic palau del rei Martí ha estat utilitzat amb finalitats militars de vigilància a diferents conflictes: a la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió i la Guerra Civil.

Aquell 28 d’octubre de 1938 sabem que es va contemplar una part important de la torre que trigaria diverses dècades a tornar a veure’s. Un element essencial que Gaudí mai es va imaginar que romandria amagat durant tant de temps…

Ens referim a la senyera helicoidal del pinacle de la teulada. En efecte, a causa de l’avanç de les tropes franquistes poc després del comiat de les Brigades Internacionals, aquest motiu decoratiu es va pintar de gris per a evitar que la torre fos destruïda. Per consegüent, la bandera catalana va romandre encoberta durant anys fins al 1985, quan la família Guilera (enllaç), els seus propietaris després de la Guerra Civil, la va recuperar pintant les peces de ceràmica de vermell i groc. El pas del temps, no obstant això, va fer que els colors perdessin llustre. No va ser fins a maig de 2008 quan, finalment, els Guilera van poder recuperar la bandera tal com l’havia dissenyat Gaudí, aprofitant unes obres per a estabilitzar l’estructura del pinacle. En aquesta restauració, es van utilitzar vidres de color, el material emprat per l’arquitecte.

D’aquesta manera, diverses dècades després, es va tornar a contemplar el pinacle tal com ho va veure Gaudí i els veïns de Bellesguard aquell 28 d’octubre de 1938, el dia en què, possiblement, Mallorca no es va veure des de la torre però, al centre de Barcelona, la població va acomiadar als últims brigadistes internacionals i no va caure cap bomba.

  [1] El lector interesat pot veure imatges de la desfilada a Barcelona buscant les fotos d’Henry Buckley

[2] MONZÓN, A. (21 d’octubre de 2018), “El último adiós a las Brigadas Internacionales”, Recuperat a elindependiente.com

  [1] FERRO, L. (27 de diciembre de 2016), “Captan una insólita vista de Mallorca desde Barcelona”. Recuperat a www.lavanguardia.com

[2] Àlex Milian (12 de març de 2018), “La sembra sagnant de l’aviació feixista”. Recuperat a www.eltemps.cat

[3] ARMADA, J. (24 de julio de 2019), “Guerra Civil: Barcelona en la diana”almbardejos produits 300 morts i entre 1500 i 2000 ferits entre la poblaci de d?evo bombardeo? pedra, en compte de fusta perqu. Recuperat a www.lavanguardia.com.

BESFOL MARTÍN, A.(2004) “Los refugios antiaéreos de Barcelona: pasado y presente de un patrimonio arcano”, Ebre 38, nº 2, pp. 1-22

  La entrada Brigadista Internacional a Bellesguard se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[bellesguardgaudi]

Joan Rubió i Bellver

Per Fernando Garcés.

Al igual que Gaudí y muchos de sus colaboradores, Joan Rubió i Bellver (1870-1952) nació en Reus y se trasladó a Barcelona para obtener el título de arquitecto, que, en su caso, consiguió en 1893. Ese mismo año comenzó a colaborar con Gaudí, entonces enfrascado en el Palacio Episcopal de Astorga y el convento de las Teresianas de Barcelona. Su ascenso de “ayudante” a “colaborador” se produjo durante el encargo de la casa Calvet en 1887, el principio de una larga cooperación ya que duraría hasta 1916. En consecuencia, Joan Rubió estuvo presente en gran parte de los proyectos más emblemáticos de Gaudí, incluyendo la restauración de la Seo de Palma de Mallorca (1904-1914), uno de los pocos fuera de la ciudad condal.

Ahora bien, Joan Rubió también atendió importantes encargos por su propia cuenta. Sin ir más lejos, mientras colaboraba con Gaudí en las obras del viaducto de Bellesguard, asesoraba al doctor Andreu en la promoción de la urbanización de la Avenida Tibidabo, lo que llevo a levantar algunas de las otras torres más icónicas de la zona: la Casa Alemany (1900-1901), la casa Roviralta (1903-1913), más conocida como Frare Blanc, la Casa Caietà Fornells (1903) y la Casacuberta (1907)

En realidad, la obra de Joan Rubió incluye una gran variedad de obras, desde restauraciones, como la reforma del monasterio de Santes Creus (1905), hasta la realización de grandes edificios privados y públicos, como el Asilo del Santo Cristo, en Igualada (1931-1941) Su obra más famosa, probablemente, es la casa Golferichs (1900-1901), galardonada en su momento por el Ayuntamiento de Barcelona.

Casa Roviralta, Casa Golferichs i Pont de la calle del Bisbe

Además, Joan Rubió militó en la Liga Regionalista, junto a Prat de la Riba, llegando a desempeñar los cargos de regidor del Ayuntamiento de Barcelona (1905) y el de arquitecto de la Diputación de Barcelona (1906-1943) Dichos puestos le permitieron estar al frente de importantes proyectos oficiales, como la realización de varios de los edificios de la actual Universidad Industrial y del Fomento de la Piedad (1927-1931), y la construcción del icónico puente neogótico de la calle del Bisbe (1923-1928), que une el Palacio de la Generalitat con la Casa dels Canonges, residencia oficial del presidente.

Viaducto de la Torre Bellesguard de Antoni Gaudí

En Bellesguard, Joan Rubió se encargó, principalmente, de la construcción del viaducto, pero, en un momento dado, tuvo que abandonar la obra para encargarse de la remodelación de la Seo de Mallorca, hecho que le permitió completar el proyecto a Josep Maria Jujol (enlace al artículo de Jujol), entonces un joven colaborador que se acababa de unir al taller de Gaudí. No obstante, la colaboración de Joan Rubió con Bellesguard trasciende el ámbito estricto del viaducto. También se puede rastrear, de manera indirecta, en otros dos proyectos menos conocidos.

Primer Misteri de Glòria en Montserrat

En primer lugar, su participación en el grupo escultórico del Primer Misterio de Gloria en Montserrat. Un encargo que le hizo a Gaudí la Liga Espiritual de la Madre de Dios de Montserrat (1903) En realidad tanto Gaudí como los hijos de María Sagués, la primera propietaria de Bellesguard, eran miembros de esta Liga, fundada bajo el auspicio del Circulo de Sant LLuç, institución de la cual Joan Rubio llegó a ser el presidente en dos ocasiones (1904-1906 y 1912-1914) En segundo lugar, la restauración de la capilla de Sant Pere de Clarà (1920), en Argetona, que, entonces había comprado Jaume Figueras i Sagués, tesorero del Círculo y el propietario de Bellesguard después de la muerte de María Sagués en 1907. Como podemos intuir por estas pequeñas pero reveladoras colaboraciones, Joan Rubió no sólo estuvo involucrado con Bellesguard a nivel arquitectónico sino también con la vida e intereses compartidos de sus primeros propietarios y el propio Gaudí.

La entrada Joan Rubió i Bellver se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[bellesguardgaudi]

Joan Rubió Bellver

Al igual que Gaudí y muchos de sus colaboradores, Joan Rubió i Bellver (1870-1952) nació en Reus y se trasladó a Barcelona para obtener el título de arquitecto, que, en su caso, consiguió en 1893. Ese mismo año comenzó a colaborar con Gaudí, entonces enfrascado en el Palacio Episcopal de Astorga y el convento de las Teresianas de Barcelona. Su ascenso de “ayudante” a “colaborador” se produjo durante el encargo de la casa Calvet en 1887, el principio de una larga cooperación ya que duraría hasta 1916. En consecuencia, Joan Rubió estuvo presente en gran parte de los proyectos más emblemáticos de Gaudí, incluyendo la restauración de la Seo de Palma de Mallorca (1904-1914), uno de los pocos fuera de la ciudad condal.

Ahora bien, Joan Rubió también atendió importantes encargos por su propia cuenta. Sin ir más lejos, mientras colaboraba con Gaudí en las obras del viaducto de Bellesguard, asesoraba al doctor Andreu en la promoción de la urbanización de la Avenida Tibidabo, lo que llevo a levantar algunas de las otras torres más icónicas de la zona: la Casa Alemany (1900-1901), la casa Roviralta (1903-1913), más conocida como Frare Blanc, la Casa Caietà Fornells (1903) y la Casacuberta (1907)

En realidad, la obra de Joan Rubió incluye una gran variedad de obras, desde restauraciones, como la reforma del monasterio de Santes Creus (1905), hasta la realización de grandes edificios privados y públicos, como el Asilo del Santo Cristo, en Igualada (1931-1941) Su obra más famosa, probablemente, es la casa Golferichs (1900-1901), galardonada en su momento por el Ayuntamiento de Barcelona.

Casa Roviralta, Casa Golferichs i Pont de la calle del Bisbe

Además, Joan Rubió militó en la Liga Regionalista, junto a Prat de la Riba, llegando a desempeñar los cargos de regidor del Ayuntamiento de Barcelona (1905) y el de arquitecto de la Diputación de Barcelona (1906-1943) Dichos puestos le permitieron estar al frente de importantes proyectos oficiales, como la realización de varios de los edificios de la actual Universidad Industrial y del Fomento de la Piedad (1927-1931), y la construcción del icónico puente neogótico de la calle del Bisbe (1923-1928), que une el Palacio de la Generalitat con la Casa dels Canonges, residencia oficial del presidente.

Viaducto de la Torre Bellesguard de Antoni Gaudí

En Bellesguard, Joan Rubió se encargó, principalmente, de la construcción del viaducto, pero, en un momento dado, tuvo que abandonar la obra para encargarse de la remodelación de la Seo de Mallorca, hecho que le permitió completar el proyecto a Josep Maria Jujol (enlace al artículo de Jujol), entonces un joven colaborador que se acababa de unir al taller de Gaudí. No obstante, la colaboración de Joan Rubió con Bellesguard trasciende el ámbito estricto del viaducto. También se puede rastrear, de manera indirecta, en otros dos proyectos menos conocidos.

Primer Misteri de Glòria en Montserrat

En primer lugar, su participación en el grupo escultórico del Primer Misterio de Gloria en Montserrat. Un encargo que le hizo a Gaudí la Liga Espiritual de la Madre de Dios de Montserrat (1903) En realidad tanto Gaudí como los hijos de María Sagués, la primera propietaria de Bellesguard, eran miembros de esta Liga, fundada bajo el auspicio del Circulo de Sant LLuç, institución de la cual Joan Rubio llegó a ser el presidente en dos ocasiones (1904-1906 y 1912-1914) En segundo lugar, la restauración de la capilla de Sant Pere de Clarà (1920), en Argetona, que, entonces había comprado Jaume Figueras i Sagués, tesorero del Círculo y el propietario de Bellesguard después de la muerte de María Sagués en 1907. Como podemos intuir por estas pequeñas pero reveladoras colaboraciones, Joan Rubió no sólo estuvo involucrado con Bellesguard a nivel arquitectónico sino también con la vida e intereses compartidos de sus primeros propietarios y el propio Gaudí.

La entrada Joan Rubió Bellver se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[bellesguardgaudi]

Joan Baptista Grau Vallespinós

Joan Grau (izquierda) y Antoni Gaudí (derecha).

Por Fernando Garcés.

(En catalán). Joan Baptista Grau i Vallespinós era 20 any més gran que Gaudí. Malgrat això sempre es van entendre de meravelles. Ambdós compartien l’interès per la religió però també per la història antiga, especialment de l’esfera cristiana i catalana. En l’àmbit religiós, Joan Grau va ser ordenat sacerdot el 1859 i, com Gaudí, es faria amic de Jacint Verdaguer, el bisbe Josep Torras i Bages i altres personalitats del panorama catòlic de la seva època. En l’àmbit històric, va formar part de totes les societats arqueològiques de les diferents ciutats on va residir, des de la primera, la de Tarragona fins a l’última, la d’Astorga, on va exercir de bisbe.

Joan Grau també va néixer a Reus i va residir un temps a Tarragona, com gairebé tots els col·laboradors de Gaudí. La gran majoria van conèixer al mestre quan ja era un arquitecte consagrat, però amb Joan Grau la seva amistat és molt més antiga. Es remunta a la seva època d’estudiant d’arquitectura, poc abans de 1878, any en què va obtenir el títol. Aquesta és l’època en què també va començar la seva relació amb Eusebi Güell, el seu altre gran mecenes, i diem “altre” perquè, encara que en menor mesura, Joan Grau també va ser un dels protectors del jove geni, i la principal causa, com aviat veurem, per la qual Gaudí acabaria construint la Torre de Bellesguard.

A l’inici de la seva amistat, Joan Grau exercia de canonge i vicari general de l’arxidiòcesi de Tarragona i va ser ell qui li va encarregar la seva primera obra: l’altar del Santuari de la Nostra Senyora del Sagrat Cor, coneguda popularment com a Església de Jesús i Maria[1].Estudis recents suggereixen que el jove Gaudí també donà indicacions per arreglar el jardí del convent, avui desaparegut. Aquesta seria, per cert, l’única obra de Gaudí realitzada a la seva estimada Tarragona. Es tracta, a més a més, de la primera obra de l’artista, dissenyada el 1877, quan encara era estudiant i finalitzada després de la benedicció del temple, l’any 1879. L’encàrrec va sorgir arran de la mort de la mare de Rosa Egea Gaudí, l’única neboda de Gaudí, fet que va convertir a Gaudí en el seu tutor legal. Per fer front a l’educació de Rosa, que estudiava a l’escola de Jesús i Maria, el jove geni va proposar a Joan Grau la realització d’aquest altar. Es van imaginar aleshores que, una dècada més tard, els dos s’ajuntarien de nou per enllestir la construcció de tot un palau episcopal?

A l’inici de la seva amistat amb Gaudí, el futur Bisbe d’Astorga ja feia gala d’interessos que també fascinaven a Gaudí, com l’estudi de l’arquitectura cristiana i la “renovació litúrgica” a través de revistes que editava el mateix Grau. A més a més, el futur bisbe col·laborà amb l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i començarà a fundar diferents d’escoles religioses per fills d’obrers. Dues dades rellevants quan recordem que l’arquitecte reusenc va arribar a ser vocal de la junta directiva d’aquesta associació i que Joan Grau disposarà al seu testament que els diners de la venda de Bellesguard fossin destinats als fills dels obrers de Reus. A continuació explicarem les circumstàncies de tan peculiar testament.

Joan Grau nombrado Obispo de Astorga.

El 1886, Joan Grau, va ser nomenat bisbe d’Astorga, ciutat de Lleó on va seguir cultivant els seus interessos, fundant un Museu Arqueològic diocesà, així com algunes escoles i una revista. Pel seu càrrec li corresponia viure al palau episcopal, però l’edifici va ser destruït per un incendi poc després de la seva arribada. Sense dubtar-ho, va encarregar la construcció del nou palau al seu amic i compatriota Gaudí, qui el visitarà en onze ocasions, durant quatre anys. Van ser unes estades ben prolífiques, tant en l’àmbit estètic com religiós. Com ha escrit Gijs van Hensbergen, un dels principals biògrafs de Gaudí, l’arquitecte reusenc “es passava hores discutint de litúrgia amb Grau. El bisbe el va animar a llegir L’Année Liturgique, de Dom Guéranger, que es convertiria en un text clau per Gaudí i ocuparia un lloc d’honor en la seva biblioteca junt amb l’autografiada L’Atlàntida (del seu amic comú Jacint Verdaguer) Anys després, va dir que aquell havia sigut, probablement, el període més influent en la seva vida professional”[2].

Per desgràcia, no sabem de què més van parlar els dos amics. Un tema, en especial, ens interessa: el palau de Bellesguard, última seu del rei Martí I, el monarca que va ser amic del Papa Luna i de Sant Vicent Ferrer. Resulta difícil imaginar que no parlessin d’aquest palau quan recordem que, l’any 1888, mentre Gaudí estava construint el palau d’Astorga, Joan Grau va comprar la finca de Bellesguard. El terreny en aquell moment, era propietat de l’Església de Sant Just i Pastor, on, per cert, es conserva l’arxiu de la història de Bellesguard, gràcies a la donació de Joan Gualbes, poeta i militar que va residir a les seves ruïnes durant al voltant de 1714. Recordem, així mateix, que aquesta Església era un lloc on Gaudí acostumava a practicar cant gregorià.

Segurament, el fet que Joan Grau fos bisbe va facilitar la compra. Pensem que Joan Grau va realitzar aquesta adquisició pensant en el seu retir. Malauradament, la mort el sorprendrà a 1893. Gaudí que, aleshores, estava a Astorga, es va fer càrrec del seu enterrament, així com de les seves últimes voluntats, una de les quals, com ja hem dit, fou la construcció d’una escola pels nens pobres de Reus amb els diners obtinguts per la venda de Bellesguard[3]. La venda, però, es va retardar en el temps fins a 1900, quan la va comprar Maria Sagués, viuda d’uns altres amics de Gaudí: Jaume Figueres i els seus fills.

Palacio episcopal de Astorga (izquierda) y la Torre Bellesguard (derecha).

Coneixen la profunda relació humana darrere d’aquests dos edificis, és impossible no comparar el palau episcopal d’Astorga amb la Torre de Bellesguard, però aquest no és el lloc per entrar en detalls arquitectònics. De totes maneres, comentarem almenys la hipòtesi de Jan Molema, un dels principals estudiosos de Gaudí i assidu visitant de l’edifici. En el seu llibre Gaudí: The Construction of Dreams[4], el capítol dedicat a Bellesguard conclou amb el que ell mateix anomena “a rather fantàstic assumption” (“una assumpció força fantàstica”)…

  Com és ben sabut, Gaudí, després de la mort del seu amic Joan Grau, va abandonar Astorga deixant inacabat el pis superior i el terrat. Les relacions de l’arquitecte amb les autoritats locals van ser tan dolentes que aquest fins i tot va cremar els plànols del projecte final perqué ningú el pogués enllestir[5]. No sense esforços, l’actual terrat es va completar a 1913, amb solucions més modestes, per operaris que no tenien cap relació amb Gaudí ni cap dels seus col·laboradors. Ningú sap quina era la idea original de Gaudí. Ara bé, segons Jan Molema, la superposició dels dos edificis relacionats amb Joan Grau, és a dir, el palau episcopal, en la seva concepció original, i el palau de Bellesguard “is exactly the same. Bellesguard would perfectly fit in the Astorga estate even better than what was actually built there” (“és exactament la mateixa. Bellesguard podria perfectament ajustar-se en el terreny d’Astorga fins i tot millor del que s’hi va construir realment”).

Una hipòtesi massa fantàstica? Probablement, però, en qualsevol cas, ens recorda la profunda relació d’ambdós edificis amb les principals persones darrere la seva construcció, dos amics de tota la vida, que van envellir junts parlant dels mateixos temes religiosos i històrics.

[1] AmicsdeGaudi (21 febrer de 2017), 130 anys de l’unica obra de Gaudí a Tarragona, www.amicsdegaudi.com

[2] VAN HENSBERGEN, Gijs., Antoni Gaudí, Debolsillo, Barcelona, 2002, p. 141

[3] Per saber més d’aquest episodi, veure: Tarragona, J.M., (6 de desembre de 2008),“Tumba del Dr. Grau (1893)”, www.antonigaudi.org

[4] MOLEMA, J., Gaudí. The Construction of Dreams, Thieme MediaCenter, Rotterdam, 2009, p. 255. Veure també, p. 166: “En el primer projecte (d’Astorga), el cos principal del palau és un cub amb una piràmide al damunt. Aquest cos s’enfonsa lleugerament dins del terreny. Trobem l’estructura del cub i la piràmide de nou a Bellesguard i a la Casa de los Botins”, i, a la nota 210, Molema afegeix: “Aquesta coincidència reforça la meva hipòtesis que Bellesguard podria haver sigut dissenyada primer per Grau” (p. 309)

[5] Van Hensbergen, p. 143

La entrada Joan Baptista Grau Vallespinós se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[bellesguardgaudi]

Joan Baptista Grau Vallespinós

Joan Grau (izquierda) y Antoni Gaudí (derecha).

Por Fernando Garcés.

(En catalán). Joan Baptista Grau i Vallespinós era 20 any més gran que Gaudí. Malgrat això sempre es van entendre de meravelles. Ambdós compartien l’interès per la religió però també per la història antiga, especialment de l’esfera cristiana i catalana. En l’àmbit religiós, Joan Grau va ser ordenat sacerdot el 1859 i, com Gaudí, es faria amic de Jacint Verdaguer, el bisbe Josep Torras i Bages i altres personalitats del panorama catòlic de la seva època. En l’àmbit històric, va formar part de totes les societats arqueològiques de les diferents ciutats on va residir, des de la primera, la de Tarragona fins a l’última, la d’Astorga, on va exercir de bisbe.

Joan Grau també va néixer a Reus i va residir un temps a Tarragona, com gairebé tots els col·laboradors de Gaudí. La gran majoria van conèixer al mestre quan ja era un arquitecte consagrat, però amb Joan Grau la seva amistat és molt més antiga. Es remunta a la seva època d’estudiant d’arquitectura, poc abans de 1878, any en què va obtenir el títol. Aquesta és l’època en què també va començar la seva relació amb Eusebi Güell, el seu altre gran mecenes, i diem “altre” perquè, encara que en menor mesura, Joan Grau també va ser un dels protectors del jove geni, i la principal causa, com aviat veurem, per la qual Gaudí acabaria construint la Torre de Bellesguard.

A l’inici de la seva amistat, Joan Grau exercia de canonge i vicari general de l’arxidiòcesi de Tarragona i va ser ell qui li va encarregar la seva primera obra: l’altar del Santuari de la Nostra Senyora del Sagrat Cor, coneguda popularment com a Església de Jesús i Maria[1].Estudis recents suggereixen que el jove Gaudí també donà indicacions per arreglar el jardí del convent, avui desaparegut. Aquesta seria, per cert, l’única obra de Gaudí realitzada a la seva estimada Tarragona. Es tracta, a més a més, de la primera obra de l’artista, dissenyada el 1877, quan encara era estudiant i finalitzada després de la benedicció del temple, l’any 1879. L’encàrrec va sorgir arran de la mort de la mare de Rosa Egea Gaudí, l’única neboda de Gaudí, fet que va convertir a Gaudí en el seu tutor legal. Per fer front a l’educació de Rosa, que estudiava a l’escola de Jesús i Maria, el jove geni va proposar a Joan Grau la realització d’aquest altar. Es van imaginar aleshores que, una dècada més tard, els dos s’ajuntarien de nou per enllestir la construcció de tot un palau episcopal?

A l’inici de la seva amistat amb Gaudí, el futur Bisbe d’Astorga ja feia gala d’interessos que també fascinaven a Gaudí, com l’estudi de l’arquitectura cristiana i la “renovació litúrgica” a través de revistes que editava el mateix Grau. A més a més, el futur bisbe col·laborà amb l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i començarà a fundar diferents d’escoles religioses per fills d’obrers. Dues dades rellevants quan recordem que l’arquitecte reusenc va arribar a ser vocal de la junta directiva d’aquesta associació i que Joan Grau disposarà al seu testament que els diners de la venda de Bellesguard fossin destinats als fills dels obrers de Reus. A continuació explicarem les circumstàncies de tan peculiar testament.

Joan Grau nombrado Obispo de Astorga.

El 1886, Joan Grau, va ser nomenat bisbe d’Astorga, ciutat de Lleó on va seguir cultivant els seus interessos, fundant un Museu Arqueològic diocesà, així com algunes escoles i una revista. Pel seu càrrec li corresponia viure al palau episcopal, però l’edifici va ser destruït per un incendi poc després de la seva arribada. Sense dubtar-ho, va encarregar la construcció del nou palau al seu amic i compatriota Gaudí, qui el visitarà en onze ocasions, durant quatre anys. Van ser unes estades ben prolífiques, tant en l’àmbit estètic com religiós. Com ha escrit Gijs van Hensbergen, un dels principals biògrafs de Gaudí, l’arquitecte reusenc “es passava hores discutint de litúrgia amb Grau. El bisbe el va animar a llegir L’Année Liturgique, de Dom Guéranger, que es convertiria en un text clau per Gaudí i ocuparia un lloc d’honor en la seva biblioteca junt amb l’autografiada L’Atlàntida (del seu amic comú Jacint Verdaguer) Anys després, va dir que aquell havia sigut, probablement, el període més influent en la seva vida professional”[2].

Per desgràcia, no sabem de què més van parlar els dos amics. Un tema, en especial, ens interessa: el palau de Bellesguard, última seu del rei Martí I, el monarca que va ser amic del Papa Luna i de Sant Vicent Ferrer. Resulta difícil imaginar que no parlessin d’aquest palau quan recordem que, l’any 1888, mentre Gaudí estava construint el palau d’Astorga, Joan Grau va comprar la finca de Bellesguard. El terreny en aquell moment, era propietat de l’Església de Sant Just i Pastor, on, per cert, es conserva l’arxiu de la història de Bellesguard, gràcies a la donació de Joan Gualbes, poeta i militar que va residir a les seves ruïnes durant al voltant de 1714. Recordem, així mateix, que aquesta Església era un lloc on Gaudí acostumava a practicar cant gregorià.

Segurament, el fet que Joan Grau fos bisbe va facilitar la compra. Pensem que Joan Grau va realitzar aquesta adquisició pensant en el seu retir. Malauradament, la mort el sorprendrà a 1893. Gaudí que, aleshores, estava a Astorga, es va fer càrrec del seu enterrament, així com de les seves últimes voluntats, una de les quals, com ja hem dit, fou la construcció d’una escola pels nens pobres de Reus amb els diners obtinguts per la venda de Bellesguard[3]. La venda, però, es va retardar en el temps fins a 1900, quan la va comprar Maria Sagués, viuda d’uns altres amics de Gaudí: Jaume Figueres i els seus fills.

Palacio episcopal de Astorga (izquierda) y la Torre Bellesguard (derecha).

Coneixen la profunda relació humana darrere d’aquests dos edificis, és impossible no comparar el palau episcopal d’Astorga amb la Torre de Bellesguard, però aquest no és el lloc per entrar en detalls arquitectònics. De totes maneres, comentarem almenys la hipòtesi de Jan Molema, un dels principals estudiosos de Gaudí i assidu visitant de l’edifici. En el seu llibre Gaudí: The Construction of Dreams[4], el capítol dedicat a Bellesguard conclou amb el que ell mateix anomena “a rather fantàstic assumption” (“una assumpció força fantàstica”)…

  Com és ben sabut, Gaudí, després de la mort del seu amic Joan Grau, va abandonar Astorga deixant inacabat el pis superior i el terrat. Les relacions de l’arquitecte amb les autoritats locals van ser tan dolentes que aquest fins i tot va cremar els plànols del projecte final perqué ningú el pogués enllestir[5]. No sense esforços, l’actual terrat es va completar a 1913, amb solucions més modestes, per operaris que no tenien cap relació amb Gaudí ni cap dels seus col·laboradors. Ningú sap quina era la idea original de Gaudí. Ara bé, segons Jan Molema, la superposició dels dos edificis relacionats amb Joan Grau, és a dir, el palau episcopal, en la seva concepció original, i el palau de Bellesguard “is exactly the same. Bellesguard would perfectly fit in the Astorga estate even better than what was actually built there” (“és exactament la mateixa. Bellesguard podria perfectament ajustar-se en el terreny d’Astorga fins i tot millor del que s’hi va construir realment”).

Una hipòtesi massa fantàstica? Probablement, però, en qualsevol cas, ens recorda la profunda relació d’ambdós edificis amb les principals persones darrere la seva construcció, dos amics de tota la vida, que van envellir junts parlant dels mateixos temes religiosos i històrics.

[1] AmicsdeGaudi (21 febrer de 2017), 130 anys de l’unica obra de Gaudí a Tarragona, www.amicsdegaudi.com

[2] VAN HENSBERGEN, Gijs., Antoni Gaudí, Debolsillo, Barcelona, 2002, p. 141

[3] Per saber més d’aquest episodi, veure: Tarragona, J.M., (6 de desembre de 2008),“Tumba del Dr. Grau (1893)”, www.antonigaudi.org

[4] MOLEMA, J., Gaudí. The Construction of Dreams, Thieme MediaCenter, Rotterdam, 2009, p. 255. Veure també, p. 166: “En el primer projecte (d’Astorga), el cos principal del palau és un cub amb una piràmide al damunt. Aquest cos s’enfonsa lleugerament dins del terreny. Trobem l’estructura del cub i la piràmide de nou a Bellesguard i a la Casa de los Botins”, i, a la nota 210, Molema afegeix: “Aquesta coincidència reforça la meva hipòtesis que Bellesguard podria haver sigut dissenyada primer per Grau” (p. 309)

[5] Van Hensbergen, p. 143

La entrada Joan Baptista Grau Vallespinós se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[bellesguardgaudi]

Marie Curie

Per Fernando Garcés.

De vegades, és revelador mirar què passava al món al mateix temps que s’estava construint un edifici històric com Bellesguard i veure com el destí de diferents persones acaben confluint, més tard, en aquest edifici d’alguna manera. És el cas de Marie Curie, Antoni Gaudí i Lluís Guilera i Molas. Aquesta és la seva història entrecreuada…

L’any 1900, Gaudí inicia les obres de Bellesguard al temps que l’Acadèmia de les Ciències de França comença a finançar el treball de Marie Curie, qui havia patit, fins aleshores, moltes penúries.

El 1903, mentre la Torre Bellesguard comença a agafar forma, Marie Curie defensava la seva tesi doctoral obtenint cum laude. Poc després rebrà el premi Nobel de Física, juntament amb el seu marit, Pierre Curie, i Henri Becquerel, pels seus descobriments en el camp de la radioactivitat. Serà la primera dona a guanyar aquesta distinció. El 1906, esdevindrà la primera catedràtica a donar classes a la prestigiosa universitat francesa de la Sorbona.

L’any 1911, tornarà a rebre el Premi Nobel, aquest cop de Química, i ho farà sola, convertint-se en la primera persona a guanyar dos Premis Nobel. Aleshores Gaudí ja havia acabat Bellesguard (només faltaran els retocs que va fer el seu ajudant Domènec Sugrañes.

Paral·lelament, un jove català, Lluís Guilera Molas, va donant els primers passos per convertir-se en un dels metges més prestigiosos del segle passat. Es llicencia en medicina a Barcelona i obté una beca estatal d’ampliació d’estudis a Madrid on coneixerà al metge Ramón y Cajal. Obté el premi extraordinari de doctorat i la seva tesi publicada l’any següent guanya el Premi Ramon y Cajal. Becat per la Fundació Pere Esquerdo, fa diferents estades a l’estranger, especialment a Alemanya on es forma en Histologia.

Viatja a Berlín per aprendre més sobre el radi, el revolucionari element que ha descobert Marie Curie. Allà farà realitat el seu somni de conèixer a la científica que va emprar per primer cop el terme radioactivitat. Durant la seva estada a Alemanya, el jove Lluís Guilera i Molas (enllaç amb l’entrada de Lluís Guilera), aconseguirà els coneixements que el duran a convertir-se en un expert i pioner sobre aquesta matèria a tot l’estat espanyol.

Durant la Primera Guerra Mundial, amb l’ajut de la seva filla Irene, Marie transformà vint vehicles i instal·là equips de raigs-X mòbils per fer operacions de campanya als soldats. La iniciativa va contribuir a donar popularitat a la tecnologia de les radiografies que, des d’aquest moment, no deixarà de desenvolupar-se.

En aquests anys, Gaudí estava concentrat a les obres de la Sagrada Família, i fora d’elles, només va dissenyar dos monuments que mai es van construir, un dedicat a Josep Torras i Bages i l’altre a Enric Prat de la Riba.

El 1924, Marie Curie viatja als Estats Units per recaptar fons per les seves investigacions. Al mateix temps, el jove Lluís Guilera, compra a París les primeres agulles de radi emprades pel tractament del càncer, mentre treballava a l’Hospital de la Santa Creu. Eren temps de futur incert. El mateix 1924 és també l’any en què Antoní Gaudí, era colpejat i arrestat per la policia per enfrontar-se a l’autoritat durant una manifestació contra la prohibició de l’ús del català per part del dictador Primo de Rivera.

Durant la Guerra Civil, el doctor Guilera romandrà a Barcelona, protegint a casa seva aquelles preuades agulles de radi. Serà víctima de la repressió franquista, que li impedeix exercir la medicina pública per haver estat vinculat a partits catalanistes. L’any 1944, aquell prometedor metge que havia viatjat a Alemanya i París, ja pare de família, comprarà la Torre Bellesguard i hi instal·larà una clínica oncològica, un laboratori i la seva llar. Marie Curie havia mort el 1934, però el seu llegat seguia viu, juntament amb el de Gaudí, a Bellesguard.

La entrada Marie Curie se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[bellesguardgaudi]

Roger de Llúria

L’expansió pel Mediterrani.

Per Fernando Garcés.

Bellesguard és un gran llibre d’història. Per arreu dels jardins, i tant a les façanes com a l’interior de la casa, Antoni Gaudí deixa al·lusions a les glòries i les ombres del Casal de Barcelona, representades per Martí I, l’últim monarca d’aquest llinatge. L’altre gran protagonista és Roger de Llúria, el victoriós almirall de l’Armada Reial durant el regnat de Pere III el Gran, rebesavi de Martí I. La seva popularitat ha perdurat fins a l’actualitat. No només va fer possible la preeminència marítima a la mediterrània de la Corona d’Aragó sinó que, a més a més, va frustrar la invasió de Catalunya per part del monarca francès Felip III l’Ardit, a les batalles de les Formigues i el coll de Panissars. Com a recompensa als seus serveis va ser enterrat als peus del sepulcre de Pere el Gran al Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus.

Ilustración: Batalla del golfo de Nápoles, pintura de Ramón Tusquets i Maignon, 1885. La imagen muestra a Roger de Lauria aceptando la rendición de Carles II d’Anjou, el comandante de la flota francesa.

L’al·lusió al famós almirall la trobem en un mosaic situat a l’entrada de la Torre de Bellesguard. Pels seus vius colors atreu ràpidament l’atenció del visitant. A més a més, es repeteix als dos cantons de la porta principal. El mosaic mostra la frase que millor rememora l’expansió pel Mediterrani en temps del llinatge de Martí I.

Ens referim a la frase pronunciada després de la batalla naval del Golf de Nàpols, que tingué lloc el 5 de juny de 1284. El combat enfrontava a l’estol de Carles II d’Anjou, dit el Coix, amb les naus de Pere el Gran comandades per Roger de Llúria. En acabar, el rei francès era presoner del nostre protagonista. Segons la Crònica de Bernat Desclot, l’almirall, orgullós per haver aconseguit la victòria, va exclamar:

“Ne sol nom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d’Arago; ne encara no solamente galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d’Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d’Arago e de Cecilia” (capítol CLXVI).

En l’actualitat, la frase de Roger de Llúria s’acostuma a mencionar en una versió més reduïda, tal com que “a partir d’ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d’Aragó”. Aquests peixos representen el domini de la Mediterrània pel Casal de Barcelona. Recordem-los: Aragó, Catalunya, València, les Illes Balears, Sardenya, Sicília, Nàpols i, durant un breu període, al segle XIV, també els Ducats de Neopàtria i Atenes, dos territoris situats a Grècia. Eren els temps dels també famosos almogàvers, els soldats de fortuna que van fer cèlebre el seu crit de guerra: desperta ferro!

I ara tornem al mosaic. Ja hem vist el significat dels peixos amb la senyera. Ens falta explicar la lletra M de color groc, amb una corona al damunt. Aquest motiu s’ha interpretat de dues maneres. En primer lloc, com un homenatge al rei Martí I i a la seva segona esposa Margarida de Prades, senyors de Bellesguard. I en segon lloc, com un tribut a Maria Reina, la Mare de Déu. De fet, en mig d’aquests mosaics, al timpà de la porta de ferro, podem llegir la frase “Ave Maria Puríssima sense pecat fou concebuda”. En cas de ser correcta aquesta interpretació, el mosaic combinaria dues de les principals passions de Gaudí: l’història de Catalunya i la religió catòlica. D’altra banda, cal recordar que la realització d’aquest banc ceràmic va ser executada el 1916 per Domènec Sugrañes, un dels principals col·laboradors de Gaudí i, com ell, de marcada personalitat catalanista i religiosa.

La entrada Roger de Llúria se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[bellesguardgaudi]

Marie Curie

Por Fernando Garcés.

(En catalán). De vegades, és revelador mirar què passava al món al mateix temps que s’estava construint un edifici històric com Bellesguard i veure com el destí de diferents persones acaben confluint, més tard, en aquest edifici d’alguna manera. És el cas de Marie Curie, Antoni Gaudí i Lluís Guilera i Molas. Aquesta és la seva història entrecreuada…

L’any 1900, Gaudí inicia les obres de Bellesguard al temps que l’Acadèmia de les Ciències de França comença a finançar el treball de Marie Curie, qui havia patit, fins aleshores, moltes penúries.

El 1903, mentre la Torre Bellesguard comença a agafar forma, Marie Curie defensava la seva tesi doctoral obtenint cum laude. Poc després rebrà el premi Nobel de Física, juntament amb el seu marit, Pierre Curie, i Henri Becquerel, pels seus descobriments en el camp de la radioactivitat. Serà la primera dona a guanyar aquesta distinció. El 1906, esdevindrà la primera catedràtica a donar classes a la prestigiosa universitat francesa de la Sorbona.

L’any 1911, tornarà a rebre el Premi Nobel, aquest cop de Química, i ho farà sola, convertint-se en la primera persona a guanyar dos Premis Nobel. Aleshores Gaudí ja havia acabat Bellesguard (només faltaran els retocs que va fer el seu ajudant Domènec Sugrañes.

Paral·lelament, un jove català, Lluís Guilera Molas, va donant els primers passos per convertir-se en un dels metges més prestigiosos del segle passat. Es llicencia en medicina a Barcelona i obté una beca estatal d’ampliació d’estudis a Madrid on coneixerà al metge Ramón y Cajal. Obté el premi extraordinari de doctorat i la seva tesi publicada l’any següent guanya el Premi Ramon y Cajal. Becat per la Fundació Pere Esquerdo, fa diferents estades a l’estranger, especialment a Alemanya on es forma en Histologia.

Viatja a Berlín per aprendre més sobre el radi, el revolucionari element que ha descobert Marie Curie. Allà farà realitat el seu somni de conèixer a la científica que va emprar per primer cop el terme radioactivitat. Durant la seva estada a Alemanya, el jove Lluís Guilera i Molas (enllaç amb l’entrada de Lluís Guilera), aconseguirà els coneixements que el duran a convertir-se en un expert i pioner sobre aquesta matèria a tot l’estat espanyol.

Durant la Primera Guerra Mundial, amb l’ajut de la seva filla Irene, Marie transformà vint vehicles i instal·là equips de raigs-X mòbils per fer operacions de campanya als soldats. La iniciativa va contribuir a donar popularitat a la tecnologia de les radiografies que, des d’aquest moment, no deixarà de desenvolupar-se.

En aquests anys, Gaudí estava concentrat a les obres de la Sagrada Família, i fora d’elles, només va dissenyar dos monuments que mai es van construir, un dedicat a Josep Torras i Bages i l’altre a Enric Prat de la Riba.

El 1924, Marie Curie viatja als Estats Units per recaptar fons per les seves investigacions. Al mateix temps, el jove Lluís Guilera, compra a París les primeres agulles de radi emprades pel tractament del càncer, mentre treballava a l’Hospital de la Santa Creu. Eren temps de futur incert. El mateix 1924 és també l’any en què Antoní Gaudí, era colpejat i arrestat per la policia per enfrontar-se a l’autoritat durant una manifestació contra la prohibició de l’ús del català per part del dictador Primo de Rivera.

Durant la Guerra Civil, el doctor Guilera romandrà a Barcelona, protegint a casa seva aquelles preuades agulles de radi. Serà víctima de la repressió franquista, que li impedeix exercir la medicina pública per haver estat vinculat a partits catalanistes. L’any 1944, aquell prometedor metge que havia viatjat a Alemanya i París, ja pare de família, comprarà la Torre Bellesguard i hi instal·larà una clínica oncològica, un laboratori i la seva llar. Marie Curie havia mort el 1934, però el seu llegat seguia viu, juntament amb el de Gaudí, a Bellesguard.

La entrada Marie Curie se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.