carlesobiols

[carlesobiols]

Coup de chance

Ara fa tres primaveres de l’hivern escrivia sobre la que fins ara havia sigut la darrera píldora cinematogràfica del benamat Woody Allen, aquella apologia al cine genuí de tots els temps que desplegà servint-se de l’esquer del Festival de Sant Sebastià amb la peça de “Rifkin’s Festival”. En aquelles línies esbossava aforismes tan arxiconeguts en la seva colossal obra com ho han sigut les sensacions produïdes per la cinquantena obra d’aquest homenet d’estirp jueva -en efecte, no vull desaprofitar l’ocasió per remarcar la prodigiositat d’un entre tants- que ens torna a situar en aquella arcàdia parisenca del refinament estètic i intel·lectual, amb personatges embotits de tots els estereotips que permeten al director immiscir-se, d’antuvi, en la comèdia romàntica, per després desfilar per cert suspens innocu i acabar desembocant en un mar enrevessat que sols els cops de sort, les ironies de la vida, les fatals casualitats i la jocositat acaben lligant un desenllaç sorpresiu i capriciós.

“Coup de chance” -sí, torna-ho a llegir amb la boca encaramel·lada de carnositat francesa encara que no garlis l’idioma; el Woody tampoc parla la llengua de Baudelaire i ha rodat eminentment en francès aquesta penúltima delícia-, reprèn la línia d’un Match Point menys sinistre i glauc que el de l’humit Londres, potser a mercè de la fulgor del geni Vittorio Storaro, abrigant-se més aviat en la llum beige d’un París, és clar, tardorenc. Niels Schneider no és aquell Jonathan Rhys-Meyers de rictus impertèrrit, mirada gèlida i tendència mefistofèlica talment com si del Faust de Goethe es tractés, sinó més aviat un alter ego d’un director que es veu cinquanta anys enrere deambulant per allà on la seva indòmita avidesa per ensumar la vida el portava. Igualment, Lou de Laâge tampoc és aquella Scarlett Johansson desbordantment voluptuosa que a molts adolescents, tot just sortits de l’ou, ens va posar enfront el nostre primer mite eròtic. Però ambdues cintes conflueixen en l’adulteri, les vides paral·leles, les passions arrabassadores, les enveges desfermades, el delicat camí per la llibertat com a sinònim de conviure amb el desordre del desig, i en la constatació que el verb estimar sempre ha sigut el de més difícil conjugació: el seu passat no és perfecte, el seu present només és indicatiu i el seu futur sempre és condicional (Jean Cocteau).

Parafresajant ara a Salvat-Papasseit, em considero també -i modestament- com a home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental, puix tot ho he vist o viscut, segurament com el gran director, qui sabem que ha sigut i seguirà sent fins el darrer bri d’aire, pertinaç en les cristal·litzacions cinematogràfiques de les seves cabòries vivencials. I precisament per tot això i molt més faig apologia del seu cine, i m’agrada escriure’n; no fingeix amb circumloquis ni amb grans trames argumentals, menys encara amb atrezzos superflus i colossals posades en escena, sinó que narra amb absència de moralisme, respectant la intel·ligència de l’espectador i situant-s’hi al mateix pla per dir-te -a voltes posant més pa que formatge i sucant-hi el pa amb l’olor- que ell, com tu, com tots, sabem que en el trànsit vital l’atzar i la casualitat juguen el seu paper, i que en el joc de l’amor i el desig, tots som mortals fins el primer petó i la segona copa de vi (Eduardo Galeano). 

I el més enlluernador és que aquest vis à vis, aquest desacomplexadament fidedigne mirall, te’l posa algú que el proper 30 de novembre assolirà la fita de les 88 tardors. I res del que t’interpel.la aquest quasi nonagenari flaira a vellesa intel·lectual, a formol argumental, a esclerosi creativa, sinó que segueix encarnat de frescor, finíssima ironia, agudesa i picantor a cabassos. En aquest film, per fer-te veure que els capricis de l’atzar fan brollar allò més incontroladament salvatge en una mar on sembla regnar l’ordre. Per explicar-te que la conveniència d’una situació familiar aparentment sòlida i manifestament privilegiada, que el llampant estatus social parisenc farcit d’anodina significació i notorietat, que al cap i a la fi, la previsibilitat i comoditat d’una vida ordinària i conforme als estàndards convencionals, sucumbeixen a l’efervescència carnal, als camins tortuosos, als contraguions de la vida que mai ens han ensenyat a casa.

[carlesobiols]

A Vuchella

“Només un petó de qui jo estimava m’hauria bastat.

No dolç, sinó apassionat, interminable, com els de la darrera nit.

En una nit obscura” – Mercè Rodoreda

En el meu particular olimp d’àries i lieds on em flanquegen peces superbes com, entre d’altres, la Barcarolle d’Offenbach, Im Abendrot de Schubert, Mi par d’udire ancora o Les pêcheurs de perles de Bizet, s’erigeix de manera especialment fulgurant la musicalització que Francesco Paoli Tosti va escometre l’any 1903 del poema “A Vuchella” escrit per “Il vate”, el poeta profeta, el colossal Gabriele d’Annunzio. La idolatració devers al lletraferit dels Abruzzi (nat a Pescara el 1863) permetreu que me’l deixi per un altre dia, posant avui més èmfasi en el seu compatriota de la mateixa regió, en Tosti (nat a Ortona, el 1843), qui va brodar amb suma exquisidesa musical la famosa peça napolitana i que la llegenda diu que d’Annunzio va escriure al celebèrrim Cafè Gambrinus de Nàpols fruit d’un repte amb Ferdinando Russo. Aquest últim, prominent compositor d’algunes de les més belles peces en napolità, temptejà “Il vate” per si era capaç de crear una peça amb el seu dialecte que transcendís, amb aquella seducció i misticisme únics en el poeta profeta, els confins de la Campania i endinsar-se en les rugositats més íntimes dels cors dels italians, i sobretot, de les italianes.

És en algun moment imprecís d’aquell tombant de segle que els versos d’Annunzio cauen a  les mans de Francesco Paolo Tosti, homenet d’ulls blaus com el mar Adriàtic que el va veure néixer i veu de tenor lleuger i de qui el mateix Verdi no va dubtar catalogar entre les veus més tendres que Itàlia tenia en els últims trenta anys del S. XIX. Establert a la Cort Victoriana des de 1870, exercia de professor de cant de la família reial, organitzava tota mena de vetllades de tall aristocràtic, recitals privats amenitzats per suaus pianos i càndides veus líriques i en conjunt, aportava la calidesa mediterrània dels romanze da salotto a la mèdul.la de l’Imperi Britànic. I quelcom més: componia.

Dita faceta de compositor, respecte la qual es podia sentir eclipsat pels seus magnificents coetanis com Verdi, Puccini o Mascagni -per aquest últim, qui va portar la seva cèlebre Cavalleria Rusticana en un apoteòsic festí cortesà que consta a les cròniques de l’època-, provocà que mai arribés a compondre òperes al trobar el filó de la seva fecunditat en les citades romanze da salotto o parlour songs, en termes de l’Albió. Aquest gènere, d’implosió germànica a través del kuntslied -kunst: art, i lied: cançó-,  evoca cançons lleugeres, sentimentals, de melodies florides i enlluernadores com el dringar de les copes de xampany d’aquelles vetllades entre els murs de la reialesa britànica i que de ben segur esquerdaven la tant arquetípica flema britànica.

És en aquest terreny tan adobat dels romanze que Tosti va musicalitzar els versos napolitans del poeta italià, dotant la peça d’una categorització que no totes les melodies que feina sonar a la Cort Victoriana tenien atès que moltes d’elles partien més aviat de cançoners populars. Prendre els dolcíssims versos “Si' cómm'a nu sciurillo, tu tiéne na vucchélla, nu pòco pucurillo, appassuliatèlla”, a mig camí del simbolisme francès i l’esteticisme britànic amb el qual escrivia d’Annunzio, posar-hi unes suaus notes per a piano i arpa, i deixar que la vocalitat d’Enrico Caruso o Tito Schipa facin la resta és, ja em permetreu, onanisme pur.

L’erotisme que traspua d’Annunzio en descriure la boca de la dona talment com un pètal de rosa pompós i carnós que es manté impertèrritament bell més enllà de les avatars meteorològics i els compassos estacionals de l’any és una oda a l’esteticisme femení que transcendeix tot eventual pas del temps, erigint la boniquesa de la dona a la glòria eterna.

https://www.youtube.com/watch?v=3MIfJ_LOgQc

[carlesobiols]

À Rue Bonaparte

“J'aime l'insignifiant, le tangentiel, l'excursion latérale vers nulle part qui devient soudain révélatrice. L'idée que nous sommes en possession de la certitude, de la vérité, de la connaissance infaillible, alors qu'en réalité nous ne sommes qu'une bande de singes qui courent partout. Les gens qui pensent qu'ils sont connectés à quelque chose, alors qu'ils ne le sont pas vraiment.”

Jean-Luc Godard

Fins i tot un miop de mirada obnubilada per varis glops de Pastis marsellès ingerit en el seu comptoir decimonònic i llardós, pot ser capaç de guaitar no gaire metres enllà, la magnificència del quadrant d’or format pel Café de Flore i els Deux Magots sota l’atent esguard de la Basílica de Saint-Germain-des-Prés. A les antípodes de l’halo fúlgid, chic i pretesament intel·lectualoide que encara procuren emanar els arxiconeguts cafè brasseries del bulevard, -amb l’obstacle d’una enèsima bestiesa de l’avantguarda urbanística com és la Fontaine de l’Embâcle de la qual prefereixo desconèixer el nom del mestre d’obres-, s’hi amaga un d’aquells locals parisencs d’aparença escarransida, aurèola de neó desgastat i tendals embrutits on, amb el pretext de servir incessantment glops de xarops varis a clients poc ortodoxos, ofereixen tot el decalatge de tabaqueria que els francesos, -encara prosèlits en l’art de la fumarel.la-, desitgen.

El bar Le Quebec l’enarbora un d’aquells rètols color grana amb el Sancta Sanctorum terme de “tabac” talment com a esquer d’un bestiar del tot variat que practica el pelegrinatge a aquesta parròquia del vici. I si bé és cert que els vidres entelats del tuguri deixen entreveure el caldo de cultiu generat al seu interior, no ho és menys el fet que no deixaria de ser excessivament pretensiós abonar-se en l’art de la descripció o haver pretès capturar fotogràficament bafs, riotes i figures desmanegades abduïdes per aquella llum tènue i vaporosa. Allò cabdal, un cop més, és ser aquell espectre de mirada àvida que sense mai prendre part en l’escena principal, forma part de l’atrezzo general i captura amb la retina aquelles estampes més genuïnes que un sempre recordarà.

David Lynch sempre ens ha dit que ‘If you want to catch little fish, you can stay in the shallow water. But if you want to catch the big fish, you've got to go deeper. Down deep, the fish are more powerful and more pure.��� Em sembla una ressenya tan simple com alhora revulsiva d’entomar l’art de la contemplació que sempre, incansablement, procuro aplicar-me. Cercar aquell matís, capbussar-se en aigües ombrívoles, escapar dels convencionalismes i els dogmes que la societat postmodernista ens impregna. Al cap i la fi, creuar el bulevard i endinsar-me a Rue Bonaparte per retrobar en una cofurna adotzenada al cor de la refinament de la rive gauche la gènesi dels amors i desamors, de les confessions que eren inconfessables, dels burgesos vinguts a menys que malden per mantenir-se dempeus tot dringant copes esgrogueïdes i escopint fum com antany.

[carlesobiols]

Rifkin’s Festival

Encetar l’època més meravellosa de l’any pot tenir molts al·licients: l’ocre de l’entorn, el fullatge que vesteix els nostres bulevards, l’arribada del sacre beuratge del Beaujolais el tercer dijous de novembre, l’encendre la primera llar de foc de la temporada,...i la cita cinèfila anual amb el geni d’en Woody Allen. El capitost d’aquell cine que molts reclamem on el millor esquer és el de no moure’s per fer-ne el millor moviment. La icona personificada d’aquell qui la vida se’ns escapa i tanmateix ell roman impertèrritament al mateix lloc de partida d’ençà 50 anys tot contant-nos les seves particulars cebes i misèries existencials.

No cerqueu objectivitat tanmateix en les meves divagacions entorn a una figura amb qui m’identifico no sols pel seu hipocondrisme, la seva sensibilitat, la seva fal·lera en flanejar sota la pluja parisenca, el seu atavisme desenfrenat,...sinó també en la seva concepció vital de viure permanentment en una òpera buffa la qual defugim de veure’n els darrers compassos abans d’abaixar el teló per sempre. Emperò sí, la darrera d’en Woody és una enèsima píldora d’allò que tots sabem que ja ens contarà entorn a triangles amorosos que esqueixen les costures d’un matrimoni poc ortodox a trenc del desballestament definitiu quan la muller cau inexorablement embadalida pels atributs d’un jove i atractiu director de cine francès -Louis Garrell-, diana de tots els dards d’un cine que el geni ens vol fer veure com pretensiós, anodí, híper mediatitzat i mirall de la indústria cinematogràfica actual.

En contrast, el cornut marit interpretat per Wallace Shawn, un actor en cap cas fulgurant, però que encaixa a la perfecció en aquest alter ego que sempre cerca el mestre i que ha repescat del llunyà Manhattan de 1979 per recordar-nos novament que l’original és tornar als orígens, que la bellesa pressuposa vellesa. Hora i mitja d’onanisme abrandat per tots aquells qui cerquem en el setè art bona part de les respostes a tots els interrogants i hesitacions vitals. Cinta embellida, un cop més, pel joc de clarors i llums de Vittorio Storaro que aparenten ser tanmateix més mediterrànies que donostiarres en el petit París de l’atlàntic -amb el permís de Bordeaux- i que vesteixen un més que plaent viatge per la història del cine d’autor.

Bergman, Godard, Bertolucci, Fellini, Passolini,..autèntics fars d’aquest geni que n’ocuparà un lloc preeminent el dia que els seus temors hipocondríacs es materialitzin i expiri al seu apartament novaiorquès. Fins que això no succeeixi, en aquesta nova obra d’orfebreria fruit de tots els trencadissos llargament coneguts del director, el desmanegat i esquifit Shawn ens arenga a no defallir en el ferri compromís de reclamar els grans clàssics enmig d’aquesta furibunda i voraç maquinària cinematogràfica que mana avui dia. Rifkin’s Festival és una oda a tot això: al fer cine dins del cine. Al de veritat.

[carlesobiols]

Wiedergeburt durch die Bildung

En una de les incursions a les sempre delicioses i humanistes columnes matinals de l’idolatrat lletraferit Antoni Puigverd que hom practicà durant el ja llunyà estiueig, -a recer d’aquell ventijol que amorosia pins i alzines i vivificat per la flaire a salat que perfumava freus i estimballs-, vaig enlluernar-me amb un terme germànic que em meravellà: Wiedergeburt. Terme acunyat per Goethe, al·ludeix a la metamorfosi, al “renaixement del jo personal” que el paladí del romanticisme experimentà entre 1786 i 1788 durant el seu particular pelegrinatge per les despulles clàssiques i l’esperit rinascita del país italià.  

El cert és que, els records, tan els lírics com els funestos, envelleixen malament, a menys que, pels primers, al seu moment fossin viscuts amb frenesí ordenat, amb rauxa moderada. El desafiament consisteix, tal vegada, en l’avidesa perenne, en l’enriquiment pels porus de la pell, en el negar-se a deambular cap cot sense practicar el noble art de la contemplació. Maldar per tenir una visió amb polsims de la candor que de minyons teníem, pot acostar-nos en aquest ideal de viatge incessantment curiós per tal que ensems amb l’envelliment, dits records també embelleixin. Celebrar l’adveniment de les primeres fulgors de la tardor, de l’esclat ocre i del cruixit dels fullatges que aquesta primavera de l’hivern ens forneix, indefectiblement ens engalana el fur intern de manera més humanista, més íntima i més recollida per tal d’escapolir-nos de l’excessiva folgança estival que tendeix a ser pecaminosa puix ens convoca a la vida atzarosa i volàtil.

És sempre en aquesta època meva tant profusament desitjada per tant, que faig un clam amb especial èmfasi per tal de practicar el noble art del Bildung, això és, el cultivar-se a un mateix, i així, tal vegada, esclatar en aquest propi renaixement –Wiedergeburt durch die Bildung-. Proclamo que res mor a la tardor, ans al contrari, el nostre fur intern espurneja vivificat com en cap altra estació. Qui em coneix sap que sóc tossut, quasi bé obstinat, en aquesta idea marc que ha d’enquadrar la nostra manera de fer i viure, en la d’esmerçar els majors esforços en capbussar-nos amb el cor esbatanat en la mar grisa i freda que ja no és bressol de milions de banyistes estivals sinó de massa pocs esperits capaços d’entendre que, precisament, la mar parla més honestament a aquells que són suficientment coratjosos per llençar-s’hi amb voluntat d’ofec.

Henry Miller, potser un dels més sincers mentors que un pot tenir, escrivia, planerament, que l’objectiu en aquesta vida és la de ser conscient, sia ebri, serè, o divinament conscient, essent probablement dues cares de la mateixa moneda. En aquest estat de consciència divina, hom no té bri de dubte que aleshores el reialme del món existeix com un poema en si mateix. En efecte, si ens empeltem d’aquesta convicció vital, es comprèn que les filosofies de vida són vàcues, proclames anodines de dogmes, i que per contra, allò que incessantment alimenta la nostra existència és observar amb plena delectança i tremp hedonista tot allò que ens envolta, interna i externament. Desenvolupar un interès afamat per la gent, la literatura, la música,...per la riquesa del món, és la fita que ens hauria d’encegar amb més intensitat.

Aquest enfocament determinista cap al Wiedergeburt a través del Bildung, -i ara manllevant una de les al·locucions del mestre dels místics, l’enyoradíssim Leonard Cohen-, cal practicar-lo, com és obvi, repudiant dues de les majors malures de la contemporaneïtat: la frivolitat i la superficialitat. Cal ser seriosos, reposats, circumspectes i alhora tremendament encesos. L’equilibri existeix, hem de bregar-nos per ponderar entre la fermesa en els postulats i l’amabilitat en les formes, en el no caure en ser ombrívols, però així mateix en no caure en els vicis propis de la permanentment voracitat.

Despresos de cotilles excessivament morals, tal vegada és l’època idònia per reprendre pàgines de la nostra pròpia novel·la, inundar-la de noves i fecundes emocions viscudes a flor de pell per esdevenir, amb el pas del temps, a un estat de memòria vital que ens esclareixi el present, subordini el passat i ens faci habitable el futur. És en aquest crepuscle tardorenc però en aquesta albada personal quan hom pot procurar emprendre viatges que només tenen bitllet d’anada i així seguir regant la terra fèrtil del nostre propi pòsit i articular un fil coherent d’allò que som i de la manera que ens hem forjat.

[carlesobiols]

Tot roda i s’estanca

Sense posar límits a l’esperit libèrrim que a tots ens ha de recórrer l’espinada, en termes generals, arrecerar-se del tímid fred nadalenc a Gràcia sols podia -i pot continuar tenint justificació en ple febrer- si és per endinsar-se en algun estatge raonablement modernet per deixar-se humitejar i enlluernar pel noble art del llúpol i la conversa, per triar i remenar entre els múltiples comerços de barri que fan les delícies de la gent que encara creiem, -per dogma o per complaença veïnal-, en el comerç just i de proximitat, o bé per buscar aixopluc en tal vegada un dels més estimats santuaris  cinematogràfics de la capital.

Si el motiu d’anar als Cines Verdi, a més, és per complir amb el regal anual que ens ofereix per desembolicar el mestre dels mestres, la teva vesprada pot vorejar l’experiència catàrtica.  En Woody Allen sols produeix tres tipus de films: excel·lents, molt bons o bons. Les dues darreres categories, molt presumiblement, en base a escorrialles de projectes inacabats o dèries inconnexes del geni i que, en qualsevol cas, tot aspirant a director de cine deleja atènyer i ordenar en algun moment de la seva refotuda vida sols al sortir de l’acadèmia i així evitar quedar confinat en el més fosc ostracisme.

Admeto ja sense més dil·lacions que ens trobem amb l’enèsim drama existencial –passable, ni boníssim ni superb- que ens planteja l’autor novaiorquès. Hi ha pòsit existencial, esquinçament emocional i actituds tan histriòniques i inestables com la mateixa sínia –quins pebrots que no s’accepti el manlleu nòria- de Coney Island que no para de rodar. El matrimoni Winslet-Belushi, això sí, flaira en les intimitats d’aquella llar que flameja més o menys a raó de la palpitació dels dos grans triomfadors del film i ens ofereix un panorama força acurat de les dissorts de la unió conjugal. De la resta de personatges, i molt especialment del pusil·lànime Timberlake –aprenent de poeta de bragueta- i la seva veu en off, millor no donar-ne gaires senyes; de veritat no hi havia ningú amb més ímpetu i saber fer?

No, definitivament no som davant d’una obra que explosioni frases que et menaran a agafar el teu dietari personal i anotar-les, però si vas a mirar-la saps que no faràs un lleig al vell  cicerone de Brooklyn que et retrobes un cop a l’any i que no se’t presenta amb un bòtil de mam sota el braç per contar-te les seves cebes neuròtiques sinó amb una cinta d’hora i mitja que et recordarà com en pot ser de decebedora i alhora gratificant aquest misteri anomenat vida. Perquè sí, tal i com encara postula l’estratosfèric George Steiner, els estereotips no són més que veritats cansades.

[carlesobiols]

So long, Leonard

En un dels milers i merescuts tributs que t’han fet, Leonard, deien que la teva veu s’ha apagat com una apaivagadora fressa, lentament, com aquell qui discorrent per un llac quebequès va sentint la teva fonedissa veu apagant-se en la profunditat del bosc. Potser he esperat aquest darrer xiuxiueig de to aspre per a sentir de veres la impetuositat d’escriure’t unes línies, ara que aquesta brama elegant -educada en la poesia lorquiana- finalment sols ens roman com a record.

Ploro el teu deixar d’existir, el no-ser, i maleeixo la insensibilitat d’aquells –crec que pocs- que sols es fixen en la teva senectut per a validar la teva mort; són els mateixos que han trivialitzat la cultura i juguen a ser artistes i pensadors quan en realitat no produeixen més que fullaraca inconsistent.

Fa massa poc vas regalar-nos el teu testament vital i musical, tot il·luminant fins a la darrera espurna el trànsit emocional dels desorientats. You want it darker és una magna meditació sobre la mort i el silenci deista, el darrer exemple d’aquesta capacitat d’anunciar els presagis més funestos amb elegància i savoir faire. Fins al darrer bri d’aire has complert amb una de les teves conviccions vitals irrenunciables: àdhuc en expressar la derrota comuna, procurem fer-ho dins dels límits estrictes de la dignitat i la bellesa.

Amb la teva partença deixes orfes diverses generacions que t’hem reconegut com a genuí vigilant sentimental, aquell a qui sempre podies recórrer perquè eres algú qui sabia molt de què anava aquest misteri de la vida i sabia encara més com explicar-t’ho. La teva enteresa, especialment en els crònics episodis depressius, és un far sempre resplendent. Amb tu hem tingut la sensació que es pot ballar fins al final de l’amor i de la vida, a través de la bellesa però també del pànic, com un violí en flames. Perquè sí, la clau d’aquesta existència és la d’aproximar-se al màxim a la llum, però sense arribar-se a cremar mai. I així fins a arribar a la nostra finitud.

Amb aquells tons assossegats i l’embruix dels versos que des de l’adolescència escrivies, vas començar a musicar evocacions poètiques amb una delicadesa excepcionalment íntima i humana. Sis acords de guitarra han sigut suficients per acompanyar una veu rasposa però tendre, tenyida de cinisme i sornegueria, a mig camí de la cadència del cant espiritual i l’art de la seducció. Les teves cançons han estat adorades tan per místics ascetes com per matrimonis que, amb el designi de viure feliços, oblidaven el pas endimoniat i fugaç d’un llibertí pel llit conjugal al ritme de Dance me to the end of love.

Tu, millor que ningú, has fet sempre teu l’axioma de Sartre quan li deia a Beauvoir que entre ells hi havia un amor necessari, però que era convenient que també coneguessin amors contingents. Vas dir so long a la melositat de la carn escandinava amb un plany al cel, conscient que havies estat derrotat per la teva pròpia naturalesa lasciva, el teu fervent desig de resseguir l’escalfor d’altres dones. Però ho vas fer amb refinament, amb gallardia, lluny d’aquest esperit sicalíptic tan corrent d’avui dia, on el sexe també es deshumanitza.

En la sensacional biografia que et va fer la Sylvie Simmons, les innumerables fèmines que en alguna ocasió s’havien desvetllat enmig de llençols rebregats, testimonien la teva dimensió espiritual també en aquest aspecte. Traspuaves una aura encisadora, un magnetisme que arrossegava els encants de la bellesa femenina –a la qual, per cert, mai hem de deixar de rendir-li eterna admiració-.

Ara sabem que te’n vas anar plàcidament en el decurs de la nit, i que fins poques hores abans havies estat, -com solies dir-, ennegrint el blanc del paper. T’acomiadem des de la profunditat dels sentiments però alhora des de l’alabança de les al·legories, brandant el barret i sabent que l’amor no té cura, però que és la cura per a tots els mals. La vida és imperfecta, està plena d’escletxes, però és justament per allà on entra la llum. Ho tindrem ben present en aquesta recerca permanent de la bellesa.

תודה

[carlesobiols]

Café Society

Els nostàlgics estem ufanosos; amb Café Society el geni Woody Allen ens torna a tocar. Cert és que a vegades resulta complicat delimitar la tènue línia que separa l’estil d’un cineasta de la simple ensabonada d’idees ja explorades en un passat, però igualment és sorprenent el talent d’un octogenari que encara té l’esma i enginy de crear obres mestres amb les seves pròpies obstinacions i vel·leïtats.

Un cop més, aquelles atmosferes de temps ensucrats, mitificats i embalsamats de llums ocres i àmbars són el millor embolcall d’una convicció vital alleniana molt nihilista, és cert, però alhora exquisidament romàntica. Dues ciutats, Los Angeles i Nova York. L’anorreada, vàcua i pretensiosa contra la fulgurant i meravellosa ciutat dels gratacels, on el Café Society dels anys zenit de la Golden Age sembla més pura, lúcida i esperançadora.

És en aquest NY on Jesse Eisenberg, -l’alter ego d’en Woody, caminador panteixós de camins plens de somnis daurats i desencantat del Hollywood que el seu remot tiet va voler mostrar-li-, on instaura el temple de peregrinatge nocturn d’un ampli espectre d’aristròcrates, polítics, artistes, vividors i muses de bellesa incommensurable vestides als postulats de Coco Chanel. És també en aquest esplèndid local on Blake Lively, tremendament pomposa i sensual, es deixa cortejar per aquell homenet d’esmòquing blanc i corbatí que sembla haver pogut sobreposar-se a l’endimoniada carambola amorosa –i familiar- viscuda a Califòrnia, amb una Kristen Stewart certament coqueta.

És tan infundat sentir-se malenconiosament atret per èpoques passades que resulta plaent i encoratjador assaborir productes tan tendres i evocadors com els que és capaç de continuar produint el novaiorquès. Aquells qui restem emmetzinats pels gustos antics, cada nova obra d’en Woody –amb Midnight in Paris com a eclosió catàrtica-, ens transporta a un perenne locus amoenus del qual mai volem acabar de desempallegar-nos-en.

[carlesobiols]

“Life teaches you how to live it if you live long enough”

Cinc anys del decés d’una artista inclassificable segons els cànons deshumanitzats de les primeries del corrent segle, una bèstia musical presa en un cos pretèrit. Una ànima miscel·lànica de Billy Holiday, Dinah Washington o Sarah Vaughan que cantava sense sedaços ni moldejaments de cap mena, esgarrapant les més mordaces i existencials lletres de les pròpies entranyes amb una potència vocal aclaparadora. La reina del soul que mai pretengué ser-ho i que des de les primeries de la seva carrera refusava tot imaginari que la pogués situar en uns anys vista, al zenit del panorama musical, va deixar-nos orfes fa un llustre.

La producció d’Asif Kapadia sobre la seva vida, -o per alguns malvida-, mostra amb una proximitat alhora que revel·ladora també encriptadora, el cosmos intern d’Amy Winehouse. Lluny d’escatir amb plenes garanties la vulnerable dona que hi havia darrere aquella immensa cantant, hom després de visualitzar-la pot tenir la certesa que en efecte els genis, sigui el camp que sigui, són un esquer tant fàcil d’atraure els més assedegats tafaners de vides alienes com tant difícil de treure’ls-hi l’entrellat. És justament aquesta exacerbada pressió mediàtica que va aconseguir tenallar per després engabiar un esperit massa sui generis. L’Amy mai s’havia amagat d’aquest pànic a la maquinària ferotge de la fama. Ja en les primeres entrevistes assegurava que mai podria arribar a suportar el que eventualment podria implicar ser una estrella del món de la música; una convicció vital que va plasmar en la seva tristament darrera interpel·lació periodística al diari Telegraph, tot admetent que sentia pànic de pujar als escenaris. Aquell balanceig a voltes més contingut, a voltes més desinhibit davant de centenars, després milers, d’espectadors, ocultava una timidesa alhora que bonhomia sense precedents. Què hi havia latent rere l’estètica crepé dels anys 50 i 60 i aquell folgat monyo beehive?

La seva última aparició en un estudi de gravació de la mà de qui havia sigut un dels seus mentors, el majestuós crooner Tonny Bennett, denotava la debilitat d’una dona assedegada de referents humans dignes. El seu pare, no gens benparat en el documental, usurer i mercantilista, sembla que s’apropià ufanosament de tots aquells impropis deures de naturalesa artística de la seva filla, menystenint, massa sovint, les reals necessitats d’aquella qui estava cridada a enfonsar-se en una endèmica depressió. Va veure’s obligada embriagar-se de la vida, en el sentit més integral de la mateixa, incloent-hi tota la seva cruesa i fins al darrer compàs de música. Va rendir-se a ella pretenent encarar la mort amb valor convidant-la després a una darrera copa, com postulava el gran Edgar Allan Poe. Epopeia del Back to black.

[carlesobiols]

Polsims filosòfics de Paolo Sorrentino

Si Jep Gambardella ens va aparèixer amb la moderada supèrbia d’elegant cínic i amb el propòsit encara incert, d’encendre dins nostre qualque interruptor emocional ubicat entre l’avorriment vital, el tedi, la melangia, l’èxtasi o el spleen més baudelairià, Fred Ballinger, compositor retirat de música clàssica, ens vol partícips de passejades matinals per les valls que confinen un selecte balneari alpí, -darrer resort d’aquell octogenari que abraça amb rigor i estoïcisme un futur tenyit de nostàlgia i abatiment-. Se’ns convida a un ritme pausat, de dolce far niente, d’aquell qui sap que de la mateixa manera que és humà perquè té memòria, sap també que pot viure justament perquè oblida, o fingeix fer-ho.

La giovinezza, -a la qual crítiques lleugeres li han atribuït ser no més que un compendi de les escorrialles de l’obra mestra La grande bellezza- insisteix en el propòsit de mirar d’aconseguir que, a través del contacte amb la bellesa que ens rodeja, hom sempre tingui el fervent desig d’obrir-se a les meravelles d’un darrer epíleg vital intens, per més que s’estigui a les acaballes de l’existència carnal, que no espiritual. Una assumpció plena de la nauseabunda condició humana que a tots ens tenalla i de la que tant Sartre ens ha arribat a il·luminar, emplaçant-nos a cercar coratge per a afrontar la certesa del nostre propi finiment.

I és així, amb aquesta mística de l’heroïcitat fecundada amb l’hedonisme, que Paolo Sorrentino ens proposa un plàcid passeig, quasi ingràvid, al llarg i ample de la vellesa, l’amistat i aquella manera d’observar subtil i malenconiosa del món, on s’accepta estar trist, però no esfondrat, apàtic però no moribund. I és que recordant les paraules de Camus dirigides al mateix Sartre tot recordant-li que “constater l’absurdité de la vie ne peut être une fin, mais seulement un commencement [...]. Ce n’est pas cette découverte qui intéresse, mais les conséquences et les règles d’action qu’on entire”, més que mai cal entendre que les grans ments estan obligades a recórrer el camí fins al final. No existeix cap contradicció entre aquesta manera d’afrontar la vida, -la que broda Michael Caine-, i la pròpia vellesa, en la mesura que el futur sols es pot formular des del record i el motor vital pot ser, paradoxalment, fruit del dol i l’aflicció.

Som presos d’aquesta malaltia de transmissió sexual que és la vida (Leonard Cohen dixit), emperò qui enyora amb amor, té dolces tristeses, així que reprenem el viatge tants cops com sigui menester tot refent la motxilla emocional que ens pesa. Aquest pot ser el precís darrer moment d'un somriure o d’aquelles fulgors que encara s’encenen endins al contemplar, -com els dos galants del film citat-, la carn tendra, nua i dolça d’una sublima damisel·la tot endinsant-se en aigües compartides. Que no es desaprofiti, la vida és breu i som temps; et fas vell aviat, i tardes molt en fer-te savi.