castellsipalaus - Tumblr blog

[castellsipalaus]

Läckö Slott

El castell de Läckö (Läckö Slott, en suec) és una mansió barroca coneguda per haver estat a partir de 1615 la residència del mariscal Jacob Pontusson De la Gardie, descendent del diplomátic francès Pontus De la Gardie, que va estar al servei de Dinamarca i Suècia al segle XVI.

La construcció del castell, a la vora del llac Vänern, es va iniciar el 1298, quan el bisbe de Skara Brynolf Algotsson hi va posar les bases d'un castell fortificat, tot i que llavors segurament no era més que un promontori envoltat d’edificis més aviat senzills. La seva importància va raure en el fet que estava situat estratègicament al mig de la seva diòcesi.

Quan la reforma luterana va arribar a Suècia, el castell va ser confiscat a l'Església i el 1527 es va convertir en una possessió de la Corona, sota el regnat d’en Gustav I Eriksson, artífex de la independència de Suècia el 1523. Més tard seria conegut com Gustav Vasa, incorporant el cognom familiar, en referència al seu escut d’armes. 

El fill de Jacob Pontusson, Magnus Gabriel, només tenia 30 anys quan es va fer càrrec del títol i les propietats del seu pare, cap a mitjans del segle XVII. Va començar una extensa ampliació del castell de Läckö, i l’edifici actual és essencialment fruït de la seva reforma.

Al llarg de la seva vida, Magnus Gabriel Pontusson De la Gardie es convertí en el governador del regne, acumulant els més alts càrrecs civils i militars, i dirigí Suècia cap a una política belicista que empobrí el país.

Al segle XVIII, el castell de Läckö va acabar revertint de nou a la Corona i va ser concedit al comte Carl Gustaf Tessin el 1752, diplomàtic i ambaixador, a més a més de protector del científic Carl von Linné.

El 1810, la Corona va tornar a adjudicar el castell, aquesta vegada al general Carl Johan Adlercreutz, protagonista de diverses campanyes bèliques davant Rússia des de finals del segle XVIII i líder d’un cop d’estat en el que va intentar coronar-se rei. No obstant, un altre candidat va cenyir-se la corona sota el nom de Karl XIII el 1809. Läckö potser va ser el premi de consolació.

Actualment, Läckö Slott pertany al patrimoni nacional suec i el pati del castell acull representacions operístiques durant l’estiu.

[castellsipalaus]

Muiderslot

El castell Muiderslot fou en els seu orígens un peatge fortificat situat a la desembocadura del riu Vecht. Construït cap al 1280 pel comte d’Holanda Floris V, dominava la ruta comercial cap a Utrecht.

Aquest fet devia ser controvertit, perquè el 1296 Floris va ser capturat durant una cacera i tancat al mateix castell durant cinc dies, els que va trigar a intentar escapar. La fuga va fracassar i el comte va morir després de rebre vint-i-dues ganivetades.

Mort el constructor del castell, l’arquebisbe d’Utrecht el va conquerir el 1297. Poc després, cap al 1300, sembla que va ser arrasat per un altre arquebisbe, el de Malines, qui probablement va fer servir les pedres de Muiderslot per ampliar el castell de Vreeland.

El comte d’Holanda, Zelanda i Hainaut Albrecht I de Wittelsbach, que també era duc de Baviera, el va tornar a bastir a finals del segle XIV al mateix lloc i tractant de reconstruir-lo amb el mateix traçat, encara que sembla que al lloc encara quedaven les ruines del castell.

Al segle XVI, un grup d’erudits i literats es reunia al castell, en el que es va anomenar Cercle de Muider (Muiderkring, en neerlandès). No obstant, sembla que les reunions que s’hi feien eren només estades de vacances, doncs el castell no tenia sistema de calefacció i a l’hivern era gairebé inhabitable.

A finals del segle XVIII, França va ocupar els Països Baixos i el castell es va convertir en una caserna, però posteriorment va ser abandonat i es va anar deteriorant. No obstant, a principis del segle XIX va ser utilitzat com a dipòsit de municions i com a presó, però va tornar a ser abandonat.

Les disputes sobre el futur del castell van condemnar-lo primer a la demolició, després es va intentar vendre’l per aprofitar les seves pedres per a la construcció i posteriorment es va estudiar la seva restauració, la qual cosa va reeixir per convertir-lo en una de les seus del Museu Reial holandés (Rijksmuseum).

[castellsipalaus]

Dunnottar Castle

El castell de Dunnottar és situat a sobre d’un penya-segat a la costa nordest d’Escòcia, entre Stonehaven i Aberdeen. Les seves ruïnes són datades al segle XV, però els seus orígens es remunten als anomenats “segles foscos”, una època prou àmplia per fer que les llegendes envoltin el seu emplaçament.

El protagonisme de Dunnottar sorgeix en el moment en que Escòcia es debatia per mantenir la seva independència envers Anglaterra, el poder de la qual s’havia estès per les illes britàniques des de la invasió normanda del segle XI, amb l’excepció de les terres de l’antiga Caledònia.

El segle XVI fou crucial en la imminent l’annexió d’Escòcia a Anglaterra, doncs va servir com a refugi per a les Regalia of Scotland, les joies de la Corona escocesa, símbol de la seva independència.

Les guerres religioses van coincidir en el temps amb la coronació de Jaume VI com a rei d’Anglaterra a principis del segle XVII. En aquella època, els anomenats covenanters, seguidors de la fe presbiteriana molt arrelada a Escòcia, s’hi van refugiar i van resistir els setges dels exèrcits del rei.

El 1651, durant les Guerres Civils angleses, les joies de la Corona escocesa van ser treslladades de nou al castell de Dunnottar. Quan les forces de lord Oliver Cromwell s’apropaven, un grup de dones va aconseguir treure-les del castell, que finalment va ser ocupat, i amagar-les.

Més tard, al 1685, una nova rebelió fallida va portar un munt de presoners al castell, on van morir en condicions inhumanes. El lloc on eren tancats, l’anomenada Whig’s Vault, era una dependència que, després de complir amb la seva funció com a masmorra, va rebre el malnom de "Presó Negra”.

Al segle XVIII, el castell va ser abandonat quan els seu senyor, l’Earl Marischal of Scotland, del clan Keith, va canviar la seva residència. El càrrec era un dels principals d’Escòcia. Fou creat el 1160, va adquirir la dignitat d’earl al segle XV i va ser suprimit degut a la participació en l’aixecament jacobita del 1715 per part del darrer de la nissaga en ostentar el càrrec.

Des de llavors, les pedres que queden han estat escenari de llegendes autòctones, com la de la Dama Verda, que es remunta als temps dels pictes, els antics habitants de les Terres Altes d’Escòcia, i foranes, doncs ha estat escenari de películes com Victor Frankenstein o Hamlet, personatges que poc ténen a veure amb Escòcia.

[castellsipalaus]

Schloß Wernigerode

Si res caracteritza el castell de Wernigerode, situat a les muntanyes del Harz, a l’est d’Alemanya, és la seva forma arrodonida, fruït d’una reforma que va emprendre a finals del segle XVII el comte Enrst zu Stolberg-Wernigerode, amb l’objectiu de fixar-hi la seva residència.

Els orígens del castell es remunten al segle XII i fan d’ell un punt de pas per als emperadors alemanys que viatjaven fins al Harz a caçar. Llavors ja va ser bastida com una fortalesa, per fer que fos un lloc segur per als senyors del Sacre Imperi Germànic.

Les reformes que es van acometre al llarg dels segles, van fer que al segle XV l’Schloß Wernigerode adquirís trets gòtics tardans, i al segle XVI fos reconstruït en estil renaixentista, del que encara queda una torre esglaonada.

La Guerra dels Trenta Anys, al segle XVII, quan el castell ja tenia trets clarament barrocs, va afectar a la fortalesa, motiu pel qual es va acometre la reforma del comte Ernst, que va començar a introduir els principals trets que atorgarien al castell la seva singularitat.

Cap al 1716, l’església del castell, documentada des del 1259, es va convertir en parròquia per ordre del comte Christian Ernst, que donava servei religiós a tots els habitants del castell i als habitants de la ciutat de Wernigerode. L’església actual data de les dècades de 1870 i 1880, doncs l’edifici barroc va ser tirat a terra el mateix 1870 i s’hi va construir a sobre. La parròquia va deixar de funcionar el 1952, sota el règim comunista de l’Alemanya Oriental.

No obstant, l’actual construcció de la fortalesa és fruït d’una reforma més profunda mercè a l’ascens social del comte Otto zu Stolberg-Wernigerode, qui el 1867 es va convertir en el principal mandatari de la província prussiana de Hannover, més tard en ambaixador prussià a Viena, per convertir-se després en vicecanceller del Reich i viceprimer ministre de Prússia com a mà dreta d’Otto von Bismarck.

L’arquitecte Carl Frühling va ser l’encarregat d’interpretar l’historicisme de l’època i el castell va experimentar una gran transformació entre 1862 i 1885, que li va permetre fer que el seu perfil sigui admirat des de ben lluny, a més a més de donar-li un interior ple de detalls.

[castellsipalaus]

Castell de Santa Pau

El castell de Santa Pau es remonta en els seus orígens documentats al segle IX, quan aquest topònim pareix esmentat per primera vegada. No obstant, l’actual castell, de planta quadrada i assentat sobre el promontori rocós on és situada la població homònima, va començar a ser bastit cap al segle XII.

En aquell moment, els senyors de Finestres, pertanyents al llinatge familiar dels Porqueres, van concedir en feu el castell de Santa Pau a la família del mateix nom. Al llarg de més de 60 anys, a cavall entre els segles XII i XIII es succeïren quatre castlans d’aquest llinatge, moment en que apareixen els senyors de Santa Pau, encara que el títol es presuposa que ja existia anteriorment.

Els Porqueres, en vendre’s a mitjan del segle XII el seu castell familiar a l’abat de Banyoles, van adoptar el cognom de Santa Pau i s’instal·laren a la Garrotxa, exercint-hi d’amfitrions del rei Pere el Gran en la seva campanya contra els francesos, que va acabar amb la batalla del coll de Panissars.

Diversos barons de Santa Pau van estar al costat dels reis de la Corona d’Aragó, com Ponç III, que participà a la campanya siciliana el 1297, o Huguet II, que reté homenatge el 1312 a Jaume II pels seus castells, inclosos els de Finestres i Santa Pau.

Més tard, al segle XV, la propietat de la baronia figura en mans de la família Oms. Probablement el primer baró de Santa Pau d’aquest llinatge va ser Berenguer V, que també ostentava la baronia de Montesquiu i era castlà de Cotlliure, entre d’altres títols.

A partir d’aquí, el llinatge d’Oms adopta l’afegit “de Santa Pau”. El primer en fer-ho va ser el fill d’en Berenguer, Guillem I d’Oms de Santa Pau, que morí el 1517. Posteriorment, en unir-se als Sentmenat, la baronia de Santa Pau restà en mans dels marquesos de Castelldosrius.

Actualment, el títol nobiliari és ostentat per una descendent de la família Sentmenat, la dissenyadora de moda Agatha Ruiz de la Prada i Sentmenat, que n’ocupa la vint-i-novena posició en la llista dels titulars de la baronia garrotxina. No obstant, el castell ja no pertany a la família, que el tenia en desús.

[castellsipalaus]

Festung Kufstein

La història de la fortalesa de Kufstein, al Tirol austríac, és sovint vinculada als colors de les banderes dels estats medievals i moderns que la van posseir, des dels blanc-i-blaus de Baviera fins als blanc-i-vermells d’Àustria.

Esmentada per primera vegada en un document del 1205 com a propietat del duc Lluís de Baviera i del bisbe de Regensburg, la fortalesa de Kufstein fou escenari de conflictes militars i objecte de disputes entre els estats alpins, especialment els ducats de Baviera i del Tirol. El 1336 fou per primera vegada un objectiu militar quan el margravi Carles de Moràvia va trobar-se bloquejat per la fortalesa en una persecució de tropes bavareses.

El 1342, la duquessa Margarida del Tirol va rebre Kufstein como a regal de noces del seu marit Lluís de Brandenburg, fill de l’emperador d’Alemanya Lluís el Bavarès. Va ser la primera vegada que fou vinculada al Tirol. No obstant, quan Margarida cedí tot el Tirol al duc Rodolf IV d’Habsburg el 1363, els bavaresos la van reclamar i van sotmetre Kufstein.

Després de la mort del duc Jordi el Ric de Landshut, el 1503, esclatà un conflicte entre les branques de l’Alta Baviera i del Palatinat bavarès de la dinastía Wittelsbach per obtenir la sobirania sobre Baviera. A la Guerra de Successió bavaresa, el duc de Borgonya i rei de romans Maximilià de Habsburg, que tenia la seva cort a la capital històrica del Tirol, Innsbruck, es posà a favor de la branca de l’Alta Baviera.

Com a governant del Tirol, a Maximilià l’interessava la conquesta de la vall inferior del Riu Inn, doncs obtenir el control del castell de Kufstein era de gran importància estratègica. El 1504 va aconseguir que Kufstein passés a mans de la Casa d’Habsburg. Maximilià es convertí posteriorment (1508) en emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic.

Després de gairebé 200 anys, una altra Guerra de Successió, l’espanyola, provocà que les banderes blnc-i-blaves de Baviera tornéssin a onejar a Kufstein. El 1703, el príncep elector Maximilià avançà contra Kufstein en el seu camí cap a Itàlia. No fou fins a finals del 1704 que va finalitzar el setge i Kufstein y la seva fortalesa van ser tornades a Àustria.

De bell nou, exactament cent anys després, Kufstein torna a caure en mans bavareses per decissió de Napoleó, qui concedeix a Baviera tot el Tirol. Aquesta situació es perllonga fins el 1814, quen el Tirol torna sota el domini austriac. Després de la Primera Guerra Mundial, la República d’Àustria es va vendre la propietat de la fortalesa, que va ser comprada per la ciutat de Kufstein, que n’és propietària des del 1924.

[castellsipalaus]

Hof van Savoye

La Cort de Savoia (Hof van Savoye, en neerlandés) és un palau renaixentista situat a la ciutat belga de Malines (Mechelen, en neerlandés), contruït al segle XV com a residència per als governadors dels Països Baixos, una possessió borgonyona, que en va acabar desvinculant-se quan el rei de França va absorbir definitivament els seus territoris dins del seu regne.

El 1452, el duc de Borgonya Felip el Bo, va encarregar la construcció de la Hof van Savoye com a part del seu pla per enfortir la presència de la Casa de Borgonya a Flandes. Aquest edifici d'estil flamenc es va completar el 1473, tot i que va ser remodelat i engrandit al llarg del segle XVI.

El palau va ser testimoni de canvis significatius en el poder i la política europeus, ja que una vegada extingida la casa de Borgonya va servir com a residència per als governadors de la Casa d'Habsburg, que van heretar el control dels Països Baixos arran del matrimoni de Maria de Borgonya amb l’emperador Maximilià I d’Àustria, avi d’un altre emperador Habsburg, Carles V, també rei de la Monarquia Hispànica com a Carles I.

El palau va tenir una ocupant tan destacada que l’edifici és també conegut amb el seu nom. Una filla de Maximilià I, l’arxiduquessa Margarida, va ser governadora dels Països Baixos a començaments del segle XVI. Però per als que es preguntin d’on ve el record al feu llavors vinculat al nord d’Italia, només cal dir que el darrer marit de l’arxiduquessa va ser el duc Filibert II de Savoia.

Durant l'ocupació francesa del segle XVIII, l'edifici va ser utilitzat com a presó i a principis del segle XX, la Hof van Savoye va ser restaurada i adaptada per albergar la Reial Acadèmia de Belles Arts de Malines. Aquest canvi de funció va marcar una nova era per a l’edifici, que va passar a ser un centre cultural i educatiu.

No obstant, la història de la Hof van Savoye no va estar exempta de desafiaments. Durant la Segona Guerra Mundial, l'edifici va patir grans danys a causa dels bombardejos. Tot i això, es va dur a terme una restauració extensa a la dècada de 1950, tornant a l'edifici gran part de la seva antiga glòria.

[castellsipalaus]

Castelul Valea Peleș

El castell de Peles (Castelul Valea Peleș, en romanès) és situat a la vall de Peleș, prop de la ciutat romanesa de Sinaia. Construït durant el regnat del rei Carol I de Romania, entre el 1873 i el 1914, és un edifici que combina elements de diversos estils arquitectònics, des del neorenaixement alemany fins el gòtic bavarès.

El castell, projectat pels arquitectes Johannes Schultz, Karel Liman i Carol Benesch, va servir com a residència d'estiu per a la família reial romanesa i en el seu perfil destaquen les seves torres punxegudes, els el·laborats dissenys ornamentals i una singular barreja de colors, que van des del blanc pur fins a tons càlids de groc i marró.

L’interior del castell compta amb més de 160 habitacions decorades amb opulència, on també es fusiones diferents estils arquitectònics i artístics, com espanyols, italians o turcs.

El seu impulsor va ser un príncep alemany de la dinastia Hohenzollern-Sigmaringen, que va assolir el càrrec de Domnitor el 1886. Aquest títol era equivalent al de príncep o gran duc i prové de la paraula llatina dominus. Va engrandir els territoris del país davant de l’Imperi otomà i Bulgària.

El castell de Peles acull una valuosa col·lecció d'art, que inclou pintures, escultures i objectes decoratius, molts dels quals van ser adquirits pels reis romanesos fins a l’abdicació del darrer monarca el 1947. A més, la biblioteca del castell acull una rica col·lecció de llibres antics i manuscrits.

Els terrenys que envolten el castell són ocupats per uns exuberants jardins, amb ornaments com fonts i estàtues. El castell es troba als Càrpats, la qual cosa li proporciona un impressionant teló de fons muntanyós.

[castellsipalaus]

Castel del Monte

A la regió de Pulla, que ve a ocupar el que és el taló de la bota que conforma la coneguda silueta d’Itàlia i la seva prolongació per la costa adriàtica amunt, es troba un castell de proporcions si més no curioses, ja que Castel del Monte té una planta octogonal les arestes de la qual resten connectades per vuit torres, també de forma d’octàgon.

El castell va començar a ser construït pels volts de 1240 per ordre de l’emperador alemany Friedrich II Hohenstaufen, doncs la Pulla formava part de les seves possessions, com a rei de Sicília que era des de l’any 1198, quan va ser coronat sent un infant.

La construcció del Castel del Monte es va fer probablement sobre l’emplaçament que prèviament havia tingut una fortalesa llombarda i més tard una de normanda, i molt a prop d’una antiga església, ja desapareguda, que també feia palesa al seu nom la ubicació a sobre d’una muntanya.

La Pulla va ser feta servir per instal·lar-hi població musulmana procedent de Sicília. El motiu d’aquesta deportació va ser una revolta, que va impedir que Friedrich enviés forces a la Cinquena Croada, tot i que va participar més tard a la Sisena, potser més motivat després d’haver-se casat amb l’hereva del regne de Jerusalem, Violant de Brienne, cosa que el convertí en monarca de la ciutat i el seu reialme, cobejat pels sarraïns.

Es va veure implicat en els conflictes entre güelfs i gibel·lins, en el que dues gran famílies germàniques, els Welf (defensors del Papat) i la seva pròpia, els Hohenstaufen (defensors del Sacre Imperi Germànic), van fer de la Península Itàlica un camp de batalla al llarg dels segles XII i XIII.

Friedrich va ser elegit rei d’Alemanya a Frankfurt amb només dos anys, però les lluites dinàstiques per la corona germànica van fer que fos allunyat a una mena d’exili a Sicília. Cap al 1215 va ser coronat de nou, però aquesta vegada com a emperador germànic, essent confirmat com a tal pel Papa Honori III el 1220. No obstant, va preferir quedar-se a les seves possessions sicilianes. Va morir a la Pulla cap al 1250, després de lluitar contra papes, rivals que també volien ser reis o emperadors i cabdills sarraïns que tenien l’ambició de fer-se amb Jerusalem.

[castellsipalaus]

Palau de Brejoeira

El palau de Brejoeira és situat al municipi portugués de Monçao, que és a tocar de la riba del riu Minho, on la tradició de la vinya és compartida amb Galícia mitjançant els vins albarinho molt característics de les dues bandes de la frontera.

La seva construcció, a la vall del riu Lima, va ser iniciada als primers anys del segle XIX, tot i que no va ser acabat fins el 1834. El projecte és atribuït a Carlos Amarante, un dels arquitectes més destacats que van treballar al nord de Portugal, però també José da Costa e Silva, autor del Palácio de Ajuda -el palau reial de la corona portuguesa durant el segle XIX- a Lisboa, amb el que té moltes semblances arquitectòniques.

El seu disseny, neoclàssic, és influenciat per l'estètica clàssica grega i romana. Aquest estil reflecteix la influència de la Il·lustració a l'època, caracteritzada per l'admiració per l'antiguitat clàssica i la cerca de la raó i la proporció en el disseny.

Brejoeiera va pertànyer originalment a Luís Pereira Velho de Moscoso, un aristòcrata proper a la casa reial, la qual cosa li va permetre obtenir l’autorització del rei João VI per emprende la construcció del palau. A la seva mort, el 1837, les obres van continuar sota la direcció del seu fill Simão, que va morir sense descendència, raó per la qual el palau va anar a parar a les mans de la familia Caldas de Lisboa, possessió que no va evitar que quedés abandonat i es degradés.

Cap al 1901, el palau de Brejoeira fou venut en subhasta pública. El comprador, Pedro Maria da Fonseca Araújo, un ric comerciant de Porto, va iniciar la restauració que va dotar a l’edifici d’un teatre i un hivernacle, mentre l’atri i l’escala van ser revestides de rajoles. A l’exterior es van renovar els jardins i els boscos circundants i d’hi va afegir un llac.

Foto: Creative Commons.

[castellsipalaus]

Palau dels reis de Mallorca

El palau dels reis de Mallorca fou construït pel rei Jaume II a Perpinyà a partir del 1276, quan asssumí la corona del nou regne instituït deu anys abans per Jaume I el Conqueridor.

Es tractava del principal centre de poder dels territoris que el nou regne reunia: les Illes Balears, els comtats del Rosselló i la Cerdanya, el senyoriu de Montpeller, heretat per Jaume I de la seva mare, Maria, i d’altres feus al nord dels Pirineus.

Al palau, que és protegit per poderoses muralles i un fossar, es van bastir jardins i diverses capelles, que foren consagrades en acabar-se el complexe cap al 1309, encara essent rei Jaume II de Mallorca, que va patir durant el seu regnat la pèrdua temporal dels seus territoris insulars a mans del seu oncle, Alfons III d’Aragó.

Recuperades les illes vers el 1291, en morir el rei aragonès i per una decisió arbitral del papat, Jaume II va continuar bastint el regne tant a Mallorca com al Rosselló. Va poder disfrutar del conjunt de la fortalesa acabada apenes dos anys, doncs va morir el 1311 i el va succeïr el seu fill Sanç.

Sanç I de Mallorca, que va ser rei en renunciar el seu germà gran a la corona per fer-se frare franciscà, va continuar la obra del seu pare i va iniciar el bastiment d’un poder naval basat en la insularitat de la major part del seu regne. Va xocar amb les institucions de Ciutat de Mallorca.

Mort sense fills el 1324, el succeí el seu nebot com a Jaume III, que de seguida va assumir el vassallatge respecte al seu parent, el rei Pere IV d’Aragó, al qual va donar suport en la conquesta de Sardenya i en la guerra amb la República de Gènova.

La Corona d’Aragó va voler annexionar-se de nou el regne. Pere IV va fer-se amb les illes el 1343 i amb els comtats transpirinaics el 1344. Jaume va cedir la resta de baronies al rei de França a canvi de suport per recuperar el seu reialme.

El somni reial mallorquí va acabar a la batalla de Llucmajor, el 1349, certificat amb la mort del Jaume III el mateix any. El seu fill va reclamar la corona de l’efímer regne amb el nom de Jaume IV, però no va tenir èxit i els seus territoris es van reincorporar a la Corona d’Aragó.

Després d’això, el palau dels reis de Mallorca de Perpinyà perdé protagonisme i només va ser una residència reial quan els monarques catalanoaragonesos visitaven els seus territoris de l’actual Catalunya Nord.

Les guerres entre les corones aragonesa i francesa al llarg del segle XV va fer que el palau-fortalesa centralitzés la defensa del territori. Entre 1538 y 1587, els reis Carle I i Felip II d’Espanya engrandiren el recinte amb les muralles de maons.

El Tractat dels Pirineus (1659), pel qual Espanya cedí els antics comtats catalans de Rosselló, Cerdanya, Vallespir i Conflent a França, va donar pas a la ocupació francesa. Durant aquesta, l’enginyer militar Sébastien Le Prestre, primer senyor i després marquès de Vauban, va reforçar el sistema defensiu del que encara avui és un recinte parcialment d’ús militar.

[castellsipalaus]

Zámek Lednice

El castell de Zámek Lednice, ubicat a la regió de Moràvia del Sud, a l'actual República Txeca, és una joia arquitectònica i cultural que ha deixat una marca inesborrable a la història de la regió. Aquest majestuós castell, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, es destaca per la seva impressionant arquitectura, els seus jardins exuberants i la seva rica història.

El castell té el seu origen al segle XIII, quan es va construir una fortalesa gòtica al seu emplaçament. Tot i això, l'aparença actual del castell és el resultat de diverses renovacions i expansions al llarg dels segles, que han combinat una barreja d'estils arquitectònics. Durant el Renaixement, el castell va adquirir elements de l'època, i més tard, al segle XIX, va experimentar una transformació significativa sota la influència del romanticisme.

Un dels aspectes més notables del castell és la seva arquitectura neogòtica, que li confereix una aparença de conte de fades. Les altes torres punxegudes, els balcons ornamentats i els detalls intricats creen una estampa impressionant. La façana del castell reflecteix la riquesa de la història europea i serveix com a testimoni visual de les diverses èpoques que ha experimentat.

No obstant, la grandesa de Zámek Lednice no es limita només a la seva estructura principal. Els vasts terrenys que envolten el castell són igualment impressionants. El parc paisatgístic, dissenyat al segle XIX, s'estén al llarg de quilòmetres i hi ha un llac, nombrosos ponts i pavellons decorats. Els visitants poden passejar per avingudes ombrejades, explorar jardins ornamentals i meravellar-se amb l'arquitectura dels edificis annexos.

Un dels punts destacats del parc és el minaret de Lednice, una estructura sorprenent que sembla transportar els visitants a terres llunyanes. Construït en un estil orientalista, aquest minaret va ser erigit com un homenatge als viatges exòtics del propietari del castell al segle XIX. La vista panoràmica des del cim del minaret ofereix una vista espectacular del paisatge circumdant.

La història de Zámek Lednice està estretament vinculada a la família dels Liechtenstein, que posseïa i va transformar el castell al llarg dels segles. La seva contribució a l'evolució del castell i els voltants ha deixat un llegat perdurable que es pot explorar a través d'exposicions i recorreguts. El castell ha passat per diverses mans al llarg dels anys, però la seva importància històrica i cultural ha persistit, convertint-lo en una destinació turística popular.

[castellsipalaus]

Palau Reial Major de Barcelona

La història del Palau Major dels comtes de Barcelona, després també reis d’Aragó, començà l’any 1116, quan s’esmenta per primera vegada per diferenciar-lo del Palau Menor, avui desaparegut.

El palau s’estenia des de la llavors catedral romànica, situada a un extrem de l’actual conjunt catedralici, fins a una placeta, la de Sant Iu, que queda a una de les sortides laterals de la catedral, a l’altre extrem de l’edifici religiós.

El conjunt conté diferents edificis, com el Saló del Tinell, ordenat construir pel rei Pere el Cerimoniós el segle XIV; la capella palatina de Santa Àgata, datada a començament del mateix segle, sota el regnat de Jaume II; i el Verger, un jardí porxat rodejat de diverses dependències que es comunicava amb el Tinell i que actualment forma part del Museu Frederic Marés.

També hi estan integrats en el conjunt les escales que donen accés al palau, lloc de reunió del Consell de Cent, govern de la ciutat, fins que aquesta institució no va tenir seu pròpia. Es tracta d’un dels llocs més característics del conjunt gòtic, ubicat a un racó de la Plaça del Rei.

Posteriorment, al segle XVI se li afegí el anomenat Mirador del Rei Martí, encara que aquest monarca va regnar a començaments del segle XV, com a darrer rei del Casal de Barcelona. Aquest edifici es caracteritza per la seva alçada i les galeries amb arcs de mig punt.

Un altre edifici que se li va afegir al conjunt durant el segle XVI va ser el Palau del Lloctinent, bastit a instàncies de la Generalitat de Catalunya, i que actualment és la seu del Arxiu de la Corona d’Aragó.

Les dependències del Palau Reial Major de Barcelona formen part actualment del Museu d’Història de la ciutat, que permet fer un recorregut pel subsòl de la Ciutat Comtal, on es troben restes arqueològiques d’època romana.

[castellsipalaus]

Bundeshaus

El Bundeshaus (Palau federal) és un edifici institucional ubicat a la ciutat de Berna, la capital de Suïssa. Com a estat federal, rep el seu nom no només en alemany, sinó també en les altres llengües oficials del país: Palais fédéral, en francès; Palazzo federale, en italià; i Chasa federala, en romanx, tot I que fins i tot té el seu nom en llatí: Curia Confoederationis Helveticae.

És un majestuós edifici que alberga la seu del Govern federal suís i és un símbol important de la política i la democràcia al país. El Bundeshaus es troba al nucli antic de Berna, ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO per la seva arquitectura medieval ben conservada i la seva importància històrica.

Fou dissenyat per l'arquitecte suís Hans Wilhelm Auer i es va construir en diverses etapes al llarg del segle XIX. L'edifici està format per tres ales principals: l'ala oest, l'ala est i l'edifici central. L’edifici acull el Consell dels Estats i el Consell Nacional, les dues cambres del Parlament. L'edifici central conté la sala de reunions del Consell Federal, el Govern executiu suís i altres oficines governamentals.

L'arquitectura del Bundeshaus és d’estil neorenaixentista. La façana està adornada amb escultures, relleus i detalls decoratius que fan referència a la història i els valors suïssos. La cúpula central és un element distintiu de l'edifici i es pot veure des de diverses parts de la ciutat.

A l'interior, l’edifici és igualment impressionant. La sala del Consell Nacional és una de les estances més notables, amb una decoració detallada. La sala del Consell dels Estats també és un espai impressionant, i les dues cambres legislatives hi cel·lebren respectivament les seves sessions.

A més de la importància política i arquitectònica, el Bundeshaus també és un lloc d'interès turístic. Ofereix visites guiades que permeten als visitants explorar els passadissos, aprendre sobre la història política de Suïssa i admirar la bellesa del seu disseny. L'edifici també acull una botiga de regals i un restaurant, cosa que el converteix en un lloc atractiu per als turistes i els ciutadans suïssos per igual.

El Bundeshaus és el símbol de l'estabilitat i de la democràcia que caracteritzen Suïssa, un país reconegut pel seu sistema polític federal i la seva neutralitat en afers internacionals.

[castellsipalaus]

Tantallon Castle

El castell de Tantallon ja no és la fortalesa construïda pel primer comte de Douglas a dalt dels penya-segats que s’enfonsen a les aigües de la ribera sud del Firth of Forth. Però sí és el prototipus de castell escocès amb fantasma.

Després d’un setge durant la invasió d’Escòcia per l’exèrcit de l’Oliver Cromwell, el 1651 va ser enderrocat en gran part, després d’haver sofert ja un enderrocament parcial ordenat pel rei Jaume V d’Escòcia a la primera meitat del segle XVI.

El 2008 un turista va prendre una fotografia del castell on es podia veure una figura presumptament vestida d’època (de la de Jaume V per ser més exactes). El fet de trobar un castell escocès amb fantasma no hauria de sonar tan inversemblant, però el diari londinenc The Times s’hi va fixar i es va parlar d’una taca de pols a l’objectiu del fotògraf.

Tantallon és una construcció única a Escòcia: les defenses del castell consisteixen en una única gran muralla que assegura el promontori. Els accessos sud-est, nord-est i nord-oest estan defensats naturalment per penya-segats marins i només protegits per muralles defensives relativament petites. Al sud-oest, un enorme mur de cortina bloqueja l'extrem del promontori, i forma el pati interior.

En esdevenir també comtes d’Angus, els Douglas van ser anomenats Red Angus i van aconseguir reunir alguns altres títols amb els que van bastir el seu poder a l’àrea d’East Lothian durant tres segles.

No obstant, durant el regnat de Jaume V, els Angus es van aliar amb Henry VIII d’Anglaterra i van organitzar un autèntic cop d’estat, amb captura del rei infant inclosa, cap al 1525. No obstant, el rei va fugir i va acabar organitzant el setge de Tantallon, que va tenir lloc cap al 1528.

A finals del segle XVII, el dotzè comte d’Angus va haver de vendre’s el que ja eren ruïnes per cobrir els seus deutes de joc. El nou propietari, que ja tenia a les seves mans algunes de les que havien estat possessions dels Red Angus, va deixar a l’abandó el castell i va permetre que les seves pedres fossin aprofitades per a la construcció.

Al segle XIX van permetre algunes obres de restauració i al segle XX van cedir-lo a les autoritats per continuar amb la conservació.

[castellsipalaus]

Schloß Hellbrunn

La ciutat de Salzburg va ser l’epicentre d’un ric estat eclesiàstic en el que l’arquebisbe esdevenia automàtic príncep i tenia autoritat secular sobre un territori que s’estenia més o menys per l’actual estat federat austríac de Salzburg.

El principat-arquebisbat es va instituir cap a principis del segle XIII, quan Eberhard II va crear diversos bisbats sota la seva autoritat feudal (Chiemsee, Seckau i Lavant).

Un dels prínceps-arquebisbes de Salzburg més destacats fou Markus Sittikus, qui va planificar la seva residència d’estiu a Hellbrunn amb l’arquitecte de la catedral, el mestre d’obres Santino Solari. Aprofitant que la muntanya Hellbrunner Berg proporcionava un gran cabal d’aigua, es va bastir un palau en el què els anomenats “Jocs d’aigua” van passar a ser es protagonistes.

Les tècniques hidràuliques aplicades als jardins de Hellbrunn inclouen enginyosos jocs aqüàtics: des de cèrvols que treuen aigua per la boca, una corona que balla impulsada per l’aigua o, una de les més conegudes, una taula de pedra amb sortidors d’aigua ocults als seients per sorprende als convidats del príncep-arquebisbe.

Dintre dels murs del palau, el parc de Hellbrunn acull 60 hectàrees d’espais verds, amb prats, estanys i parcs infantils replets de flors i un horitzó emmarcat per les muntanyes dels Alps. Originalment va ser un vedat de caça del príncep-arquebisbe.

No obstant, la riquesa episcopal derivada del negoci de la sal (Salz, en alemany) no va ser la raó de la construcció de Hellbrunn.

El predecessor de Sittikus, Wolf Dietrich, que a més a més era cosí seu, va ser el responsable de la construcció del Schloß Altenau, un altre palau d’esbarjo fora del recinte de la ciutat.

Wolf Dietrich va construir-lo per la seva amant, anomenada Salome Alt, i els seus fills. Sittikus, en prendre el poder, va rebatejar-lo com a Mirabell i va decidir bastir-ne una altra residència que fes perrdurar el seu nom i el seu poder.

La dignitat va perdurar fins a principis del segle XIX, quan va ser secularitzat i convertit en ducat sota l’autoritat de Ferdinand III de Toscana, fill de l’emperador austríac Leopold II.

[castellsipalaus]

Aalborghus Slot

El castell d’Aalborg (en danès: Aalborghus Slot) és una edificació construïda amb el sistema d'entramat de fusta (bindingsværk, en danès) sota el regnat del rei Christian III entre 1539 i 1555, tot I que inicialment es va bastir com una fortificació.

Abans de la intervenció de Cristian III, ja existia un edifici, situat al sud del castell i datat cap a la dècada de 1340. Havia estat propietat de la reina Margarida I de Dinamarca (Margrete Valdemarsdatter) i va ser el lloc on va morir el rei Hans el 1513 en un accident mentre muntava a cavall.

La reina Margarida de Dinamarca va bastir el gran estat escandinau del segle XV sorgit de la Unió de Kalmar, que li va permetre reunir a les seves mans el regne de Noruega, el de Suècia (que llavors s’estenia fins a l’actual Finlàndia) i el de Dinamarca. Va ser regent  des de finals de la dècada de 1380 fins a la seva mort (1412).

Abans de que Christian III asumís la corona, el seu predeccessor i pare, Frederik I, va voler demolir l'edifici original (1530) i convertir el monestir franciscà d'Alborg en un castell, una intenció que insinuava els canvis religiosos que estaven a punt d’arribar al seu reialme.

Fredrik I va ser el darrer monarca catòlic de Dinamarca i de Noruega. Tot i que mai va assumir la corona de Noruega, era anomenat rei dels Vends i dels Gots i rei electe de Noruega.

Finalment, la decisió va quedar en mans d’en Christian III, que va executar la voluntat del seu pare i la demolició va arribar el 1539 seguida dels inicis de la construcció del nou castell. Christian III va regnar com a rei de Dinamarca des del 1534 i com a rei de Noruega des del 1537, fins a la seva mort el 1559.

Durant el seu regnat, Christian va estrènyer els llaços entre l'Església i la corona. Va establir el luteranisme com a religió d'Estat en els seus regnes en unir-se a la Reforma Protestant, i va ser el primer rei de Dinamarca-Noruega.

Però la construcció de Aalborghus Slot no es va aturar. Es va construir una muralla al llarg del fiord Limfjord i, més tard, el 1633, el rei Christian IV va construir una ala nord davant del port, que es va utilitzar com a graner per emmagatzemar queviures. Més tard es va construir una ala oest amb la mateixa finalitat, per emmagatzemar altres subministraments, com carn i peix. L'ala orientada al sud es va edificar entre 1808 i 1809, però tot el que queda avui del castell original és l'ala est.