dosnietz

[dosnietz]

I tant

[dosnietz]

La noche de sus vidas

Se acaban de conocer. Muy guapos los dos. Interesantes. Literarios. Son las 4 de la noche, ya hace rato que se han enamorado. La conversación les ha llevado al punto final de la autoreferencia y la autoreverencia. Así pues, están hablando de la conversación en si, del extasis del que están gozando y de lo que se avecina. Porque se avecina algo enormemente bello. O no. El muchcacho piensa que es el momento para delcarar el amor, para demostrar devoción. Ella aceptará, y se fundirán en un beso galáctico. Pero él se excede, insatisfecho con la abstracción que comentan, y da otro paso atrás. Innecesario, letal, ¿involuntario? Se ve a sí mismo y a la chica desde arriba, y se compara con las mil historias románticas leídas o vistas de una noche igual que la que han vivido. Todo se vuelve mecánico. La excepcionalidad de la conversación y la conexion creadas parece desvanecerse desde la oscuridad de un emisferio izquierdo que congela el instante, lo disecciona y lo analiza. El momento, y él, ya están muertos. Todo esto ya se ha visto antes, ya ha sido registrado por Humanidad SA. ¿Qué hay aquí? Dos muermos, dos actores del drama cósmico repitiendo lo mismo de siempre. Amor predecible. Se han encontrado, bla, bla, bla. Habrá celos, o habrá perfección. Da igual. El muchacho se excusa, tiene que irse. La chica se queda de piedra. No volverán a verse.

[dosnietz]

Un mismo instante

La mujer del propietario se ha roto el fémur.

La vecina se ha roto un hueso.

Ha habido un grito muy fuerte en la escalera del cuarto.

Hola, necesito una ambulancia urgente, mi mujer ha caído por las escaleras.

Un gato se ha despertado de la siesta.

Átomos de colágeno y calcio se han despedido.

Ha nacido una soprano.

[dosnietz]

Brum Brum

No van ser els mals hàbits del pastisser el que el van portar a perdre la pastisseria. Tota la gent del carrer Grassot apreciava al Joel, o si més no la seva reposteria. Per la festa major del barri, amb l’ajuda de la dona i les dues filles, preparava centenars de crosants que repartia entre tota la mainada, i també entre els pares i mares d’esperit lleuger. A partir de les vuit del vespre, xapada la pastisseria, al Joel se’l podia veure caminant carrer avall. A aquella hora solia creuar amb el petit Toni, de cal Perelló, que anava cap a classe de piano. Aquell nen era probablement l'únic en tot el carrer que no entrava mai a la pastisseria. Mirava amb desconfiança al Joel, la qual cosa l’irritava. El petit Toni, menut, pur, infant, era l’únic ésser prou sensible com per penetrar en la greixosa façana del farsant i desxifrar els tèrbols colors amb què el Joel pintava els seus pensaments. Aquest doble reconeixement entre dos éssers tan antagònics creava una tensió rica, única i personalitzada, tan natural com l'odi que es professen un gat i un gos. Es fotien fàstic i per això optaven per conviure en silenci i distància. En qualsevol cas, tot quedava oblidat un parell de carrers més avall, on es dedicava a perdre monedes a la màquina escurabutxaques del bar Hilton, un bar de xinos. No es podia afirmar que l’exposició constant de cara al públic, la vacuitat del gest repetit o la manca de qualsevol il·lusió vital el tinguessin traumatizat, però bé era cert que, després d’haver perdut uns quants calers i ja assegut amb una copa de birra a la mà, la seva figura, ja totalment divorciada de la del pastisser carismàtic, es transformava en la visió que només els ulls del petit Toni podien veure: la d'una massa fosca, amenaçant, envoltada d’un silenci profund que només ell, entre sorolls de monedes fent clinc-clinc i una tele amb telecinco a tot volum, podia escoltar.

El pes de tots els crosants se li apilaven sobre les parpelles, que tot i això no cedien del tot. No cedien perquè una força misteriosa empenyia en la direcció oposada. Aquesta força era constant, lleugera, extremadament precisa, tan calculada com la temperatura a la que cremava el forn de la pastisseria.

Dintre seu tenia un pensament que es concretava en un dubte, el qual a voltes callava, però hi havia moments en què, desesperat, reclamava resolució immediata. Un es pregunta: no és entre la pressió executora que genera el desig immoral, i la conseqüent repressió exercida per la raó, on es genera tota la locura, però també tota la genialitat?

La realitat era que aquell home volia velocitat. La seva vida era estàtica, reclusa. Desitjava tenir el valor per agafar una moto i baixar el carrer ràpid, molt ràpid. Un dia va decidir treure’s el carnet de moto. La verdadera bogeria és el reconeixement que una suma de circumstàncies, partint totes elles del caos, puguin conduir a un home a prendre una decisió en un moment concret, i no en un altre. Va aconseguir treure’s el carnet, i es va comprar una Suzuki molt guapa. El primer dia de tenir-la, va esperar a que es fes tard per poder complir el seu somni. El sol es va esfumar, el Joel va pujar sobre la moto, i va començar a accelerar carrer avall. Va sentir l’adrenalina. Li va agradar. Ho va tornar a fer, amb la diferència que la segona vegada un nen, el petit Toni de cal Perelló, sortia disparat del portal de casa sense mirar. La moto anava a 80, i el límit permès eren 30. El nen va quedar tetraplègic, però va poder seguir tocant el piano. En Joel va anar a la presó. La indemnització va ser tan gran que la família va haver de vendre el mític negoci. La seva dona va començar a treballar en una altra pastisseria. Les seves filles estaven molt tristes. En Joel estava content, aquell petit fill de puta va rebre el que es mereixa.

[dosnietz]

Va saber que tota la seva vida havia tingut sentit gràcies a aquell moment de reconeixement. Els ulls se li van omplir de llàgrimes i el cor vessava de joia davant la multitud. El sacrifici i la desgràcia del passat van deixar d’aturmentar-lo. 

Aquell moment, però, mai va ser real, i va arribar al final de la seua vida amb lo únic que tenia: lo seu turment.

[dosnietz]

em rellisca la consciència

tant

com si tingués consciència

i volgués ser fora de mi

[dosnietz]

he perdut el tap

[dosnietz]

el primer dimecres de cada mes el governador baixa a la plaça acompanyat pels consellers i un equip de seguretat. Porta un maletí. En una mena d'altar, davant l'audiència formada pels representants del poble, el governador obre el maletí i n'extreu un ordinador. El diposita sobre l'altar i procedeix amb el discurs inaugural de la sessió democràtica assistida. El debat confrontarà les dues parts sobre un tema concret, per tal d'aplicar una legislació o una altra. La decisió final ve ponderada per diferents factors, i aquesta decisió pot ser binària o difusa. Els representants del poble presenten arguments a favor i en contra del tema discutit. Pot participar tothom qui vulgui, però només un pot alçar la veu. El poble és lliure d’organitzar-se com vulgui. El tema es discuteix i s'apunten els arguments en una pissarra darrera el governador, rodejat per filòsofs, científics i un teòleg que mai diu res. Durant la discussió, el diàleg és a tres bandes entre els dos representants del poble i els consellers del governador, màximes autoritats en els temes discutits.

Després de repassar un per un tots els arguments disposats, per part del poble i per part de l'elit, a favor i en contra, el governador procedeix a introduir-los manualment en un programa de l'ordinador. En un to cerimoniós i solemne, recita els passos que han portat a la humanitat a utilitzar aquest sistema democràtic assistit, i la importància de respectar el resultat final; acte seguit demana silenci i prem la tecla "Enter". A vegades tarda minuts, a vegades segons. Totes les mirades se centren en l’aparell. Ningú respira. És broma, tothom respira, la gent respira. En aquesta ocasió el programa ha tardat 15 segons en donar resultat: a partir d'ara els nyoquis seran ilegals a Catalunya.

[dosnietz]

Manifesta’t

Que no t’hi fixis no vol dir que no hi sigui. Ho tapes amb frases, fas activitats que potser ni t’interessen; tant li fa, la realitat sempre emergeix, sense el teu permís, ni el teu consentiment. La realitat només és lleial a sí mateixa. Fa temps que et passa, t’afecta, però desgraciadament no en tens el control, i cada vegada que es manifesta, tan real, cru i natural com el món és, tu ho interpretes com una clatellada, la venjança perversa del món per aquells anys de felicitat gratuïta. No t’enganyis més vailet, el problema sempre hi és, ets tu qui el fa eternament intermitent i insuportable amb les teves maniobres d’ocultisme. El pensament màgic no fa màgia. T'esforces a maquillar el que clarament és una persecució, i tu li'n dius "viure". T’amagues d’allò que et perseguirà sempre i que t’acabarà trobant, i no mous un puto dit. La teva ment: una esplanada immensa on es lliuren vàries batalles. Només centres l’atenció en aquelles on veus que hi pot haver victòria, on l’enemic i tu ja esteu fatigats però les circumstàncies, aquesta vegada, et faran guanyar, és qüestió de resistència. Aquí pots ser heroi, aquí tu i el teu cavall de guerra brilleu ben definits sota la mirada del sol invicte. De fet, t’adones, ni tan sols cal que el combat et sigui favorable. Tot el que vols són unes regles, una lluita controlada, arbitrada per aquest sol invicte que dicta i sentència. El caos t’és abisme.

No, no arriba la llum d’aquest sol on tu creus que no hi ha justícia. Són terres fredes al nord de Suècia, els peus s’enfonsen mig metre en la neu, no es veu res. Les batalles on tot està perdut, que ja han esdevingut setge, es donen en aquestes terres, la part més fosca i aïllada del camp de batalla, i sembla que no t’has adonat que l’enemic hi veu a les fosques, però tu no. I la justícia, i la igualtat de condicions? Algú t’ha de socórrer, algú et vindrà a socórrer! Tant se li’n fot al món de les teves condicions, malgrat que tu, caracteritzant abans amb orgull i ara amb vergonya el teu paper de protagonista de l’Univers, consideris que t’estan clavant el punyal per l’esquena, en un gir de guió que clarament no havia estat redactat per la teva ploma. Després has fracassat en el teu intent de congelar el temps, fer que res no passi, més aviat fer-ho veure. Patètic. Les teves idees i la teva tossuderia et mantindran a les foques, refredant-te, enfonsant-ne en una neu que no fa més que crèixer a mesura que passa el temps.

Manifesta’t. Empunya aquella daga que et van clavar a l’esquena. Posa’t llum a tot arreu i lluita amb ràbia, mostra’t anàrquic, cridant en les victòries i rient absurdament en les derrotes. Oblida't del sol invicte i compra’t una bona làmpara a l’Ikea: ho veuràs, per fi, tot clar. Manifesta’t i planta cara, que el combat va per llarg

[dosnietz]

Milagro Pablo Motos

Son las 22h, empieza “El Hormiguero”, nueva ocasión para exponer en el escaparate nacional los defectos de nuestra era moderna aliñados con el toque tradicional español, ofreciéndo al espectador un coctail de lo espectacularmente cutres que podemos llegar a ser como sociedad. El invitado de hoy es Nacho Cortés, cantante de Jerez, bastante escuchado en Jerez. El programa transcurre plácidamente: nada es demasiado gracioso, todos ríen. Por la carretera del humor, un Pablo Motos agrandado (nosotros se lo hemos permitido), todo pectorales, camisa remangada, derrapa y casi sale de pista en pleno chiste subido de tono, inapropiado, machista, hay niños Pablo. Lleva tanto tiempo haciendo el imbécil que ya no calibra la sutileza de su lenguaje, y él lo sabe: es cuando suelta el chiste flojo, es cuando una pequeña consciencia despierta, es cuando recuerda que un día fue la bomba, que dejó el cálido bar por el frívolo circo y su alma de humorista se evaporó por el camino. Pero todos aplauden y ríen jocosamente. La intención es que el barco nunca se hunda: nuestra sociedad está unida en este cometido y pone todo de su parte para que se perpetúe la envidiable velocidad de crucero que consigue mantener el puto programa temporada tras temporada. Tras El Prado, el mayor tesoro nacional ya es El Hormiguero. Will Smith es culpable y lo sabe.

Es la hora del puto mago. Nada mejor que un mago para rellenar la pantalla con más efectismo barato, lástima que los ciegos no verán nada. Luís Piedrahita sale con una sonrisa impecable y despues de un chiste sobre la ciudad de Jérez, un chiste realmente bueno, empieza con la antesala del truco: descripción, enigma, voluntario. Una vez todo dispuesto, el mago empieza la gresca y añade sal a un vaso de agua, lo remueve y lo vierte en un laberinto de tubos. Luís va comentando las fases del truco, recordando que al final del tubo, por arte de magia, el agua “elejirá” caer sobre una de las cartas préviamente dispuestas, y todos exhalarán un ‘Oooooh’ cuando reparen en que se trata de la carta escogida por el voluntario. Para ese entonces Pablo Motos ya será plenamente consciente de su fracaso, puntual como cada noche a las 22:38h. 

Sin embargo hoy el programa toma otro derrotero. Las miradas de toda España están puestas en un tubo por el que el agua fluye, cuando ocurre. 

Fue ese día. El agua se paró, frenó en seco. Bajaba con normalidad hasta que de repente, en un segmento de tubo, la mecánica de fluídos dijo basta. 

Al cabo de cinco segundos, Luis, legítimamente sorprendido, y exagerando una mueca que le pinta un "Qué coño" en toda la cara, se muestra tosco y da toquecitos al instrumento. Empieza la alquímia: el volumen de agua estancado y en rebelión contra la gravedad y toda física clásica, decide proseguir con su caprichoso fluir, ahora lo hace atravesando la pared del tubo cristalino en cuya superficie ni se divisa ni realmente hay agujero alguno, rompiendo así otras 79 teorías fisicas, destruyendo, machacando, socavando y erigiendo un McDonalds encima de lo que hasta ese día era la gran catedral humana, nuestra querida ciencia, nuestro apoyo y compañía desde que murió la fe, el bastión contra la soledad e inseguridad que el universo nos impuso. Ya no hay nada de eso.

El agua que ha conseguido escapar de su prisión de cristal se mantiene flotando en el aire, en una bola del tamaño de un puño, sin sostén alguno. Es magia. Acto seguido el fluído se alarga y empieza a serpentear en el aire. Todo el mundo callado. Los focos iluminan esa ondulación en el aire, en unos instantes bellos, bellísimos, como nunca antes se han alcanzado dentro o fuera de plató. Dejando el escenario, la serpiente acuosa se dirije hacia la pequeña grada de público, y lo hace lenta, suave, deliciosamente. La luz se refleja en los efímeros vértices de su cuerpo, que parece frágil, que es milagro, que de un fogonazo quedó preñado de belleza pura. Una vez situado encima de las cabezas de los espectadores, el chorro se contrae en una esfera del diámetro de un alfiler, y cuando su tamaño es mínimo explota. Sobre las cabezas de los espectadores empieza a llover bandas de arcoíris. Todos los colores estan presentes como nunca antes lo habían estado en nuestra realidad. Los preciosos arcoiris, densos, opacos, van cayendo y se deshacen entre sonrisas maravilladas. Hay quienes dicen (locos) que se vieron colores nuevos. La plebe es sabia y sigue en silencio, la comunión es total y el sentimineto predominante es de gratitud religiosa. Nuestro milenio no es proclive a los milagros, pero cuando llegan, uno sabe estar a la altura, será nuestro mecanismo inherente de la fe, que en esa espera eterna y secreta de lo trascendental, nos remolca sin dudas ni complicaciones a esa alegría mística cuando al fin llega la confirmación de Dios. Mientras el fenómeno ocurre, Pablo Motos estalla histérico:

“JODEEERR! ES UN MILAGRO!! OH! ES UN MILAGRO! MILAGRO!”

Su entonación es seca, violenta. Increiblemente torpe, increiblemente fuera de lugar. Nada más pronunciar dichas palabras los arcoíris se desvanecen y se acaba para siempre la magia.

Enhorabuena Pablo, tú solo lo has conseguido.

[dosnietz]

Assetjant la realitat de tant que m’hi acosto

com volent besar-la o ser dins seu

veig vergonya reflexada en els seus ulls

el present mai havia estat tan present com avui

i mai hauria desitjat una realitat

tan irreal com aquesta

si l’avui fos ahir

...

vull un cafè sol

però si pot ser

acompanyat de tu

[dosnietz]

pluges

Transformes la dolça mirada

a l’inesperat somni de carrer

en la més verda merda.

Doncs,

��            s’escapen de tu

les melenes del desig inútil

i del buit creat neix

un reflex patètic

que treu de tu

                         la gota.

[dosnietz]

colosus

...once your worth weighted, nothing will happen yet,

since

the kingdom doors only open at those who dare to reach the sacred fruits of existence,

and those who most suffered, won't be the most rewarded.

[dosnietz]

Ressaca

Sóc una vaca pasturant per un camp verd. Estic sola durant una estona. Vaig menjant herba, de tant en tant unes flors grogues molt bones i que dignifiquen el meu àpat. Em fa mal el cap, a les vaques també ens passa. Probablement perquè avui he dormit més del compte, i ara no em ve de gust mugir amb ningú. Apartada del grup, tranquil·la, callo i observo la natura. Les plantes que menjo són d’una naturalesa més pura que la meva. La seva vida és senzilla; la meva, massa complicada: tot són cabòries, dilemes, cruïlles. Els dies es fan infinits aquí a la muntanya, vivim en un continu impertorbable. Això em fa pensar en el meu final. De tant continu que és el temps, la vida passarà, la mort m’arribarà, i no tindré consciència d’haver viscut més d’un dia. Quina merda i quina resignació. Pet per aquí i pet per allà.

A poc a poc, però, sento com la lucidesa de la bona reflexió va despertant el meu esperit, i les meves ganes de pasturar augmenten. Sé que tota alegria s'esvaeix i que la reflexió no té poder contra el destí, però a la felicitat, polimòrfica, cal guardar-li lloc sempre, sigui quina sigui l’aparença sota la qual apareix. Pet per aquí i pet per allà.

Que bona que és l’herba.

[dosnietz]

Matins,

Que són tot un dia de tarda taronja,

Però amb un sol de llum tan blanca,

Que t'assenyala i et cega;

Potser perquè tanquis els ulls,

I miris la veritat a la cara;

Una veritat, que de tant xiuxiuejar-te,

Ja només xiuxiueig és.

[dosnietz]

Crónica de un forofo triste. Temporada 2017-2018.

Soy de los que piensan que lo menos importante del partido, al final, es el partido en si mismo, y que el fútbol puede ser un lenguaje para hacer interpretaciones útiles para la vida. Es un deporte trágico, en el cual sus aficionados desarrollan una identidad que permite diferenciar casi a nivel cultural unos equipos de otros. Cada escuadra tiene su simbología, sus protocolos, sus tótems, sus campeones. Son pequeñas sociedades, cada una con su psicología propia. Me gusta hablar de fútbol, y dramatizar, y yo quiero hablar de lo que he percibido en el entorno de mi equipo durante los últimos años, y de como se ha atenuado mi sensación de pertinencia.  

Lo que más me preocupa de la esfera blaugrana es la docilidad con la que se abordan nuestras derrotas. Ya van quedando lejos los años en los que pegábamos el grito al cielo cuando el equipo no ganaba, o simplemente no jugaba bien. Hay que respetar el reto. ¿Cuánto hace que no se encara una eliminatoria de la liga de Campeones con el hacha de guerra y el cuchillo en los dientes? Le hemos abierto la puerta al fracaso y hemos hecho de la derrota algo demasiado asumible, la hemos acogido y la hemos convertido en un lugar común, cuando lo que tocaba era rabiar y cortar cabezas. Porqué no estoy hablando de un momento puntual o excepcional, sino de un proceso prolongado en el tiempo y amparado por los sectores más derrotistas, pesimistas y, a fin de cuentas, más tóxicos de la iglesia culé. Y por desgracia, son mayoría. 

Aceptar la derrota es necesario, tan necesario como el arder del espíritu cuando esta se da. Hoy ya no hay ira, solo consternación y frases paliativas, y lo que extraigo de todo esto es que, en general, mi parroquia ha interiorizado que todo nuestro éxito y gloria, fueron sueños, y que al haber despertado de estos, hemos vuelto al punto cero, donde creemos pertenecer, en esa segunda fila donde la vida es más tranquila y el fracaso no es enemigo.

Se ha evaporado el espíritu del campeón.

Y yo no soy así. Yo quiero ganar siempre. Y si no gano, al menos ardo. 

[dosnietz]

Dos esquirols

De ben petit.

És estiu, fa molta calor a Empúries. Els pins se saben pins d'Empúries. El cel que es filtra entre les branques, la sequedat del migdia, l'amor a l'ombra... La despreocupació total de l'infant, l'absència absoluta de plans. Tot és present, tot és Empúries. Una inconsciència brutal, una vida basada en tenir sorra als peus, ferides als genolls i gelat a la panxa. Integració completa en l'ambient, simbiosis perfecte entre societat i natura. Pedra, nen, arbre.

De camí cap a enlloc, anem xutant la pilota. Dos esquirols ens veuen i es queden petrificats a la branca del pi, i el meu amic i jo ens quedem estàtics també. Es glaça el temps i els dos nens al·lucinen. Costa molt veure esquirols a Empúries, sempre hi ha massa gent. Fem passes discretes per veure'ls de més a prop, però esquizofrènics com bons animals de branca, fugen i màgicament desapareixen. En aquell moment un dels amics intueix alguna cosa. Sent la felicitat, la pot palpar. Aquella troballa, aquella espurna de sorpresa i alegria, ha culminat el que el nen podria esperar d'un matí perfecte. Els dos amics es passen una bona estona buscant i xiulant, desesperats per retrobar els esquirols, intentat establir comunicació amb aquelles criatures tan llunyanes i tan adorades. Rosegadors amb atributs de Déus. No apareixeran mai mes, i els dos nens ara ja estan gairebé tristos. Tan de bo hagués durat més aquell instant. Abans de marxar, però, guarden a la memòria amb tota la seva voluntat, gairebé serrant les dents, la branca exacte del pi exacte on aquell matí van aparèixer dos esquirols.

...

Molt de temps després aquell nen ja no és un nen i tot li costa. A la biblioteca, calcula, escriu, pensa en coses abstractes. Mil problemes l'ataquen per davant i d'altres, més covards, l'ataquen per l'esquena. Afogat, el món se'l menja. Necessita agafar una mica d’aire. Aixeca la vista i tanca els ulls, respira profundament. Quan els obre, ja és abril i per la finestra es veuen les copes d'uns pins que filtren un blau que comença a ser el d’estiu.

No sé quants anys han passat, però un altre cop, em trobo aixecant el cap i mirant bocabadat aquella composició hipnòtica. Començo a sentir coses dins meu, i el nen que aquell dia va posar tota la seva ànima en recordar la branca exacte del pi exacte, torna com un torpede des del passat, i em posseeix una tendresa que no recordava que existia. El retorn de la innocència, de quan la major preocupació a la vida era poder tornar a veure els esquirols.

Els ulls se m'humitegen i no sé què collons em passa, sol, entre llibres i un record massa real. No m'havia passat mai. No sé si alegrar-me o preocupar-me.

Al menys una cosa m'ha quedat clara.

Si algun dia em pregunten d'on sóc, diré que jo sóc d'Empúries.