escricmelic-blog

[escricmelic-blog]

8 Ago 18

Hi ha persones que són oasis. Deixeu que us ho expliqui millor. Com alguns sabreu, fa uns mesos vaig tenir un accident que m'ha fet parar de manera temporal en la majoria d’aspectes de la meva vida. La feina, la música, la fotografia, ballar amb ganes a casa, pujar a la bici, l’ús de l’ordinador, la velocitat del meu dia a dia. Des d'aleshores m'he vist empesa a emprendre un camí diferent. Un camí d'anar fent. I ja està. Anar fent. Anar caminant. Alguns dies bé, alguns dies no tant... Al principi era dur pensar, setmana rere setmana, que la propera era la bona, que em llevaria dilluns i tot seria al seu lloc. Vaig decidir alliberar­me d'aquest espècie de contracte intern. D'alguna manera, vaig acabar trobant un símil al camí d'estar cada cop millor. Vaig entendre que havia iniciat una travessa pel desert. Al desert els peus poden enfonsar­-se en la sorra, però no el suficient com per impedir­te seguir caminant. Al desert hi ha dunes que pugen amunt, i un cop a dalt, et fan rodolar fins el punt més baix. Però la calor t'obliga a seguir, i segueixes caminant. Diuen que el desert és infinit, sí, però en realitat no ho és. El camí correcte potser és cap al nord, potser cap al sud, però si segueixes caminant arribaràs a algun punt. Per part meva, tinc la sort de caminar molt ben acompanyada. Precisament caminar és l'activitat que més he de fer, així que ja fa uns quants mesos que no fallem (els meus acompanyants i jo) a la cita de trepitjar sorra i pedres durant una hora i pico al dia. Ho fem pel camí de tota la vida, al Vallès, ben lluny de les terres de les dunes, on trobes veïns amb qui et saludes, ciclistes, corredors i gent que no et sona de res perquè feia temps que no caminaves pel poble. Bé, m'he deixat un detall pel final, no per això menys important: entre bicicletes, bambes de córrer i mirades de no­sé­qui­ets­però­hola, també pots trobar, acompanyats dels seus amos, més aviat companys, gossos de tots els tipus. Com deia, hi ha persones que són oasis. També hi ha moments que ho són. I cançons. I trossos de plàstic amb forma d'olla plens d'aigua al pati. I per sort, d'oasis n'estic coneixent molts. Però avui volia explicar­-vos-­en un en particular. En una de les caminades diàries de llum taronja, vaig sentir un soroll al costat del camí i d'entre farigoles i bardisses va aparèixer un gos blanc, enorme, que em va passar pel costat tranquil·lament i va seguir baixant pel camí, en direcció contrària a la meva. Al cap d'uns metres va aparèixer una dona, acompanyada de dos gossos més, també grossos com el que m'acabava de creuar. Ella cridava ­- Neu! On ets? Vine! I vaig suposar que aquell era el nom del gos que havia sortit del bosc. A mesura que van passant dies i caminades, cada cop et sents més part del camí i et saludes amb tothom, fins i tot amb aquells amb qui creuaves mirades de no­sé­qui­ets­pero­hola. I això va passar amb aquesta dona, acompanyada sempre dels seus tres gossos grossos que baixaven pel camí, fent formació. De fet, primer ens vam agafar confiança la Neu i jo, la veritat, i unes setmanes més tard, a costa de les salutacions pròpies entre humans i gossos (no puc evitar saludar tots els animals que em creuo), vam acabar xerrant d'humana a humana (amb la dona, vull dir). Jo, per a ella, era l'amiga de la Neu, i ella, per a mi, la companya de la Neu. Passant els dies ens trobàvem i de vegades compartíem trossos del camí, xerrades curtes gairebé sempre al voltant de les seves tres gosses, totes elles amb noms de fenòmens naturals, com ella m’explicava. La companya de la Neu és una persona que diu el que pensa com ho pensa. Que crida insistentment els seus gossos pel camí, quan veu que fa estona que s'han endinsat al bosc i no tornen. És una persona que xerra amb tothom, humans i gossos, i que a més, ho fa amb una veu enèrgica i forta, i parlant clar, crec que tant se li en fot agradar o no, tot i que sempre tingui conversa i bromes enginyoses per a tothom qui es creua. Es para al camí, es posa les mans a la cintura i et pregunta què tal. Mesos després de les primeres trobades, un dia vam anar a caminar totes dues (perdó, totes 5) i vam parlar força estona sobre la vida i les coses, sempre al voltant de les seves fidels companyes. Tampoc va ser una conversa profunda, senzillament vam parlar omplint el silenci del bosc. Com deia... Hi ha persones que són oasis. Potser moments. Que en una travessa al desert s'absorbeixen, et sacsegen (per sort per mi, figuradament) i quan tornes a posar els peus a terra, envoltada d’un núvol de pols, ho fas renovada. I no saps si ha estat realitat, o ha estat miratge. L'altre dia ens vam trobar pel bosc. Jo anava amb la càmera per fotografiar com es ponia el sol darrera Montserrat i ella, a veure com s'entreveien els últims rajos de sol darrera la muntanya, acompanyada de les seves gosses. La dona, no la muntanya. Aprofitant la trobada, vaig fer una foto a les seves tres companyes de travessa. La mirada de les tres, acalorades, és cap a ella. I crec que parla per si sola. Segurament també hi ha gossos i animals que són oasis. Potser. Sigui com sigui, també és un fenomen natural. Com elles. Avui he decidit imprimir una còpia de la foto i portar­-l'hi abans d'anar a caminar amb la llum taronja. Espero que li agradi. Si la coneixeu, no li digueu res! Òbviament, ni a la companya de la Neu, ni a la Neu, ni a l’Etna, ni a la Volga mai els diré que són oasis. No crec que s'estiguin per hòsties.

[escricmelic-blog]

5 Set 18

Ahir vam sortir del centre de Font Romeu sense gaire més pretensió que caminar entre el verd i el blau del seu entorn, condicionats per la poca promesa meteorològica que ens donava el radar (tempestes amb llamps) i de fet, condicionats també pel meu repòs de 8 mesos. Però vaig pensar que a partir d'aquell moment decidia no pensar-hi. Entre caçadors de bolets avançàvem el bosc sense plantejar-nos massa quan girar cua perquè probablement seria imminent. Quan feia mitja hora que caminàvem d'entre els arbres va aparèixer un cérvol enorme amb unes banyes com branques i un pèl color marró vermellós il·luminat pel sol, i sense dir ni mu (que això és més de vaques) va seguir el seu camí bosc amunt, mentre nosaltres, quiets perquè tampoc podíem dir res, vèiem com re-apareixia entre els arbres i branques mentre s'allunyava. Una mica més. Vam dir, un trosset més. I vam seguir caminant, travessant la carretera, mentre cavalls de tots colors ens miraven estranyats, espantant-se les mosques dels ulls i mastegant herba, probablement pensant què fèiem allà, si era lectiu. Vam arribar fins a una pista d'esquí buida i quieta, on en lloc de neu hi havia una catifa groga de petites flors que marquen el camí del telecadira fins a dalt de tot, on se'ns perdia la vista, on al capdamunt de la pujada veies un canvi abrupte de groc-verd a blau clar. Ens vam mirar pensant en què Google havia fallat. Però si no hi ha núvols. Una mica més? Vam decidir començar a pujar la muntanya per camins laterals, i creuant-nos amb gossos que a l'hivern estiven trineus, vam arribar al capdamunt de la pista, al Roc de la Calme, on el silenci només era trencat per telecadires immòbils que de tant en tant es balancejaven pel vent. Vam mirar el paisatge de tot el que havíem caminat i després vam mirar cap endavant. Una mica més. No? Vam començar a baixar. Primer serpentejant, després gairebé en vertical xafant gespa que a l'hivern és tapada per uns quants metres de neu, i mira, en un punt vaig pensar 'això després ho hauré de pujar'. Però les cames, ni cas. En aixecar la vista vam veure enmig del verd, del groc i del marró, una enorme taca blava. Vam reconèixer-ho com el llac de les Bulloses, on sempre hi havíem arribat amb bus per fer la ruta dels 9 llacs. Vaig pensar una mica però els peus ja avançaven unilateralment. Vam seguir baixant i baixant, fins que en tocar peu pla vam trobar-nos de cara amb l'Estany de la Pradella, una espècie d'oasi enmig d'un oasi. Un cop allà vam mirar el cel i ens vam dir què, una mica més? I vam decidir tirar mentre jo pensava en no pensar en les cervicals. Tot pujant el camí, rodejats de vaques i jubilats d'aquells que estan més forts que tu, ens vam trobar amb l'enorme presa del Llac de les Bulloses. Quan feia uns minuts que havíem arribat vam veure gorres saltironejant pel camp que havien estat aixecades pel vent que de cop ens estava colpejant. Vam aixecar el cap i en qüestió de segons el cel va començar a ser engolit per uns núvols grisos d'aquells que fan somriure en Tomàs Molina. Feia 3 hores que caminàvem i tornar pel mig de la muntanya amb tempesta no era una opció. O sigui, sí que ho era. Però ja saps. Així que ja ens veus a l'oficina de turisme a preguntar amb cara de tòtils en un francès catalanitzat que 'A quelle heure surt el bus' i la senyora, des d'unes ulleres enormes que li ampliaven els ulls i sense riure massa, ens va dir que no sortien i va treure un mapa que va senyalar amb les seves ungles punxegudes. 'Vous êtes icí' i després de preguntar d'on veníem i que li sortissin els ulls de les òrbites en sentir la resposta, va treure un altre mapa i amb les seves ungles va mostrar una altra ruta. Va dir, 'doncs torneu al Coll de la Calme'. Jo vaig dir-li 'Mais plourà' i amb un somriure d'aquells de 't'ho vaig dir' sense que mai m'hagués dit res, ho juro, va dir 'Oui, plourà beauocup'. No mentiré. Jo pensava molt fort en no pensar en les cervicals però no sé per què, hi pensava. Vaig mirar la muntanya que havíem de tornar a pujar. Vaig mirar els núvols grisos. Vaig tornar a mirar la muntanya. Va... una mica més. Això només ho va dir el Pep, ho reconec. Miràvem el radar mentre amenaçava pluja i vaig dir que havíem d'anar més ràpid que els núvols, tot i que després de dir-ho em vaig sentir una mica idiota. Però quan penses en no pensar és més difícil pensar bé. Enfilàvem la muntanya igual que ells. Ara ja no hi havia ni caçadors de bolets, ni vaques, ni jubilats que a banda de ser més forts que tu, també deuen ser més llestos. Una mica més. Pujàvem, pujàvem. Més ràpid que els núvols, va. Sentint les primeres gotes al cap i els trons riallers. Jo mirava a terra pensant en no pensar. Però veia els telenotícies explicant que dos excursionistes pixapins havien estat rescatats per un helicòpter per haver estat atrapats enmig d'una tempesta tot i estar avisats pel radar, per Sant Google i el Molina, mentre dues tietes ho veien des del televisor del seu menjador i comentaven 'quina inconsciència - això ho paguem tots!' Però mira, tietes. Vam arribar a dalt de tot, esbufegant, al Coll de la Calme, beneït el seu nom, mentre sentíem la tempesta apropant-se als talons, on vam mira el paisatge que havíem pujat abans, i vam mirar-nos i vam dir va, un trosset més. I jo pensava en no pensar, però no podia evitar-ho. Hi pensava. Pensava que em sentia forta tot i dir-me que no cantés victòria perquè encara faltaven dues hores per arribar. Però jo em sentia forta. I vam seguir camí avall, camí avall, deixant enrere bolets, vaques, cérvols, la dona del punt d'informació, la presa, la pressa. Vam seguir avall, avall, i tot i les butllofes dels peus, vam alleugerir el pas. I corrent sota els núvols grisos i les seves gotes, sota la caputxa no vaig poder-ho evitar i em vaig permetre pensar. La força torna, i tant que torna. I si no torna la vas a buscar, encara que estigui en la gespa que només veu el sol a l'estiu, en les mirades interrogatòries dels cavalls, en el grinyol dels telecadires enmig del silenci de la muntanya, o encara que estigui passant el matí al Llac de les Bulloses.

[escricmelic-blog]

2 Set 18

Mai m'he plantejat per què escric. Em recordo a les aules de l'institut, escrivint sense parar pàgines senceres a les llibretes de matemàtiques. Escrivia el primer que em passava pel cap i em buidava. Sovint m'ho quedava per mi. Des de fa uns mesos la meva mare i jo, de manera esporàdica, ens intercanviem mails amb arxius de text on ens compartim, l'una a l'altra, paraules endreçades que de fet, ens endrecen. Avui m'ha enviat aquest text. M'ha fet pensar en una nit estranya, potser als 13 anys, on no vaig poder dormir ni un minut i vaig decidir anar a veure com les muntanyes s'i·luminaven lentament mentre sortia el sol, amb una llibreta a la mà (vull dir jo, no el sol). Vaig escriure sense parar. M'agradaria recuperar aquella llibreta... Llegint l'escrit de la meva mare, he pensat que és molt bonic i adient per aquells qui coneixen la nit en persona. Insomni Aquesta hora és meua, l’he robat a la nit, al temps i a la son. La nit no se n’adonarà pas i el temps passarà igualment. La son es queixarà una estona, mentre miro d’engolir-me els badalls i em frego els ulls com si em volgués treure sorra. Aquesta és la meua hora. Ha quedat fora del rellotge de la rutina. S’ha avançat al pas dels minuts i m’ha vingut a veure. M’ha demanat que obrís els ulls i no els tornés a tancar i m’ha obligat a veure que la nit encara espera la matinada. Aquesta hora és la meua. Per a mi sola, com si fos una llaminadura que m’ha tocat per sorpresa. Tinc una hora a la mà, valuosa, insubstituïble, una hora per voltar, per mirar per la finestra, per seure a la taula silenciosa, per mirar el cel negre, per regar les plantes, per fer-me un cafè amb llet, per anar descalça pel pati, per jeure sense pressa. Tinc una hora meua. És la propietària del meu insomni, la responsable de la meua vista tèrbola. Passarà només per a mi, perquè tot el món dorm encara. Només a mi em portarà el silenci incomparable del temps que ha arribat massa a temps. Una hora bruixa, callada, interna, xerraire, boja, insolent. Temps que no és temps d’estar pendent del temps. Temps del no res. Meua i només meua és aquesta hora. Hora de no dir res, hora d’escoltar i d’esperar. Hora robada i regalada al demà, o a l’avui, o al després, o a l’abans. L’hora que no s’haurà viscut, l’hora en què mai no es podrà morir. Hora inexistent però tan real que t’obliga a escoltar els teus pensaments. I a poc a poc, l’hora s’acaba i has de compartir el temps amb els ocells, els primers caminants del carrer, els conductors matiners i el gos del veí. I llavors has de viure el dia sense aquella hora que ha passat de llarg i t’ha deixat un buit a l’estómac i un mal presagi: Demà tornaré a tenir una hora per a mi sola, robada al temps, a la nit i a la son. Guanyada o perduda, serà la meua hora.

[escricmelic-blog]

19 Ag 18

A mi sempre m'han dit que vaig néixer a dos quarts de deu del matí, i si la meva mare no em felicita fins aquella hora deu ser que és veritat. Sempre m'han dit que, de petita, era de poques paraules i que observava el món en silenci. Potser no trobava les indicades per poder-me explicar. Però els vaig anar aprenent: mots llargs, mots amb lletres que no es pronunciaven com s'escrivien (i molt menys, a casa d'uns ponentins afincats a les rodalies de Barcelona). Onomatopèies, verbs, pronoms impossibles. Algun insult. Les paraules poden ser vehicle, mirall, secret; poden ser silenci i soroll. Només son lletres. Un codi inventat. Una interpretació acordada per explicar-nos sentiments generalitzats. Aquestes dos últimes xifres que m'han acompanyat fins a dos quarts de deu d'aquest matí m'han explicat una cosa abans de marxar. Potser tenim totes les paraules, les necessàries per explicar-nos, escriure, llegir i entendre els ingredients del xampú o les instruccions per muntar un moble. Les escrivim, les repetim, les pronunciem. Poques vegades les desxifrem. Aquestes últimes dues xifres que m'han acompanyat fins a dos quarts de deu del matí m'han recomanat pensar menys en paraules i pensar més en les paraules. M'han dit - són instruments amb accepcions acordades. No fa falta tenir-les totes. Ni molt menys l'última. M'ha dit que existeixen notables variacions en els seus significants depenent de qui les les fa servir. Que cadascú té les seves, i que no pots entendre-les a partir de les teves. A dos quarts de deu i un segon del matí, ho he intentat explicar a les dues noves xifres que m'acompanyen des d'aleshores. Com quan era petita, no les he trobat. Les paraules, vull dir. I diuen que si no milloren el silenci, és millor guardar-les per tu.