laratolina

[laratolina]

La meva ment només et té a tu i la cançó “La gent que estimo” rondant a totes hores. ❤️‍🩹

[laratolina]

Efecto mariposa

18 de Setembre del 2018.

08:01 Ja et veig, crec que s'apropa el moment, només amb veure la teva innocent mirada ja ho sé, sé que passarà, m'apropo a parlar amb tu, desvies la mirada cap a mi. Ho he aconseguit! Acabo de canviar-ho tot, o potser més del que jo penso, acabo de canviar-te, de canviar-me, segurament ara estàs amb ell, i jo no estic escoltant les seves notificacions, però ho he aconseguit, ja ets lliure!

Per a canviar el moment en què dues persones es van conèixer he canviat aquest record, ara segurament ella estigui amb un altre noi, un altre noi que jo mai hauré conegut per aquest sol fet.

[laratolina]

Saber escoltar: Retrat

Aquesta persona és petita, però no per això ha de ser timida i submissa, tot el contrari. És una noia sensible però amb caràcter, amb una facilitat de fer riure a la gent increïble. Té la pell impecable, amb una brillantor com si el sol mateix li hagués acaronat la cara. Amb les seves respectives pigues quasi perceptives. Uns cabells ondulats com si les onades haguessin arribat allà. I els seus ulls, tan expressius i brillants, encara que ella no ho sàpiga. Parlo de tu, Lara. La meva estimada amiga.

[laratolina]

Saber escoltar.

El retrat.

Ella té la pell tan clara com la neu, i els seus ulls marrons com la terra em fan imaginar un gran bosc nevat quan la miro. Els cabells fins i llisos com la seda color xocolata són la seva armadura, i aquell aspecte de noia impertorbable també fa que fins i tot ho sembli. Però a part del seu físic, té una ment única i increïble. Aquesta és la Lucía, la Lucía Laguna.

[laratolina]

Saber escoltar.

El tarannà de la meva admiració.

La meva mare és la persona més especial. Ella és forta, és lluitadora, sempre hi és per a mi. No sé què faria jo sense ella, i ella sense mi, nosaltres ens compaginem l'una amb l'altra, la seva duresa, i la meva tendresa, la seva sang calenta i la meva freda. Així és ella, la meva mare.

[laratolina]

Saber escoltar.

La Cançó:

Pau, tranquil·litat, veure-ho tot blau...

Com a poc a poc et perdo, però tan a poc a poc que m'ho prenc amb molta calma. Ara ho veig? És ara quan m'adono i ho entenc tot, entenc que és l'últim cop, però només entenc això. Tot es torna mòbil, imprecís, volàtil, quasi momentani, únic. Cada cop m'enfonso més, m'escoltes? On soc?...

[laratolina]

Saber escoltar.

La conversa telefònica:

-Ei Marc ho tens tot preparat per aquesta nit?

-Siii, tranquil·la que està tot llest, deixa-m'ho a mi Júlia.

-D'acord, ens veiem a l'hora prevista, doncs, és al lloc de sempre, oi?

-No, aquest cop a casa meva, així després no cal moure's.

-Entesos, així quedem, doncs, fins més tard guapo!

Merda!! No he preparat res, m'havia oblidat totalment, ara que faig... Val, relaxat Marc, ja està, demano menjar precuinat, i només que avisi a la Carla que no m'escrigui durant aquella estona, tot genial. Però, i si troba un cabell d'ella? I si troba res al lavabo?

Crec que l'he cagada...

[laratolina]

Visitar el passat; record #2

Vosaltres sou especials, amb vosaltres aquelles sis hores i mitja passaven com cinc minuts, passaven entre riures, mirades, badalles, però sobretot complicitat.

Com aquell dia el sol brillava més, i aquest ens il·luminava cada racó de la nostra pell, com els núvols eren amagats, i cap ombra ens tapava aquell riure, com entre trenes, secrets, i vestits a poc a poc, i sense saber-ho ens fèiem més properes, però a la vegada a poc a poc ens apropàvem més al final d'aquell brillant i inoblidable curs, el qual per sempre més quedarà gravat a foc dins la meva memòria.

Us estimo "les meves nenes" 💖.

[laratolina]

Els detalls, l'atzar.

La taronja és àcida -> Aquella acidesa em va cremar a la gola com si fos un misto encès.

Els meus amics són tímids -> Aquelles emocions semblaven no voler confiar en ningú més que en mi i en ells mateixos.

La Neus estava malalta -> Un virus va fer que la Neus no tingués esma.

Les seves paraules són absurdes -> Tot el que surt d'aquell forat amb dents no té cap sentit.

Els nostres mitjans són eficaços -> Deixa'ns fer perquè sempre ens en sortim.

La resposta era sàvia -> El que vaig escoltar era perfecte.

Els meus recursos són abundants -> Ho tinc tot i amb bastant d'estoc.

El Marc està pàl·lid -> El Marc ara és un full amb ulls, nas i boca.

L'habitació era neta -> La brillantor d'aquell espai parlava per si mateixa.

[laratolina]

Els detalls, l'atzar.

Perquè quan t'oloro ho sé, sé quin dia és. Ja és abril i els carrers també t'ensumen, l'olor és a l'ambient, entre les pàgines perdudes d'escriptors antics, entre la gent que passeja pels carrers, pels carrers d'aquella Barcelona primaverenca, i mentre el meu nas és dins teu em transportes allà, com només tu saps...

[laratolina]

El sentit del lloc, paisatge, efectes atmosfèrics; què et provoca?

19:52. Aquell so de les onades trencant sobre roques fa que la ment sigui distreta, esvaeixes els meus pensaments i em submergeixo en el teu món aquàtic, ple de vida marina i aquell blau m'omple les pupil·les de serenitat, tu, la mar.

20:02. Sento que m'atrapes, com només tu saps fer-ho, amb aquella solitud, aquell silenci. Mentre t'admiro els meus pensaments em fan tornar a somriure, i amb tot el que em fas sentir, i, així i tot, només ets dues paraules, el bosc.

20:12. Quan les teves espurnes em salten a la pell no salto, només em fas pessigolles als ulls, al cor, i com t'he de tindre por?, si som amics, jo hi soc allà per tu, i tu ho ets per a mi, tan de debò hi siguis per molts anys més, estimat amic, el foc.

20:22. El teu blau no és com el de la mar, no és constant, ets imprecís, canvies com les emocions i les canvies també. Per això ets tan bonic, cel.

20:32. Com repiquen les gotes a la finestra, com s'il·lumina l'habitació amb els teus rajos, i sobretot com em relaxa el conjunt de la dansa del teu caos. Així ets, pluja.

20:42. La perfecció et defineix, la teva puresa i aquella brillantor és única. Com pot ser real aquest blanc, color marfil. La neu.

[laratolina]

Visitar el passat; record #1

18 d'agost.

Després d'haver passat el mati tancada, contemplant com els rajos d'un sol esplèndid entraven per tots els racons possibles es va presentar un pla que principalment no tenia contemplat fer-lo, però vaig posar-me les bambes i vaig sortir. Quina meravella! Aquella tarda ara és part de la meva memòria, i ara veig lo afortunada de poder ser-hi allà...

[laratolina]

El diari; què et genera nervis?

19 d'agost.

La llum de l'escriptori i la pantalla m'il·luminava el rostre, la llum del comandament m'il·luminava les cames, parlava amb tu pel mòbil, només parlaves tu mentre jo jugava i t'escoltava. No sé com, però parlaves de fantasmes, i mentre parlàvem els dos, de sobte la bombeta va esclatar, una gran resplendor va sortir d'ella juntament amb un fort espetec, el cor me n'anava a mil, però no vaig cridar, només t'escoltava a tu.

[laratolina]

El diari; relata un moment que hagis sentit molta por.

21 de setembre.

Són les dotze, Barcelona està sotmesa sota un vel blau obscur. Els carrers es feien llargs, quasi infinits. Els fanals eren mig fosos, o potser alguns ja ho eren de fosos. La gent, alguns dormint als replans, tapant-se quelcom podien, d'altres disposades a pujar al primer cotxe que passes, i jo, allà, enmig aquella Barcelona, aquella de la que ningú no parla, de la que no és correcte dir-ne res...

[laratolina]

August sky

[laratolina]

Estats d'ànims:

Dilluns sembla que vol despertar feliç, mentre surt el sol, amb aquest groc intens que ho envaeix tot.

Dimarts, si mires el cel, blau marí, només penso en tu i les llàgrimes que em brotaven ahir.

Dimecres i la calor del migdia em mantenen sense esma, cansada i encara queda mitja setmana...

Dijous em permet contemplar un paisatge blanc, els núvols són compactes, això permet relaxar-me i veure una pel·lícula trista.

Divendres, el cel rogenc m'omple els ulls de brillantor i em fa tornar a ser aquella nena que el veu com si fos la primera vegada.

El dissabte sorgeix amb un cel enfosquit, aquest em fa amagar-me durant cinc minuts més sota els llençols.

Diumenge, ho veig tot negre, no sé on soc, qui soc, ni tan sols quin dia és.

Crec que començo a desaparèixer...

[laratolina]

Dia 7: Gratitud.

Estic agraïda, per poder ser-hi aquí, compartir la vida i viure-la amb tota aquesta colla, aquesta gent, la família. Agraïda per cada raig de llum, cada rialla i fins i tot cada pena. Gràcies ❤️‍🩹