lruiztrullols

[lruiztrullols]

Sípia a la planxa

« Les super et hypermarchés ne sont pas réductibles à leur usage d'économie domestique, à la “corvée des courses”. Ils suscitent des pensées, fixent en souvenirs des sensations et des émotions. »

El primer llibre d’Annie Ernaux que vaig llegir em va impactar molt. Durant un any va documentar tot el que passava en un supermercat als afores de París i ho va descriure. Un retrat de la gent del seu barri a partir de què i com compren a cada època de l’any.

*

Ahir vaig menjar mongeta tendra blanca per primera vegada. Vaig imitar la senyora que tenia al costat a la paradeta del mercat. Li vaig demanar com es cuinava i em va dir que només calia bullir-la, que ella la menjava amb patata i carn, que era boníssima. Inverteixo cinc minuts a buscar a la Wikipedia si és una varietat típica alemanya. No ho trobo. Vaig a petar a un bloc on es debat si les mongetes tendres són llegums o verdura. Una altra pàgina m’explica l’origen americà de la planta d’on creixen, Phaseolus vulgaris. De seguida em canso. Tenen un gust molt semblant a les verdes.

*

Un pagès de Brandenburg suava, esbufegava i es ventava amb un tros de cartró. No tothom porta bé els 30 graus, a Berlín. A mi se m’escapava el riure per sota el nas. Aquest sol, aquest ambient, em fan sentir a casa. Li vaig explicar que jo estava encantada, ich komme aus Barcelona. Em va vendre dues caixetes de nabius per 3 euros. Estaven força madurs i em va fer una oferta de gairebé 2x1. Sentir que he fet una bona compra em posa de bon humor. En un mercat on els foodtrucks no paren de guanyar terreny a les paradetes de fruita i verdura, encara més. Girl math i pensar que pots combatre el capitalisme. Deixeu-me en pau.  

*

El dia abans de la revetlla vaig menjar la millor sípia que he tastat mai. Volta i volta en una planxa, sense oli, sense sal. La peixatera d'Arenys ens la va preparar perquè no s'inflés, hi va fer uns tallets al voltant i ens va explicar com cuinar-la. Mentre esperàvem la comanda, les que ja havíem demanat i les que feien cua vam comentar la gestió de la mestressa. A ningú li passava per alt. Ho tenia tot controlat, feia trenta tasques alhora i dirigia la resta de l’equip. Una project manager amb guants i davantal. Uns dies després, la sípia de la parada del Consum em va semblar una sola de sabata. El peixater em va dir que tenien els dies comptats, que al Mercadona ja no hi ha parada. La sípia, ara, només en safata de porexpan.

*

Visc en un barri on no hi ha peixateria. Hi ha dues carnisseries, en una hi venen mortadel·la en forma de Mickey Mouse, dos tons de rosa en dibuixen la silueta, i l'altra és un local de disseny, sembla més aviat una joiera. També hi ha un forn de luxe, espaiós, cada modalitat de pa està exposada al capdamunt d’una columna, com si fos un bolso de marca o una escultura en un museu. No hi ha cap fruiteria ni verduleria. Hi ha unes quantes botigues bio, d’una cadena establerta per tot Alemanya i Àustria, i d'una cooperativa del barri. Amb un cop de bici, em puc atansar a un bon grapat de supermercats. Només un té carnisseria i una paradeta de sushi fresc. Quilòmetres de neveres. Fa poc he descobert un supermercat asiàtic amb unes gyozes congelades increïbles. Visc envoltada de restaurants vietnamesos, tailandesos, xinesos, georgians, mexicans, libanesos, sudanesos, siris i una gelateria siciliana.

Tot el que volia dir, ja ho sabeu. L’Estivill fins i tot en va fer una cançó: el teu carro de compra és una eina de combat. Però li vaig prometre al Marc que ho escriuria i per fi ho he fet.

[lruiztrullols]

Des del seient del bus

1/12/2022 - Bus de Tulcán a Quito, Equador

Fa una estona hem travessat la frontera cap a l'Equador. Ha estat molt impactant veure desenes de refugiats veneçolans, un grapat de famílies senceres, fent quilòmetres a peu. Una imatge que he vist mil cops a la televisió, però que m'ha colpit veure en directe. Des que vam arribar a Colòmbia hem conegut moltíssims veneçolans treballant i vivint lluny de casa seva, però no havia pensat en el camí que haurien recorregut fins a arribar a trobar un lloc on establir-se.

A la frontera entre Colòmbia i l'Equador l'ACNUR els acull i els ofereix menjar, un lloc per descansar i atenció mèdica. Ara som en un autobús ple de famílies que fa dies que estan en ruta. Es dirigeixen al Perú i a Xile, sobretot, allà on han trobat un indret, on es guanyen la vida. Alguns fan el viatge per primera vegada, com el noi de divuit anys que ahir seia darrere nostre en un bus amb què vam creuar les muntanyes altíssimes de les regions del Cauca i Nariño, a l'oest de Colòmbia. Ell recorrerà tota la cordillera dels Andes i veurà desenes de paisatges com els d'ahir, dels que et deixen bocabadat. Ens va explicar que no pensa fer cap parada per dormir, fa el viatge tot d'una, de bus en bus fins a arribar a la ciutat xilena on el seu germà de tan sols un any més li ha trobat una feina. Des del seient del bus on sóc ara, on tres quarts dels passatgers són veneçolans, desitjo que tingui un bon viatge i pugui abraçar el seu germà ben aviat. Que tots dos siguin forts i es facin costat. Que se'n surtin en aquest país situat exactament a l'altra punta del continent del poble on van néixer.

[lruiztrullols]

Viatges dins d'un viatge

12/12/2022 - Bus de Lago Agrío a Tena, Equador

He tingut un rampell. Un record m'ha empès a escoltar Juan Luís Guerra. Em poso 'El Niagra en bicicleta' i no puc parar de somriure admirant el paisatge des de la finestra del bus que avança per una carretera de corbes infinites. Penso en tots els somriures que he vist els darrers dies, primer als Andes i després a l'Amazones. Indrets amb temperatures i paisatges gairebé oposats, però on viu gent que comparteix algunes frustracions i somnis.

Sona 'Visa por un sueño' i em comencen a rodolar les llàgrimes galtes avall. Per la família de veneçolans amb qui he parlat a l'estació, que fa cinc mesos que viatja, tots sis van arribar fins a Mèxic, però la mare diu que no van poder creuar als Estats Units i han decidit provar sort al Perú; perquè conec bé l'enyorança de les arrels i sé que aviat en tornaré a sentir; perquè ploro i ric i m'emociono com feia massa temps que no feia; perquè els mals de la humanitat són els mateixos arreu del món; per la impotència que causen els corruptes, al Parlament Europeu i als països amb petroli; per estar-nos carregant el planeta; perquè sento ràbia.

Mentre escolto 'Ojalà que llueva cafè' penso en tot de coses bones, m'agafo fort a la seva mà, i en totes les que no suporto, la injustícia que pateixen molts immigrants. M'assossego i somric altra vegada per aquests viatges que faig enmig del viatge.

[lruiztrullols]

On comença el nord

D'entre les tradicions europees que conec, n'hi ha una de búlgara que em fascina. És la festa de la Martenitsa, que se celebra l'u de març. Cada any, els búlgars es regalen polseres o petits ornaments fets de llana blanca i vermella entre els seus cercles d'amics i família. A Brussel·les, quan vaig treballar amb búlgars, el primer dia de març duien polseres per a tothom a la feina. No oblidaré mai quan, el Neno primer i la Velimira després, em van lligar una d'aquestes polseretes mentre m'explicaven que quan veiés o sentís alguna cosa que em fes intuir la primavera, me l'havia de treure. Un ocell que canta, un arbre que floreix, deien. I durant aquelles setmanes d'hivern encara ben dur, m'obligava a caminar més desperta, cercava un símbol de primavera, un bri d'esperança que em prometia que la seva esplendor sempre arriba. La polsera es converteix en una arma per combatre la grisor. I un dia trobes un senyal i te la treus. I un altre dia, sense gairebé adonar-te'n, la primavera esclata. Ara que torno a viure un hivern del nord, he pensat sovint en aquesta festa. M'he adonat que forma part dels rituals que existeixen per plantar cara a la foscor. Diria que als del sud ens espanta sobretot el fred, quan pensem en aquí dalt. Però el que de debò fa mal, el que de debò desanima, és la foscor. Viure sense l'escalfor del sol és el pitjor de tot. Tot això ho rumiava l'altre dia asseguda en una sauna d'estil finlandès. Al meu voltant, tot eren cares de plaer i complicitat. La primera vegada que vaig trobar-me en aquesta situació, en pilotes i gaudint de la calor en una d'aquestes infraestructures de fusta, va ser tota una experiència. No havia estat mai en un espai tan petit amb tot d'estranys despullats. No ho acabava d'entendre. Em vaig sentir molt exòtica. No sabia que suar de valent podia ser tan gustós. No sabia que després, durant una bona estona, no sentiria gens de fred a la intempèrie. Tant és si el termòmetre marca uns quants graus sota zero. Steiner deia que els cafès són el tret característic d'Europa i jo penso que els llocs on tenen rituals per generar escalfor, no tant pel cos sinó per l'ànima, són el nord. Els tes que prenen els beduïns també provoquen confort. Però al nord aquestes tradicions substitueixen una mena de recolliment molt especial, el que trobo en els rajos de sol d'un diumenge de gener fent el vermut en una plaça de les de casa. Quan a un belga o a una alemanya els dic que no m'acabo d'acostumar a això del nord, sovint riuen. Per ells, els seus països estan el centre i el nord és més enllà, a Suècia i a Finlàndia. En canvi, en la meva geografia, jo tinc clar on comença la línia.

[lruiztrullols]

Y la europea?

Les darreres dues setmanes he estat a Utrecht, Brussel·les, Berlín i Barcelona. Els cartells de campanya de les europees són molt diferents en aquests quatre racons del continent.

Vora on viuen la Marina i en Martí, abans d’entrar al centre d’Utrecht, hi havia un plafó enorme on els cartells electorals mostraven més logos de partit que no pas rostres de candidats. Sobretot ens va sorprendre la manera com estaven endreçats. Tots junts i col·locats ben rectes, en sintonia amb la resta del paisatge impol·lut d’aquesta ciutat dels Països Baixos. Els canals, les casetes, tot en ordre. Els cartells de les europees, també. 

A Brussel·les, les darreres setmanes, els cartells i les pancartes han envaït molts balcons i, sobretot, les finestres dels bars i botigues. Com que està prohibit penjar cartells a les parets, els partits fan campanya a cada racó on són els amos els que decideixen a qui donen suport. Alguns candidats, sobretot els verds, fins i tot duen la seva cara estampada al manillar de la bicicleta amb què es desplacen.

I és que diumenge, a Bèlgica, hi ha eleccions regionals i estatals, a més d’europees. En aquest país de països, cada barri és un món. Ja us podeu imaginar el caos. Els cartells dels diferents comicis es barregen i predominen els d’un color o d’un altre segons quin tipus de votant hi viu.

A Berlin, a més de cartells gegants més clàssics, fixats a les avingudes i fanals, és on he vist la publicitat més creativa. A la ciutat de l’street art per excel·lència, fins i tot vaig trobar adhesius demanant el vot al lavabo d’un bar del barri multiètnic on viu en Carles.

A Alella, els cartells de les europees són minoria comparat amb els dels alcaldables. Com a Barcelona, els candidats europeus més visibles són Puigdemont i Junqueras. Tanmateix, és innegable que aquesta vegada la campanya europea ha guanyat cobertura a Catalunya. I és que de motius per votar no ens en falten, com explicava ahir en Partal a l’editorial.

A les eleccions amb més votants del món després de l’Índia, a cada país hi ha en joc elements ben diferents. Espero que molts dels 350 milions d’europeus amb dret de vot tinguin clar que hi ha moltes decisions que ens afecten que es decideixen a les institucions de la UE.

Durant el temps a Brussel·les he conegut gent treballant en organitzacions que representen interessos de tota mena. Tenen per objectiu influenciar els debats que tenen lloc abans que les normes europees s’acabin adoptant. Júlia, coneixes l’European Circus Association? Gerard, saps que existeix una European Cyclists' Federation? Feu l’exercici: penseu en qualsevol àmbit que us interessi i cerqueu “European Federation/Association…” i veureu, segur que existeix!

Tenir veus al Parlament Europeu que us representin és de les poques maneres que tenim els ciutadans d’assegurar-nos que algú vetllarà pels nostres interessos en un fotimer de decisions. També per canviar que els interessos dels estats s’acabin imposant tan sovint.  

Un ex eurodiputat deia la setmana passada que són les històries com la de la primera presidenta de l’eurocambra, Simon Veil, supervivent d’Auschwitz, les que donen sentit al Parlament Europeu. Hi estic d’acord. Jo també trobo a faltar defensors dels drets humans com ella, veus inspiradores, al capdavant de les institucions europees. Penso que també depèn de mi, i de vosaltres, que n’hi hagi. També que el projecte europeu sigui engrescador. Per això, demà VOTEU VOTEZ VOTE ABSTIMMEN VOTAD STEMMEN

[lruiztrullols]

Lindo y querido

El ball

La música de l’antro ens ha cridat l’atenció quan passejàvem pel centre de Morelia. Ara, després d’uns quants mezcales, decidim entrar-hi. Ens han dit que plegaven a dos quarts de dotze... Potser no paga la pena per tan poca estona? A l’entrada la senyora que abans cobrava, no hi és. Potser ja ha fet prou calaix aquesta vesprada? No hem pas passat desapercebuts. La següent cançó l’han dedicat a los jóvenes a quien damos la bienvenida, los queremos ver bailar!. No hi ha escapatòria. Com hem vist fer a les pel·lícules, com ens expliquen que passava als envelats, ens hem ajuntat per parelles i hem intentat seguir el ritme. Uns se’n surten més bé que altres. Tan se val, més enllà de mitjanit la música segueix sonant i ja som amics de la meitat dels parroquians. Hem comprat cervesa a una cambrera malcarada, però tota la resta són somriures còmplices. Ens ha costat unes quantes cançons però finalment hem entès que entre tonada i tonada cal sortir de la pista i seure a les taules que la voregen. Quan torna a sonar la música, comença el ritual una altra vegada. El centre de la sala es torna a omplir. De mica en mica.  

Rancheras

Els mariachis estan emprenyats. Ells que són un dels símbols de l’alegria del país, que fins i tot quan entonen aquelles lletres tristíssimes transmeten bonhomia. Aquesta és la seva plaça. Els costa acceptar que hi ha famílies que no aniran més a trobar-los allà, on sempre els han contractat. Ells que són indispensables en qualsevol celebració familiar. Tampoc no es creuen que aquest vespre no podran meravellar als turistes que han llegit a la Lonely Planet que veure’ls tocar aquí és una de les atraccions imperdibles de DF. 

Però és que fa un mes va haver-hi un tiroteig sonat: la màfia va matar deu persones. Ajuste de cuentas. Els assassins, muntats en motos, anaven disfressats de mariachis. Els darrers anys la violència no ha parat de créixer en aquest país; hi ha una mort violenta cada vuit hores al DF. Avui és divendres i la plaça per fi torna a omplir-se de gom a gom. Totes les bandes toquen a l’hora per protestar. Les rancheras no havien sonat mai tan tristes a Garibaldi.

Chiapas

Hem voltat força per la ciutat. Sobretot després de la passejada entre la multitud del mercat, necessitem reposar. En un carreró del centre, hem topat amb un oasi. Demanem aigües de fruites fresques i el plat del dia. Cada detall de la sala està cuidat. 

Les estovalles de paper estan plenes de cites, com aquesta de la de la zapatista comandanta Esther: “Quienes no están ahora ya saben que se negaron a escuchar lo que una mujer indígena venía a decirles y se negaron a hablar para que yo los escuchara.

També hi ha un mural de molts colors que ocupa tota una paret. En un racó, un text explica que l’endemà del dia que els indígenes tzeltales l’inauguressin, l’exèrcit mèxica va destruir-lo i va ocupar el lloc on s’havia fet. Va ser el 1998 a Taniperla, al Municipio Autónomo Zapatista Ricardo Flores Magón. Els tzeltales són un dels onze pobles indígenes que viuen a Chiapas. Des d’aleshores el mural "Sueño de Taniperla” és tot un símbol. L’han replicat a moltes parets del país. 

Al centre cultural també hi ha moltes pancartes reivindicatives. I en una porta verda hi trobo una enganxina que clama en català “Llibertat presos polítics”. Som a San Cristóbal de las Casas i és el primer aniversari de l’1-O.

Gràcies Uri i Bri per compartir tantes coses lindas amb uns güeritos.

[lruiztrullols]

Humor belga

[lruiztrullols]

Les històries que amaguen les pirogues

[La campanya #FreeOpenArms m’ha empès a escriure aquestes línies que feia tantes setmanes que tenia pendents.]

Si hi ha alguna cosa que crida l’atenció al Senegal són les pirogues. Estan pintades de colors molt llampants i duen nom de dona. Els pescadors les dediquen a les seves mares, mullers o filles. Em van captivar: es van convertir en l’element del paisatge que més vaig fotografiar durant el viatge. Per mi són el símbol inconfusible de la costa de l’Àfrica de l’Oest, també per les històries que amaga.

A Sant Louis, la primera ciutat on els colonitzadors francesos van establir-se de manera permanent, la ciutat de les històries d’Antoine de Saint-Exupéry, veure com les pirogues marxen mar enllà i el mercat improvisat on els pescadors venen el peix és un espectacle. A la riba, les fustes de les barques i els vestits de les senyores que regategen són un esclat de colors.

Aquí vam conèixer en Malik, que ens va demanar que donéssim les gràcies a la Creu Roja de les Canàries per haver-li salvat la vida el 2001. La pirogue en què viatjava es va quedar sense gasolina i van perdre el rumb. És un dels milers de senegalesos que va fer el ‘Mbëkë mi’. En Wolof -la llengua amb més parlants- aquesta expressió fa referència al ‘cop de cap’ dels qui decideixen fer la travessa per arribar a sòl europeu (ho vaig descobrir de tornada a Brussel·les, gràcies a aquest llibre).

Durant anys, enfrontar-se a les onades de l’Atlàntic per arribar a les Canàries era el camí que emprenien molts joves senegalesos. Darrerament, malgrat que el somni és el mateix -trepitjar Europa- les famílies estalvien per a què els joves creuïn per terra fins als països del Magrib i, tot seguit, travessin el mar Mediterrani. En alguns casos opten per saltar les tanques inhumanes de Ceuta i Melilla. 

Aquesta història sobre l’únic noi jove que queda al poble Sare Bakary de la Casamance explica bé la història contemporània d’aquest país; la realitat que s’amaga darrere dels colors vius de moltes pirogues del Senegal.

A casa nostra les històries de molts senegalesos que s’han enfrontat al ‘Mbëkë mi’ s’amaguen darrere d’un altre símbol: la manta que despleguen molts venedors ambulants pels carrers de Barcelona. Si trobeu una estona per mirar el documental ‘Plegar la manta’ comprendreu per què.

[lruiztrullols]

La memòria de Ferrer i Guàrdia segueix viva a Brussel·les

Fa poc més d’un any vaig fer un xic de recerca per mirar d’explicar la història de la relació entre l’alellenc més il·lustre i la ciutat on visc actualment:

PDF de l’article publicat a la revista Alella el desembre de 2016. 

Àudio al programa El Suplement de Catalunya Ràdio. 

[lruiztrullols]

Enlloc és estiu com al meu racó del món

Amb mitja hora plantar-se a Menorca i la descoberta d’indrets on tan se val si hem suat una mica per arribar-hi. Cales sense ningú més que nosaltres. Compartir inquietuds entre ensaïmades i ginets. Una posta de sol que ens fa oblidar que hem perdut les claus del cotxe de lloguer. Comprar unes avarques abans de marxar per endur-se un trosset d’illa als peus, un secret de la Marina.

Fer gresca amb els de sempre a la festa que engalana l’Hort de la Rectoria. L’olor de pólvora. Els popets de la mama i el vi blanc ben fresc a la taula rodona amb les cosines de la Fuliola i l’àvia. Improvisar un pa amb tomàquet i no parar de riure amb les històries surrealistes de la Marta i el Jimmy. El mar de Sant Pol. Banyar-se a totes les piscines possibles. Entristir-se perquè a la que té la millor vista potser no hi podrem tornar. Aprofitar cada moment que esgarrapes a les persones que enyores. La trobada amb la Sita i les seves trufes de xocolata cassolanes. Fer recadus pel Poblenou. Un vespre de teatre i fer-la petar a la terrassa. 

Les pàtries s’idealitzen des de la distància. A l’estiu, gaudint-ne amb faldilles i sandàlies, encara més. La pell salada, un sopar preparat amb amor a can Valenzuela, capbussar-se al Mediterrani, un gelat de la jijonenca, el repic de les campanes i la música dels grallers i els timbals de fons...

No, Estrella Damm no m’ha pagat res per escriure cap d’aquestes bajanades. 

[lruiztrullols]

Després del roaming

Avui he trucat l’àvia. La campanya de la Comissió Europea va encertar-la amb mi. Em vaig sentir interpel·lada de seguida. I tu, a qui trucaràs primer per celebrar-ho? Ho vaig tenir clar de seguida. Us hagués trucat a tots dos.

Ja sé que no ho entens. Que estic molt lluny i que ja parlarem quan baixis, que val molts quartos això, nena. Avui t’ho he intentat explicar, que el sistema avança i ja no haurem de pagar més, encara que no siguem al mateix país.

Després de penjar, rumiava... Les noves tecnologies permeten una comunicació fluïda. Ens podem veure i sentir. Podem riure i plorar plegats, malgrat que ens separin molts quilòmetres i visquem en franges horàries diferents. Els missatges llisquen per camins inescrutables i arriben a tot arreu. Però no és el mateix. No puc agafar-te fort la mà ni fer-te una abraçada. No puc mirar-te als ulls i comprendre com et sents.

Que estic contenta de tenir bitllets per Sant Joan perquè menjarem coca juntes. I el mar ho cura tot. El darrer bany de la temporada el vaig fer a Tel Aviv al setembre. El primer d’aquesta va ser fa poques setmanes, a Sant Pol. Que sí, que el món es va fent petit, petit. Que ja et puc trucar sense preocupar-me de la factura. Però hi ha coses que no es poden aconseguir de cap altra manera que vivint-les de veritat. Cap pantalla no les pot mostrar i cap aparell no les pot proveir. 

[lruiztrullols]

Temps verbals

Viure el present sense oblidar el passat però sense que condicioni el futur.

Recordar el passat però sense que intoxiqui el present amb què construïm el futur.

Encarar el futur assegurant-se que el record del passat no dicta el present.

Que tenir present el passat no sigui la única base per al futur.

Per descriure els balcans jugo amb els temps verbals. El passat és dolorós, una ombra tan llarga que ho ennegreix tot. El present és tossut, troba forats on brota l’herba fresca i verda. Fins i tot entre blocs de ciment de dimensions titàniques. El futur, valga-me’n déu, és insegur. No gosa fer segons quins canvis i creix amb la incertesa de no ser prou robust.

Com poden avançar si queden ancorats en el passat? Com ho faran per no oblidar-se del mal sense que això ho condicioni tot?

Sort de les festes on una transexual planta cara a l’homofòbia imperant. De les parets on els graffittis són més que un gargot a la paret. Dels joves que troben oportunitats i s’enfronten a les pors dels avis. Dels ponts reconstruïts pedra a pedra.

L’esperança que, un dia, memòria i futur seran compatibles.

[lruiztrullols]

E S C L A T

I segons Vincent Van Gogh:

[lruiztrullols]

Ara i aquí

L’has trobat, la reconeixes. Hi parles. Li preguntes com pot ser que tingui tants amagatalls i li acabes dient que miri de no emprenyar-te gaire, que ja fa massa temps que ronda per aquí. 

És estranya. No és de les que ho destorba tot sense pietat ni de les que deixa petrificada. És més aviat com una gota malaia; s’infiltra de mica en mica fins que fa forat i acaba afectant moltes decisions.  

Els nadons no en tenen. Quan són duts al món no en tenen cap ni una. És per culpa dels adults que n’acaben tenint. És clar que també hi ha les que aprenen sols per poder sobreviure... La de cremar-se, la de caure per un precipici. Però són més aviat reaccions naturals això. Van prenent consciència que el foc o un sot a terra són perillosos.

Vols dir que no és això mateix, el que t’ha empès a iniciar la conversa amb la teva?

Marxem. Ja ho sé que véns amb mi, però això no m’impedeix continuar– li etzibes. 

https://www.youtube.com/watch?v=xtAKLg081_4

[lruiztrullols]

Terra d’esperances i pors

Societats ancorades en el passat. Murs que parlen. Minarets, creus i menoras. 

On la poesia és l’únic refugi.

We teach life, sir - Rafeef Ziadah

The little smuggler - Henryka Łazowertówna (Written in the Warsaw Ghetto)

Through walls, through holes, through sentry points, Through wires, through rubble, through fences: Hungry, daring, stubborn I flee, dart like a cat. At noon, at night, in dawning hours, In blizzards, in the heat, A hundred times I risk my life, I risk my childish neck. Under my arm a burlap sack, On my back a tattered rag; Running on my swift young legs With fear ever in my heart. Yet everything must be suffered; And all must be endured, So that tomorrow you can all Eat your fill of bread. Through walls, though holes, through brickwork, At night, at dawn, at day, Hungry, daring, cunning, Quiet as a shadow I move. And if the hand of sudden fate Seizes me at some point in this game, It’s only the common snare of life. Mama, don’t wait for me. I won’t return to you, Your far-off voice won’t reach. The dust of the street will bury The lost youngster’s fate. And only one grim thought, A grimace on your lips: Who, my dear Mama, who Will bring you bread tomorrow?

[lruiztrullols]

Capvespres

Era l’any 2013 i feia un capvespre d’estiu com n’hi ha pocs en aquesta ciutat grisa. El tram es va aturar moltes parades abans d’on jo havia de baixar. Ja era força tard i no sabia com podria arribar on havia d’anar. Enlloc d’emprenyar-me amb el transport públic bruxelloise, em vaig posar de bon humor. Recordo que em vaig quedar una bona estona contemplant l’esclat de colors i rialles. Hi havia nens arreu, remullaven la seva innocència en uns rajos d’aigua que sortien disparats de terra. L’ambient d’aquella plaça era intensament festiu... Els edificis de ciment eren lletjos i passats de moda i, malgrat tot, quanta vida en pocs metres quadrats.

L’estiu del 2015 hi vaig arribar atrafegada, patia per si tornava a perdre el temps, fent quilòmetres envà. Massa setmanes d’empassar decepcions. De seguida vaig recordar aquell capvespre de juliol. No podia ser una visita més.

Mentre col·locava pertinences i muntava mobles d’IKEA no podia estar-me d’esguardar per la finestra del menjador cada deu minuts. La plaça. A la tarda es va omplir de bicicletes, gent que protestava perquè no hi ha prou carrils bici. L’endemà, era plena de venedors ambulants de roba i menjar. Al cap d’una setmana, hi van instal·lar una carpa de circ. Durant aquest mesos l’he vist convertir-se en un mercat de nadal i en una fira amb núvols de sucre i autos de xoc. Quan va arribar la primavera, cada divendres hi havia una gran parada de flors. Els portuguesos del barri en van ser els amos les nits de l’Eurocopa. És l’escenari de moltes històries.

Sens dubte, el millor espectacle arriba els dies com avui, en què la xafogor és inaguantable. Xiscles, pilotes, relliscades i mares guaitant amb la tovallola a punt. Els bancs desbordants i que no es faci fosc fins ben tocats tres quarts d’onze. Com vaig pensar llavors, és com si els nens decidissin que si no tenen estiu, se l’inventen.

L’aigua brolla sense parar i quedo hipnotitzada. Potser és que tinc un record ben diferent dels estius de quan era petita.

Costa dir que ‘vas cap a casa’ quan ets lluny del teu món de sempre. Molts dies quan faig cap a la plaça rumio si ho és. També rememoro aquell capvespre de juliol quan la vaig descobrir.

[lruiztrullols]

Acomiadar-se

Després de quatre anys de resistir-s’hi, en Taym ha decidit que el seu camí ha de continuar lluny de Damasc. Sempre s’hi havia negat. Ha perdut el compte de quantes vegades ha dit adéu, de les que ha desitjat sort, però ell no volia fugir. Fins ara, s’havia entestat en ser testimoni del terror que aclapara la ciutat.

Avui s’ha llevat d’hora i ha sortit al carrer. Li havia costat molt prendre aquesta decisió. Durant hores, ha recorregut la ciutat de cap a peus, buscant tots els racons on hi tenia records. No se’n volia deixar cap, abans de marxar. N’hi havia tants...

Quan ha arribat a casa ja era molt fosc. Estava baldat, gairebé no sentia les cames. 

Ha pujat al terrat amb la consciència que era la darrera oportunitat per contemplar l’espectacle. Encara hi ha llumetes dels edificis que queden dempeus i la que més brilla és la del minaret. Se’n fa creus, però ara se sent una mica més preparat per marxar.

Ahir un actor ens va explicar la manera preciosa que en Taym havia triat per acomiadar-se. Fent el seu propi homenatge a la ciutat, trepitjant tots els carrers que l’havien vist créixer per darrera vegada. Com si volgués repassar els moments viscuts, que només tenen sentit si en tenim memòria, encara que sigui vaga, imprecisa o distorsionada.

Durant el passeig -n’estic convençuda- va topar amb llocs plens de records dels que fan esgarrifar, cantonades d’on un dia es va escapar i places que li van omplir els ulls de llàgrimes.

Jo no visc en una ciutat en guerra però em penso que li robaré la idea a en Taym. Un dia m’acomiadaré així, de la teva-meva ciutat. Fins i tot em van agafar ganes d’anar corrent a Alella. Per què no ho he fet mai això? Tantes vegades com l’enyoro.

I avui he decidit que t’ho explicaria. Potser tu també el vols imitar, ara que has de tancar l’etapa en aquest indret remot que t’ha acollit durant un temps.

Cal molt de coratge per fer això de tancar portes.