#Thorbjorn Gulbrandsoy

[joaquimblog]

Final Tosca a Oslo, producció de Calixto Bieio Svetlana Aksenova (Tosca) i Daniel Johansson (Cavaradossi)

Svetlana Aksenova (Tosca) Oslo 2017

Thorbjørn Gulbrandsøy, Claudio Sgura, Ludvig Lindström, Daniel Johansson i Svetlana Aksenova Tosca Oslo 2017 Vittoria! Vittoria!

Què Bieito no faria una Tosca convencional no cal ser una lluminària per saber-ho, però que el director burgalès fos incapaç de commoure i emocionar en una òpera tota ella colpidora, és sota el meu punt de vista, un dels més grans fracassos de la seva immensa carrera operística,.

Ni el text ni la música inspiren a Bieito, a ell l’inspira una idea i es serveix de la immensa popularitat d’una òpera del repertori més estimat per vomitar sobre els personatges i la seva dramatúrgia, tota una altra bilis afegida que res té a veure amb Puccini i el seu reconegut talent musical, ni òbviament tampoc amb el llibret de Giacosa i Illica, que malgrat ser considerat perfecte, sobretot en un segon acte antològic, no cal fer.hi res per tal de fer arribar al públic tota la tensió, la força i el dramatisme que conté. Bieito, que és un reconegudíssim home de teatre, per a mi ha defecat sobre Tosca i l’ha empastifat de tal manera que no hi reconec res.

Tosca no és una diva, no és una dona icònica que pugui escalfar fins al sadisme a Scarpia. És una dona vulgar, una més en el catáleg depredador de Scarpia, que no sabem qui és ni ens importa. Que ningú pensi en un cap de policia, en un militar o un polític corrupte i poderós, no, és un ser anònim sense cap interès que s’encapritxa de Tosca sense que aquest deliri sexual tingui cap explicació en la narració bieitoniana.

Cavaradossi no és un heroi, és una altra víctima anònima que no té la possibilitat ni tan sols de morir dignament afusellat davant de la desesperació de Tosca. Ella no és precipita en lloc, només es desespera en veure que el seu Mario l’han convertit en un ninot alienat.

Scarpia si que mort, en una de les escenes més absurdament ridícules de la història del teatre operístic de les jo en tingui constància. M’estranya tant  que Bieito hagi malmès i desaprofitat tant un segon acte d’aquesta manera, que només ho entenc si amb l’ànsia de no aprofitar res que es pogués entendre com una fidelització a l’original, s’ha passat de rosca.

Qualsevol aproximació als lloc dels fets o les situacions narrades no és ni tan sols pura coincidència.

Acte únic

No hi ha Chiesa di Sant’Andrea della Valle, és clar,  ni res que ho recordi, per tant no hi sagrestano, ni aquest li pot donar a Cavaradossi  “i colori” per pintar, és clar que en lloc hi ha cap constància que aquest sigui pintor, per tant no hi ha quadre, ni per suposat chiave  ni cappella, ni madonna, ni cantoria, ni com és obvi Te Deum, Els personatges ja poden anar dient coses que res del que diuen té cap sentit o transcendència amb el que suposadament fan. És ridícul per tant, que Tosca s’avergonyeix-hi de la revolcada que la despentina “davanti la madonna”. Gran part del diàleg del primer duo entre Tosca i Cavaradossi, amb aquell atac de gelosia tan entranyable dels “occhi neri” no tindria cap sentit i per intentar donar-li una mica coherència al despropòsit Bieito col·loca palplantada en mig de l’escenari una senyora mig nua que no diu res, és clar, i que hem de suposar que és l’Attavanti i que acabarà sent atonyinada per Scarpia en acabar un no sé què,  mentre tot un munt de gent que de cop i volta i sense cap mena d’explicació omple l’escenari, canten “Te Deum laudamus”. En mig de tot aquest no res, Quin sentit té parlar de l’acqua benedetta?, però potser fins i tot podria acceptar aquesta versió tan despullada, si no fos que a Bieito amb tanta deconstrucció li manquen espais i escenes  per omplir, espais buits que ell mateix ha creat i aleshores s’inventa personatges muts amb la pretensió d’inquietar al personal. Hi ha unes minyones contorsionistes que omplen l’escenari de cintes com si fossin teranyines que atrapa a tothom. Hi ha dos nans (potser no es va atrevir a posar dos nens de la cantoria que és el que volia el director) a qui Scarpia prodiga en  carantoines i sàdics pessics i que segurament fora d’escena (així ho fa entendre) li deuen fer favors més lubricants. Aquests nans adults van vestits amb uniforme de col·legi privat, idèntics als nens que haurien de ser escolanets i que ningú sap que hi fan en aquest soterrani tan concorregut, mentre canten el que hom suposa una festa “Doppio soldo… Te Deum… Gloria!  Viva il Re!… Si festeggi la vittoria!”, abraonant-se amb violència sobre el homeless que originalment és un sagristà.

Els tres actes es representen sense solució de continuïtat i per tant no hi ha entreacte. S’acaba el primer mentre Scarpia fueteja envoltat d’un silenci sepulcral (al Liceu la cridòria del públic seria històrica) a l’Attavanti nua mentre tothom va deixant l’escena buida per començar el segon acte que ja us podeu imaginar que no passarà al Palazzo Farnese.

Continua la foscor opressiva, no hi ha ni taules ni cadires, no hi haurà “cena interrotta” ni possibilitat de trobar un ganivet a darrera hora. Tosca escalfa degudament a Scarpia, li treu les ulleres i els hi clava al coll, quelcom que potser si i amb molta sort pot arribar amb la vida d’algú, però se’m fa difícil pensar que uns vidres plans i una muntura lleugera siguin suficient arma letal

És clar que en el segon acte hi passen més coses, i Bieito ens mostra al fons de l’escenari les tortures que li fan al pobre Cavaradossi, I qui el tortura? Dons si, els dos nans del primer acte que ara es dediquen a remenar al pobre tenor de mala manera.

També hi ha quasi de manera permanent, una altra senyora muda, molt ben arreglada i disposada en tot moment a fotre un cop de colze a la seva nova rival per guanyar-se els favors del seu Scarpia..

Cavaradossi en calçotets i amb els pantalots abaixats canta el Vittoria (veure la fotografia de la capçalera) més anticlimàtic que hom pot imaginar. Els “sbirri” porten a Angelotti a qui mataran en escena, tergiversant el llibret però a aquestes alçades de despropòsit oi que ja no importa a ningú?

Tosca per satisfer les fantasies sexuals de Scarpia s’ha de posar un vestit de nit i una perruca rossa, ja que arriba a l’encontre del segon acte amb texans, jersei de llaneta i sabates esportives tal i com anava al primer acte. La cantata aquella que s’escolta a través de la finestra oberta (aquí inexistent) segurament era en un dels escenaris del Sonar i per tant anava informal.

El sadisme habitual en moltes de les produccions de Bieito és normal que aparegui en un segon acte de Tosca, aquí del tot justificat, però part de la força dramàtica que té la tortura de Cavaradossi rau precisament en que no la veus i només l’intueixes. Bieito necessita mostrar-ho, sense adonar-se’n que el rebuig que pretén provocar s’endu per endavant part de la maquinària perfecta d’un segon acte originalment immillorable, convertint-lo en un gran guinyol mancat de tragèdia, fred i amb un distanciament letal.

En el tercer acte que segueix sense interrupció i mentre escoltem clarament les ovelles o les cabres pasturant sota el Castel Sant’Angelo acompanyant la cançó suposadament d’una pastoret (recursos orquestrals de Puccini que fan més nosa que servei al moderns directors d’escena), Bieito fa sortir una altra vegada a la rossa oficial, que en veure a Scarpia obert de cames i mort amb la camissa oberta i la perruca de Tosca tapant-li la bregueta suposadament oberta, li col·loca a sobre les sabates de Tosca, a la manera dels tradicionals canelobres i el barret com si fos el crucifix, estirant-lo com un sac per les cames, se l’endú mentre un nen rosset de l’escolania del col·legi de pagament canta allò de

Io de’ sospiri. Ve ne rimanno tanti Pe’ quante foje Ne smoveno li venti.

Tu me disprezzi. Io me ci accoro, Lampene d’oro Me fai morir!

Aquesta criatureta sembla que és fill de Scarpia i potser de la rossa muda. Una vegada ha acabat i mentre l’orquestra inicia l’interludi amb el tema del adéu a la vida, la criatureta es treu un caramel gegant en forma de cor i amb palet, el comença a llepar de manera molt poc decorosa per a un nen normal, vaja que no llepa només un caramel, oi que m’enteneu?. 

Quan entre Cavaradossi en escena sembla talment la mòmia, amb els braços enganxats al cos i embolicat amb les cintes,que el tenien lligat durant la tortura, en calçotets i ensangonat de cap a peus, fet un “ecce homo” vaja. El carceller que deu tenir fantasies fortes, abans de permetre-li “l’ultima grazia” deixant-lo escriure a la “persona amata”, s’apropa i li besa la ferida del cap de manera poc misericordiosa. Se m’escapen les intencions de Bieito en aquesta escena, la veritat.

Cantar “E lucevan le stelle… ed olezzava la terra…” amb aquella pinta és més que impossible, imperdonable, no pot inspirar a ningú, ni a qui ho canta, ni ha qui ho veu i escolta. Després entra Tosca i ni el veu o no el vol veure, ambdós es posen a cantar separats dos metres l’un de l’altra un duo que hauria de ser passional, però en prou feines es miren, es reconeixen o es parlen, cadascú va a la seva bola. Com dir-li a algú que faci teatre durant l’execució si no n’hi haurà?

Mentre se suposa que entre l’escamot d’afusellament, aquell que l’ha besat sospitosament a la ferida i un dels policies, li pinten la cara de pallasso i li posen una perruca vermella (GIURO!) i l’asseuen al davant de l’escenari amb les cametes penjant al fossat de l’orquestra mentre li col·loquen el cartró que en començar l’obra porta Angelotti i que diu “Your silence will not protect you” en una el·lipsi poc treballada diria jo i aleshores entra tota aquella gentada que ja havíem vist en el primer acte, ara portant retrats de Scarpia, en un recurs que havíem vist en el seu memorable Boris a Munich, allà de manera molt efectiva, mentre Tosca seu al costat de Cavardossi sense precipitar-se al buit. No els cal morir.

No m’interessa gens el que em vol dir Bieito, al menys de la manera que m’ho vol dir, perquè el que explica i com m’ho explica ja m’ho ha dit altres vegades i de manera més efectiva i convincent. Vol explicar una història i tot li grinyola. Ell que és un home de teatre i que sap fer treballar tan bé als actors, no ha estat capaç d’explicar-me Tosca de manera contemporània. Tosca és una òpera verista on tot queda perfectament explicat, tant en el llibret com en la partitura, i malgrat això hem vist mil i una variacions sobre el mateix tema, La variació que ara ens proposa Bieito no m’ha semblat actual, ni contemporània, ni tan sols moderna. M’ha semblat absurda, una vulgaritat mal resolta, provocativa i lluny de ser  genial acaba sent penosa o el que és pitjor, risible.

Mai havia fet un apunt amb tant espai dedicat a la producció, però és que sense la producció aquesta Tosca no és res excepcional.

La millor veu és la soprano Svetlana Aksenova, tot i que la zona més aguda acostuma a ser un crit. La veu és lírica, bonica i amb possibilitats.

Daniel Johansson és un tenor guapot, encara aprent i amb una veu sonora i italianitzant, ho té quasi tot per triomfar, però desafina.

A Claudio Sgura ja el coneixem d’altres interpretacions. El seu Scarpia com el seu Jack Rance, són dignes, no cridats i potser mancats de veritable personalitat i caràcter, però la interpretació que li marca Bieito és la més convincent del tercet protagonista.

Jens-Erik Aasbø és un sonor Angelotti i Pietro Simone un bon sagrestano. El pastoret esdevingut fill de Scarpia, és magnífic.

L’orquestra i el cor sonen esplèndids però el tempo emprat per Karl-Heinz Steffens és en moltes escenes, lentíssim.

Giacomo Puccini TOSCA òpera en 3 actes, llibret de Giacosa i Illica

Tosca – Svetlana Aksenova Cavaradossi – Daniel Johansson Scarpia – Claudio Sgura Angelotti – Jens-Erik Aasbø “Il Sagrestano” – Pietro Simone Spoletta – Thorbjørn Gulbrandsøy Sciarrone – Ludvig Lindström Scarpia’s son Eduardo – Aksel Johannes Skramstad Rykkvin

Norwegian National Opera Orchestra Norwegian National Opera Chorus Director musical – Karl-Heinz Steffens Director d’escena – Calixto Bieito Escenografia – Susanne Gschwender Disseny de llums – Michael Bauer Disseny de vestuari – Anja Rabes Dramatúrgia – Bettina Auer

Norwegian National Opera, 20 de juny de 2017

Avui us he portat aquí aquesta Tosca vocalment poc interessant i a nivell escènic lamentablement provocadora com un exponent del que avui significa per a molts l’òpera. Que al final els norueccs en facin un notable èxit em fa entristir

BIEITO ES CARREGA SENSE CONTEMPLACIONS LA TOSCA DE PUCCINI A OSLO Què Bieito no faria una Tosca convencional no cal ser una lluminària per saber-ho, però que el director burgalès fos incapaç de commoure i emocionar en una òpera tota ella colpidora, és sota el meu punt de vista, un dels més grans fracassos de la seva immensa carrera operística,.