#mireia sallarès

[elfinaldelcamino]

Mireia Sallarès

Entrevistes al Grid_Spinoza (3 de 3)

Les obres de la Mireia Sallarès poden definir-se com a documentals que narren la realitat amb l’ajut d’equips d’enregistrament molt austers, poc invasius. La seva metodologia de producció cultural es desplega en dues etapes. La primera d’elles és de caràcter poc endreçat, lineal i sense límits, documentant la realitat sense filtres. La segona, en canvi, condicionada pel format tecnològic videogràfic contrasta amb la primera per l’alt grau d’estructuració dels materials recollits a partir d’allò viscut.

Fotograma de l’entrevista del Grid_Spinoza a Mireia Sallarès (Barcelona, 2010)

Sallarès afirma formar part d’una comunitat de creadors que treballa fent servir uns determinats suports tecnològics com a tema comú (cosa que contrasta amb la natura individualista del treball de l’abans vist Laurent Mignonneau). Tot seguit, fa créixer aquesta llavor tecnològica, de marcat caràcter procedimental, sense oblidar la investigació bibliogràfica i webgràfica, deixant fluir la documentació del que succeeix, en les seves paraules, “pels racons”. Els seus llocs d’experimentació habituals transiten en la quotidianitat de les vivències personals, com per exemple en converses de bar.

Cartell promocional de «Las Muertes Chiquitas» (Sallarès, 2013)

La manera de procedir de Sallarès integra positivament l’error, entenent que és necessari i positiu per a l’aprenentatge que hi ha al darrera de tota producció cultural. Reivindica l’element convuls de tota creació contenint bellesa. Possiblement sigui per això que la Mireia defensa l’assumpció de riscos creatius, que sovint la porten a mantenir una tesi inicial de projecte fins al final, per més que en alguns moments aquesta pugui semblar poc adequada o fructífera.

Tràiler de la pel·lícula Las Muertes Chiquitas

Es declara una apassionada del llenguatge cultural transdisciplinar, que la impulsa a lloar “l’esperit festiu” que hi ha a darrera tota reunió entre diverses aproximacions disciplinars que treballen en pro d’un objectiu expressiu comú. Això sí, no oblida advertir que la intensitat que genera tot allò amb caràcter “trans” pot ocasionar ferits en el seu camí vers la realització.

[callmeanxietygirl]

Mapa de Tepito, para ir a pensar cosas ...

1. Relojes

Sí, son clones, pero destacan no sólo por la variedad y la precio, sino por ser los mismos que venden en todo el ambulantaje chilango y en “ofertas” de internet. ¿A poco creías que es auténtico tu Databank que compraste en el bazar por 800 pesos?

Calle Toltecas

2. Lentes

Es la continuación del mercado de relojes y aplican las mismas condiciones. Como atractivo adicional, aquí podrás probarte esos lentes “ojo de águila” que anuncian en los informerciales de medianoche, por si alguna vez te preguntaste cómo se vería el mundo a través de ellos.

CalleS: Toltecas y Rinconada

3. Ropa de marca

En estos locales venden ropa de marca. Su precio es prueba fiel de que no es original, pero sucede lo mismo que con los relojes y los lentes. Es lo mismo pero más barato, para los que acostumbran comprar en bazares o tianguis de prácticamente cualquier lugar del DF.

Calles: Caridad y Rinconada

4. Plaza del perfume

Aquí si puedes encontrar productos originales que, en muchos casos, estaban destinados a ser probadores en alguna tienda departamental. A diferencia de la gran mayoría de la oferta del comercio informal local, no se trata de envases rellenados con químicos adquiridos en la farmacia.

Calle Caridad

5. Calzado deportivo

Puestos semifijos con clones de marca. Aquéllos que hacen estas compras en La Lagunilla, el Chopo, Pericoapa, similares o anexas, encontrarás grandes ofertas.

Calle: Matamoros, entre Tenochtitlán y Toltecas

6. Entretenimiento en audio y video

Aquí venden clones de películas y discos de música. Aquí es donde se surten los piratas de la ciudad y hay vendedores especializados, por ejemplo, en cine de arte o rock mexicano de los 60 y 70.

Calle: Matamoros, de Peralvillo a Tenochtitlán

7. Salderos

Saldos de marcas originales, sí, o-ri-gi-na-les. Su bajo precio se debe a los cambios de temporada. Es como ir a una barata de tienda departamental o boutique, pero a nivel de calle. Deja el glamour para el reven.

Calle: Cerrada de Matamoros

8. Ratoncito Libertario

Tiene la más impresionante colección de clones de documentales y películas de culto. No fomentamos la piratería ni mucho menos, pero su acervo es único. Vaya, a veces ni en internet puedes conseguir los documentales que aquí despachan. No te saques de onda si escuchas que son anarquistas.

Calle: Jesús Carranza, casi esquina Matamoros

9. Bazar de las ganas

Antes de las tiendas para adultos, las frustraciones chilangas se aliviaban en Tepito. Es una pequeña calle, pero profunda en cuanto a alternativas para encender la llama de la pasión. Desde disfraces y muñecas, juguetes sexuales e incluso ofrecen la mítica yumbina.

Callejón de Tenochtlitlán

10. Videojuegos

En casi todos estos puestos semifijos hay clones, pero también encontrarás títulos originales baratos y consolas y cartuchos viejos. Además, cables, controles, eliminadores de voltaje, carátulas y todo lo que tu consola pueda necesitar. Van probados, van calados, van garantizados.

Calle: Florida, entre Héroes de Granaditas y Caridad

11. Electrónica y línea blanca

Pantallas, tablets, lectores de DVD, línea blanca y todos los artilugios que demanda la vida moderna. Hay de todo, originales baratos y marcas chinas económicas. La gran diferencia es que no te venderán una china con logo de japonesa a precio de californiana.

Cerrada de Díaz de León

12. Mural y monumento

“Las siete cabronas e invisibles de Tepito” reivindican el rol de género y demandan programas culturales y de calidad de vida. En 2009, Mireia Sallarès presentó un proyecto relacionado con la expropiación del predio conocido como La Fortaleza que culminaría con un documental y esta obra.

Calle: Rivero

13. Refaccionaría Gallardo

Fabrican muebles de diseño reutilizando autopartes. Quizá en tu casa no te dejen tener una silla con tapa de distribuidor o doble garganta, pero vale la pena visitarla.

Calle: Peralvillo 60

14. Galería José María Velasco

Espacio de la red del Instituto Nacional de Bellas Artes. Desde hace más de 60 años da cabina a creadores de todas las generaciones y formaciones, siempre y cuando involucren aspectos de la cultura pop mexicana.

Calle: Peralvillo 55

15. Migas La Güera

Sopa de pan con hueso de cerdo, chile cascabel y epazote. No es el platillo más exclusivo que podrás probar, pero es un clásico que encuentras en el barrio.

Calle: Toltecas 12

16. Tacos Ramiro

La especialidad son los de tripa, pero igual hay de bistec y suadero para los menos aventurados. Aguas con la salsa roja, suele exigir un tepache como complemento.

Calle: Aztecas 54

17. Tacos de la Suerte

Los más populares tacos dorados de todo el rumbo. Su nombre obedece a que es una suerte que te toque carne, pero igual tienen buen sabor.

Calle: Matamoros y Tenochtitlán

18. Filetes y caldos de pescado

Sus pescaditos fritos son legendarios. Daniel Gimenez Cacho llega al barrio buscando su sabor, en una relación que ya tiene en su haber una serie de televisión y obras de teatro con tepiteños actuando dentro en sus propias casas.

Calle: Jesús Carranza y Matamoros

19. Afiladuría Peralvillo

Es la más antigua de la ciudad y está en lo que se conocía como la primera legua del Camino Real de Tierra Adentro, ruta de 2.6 mil kilómetros que conectaba la Ciudad de México con Santa Fe, Nuevo México, allá por el siglo XVI.

Calle: Peralvillo 9

20. La Campana

Durante la guerra civil española, en este cajón de ropa (interior, de cama y bonetería) los refugiados se reunían para conseguir dinero y comprar armas.

Calle: Peralvillo y Jaime Nunó

21.Maracaná

Este deportivo tiene canchas de futbol y un gimnasio donde se practica box. Punto atractivo para fotos pero no para buscar pleitos. Aquí es donde empezó Cuauhtémoc Blanco y otros tantos futbolistas famosos.

Calle: Toltecas y Caridad

22. Deportivo Morelos

Centro deportivo recientemente remodelado. Su objetivo es erradicar la violencia a través del deporte, en uno de esos programas del siglo pasado.

Calle: Rivero 21

23. Deportivo Kid Azteca

Actualmente en rehabilitación, rinde homenaje al pugilista Luis Villanueva, campeón nacional welter durante 17 años, se retiró con el título. “Kid Azteca” fue tan popular que participó en películas y tuvo su propia historieta.

Calle: Rivero 74

24. Museo Indígena

Es el recinto del Comisión Nacional para el Desarrollo de los Pueblos Indígenas y tiene una impresionante colección fotográfica en su acervo. Otro tesoro oculto chilango.

Calle: Reforma 707

25. Parroquia de Santa Ana

El tezontle de teocalli de Toci, abuela de los dioses y madre de Tonantzin, fue utilizado para edificar este templo. En 1796, celebró aquí su primera misa el cura Mariano Matamoros, lugarteniente de José María Morelos.

Calle: Peralvillo esq. Matamoros

26. Primer monumento a Morelos

La escultura la mandó a hacer Maximiliano, por lo que fue repudiada y vandalizada. Primero estuvo en Madero, en lo que es hoy el edificio Guardiola, luego anduvo rondando por varios sitios hasta llegar a este punto.

Avenida del Trabajo y Caridad

27. Escuela Nacional de Homeopatía

Es la clínica especializada más antigua de México. El paraíso de los “chocheros”, pero de los que curan eh.

Calle: Santa Lucía 6

28. La vecindad más antigua de la ciudad

Este conjunto habitacional conserva sus lavaderos de piso y algunas mujeres que recuerdan lo duro que era lavar de rodillas. Aquí está el único taller de organillos de toda la ciudad.

Calle: Fray Bartolomé de las Casas 13

29. Bazar de oportunidades

Los “miércoles de menaje de casa rica” es el secreto mejor guardado de anticuarios y coleccionistas. Se instalan en la plaza de la iglesia de La Conchita Tequipeuhcan (lugar donde comenzó la esclavitud), llamado así porque aquí cayó preso Cuauhtemoctzin, la tarde del 13 de agosto de 1521.

Calle: Tenochtitlán y Constancia

30. Tacos de hígado

Otra tradición gastronómica del barrio. Un manjar para conocedores.

Calle: Matamoros y Toltecas

31. Pulgas

Mercado de segunda mano con chácharas y ropa. También se le conoce como “los miércoles de ropavejeros”. Televisores de cinescopio, bicicletas, radios, juguetes, discos, videocasetes, lamparas viejas, libros y un largo etcétera. Si amas descubrir tesoros por pesos tienes que venir. No los pague al doble o triple cuando un vendedor te los lleve a ofrecer en la Condesa.

Calle: Tenochtitlán, entre Rivero y Constancia

32. Frontón Las Águilas

Este lugar es tan conocido entre los aficionados al golpe de pelota que una marca española lo patrocina. El barrio tendrá su fama, pero también muchos espacios deportivos.

Avenida del Trabajo y Labradores

33. Restaurante Jorullo

Gastronomía típica de Michoacán. La recomendación es el molcajete.

Calle: Libertad 119

34. Restaurante Correo Español

Especializado en comida española, este apacible lugar es reconocido por su cabrito y su cava, qué más puedes pedir.

Calle: Peralvillo 30

35 Chácharas

En este bazar dominical encuentras discos de vinil, guitarras, equipo fotográfico, ropa, adornos, muebles y un sin fin de cosas que no necesitas pero que se verán di-vi-nas en tu casa.

Calle: Comonfort, entre Matamoros y Rayón

36. Patinetas

Tiendas de tablas y demás artilugios para el skate de hoy.

Calle: Granaditas y Jesús Carranza

37. Centro de Estudios Tepiteños

El Cepetis es un espacio de difusión cultural. Lo mismo organizan tour por el barrio que buscan espacios para exponer su riqueza.

Calle: Granaditas 56

38. José Guadalupe Posada

Aquí vivió y murió el grabador mexicano. El maestro sí conocía el barrio.

Calle: Jesús Carranza 6

39. Baños públicos

Presumen de ser Las mejores cacas de Tepito. Por alguna extraña razón se ha vuelto un espacio muy “instagrameable”. El barrio los respalda.

Calle: Díaz de León s/n

40. Clínica de salud

En su faceta como médico, Mariano Azuela atendía en esta clínica. Se especializaba en enfermedades de transmisión sexual, antes llamadas venéreas y no se ha comprobado que su especializada tenga relación alguna con el título de su más famosa novela, Los de abajo.

[ideaimateria]

23 i 24 de setembre, entrada gratuïta per les festes de La Mercè

Exposició

FEMINISMES! 19 juliol 2019 - 6 gener 2020

FEMINISMES! reuneix les exposicions «L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena» i «Coreografies del gènere» i un extens programa d’activitats per posar de manifest el diàleg, les continuïtats i les ruptures entre el feminisme radical dels anys setanta i els feminismes actuals.

Els anys setanta van marcar un punt d’inflexió en el moviment feminista. Una nova generació va irrompre en la vida pública per capgirar el món i sacsejar l’ordre simbòlic establert a través de múltiples pràctiques i representacions culturals. L’art que va sorgir llavors fou trencador, tant per l’ús dels llenguatges i les formes com pel seu desafiament de les construccions de gènere, la reivindicació del dret a decidir sobre el propi cos i la denúncia de les violències masclistes, o el descobriment crucial que el que és personal també és polític.

L’explosió de llibertat i creativitat del feminisme dels setanta ha estat una font d’inspiració constant per als feminismes actuals, que han esclatat en una riquesa i pluralitat sense precedents, però també per a molts altres moviments d’emancipació col·lectiva. En el context actual d’auge del conservadorisme i de regressió dels drets, el projecte FEMINISMES! vol reivindicar l’aportació cabdal de les lluites per la igualtat i la diversitat dels feminismes que han canviat definitivament la nostra manera d’entendre el món.

«L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena»

L’exposició destaca les fites de l’avantguarda feminista que, a la dècada dels setanta, va reescriure el cànon de la història de l’art. Mostra més de 200 obres de 73 artistes com ara Cindy Sherman, Helena Almeida, Ana Mendieta, Judy Chicago, VALIE EXPORT, Birgit Jürgenssen, Ketty La Rocca, ORLAN, Gina Pane, Martha Rosler o Martha Wilson.

El CCCB ha incorporat a l’exposició vuit artistes locals: Pilar Aymerich, Eugènia Balcells, Mari Chordà, Marisa González, Eulàlia Grau, Fina Miralles, Àngels Ribé i Dorothée Selz.

Mitjançant l’ús de llenguatges i tècniques com la fotografia, el cinema, el vídeo, la performance i els happenings, aquestes artistes van desconstruir els condicionants culturals i socials repressius de l’època, així com els mecanismes i automatismes de l’opressió a les dones. Per primera vegada en la història de l’art, les artistes començaven, com a col·lectiu, a prendre la iniciativa en la «representació de la dona» mitjançant la creació d’una pluralitat d’identitats femenines determinades per elles mateixes.

«Coreografies del gènere»

Els feminismes actuals són massa plurals per recollir-los en un sol relat. En els quasi cinquanta anys que han passat des del 1970, s’ha obert el subjecte del feminisme i s’ha imposat el terme «gènere» per tal d’indicar que la diferència sexual (homes/dones, masculí/femení) no és «natural», sinó que està condicionada per la cultura, i que les combinatòries poden anar més enllà d’aquests pols oposats. A més, el moviment feminista s’ha combinat cada cop més amb altres lluites contra les desigualtats: el sexisme no es pot destriar d’altres formes de dominació com el racisme, l’homofòbia i la transfòbia, l’especisme, el menyspreu cap a les persones pobres o les considerades discapacitades o estrangeres.

«Coreografies del gènere» vol reflectir algunes figures i moviments de la dansa dels gèneres, d’entre les moltes possibles. Els focus temàtics que l’orienten complementen i enriqueixen la visió dels anys setanta, des de Catalunya i l’Estat espanyol, amb veus d’artistes que no eren presents encara a l’escena artística d’aquella època.

Presenta l’obra de les artistes Cabello/Carceller, Lúa Coderch, Lucía Egaña, Nuria Güell, ideadestroyingmuros, María Llopis, Jesús Martínez Oliva, Julia Montilla, O.R.G.I.A, Daniela Ortiz, Linda Porn, María Ruido, Anna Irina Russell i Txe Roimeser, Mireia Sallarès, Toxic Lesbian i Eulàlia Valldosera.

Un espai de documentació

Completa el recorregut un espai que presenta documentació històrica i un apartat sobre còmic i feminisme, «El cos i el conflicte», comissariat per Marika Vila, amb obres originals de Montse Clavé, Laura Pérez Vernetti Núria Pompeia, Mariel Soria i Marika Vila.

Comissariat: Gabriele Schor, Marta Segarra

https://www.cccb.org/ca/exposicions/fitxa/feminismes/231713

[vudutv]

Ciclo de conferencias Panoràmic – KBr Fundación MAPFRE  Dirigido por Joan Fontcuberta.

El ciclo será retransmitido en streaming.

Fechas:  Del 4 al 7 de noviembre de 2020

4 DE NOVIEMBRE

19 h Conferencia de Sophie Calle: “Historias de pared” Presentación y moderación a cargo de Joan Fontcuberta.

5 DE NOVIEMBRE

19 h Conferencia de Pau Waelder: “Comparto, luego existo: vigilancia y autoexposición” Presentación y moderación a cargo de Andrés Hispano.

6 DE NOVIEMBRE

19 h Conferencia de Antoine d’Agata: “La nuda vida” Presentación y moderación a cargo de Joan Fontcuberta.

7 DE NOVIEMBRE

12 h Conferencia de Lolita Bosch: “La intimitat literària i la intimitat personal. Dos camins que la creació bifurca” Presentación y moderación a cargo de Fèlix Perez-Hita.

19 h Conferencia de Mireia Sallarès: “Els orgasmes com a espai de lluita política” Presentación y moderación a cargo de Mercè Alsina.

Las sesiones se desarrollarán en el idioma reflejado en el título de la ponencia El ciclo será retransmitido en streaming.

[m-slgd]

11a Biennal d’Art Leandre Cristòfol, 2019

Collective exibition curated by David Armengol, Cèlia del Diego and Julia Morandeira, La Panera, Lleida, Spain,  27/10/2019- 2/2/2020. Artists: Mercedes Azpilicueta / David Bestué / Lúa Coderch / Joana Escoval / Ariadna Guiteras / Iratxe Jaio & Klaas van Gorkum / Martin Llavaneras / Pere Llobera / La Más Bella / María Salgado / Mireia Sallarès / Daniel Steegmann Mangrané.

[luciadortaabad]

Mireia Sallarès.

[elfinaldelcamino]

Entrevistes al Grid_Spinoza (1 de 3)

Exploro els més de vint vídeos que el Grid_Spinoza posa a disposició en línia, amb entrevistes a productors culturals sobre els seus camins creatius. D’entre ells, n’escullo tres que m’interessen especialment en el context de la creació d’El Final del Camino: les corresponents a en Francesc Torres, en Laurent Mignonneau i la Mireia Sallarès.

1. Francesc Torres

Trio per visionar a fons el vídeo dedicat a en Francesc Torres (Barcelona, 1948) perquè m’atrau el seu comentari sobre aquells que treballen al terreny de la narració, que, diu, tenen la virtut de produir allò que cap altre productor encara no ha produït, a fi de fer visible allò abans mai vist.

Fotograma de l’entrevista del Grid_Spinoza a Francesc Torres (març de 2011)

L’exposició que Torres fa de la seva metodologia m’ha semblat molt intuïtiva, lliure i oberta de ment. Comença establint una separació clara entre ciències exactes i ciències socials i com el coneixement de tall artístic és més propera a les segones, les ciències humanes. Tot seguit argumenta que, malgrat que la seva metodologia personal de treball no és pas la de les ciències socials, s’hi assembla. Allò que fa que difereixi de les ciències socials és en un aspecte essencial: el seu treball neix a partir de la intuïció i no de l’observació de dades objectives relatives a l’ésser humà. 

Instal·lació de Torres Amnèsia-Memòria al MACBA (1991)

En Francesc Torres, més que investigar sobre un determinat tema, prefereix emprendre el camí de la indagació sobre un determinat tema, desmarcant-se del terreny de la investigació. No obstant aquest fet, defineix aquesta indagació com un procés basat en la lectura inmersiva sobre un tema determinat que moltes vegades deriva en una feina similar a la de l’investigador. Així doncs, podem entendre que el seu camí creatiu és flexible, podent bifurcar-se o canviar el sentit segons la intuïció del productor.

Torres rodejat de la seva instal·lació La Campana Hermètica (Barcelona, 2018)

Remarca la importància d’aquest component irracional com a inspiració que porta vers una determinada revelació creativa, similar al que pot succeir al terreny de les ciències exactes. Cita el cas del Pointcarré, que va arribar a teoritzar de manera científica exacta a partir d’una intuïció sobrevinguda després d’una excursió en què la seva ment va poder-se relaxar d’un problema que, de tant pensar-hi, el tenia ofuscat. Torres parla de l’artista com a constructor / realitzador d’allò que els altres no gosen construir, amb el fi de veure realitzat allò abans mai vist.

Autorretrat amb el nas sagnant (Barcelona, 2015)

[objecteiespai]

Dibuixar és pensar, pensar amb les mans...

“La mà pensa i segueix els pensaments del material”. Brancusi

Your hand thinks and follows the thought of the material. —Constantin Brancusi

 siguin els peus els que pensin, 

[diariomatutino]

“Los orgasmos, como la tierra, son de quien los trabaja”

La artista Mireia Sallarès presenta este viernes en el CCCB su documental ‘Las muertes chiquitas’ sobre el tabú del placer femenino from México https://ift.tt/2pmflBg

[art-neutre]

Exposició: FEMINISMES! al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)

Exposició FEMINISMES! 19 juliol - 1 desembre 2019

Comissariat: Gabriele Schor, Marta Segarra

Inauguració: 18 de juliol del 2019 FEMINISMES! reuneix les exposicions «L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena» i «Coreografies del gènere» i un extens programa d’activitats per posar de manifest el diàleg, les continuïtats i les ruptures entre el feminisme radical dels anys setanta i els feminismes actuals. Els anys setanta van marcar un punt d’inflexió en el moviment feminista. Una nova generació va irrompre en la vida pública per capgirar el món i sacsejar l’ordre simbòlic establert a través de múltiples pràctiques i representacions culturals. L’art que va sorgir llavors fou trencador, tant per l’ús dels llenguatges i les formes com pel seu desafiament de les construccions de gènere, la reivindicació del dret a decidir sobre el propi cos i la denúncia de les violències masclistes, o el descobriment crucial que el que és personal també és polític. L’explosió de llibertat i creativitat del feminisme dels setanta ha estat una font d’inspiració constant per als feminismes actuals, que han esclatat en una riquesa i pluralitat sense precedents, però també per a molts altres moviments d’emancipació col·lectiva. En el context actual d’auge del conservadorisme i de regressió dels drets, el projecte FEMINISMES! vol reivindicar l’aportació cabdal de les lluites per la igualtat i la diversitat dels feminismes que han canviat definitivament la nostra manera d’entendre el món. «L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena» L’exposició destaca les fites de l’avantguarda feminista que, a la dècada dels setanta, va reescriure el cànon de la història de l’art. Mostra més de 200 obres de 73 artistes com ara Cindy Sherman, Helena Almeida, Ana Mendieta, Judy Chicago, VALIE EXPORT, Birgit Jürgenssen, Ketty La Rocca, ORLAN, Gina Pane, Martha Rosler o Martha Wilson. El CCCB ha incorporat a l’exposició vuit artistes locals: Pilar Aymerich, Eugènia Balcells, Mari Chordà, Marisa González, Eulàlia Grau, Fina Miralles, Àngels Ribé i Dorothée Selz. Mitjançant l’ús de llenguatges i tècniques com la fotografia, el cinema, el vídeo, la performance i els happenings, aquestes artistes van desconstruir els condicionants culturals i socials repressius de l’època, així com els mecanismes i automatismes de l’opressió a les dones. Per primera vegada en la història de l’art, les artistes començaven, com a col·lectiu, a prendre la iniciativa en la «representació de la dona» mitjançant la creació d’una pluralitat d’identitats femenines determinades per elles mateixes. «Coreografies del gènere» Els feminismes actuals són massa plurals per recollir-los en un sol relat. En els quasi cinquanta anys que han passat des del 1970, s’ha obert el subjecte del feminisme i s’ha imposat el terme «gènere» per tal d’indicar que la diferència sexual (homes/dones, masculí/femení) no és «natural», sinó que està condicionada per la cultura, i que les combinatòries poden anar més enllà d’aquests pols oposats. A més, el moviment feminista s’ha combinat cada cop més amb altres lluites contra les desigualtats: el sexisme no es pot destriar d’altres formes de dominació com el racisme, l’homofòbia i la transfòbia, l’especisme, el menyspreu cap a les persones pobres o les considerades discapacitades o estrangeres. «Coreografies del gènere» vol reflectir algunes figures i moviments de la dansa dels gèneres, d’entre les moltes possibles. Els focus temàtics que l’orienten complementen i enriqueixen la visió dels anys setanta, des de Catalunya i l’Estat espanyol, amb veus d’artistes que no eren presents encara a l’escena artística d’aquella època. Presenta l’obra de les artistes Cabello/Carceller, Lúa Coderch, Lucía Egaña, Nuria Güell, ideadestroyingmuros, María Llopis, Jesús Martínez Oliva, Julia Montilla, O.R.G.I.A, Daniela Ortiz, Linda Porn, María Ruido, Anna Irina Russell i Txe Roimeser, Mireia Sallarès, Toxic Lesbian i Eulàlia Valldosera. Un espai de documentació Completa el recorregut un espai que presenta documentació històrica i un apartat sobre còmic i feminisme, «El cos i el conflicte», comissariat per Marika Vila, amb obres originals de Montse Clavé, Laura Pérez Vernetti Núria Pompeia, Mariel Soria i Marika Vila.

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) Carrer Montalegre, 5

Barcelona, Catalunya Més informació

.

https://1.bp.blogspot.com/-ZqZLZwwTHjM/XRYB7fbC-cI/AAAAAAAABb8/cVv57mDkJxceGV-cR1WRoIxYlsSLplZXwCLcBGAs/s640/feminismes%2521%2Bcccb%2Bbarcelona.jpg http://www.artneutre.net/2019/06/exposicio-feminismes-centre-de-cultura-contemporania-barcelona-cccb.html #Art #Catalunya #Barcelona #PaisValencià #Balears #Andorra #Occitània #Alguer #AgendArt #Valencia #Palma

[mortadeladeolivas]

La muertes chiquitas, historias de mujeres mexicanas entorno al orgasmo. Mireia Sallarès en el TEA Tenerife Espacio de las Artes

[openfilesproject]

RESULTADO DE CONVOCATÓRIA RESIDÊNCIA CURATORIAL 2016-2017

#ENCURA, HANGAR.ORG, BARCELONA

The call for the Encura II residency in Hangar received 105 applications, 84 of them valid from 39 countries.

A jury composed of the comittee board of Hangar Barcelona: Tere Badia, Director; Mireia Sallarès, artist; Pep Dardanyà, artist; and comittee board of Curators' Network: Anca Mihulet, independent curator; Borbàla Szalai, independent curator; Flavia Introzzi and Georg Zolchow (hablarenarte), evaluated the applications for the two research residency at Hangar Barcelona.

After a long deliberation, the selection committee announced, “Chemtrails” by Manuela Pedrón Nicolau & Jaime González Cela, and “Smuggling as an alternative” by Maykson Cardoso, chosen as future residents of our joint call for two curatorial research residencies with Hangar.

“Chemtrails” by Manuela Pedrón Nicolau & Jaime González Cela is a curatorial project focused on the Narrative in Contemporary Art, and particularly on the popular culture ways of telling. By working with artists in residency at Hangar on the basis of rumour and legend’s creation and its viral dissemination, they will produce a common project in the format of a multiform anthology of tales. The aim of this narrative experiment is delving into the links between art, literature and experience through hybrid formats.

“Hecha la ley, hecha la trampa” or “Smuggling as an alternative”, a project by Maykson Cardoso in collaboration with Olivia Ardui, proposes to experiment smuggling as a strategy of exhibition making. During the residency, a possible relation between art and crime or contemporary art as artifact to avoid controlling devices, especially at borders, will be researched and taken to action. This residency will result in at least two international exhibitions – one in Catalonia, another in Brazil – and will generate collaborative actions amongst agents invited to think together about unfolding this strategy of “crooks”.

    Disponível em: <https://hangar.org/en/recerca/noticies/resultats-convocatoria-encura-ii-per-dues-residencies-de-recerca-curatorial-a-hangar/>.

[labasciani]

Pequeñas notas de fotografía: Las Muertes Chiquitas. Mireia Sallarès. 2006-2009.

(Vía La ONG) En motivo de su residencia en La Organización Nelson Garrido (la ONG), la artista catalana Mireia Sallarès presentará el libro y la película de su último proyecto artístico, Las Muertes Chiquitas (México 2006-2009), en la sede de la ONG, en Las Acacias. El libro se presentará a las 12:30 y se podrá adquirir en la misma sede de la ONG, gracias a la colaboración de la librería Noctua. La película de 5 hrs de duración se proyectará dividida en dos partes (1a parte de 1 a 3:30pm y 2a parte de 4:30 a 7pm). En México a veces al orgasmo también se le llama La Muerte Chiquita. Esta expresión y juego de palabras se convirtió en el título de un proyecto amplio que reúne varias obras que consisten en una película, una serie fotográfica, una serie de intervenciones en el espacio público y un libro. El epicentro del proyecto es la película documental realizada a partir de numerosas entrevistas sobre el orgasmo, el placer, el dolor, el poder, la violencia y la muerte desde una perspectiva femenina. “Los orgasmos, como la tierra, son de quien los trabaja”, es la frase que atraviesa varias voces implicadas en el proyecto, que la artista inició como un viaje de más de tres años por distintos estados de la república mexicana, acompañada con su cámara y el rótulo luminoso de neón que decía: “Las muertes chiquitas.” La tierra -en este caso, la mexicana-, debajo de la superficie más o menos obvia de la realidad, está densificada por las subjetividades y sus arraigos, por sus conflictos y sus deseos. Los orgasmos –en este caso, los femeninos-, compartidos o solitarios, catárticos o frustrados, son un punto de partida posible para establecer nexos público-privados, erótico-políticos. El ámbito íntimo de la sexualidad se coloca así en la escena del placer público, mejor dicho, del erotismo construido mediante diversos mecanismos de transacción y control ideológicos, religiosos y culturales.” (Del texto Pluralidades Orgásmicas de Helena Braunštajn) Mireia Sallarès (Barcelona 1973, España) estudió Bellas Artes en la Universidad de Barcelona, realizó estudios audiovisuales en la escuela de Artes de Atenas (Grecia) y cinematográficos en la New School y en la Film & Video Arts de Nueva York. Es realizadora audiovisual colaboradora independiente del centro de documentación del Museo de Arte contemporáneo de Barcelona y vive en tránsito entre Barcelona y Ciudad de México entre otras ciudades extranjeras en las que desarrolla sus proyectos de investigación. Ha publicado recientemente el libro de artista y compilación de ensayos, Las Muertes Chiquitas (Editorial Blume, 2009). Actualmente está desarrollando en Caracas el primer capítulo de su nuevo proyecto acerca del tema de La Verdad.

[objecteiespai]

View this post on Instagram

A post shared by Escola Massana (@escolamassana)

XERRADA DE MIREIA SALLARÈS Història potencial de Francesc Tosquelles, Catalunya i la por

12.05.2022 a les 19h Sala d'actes de l’#EscolaMassana

L'artista Mireia Sallarès ens parlarà de la seva darrera pel·lícula “Història potencial de Francesc Tosquelles, Catalunya i la por”. A mig camí del documental experimental i la ficció especulativa, la pel·lícula narra la història del psiquiatre català Francesc Tosquelles, no pas a partir del que ha quedat documentat de les experiències en què va participar, sinó del que ens en manca. Sense separar el llavors i l’ara, els vius dels morts, ni la presa de consciència de l’inconscient, aquest film fa història en potència d’un metge que en temps crítics del segle XX polititzà la psiquiatria capgirant la nostra relació amb la bogeria i l’home normal. “Història potencial de Francesc Tosquelles” vol reconstruir un llegat oblidat per Catalunya i el món, obrint un espai autocrític sobre la desmemòria d’aquests passats marcats per la guerra i l’exili.

Mireia Sallarès és Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, amb estudis de cinema a la New School University i a la Film & Video Arts de Nova York. Treballa com a realitzadora independent de documentals i utilitza el vídeo com una via d’investigació antropològica, però també com un instrument narratiu.

Reseñas

Entrevista con Xavier Graset en Més324, el 5 de marzo de 2020. Enllaç aquí.

Reseña de Laura Calçada en Mostrador de llibres de El Temps de les Arts, el 27 de diciembre de 2019. Enllaç aquí.

«Mireia Sallarès: “Què m’ha fet més feliç? El primer orgasme que vaig tenir per mi mateixa, amb quasi 30 anys”», entrevista en el programa Àrtic, en Betevé, el 9 de diciembre de 2019. Enllaç aquí.

«Mireia Sallarès, artista: “Trobar una dona que té sexe només quan en té ganes, és feina d’arqueòleg”», entrevista en el programa Les dones i els dies, en CatRàdio, el 24 de noviembre de 2019. Enllaç aquí.

«Parlar net», reseña de Imma Monsó en La Vanguardia, el 3 de octubre de 2019. Enllaç aquí.

........................................................................

View this post on Instagram

A post shared by Activitats Can Batlló (@activitatscanbatllo)

View this post on Instagram

A post shared by ULLAL (@ullalfest)

View this post on Instagram

A post shared by ULLAL (@ullalfest)

En un context global carregat d’imatges fugaces i efímeres, però produïdes des d’un règim visual hegemònic, es fa necessari generar espais de creativitat que qüestionin els rols assignats pels mitjans de comunicació i els relats institucionals. A les ciutats hi habita una memòria visual extraordinària relativa a les lluites socials, als moviments de base i als cossos i identitats dissidents que són els que els confereixen la seva personalitat reivindicativa i revolucionària. ULLAL vol esdevenir un catalitzador, en l’escenari que és la ciutat de Barcelona, d’aquesta energia dissident i generar un arxiu visual que, des del present, en segueixi donant compte. Volem incidir, des de la pràctica fotogràfica, en la realitat d’aquelles persones, col·lectius i esdeveniments, que sovint són exclosos tant del camp de visió hegemònic com de la producció d’imatges. El motor d’ULLAL és doble. D’una banda, l’okupació de l’imaginari dominant i, de l’altra, posar el focus en les accions col·lectives i socials que, a través d’exercicis quotidians i organitzats de resistència, plantegen i reclamen una alternativa de vida més sostenible i justa.

EL FESTIVAL

Ullal es planteja en format festival que inclou una exposició col·lectiva, un acte central, una festa o kafeta i un programa d’activitats i xerrades.

LA CONVOCATÒRIA

Per a participar al festival, obrirem anualment una convocatòria.

[objecteiespai]

Francesc Tosquelles

Com una màquina de cosir en un camp de blat

8 abril — 28 agost 2022

L’exposició proposa un recorregut per les pràctiques d’avantguarda que el psiquiatre Francesc Tosquelles va portar a terme en el camp terapèutic, polític i cultural. Tosquelles va transformar les institucions psiquiàtriques durant la República i sota l’Europa dels feixismes. Avui és una inspiració per pensar les polítiques de salut mental en moments de crisi extrema.«Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat» posa en valor la figura, l’obra i l’entorn polític i artístic d’un psiquiatre que va revolucionar les pràctiques mèdiques del seu temps i que va transmetre un llegat cultural innovador i sorprenent, desconegut per la majoria. Francesc Tosquelles es va proposar abordar l’arrel social de la malaltia mental i transformar la institució psiquiàtrica.Francesc Tosquelles (Reus, 1912 – Granges d’Òlt, 1994) es va formar en l’experiència política i cultural de la Mancomunitat de Catalunya i la República. Després de lluitar al Front d’Aragó i a Extremadura durant la Guerra Civil, es va haver d’exiliar a França l’any 1939. Des del camp de concentració de Sètfonts i, sobretot, a l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban (França), Tosquelles va revolucionar el funcionament del centre psiquiàtric amb una pràctica que vinculava la política, l’experimentació clínica i la cultura.El sanatori de Saint-Alban es va convertir en un refugi per a artistes d’avantguarda que convivien amb interns, pagesos, monges, metges i infermeres. Tosquelles va obrir l’hospital  psiquiàtric a multitud de pràctiques artístiques, fomentant així el vincle social dels malalts i humanitzant la vida de milers de pacients. Va ser pioner en introduir tasques d’autogestió, comissions i clubs de malalts; formació per als cuidadors; experiments amb el teatre, el cinema i l’escriptura; creació de periòdics murals i diaris interns; introducció d’impremtes o tallers d’ergoteràpia.L’exposició convida a fer un itinerari cronològic per la vida i l’obra de Tosquelles. El  testimoni oral del metge reusenc acompanya el visitant mentre parla dels temes que el van interessar: la pagesia, Stalin, la por que els bojos susciten en els psiquiatres i tants d’altres. La mostra presenta una extensa selecció de pel·lícules, materials històrics i documentals inèdits, obres d’avantguarda surrealista i objectes produïts pels malalts de l’hospital de Saint-Alban, provinents de la Col·lecció d’Art Brut de Lausana i d’altres col·leccions particulars.Paul Éluard, Gérard Vulliamy, Tristan Tzara, Joan Miró, Antonin Artaud, Henri Michaux, Brassaï o Léon Schwarz-Abrys són alguns dels artistes amb presència a l’exposició, que també compta amb obres contemporànies i de nova creació, com una pel·lícula de Mireia Sallarès i instal·lacions interactives i peces d’Alejandra Riera, Roger Bernat, Angela Melitopoulos, Maurizio Lazzarato i Perejaume.El projecte és fruit d’un procés d’investigació desenvolupat pel crític d’art, docent i investigador Carles Guerra i de la recerca liderada per la crítica literària i professora de la Universitat de Barcelona Joana Masó, que ha estat finançada per la Fundació Privada Mir-Puig i ha donat lloc a la publicació del volum Tosquelles. Curar les institucions (Arcàdia), reconegut amb el Premi Ciutat de Barcelona d’Assaig, Humanitats i Història 2021.L’exposició es presenta en versions adaptades a Les Abattoirs. Musée FRAC Occitanie, Tolosa (fins el 6 de març de 2022); al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona (8 d’abril – 28 d’agost de 2022); al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid (27 de setembre de 2022 – finals de març del 2023); i a l’American Folk Art Museum de Nova York (abril – octubre del 2023). Comissariat: Joana Masó, Carles Guerra

View this post on Instagram

A post shared by Nova Era Barcelona (@nova_era_barcelona)

TOSQUELLES Com una màquina de cosir en un camp de blat Exposició al CCCB  @cccb_barcelona Disseny: @opisso.studio Print: @nova_era_barcelona @pedro_nova_era_printing

@nova_era_barcelona @pedro_nova_era_printing

Disseny: https://www.instagram.com/opisso.studio/   Print: www.instagram.com/nova_era_barcelona/

View this post on Instagram

A post shared by 3daysofdesign (@3daysofdesign)