gisel-gp-blog

[gisel-gp-blog]

L’incòmode (però bell) conflicte amb "Joker" (2019)

“No deixes de somriure”. Algo així versa l’eslògan d'on treballava Arthur Fleck, més aviat Joker. Paradoxalment, és quan Arthur modifica aquest escrit per un “no somrigues”, quan comença a dixar llibertat completa a la seua rialla, al seu humor; un humor que abans no acceptava ni ell mateix i que ara, que reinterpreta la seua vida i el seu paper al món, sent que pot sostindre’s, això sí, entre els llindars del macabre i l’acidesa. He de fer un incís en algo que per a mi és molt cridaner, i al que tornaré als últims paràgrafs: setmana rere setmana, s’estrenen pel·lícules on l’acció, la violència i la mort es normalitzen i són el centre de la major part del metratge; pel·lícules que la crítica accepta tal i com són, qualificant-les amb notes diverses, perquè pertanyen al gènere d'acció i per tant, ja estan catalogades al sistema, formen part d'ell. En canvi, a aquesta obra, la crítica nord-americana la titlla de perillosa i d’incentivar a la violència, i ha fet caure en picat la seua nota, tot i la merescuda alta qualificació rebuda a Venècia. Per què? En primer lloc, perquè al monopoli Disney i els crítics comprats per la companyia (ho sent, però a aquest escrit no vaig a tindre pèls a la llengua) no els agrada dixar brillar obres que no pertanyen a la casa i que no empren les seues fórmules cinematogràfiques; i segon, perquè qüestiona el funcionament de la societat, principalment, la imperant exigència de mostrar sempre el nostre millor i més normatiu rostre, deixant sota terra sempre que siga necessari, els sentiments negatius, el considerat poc atractiu i que puga alterar el fals equlibri de què tot va bé, sempre i a tot lloc. Malgrat els efectes negatius que aquesta actitud pot arribar a tindre per a l'individu. Algo que, a l’actual context, les xarxes socials i els rituals als que la tecnologia i el creixent capitalisme han donat lloc, han accentuat, i amb el que pel·lícules tan incòmodes com aquesta ens enfronta. És aquest fet, i no altre, el que la fa perillosa. Però també més brillant, culta, crítica i sobretot, necessària a la filmografia de la gran pantalla. Arthur ens mostra, a la seua metamorfosi cap al Joker, les greus conseqüències que pot arribar a tindre no superar traumes, ni rebre ajuda per a fer-ho. A cada riure seu s’entreveu un desig intens de plorar, tan extrem que sols una aguda i estrident rialla pot ofegar. Una sensació que encogeix i a la vegada crea una empatia amb l’espectador no vista fins ara a grans produccions. Empatia que va desapareixent i sent substituïda per una frustració major, ara no sols pel context, sinó també pel dur creixement del personatge. Tot ell es torna una poètica i dolenta paradoxa entre el que volia ser i el que arriba a ser; immers en un conjunt de successos, vivències i també carències, que l’acaben convertint en l’icon antàgonic del que desitjava; pur símbol del caos i la destrucció; materialització del dolor i la incomprensió. La marginalització dels malalts mentals; la importància de la educació emocional; la exigència patriarcal de ser home triomfador o no ser home; la excessiva importància de les aparences i la normalització social; el poder excessiu dels mitjans de comunicació i el fet de què tot val per a continuar amb l’espectacle, com diria el filòsof Guy Debord (1967); la importància de la empatia i les ferides que crea (tan físiques com psicològiques) quan no hi és; la influència que arriba a tindre en nosaltres el context, sent més determinant que la pròpia genètica; l’error que es comet quan culpem a algú de tots els nostres mals o, per contra, quan el divinitzem com si fora algo més que un èsser humà... Són algunes de les qüestions que tracta aquest film, sense necessitat de posar-se cap medalla, ni de clamar-ho mediàticament, com sí han necessitat produccions dels últims anys, curiosament i entre altres, al camp dels superherois. Es dixen vore per sí mateixos, cadascun d’ells, entre la subtilesa d’un guió d’història sincera i els missatges connotats que dels fets anem rebent. Cada vegada sent més que el políticament correcte està buit. Que al seu darrer sols estan els magnànims que tracten de triomfar, de crear productes que permeten arribar a tots els públics i amb això, recaptar més fons. Una màscara menys boja que la que el Joker es pinta al rostre (o potser no, tenint en compte que les decisions de grans corporacions i estats ens estan duent al suïcidi mediambiental...), però també més hipòcrita. Una disfressa, en fi, de semblant bonic i agradable, però sense cap continuïtat una vegada els focus mediàtics es centren a altra lluita, sempre guiant-se per tàctiques que no podem arribar a percebre per complet. Perquè cap superheroi, per bo que se'l vulga considerar, dixa de matar els seus enemics pel fet què no es visualitze la sang que d’ells emana en acabar la lluita. Ni cap personatge femení es convertix en feminista pel simple fet de ser dona. I un llarg etcètera amb el què intenten persuadir-nos, no sols a la pantalla, sinó també fora d’ella. Les forces armades, certs partits polítics... en serien bons exemples. Cadascú que traga les seues pròpies i més detallades observacions. No obstant, i reprenent la pel·lícula, qui entre a la sala esperant passar dos hores entretingudes amb goig, millor que se’n isca al minut zero. Perquè les sensacions que aquesta obra et fan sentir, són de tot menys plaenteres. I així i tot, la bellesa dels plans, de l’ús del maquillatge facial, de la música; i sobretot, la interpretació facial i corporal de Joaquin Phoenix; no deixarà a cap dels teus porus, ni cap racó de la teua ment, indiferent.

[gisel-gp-blog]

Política de bienestar animal: deficiencias generales y errores individuales

Estos días me ha venido a la mente, por varios casos leídos o escuchados, el primer sudor que invertí en querer ayudar a un animal de cuatro patas: un gato adulto con la cadera rota. Una historia con moraleja, aunque sin final feliz. Mis compañeros/as de clase lo encontraron y, tras un rato sin saber muy bien qué hacer con él, decidimos, siguiendo el consejo de algún “mayor” cuyo rostro no recuerdo, llevarlo al Ayuntamiento. Sin conocer si alguien lo buscaba; sin nisiquiera planteárnoslo. Unos diez años de vida teníamos. Insuficientes como para culparnos por la excesiva inocencia supongo. Buscamos una caja. Nadie quería cargar con él. “¡Yo lo haré!”, dije, pensando que me ofrecía para llevarle a un lugar seguro. Un lugar de paso, de paso a algo mejor, estaba convencida. Así que con todo el tacto que pude lo cogí y lo metí dentro de la caja. Tras de mí me seguían todos entre risas y juegos. Me sentí como una líder encabezando una cruzada. Es curioso, pero creo que fue la primera y la última vez que me sentí así. Y no lo echo de menos. Llegamos. El aliento me faltaba después del largo camino cargando con el peso del animal. Alguien habló por mí. Los policías salieron y nos pidieron que dejáramos allí la caja. “Gracias, mañana llamaremos para que lo recojan”, dijeron. Me pregunté a quién tenían que llamar para recogerlo y, satisfecha con la travesía, me despedí de todos y me marché a casa. Al llegar a casa, fui corriendo ilusionada a contarle los hechos a mi madre: “lo hemos salvado, ¿y sabes?, lo he cargado yo”, le contaba. Pero mi madre me miraba con el corazón roto. Entonces me lo contó. Me explicó cómo se actúa en esos casos y cómo suele terminar la historia: perrera, espera, muerte. Y nada más. Me sentí totalmente desconcertada. Todo lo que había sentido; todo lo que había pensado que iba a conseguir con cargar ese pobre animal hasta allí... me pareció ridículo tras conocer la verdad. Y me avergoncé de mí misma, de mi desconocimiento, de mi convicción desacertada de que con eso bastaría. Todavía no existía ninguna protectora en Sueca. Poco tiempo después, surgió PROANSU. Actualmente también están Familia Felina y Refugi els Àngels. Y ni aún así se cubren todas las necesidades; en ninguna ocasión la cifra 0 cubre una sola noticia sobre la presencia de animales en las perreras. Siguen apareciendo animales en la calle y habiendo discusiones entre vecinos/as por su presencia; amenazas a los que les dan de comer; atropellos, envenenamientos; denuncias por ambas partes; intentos fallidos de sacarlos de la calle; falta de recursos para que los voluntarios/as puedan obrar; y un largo etcétera de sucesos desencadenados de una insuficiente política en bienestar animal, de la que muchos animales son víctima día tras día. Si de algo me doy cuenta recordando aquel día, y alguna que otra experiencia posterior de la que tampoco me siento orgullosa, es de que la buena voluntad nunca es suficiente, y que acompañada del desconocimiento puede ser tan mortífera como cualquier acto hecho con mala fe. No hay peor consejero que la desinformación. Y no hay que confundir la precaución y la calma con el miedo. La indecisión con la inseguridad. No son lo mismo. A veces actuar y dejarse llevar por los sentimientos es lo fácil. Pero lo realmente complicado, es actuar bien, en todos los sentidos. Y disponer de los recursos y el apoyo para hacerlo: eso sí que es difícil. Al menos en un contexto en el que hay una falta de conciencia colectiva, que sustituye la empatía y el altruismo por egoísmo y falta de implicación.

[gisel-gp-blog]

Divagant sobre la incertesa

Moltes vegades - o millor dit, la majoria del temps-, ens sentim massa lligats a les 24 hores de durada d’un dia, i altre, i el següent. Eixe cicle biològic que ens dona corda. Cadena perpètua i suport vital a la vegada. Càrrega de debilitat i d’energia. I sempre cal escollir, prioritzar, descartar, excloure. Moltes vegades ens diguem a nosaltres mateix que no tenim temps o recursos per atendre determinat assumpte, però no en tenim precissament perquè l’hem invertit en altre. Perquè no podem amb tot i tot i saber-ho, no sol ser fàcil acceptar-ho. Però a la vegada ens convé acceptar-ho per a disculpar-nos davant la nostra consciència, per a justificar les nostres decisions; que ens hagem allunyat d’algo o algú que era positiu, que ens podia fer millors, que ens podia aportar més del que ja som o que ens podia permetre aportar més de nosaltres mateix a l'entramat del que formem part. La realització (o no) d’una obra; la quedada (o no) amb una persona; la dedicació (o no) a un projecte; l’assistència (o no) a un concert; la col·laboració (o no) a una associació; l’acceptació (o no) d’un treball; la lectura (o no) d’un llibre; la presència (o no) a una xarxa social; la implicació (o no) a una vaga; l’atenció (o no) a qui necessita ajuda; la cura (o no) d’u mateix. I podríem seguir hores i hores ennumerant possibilitats que totes i tots haurem viscut o almenys, que totes i tots ens haurem plantejat en un o altre moment de la nostra existència. I moltes vegades, tornant al fil temporal amb el que començava aquest text, el “no” sentenciat a unes qüestions vindrà com a conseqüència del “sí” donat a altres. Perquè coincidirà en dia i hora, o perquè no tindrem pressupost o disponibilitat per a tot. Unes vegades ens empenedirà, altres ens convindrà... I és precissament el remordiment que d’aquestes situacions pot sorgir, que podem anar millorant com a èssers humans. Desitjar escollir millor a la pròxima, donar amb l’opció més favorable, o menys egoista, o més satisfactòria, o més ineludible, o més enriquidora; la que no decepcione als que ens importen, ni tampoc a nosaltres mateix. Potser la que incloga totes aquestes característiques siga la mateixa, però potser no. O potser més d’una les incloga. No podrem saber-ho, més enllà d’intuir-ho. Però aquest és el preu de tenir consciència d’u mateix, llibertat d’elecció, reflexió. Aquest és el preu de ser un èsser humà. I l’èter de l’aprenentatge constant, de la evolució personal. No aconseguirem mai satisfer a totes i tots i si ho aconseguim, potser ens som infidels a nosaltres mateix, a les nostres preferències, als nostres ideals. I així ens anirem definint i/o perdent en la indefinició. Així anirem acceptant-nos o odiant-nos, o ambdues coses a la vegada, depenent del moment concret. Des dels imperfectes que no pretenen enganyar ningú als idealistes que creuen que algun dia podran amb tot. Causalitats que no tots digerim igual de bé, però que els qui més lentament les digerixen, potser, més temps tenen d’entendre. I ací estic, a certa hora de la nit a la que deuria estar dormint si demà vull estar ben desperta. Però sol donar-se’m bé, escoltar-me al silenci nocturn. Quasi ho havia oblidat, per a la meua desgràcia. O en realitat seré més desgraciada en despertar i tenir més son que els dies passats?

[gisel-gp-blog]

Responsabilitats de ser humans (I)

M’agradaria que tot aquell que qüestiona la importància d’esterilitzar els animals, haguera d’observar, almenys durant uns minuts, els ulls verds i tristos d’un gat greument malalt; un d’aquests típicament marginats de pelatge negre, que no coneix gran cosa a banda d’uns quants carrers i la compassió d’algun veí. M'agradaria, també, que haguera d’escoltar els seus miols de desesperació demanant, implorant ajuda, i que desitgés poder explicar-li que no es pot fer més per ell, que no hi ha lloc per a ell a una societat on impera l’animalet ben boniquet, sa i de raça; un món amb refugis i acollides on no pot fer-se-li lloc, perquè ja els ocupen massa gats del seu semblant que rarament seran adoptats. Que no és just haver nascut per a patir tant, però que l’instint de procrear de l’espècie ho ha fet inevitable; que l’amo d’algú dels seus ascendents va decidir abandonar-los a la seua sort, descartant l’altra opció, la de “fer-los mariners” (perquè les altres solucions eren massa cares i innecessàries i per tant, ni tant sols plantejades). Que ho sents, però que ja és massa tard per a que aspire a millor vida. Que s’ha acabat ja, per a ell. Tot el res que tenia. ... Si els que estan per vindre saberen el que els espera.

Sense títol. 2018.

[gisel-gp-blog]

Si fórem lletres de l'abecedari

Ahir, seguint un debat a un grup de gent de Sueca al Facebook sobre els refugiats que arribaran en l’Aquarius, vaig decidir participar amb un comentari per tal de fer reflexionar els qui argumenten que no té massa sentit, això de dur-los fins a nosaltres. Dita reflexió, per a la meua sorpresa, va agradar tant als que estan a favor, com a alguns dels que no ho estan tant. Desconec si realment ha fet a algú canviar d’idea, però vegent l’èxit, vos la deixe ací escrita a mode de breu entrada de blog, per tal de poder compartir-la amb tots vosaltres: Imaginem que som lletres de l’abecedari. Nosaltres som A (les persones de la nostra terreta amb molts recursos), B (el gros de población de la nostra terreta, quasi a dos veles) i C (els qui malviuen al carrer, a la nostra terreta). Ells, els que venen de ben lluny escapant d’una mort quasi segura, són Z. Z està a l’últim lloc, exclòs de tot i sense accés a res. C i B, per proximitat, poden tindre (o almenys, haurien de poder tindre) més ajuda per l’entorn en el que es troben. Z, en canvi, si es deixa on està, no pot rebre cap ajuda. Que B i C no estiguen rebent l’ajuda necessària, no significa que se li tinga que donar l’esquena a Z. Lo normal és que, si realment tots som iguals, se’ls considere com als C i se’ls done l’oportunitat de rebre ajudes que al seu país d’origen no podrien tindre accés. Crec que fins ahí tots podem estar més o menys d’acord. El problema ve en recordar, com ja he comentat, que el gros de la población som B: arribem a final de mes a mitges. És lògic així pensar que els B podrem acollir els Z? Utòpicament, vull pensar que sí; però jo mateix, per ara, sóc conscient que no vaig a poder ajudar-los directament. Al igual que, per ara, tampoc he pogut ajudar a cap C (llevat d’algun animalet… però això ja és altre tema, ací estem parlant d’èssers humans). Però no per això mai he pensat, que si no tinc recursos per a C, potser aquest no siga el seu lloc: que se’n vaja amb Z, lluny d’ací. És trist vore com les opinions sobre un tema tant humanitari es dispersen per comparar un Nosaltres amb un Ells, quan tots habitem el mateix planeta. Recordeu, que si per exemple els bancs cediren l’animalada de propietats que tenen després de deixar sense llar a moltíssims valencians, hi hauria lloc tant per als C com per als Z. B i C no tenen culpa de que Z necessite ajuda, però Z, i és el que més perill té que se’ns oblide perquè és el que més fácil s’oblida, tampoc té culpa de la situación de B i C. Per suposat, haver d’encarregar-se de tot un país seria per a bojos i no hi haurien suficients recursos per a tots. Però és un vaixell! Segons tot açó, la meua conclusió és que tancar-los les portes és considerar-los inferiors a nosaltres; que creguem que no tenen els drets que volem per als que habitem des de fa més temps per ací. I clar que els que estem per ací passant-ho mal hem de ser atesos també! I sobretot els que estan pitjor que nosaltres, que no tenen accés ni a aquest grup, ni a cap aparell electrònic, ni tant sols poden cobrir les seues necessitats primàries! Tots ens mereixem més oportunitats, més ajudes, cadascú en la mesura en què es trobe de malament. Així com cadascú, segons les seues circumstàncies, sap si pot o no ajudar-los directament. Però deixar-los fora directament, sabent que sempre hi haurà algú amb els recursos per a oferir-los una mà, és reduir un problema que afecta a molts en base a la situació d’u mateix i/o del seu entorn pròxim.

[gisel-gp-blog]

Cautiva por género

Ella adoraba los pájaros. Pero no entendió la diferencia entre quererlos y amarlos -esa de la que todo el mundo habla cuando cita El Principito-, hasta que empezó a admirar a las aves silvestres y a anhelar parecerse a ellas. Esas que han aprendido a defenderse y a volar hasta donde sea necesario; a alimentarse y alimentar a los suyos; esas que no temen su fin, pero que luchan contra él desplegando todas sus habilidades, una y otra vez, sin cuestionarse si vale la pena o si valen lo suficiente como para conseguirlo. Fue entonces cuando recordó todos los polluelos a los que había intentado salvar haciéndoles un sitio en su hogar, pero cuya idea de futuro había sido confiscarlos en jaulas, para asegurarse de por vida de que siguieran ahí, junto a ella. Y se arrepintió. Se preguntó quién había sido ella para elegir su destino más allá del tiempo durante el que la hubieran necesitado. De no dejarlos descubrirse como las aves que habían sido desde que habitaran la cáscara que les dejó ver la luz. Él, en cambio, no había entendido nada. Su libertad no había sido cuestionada, y eso le había facilitado seguir pensando como siempre lo había hecho: ella seguía siendo su hija y como tal, debía de prometerse no dejarla cantar allá donde no la pudiese escuchar. Porque no podía asegurarse de que siguiera respirando sin supervisar su aliento; porque así haría peligrar su ser. Aunque eso significara no dejarla descubrir el mundo tal y como es, sino hacerla conformarse con la cueva y sus sombras. Así es que ella miró, directamente y con todo el cariño que pudo, a los diminutos, vívidos, curiosos y oscuros ojos que sostenía entre sus manos. Y tras desearles que pudiesen ver todo lo que ella nunca podría, se despidió de ellos, depositándolos en las manos de alguien que les ayudaría a observar desde las alturas en cuanto estuvieran listos.

[gisel-gp-blog]

La presència de l'art als videojocs II: "The Last Guardian"

Imagina que eres un xiquet menudet, que apareix a una cova desconeguda d’un lloc de dimensions desbordants. Un xiquet que es troba, i no recorda per què, junt a una “bèstia” sublim, ferida, d’una espècie de la que havia escoltat parlar. Un animal mitològic, podríem dir, que mai havies vist encara, ni pensaves que arribaries a vore. I, tot i la seua temible aparença, et commou. Decideixes ajudar-lo, per tal que puga sobreviure i, potser, puga convertir-se en el teu aliat per a eixir d’allí. Així comença The Last Guardian, de Fumito Ueda. Els qui coneixeu aquest director sabeu que les seues creacions desprenen una creativitat i personalitat molt allunyada del que correntment es veu al mercat dels videojocs. Partidari del silenci i l’enfrontament de l’èsser humà cap allò sublim, les seues propostes impregnen al jugador d’una sensació de difícil domini de les situacions i un conseqüent dramatisme. No importa que tingues uns controls a utilitzar i un mecanisme concret de joc. Tant fa si intueixes el que cal fer. Hauràs de provar i insistir, pacientment, fins anar superant puzles i plataformes i anar avançant cap al propòsit que tu, com a protagonista de la història, has d’aconseguir. En aquest cas, com a ICO, es tracta d’escapar d’un entorn de torres i ruïnes que posa en perill la teua vida, al que no recordes com has arribat i en el que et trobes sol, allunyat de tots els teus. No descobrim en cap moment del viatge el nom del protagonista. No cal. Perquè, en realitat, no és ningú i som tots. Qualsevol que el jugue passa a ser ell. Com un avatar. Sí que descobrim, no obstant, el nom del nostre acompanyant: Trico. Ell és realment la nostra única esperança, el real protagonista de la història. Qui ens pot ajudar a eixir d’allí en vida i, qui sap, potser ell també puga vindre amb nosaltres més enllà del “niu”. Perquè, com descobrim poc de temps després de començar la història, ell no és l’únic de la seua espècie; més bé sembla que és allí on viuen aquests animals, i no tots són tant amigables com el nostre company. No vull fer spoilers, més encara tenint en compte que la trama realment profunda no es descobrix fins a pràcticament el final del joc, pel que no seria just per als qui el tenen pendent. Sols diré que els anys invertits en la creació d’aquesta obra han estat molt ben invertits i que el disseny tant mimat, vívid i curat de Trico, és exquisit: des de la seua aparença, realment mitològica però nova culturalment, basada en milers d’espècies de les quals s’ha agafat des de trets fisiognòmics; passant pels sons que emet i una mobilitat extraordinàriament creïble; fins a la seua expressivitat. Una mirada quasi de cadellet en certs moments amb la qual és impossible no acabar empatitzant, però provinent d’uns ulls intensament obscurs i misteriosos. Un tamany esglaiador junt a una elegància felina, i un comportament, durant les primeres hores de joc, imprevisible. Fins que vas entenent el que ocorre. Però la bellesa no sols de la “bèstia”, sino de l’entorn, fan que t’enamores del joc i que vulgues disfrutar-lo, sense importar que els controls donen fàstic en certs moments (he de dir que en el meu cas, degut a que no sóc massa hàbil jugant, en molts...). Una estructura arquitectònica de marcada verticalitat, vertiginosa, per la qual has d’anar pujant fins arribar a la plataforma més alta, la que ens pot permetre escapar. Interiors claustrofòbics i foscos, en ruïnes. Zones amb aigües profundes en les que submergir-se. Tot açò alternat amb lluminosos boscos, les fulles dels quals s’escolta com són mogudes per l’aire mentre les aus canten. Sorolls ambientals subtils, quasi silenciosos, interromputs sols pels rugits del nostre amic de quatre potes o per la veu del narrador. Fent presència la bonica banda sonora als moments importants i èpics i les escenes d’acció (lluites contra armadures de soldat que cobren vida, en els que la posició defensiva serà més important que la d’atac, i en les quals també serà necessari cooperar amb Trico). A mesura que el vincle afectiu entre el nostre avatar i ell va fent-se més intens, també creix el teu afecte per Trico. Desitjaries, inclús, que no es tractara d’una intel•ligència artificial. En realitat, et fa sentir que no ho és, que va més enllà de la ficció. I els creadors basen en aquest sentiment que desitjaven despertar en el jugador tot el que ocorre, centrant en raons afectivo-emocionals la importància de finalitzar el viatge, de saber si aconseguireu eixir d’allí i si els dos estareu bé. Acariciar-lo a través del teu avatar; sofrir quan ell sofrix i sentir-te impotent quan, adonant-te que sols eres una personeta de cos menut, no pots ajudar-lo tant com ell t’ajuda a tu. Els controls es centren molt en la interacció amb l’entorn, però sobretot, amb Trico. No sols pots acariciar-lo, també has agafar-te d’ell, trepar-li i donar-li ordres per tal que realitze determinades accions que ajuden a, de manera cooperativa, superar les successives zones per les que passeu. Però no es tracta d’ordres simples de clicar el botó i que, com si sacsares una vara màgica, l’acció ordenada es complete; no; es tracta d’una interacció més complexa, més viva i imperfecta, en la qual haurem d’exercitar la paciència i el tacte, per tal de no confondre a Trico i que acabe fent el que no volíem. Haurem de rectificar, trobar-li el punt, deixar-li temps per a reaccionar. I acceptar que no sempre les coses eixiran com voldríem. Una jugabilitat, per tant, molt peculiar i molt diferenciada de l’entès com a lúdic a un videojoc. La impotència que en molts moments del joc et fan sentir les circumstàncies que experimentes, és aclaparadora. A més, els moviments desmanotats del xiquet, que el fan difícil de controlar, i el complicat control de la càmera, reforcen aquest sentiment. Tots els que hem jugat aquest joc hem criticat els controls, però més que un defecte de jugabilitat, potser es tracte d’una estratègia més de Fumito per tal de reforçar aquest sentiment de poc control de la situació, amb necessaris silencis i pauses per tal de pensar i reflexionar què s’ha de fer i de quina manera. De fet, aquests “defectes” també estan presents a les seues obres anteriors, havent tingut de segur temps de millorar-los i en canvi, sembla haver-los incrementat. En fi, una joia de videojoc que no centra el sentit de l’aventura en allò superficial i controlable des d’un punt de vista mecanitzat, sino més bé tot el contrari. La paciència, el silenci, la bellesa... la frustració d’allò sublim que escapa al nostre control, l’enteniment de que no tot gira entorn a nosaltres i que no tot es pot predir ni jutjar. I sobretot, valors com el treball en equip, l’empatia, l’estima pels altres i especialment pels animals, és el que caracteritza The Last Guardian. Una experiència realment intensa per a qualsevol que tinga un cor bategant. I per tal que pugeu tastar-lo almenys durant uns minuts, deixe al peu d’aquest post l’enllaç a l’inici del joc, jugat pel youtuber gamer espanyol RicharBetaCode (1). Al seu canal podeu trobar el joc sencer, partit en diversos vídeos.

Foto extreta de https://www.forbes.com/sites/olliebarder/2016/11/14/fumito-ueda-never-wanted-the-last-guardian-to-take-so-long/#289e91dc6c4a

(1) RicharBetaCode. «The Last Guardian | En Español | Capitulo 1 "Un nuevo amigo"», en Youtube. Recuperat  de https://www.youtube.com/watch?v=w63rGAJ5eOk&t=3s

[gisel-gp-blog]

La presència de l’art als videojocs 1: "Bound"

A dia de hui, té més mèrit que mai viure l’art des de l’instant ínfim del present i de l’entorn directe, que no des de la creixent importància d’atendre la pantalla virtual. Però no ens enganyem: l’art sempre ha sigut i serà una creació cultural, fruit d’unes circumstàncies, de l’atenció humana que converteix una inspiració en una obra. Així doncs, no hi ha tanta diferència entre una obra audiovisual o virtual i una material, de cos present. Ambdues són construïdes pel barreig entre allò rebut (emoció, vivència, estímul, informació...), allò que volem donar (reconstrucció, qualitats plàstiques o visuals, reflexió, crítica...) i els mitjans dels que disposem o amb els que ens sentim més còmodes per a fer-ho (quadre, il·lustració, escultura, performance, metratge, fotografia...) que sí, li otorgaran unes característiques i lectures particulars; però que poden compartir temes similars. En uns casos l’obra resultant atendrà sols explícitament a un sentit, com el de la vista; en altres, a més d’un; cada forma, presència o absència tindrà les seues característiques i el més bonic és que totes les possibilitats que cadascuna pot oferir s’exploren i es creuen o aïllen entre elles, construint diverses maneres de sentir, construir/deconstruir i reflexionar, nodrint-se les unes de les altres. Per tant, és normal que a una societat tant virtual, l’art puga construir-se també en format virtual. I no sols normal: és necessari, perquè allà on s’estén, l’art enriqueix; i enriqueix, a la vegada, les anteriors (i no per això desactualitzades ni innecessàries, estic en contra d’aquesta creença) dimensions o modalitats artístiques existents, retroalimentant tot allò que és art i cultura a una complexa societa com la nostra. I vull referir-me amb açò als videojocs. Perquè tots i cadascun d’ells tenen una direcció artística, unes vegades més important que altres. Però en molts casos, la dimensió artística d’un videojoc cobra gran importància, experimentant durant la seua realització una sèrie de percepcions sensitives i observant uns curats dissenys que, junt a un fil narratiu o seqüencial, poden despertar emocions i reflexions tant vàlides com qualsevol altre format artístic. I en altres, allò artístic l’envolta totalment; és la seua raó de ser i, sense necessitat de fer gaudir d’un hiperrealisme de molta resolució o d’uns controls de joc massa complexes; o sense un guió que parega haver nascut a una pel·lícula de Hollywood; desperta la teua curiositat i, tot seguit, et commou i sorprèn, desitjant assaborir-la durant el seu transcurs. No tinc massa coneixements sobre els videojocs, pel que no puc posar molts exemples al respecte. Però gràcies a que una persona molt propera a mi sí en té, i em mostra molt més del que coneixeria pel meu propi peu, puc i vull parlar d’almenys quatre d’ells a aquest blog, centrant una entrada diferent per a cadascun. Hui voldria dedicar-la al que ja he finalitzat i que, tot i no haver sigut molt ben tractat per la crítica, a mi m’ha deixat molts punts a destacar que voldria deixar ací escrits: "Bound", desenrotllat per la companyia Plastic (el seu nom ja deixa clara la importància que li dona a les qualitats plàstiques i visuals de les seues creacions) en col·laboració amb SIE Santa Monica Studio (fundada per Sony Interactive Entertainment). És un videojoc de plataformes, la protagonista del qual és una ballarina, fruit d’un món imaginat per una xiqueta que el dibuixa a un quadern. El seu punt fort està en allò perceptiu, havent d’admetre que la manipulació del personatge podria haver sigut molt més aprofitada en tant que se la controla fent passos de ballet, però amb moltes poques combinacions a realitzar. Així i tot, pense que la idea funciona i que en el futur poden haver altres creacions que exploren les innovacions incloses en aquesta obra amb major profunditat. A aquest món imaginari, com a la majoria dels videojocs, hi han enemics; però aquests no són combatuts amb armes, sino amb danses amb les quals la ballarina crea un camp d’energia que la protegeix del que intenta atacar-la. El xoc entre els cossos que la ataquen i el camp que ella crea, convertixen el que hauria de ser una batalla en interessants composicions cromàtiques i formes abstractes en moviment. Ja existien maneres no violentes de combatre enemics a videojocs anteriors, com a Rime, creació espanyola a la que pense dedicar altra entrada i en la qual el protagonista fa usar no la força, sino la veu. Són iniciatives originals i que amb un sols canvi d’acció, proporciona altres punts de vista sobre situacions de confrontació. El disseny d’aquest món i dels personatges s’inspira clarament en moviments artístics, principalment el suprematisme. Els colors vius, les formes geomètriques i dinàmiques, allunyades de la natura i l’estabilitat, caracteritzen les plataformes d’eixe món imaginari que, a més, s’altera a mesura que la ballarina va avançant per ell. Les peces musicals dissenyades que acompanyen cada fragment del joc també s'han elaborat amb molta cura: han resultat de fusionar música de ballet amb electrònica, a càrrec d’Oleg 'Heinali' Shpudeiko. Aquestes estan impregnades d'unes notes fràgils i nostàlgiques, com de cristals trencats, al·lusió als sentiments de la protagonista, que s'entrecreuen amb melodies més alegres que semblen parlar del desig d'anar més enllà del que l'horitzó mostra, de sobrevolar-lo i compondre'n un nou a partir del que d'ell queda. En finalitzar cada nivell de plataformes, s’obri davant la nostra ballarina una estora surrealista que creua el cel i envolta l’escenari, desplaçant-se per ella i deixant uns minuts de poca interacció però gran gaudi audiovisual, ja que els tons del cel creen paisatges i contrallums de gran bellesa que són reforçats pels gràcils moviments amb els que el personatge es llisca. Tot seguit, ens trobem a un espai obscur pel qual, a mesura que anem avançant, anem construint una imatge congelada que sembla pertànyer a un record dolent del món real (és a dir, no del món de monstres i escenaris suprematistes en el que es troba la ballarina, sino un més paregut al món que nosaltres coneguem). A nivell narratiu, la història és senzilla però no excessivament explícita: en començar, no ens trobem ja al món imaginari, sino a una platja on una xica embarassada fulleja un quadern. Més tard anem adonant-nos que el quadern pertany a eixa xica, igual que el món imaginari al que les seues il·lustracions donen peu. El transcurs del videojoc, en fi, és una metàfora del record dolent; de les memòries que deconstrueixen la nostra percepció de l’existència, amb els retalls de la qual podem crear una interpretació dels fets que ens ajude a acceptar-los d’una manera no tant dolenta com el record en sí mateix. De fet anirem trobant subtils i no tant subtils paral·lelismes entre el que passa al món fantasiós i el que els records congelats a les imatges fantasmals ens rebel·len. En realitat, aquesta trama ja ha sigut utilitzada anteriorment, però no s’havia dut a terme d’aquesta manera: el paral·lelisme entre la realitat i les històries materialitzades a partir de dibuixos realitzats a un quadern de la infància, substituint tota violència per la mostració d'un poder creatiu amb el que podem construir i fer-nos forts. Un tènue i a la vegada profund transfons. I és que no es tracta de fugir dels problemes, sino de trobar la manera de seguir endavant fins trobar el moment, tant fa si es necessiten dies o anys, d’enfrontar-los i superar-los, com ens mostrarà el desenllaç. Sobretot quan s’és massa fràgil, massa menuda encara, com per entendre i acceptar com funcionen el món i les persones a les que estimem.

Imatge extreta de Parrilla Ruiz, J. "Bound - Análisis para PS4 del nuevo juego de Plastic". En https://www.hobbyconsolas.com/reviews/bound-analisis-ps4-nuevo-juego-plastic-64356 [consultat el 8-1-2018].

[gisel-gp-blog]

Un festival de cinema peculiar: el CIM Sueca

S’apaguen els llums i comencen les projeccions. Baixa qualitat d’imatge, de producció, d’efectes especials o d’actuacions... arguments no del tot collats i rialles o expressions varies no retingudes pel públic, es van succeïnt a mesura que la vesprada avança. Descansos a intervals d’hora i mitja o dos hores, en els quals alguns aprofiten per a fugir i no tornar, mentre que altres tornen a entrar amb llistat de títols en mà i ganes de posar notes més bé baixetes, les regides per les regles del joc i a to amb el que sol trobar-se u en entrar a la sala durant eixes sessions. En aquells curts o llargmetratges menys dinàmics, intervenen bé la traducció “suecana” mitjançant subtítols, bé els comentaris d’algun dels organitzadors en veu alta, acompanyant la visualització fílmica d’observacions iròniques, pròximes o inclús alguna vegada reflexives o analítiques, i fent la situació més digerible. Aquesta és la rutina del CIM Sueca (Cinema Internacional de Merda de Sueca), focalitzat en cinema independent de sèrie B, que enguany ha dut a terme la seua sisena edició. No podem dubtar, per tant, que la seua tasca, més enllà de posar medalla a vertaderes obres del sèptim art, és recollir tot allò que no acaba d’encaixar a un sistema que adora la perfecció i el domini de tot allò relacionat amb l’elaboració d’una peça cinematogràfica. I així és que altre any ha publicat el llistat de palmarès, basat en el recompte de vots del públic de cada curt i llargmetratge projectat i mostrant la classificació detallada dels vots a la seua pàgina web. Enguany, han guanyat el premi principal (Premi S.H.I.T.) el llargmetratge ��HARD WAY – THE ACTION MUSICAL”, de Daniel Vogelmann (primer musical aparegut a aquest festival) i el curtmetratge “Justicia Justiciera III KungFu Karate Annihilator”, de Rafael Dengrá; seguides ambdues d’altre premi (el Premi MORRALLA), el qual premia el curt i el llargmetratge pitjor votats; i una sèrie de premis honorífics. La majoria de vegades, la puntuació entre l’1 i el 5 pareix molt raonable, sorprenent-se u mateix de les incoherències o errades de tot tipus que apareixen a les obres participants. Però el que té de bo “tastar la merda” és que, com ocorre en embrutar-se u les mans de terra buscant algun gram d’or, pots trobar-te alguna agradable sorpresa que faça més agradable el menú: un argument realment original; uns efectes especials inexplicablement ben aconseguits; uns actors o unes actrius molt dignes, capaços de traure-li suc a l’escena més seca que s’haja vist; o inclús l’obra que s’ha valgut dels seus propis defectes per atrapar al públic entre un joc de sarcasmes autocrítics. I en algun d’aquests casos, el 5 se’t queda curt. I aleshores et preguntes com pot ser que eixe curtmetratge o eixe llargmetratge haja acabat presentant-se a un festival d’eixes característiques; què passarà al món per a que no se li òbriguen les portes a festivals on la qualitat es valore més, o sí se li hagen obert però igualment, els seus autors consideren que encaixen a aquest festival. Potser tinga que vore amb que tot siga relatiu: no veuràs igual de gran una girafa al costat d’una formiga que al costat d’un tyrannosaurus rex, per posar-nos extremistes. Però així i tot, entre l’1 i el 5 hi ha molta diferència i la possibilitat de puntuar nivells fílmics molt diferents entre ells, entre allò insofrible a allò interessant tot i no ser massa redó. Açò és el que té de bo un festival d’aquest tipus, baixar-nos del cavall sempre guanyador, el de les superproduccions de les pantalles del cine més comercial o el cultíssim de les sales més minoritàries i inaccessibles, i mullar-nos un poc d’eixes històries imperfectes. Sense esperar que ens sorprenga res del que potser veiem seguts a la butaca i, baix eixe punt de vista tan humil, acabar sorprenent-te o posar-te a riure contagiat per la bogeria del que estàs veient; o no sentir-te malament perquè se’t tanquen els ulls una estona i no els pugues obrir fins que encenguen llums, ni per tindre ganes de dir en veu alta que et sembla una merda de pel·lícula (tot i que, per descomptat, s’agraïx expressar-ho d’una manera més enginyosa i no dir simplement una paraula ja explícita al propi nom del festival i no molt atractiva per als qui escolten). Desprès de tot, no està mal admetre que solem estar més prop de la imperfecció que de la perfecció. En definitiva, un festival que de segur sempre va a trobar molt de material per a projectar, i amb un públic de notes entre sadomasoquistes, humils, lúdiques i coratjoses, que de segur tornarà l’any vinent, com la majoria ha anat fent-ho des de la primera edició, junt a cada vegada més adeptes.

[gisel-gp-blog]

Opinar no hauria de ser ni insultar ni imposar, sino reflexionar

Normalment els temes polítics i ideològics s’han d’agafar amb pinces, per tal de no esvarar-se entre prejudicis o arguments buits i populistes, ni tampoc tancar el camp de visió a un sol punt de vista, perquè sempre hi ha algo de veritat en tot racó, sempre que no siga radical. I el tema de la independència de Catalunya no es troba apartat de tal paradigma. Duc setmanes reflexionant al respecte i he decidit recopilar algunes d’aquestes reflexions a aquesta entrada, escrita en valencià no amb la intenció d’escriure-la en català, sino de recolzar la llibertat per a expressar-nos en llengües autonòmiques, totes elles valuoses a la vegada que fràgils i moltes vegades, acusades d’innecessàries i poc acollidores per a Espanya. Dir que fer un referèndum no aprovat per l’Estat és motiu de tirar les forces policials contra civils de totes les edats, és una justificació molt poc ètica. No admirar el pacifisme de les concentracions dels catalans independentistes és no reconèixer que el seu mode de voler aconseguir el que demanen és contrari a qualsevol acte terrorista i radical i per tant, digne de respectar. Voler mostrar l’excepció del radical que, en minoria, sempre està present a qualsevol bàndol, com el representant d’un moviment, és distorsionar la realitat. Concloure haver tret la majoria de vots del sí a una votació amb tantes dificultats per a registrar qui ha votat i qui no, no és totalment fiable. Fer il•lusionar-se una gran part de la població catalana perquè haja guanyat el sí a una votació no legalitzada, és no voler pensar en el dur camí que pot quedar encara per davant. Saber el que va passar ahir i preguntar-se si aquest punt tindrà possible retorn, fa pensar que no. Qüestionar-se fins a quin punt els governs influeixen a les persones per a prendre decisions, és preguntar-se si podem confiar en la política i la propaganda en general, i si confiar significa deixar-se manipular o haver decidit que sí es pot confiar. Considerar que els partidaris de la independència equivalen a tot el poble català, és una errada greu. Preguntar-se com es sentiran els catalans no independentistes, també és important. Dir que la vergonyosa política del govern espanyol, la seua corrupció i la seua continuada victòria a les eleccions, així com la limitació i control de les cultures i llengües autonòmiques, no ha influït a molts catalans alhora de pegar el pas de recolzar la independència, és no voler vore la realitat. Sentir-se ofès com a espanyol/a no català/na pel desig d’independència és massa immadur. Pensar que independitzar-se obrirà les portes a una Utopia no deu ser massa realista. Pensar que Espanya té dret a imposar la unió per dalt del dret a decidir, pot recordar als temps en què la gent moria lligada a matrimonis en els que no es sentia realitzada, perquè no existia possibilitat de divorci. I ja que estem, no reconèixer que la llengua valenciana està més emparentada amb la catalana que amb l’espanyola, és no saber que desprès de la conquesta de Jaume I, en començar a formar-se la Comunitat Valenciana tal i com la coneguem hui en dia, es va poblar principalment de catalans, seguits d’aragonesos (per als qui tinguen dubtes, els aconselle vore el vídeo “Els valencians, des de quan són valencians?”, de Vicent Baydal, disponible a https://www.youtube.com/watch?v=SS9hY-osAcw). Però reconèixer els nostres orígens no és negar l’evolució del poble valencià i la nostra identitat pròpia. A vore si comencem a entendre matisos I així podríem seguir hores i hores, cosa que estan fent els mitjans de comunicació. Sols espere que aquest boom no deixe de costat tot el que no té que vore directament amb ell, però que seguix sent problema de tots.

[gisel-gp-blog]

Carta a una gatita callejera

Hace días que no estás donde solías estarlo; el lugar por el que has estado vagando día y noche durante los dos últimos meses y en el que me encariñé de ti. No quiero mentir: al principio quise hacer lo que la mayoría de la gente hace, pasar de largo. Pero vi tus ganas de vivir y el hambre que desprendía tu delgadez; cómo no te ibas de allí y pedías a maullidos que alguien te ayudara. Y aunque no podía ofrecerte mi hogar, no pude negarme a darte lo que cualquier ser vivo necesita para poder seguir en el mundo. Te fuiste acercando a mí con cada pedacito de comida que te llevaba y, en cuestión de semanas, pasaste de asustarte de mi presencia a esconderte tras de mí cuando pasaba alguien cerca de nosotras. Empezaste a ronronear, a bajar la guardia e incluso a dejarme acariciar esa barriguita gatuna que empezaba a esbozarse, y que tantos dueños gatunos hubieran envidiado tener bajo su mano. No te ibas, y aunque me moría de ganas de llevarte conmigo, no pude hacerlo. Tú lo intentabas, viniendo tras de mí e incluso cruzando carreteras, asustándome cada vez que un coche se interponía en tu camino. Perdona por haberte tenido que rechazar la última vez que te vi para que no vinieses tras de mí. Siento haberte decepcionado, no haberte conseguido ningún hogar. Y ya no estás allí. No sé siquiera si tus patitas siguen correteando, si sigues durmiendo sola entre ruedas o si alguien, sin previo aviso, te ha dado la oportunidad que yo no tuve tiempo de conseguirte. De nada sirvió difundir tu historia, una historia traspapelada entre muchas otras similares que, a estas alturas, ya han saturado las protectoras, como ocurre todos los años durante el verano. Solo espero que, si sigues por ahí, estés bien. Que otro saquito de compasión te cuide y que lo haga mejor que yo. Espero, también, que no tengas que sufrir las abrasantes agonías del asfalto. Ni que llegues a la adultez estando todavía en la calle, teniendo que proteger a camadas de gatitos cuyo final no suele ser feliz. Recuerdo cómo reconocías mis pies mirando desde debajo de los coches y salías a juguetear con ellos; cómo no te comías lo que te llevaba hasta que te acariciara durante unos minutos. Te recuerdo a ti y me vienen a la mente muchos otros anteriores. Recuerdos que arañan los ojos. Maldita impotencia.

[gisel-gp-blog]

Superheroína a la vista, al fin

En los últimos años, el mundo de los superhéroes está siendo llevado a la gran pantalla como nunca antes se había hecho, no solamente por cantidad sino por calidad; personajes que las dos grandes compañías del cómic americano, DC y Marvel, han ido cultivando desde sus inicios. Hasta ahora, el panorama lo lideraba Marvel. No obstante, puede que esta predilección se invierta, y que sea además la primera película protagonizada por una superheroína la que lo consiga: "Wonder Woman", ya aclamada por la mayor parte de la crítica desde el estreno. Debo decir que me consideraba, al igual que muchos otros, en contra de la elección de la modelo y no muy conocida actriz Gal Gadot como personaje principal. Su complexión (muy delgada), tan distinta a la que icónicamente se le ha atribuido al personaje (musculada, fuerte, grande…), sonaba a estereotipo andante y a deseos de llenar las butacas de los cines usando como anzuelo la innegable belleza de la actriz. Pero cuando se juzga demasiado pronto, una suele equivocarse. Es cierto que la belleza está sobrevalorada en el mundo hollywoodiense (y en todas las superproducciones en general). Pero ello no va directamente reñido con las aptitudes para interpretar que el actor o actriz en cuestión tenga, y éste es un gran ejemplo de ello: tras ver las primeras escenas de la película, es imposible imaginar a cualquier otra mujer en el papel de la diosa amazónica Diana, princesa de Themyscira. Gal conecta a la perfección con el carácter complejo del personaje, que es, a la vez, inocente, altruista, valiente y temerario, por no hablar de su agilidad y dominio del cuerpo en las escenas de lucha. Una manera sutil de recordarle al mundo que las cualidades positivas asociadas a lo largo de la historia con el rol de la mujer (aunque no sean exclusivas de ellas, si bien la sociedad siempre se ha encargado de potenciarlas en este sentido) no deben ir reñidas con la emancipación ni con el miedo a expresarse, ni mucho menos con la fortaleza o el éxito. El momento en el que llega a la ciudad por primera vez y se ilusiona al ver a un bebé no la convierte en un personaje menos serio o más débil, ni tampoco debemos interpretar este gesto como una alusión a su instinto maternal. Simplemente se deja asombrar por lo que ve por primera vez en su vida. Al igual que cuando pregunta por el cuerpo masculino, o cuestiona el hecho de que se relegue al reloj la tarea de “decirte lo que tienes que hacer” en cada momento del día. Y no es casualidad que el contexto histórico en el que se sitúa la trama sea el de la Primera Guerra Mundial, época en la que la mujer ya había empezado a luchar por sus derechos. De hecho, el propio personaje fue creado para los cómics durante la Segunda Guerra Mundial, inspirado por estas mismas razones. Se buscaba un icono del empoderamiento femenino, que apoyara su impulso social. Pero volvamos a la película. Aviso, para aquellos que no la hayan visto, de que habrá más spoilers que en las líneas anteriores. La madre de Diana, al hablarle de la humanidad, lo hace utilizando el término hombre. Este hecho tiene una gran relevancia, en tanto que se utiliza para resaltar precisamente el hecho de que la Tierra estaba regida por una visión patriarcal, en la que la mujer se mantenía sumisa y en la que las amazonas no encajaban; de ahí su aislamiento del mundo, confinadas en una isla de ensueño apartada de todo sentido mortal de la existencia. Protegidas de Ares y del ser humano, allí no corren peligro; pero tampoco pueden intervenir en el mundo, usar sus cualidades para nutrirlo y mejorarlo. Clara metáfora de la situación social de la mujer que, a pesar de su inteligencia, era confinada al hogar o al convento, en parte para asegurar su protección, en parte por menospreciar su potencial. Pero Diana decide emanciparse. Una situación animada por el espía que, tras ser derribado de su avioneta, ella salva a orillas de la isla: Steve Trevor. El hombre se introduce en su mundo y, a partir de esa escena, empieza a revelarle cómo es la guerra de la que proviene. Diana atribuye todo el tiempo al dios Ares los horribles hechos narrados por el viajero, puesto que no concibe que el ser humano pueda ser maligno por naturaleza. Acompaña a Trevor de vuelta a la guerra con el propósito de encontrar al Dios y vencerle, de modo que la paz volviera a la Tierra. Y aunque finalmente es lo que hace, aprende durante el camino que los hechos son mucho más complejos de lo que su prisma distante e inocente le daba a entender; se da cuenta de que cada individuo tiene sus propias batallas, sus problemas, y que muchas veces los originan ellos mismos, o la sociedad de la que forman parte. Conoce el racismo, el machismo y el odio en general, hasta hacerle dudar sobre el sentido de luchar por la paz entre humanos. Pero entonces, el hombre que la ha acompañado durante todo el trayecto y del que se ha enamorado (sin caer en el clásico “flechazo”, sino que a medida que viajan juntos, va creciendo el interés de una por el otro), se sacrifica por los suyos, lo que le hace entender que, en cada ser humano, “convive la luz y la oscuridad”, no siendo ni malvados ni angelicales, sino imperfectos. Mientras ella se enfrenta a los errores divinos luchando contra Ares, él se enfrenta a los errores humanos interceptando un arma mortífera. Y es mediante este tan acertado paralelismo que la guerra finaliza. Acertado, no solamente porque todos los personajes colaboran en ponerle fin, dando a entender que los problemas siempre necesitan de cooperación y de voluntad para solucionarse; sino por enfatizar que la solución no está en Diana, o en Trevor: está en ambos, y aunque Diana sea una diosa, el simbólico papel de mujer emancipada toma forma no ya de superioridad, sino de igualdad entre mujer y hombre. Si únicamente uno de los dos hubiese actuado, la guerra hubiera continuado. Solamente se puede avanzar si todos actúan creyendo en el otro, sin por ello dejarle toda la responsabilidad. Ideales fundamentales del feminismo, que últimamente se está confundiendo demasiado con el hembrismo (las "feminazis", como las llaman por Internet) y que hace peligrar los principios de igualdad que las y los feministas defienden y han defendido. Pero no es ella la única que aprende durante el viaje: los humanos también aprenden de ella. Aunque Diana tiene como meta llegar hasta el supuesto Ares (uno de los mandos del ejército alemán), no duda en parar y salvar a quien lo necesita de camino hasta él. Hay que priorizar, pero sin por ello insensibilizarse y avanzar sin prestar ayuda a los que lo necesiten. Esta actitud hace que sus acompañantes pasen de querer ganar la guerra a tener esperanza por recuperar la paz, llegando a dejar de lado intereses propios y a entregarse de verdad por la causa. También es muy buena idea que uno de los personajes, indio americano, cuente cómo su pueblo fue asesinado por hombres como Trevor; o que finalmente Ares esté escondido entre los americanos y no entre los alemanes. Notas que barren esa visión tan injusta de que el hombre americano es el héroe y su rival el malvado. Ambos bandos están manchados, en ambos sitios se han cometido errores. Una visión que refuerza la nacionalidad de la actriz que interpreta a Diana, de origen israelí. Primera Wonder Woman no americana, aportando más sentido todavía a un personaje que no lucha por su patria, sino por la paz en general. En mi opinión, este personaje es un magnífico icono para inspirar a las generaciones más jóvenes, tanto chicas como chicos, por supuesto no por su divino físico, sino por sus valores. La versión demasiado edulcorada de la mayoría de las amazonas se puede justificar en el hecho de que, en la versión de DC, no son humanas, sino diosas. Una divinidad que, en coherencia con los ideales clásicos y mitológicos de los que parte, debe ser cercana a la Idea y por tanto, a la Belleza en sintonía con la perfección. Y aunque la indumentaria de combate de Diana puede considerarse fetichista, es un fetichismo compartido por todos los superhéroes, así que… lo podemos dejar pasar. Por ahora.

[gisel-gp-blog]

Ya no llovizna

Ya no llovizna. Ni llueve, ni diluvia. Amenaza la sequía. Sequía estéril, dadora de muerte. La vida apagada por el vaho de la indiferencia. ¿Qué sino va a ser lo que apague el rumor de aquello que desea seguir disfrutando del tiempo, de su tiempo, pero que necesita del apoyo de alguien para poder hacerlo? En este caso hablo de una vida a cuatro patas, no por ello menos valiosa que la de aquellos que caminamos a dos; una gata carey llamada Maca, salvada cuando era pequeña pero, en breve, llevada de nuevo a la casilla de inicio. Hay muchos animales que tienen un final triste, injusto; pero la amargura es todavía mayor cuando, tras ofrecerle una vida que cubra sus problemas de salud, se les aparta de ella. Y esto es algo a lo que muchos colectivos o asociaciones que luchan por derechos, bien sea de humanos, animales o medio ambiente, se enfrentan con demasiada frecuencia. Concretamente, es la protectora de animales Familia Felina la que está intentando luchar por Maca. Sin casas de acogida disponibles, ni nadie que se ofrezca a sustituir a quien hace unos meses atrás ofreció hacer un hueco en su hogar para Maca, las voluntarias están al borde de la desesperación. Ver que no pueden estirarse más los eslabones de una cadena que, a punto de romperse, va a dañar a un ser inocente, es algo muy frustrante. Maca no necesita una atención diaria de 24 horas. Su problema de salud se debe a un mal funcionamiento urinario, causado por una lesión irreversible en la columna. Esto, significa solamente dedicar tres momentos al día para ayudarle a vaciar su vejiga. A cambio, quien la acoja o adopte tendrá un nuevo ser con el que compartir pedacitos de rutina con extra de alegría y afecto. Y no habrá sequía. Para más información, visita el Facebook de Familia Felina 

[gisel-gp-blog]

Más de trece razones

Hacía mucho que no escribía aquí. No por nada en concreto, sino porque los días han ido pasando y los estudios me han estado pidiendo suficientes palabras escritas, como para dedicar tiempo también a este rincón. Pero desde hace unos días he empezado a sentir que lo necesitaba. Curiosamente, es una serie muy en boca de todos últimamente, lo que me ha hecho sentirlo. Hay ciertas vivencias, reflexiones, sentimientos, observaciones... que abren o reabren partes de ti que se habían adormecido. Puede que sin ellas te sintieras bien, completo; pero también está bien que despierten, que aceptes esa última reflexión como algo que se ha añadido a tu manera de sentir, y que la conviertas en algo a poder compartir con los otros. Qué más da que sea un escrito en prosa, una pintura, un dibujo, una conversación, una canción, un poema, una performance, un monólogo... lo importante es que crees algo a partir de ello, de la forma que mejor disfrutes o más te complete, y que ese pensamiento, reflexión o expresión se relaje, dejándote seguir avanzando sin sentirte aprisionado por él. Por desgracia, cuando se acumulan muchas cosas sin decir y decides hacerlo, o lo hayas intentado expresar sin recibir de los demás más que burlas, intolerancia, menosprecio o irrespetuosidad, puede que llegue un momento en el que sea demasiado tarde para que todo ello te deje avanzar. Y es lo que de algún modo le ocurre a la protagonista de esta serie llamada "13 Reasons Why", en la que la protagonista, Hannah Baker, narra las razones de su suicidio en unas grabaciones en cinta de casete unos días antes de terminar con su vida. Unas cintas que pedirá que sean escuchadas por los que en ellas son citados, para hacerles reflexionar sobre sus acciones, sobre decisiones que en un momento concreto tomaron sin importancia y que, junto a acciones tomadas por otros, han hilado una sucesión de experiencias personales en crescendo hacia la tragedia. La serie se llama trece razones haciendo referencia a las trece caras de casete grabadas por ella; pero en realidad hay impregnadas muchas "microrazones" más en esas cintas. Impregnaciones que afectan al ser, de un modo tan complicado y transversal como ocurre en la vida real, y es por ello que en realidad el tema del que trata, pese a no basarse en un caso real concreto, desprende posibles hechos reales a cada minuto. Parece ser que en el libro en el cual se basa la serie, Hannah no llega a morir, aunque sí lo intenta. Pienso que en este cambio argumental (junto con otros), la serie es más cruel, pero también más penetrante. Sirve como toque de atención a todos aquellos que piensen en suicidarse o que participen en actos de bullying; sirve para entender que no siempre hay posibilidad de rectificar, por muy frustrante que llegue a ser. El grado de empatía a la hora de tratar con los demás en nuestra rutina puede cambiar tanto nuestro modo de verlos y tratarlos... pero qué difícil es tenerlo en cuenta, con nuestra mochila de preocupaciones y prioridades a la espalda y como filtro a través del cual verles. La persona que tenemos delante nuestro puede estar en la más honda oscuridad, sin que nos demos cuenta de ello. Quizás lo intuyamos, pero no sepamos qué hacer para rescatarla, para hacerle sentir mejor; y huimos, temerosos de lo que podríamos conocer enfrentándonos a sus sombras. Pero no solamente se desprenden sentimientos de culpa del contenido de los capítulos, aunque a cada episodio crezca una incómoda desazón en el espectador que, como ya he insinuado, me ha llevado a escribir esta entrada. También ayuda a entender que como seres humanos somos, ante todo, imperfectos; que es imposible que sepamos hacer frente a todo, que encontremos soluciones para todo, que sepamos exactamente cómo afectan a los demás nuestras elecciones... Lo realmente importante es aceptar estas limitaciones para no omitir los errores, fingiendo que somos perfectos aunque ello haga daño a alguien... y cómo así llegaremos realmente a ser mejores, sin mentiras ni fachadas que protejan nuestra condición frágil e imperfecta. Condición humana, al fin y al cabo, que nos beneficia de disfrutar y sufrir de la vida. No hay nada más vacío que el final de la vida. Ese punto y final es el único que puede frustrar por completo los asuntos pendientes de solucionar, y ahí está el motivo por el que el comienzo y final de la serie está bien que gire en torno a él: Hannah ya no está, no podemos arreglar con ella las cosas; pero sí podemos arreglarlas con los que siguen aquí, los que tuvieron que ver con su final y los que pueden influir en el final de otros. También podría estar Hannah todavía aquí, haber dado a conocer los hechos en vida para que los pocos que realmente la querían la apoyasen y la ayudaran a levantarse, aunque le resultara muy duro y no sintiese que nadie le diera pie a ello. Todos podemos ser víctima y verdugo. Pero sobre todo, todos podemos mejorar nuestra vida y las de los demás en el flujo de interacciones en el que estamos, lo queramos o no, siempre sumidos.

[gisel-gp-blog]

El importante desarrollo de las inteligencias múltiples

NOTAS 1. "Redes: de las inteligencias múltiples a la educación personalizada". RTVE (en línea), 23/09/2013: http://www.rtve.es/alacarta/videos/redes/redes-inteligencias-multiples-educacion-personalizada/1270216/ 2. "La educación artística distrae de las demás asignaturas", 08/03/2013, en línea: http://www.lavozdelagomera.com/2013/03/08/la-educacion-artistica-distrae-de-las-demas-asignaturas/

[gisel-gp-blog]

Grítale a la nube, que no te oigan

Desechada has sido; desechada como cualquier artículo a la venta, cual objeto inanimado. Porque así es como se trata a los empleados en nuestra sociedad, como un producto más de consumo. Lo pruebas, y si no te gusta, lo tiras. Como los productos que, por fecha de caducidad, aunque su buen estado sea visible, se tiran directamente al camión de la basura.  Pero la diferencia es que a ti, que no vales nada; que te pagan como podrían hacerlo a cualquier otro, sin pérdida alguna de ganancias; a ti, pueden echarte al camión de la basura sin caducar, sin finalizar fecha alguna impresa e incluso firmada que acredite su validez. Y saben que la lista de espera que te sigue les permite repetir una y otra vez el mismo proceso, porque os habéis convertido en producto desobrestock. Todo repleto de personas como tú, buscando una oportunidad para poder vivir en un mínimo de dignidad, un mínimo cuya exigencia se ve mermada por el “algo es mejor que nada” y por cuyo positivismo ingenuo todo se valora mejor de lo que es. Y sabrás que las justificaciones usadas en tu contra son una hipérbole hiriente de posibles fallos cometidos, sin motivo para empujar hacia el adiós. Sabrás, también, que mereces una explicación más humana que la que puede ofrecerte un mero papel de trámite. Pero te han pedido que firmes y tú, peón desvelado, insignificante engranaje intercambiable, te sientes obligada a hacerlo, sin armas para enfrentarte a ese Goliat. Bendito sistema democrático y de derechos humanos (haya donde esté, porque aquí, va a ser que no existe).

[gisel-gp-blog]

Pokémon Go: ¿realidad aumentada, pérdida de matices o herramienta de poder?

1- NAVARRO, María. "Pokémon GO: de cómo un videojuego cambió la realidad (aunmentada), en El Mundo, 21/07/2016 [en línea]: http://www.elmundo.es/cultura/2016/07/21/578fa07f268e3e9c048b46b3.html 2- "La Policía advierte sobre Pokémon GO: Si ves un Snorlax, no te guíes por la emoción, tu seguridad es lo primero", en La Sexta, 18/07/2016 [en línea]: http://www.lasexta.com/noticias/sociedad/policia-advierte-pokemon-ves-snorlax-guies-emocion-seguridad-primero_20160718578c917a4beb2898948b2417.html 3- Redacción BBC Mundo, "Algunas de las historias más extremas y divertidas de Pokémon Go", en BBC, 20/07/2016 [en línea]: http://www.bbc.com/mundo/noticias-36847432 4- Ibíd.