#ABANS DE DORMIR

[skzoombie]

Johnny te observava do outro lado da rua enquanto levava a lata até boca e tomava um gole do refrigerante. Quando você estava prestes a abrir a porta e entrar no prédio, ele atravessou a rua rapidamente.

-Boa noite, gatinha(o)! - falou para mostrar que estava presente.

Você deu um suspiro, não demostrou surpresa ou qualquer susto com a presença dele em frente ao seu apartamento.

-O que faz aqui, johnny? - falou procurando a chave para abrir a porta para o saguão do prédio.

-Pensei que quisesse me ver também - justificou aproximando o corpo do seu por trás e abraçando sua cintura com apenas um braço, por conta da lata de refrigerante que estava na outra - Depois da noite de ontem.

Johnny começou a cheirar sua nuca e deixar beijos leves na região do ombro, descendo até suas costas e dando um chupão fraco em cima da tatuagem que estava levemente amostra.

-Para! Eu já disse que a gente não vai dar certo juntos. - falou entre suspiros baixos.

Ele empurrou seu corpo para próximo da porta e te encurralou, virou de frente e esticou o braço em direção a porta, tomou o resto do que estava na lata e colou no canto o objeto.

-Vai me dizer que não gostou da noite? - questionou com um tom de malicia.

-Nem tente ser assim, nós sabemos que isso não faz parte da sua personalidade - rebateu cruzando os braços e franzindo a testa.

-Você realmente acha que sou tão ingênuo assim? - perguntou com uma real dúvida.

Você suspirou baixo e levou uma das mãos para o peito do homem a sua frente, não quebrou o contato visual com ele e abriu a boca levemente para começar a jogar toda a verdade na mesa.

-Johnny, eu quase morre de overdose na sua frente, trai sua confiança quando transei com um cara enquanto gravava e te mandava o vídeo, sem contar o dia que quase atropelei seu melhor amigo porque falou mal de mim para você, sendo que ele tinha razão - despejou tudo de uma única vez. - Agora eu vejo que sou uma péssima influencia na sua vida, falta mais ódio no seu coração para conviver comigo.

-Você reconhece que fez errado, já é um grande passo - ele disse abrindo um sorriso doce - Se deixar, consigo te ajudar a sair dessa vida, você sabe disso.

Ele disse a última frase, aproximando o rosto do seu e fungando o cheiro do seu pescoço com força, roçou o lábio de ambos e ficou esperando o sinal para saber se deveria ou não, iniciar um beijo.

-Meu chá foi tão bom assim? - você questionou com um sorriso de convencida(o).

-Inesquecível - respondeu inocentemente - Por favor, não me evita, sei que também precisa de mim, deixa eu te ajudar.

-Não faz isso, ok? Não se humilha dessa forma, você não merece alguém como eu na sua vida, consegue coisa mil vezes melhor - respondeu com sinceridade e afastou ele.

Ficaram se encarando e johnny sem perceber deixou uma lágrima cair do olho. Ele sabia que estava inteiramente apaixonado por alguém viciado em drogas e que sentia prazer em cada mísero sentimento de dor e sofrimento que causava nas pessoas a sua volta.

Porém ambos não eram bobos, sabiam que havia um sentimento a mais naquela relação, que pela primeira vez você estava se importante em não machucar alguém.

-Tudo que preciso agora é fumar minha maconha e deitar para dormir, meu dia foi muito exaustivo - falou passando a mão na testa e soprando um leve vento entre os lábios.

-Posso entrar e fu...

-Não! Pare de fingir ser assim, você sabe muito bem que odeia fumantes, sempre deixou isso bem claro - cortou a frase do coreano e usou um tom de firmeza - Vai para casa descansar e nunca mais me procure, pelo seu bem.

Ele riu baixo e concordou, mesmo ambos sabendo que estariam vivendo essa mesma cena na noite do dia seguinte.

-Um beijo de adeus, pelo menos - ele falou com um sorriso leve.

-Tchau Johnny! - abanou para o menino bem mais alto e entrou pela porta do prédio.

Você entrou no seu apartamento e jogou a mochila no sofá, caminhou até a sacada e viu o garoto parado do outro lado da rua, ele olhava para a sua direção e acompanhava seus movimentos de acender a droga. Não cortaram o olhar um do outro, se mantiveram intactos, enquanto você apenas expelia a fumaça.

-Que tremendo idiota, é só ignorar que vem chorando pedindo mais - comentou para si mesma(o), enquanto manteve a expressão séria.

Apagou o "cigarro" e caminhou para dentro do apartamento fechando a porta janela sem olhar para trás.

[translucent-serendipity]

Estic tan cansada, i es diumenge nit, dilluns matinada més aviat (4–AM!), però la meva sensació és que el cap de setmana ha volat entre reunions i ni me n'he adonat. Sort, que demà 1) li han ajornat el judici a una amiga i 2) no tinc classe, només una assemblea a la tarda, 3 horetes.

Faré... una mica de diari. De tant en tant miro les meves publicacions antigues i em fa gràcia trobar càpsules com aquesta, i veure com canvia la meva vida i el meu ús del llenguatge. Som-hi:

Estic cansada-rara. La passada nit, de fet, vaig dormir pràcticament onze hores... derivat de no haver dormit pràcticament res l'anterior, desvetllament amb dos noms i un cognom. no vam tenir sexe, però si molta tendresa. Com solem fer els divendres al vespre, vam quedar per vbeure'ns una estona i unes birres, i del Grup només érem ell (J), en T i jo, però s'hi van sumar vàries de la Mt, CJ i de CT; va ser una vetllada xulita. a mitja nit vaig (vam) decidir que no tornaria a casa, que alguna d'elles dues m'acolliria. després de la Cl vam anar al Gtz i entre ratafia i ratafia vam jugar a la petanca totes juntes. Excepte en Br i nosaltres, la resta va marxar després de les partides (algunes tenen filles, en general són un bon grapat d'anys més grans... otro ritmo). Total, que ens vam quedar xerrant fins casi les tres, quan ja tancaven, i com ambdues viuen al mateix barri vam tornar juntes caminant i deidrimin' (bé, era de nit) amb fer una mica les vàndales a una empresa que ho mereix. Arribada La cantonada, jo ja sabia que volia anar a dormir a ca d'en J, por lo que sea (buf!), tot i que no sabia si m'esperava el seu llit, un altre matalàs o una altra habitació... tot m'hauria estat bé. I sí que va estar-ho, cuqui preguntant-me si em podia abraçar, i jo que per favort.

Copypaste d'això que havia posat més amunt però... millor ara:

[

És curiós, perquè tot i que és una persona atractiva (diria, normativa), a priori no és algú per qui em senti atreta... però suposo que el roce hace el cariño, y roce en tenim de varis tipus: 1) ens veiem sovint, 2) tenim un projecte de convivència entre mans!!, 3) tenim diferències ideològiques clares, i les discutim, però 4) sovint coincidim en la forma de fer les coses i en el grau de compromís. Com deia, pot ser bastant sexi (i enriquidor!) el conflicte en aquest sentit, quan va acompanyat d'afinitat d'altres tipus. Què coi, i també va haver-hi roce subtil durant la nit, abans d'anar a se casa, vull dir, d'això que a la taula es toquen els genolls, o que vam estar com la última mitja hora al Gtz ell i jo (borratxes, almenys jo) parlant d'història de l'art, d'avantguardes, composició... entusiastes i d'apropet. En aquell moment vaig decantar-me pel seu sostre (que m'estimo molt en T i quedar-me a ca seva és molt còmode, però... una té desitjos i apetències, suposo).

i bé, és una bogeria haver passat casi cinc hores com les vam passar i encara no saber com besa l'altre. no vull fer d'això un relat eròtic però alhora sí que vull (m'escudo en l'idioma, en part, sospito que l'entenen no més de quatre mutuals). quina contenció, quin desig no satisfet, les cares tocant-se, els al��s barrejant-se, les mans, acariciant-nos les esquenes, els colls (bof quan em tocava el coll per davant), els cabells, les mans, o (només ell a mi) la panxa, o (només jo a ell) l'orella. i ---- no faré d'això un relat erotic, no, i --- però no gosar més que moure'm molt subtilment estant-hi en contacte. tot plegat, una bomba que no acaba d'explotar, però alhora es tan tendre el plaer que no cal que exploti. qui ho diria. i aquí som totes molt lliures i hi ha parelles però poques de tancades, però ell en té (amiga meva tb) i no té clar fins a on els hi està bé arribar. Per això la contenció (entre altres motius, per part meva). L'últim que vull (volem) és fer patir i patir naltres. Per mi, ell concretament és, Ante todo, un amic i camarada/company. I si el millor per totes és que no ens permetem aquesta proximitat, que així sigui. Però vull saber-ho. Ho resoldrem, ho resoldrem.

]

. Total, que a les vuit i escai ja estàvem en peu, i ens acomiadàvem amb una senzilla abraçada mentre les veïnes descarregaven el menjar reciclat d'una furgoneta.

Un cop a casa, vaig esmorzar i vaig fer dissabte esperant a que pugés a casa un altre futur company de lluita, d'això nou on m'estic ficant ara. Estava una mica nerviosa per tot plegat (als seus trenta sis anys em posa una mica nerviosa, sí, però en un sentit probablement més intel·lectual que físic (tot i que... en fi; que no, no res). Però vaig sobreviure-ho. I quan va marxar, vaig aguantar potser una hora desperta (pendent de mogudes importants que estaven passant en aquell moment al poble) i no més tard de les vuit i mitja del vespre, vaig caure morta al llit. Fins avui a les set del matí, que he somiat que me mare havia tornat, i jo era al llit i els membres em pesaven tant que no els podia moure, però -somiant- tenia tanta son que no em generava ansietat o preocupació la meva immobilitat; només havia de continuar dormint. En fi, he acabat aixecant-me a les vuit i pico i he tingut un matí tranquil. He llegit, hem dinat fora al solete i xerrat amb mun pare, m'he dutxat, he imprès uns documents... i cap a la reunió. He acabat tornant a casa casi a les onze de la nit; en realitat la reunió ens ha durat fins les nou o així, però després en M, en J i jo hem anat a prendre un aquarius, una tònica i un nestea respectivament, i per variar hem continuat parlant d'habitatge, d'Iran, israhell i Palestina, de les eleccions d'Euskal Herria i de les catalanes, de la nova org fatxa de turno i de FO, del curro i dels nostres calendaris horribles que no hi quep res més... moltes coses, les de sempre. Hem fet els acudits de sempre, alguns de nous, i hem rigut una bona estona. M'agrada lo còmoda que em sento amb aquest parell, però tant. Cada cop més amb pràcticament totes (amb totes a les que estimo i tinc arreladíssimes al cor i al cos).

Estan canviant coses. Jo continuo comprometent-me i assumint més i més responsabilitats. Durant les properes setmanes hauré d'analitzar com tirar-ho endavant i quines coses deixar de prioritzar per poder dedicar temps a d'altres. Aquesta setmana en particular és una bogeria. No sé. Està bé però em fan por coses, em fan angoixa d'altres, i encara d'altres em fan mandra. Però ho faré, d'alguna manera sempre acabo fent-ho. Només sé que compto amb gent que m'estima i treballo perquè ellis puguin comptar amb mi, i això li dona sentit a tot. Ahir a la tele feien Expediente X i el meu pare parlava de com la tendresa, les carícies i la tranquil·litat de l'amor quotidià és més maco i omplidor que el sexe i la genitalitat i, tot i que li queda lluny, com d'agrait se sent d'haver gaudit d'aquests tant intensament i durant tants anys de la seva vida... i no podria estar-hi més d'acord.

I ja prou de xerrameca, que és tardíssim. Bona nit i estimeu tant com pugueu les coses belles d'aquest món. Olors boniques per a totis🌼

[useless-catalanfacts]

Today I’m translating this 2011 song by the chanson/indie-pop Catalan band Anna Roig i L’ombre de ton chien. It’s a sweet song dedicated to childhood.

Here’s the lyrics in Catalan and the translation to English:

Aquesta és una cançó Per abans d’anar a dormir Perquè descansis convençuda De que ets feliç de ser aquí.

This is a song to sing before bedtime, so you can rest knowing that you’re happy to be here.

Que fas bé deixant sortir Els teus comentaris espontanis Que tens raó de deixar els mals Oblidats al soterrani.

That you do well by letting out your spontaneous comments, And that yes, you’re right leaving the bad things forgotten in the basement.

Corre, salta, brinca, vola I vés pel carrer cantant, Jo també vaig ser petitona un dia I me n’estava oblidant. (x2)

Run, jump, hop, fly, and sing as you walk down the streets. I was also once a little child myself and I was forgetting about that. (x2)

Ara encara ets petitona I no entens ben bé què et dic Perquè com que ets petitona Segur que ja ho fas així.

Now you’re still little and don’t really understand what I’m saying. Because, since you’re little, I’m sure you’re already doing it like this.

Però quan creixis, si ensopegues O algú et trenca el cor Promet-me que seguiràs sent La que res no li fa por.

But, when you grow up, if you fall, or if somebody breaks your heart, promise me you will still be the fearless one.

Corre, salta, brinca, vola I vés pel carrer cantant, Jo també vaig ser petitona un dia I me n’estava oblidant. (x2)

Run, jump, hop, fly, and sing as you walk down the streets. I was once a little child myself and I was forgetting about that. (x2)

Això t’ho dic, suposo, Perquè no et passi com a mi Que, en alguns moments al créixer, M’he oblidat de ser així.

I guess I’m telling you this so you don’t act like I did, because sometimes, while growing up, I have forgotten to be like that.

Jo el que vull és que els teus ulls dolços Brillin sempre com tresors I que dormis ben tranquil·la I sense preocupacions.

What I want is for your sweet eyes to shine like a treasure forever, and that you sleep tight, calm and without worries.

Corre, salta, brinca, vola I vés pel carrer cantant, Jo també vaig ser petitona un dia I me n’estava oblidant. (x2)

Run, jump, hop, fly, and sing as you walk down the streets. I was once a little child myself and I was forgetting about that. (x2)

[Spoken:

Child voice: hello! Adult voice: hello, hello. What else can we say? Say: I’m little! Child voice: I am little! Adult voice: *laughs* me too! *laughs* Child voice: you’re grown up, Anna! Adult voice: I’m a grown up? Child voice: yes! Adult voice: are you sure? *Sound fades out*]

[tanzania2023]

15 Juliol - Zanzibar

Ens vam posar a dormir que serien les 4:30, aproximadament. Som totalment a dins de Stone City i de tant en tant sento sorolls indefinits, galls cantant i el cant islàmic per anar a pregar. Ens llevem a les 8:30, esmorzar i volta per Stone City: carrers estrets que recorden Marrakesh (però més nets i blancs), botigues de souvenirs bastant decents, i molta canalla pel carrer. Els nens van vestit de blanc amb un gorro i les nenes amb chador de color lila. Molts juguen a fútbol i tots estàn contents.

Ens assetgen molts suposats guies turístics que ens volen encolomar de tot. Veiem el port (molt senzill) i després acabem la passejada al Zanzíbar Coffee House, que es famós merescudament pel cafè que fan.

Cap a les 12 anem en taxi a l'aeroport, amb un xaval de 26 anys que condueix i que ens posa música del Rey León. Hakuna Matata.

Dinem a la sala de sortida una mena d'empanades que no estaven malament i sortim amb una mica de retràs amb un avió d'hèlix petit. Durant el vol veiem el Kilimanjaro i el Meru, abans d'arribar a Arusha.

Un cop aterrats recollim l'equipatge a una taula cutre a fora del terminal, al carrer, i amb una mica de retràs, ens ve a recollir la Esther, que es la nostra taxista.

Arribem al Olerai Lodge que resulta ser una meravella amb unes habitacions fabuloses aïllades, amb banyera, pètals de roses, terrassa amb gandules i molt ben decorada. Al nivell dels fabulosos lodges de quan vam anar a Namibia.

Sopem al porxo de l'hotel i acabem el dia a la vora del foc, que ja fa fresqueta

[lesfoteses]

Els runners

18 de febrer del 2023

He anat a buscar el dorsal per la mitja marató de Barcelona que té lloc demà al matí, diumenge. No és ni la primera mitja ni la primera cursa que faig, per la qual cosa ja ho havia vist abans, però sempre que vaig a buscar el dorsal no em puc estar de sorprendre’m quan veig que hi ha penya que ja va disfressada de runner per anar només a recollir el puto número en un foli que s’enganxaran amb imperdibles i la bossa cutre del corredor. ¿Per què nassos aneu disfressats ja amb les Nike Pegasus que es nota que no fa ni un mes que teniu, la rebequeta Domyos penjada de la cintura per les mànigues, els leggins i la samarreta transpirable del Decathlon? Per què aneu vestits com si la cursa hagués de començar en un parell d’hores? És que penseu dormir amb la roba ja posada per demà sortir disparats? Posats a dir tonteries, em semblaria el més intel·ligent i una justificació aparentment coherent, això d’anar vestit de runner el dia abans d’una cursa.

Això d’anar vestit així per cridar l’atenció i que els de l’entorn pensem “ah mira, aquest deu fer temps que es prepara” no deixa de ser com una indumentària per demostrar algo. Necessiten demostrar que ja van néixer preparats, que si d’ells depèn, escolta, posa una meta i una escopeta de fogueo i carda un tret a l’aire i dona la sortida, que els runners que ja van vestits de runners correran. Per coses així, em cauen malament els runners. No tots són així, per sort. Per sort hi ha gent normal, o almenys, gent que vesteix normal i va a recollir el dorsal i després tornarà a casa, es posarà el pijama, soparà, potser una dutxeta ràpida abans d’anar a dormir, i demà esmorzarà i es VESTIRÀ per anar a córrer.

Una altra cosa que no suporto dels runners són els que van a recollir el dorsal disfressats i JA FAN PUDOR DE SUAT. O que el dia de la cursa, esperant per començar a córrer, ja fan la peste que faran quan acabin. Com pot ser? Els segons deuen ser els que el dia abans van anar disfressats de runner i efectivament han dormit amb la roba ja posada, hòstia de Deu. I els que avui ja fan pudor no ho sé, però fill meu, renta a 40° la roba d’esport, que ja ets grandet per saber fer rentadores.

Jo no em considero runner, però reconec que corro a vegades curses d’aquestes. Però no em sento runner, no caço amb cap mentalitat de runner, tinc un Garmin que només em poso quan surto a córrer, detall que per mi és important a l’hora de classificar un runner. El runner porta el Garmin posat fins i tot quan dorm, per què? Per demà veure les pulsacions mentre dorm. Té algun interès? Per mi, cap ni un. Si se’t para el cor, demà tampoc ho podràs veure registrat a l’app perquè estaràs mort. Així que què t’importa saber si dissabte t’ha bategat més ràpid el cor que divendres anterior? És més: realment els runners s’ho miren? Fijo que no, que ho tenen per tenir registrat i si un dia d’aquí 7 anys hi pensen, o ara per exemple llegint les foteses hi pensen, potser ho consultaran. I? Res. Absolutament res, seguiran la seva vida normal i portant el Garmin. A mi l’únic que m’emprenya és quan la meva parella és aquest perfil de persona, el Marc dorm amb el cony de rellotge al canell esquerra, la banda que dona a mi. Per la qual cosa, tinc el puto rellotge allà donant-me la turra. Si anés al terapeuta segurament diria que “tot ve d’aquí”, que la meva ràbia contra els runners ve del Garmin del Marc que dorm amb nosaltres al llit. Me la suda. Continuo condemnant els qui van disfressats de runner per anar a recollir el dorsal. N’he fet un tuit, i d’aquesta manera em dono per satisfeta avui.

[helenawa-art]

No vull dormir vull que el meu amor per l'art torni a ser com abans i pugui dibuixar sense sentir que és una competició i sense haver de comparar-me constantment amb els demés per pujar la meva autoestima inexistent però això no és possible així que només n'aniré a dormir

[noxeus]

Hi ha temps

Hem de fer l'exercici de voler llegir; llegir perquè hi ha temps per llegir. És clar que llegir és un acte revolucionari, perquè implica desaccelerar la societat en què vivim, que s'ha convertit en la societat d'allò més immediat. En aquest sentit, cal començar des de la infància, cal convertir els llibres en objectes indispensables. Que tenir un llibre a casa, sigui imprescindible per a un nen o una nena i cal ensenyar-los a valorar-los des que són prelectors i també cal acompanyar-los amb un conte abans de dormir o a una sessió de contes per llegir. Hi ha temps; no ho posis en dubte.

[esdevenircami]

Per a tu. És un d'aquells actes que t'hagués mig obligat a anar. Però tu m'hi haguessis portat.

T'hauries queixat durant tot el trajecte fins arribar a Cardedeu. I haguessis dit molt fortament puta baix montseny només arribar i que en aquest descampat seria un bon lloc per posar un gulag. I jo t'hagués dit que callessis, que ens podrien escoltar. Però ho hauria dit mig rient.

Ens haguéssim pres una Sant Jordi i escoltaria queixar-te de l'alèrgia. I segurament dels mosquits. Però haguessis aguantat com un campió. Perquè m'estimaves amb bogeria. No hauries deixat perdre la oportunitat de dir-me que sóc una culturetis i que vaig d'intel.lectual per la vida. Haguessis criticat el sopar eco amb en Tena. I entre en Jaume i tu us hauríeu acabat les existències de vi de la taula.

Haguéssim parlat de política, de Països Catalans, de l'extrema dreta i de les eleccions europees. Haguéssim arreglat el món entre riures. Haguéssim criticat molt fortament a la CUP de Cardedeu i Llinars però, sobretot, hauria rebut en Pau Alabajos.

Hauríem burxat a en Jaume perquè encara no ens hauria posat data per anar a Masarbonès i haguessis parlat de coses de Granollers amb la Ivet i l'Uri. Parlant de la teva feina, parlant de la festa major i de la importància de mantenir-nos fidels. De com guanyar el diàleg, la batalla. Com donar-li la volta. Sobre com mantenir viva l'espurna.

De tornada a casa, m'haguessis dit que com en són d'importants aquests actes. I jo t'hagués vacil.lat recordant-te que no volies venir. I ens haguéssim passat el trajecte trobant mil idees sobre actes culturals que mai hauríem fet, somiant plegats amb el Casal de Caldes. I sé que t'hauries queixat perquè encara no hauríem trobat el moment per assentar-nos tots seriosament a parlar-ne.

Hauriem anat a dormir. I m'haguessis dit que vingués al teu pit. I ens haguéssim dit que ens estimem abans d'adormir-nos, perquè sempre ens ho dèiem.

Les nostres rutines. Les nostres dinàmiques. Tu. Érem feliços amb poc.

Aquest acte l'he viscut per tu.

[ainamuro]

Viatjo a Tenerife

El 12, 13 i 14 d'abril vaig viatjar fins a Tenerife, on es va realitzar el mateix esdeveniment que el viscut feia un mes A Corunya. Es tractava de la quarta fase de LALIGA GENUINE, i una vegada més, vaig veure una experiència increïble que recordaré tota la meva vida. La setmana abans em vaig dedicar a mirar dates importants del calendari per a poder dur a terme campanyes concretes durant el cap de setmana, a més d'agafar idees diverses per generar contingut per Instagram i TikTok. Durant els tres dies vaig gravar-ho tot, amb l'ajuda de dos companys, i la setmana després em vaig dedicar a seleccionar i editar els vídeos. A més, durant la fase també havia de penjar a les xarxes socials el dia a dia, tot allò que s'anava portant a terme.

Sincerament, durant la fase hi ha estrès, hi ha molta feina a fer i sempre surten imprevistos els quals hem de solucionar. A les 7 del matí ja estem esmorzant per sortir de l'hotel a les 7:30, i no tornem fins a les 21 del vespre, per sopar i posar-nos a dormir. Són moltes hores de feina, he d'estar atenta a tot el que passa i encarregar-me que tot el contingut estigui llest per penjar. Però, també he d'admetre que la satisfacció i l'orgull que em dona estar treballant aquí compensa tot el cansament. Cada vegada que acaba una fase marxo a casa trista, però sobretot recarregada d'energia i de valors que ningú em traurà.

Escrit el 24 d'abril, publicat el 15 de magia

[golden-----hour]

105

4/22/24

Vaig decidir deixar de beure cafè per a veure el que succeeix: els afectes, l'entorn del meu cap, la meva concentració. Avui és el segon dia del experiment I em senti estrany: en poques paraules. Sembla que el meu cervell és sec. Com si es drenès. Hi ha una simultaneïtat a l'estar tan despert com dormit. Volia veure si podia aguantar la incomoditat per a passar el temps.

Actualment tinc conflicte amb Lorenz- des del dissabte, després de la pel·lícula. Després d'allò, vam discutir el significat del que vam veure i no estàvem d'acord l'un amb l'altre. Per alguna raó, ho vaig interpretar de manera persona i llavors no vaig poder comprometre amb la discussió tot i que no va ser gran cosa. Em vaig adonar que no havíem parlat de la falta de tocar durant el film mateix i ho havia interpretat personalment. Em sentia generalment rebutjat per ell.

Acabo de tenir un migdiada i somnis també, on estava al estats units de nou i atrapat. Plorava als meus pares i explicava que necessitava l'ajuda per a tractar el problema. Però no em van poder ajudar. Vaig anar al meu quart i seguïa plorant i em vaig dir a mi mateix: això no es real, no es real, però no podia distinguir entre la realitat i el somni. Però em vaig despertar.

Hi havia altra parte on vaig tenir un avió de joguina i estava al carrer Rose, cap a casa. Però a la vegada havia acabat d'estar a Washington Dc, l'estació principal de la ciutat, i crec que era un metàfora verdadera de la meva tornada al llar: pot ser que no hi senti preparat ni ajustat. L'avió era, de fet, ple de persones, específicament NONAME per alguna raó. Com sempre els sentirs eren molt clars al llarg de dormir, excepte quan es desperta i es fa contacte amb la realitat. M'he de demanar: ho he fet tot que he volgut fer enguany, o sigui hi ha altres coses que deuria fer abans de la meva sortida. Sempre estic demanant sobre passar el temps de forma conscient per a sentir-se més real i concret. Avui en una de les leccions que jo ensenyava, conversavem sobre la balança de treball-vida, de la qual hem de formar a través de construir fronteres personals entre la vida professional i personal. Algunes persones pateixen de reeixir de fer-los, aquests límits.

[tanzania2023]

Viatge a Tanzània i Zanzibar

L'octubre del 2022 la meva dona, Joana, va complir una seixantena d'anys i, per celebrar-ho, li vaig regalar un viatge a Tanzània. Deixant de banda viatges més "petits", aquest es el 22è viatge "gordo" que fem. Hem estat prèviament a

Suïssa (amb caravana)

Perigord (amb caravana)

Àustria (amb caravana)

Bretanya (amb caravana)

Dolomiti + Toscana

UK

Nova York + San Francisco

Roma + Costa Amalfi

Turquia

Noruega

Tailàndia

Índia

Islàndia (amb autocaravana)

Japó

Namíbia (el millor fins ara)

Cuba

Vietnam

Perú + Galápagos

Formentera + Eivissa + Bordeus + País Basc (en pandèmia)

Portugal (en pandèmia)

Grècia i

aquest any, Tanzània

Porto, doncs, organitzant-lo des de l'octubre passat i, tot i que semblava molt aviat, no me'n penedeixo perquè hi anem en temporada alta (juliol), pel nostre compte i en cotxe de lloguer. D'aquesta manera, també, hem pogut triar els lodges i hotels que més ens agradaven.

La primera intenció era llogar un 4x4 i conduir-lo nosaltres, com vam fer a Namíbia, però Tanzània es diferent i, com que la opció de llogar un guia sortía assequible, vam pensar que probablement coneixeria els llocs on anar, sense haver de perdre temps per buscar-los nosaltres.

El pla es: aterrar a Zanzibar (Turkish Airlines, escala a Istanbul), dormir una nit allà i l’endemà volar a Arusha. Després: Tarangire, Manyara, Ngorongoro, Serengeti i final a les platges de Zanzibar.

Sincerament, no ha estat fàcil organitzar-lo. En primer lloc, els preus es disparen més del que ens esperàvem, sobretot els preus d'entrada als parcs, que són altíssims. Després, els canvis de vols interiors d'Arusha a Zanzibar: primer volàvem des d’Arusha però Precission Air va canviar el vol i sortirem de l'aeroport Kilimanjaro. La raó del canvi: bad weather. Es sorprenent que sàpiguen quin temps farà 2 mesos abans. Li hauríem de dir al Tomàs Molina que pregunti com s'ho fan.

També hem tingut problemes en demanar els visats online.  N’he pogut demanar 3 sense problemes, però el quart encara està pendent i no arriba. L’he demanat dos cops, però sense èxit. De tota manera, sembla que podrem demanar-lo a l’arribada, però ens haurem de menjar la cua igualment, que es el que ens volíem estalviar.

[na-meri-4]

Tenc tanta soledat... Vull anar a dormir, és tard, però no vull que es fiqui dins es meu cap, per favor. Fa molt de temps que no plor, abans plorava molt, ara jo no me deixo plorar, no m'agrada. Demà serà un bón dia, ha de ser un bón dia, si no, perdre el cap.

2:52 12/8/23

[lesfoteses]

La benvinguda

1 de gener del 2023

Què faria sense la sopa? Segurament morir. Fa 24 hores estava encara sopant amb el raïm pacientment esperant-nos des d'una taula annexa a la cuina, lluny de les nostres mirades. No hi havia sopa, de fet ni hi pensava en la sopa: hi havia truites, croquetes, quiche, olives, patates, pa amb tomàquet. "Lo típic". Era en un pis del costat de la Monumental, que per nom de Wi-fi tenen 'Las monumentales', és casa de l'Abel.

A les 23:41 aproximadament, es produïa la clàssica disputa de 'amb quin canal seguim les campanades?'. Veníem de l'any passat a casa nostra, amb Catalunya Ràdio. Va ser un puto fracàs, no recordo si és que no van cantar bé les campanades o si es va tallar o tot a la vegada, però vam dir "mai més". Aquest any han guanyat la Pedroche i el Chicote, ella primer amb un vestit de puta pena que de cop se l'ha tret, quedant mig en boles com ja és quasi tradició. Potser d'aquí uns anys -si no es fa ja- s'estudiarà a les facultats de Periodisme dins del tema de 'pràctiques masclistes i sexistes en cobertures especials'. D'aquesta primera nit de l'any, em quedo amb la bona companyia dels amics de sempre, amb una mica massa de Quevedo amb Bizarrap pel meu gust, i els jocs que vam fer. El meu objectiu aquesta nit va ser colar el màxim de cops possibles la cançó de l'opening de 'The White Lotus', que es diu Renaissance i és un temazo. Malauradament només el vaig poder posar un parell de cops, va guanyar la Rosalía. Després vam jugar al Picolo, un joc de proves i alcohol que ens va ensenyar la Raquel, i després un joc de pensar conceptes i endevinar-los, primer definint-los tipo Taboo, després amb mímica i per últim amb només una sola paraula. Ens vam quedar a la primera fase perquè som uns memos. Però clar, és que hi havia conceptes que havia posat algú com 'Ada Colau' o 'Montserrat Roig', i jo em pensava que anàvem molt més forts, per la qual cosa vaig posar conceptes molt més bèsties que van desentonar una mica. Fatal.

24 hores després de la Pedroche, el raïm sense pinyols i el Picolo soc al poble amb el Marc esperant que s'acabin de cuinar els tiburones. Hem fet sopeta amb Avecrem (m'encanta) i no puc estar més contenta perquè n'he posat més de la que toca per a dues persones, de manera que amb sort demà també soparem el mateix. Per mi la sopa és dels millors plats que poden existir, faci fred o calor. Ara fa calor per ser 1 de gener, massa de fet. Hem vingut a esquiar demà i demà passat en teoria, però no hi ha neu es veu. Ni a Molina ni a Masella. Només cal veure Instagram per comprovar que és veritat i que la cosa pinta fatal i que no podem ser més pringats, tio. Fa molt de temps que hem decidit que pujaríem. A principis de mes, pel pont, va nevar molt i semblava que havia de ser la polla de temporada. Però llavors vam dir-nos "bah, ara pel pont segur que tothom puja i serà impossible esquiar de la gentada. Ja pujarem més endavant, total, segur que torna a nevar". Doncs passa'm la maionesa per acompanyar les patatetes que ens estem menjant. La nostra previsió ha estat un puto fracàs.

He dormit poc per lo tard que ens vam acabar ficant al llit, vora les 6 del matí. L'últim whatsapp meu és de les 5:39 i li dic a la Cris que ja estic a casa i que tot ok. Abans de dormir per això, pota preventiva perquè no em trobava massa bé i vaig pensar "calla, abans de ficar-me al llit i que em vingui tooot el mareig i tal, ho trec". I m'ha anat de conya. Avui a les 11 i poc ja no tenia més son i m'he aixecat a esmorzar. Després hem fet dinar familiar i un cop enllestit, migdiada i motxilla cap al poble. Demà no crec que esquiem, però no li vull dir al Marc per no desanimar-lo.

[andreagenovart]

Me odio. Quan em volia matar, li deia a l’ [espai]’: me odio. En castellà. Odiar-me és del que més he sentit, probablement, en la meva curta vida; i, de ben segur, més intensament. No ho dic jo - clar que ho dic jo, només dic coses de mi! m’assenyalaves tu, llavors - sinó les cerques a Google - a partir de cuántos Rivotrils es sobredosis - , la bateria del mòbil descarregada tres cops al dia - on has après a teclejar tant de pressa? - o els blaus a les cuixes - ¿yo te escucho pero puedes sentarte? -, un gran recurs per no convertir-te en un assassí de 14 perquè ai la ira incontrolada i el cendrer i on és el cadàver de la Marta del Castillo, on és el cadàver. Li deia en castellà, abans que m’acusessin de ser responsable del genocidi cultural i que no tenia prou formació. Li deia en castellà i mai no era a les vuit del matí, quan encara no m’havia donat temps a fer nyam nyam i després haver d’escoltar merda, he aguantat poc sense menjar. Me odio, li deia cridant, i ell se’n reia, i jo m’odiava més perquè no em creus, per què no em creus y no hace gracia, me odio, me quiero matar, però qui no s'havia de creure era jo, perquè parlava, feia cosignes, pancartes i no era al llit, no estava escrivint d’una forma no adolescent que me odio, me quiero matar; fins i tot, minuts abans, havia sopat perquè l’estómac es queixava massa i no el podia ignorar. Me odio, me odio. ¿Pero por qué te has dado un golpe en la cabeza? Perquè quan vaig néixer me’n devia donar un, i després un altre, i un altre. I ja se sap com ens determinen, els estadis fundacionals. Me’n van donar diversos i no m’ho invento, no ho dic jo - clar que ho dic jo, només dic coses de mi! m’assenyalaves tu, una altra vegada, i una altra altra - sinó el llibre de família i derivats, i l'excusa va de perles perquè així paella i migdiada, els diumenges: res de passar-se revista. I si ansietat, doncs mala sort: sensibilitat excessiva. ¿Pero por qué te has dado un golpe en la cabeza? No sé, de la rabia que me doy. Porque me odio, me quiero matar. En castellà. En l’idioma dels traïdors, dels que no coneixen la integritat. Dels que et neguen que 1+1 és igual a 2, dels que se’ls desfà la llaminadura amagada dins del palmell quan li fan el joc pervers al nen de tria una mà, tria una mà. La il·lusió que és la primera elecció de moltes que vindran. ¡Me odio! ¡Me odio! ¡No me soporto! ¡Me quiero matar! I ell jajajá, jajajá. Hazte un favor y vete a dormir, de verdad. No sé si els qui se suïciden fan un gest de valentia o de negar la imatge de mentiders. De negar als altres la possibilitat de dubtar d'allò que els destrueix. Però el llenguatge mai no és neutral, és més aviat negacionista perquè sempre és un embut, i jo t’ho deia en castellà i tu te’n reies perquè la genito és una pallassa (pallassaaaaa, quina nena més pallassaaaaa, als VHS) i per això ens l’estimem tant.

[web-series]

bem-vindes a 2002 <3

Amanhece. Jean e Michael acordam pelados em um quarto de motel, após terem vivido uma noite intensa com Nina.

[Jean]: mano...mano, acorda!

[Michael]: quê que foi, cara, vai dormir.

[Jean]: a gente tem aula, viado, meu pai vai me matar!

[Michael]: ah, esquece um pouco o seu pai, porra. E vai vestir uma roupa, senão eu vou chupar seu pau.

[Jean ri]: tomar no cú, viado. Aí, a Nina vazou mesmo, hein.

[Michael]: nem abanou o rabo. Mas fala aí, valeu a pena. Gostosa demais.

[Jean]: valeu em partes, né. A gente não usou capa, mano.

[Michael]: relaxa, foi só uma noite, dá nada não. A Nina também é experiente.

[Jean]: na boa, queria muito ter essa sua tranquilidade.

[Michael]: cara, a chance da gente ver essa mulher de novo é mínima, quase nula. Fica de boa, sério.

[Jean]: mas aqui, papo sério agora. Dá uma chupadinha aqui, dá.

[Michael ri]: sai fora, cara! Se arruma que ainda temos aula.

O Centro Universitário São Mateus, além de conhecido pela qualidade do ensino, também é povoado por jovens ricos e populares na internet. Com exceção de alguns, claro. Tipo Natália, filha da famosa cantora de forró, Jô dos Teclados.

[Jô]: filha, você precisa me prometer que não vai mais fugindo durante as aulas, a diretora deixou bem claro que...

[Natália]: eu sei, que se tiver próxima, vai ser expulsão. E é isso mesmo que eu quero, você sabe que eu odeio esse lugar, mãe.

[Jô]: mas, meu amor, é o melhor pra você. Eu trabalho tanto pra te dar uma boa qualidade de vida, não faz isso comigo.

[Doralice]: ei, Naty! Pensei que não fosse mais voltar, que bom te ver.

[Jô]: bom, agora que você encontrou seus amigos, eu vou indo. Um beijo. Tchau, crianças, comportem-se!

Jô tenta dar um beijo em Natália, que evita.

[Jean]: estávamos com saudade de ouvir sua voz na sala de aula, mesmo você não emitindo um som sequer, Naty.

[Natália]: o que vocês querem de mim? Nunca conversam e agora tão vindo com esse papinho chato.

[Doralice]: ai, que mal humorada. Mas tá, vamos direto ao ponto. Nós queremos que você faça parte do nosso grupo!

[Natália]: eu?! Por quê?!

Próximo dali, Iara e Tabs observam o trio.

[Iara]: ai, meu irmão é muito imbecil de ficar andando atrás da tonta da Doralice.

[Tabs]: e é mesmo, viu. Olha só com quem eles estão conversando. A Natália é a menina mais esquisita que eu já vi na vida.

[Iara]: o mais legal é que eles sabem que qualquer coisa que a Doralice fizer vai ser ruim.

[Theo]: bom dia, bom dia!

[Tabs]: e aí, Theozito.

[Theo]: gente, vocês viram que hoje à tarde vão lançar um aplicativo massa que dizem que vai desbancar todas as redes sociais? Vai rolar até live no YouTube de lançamento.

[Iara]: eu ouvi falar disso mesmo, mas duvido muito, o Instagram e o TikTok já são super populares.

[Theo]: mas os caras tão investindo pesado, viu.

[Tabs]: depois a gente vê isso. Temos que escolher nossos looks pra festa da Maria, hein, esse é o foco.

[Theo]: nossa, é mesmo, tem a festa! Esqueci total!

[Iara]: amor, vai ser o evento do ano. Não dá nem pra esquecer.