#CUINA HOLANDESA

[amateurchefstuff]

PASTÍS DE POMA- PAÏSOS BAIXOS

Ingredients: Per a la pasta: 400 gr. de farina. 400 gr. de llevat. 400 gr. de sucre. 300 gr. de mantega. 2 ous. Una mica de sal. Per al farcit: 7 pomes àcides ben grans. Una mica de canyella. 75 gr. de nabius. Preparació: Barrejar els ingredients per a la pasta (tots a temperatura ambient) Fes una làmina d’1,5 cm i posa-la a la base d’una safata que prèviament hauràs untat amb…

[tastatast]

Aürt

Després de tres anys des de la darrera visita a l’Aürt, hem volgut tornar a menjar la cuina de l’Artur Martínez i veure en quina direcció estava avançant. 

De la seva cuina ens segueixen agradant les versions renovades i diferenciables que fa del receptari català, aparentment senzilles (producte i salsa) però amb un munt d’elaboracions prèvies complexes i laborioses. Tot i que les racions continuen sent excessivament petites, ofereix una cuina gustosa, nítida i amb una estètica cuidada.

Això sí, següeix oferint la fórmula única de menú degustació en el que es pot afegir una taula de formatges catalans.

Aperitiu: caldo de pell d’anguila fumada amb pinyons i estragó. Una entrada càlida i senzilla.

S’acompanya tot el menú amb un deliciós pa de massa mare i de fermentació llarga de Pa de Kilo. També se seveix l’oli d’oliva L’Oblit 2022, un projecte de l’Artur amb la Masia Can Morral del Molí (Ullastrell, Vallès Occidental). Un oli elaborat amb oliveres centenàries de Becaruda, una varietat autòctona del Vallès Occidental que han rescatat de l’oblit.

Bonítol amb mongetes del ganxet:

A la tassa blanca: gelatina amb l’aigua de la cocció de la mongeta i al centre, una salsa feta amb el cap del bonítol.

Al plat: un tros de llom de bonítol pintat amb un miso de mongetes del ganxet enlloc de mongetes de soja.

Una versió crua i freda del fricandó:

Enlloc de llata de vedella, llom baix de vaca rubia gallega una mica madurada i tallat ben fi, farcit amb una mantega de bolets.

Enlloc de les verdures del sofregit: brots, germinats i ceba i pastanaga crues i laminades.

Cep cru i caldo de bolets.

Torrada d’algues amb tàrtar de sépia condimentat amb els ingredients d’una salsa tàrtara i puntets de garum fet amb la melsa de la sépia.

Ostra del Delta de l’Ebre cuita al vapor acompanyada d’una mena de salsa holandesa feta a base d’un liquat d’api i vinagre, sal d’api, api cru i germinat d’api. S’acompanya d’una copa Riedel de whisky: una gota de l’aigua d’un garum fet amb l’aigua de l’ostra i la part que enganxa l’ostra amb la closca.

Royal de ceba tendra amb salsa de ceba Figueres caramel·litzada, una royal moderna, fina, més aviat freda i gens escumosa. Tot un clàssic del receptari de l’Artur Martínez.

Gamba vermella amb el toc just de cocció a la salamandra i amb una salsa ben intensa a base del cap de les gambes i de mojo rojo.

Albergínia escalivada i macerada amb una picada treballada com un pesto i augmentant la proporció d’herbes. Formatge Reixagó ratllat i salsa de fetge de rap fumat. Una vegada més, la idea de cuina que ens agrada de l’Artur.

Col cuita i marcada a la brasa, amb mantega torrada, caldo de pollastre i colatura d’anxova. Al fons del plat: crema d’all amb el suc de la cocció de la col i una mica de xucrut que li aporta un toc d’acidesa i profunditat al plat. Un plat elaborat amb un producte que no és de temporada però que, de totes maneres, està molt ben aconseguit. 

Calamar al pil-pil. D’aquest plat en faríem una tona. Addictiu.

Roger a la brasa amb una romescada feta amb el fetge del roger, brandy, avellana i un caldo del cap i les espines. Destacava per la intensitat de la salsa, que es menjava una mica la qualitat del roger.

Per acabar la part salada del menú, cap de llom de porc excel·lentment rostit al forn arrebossat amb pólvora de duc, una barreja d’espècies del Sent Soví. Espinacs egipcis un pèl cruixents i fonoll en vinagre que li aportava frescor. Un d’aquells plats melosos tant típiques de la cuina tradicional però posat al dia. 

A continuació, quatre postres. 

Iogurt grec de marialluïsa, sorbet de nespra, chutney de la pell dels nespres, pols de pinyol de nespres i merenga seca de llimona. Més interessant pel fet d’aprofitar fins i tot els pinyols de la fruita que no pas pel resultat final del plat.

Sorbet d’ametlla crua, crumble d’ametlla, ametlla tendra, ametlla gelée i cruixent d’Amaretto. Un plat que ens va fer pensar en algun plat del Disfrutar en el que desgranen un fruit sec com l’anou, els pinyons o les mateixes ametlles i l’ofereixen en diferents punts de maduració i en diferents elaboracions. Tot i així, unes postres ben bones. 

Sorbet de pruna i cristalls cruixents dels sucres del pa caramel·litzats. Una manera molt interessant d’aprofitar el pa que sobra a cada servei. Boníssim!

Mochi farcit de gelat de garrofa. Enlloc d’acabar amb xocolata ho fan amb garrofa, que és un ingredient més d’aquí i del que no li fèiem gaire cas. Un mochi especialment bo, la textura de la massa es notava acabada de fer i, a més, el gelat de garrofa era cremós i atemperat, cosa que s’agraeix i fa més amable el plat.

Per acabar i acompanyar el cafè serveixen dos petits fours.

Coca de llardons de pollastre, amb crema de mantega, fruits secs i pols d’anís. Bombó de xocolata de Piura (Perú).

Sense cap mena de dubte, la cuina de l’Aürt segueix sent atraient. Això sí, si es pogués fer un menú degustació amb menys plats per tal que la ració fos més generosa, segur que gaudiríem molt més de la cuina senzillament complexa de l’Artur Martínez.

[praza-catalunya]

Miquel Villà: a execución dunha soa pintura

Tense dito que a meirande parte dos artistas perseguen rematar unha soa peza. Poetas que teiman de rematar o poema, músicos á procura da súa banda sonora. Seica quen pinta ou esculpe persegue en cada trazo e volume aproximarse á obra definitiva. Pois no caso do pintor Miquel Villà consérvanse as verbas do artista nas que afirma que o seu obxectivo de anos de traballo foi pintar un sol quadre. Era Villà un utópico, un romántico? Ou, pola contra, o seu falar tiña tanta sinceridade como o seu pintar?

Lito Caramés

M. Villà. La Cuina, 1939

Miquel Villà. La pintura senze atzar. Museu Maricel

Per al meu gust no hagués pintat més que un sol quadre. En ell estaria sintetitzat el dia i la nit, el paisatge del tròpic i les terres polars, l’hivern i l’estiu, la tardor i la primavera. Un paisatge total, únic que abracés ell sol tota la vida i el món sencer. (Miquel Villà).

O Museu Maricel, de Sitges, tivo -neste Segundo Ano de Pandemia- a orixinalidade de programar unha gran mostra de obras do pintor Miquel Villà i Bassols, que pasou boa parte da súa longa vida na vila do Masnou (Maresme). Baixo o título de Miquel Villà. La pintura senze atzar, a entidade sitgetana ofrece durante boa parte deste ano ao público un total de 57 obras do pintor e creador de dúas pezas tituladas La Cuina (pintadas con décadas de diferencia cronolóxica, que non estilística), ambas agora no Museu Maricel. A exposición está comisariada por Susana Portell e mais por Ignasi Domènech. A primeira declara, entre outras cousas, que na presente mostra s’evidencia la seva recerca tant personal que porta des de l’inici, aquesta recerca de construcció i de color, que voreja gairebé ja l’abstracció de les últimes obres; e o segundo comenta, pola súa banda: és una oportunitat de veure sens dubte una obra extraordinària d’un dels pintors catalans més importants del segle XX.

Miquel Villà i Bassols (Barcelona, 1901—El Masnou, 1988) é un artista ben interesante e atractivo. Moi persoal. Nado en Barcelona, onde comeza os estudos, vai vivir coa familia a Bogotá. Alí, na capital colombiana, fai a primeira exposición. En 1922, con 23 anos, instálase en París e faise amigo de artistas como Duchamp, Gargallo, Togores e outros. Alí déixase convencer polos fauvistas e a forza das súas cores. En 1928 xa se instala en El Masnou e comezan as súas exposicións en Barcelona. Despois da Guerra Civil a súa pintura ten moito éxito en Madrid, onde lle dedican numerosas exposicións (algunhas delas monográficas). Obtivo premios, e Eugeni D’Ors, aquel Xenius do Noucentisme (agora reconvertido en falanxista) levouno tamén a Madrid para mostras. A pintura de Villà escora moito polas beiras do construtivismo orixinario de Cézanne, para seguir polas cores violentas dos fauvistas (que tanto o influíron na xuventude, cando estivo por Paris) e seguir por paisaxes (o seu tema favorito) que tanto lembran a Sunyer ou ao italiano Carrà. As paisaxes urbanas de Masnou ou de Ibiza e as naturezas mortas con mazás, limóns, granadas, son debedoras dos trazos e volumes que o mestre francés se esforzou por investigar e sintetizar en Aix-en-Provence (non sen razón Picasso dixo “Cézanne é a nai de todos nós”).

Este vídeo é un xeito atractivo de pousar os ollos nas pezas de Miquel Villà que nestes meses de 2021 mostra o Museu de Maricel: formas xeométricas esenciais das que salta a materia acugulada sobre a tela de tanto retocar a obra.

M. Villà. La Pobla de Segur, s.d.

Villà: Paisaxe. Cubismo, abstracción

Miquel Villà és un pintor amb una obra impressionant i molt poc conegut pel gran públic. Treballador incansable en busca de la recerca constant, no dóna mai l’obra per acabada, treballa lent, rigorós, insistent, fuig de l’atzar, creant un llenguatge propi en el món de l’art que resulta difícil d’encasellar en un sol estil. La seva obra es conjuga entre la matèria i la construcció de l’espai, fa una síntesi de la realitat a partir de la matèria i el color. No abandona mai la figuració i la seva pinzellada és densa i matèrica. (Esperança Garcia, pintora).

Hai máis cousas na creación deste artista que sempre foi por libre. Por exemplo, nas súas pezas de onde sae a luz? É unha luz debedora das escolas holandesas, de Vermeer ou Rembrandt? É unha luz potente, que rebenta as cores (coma os fauvistas?). Miquel Villà foi un pintor culto, inquieto, que posuíu coñecementos e os compartiu (como logo se verá). Mirou Villà de procurar a luz nas superficies dos edificios (mesmo da igrexa) de Masnou, como séculos antes o fixera o pintor de Delft na súa vila natal? Villà constrúe superficies monocromas con luz de tarde, angulosa -por veces dura, por outras amorosa-, con muros de tensión mediterránea. Quizais o autor de Ibiza mantivo pola súa conta unha severa loita contra tanto agoireiro que anunciaba (e anuncia) a morte da pintura. O artista que perante tantos anos percorreu os recunchos de Masnou á procura da luz e as cores veu formando parte desa pléiade de artistas que, na súa complexa eflexión artística, pouco a pouco a madurez levounos a perder as cores. Perder as cores, desestimalas, consideralas non esenciais. E, así, Miquel Villà pode ser visto como un Malevich monocromo en amarelo, branco, ou siena. Ou como un Rothko. Coñecería Villà os procesos creativos (sintéticos) de Giorgio Morandi? Este outono a Fundación Mapfre vai presentar unha extensa mostra deste mestre de Bolonia; mestre tamén de moi difícil clasificación, mestre de esencias.

Haberá algo na luz do Maresme que conquista a tantas persoas pintoras? A artista Esperança Garcia tamén traballa no Masnou, e as súas creacións destilan luces e volumes que serían querenciosos a Villà. Nas súas valoracións sobre a obra de Villà tamén expón que foi un gran coneixedor de l’obra de Rembrandt i Cézanne. En la seva obra “La cuina”, trobem un tractament de la llum a la manera holandesa, llum que genera espai i color. En Villà és un pintor de l’aire lliure, sempre de paisatge conegut, composició senzilla, amb moltes capes matèriques de color i construcció Cézaniana. El Masnou, Eivissa, la Pobla de Segur i Altea, formen part dels seus paisatges preferits. També l’Amèrica del Sud, on va fer llargues estades. As paisaxes que Gracia vén plasmando entre Masnou, Teià e Alella semellan percorrer vieiros paralelos aos que percorrera Villà.

M. Villà. El Masnou, 1951-61

Para os irmáns Santilari, con estudo en Montgat, a luz é tamén a base das súas obras realistas. Seguindo con Villà e o Maresme, nunha entrevista que Artur Ramon lle fai a Pere Santilari, di o pintor: tota pintura figurativa és una representació (…) i alhora una ficció. Certo. As obras de arte sempre son en si mesmas a representación ficticia dunha realidade, realidade tomada ‘a priori’ como modelo. Seguindo o argumentario de Pere pódese ir máis aló, e aseverar que as obras figurativas, realistas, tamén son abstracción. Toda creación artística é abstracta? Con toda seguridade. Un poema, un haiku, son froito da abstracción intelectual das mentes humanas. O mesmo acontece cun deseño, cunha pintura. E unha estatua non é logo o resultado dun longo estudo e de posibilidades que só a/o artista coñece? As pinturas de Miquel Villà con toda a razón son froito da abstracción, do estudo, da reiteración. De Miquel Villà -autor de El Establo (1936)-  dise que lle custaba moito dar unha obra por rematada, volvía, retocaba, afondaba na abstracción dos elementos. Por iso teimaba na idea de crear unha SOA OBRA? Todo é froito da planificación, do pensamento abstracto dos artistas.

Un dos grandes atractivos das pinturas de Miquel Villà é a súa coherencia persoal, a fidelidade a si propio, aos seus obxectivos claros e irrenunciables. Poida que deste pintor se diga que segue as sendas dos cubismos que no mundo xa foron, ou a agresividade colorista dos fauvistas. É posible, pero custa crelo. Villà está fóra dos ismos, fóra das modas. É un facedor de paisaxes, xa urbanos, xa rurais. O pintor a traballar un sol quadre.

Nunha das súa últimas creacións Mur groc (1988), na que traballou ata pouco antes de morrer, Villà persegue esencias, renuncia ás cores, ás sombras, a texturas... a todos os plurais. E queda cunha soa cor, unha soa textura matérica, para reter a abstracción da igrexa do Masnou. Sobre esta obra, o autor deixou dito: Que a l’observar el quadre, l’ull de l’espectador s’inundi de groc i que aquest groc sigui suficient i sigui el Tot. Isto seméllase bastante a un testamento artístico: a peza Mur groc destila forma e materia, máis nada; o legado dun pintor que soñou con non dar por rematada a obra, a súa obra.

Que boa idea presentar esta mostra, Miquel Villà. La pintura senze atzar, no marco do pazo de Maricel, en plenitude da luz mediterránea. Esta instalación sería do agrado do artista.

M. Villà. Berga, 1938

Miquel Villà, mestre. Lita Cabellut

De el aprendí la disciplina del color y el adiestramiento de las líneas. Que en la nada está la magia, que el caos es poner orden al aburrimiento. De él aprendí que pintar para algunos es una necesidad (Verbas de Lita Cabellut sobre o seu mestre, Miquel Villà. La Vanguardia-Cultura/s, 23/ 09/ 2017).

Miquel Villà pasou moitos anos vivindo na vila maresmeña d’El Masnou, unha proba de esas longas estancias na localidade son as reiteradas pinturas que fixo polas rúas e praias de Masnou. E alí foi mestre de novas xeracións de artistas. Ao respecto, a pintora hogano tan recoñecida e valorada, Lita Cabellut, por razóns da súa biografía foi vivir a esa localidade costeira, e alí en plena adolescencia (e despois de visitar o Museo del Prado, que tanto a impresionou –mormente Goya-) os pais pedíronlle ao pintor Miquel Villà que a aprendese a debuxar. Nos meses que van a cabalo entreo ano  2017 e 2018, a artista Lita Cabellut presentou en Barcelona un fato de obras recentes que levan por título Lita Cabellut. Retrospective, e que se puideron ver nas salas que a Fundació Vila Casas ten na rúa Ausias March, nos Espais Volart, antigo almacén que usaba a firma Texits Volart.

Nalgunhas entrevistas que co gallo da exposición xa citada se lle fixeron en medios de comunicación barceloneses, a creadora Lita Cabellut confesa que ao pintor Villà débelle moito: De el aprendí la disciplina del color y el adiestramiento de las líneas. Posiblemente Villà orientouna polos vieiros que el gostaba: a importancia do deseño, as cores fortes, planas, contundentes. Na vida de toda persoa hai sempre outro humano que prende unha chispa nese espírito adurmiñado? Quizais a maxia está na elementariedade dun limón e unha granada?

Miquel Villà constructor de paisaxes definidos pola forte reducción xeométrica das formas e mais pola potencia cromática (Eugeni D’Ors atreveuse a chamarlle “incendio cromático”); cores que vibran, que viven.

Lito Caramés

M. Villà. Mur groc, 1988

EXPOSICIÓN: Miquel Villà. La pintura senze atzar

Museu de Maricel, Sitges

ata o 26 de setembro de 2021

[tastatast]

Casona del Judío

Sens dubte, del nostre periple per Cantàbria, el restaurant Casona del Judío ha sigut el que ofereix més complexitat culinària. El seu cuiner, Sergio Bastard, demostra, plat rere plat, els seus amplis coneixements de cuina. Per una banda, fa ostentació de la base que té del receptari clàssic, sobretot a través de salses (allioli, maionesa, holandesa, pesto, beurre noisette, bearnesa, bordelesa) i d’elaboracions com la royale i el pilpil. D’altra banda, utilitza tècniques de cuina moderna per aconseguir elaboracions nítides i intenses i per donar-los un aspecte actual adaptant-se als formats més tendenciosos d’aquests moments. 

Tot i que ell aposta pel producte local, la seva oferta no s’encasella en un receptari regional. Tot i així, tampoc cau en excessius estereotips internacionals, sinó que desprèn bastant un caràcter propi.

Dels tres menús que ofereixen, vam triar el més llarg, format per 4 snacks, 10 entrants, 1 peix, 1 carn i 3 postres. Del menú destacaríem: un dels snacks, l’anxova amb pa cruixent i mantega de cafè; la deliciosa masera (bou de mar) amb un pesto infusionat amb la mateixa masera i anet i acompanyada amb una salsa del seu corall; la untuosa cecina de vaca de Tudanca servida amb un mini porro treballat amb beurre noisette i acompanyat amb chalota encurtida i una bearnesa; la iodada combinació de l’alga fideu de mar amb tuber aestivium, un plat de textura; i l’ànec azulón (collverd) fet sencer i desossat al final per a donar-li un toc de brasa aconseguint aquell punt ideal de carn ferma però de textura delicada i tota la intensitat gustativa; aquest ànec va acompanyat d’una cullereta amb un tàrtar del filet del pit de l’ànec, una part petita de l’animal però excepcional.

Com és habitual en aquest tipus de restaurants, l’única pega que trobem al format és l’extramadament petita mida de les racions. Els nostres lectors habituals sabeu que és una queixa que fem des de fa més d’una dècada.

La sala i el conjunt del restaurant en sí transmeten un esforç per l’estètica i el confort que agraïm com a clients i que sempre ens fa gaudir molt més de tota l’estada. 

En definitiva, trobem que en Sergio Bastard és un cuiner que ens agradaria poder anar seguint perquè proposa plats amb recorregut, és a dir, plats que tenim la sensació que ens deixaran record i perduraran en la nostra memòria, cosa que cada vegada ens costa més que ens passi.

Veure més fotos de la Casona del Judío

[tastatast]

Casona del Judío

Sens dubte, del nostre periple per Cantàbria, el restaurant Casona del Judío ha sigut el que ofereix més complexitat culinària. El seu cuiner, Sergio Bastard, demostra, plat rere plat, els seus amplis coneixements de cuina. Per una banda, fa ostentació de la base que té del receptari clàssic, sobretot a través de salses (allioli, maionesa, holandesa, pesto, beurre noisette, bearnesa, bordelesa) i d’elaboracions com la royale i el pilpil. D’altra banda, utilitza tècniques de cuina moderna per aconseguir elaboracions nítides i intenses i per donar-los un aspecte actual adaptant-se als formats més tendenciosos d’aquests moments.

Tot i que ell aposta pel producte local, la seva oferta no s’encasella en un receptari regional. Tot i així, tampoc cau en excessius estereotips internacionals, sinó que desprèn bastant un caràcter propi.

Dels tres menús que ofereixen, vam triar el més llarg, format per 4 snacks, 10 entrants, 1 peix, 1 carn i 3 postres. Del menú destacaríem: un dels snacks, l’anxova amb pa cruixent i mantega de cafè; la deliciosa masera (bou de mar) amb un pesto infusionat amb la mateixa masera i anet i acompanyada amb una salsa del seu corall; la untuosa cecinade vaca de Tudanca servida amb un mini porro treballat amb beurre noisette i acompanyat amb chalota encurtida i una bearnesa; la iodada combinació de l’alga fideu de mar amb tuber aestivium, un plat de textura; i l’ànec azulón(collverd) fet sencer i desossat al final per a donar-li un toc de brasa aconseguint aquell punt ideal de carn ferma però de textura delicada i tota la intensitat gustativa; aquest ànec va acompanyat d’una cullereta amb un tàrtar del filet del pit de l’ànec, una part petita de l’animal però excepcional.

Com és habitual en aquest tipus de restaurants, l’única pega que trobem al format és l’extramadament petita mida de les racions. Els nostres lectors habituals sabeu que és una queixa que fem des de fa més d’una dècada.

La sala i el conjunt del restaurant en sí transmeten un esforç per l’estètica i el confort que agraïm com a clients i que sempre ens fa gaudir molt més de tota l’estada.

En definitiva, trobem que en Sergio Bastard és un cuiner que ens agradaria poder anar seguint perquè proposa plats amb recorregut, és a dir, plats que tenim la sensació que ens deixaran record i perduraran en la nostra memòria, cosa que cada vegada ens costa més que ens passi.

Veure més fotos de la Casona del Judío

[tastatast]

Casona del Judío

Sens dubte, del nostre periple per Cantàbria, el restaurant Casona del Judío ha sigut el que ofereix més complexitat culinària. El seu cuiner, Sergio Bastard, demostra, plat rere plat, els seus amplis coneixements de cuina. Per una banda, fa ostentació de la base que té del receptari clàssic, sobretot a través de salses (allioli, maionesa, holandesa, pesto, beurre noisette, bearnesa, bordelesa) i d’elaboracions com la royale i el pilpil. D’altra banda, utilitza tècniques de cuina moderna per aconseguir elaboracions nítides i intenses i per donar-los un aspecte actual adaptant-se als formats més tendenciosos d’aquests moments.

Tot i que ell aposta pel producte local, la seva oferta no s’encasella en un receptari regional. Tot i així, tampoc cau en excessius estereotips internacionals, sinó que desprèn bastant un caràcter propi.

Dels tres menús que ofereixen, vam triar el més llarg, format per 4 snacks, 10 entrants, 1 peix, 1 carn i 3 postres. Del menú destacaríem: un dels snacks, l’anxova amb pa cruixent i mantega de cafè; la deliciosa masera (bou de mar) amb un pesto infusionat amb la mateixa masera i anet i acompanyada amb una salsa del seu corall; la untuosa cecinade vaca de Tudanca servida amb un mini porro treballat amb beurre noisette i acompanyat amb chalota encurtida i una bearnesa; la iodada combinació de l’alga fideu de mar amb tuber aestivium, un plat de textura; i l’ànec azulón(collverd) fet sencer i desossat al final per a donar-li un toc de brasa aconseguint aquell punt ideal de carn ferma però de textura delicada i tota la intensitat gustativa; aquest ànec va acompanyat d’una cullereta amb un tàrtar del filet del pit de l’ànec, una part petita de l’animal però excepcional.

Com és habitual en aquest tipus de restaurants, l’única pega que trobem al format és l’extramadament petita mida de les racions. Els nostres lectors habituals sabeu que és una queixa que fem des de fa més d’una dècada.

La sala i el conjunt del restaurant en sí transmeten un esforç per l’estètica i el confort que agraïm com a clients i que sempre ens fa gaudir molt més de tota l’estada.

En definitiva, trobem que en Sergio Bastard és un cuiner que ens agradaria poder anar seguint perquè proposa plats amb recorregut, és a dir, plats que tenim la sensació que ens deixaran record i perduraran en la nostra memòria, cosa que cada vegada ens costa més que ens passi.

Tornar a veure les fotos de la Casona del Judío

[tastatast]

El Racó d’en Binu

Aquest escrit no pretén ser una crítica sinó un petit homenatge a una cuina cada vegada menys valorada i menys reproduïda.

Vam contactar amb en Francesc Fortí i la seva dona, la Francina Surinyac, per tal d’encarregar un menú a base d’alguns dels seus plats més coneguts.

L’àpat va començar amb la deliciosa torrada o “tosta��� holandesa a l’estil del xef, és a dir, amb salmó i salsa holandesa enlloc d’ous remenats i salmó. Vam seguir menjant sis ostres per persona “al xampany”, unes ostres gallegues fetes al forn que, tot i també portar salsa holandesa, mantenien el gust del marisc i del Champagne. A continuació, la mítica “Sopa Maresme” (a base d’escórpora, escamarlans, musclos i altres peixos i servida amb la coneguda pasta fullada tapant el bol) i un Filet Stroganoff amb arròs pilaf excel·lentment cuit i amb una salsa exquisida. Per postres, no podien faltar el soufflé de taronja i el de pinyons, un dels plats que més satisfacció personal han proporcionat al cuiner; i és que es tracta d’un soufflé fred i d’una textura que, fins i tot avui, podria semblar que està aconseguida amb una tècnica d’avantguarda. Finalment, també ens van servir la brillant pasta de full amb crema.

El menjador és íntim, d’estil rústic català, amb la llar de foc central i les parets enrajolades, i el bon acolliment per part de la Francina fan que l’estada sigui completa i agradable.

En resum, vam fer un àpat elaborat segons els més estrictes cànons del bon gust i, per això, trobem que és un restaurant digne de ser lloat i reconegut i que és obligatori conèixer per entendre d’on venim.

Veure més fotos del Racó

[tastatast]

El Racó d’en Binu

Aquest escrit no pretén ser una crítica sinó un petit homenatge a una cuina cada vegada menys valorada i menys reproduïda.

Vam contactar amb en Francesc Fortí i la seva dona, la Francina Surinyac, per tal d’encarregar un menú a base d’alguns dels seus plats més coneguts.

L’àpat va començar amb la deliciosa torrada o “tosta” holandesa a l’estil del xef, és a dir, amb salmó i salsa holandesa enlloc d’ous remenats i salmó. Vam seguir menjant sis ostres per persona “al xampany”, unes ostres gallegues fetes al forn que, tot i també portar salsa holandesa, mantenien el gust del marisc i del Champagne. A continuació, la mítica “Sopa Maresme” (a base d’escórpora, escamarlans, musclos i altres peixos i servida amb la coneguda pasta fullada tapant el bol) i un Filet Stroganoff amb arròs pilaf excel·lentment cuit i amb una salsa exquisida. Per postres, no podien faltar el soufflé de taronja i el de pinyons, un dels plats que més satisfacció personal han proporcionat al cuiner; i és que es tracta d’un soufflé fred i d’una textura que, fins i tot avui, podria semblar que està aconseguida amb una tècnica d’avantguarda. Finalment, també ens van servir la brillant pasta de full amb crema. 

El menjador és íntim, d’estil rústic català, amb la llar de foc central i les parets enrajolades, i el bon acolliment per part de la Francina fan que l’estada sigui completa i agradable. 

En resum, vam fer un àpat elaborat segons els més estrictes cànons del bon gust i, per això, trobem que és un restaurant digne de ser lloat i reconegut i que és obligatori conèixer per entendre d’on venim.

Veure més fotos del Racó