#FRANCK ROUBAUD

[notokra]

kahimi karie, january 1997 h magazine via ken29716939

[girlywave]

ph. franck roubaud

styling. hiromi otsuka

hair&makeup. shinji konishi

source. zipper vol. 38

1996

[joaquimblog]

Avui, amics infernemlandaires, la cosa és simple, l’apunt serà curt.

Un Rigoletto més, que per a molts serà una festa i per altres, jo entre ells, una representació més sense gaire història a no sé que la decrepitud vocal arrossegada sense escrúpols per l’escenari us motivi a l’entusiasme, que també pot passar.

El binomi Nucci i Rigoletto no hi ha dubte que ha fet història, en a mi em sembla que ja fa anys que hagués deixat de fer-ne però com que el públic o a certa part del públic tant els hi fa que un cantant cali, “portamentegi” les notes altes a la recerca d’una ajuda que no pot arribar perquè la veu, com tot, s’ha d’adaptar a les lleis de la natura, oscil·li o mostri signes clamorosos d’esgotament fent amb tot plegat el que convingui per alterar la partitura a conveniència per tal de dissimular allò que és una evidència, ell encara continua sovintejant el rol sense cap mena de respecte a la partitura, respecte que a altres cantants se’ls exigeix amb escrupolosa precisió.

Acceptat Nucci com a Rigoletto estel·lar, poc importa  la resta. El senyor Albelo fa un Ducca imprecís, poc acurat i elegant, només volent triomfar gràcies a uns aguts allargats i forçats  a la recerca de l’aplaudiment fàcil d’un públic amb el nivell d’exigència sota mínims. Les possibilitats vocals del tenor espanyol són de privilegi i sap molt de greu que poden ser el més gran o un dels més grans, s’hagi conformat amb tan poc, la poca cura en tot: estil, línia, tècnica o sensibilitat musical fa que el seu Ducca sigui del tot prescindible i el que és pitjor, que la seva carrera no sigui com hauria de ser.

Nadine Sierra si que és rellevant, potser la seva veu necessiti una mica més de cos en els moments més dramàtics, però ella si que és acurada, musical i emotiva. És una llàstima que estigui tan descuidadament acompanyada.

Stefan Kocan no m’ha impressionat tant com en la darrera aparició al MET i la senyora Todorovitch hauria de cantar la Giovanna i no la Maddalena.

Alain Guingal va salvar la representació in extremis en substituir a Mikko Franck que es va indisposar i Charles Roubaud signa una direcció escènica convencional, tot i transportar-la a una contemporaneïtat poc preciosa amb element escenogràfics vistosos de Emmanuelle Favre que emmarcant l’imponent escenari natural del Théâtre Antique d’Orange.

L’èxit no cal dir que és apoteòsic. Anything goes!

Presenta la retransmissió televisiva, amb l’entusiasme que sempre l’ha caracteritzat, l’enyorada Natalie Dessay

Giuseppe Verdi RIGOLETTO òpera en 3 actes llibret de Francesco Maria Piave

Gilda : Nadine Sierra Maddalena Marie-Ange Todorovitch Giovanna : Cornelia Oncioiu La Contessa di Ceprano : Amélie Robins Rigoletto: Leo Nucci Il Ducca di Mantova : Celso Albelo Sparafucile : Stefan Kocan Il Conte Monterone : Wojtek Smilek Matteo Borsa : Christophe Berry Il Conte Ceprano : Jean-Marie Delpas Marullo : Igor Gnidii Il Paggio : Violette Polchi

Chœurs des Opéras d’Avignon, Monte-Carlo et Nice Orchestre Philharmonique de Radio France Direcció musical Alain Guingal

Direcció d’escena Charles Roubaud Escenografia Emmanuelle Favre Disseny de vestuari Katia Duflot Disseny de llums: Jacques Rouveyrollis Coreografia:Jean-Charles Gil Coproducció amb l’Opéra de Marseille

Orange, Théâtre Antique, 11 de juliol de 2017

Per sort la programació televisiva de l’estiu del 2017 ens ofereix moltes representacions operístiques i musicals de més interès, espero poder parlar-ne aquí.

ORANGE 2017: RIGOLETTO (NUCCI-ALBELO-SIERRA- Avui, amics infernemlandaires, la cosa és simple, l'apunt serà curt. Un Rigoletto més, que per a molts serà una festa i per altres, jo entre ells, una representació més sense gaire història a no sé que la decrepitud vocal arrossegada sense escrúpols per l'escenari us motivi a l'entusiasme, que també pot passar.