#Celso Albelo

[joaquimblog]

TEATRO DE LA ZARZUELA 2021/2022: DON GIL DE ALCALÁ (ALBELO-PUÉRTOLAS-COSÍAS-GARCÍA-ESTEVE-ORFILA;MACÍAS-SAGI)

L’òpera amb música i llibret de Manuel Penella, Don Gil de Alcalá, es va estrenar al Teatre Novedades de Barcelona el 27 d’octubre de 1932, és a dir quasi set anys després de l’estrena de Wozzeck de Berg, el mateix any de la composició de Moses und Aaron de Schönberg i el mateix any que es va estrenar Plameny o Flammen en la versió alemanya, del compositor xec Erwin Schulhoff, l’opereta El vall…

[elmartillosinmetre]

Dos miradas sobre las islas Canarias

[El director Eduardo Portal y Gustavo Díaz-Jerez. la foto es de Andrej Grilc]

La publicación de un ciclo de siete poemas sinfónicos de Gustavo Díaz-Jerez, cada uno dedicado a una de las islas, coincide en el mercado con un CD de orquestaciones de piezas del folclor canario

Las fronteras musicales se han hecho líquidas. El derrumbe del paradigma de las vanguardias derivado del serialismo de la posguerra como única forma noble de afrontar el proceso creativo ha permitido no sólo que otro tipo de estéticas, mucho tiempo arrumbadas en el baúl de lo reaccionario, tengan mayores posibilidades de difusión y desarrollo, sino también una imbricación de estilos y tendencias que han traído una fertilidad nueva.

Coinciden en el mercado dos trabajos que tienen a las islas Canarias como centro de inspiración, dos miradas que podrían pensarse radicalmente diferentes, pero que puestas juntas nos ofrecen una perspectiva significativa sobre la realidad musical de nuestro tiempo. La llamada música contemporánea, el sinfonismo más clásico y el folclore se yuxtaponen y se funden así en un tapiz sonoro extraordinariamente sugestivo.

Gustavo Díaz-Jerez (Santa Cruz de Tenerife, 1970) es acaso más conocido en su faceta de pianista, pero su trabajo como compositor lo ha acompañado siempre. Presenta aquí Maghek, un ciclo de siete poemas sinfónicos que podría pensarse en la línea histórica de grandes ciclos del pasado, como estampas nacionales evocativas al modo de Mi patria de Smetana. Maghek significa en lengua guanche "la que crea resplandor" y era el nombre que se otorgaba a la diosa-sol. En él se integran siete piezas orquestales (dos de ellas de carácter concertante), cada una dedicada a un espacio concreto de cada una de las islas grandes del archipiélago.

“He querido crear con este ciclo un conjunto de obras con una coherencia musical y un sentido de unidad estética común, pero al mismo tiempo dar una personalidad diferenciadora a cada una”, dice el autor .La música de Díaz-Jerez es sensual y comunicativa. Se apoya en elementos reconocibles en la tradición de las vanguardias de las últimas décadas, con el timbre, la textura, el ritmo y la síntesis instrumental (imitación con los instrumentos de la síntesis electrónica) como parámetros especialmente visibles, que se sustentan además en estructuras sólidas de naturaleza matemática.

El compositor habla así de los tres pilares estílísticos principales de su obra: “El primero es la corriente espectralista, donde el timbre y la dualidad timbre-armonía son elementos esenciales. El segundo, el uso de procesos matemáticos y computacionales como generadores de material musical. Esta materia prima musical es posteriormente modelada de forma mucho más práctica e intuitiva, sin que ello suponga la pérdida de la esencia original de los procesos subyacentes. Finalmente, el concepto científico-filosófico de emergencia o surgimiento. La emergencia es una característica de los sistemas complejos, donde el todo es más rico que la mera suma de sus partes constituyentes”.

Las siete piezas que componen Maghek llevan nombres de topónimos guanches, y son por este orden: Ymarxa ("brillante"), que hace alusión al espacio en el que hoy se halla el Monte de la Esperanza, en Tenerife; Ayssuragan, un espacio vinculado a La Palma; Guanapay, cono volcánico donde hoy se alza el municipio de Teguise (Lanzarote); Chigaday, mítica zona de riscos de La Gomera; Azaenegue, lugar conocido actualmente como Montaña de Altavista en Gran Canaria; Erbane, el nombre primigenio de Fuerteventura; y Aranfaybo, vocablo vinculado a la isla del Hierro que significa literalmente "el que provoca la lluvia".

Ayssuragan es en realidad un concierto para clarinete y orquesta, que estrenó Isidro Barrios, quien lo toca también en esta grabación; y Guanapay puede considerarse un concierto para piano estrenado y tocado aquí por Ricardo Descalzo. El resto de piezas son puramente orquestales. Es la Royal Scottish National Orchestra el conjunto que las interpreta bajo la dirección del maestro burgalés Eduardo Portal, muy vinculado a los conjuntos ingleses y al sello discográfico Signum, que ha recogido este interesantísimo trabajo gracias también a la concesión de una de las becas Leonardo de la Fundación BBVA.

MAGHEK EN SPOTIFY

[La Orquesta Sinfónica de Las Palmas en el Auditorio Alfredo Kraus. La foto es de Nacho González]

Casi paralelamente a la aparición de este doble álbum con el ciclo de poemas sinfónicos de Díaz-Jerez, el sello granadino IBS Classical publicaba Cantos isleños, un entrañable trabajo en torno al folclore canario, con arreglos de piezas populares o de compositores cercanos a ese mundo, como Néstor Álamo, Manuel Melián, José Antonio Ramos o Francisco Chirino y que llega hasta la famosa Alma llanera de Pedro Elías Gutiérrez, que, arreglada por Rafael Sánchez-Araña, cierra el álbum.

Además de Sánchez-Araña, que dirige a la Orquesta y Coro de la Sinfónica de Las Palmas, otros arreglistas son Peter Hope, David Masperi, Manuel Bonino y Eduardo Puriños. Colaboran además en el registro solistas vocales como Alba Pérez, Iván Quintana, Pancho Corujo y Celso Albelo, quien pone lírica voz a la Sombra del Nublo de Álamo, e instrumentales, en concreto, Benito Cabrera y Germán López, con el timple canario, Juan Carlos Sierra con el cuatro venezolano y Mario Ferrer con las maracas.

Por estas diez piezas circulan diversos aires asociados al folclore canario, como los sorondongos, que en diversas formas, son tradicionales de las tres islas orientales. El sorondongo está quizás vinculado al zorongo andaluz y en la lejanía a la jeringonza, un canto-juego infantil del siglo XVI que floreció en diversas zonas de España y llegó a ser recogido por Miguel de Fuenllana en su Orphénica Lyra.

Los Aires de Lima, característicos de La Palma, o el Baile del Vivo, tradicional baile de difuso origen sefardita de la isla del Hierro, conviven con la Malagueña, una variante dulcificada del fandango andaluz, que arraigó especialmente en las islas occidentales.

Un par de canciones de uno de los máximos exponentes de la canción popular canaria, Néstor Álamo (1906-1994), un acercamiento a la Navidad a través de un breve popurrí de villancicos y esa Alma llanera como forma de hermanamiento con la siempre cercana Venezuela completan esta miscelánea canaria.

CANTOS ISLEÑOS EN SPOTIFY

[Diario de Sevilla, 19-10-2020]

[lagacetadealmeria]

La Legión elige el Auditorio de Roquetas para grabar el disco que conmemorará el centenario de su fundación

La Legión elige el Auditorio de Roquetas para grabar el disco que conmemorará el centenario de su fundación

El Teatro Auditorio de Roquetas de Mar vuelve a ser escenario de la grabación de un disco, por su singularidad y la calidad de sus instalaciones. En esta ocasión, del álbum que formará parte de las conmemoraciones por el centenario de la fundación de la Legión en 2020. “Para nosotros es una alegría que se haya decidido grabar aquí este disco que será parte de la historia de la Legión de Almería,…

[fueradefocomagazine]

SELECTA, LA APLICACIÓN DEDICADA EXCLUSIVAMENTE A LA MÚSICA CLÁSICA LE DA LA BIENVENIDA A SU CATÁLOGO A LA ESCUELA SUPERIOR DE MÚSICA REINA SOFÍA

SELECTA le da la bienvenida a su catálogo a la Escuela Superior de Música Reina Sofía, que está considerada como una de las mejores escuelas de Europa para jóvenes talentos que desean dedicarse profesionalmente a la música.

Fundada en 1991 por Paloma O’Shea como centro de alta formación profesional con un doble objetivo: apoyar el desarrollo de jóvenes músicos y acercar la música a todos los públicos.

Cada año, alrededor de 150 estudiantes procedentes de más de 30 países se forman con prestigiosos profesores internacionales en sus instalaciones, ubicadas en el corazón de Madrid.

Se realizan más de 300 conciertos por año, en los que los jóvenes músicos tienen la oportunidad de mostrar al público el fruto de su trabajo en diversos formatos, destacando las actuaciones de la Orquesta Sinfónica Freixenet de la Escuela, que a lo largo de su historia ha sido dirigida por directores como Luciano Berio, Sir Colin Davis, Peter Eötvös, Zoltán Kocsis, Lorin Maazel, Yehudi Menuhin, Zubin Mehta, Antoni Ros Marbà, o Pablo Heras-Casado, entre otros.

Desde su creación, la escuela ha formado a más de 750 músicos que hoy ocupan puestos destacados en orquestas, desarrollan exitosas carreras como solistas o enseñan a jóvenes músicos en las mejores escuelas de música. Entre sus antiguos alumnos se encuentra, entre otros, Pablo Ferrández, Arcadi Volodos, Sol Gabetta, Eldar Nebolsin, Celso Albelo, Xabier Inchausti o Asier Polo.

ACERCA DE SELECTA

  SELECTA es una Aplicación Nativa para IOS y Android VOD (Video On Demand) dedicada exclusivamente a la Música Clásica, disponible en todos los dispositivos: APP para Smart TV, Desktop, Tablet y Smart phones.

  Un equipo de especialistas en música clásica, selecciona los eventos musicales con valor relevante a nivel internacional.

• Los mejores conciertos

• Los mejores directores

• Los principales teatros, eventos y festivales alrededor de todo el mundo

• Con calidad HD de sonido e imagen

  SELECTA se comercializa por suscripción -con tarjeta de crédito en

Apple Store y Play Store, en Latam y en los Estados Unidos, con un abono mensual de 9.99 dólares.

  El contenido de SELECTA está catalogado según el criterio relevante de la música clásica en 3 secciones: CONCIERTOS, ÓPERAS y BALLETS.

A esto se agrega la sección ESPECIALES.

Cuenta, además, con un Buscador Predictivo y ofrece selección de idiomas: Español, Inglés y Portugués.

Cada concierto, ópera o ballet presenta una descripción detallada de:

Artistas, Orquesta, Director, Programa, Compositor, Duración y Lugar.

  Conciertos Destacados:

PLÁCIDO DOMINGO & LANG LANG

Gala en Río de Janeiro

BELA BARTÓK PIERRE BOULEZ:

El Mandarín Maravilloso

LOS TRES TENORES

En Concierto

MARTHA ARGERICH & DANIEL BARENBOIM

Interpretan a Mozart

CARMINA BURANA

por Simon Rattle

VIVALDI & PIAZZOLA:

Las cuatro estaciones

ENNIO MORRICONE

Dirige su propia música de cine

SIMON RATTLE & DANIEL BARENBOIM

Play Brams

GIDON KREMER & THE KREMERATA BALTICA

Sempre Primavera

  SE INCORPORAN NUEVOS CONTENIDOS TODOS LOS MESES SEGÚN UN ESTUDIO RIGUROSO DE LAS PREFERENCIAS Y EL INTERÉS DE NUESTROS

SUSCRIPTORES, A NIVEL INTERNACIONAL.

  Óperas Destacadas:

DON GIOVANI

Verbier

Manfred Honeck

LA TRAVIATA

Ernst Marzendorfer

RIGOLETTO

Fabio Luisi

CARMEN

Rolando Villazón y Daniel Barenboim

MANON

Lescaut

Baden Baden

Simon Rattle

Ballets Destacados

EL LAGO DE LOS CISNES

Per Kristian Skalstad

THE LITTLE MERMAID

John Neumeier

CARMEN

Antonio Gades

JULIA & ROMEO

Mats Ek

EL CASCANUECES

Tchaikovsky

Valery Gergiev

[redqueenmusings]

The RCNT celebrates a charity gala for 'Pequeño Valiente'

The RCNT celebrates a charity gala for ‘Pequeño Valiente’

El Real Club Náutico de Tenerife wants to show once again its commitment to society, therefore, along with the number one Spanish tenor, recognized as one of the best international voices, Celso Albelo, will join them to celebrate a charity event for the Association Children with Cancer in the Canary Islands, a non-profit regional association formed by fathers and mothers in the Canary…

[albertohernandezmoreno]

Celso Albelo y el Fa sobreagudo de Il Puritani

Seguramente la popularidad de la expresión “dar el Do de pecho” con el significado de realizar un esfuerzo extremo para lograr un objetivo ha hecho creer al público general que es la nota más difícil de alcanzar para un cantante lírico. Es cierto que el Do de pecho o sobreagudo es la nota más alta en la tesitura del tenor, y han pasado a la historia los ejecutados por Pavarotti en el aria de Tonio (Ah, mes amis) en La hija del regimiento de Donizetti, un total de nueve. 

Hay sin embargo una ópera caracterizada por la extrema exigencia con los intérpretes que se atrevan a acometerla, que contiene una nota más difícil aún. La obra en cuestión es Los puritanos, de Vincenzo Bellini, una bella e inverosímil historia de amor ambientada en la guerra civil inglesa entre los puritanos -los republicanos liderados por Oliver Cromwell- y los monárquicos -partidarios de la restauración de los Estuardo en el trono-. 

En el acto tercero el protagonista Arturo, un caballero monárquico, es capturado por los republicanos. Va a ser ejecutado, y él implora piedad no pensando en sí, sino en su amada Elvita, y en los sufrimientos que su muerte le producirá. Ahí se inserta el aria Credeasi, misera, que contiene el temible Fa sobreagudo que muy pocos tenores han sido capaces de alcanzar, y muchos menos los que lo han hecho sin sonar como un pollo estrangulado. La mayoría lo sustituyen sin traumas por un Mi mayor o un Re bemol. El gran Juan Diego Flórez, por ejemplo (minuto 4:35). Pavarotti prefirió siempre emplear el falsetto cuando tenía que ejecutar el Fa sobreagudo, en la más pura tradición de los belcantistas del siglo XIX (minuto 4:48).

Tenores como Nicolai Gedda, Gregory Kunde o Chris Merrit se atrevieron a dar la nota con bastante fortuna en interpretaciones contadísimas y excepcionales. Ningún español figuraba en la lista de distinguidos ejecutores de este Fa sobreagudo. En el año 2011 el joven tenor canario Celso Albelo fue llamado para encarnar a Arturo, y en varias entrevistas en las que se le preguntó por la famosa aria y la célebre nota respondió que en alguna representación intentaría alcanzarla. Y llegó el día. El 17 de abril de 2011, en el Teatro Verdi de Salerno, nuestro compatriota pasó a la historia de la ópera con un impecable Arturo y un no menos impecable Fa sobreagudo (minuto 4:25). Desde entonces, asistir a Los puritanos con Celso Albelo en el cartel es sinónimo de paciente espera de ese momento mágico, que ojalá este gran tenor pueda seguir ejecutando durante muchos años más.

[persinsala]

Si avvia verso la conclusione la stagione lirica del teatro genovese e il cartellone non può esimersi da una partitura donizettiana: Maria Stuarda, la sfida di due regine, per la regia di Alfonso Antoniozzi sul palco del Teatro Carlo Felice. Per dire se l’opera sia stata all’altezza della stagione trascorsa, basta ascoltare gli applausi conclusivi e sommarli a quelli scroscianti per tutta la messinscena.Sul palco la storia della rivalità femminile più sentita della storia, quella tra la regina inglese Elisabetta I e la regina di Scozia Maria Stuarda. Dalla tragedia omonima di Friedrich Schiller, Giuseppe Bardari trae nel 1835 un favoloso libretto le cui parole trovano espressione nella grandiosa partitura di Gaetano Donizetti. Seconda opera della trilogia del compositore dedicata alle regine Tudor (tra Anna Bolena e Roberto Devereux), Maria Stuarda è padroneggiata perfettamente da cantanti e coro. L’intreccio drammatico è ben presente al regista e cantante Alfonso Antoniozzi, il regista per eccellenza della trilogia (lo abbiamo visto l’anno scorso alle prese con un ben riuscito Roberto Devereux e la direzione della grande Devia nel ruolo della protagonista), nonché alla scenografa Monica Manganelli. La trama si svolge nel pieno rispetto dei canoni operistici del XIX secolo: pochi personaggi (6 di cui 3 sono i principali), due atti, rispetto ottocentesco delle unità drammatiche. Due donne, Elisabetta I regina di Inghilterra e Maria Stuarda regina di Scozia, sono rivali politiche, religiose e in amore. Colui che più di tutti si rende conto dell’astio regale è il conte Roberto di Leicester amante e riamato di Maria ma, allo stesso tempo, amato da Elisabetta. Si aggiunge al triangolo la perfidia del consigliere inglese Lord Cecil, il sostegno del consigliere scozzese Talbot e la tenera vicinanza e le amorevoli cure dell’ancella di Maria, Anna Kenendy. I nodi si sciolgono solo alla fine con la decapitazione di Maria. Come presentare l’intrigo al pubblico? Antoniozzi collabora con la Manganelli per ricreare la perfetta atmosfera dell’Inghilterra cinquecentesca: scenografia composta di una pedana circolare centrale dove ha luogo la rappresentazione, quinte che richiamano l’architettura dell’abbazia londinese, un trono sempre presente. Ma ancora tutto questo non basta, ulteriore apporto per immergersi nel clima inglese è offerto dai bellissimi costumi di Gianluca Falaschi, ampi abiti a gonna per tutti i personaggi, colori sgargianti (il turchese addobbato di fiori per Roberto, i colori pastello per l’abito di Elisabetta, il nero per Maria e il suo consigliere, il rosso sangue per il perfido Cecyl) apprezzati da tutto il pubblico. Ed infine, siamo nell’atmosfera cupa di intrigo politico e morte grazie all’uso di luci e ombre gestite da Luciano Novelli, che alternano oscurità e richiami alla morte imminente della protagonista tramite l’uso di nuvole giallo, arancione e rosse sullo sfondo. Inoltre vogliamo sottolineare una scelta registica particolare ovvero la presenza, alla prima alzata di sipario, di due specchi da camerino cui si rivolgono le due primedonne in fase di trucco sotto la supervisione di truccatrici e assistenti costumiste: per tutta l’opera infatti, nei cambi di scena, cala un trasparente sipario dietro il quale si vedono agire le truccatrici, le assistenti costumiste e i tecnici atti a spostare le strutture sceniche. Scelta particolare che, a nostro parere, stona con la complessa messinscena storica, benché portatrice di un messaggio fondamentale: il processo di produzione teatrale non è fatto solo di attori ma da un intero organismo pulsante che spesso le politiche amministrative e culturali del nostro paese lasciano indietro. È giusto allora ricordare che ci sono e che il loro lavoro è fondamentale. Ma l’elaborazione dietro le quinte trova la sua realizzazione nell’incredibile interpretazione dei cantanti e del coro. Sin dal principio siamo immersi a corte con Elisabetta (Silvia Tro Santafè, mezzosoprano) e la sua impeccabile vocalità a partire da Sì, vuol di Francia il Rege, sino al termine della messinscena, passando per il duetto finale con la rivale Maria (Elena Mosuc, soprano) nel finale dell’atto primo È sempre la stessa. Entrambe le cantanti presentano una voce limpida, profonda e passionale che accompagna una gestualità teatrale più che adatta al melodramma ottocentesco, ampia ed estremizzata. Tutta la passionalità e l’emotività delle donne è ottimamente rappresentato anche dal loro virtuosismo vocale che i gorgheggi più volte ribadiscono. A loro si accompagna l’amato comune, Roberto (Celso Albelo, tenore) che sia nel recitativo e duetto (con Andrea Concetti, basso) Talbot Hai nelle giostre, o Talbot e Questa imago, questo foglio seguito dal duetto con Elisabetta, Sei tu confuso? Quali sensi! e da quello con Maria, Ah no! Giammai discendere, dimostra per tutta la messinscena equilibrio vocale. Meritatissimi applausi per i personaggi secondari Talbot, Cecil (Stefano Antonucci, baritono) e Anna (Alessandra Palomba, mezzosoprano) perfettamente amalgamati con i tre protagonisti. Infine, sul palco la potenza del coro di uomini e donne tutti di nero vestiti e con una maschera sul volto, coro emotivo che accompagna la recita e che si dispera con i protagonisti in una complessa cupa atmosfera. Tutto questa immersione è permessa dalla partitura di Donizetti che l’orchestra affronta con precisione e puntualità grazie all’applauditissima bacchetta del direttore Maestro Andriy Yurkevych. Applausi a lui e all’orchestra tra primo e secondo atto e alla conclusione per un Donizetti che è parso vivo, seduto e presente tra i musicisti del golfo mistico.

«E il mio sangue innocente versato plachi l’ira del cielo sdegnato, non richiami sull’Anglia spergiura il flagello di un dio punitor» Maria Stuarda, scena ultima Atto II

#gallery-0-3 { margin: auto; } #gallery-0-3 .gallery-item { float: left; margin-top: 10px; text-align: center; width: 20%; } #gallery-0-3 img { border: 2px solid #cfcfcf; } #gallery-0-3 .gallery-caption { margin-left: 0; } /* see gallery_shortcode() in wp-includes/media.php */

Lo spettacolo continua Teatro Carlo Felice passo Eugenio Montale 4, Genova 17,18,24 maggio ore 20.30 20 e 21 maggio ore 15.30

Maria Stuarda  tragedia lirica in due atti libretto di Giuseppe Bardari musica di Gaetano Donizetti regia di Alfonso Antoniozzi Direttore d’Orchestra Andriy Yurkevych con Elena Mosuc – Maria Stuarda, regina di Scozia Silvia Tro Santafe – Elisabetta, regina d’Inghilterra Celso Albelo – Roberto, conte di Leicester Andrea Concetti – Giorgio Talbot Stefano Antonucci – Lord Guglielmo Cecil Alessandra Palomba – Anna Kennedy assistente alla regia Sergio Paladino scene Monica Manganelli costumi Gianluca Falaschi assistente ai costumi Anna Missaglia luci Luciano Novelli Orchestra e Coro del Teatro Carlo Felice Maestro del Coro Franco Sebastiani Allestimento in coproduzione Fondazione Teatro Carlo Felice e Fondazione Teatro Regio di Parma durata circa 150 min con intervallo

Maria Stuarda Si avvia verso la conclusione la stagione lirica del teatro genovese e il cartellone non può esimersi da una partitura donizettiana: …

[renatomorselli]

WERTHER da Renato Morselli Tramite Flickr: Musica di Jules Massenet Direttore Michele Mariotti Regia Rosetta Cucchi Scene Tiziano Santi Costumi Claudia Pernigotti Luci Daniele Naldi --- Backstage

[redqueenmusings]

NOTE: Click images to enlarge for details of date, location and where to buy tickets.

Gastroshow at the Sky Bar of the Hard Rock Hotel Tenerife 13th June, ‘In Heaven’ is the most exclusive experience. During this show, art, gastronomy, music and dance merge, turning dinner into a multisensory trip. Info HERE

From 14th to 16th of June like every year The Motor Show, an event where all car lovers will be able to check out the latest models, get in them and discover all the technological advances will take place at Siam Mall.

“The Last Great Circus” is based on the movie “The Greatest Showman” staged by Asperger Canarias and Apanate.

Luis Fercan at the Buho Club, La Laguna

Tribute to Fito & Fitapaldis at Buho Club

The Q Rock music Festival celebrates its eighth edition in Los Realejos, with the German power metal band Masterplan acting as headliner. This year also participating are Canarian bands like This Drama, The Massacre, Noiseed, Hate, Death Above. Stoneville and Heartsigh. June 15 at Casa del Emprendedor (Los Realejos) starts at 4:00 pm

La sala NYX-El Paisa in Llano del Moro will bring the popular ‘El Cejas’ to Tenerife on Saturday, June 15 as the headliner of the Teen Party, a party for minors where alcohol will not be sold and will bring together other artists such as DJ Renzzo Selector and Nicky González.

The little Prince – This theatrical version, with original music, recreates the atmosphere of this fantastic show, where each of the characters in the story, reaches the children through songs, humour and performances full of versatility and movement. 15th June at L Incanto, Santa Cruz

Children of the 80s- Modesty Apart – Hard Rock Hotel, Playa Paraiso

The quartet Il Divo will offer its show ‘Timeless 15th Anniversary’ in a concert that will take place on June 15 in the south of Tenerife. The quartet has announced they will perform for the first time Hasta mi final in the show at Golf Adeje. Tickets priced from €40 are on sale at El Corte Inglés or on online at www.mastaquilla.com.

Handcraft event to be included in “ARONA IN COLORS 2019 ” on Saturday, June 15 in Las Galletas.

Aditus – IN CONCERT – Aditus is a Venezuelan pop band formed around 1973 in San Jose de los Altos at the Bambu Lounge, 15th June.

Flip flops party 1st edition on 15th June at Arcon Space Puerto de la Cruz

Samuel Socas and Friends at Buho

Old Skool at the Achaman in Adeje on 15th June

June 18 to 23, Arona will once again become a global focus of activities related to LGTBIQ collective contributions to culture, business, sports, science, politics and entertainment. A different, unique and necessary festival”. Love, without gender, will be the motto of this third ARN Culture & Business Pride Festival in the Playa de las Américas, in the South of Tenerife.

From June 18th to 22nd jazzy sounds will also dominate, with the International Festival of Latin Jazz, Clazz Continental Latin Jazz taking place, bringing together top-class figures in the field as well as some new local vocal artists.  Clazz Club is the biggest jazz organisation in Europe and this is their first time in the Canaries, where they will play in Adeje. Tickets online, www.tomaticket.es.

The 4 of Cuba in Tenerife at the Marinha Beach Club, Adeje.

For the second summer in a row the Tenerife Symphony Orchestra will offer a classical music concert on July 19th, under the baton of Mexican conductor Iván López Reynoso, and tenors Celso Albelo and Javier Camarena. Tickets, www.tomaticket.es

  For more info on Tenerife read the Red Queen Musings everyone’s favourite Tenerife Blog

Upcoming Entertainment for the week ahead NOTE: Click images to enlarge for details of date, location and where to buy tickets. Gastroshow at the Sky Bar of the Hard Rock Hotel Tenerife 13th June, 'In Heaven' is the most exclusive experience.

[joaquimblog]

Avui, amics infernemlandaires, la cosa és simple, l’apunt serà curt.

Un Rigoletto més, que per a molts serà una festa i per altres, jo entre ells, una representació més sense gaire història a no sé que la decrepitud vocal arrossegada sense escrúpols per l’escenari us motivi a l’entusiasme, que també pot passar.

El binomi Nucci i Rigoletto no hi ha dubte que ha fet història, en a mi em sembla que ja fa anys que hagués deixat de fer-ne però com que el públic o a certa part del públic tant els hi fa que un cantant cali, “portamentegi” les notes altes a la recerca d’una ajuda que no pot arribar perquè la veu, com tot, s’ha d’adaptar a les lleis de la natura, oscil·li o mostri signes clamorosos d’esgotament fent amb tot plegat el que convingui per alterar la partitura a conveniència per tal de dissimular allò que és una evidència, ell encara continua sovintejant el rol sense cap mena de respecte a la partitura, respecte que a altres cantants se’ls exigeix amb escrupolosa precisió.

Acceptat Nucci com a Rigoletto estel·lar, poc importa  la resta. El senyor Albelo fa un Ducca imprecís, poc acurat i elegant, només volent triomfar gràcies a uns aguts allargats i forçats  a la recerca de l’aplaudiment fàcil d’un públic amb el nivell d’exigència sota mínims. Les possibilitats vocals del tenor espanyol són de privilegi i sap molt de greu que poden ser el més gran o un dels més grans, s’hagi conformat amb tan poc, la poca cura en tot: estil, línia, tècnica o sensibilitat musical fa que el seu Ducca sigui del tot prescindible i el que és pitjor, que la seva carrera no sigui com hauria de ser.

Nadine Sierra si que és rellevant, potser la seva veu necessiti una mica més de cos en els moments més dramàtics, però ella si que és acurada, musical i emotiva. És una llàstima que estigui tan descuidadament acompanyada.

Stefan Kocan no m’ha impressionat tant com en la darrera aparició al MET i la senyora Todorovitch hauria de cantar la Giovanna i no la Maddalena.

Alain Guingal va salvar la representació in extremis en substituir a Mikko Franck que es va indisposar i Charles Roubaud signa una direcció escènica convencional, tot i transportar-la a una contemporaneïtat poc preciosa amb element escenogràfics vistosos de Emmanuelle Favre que emmarcant l’imponent escenari natural del Théâtre Antique d’Orange.

L’èxit no cal dir que és apoteòsic. Anything goes!

Presenta la retransmissió televisiva, amb l’entusiasme que sempre l’ha caracteritzat, l’enyorada Natalie Dessay

Giuseppe Verdi RIGOLETTO òpera en 3 actes llibret de Francesco Maria Piave

Gilda : Nadine Sierra Maddalena Marie-Ange Todorovitch Giovanna : Cornelia Oncioiu La Contessa di Ceprano : Amélie Robins Rigoletto: Leo Nucci Il Ducca di Mantova : Celso Albelo Sparafucile : Stefan Kocan Il Conte Monterone : Wojtek Smilek Matteo Borsa : Christophe Berry Il Conte Ceprano : Jean-Marie Delpas Marullo : Igor Gnidii Il Paggio : Violette Polchi

Chœurs des Opéras d’Avignon, Monte-Carlo et Nice Orchestre Philharmonique de Radio France Direcció musical Alain Guingal

Direcció d’escena Charles Roubaud Escenografia Emmanuelle Favre Disseny de vestuari Katia Duflot Disseny de llums: Jacques Rouveyrollis Coreografia:Jean-Charles Gil Coproducció amb l’Opéra de Marseille

Orange, Théâtre Antique, 11 de juliol de 2017

Per sort la programació televisiva de l’estiu del 2017 ens ofereix moltes representacions operístiques i musicals de més interès, espero poder parlar-ne aquí.

ORANGE 2017: RIGOLETTO (NUCCI-ALBELO-SIERRA- Avui, amics infernemlandaires, la cosa és simple, l'apunt serà curt. Un Rigoletto més, que per a molts serà una festa i per altres, jo entre ells, una representació més sense gaire història a no sé que la decrepitud vocal arrossegada sense escrúpols per l'escenari us motivi a l'entusiasme, que també pot passar.

[joaquimblog]

LICEU: ODIO EL TEATRE QUE ESTIMO TANT (2)

He decidit comprar una entrada pel segon repartiment de Macbeth, malgrat que el personatge central estigui interpretat per un baríton que no em provoca gens d’interès, Željko Lučić, ans al contrari, i que penso que mai pot ser un digne substitut de Carlos Álvarez, per a mi l’interès rau en la Lady d’Ekaterina Semenchuk, el Banquo de Simon Orfila i en menor grau el Macduff de Celso Albelo i,…

[joaquimblog]

DOÑA FRANCISQUITA AL LICEU

Si Lluís Pasqual pretenia fer digerible el text de Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw, prescindint-ne i substituir-lo per un  de collita pròpia, no ho ha aconseguit, perquè els pràcticament monòlegs que ha de dir l’actor Gonzalo de Castro són molt més difícils de digerir que l’original i molt més superflus i prescindibles que el text original basat en La discreta enamorada de Lope.

Si el text és buit i teatralment innecessari, l’acció escènica voreja l'estrèpit més escandalós en el primer acte, que resulta d’un avorriment massacrant. Molt millor hagués estat una versió de concert. L’espai escènic estret pensat pel Teatro de la Zarzuela no ajuda gaire, ni tampoc el disseny de llums pla i un vestuari tediós. Deixar-ho tot en mans de la música i les veus té molts riscs sobretot si al capdavant de l’orquestra no tens un director amb caràcter capaç de fer aixecar el vol a la bellíssima partitura, amb delicadesa, finor, ritme, tremp i personalitat. L’orquestra del Liceu que ha millorat una miqueta de res en el segon i tercer acte, ha sonat vulgar, descompensada, desequilibrada i esmorteïda. Óliver Díaz amb un intent fallit de totes totes, per atorgar a la partitura d’una injustificable sonoritat cambrística, ha fet trencar en mil i una engrunes la bellesa d’una partitura gloriosa. Lamentable

Vocalment el cast tenia un llast insalvable amb la Beltrana d’Ana Ibarra, una soprano passada a mezzo que continua sent una soprano amb la veu malmesa i que no compte amb el registre greu necessari per imposar caràcter, però sobretot no estava dirigida ni a l’escenari, ni des del fossar, amb el temperament passional que el rol necessita.

Celso Albelo el dia que deixi d’imitar descaradament a Kraus, fins i tot quan aquest ja mostrava signes d’esgotament i emprava excessivament el so cranial, serà més interessant, perquè la línia i la veu són acceptables i tenen interès, però la manca de personalitat del tenor, fa que acabem escoltant una copia dolenta del tenor que es pretén imitar. Albelo fa coses precioses i altres vulgars, però té un agut i sobreagut esclatant que agrada molt al públic, jo amb això no en tinc prou. El “por el humo” ha estat correcte però pretenia ser distingit com el model. No és el cantant que podria ser i això només depèn d’ell, perquè les facultats les té totes.

María José Moreno ja havia cantat el rol en el segon repartiment de la darrera producció i ara ha esdevingut justament, la protagonista. La veu a vegades ja no sona tan rodona com abans, però és innegable que controla, domina i supera les dificultats tècniques del rol amb escreix. 

Alejandro del Cerro és un excel·lent Cardona i Miguel Sola un Don Matías una mica opac en la seva breu i bellíssima intervenció en l’escena del ball.

María José Suárez és una Doña Francisca anecdòtica en la nova versió i Isaac Galán un correcte Lorenzo Pérez.

La intervenció de la insigne Lucero Tena intervenint amb les seves mestrívoles castanyoles en el famós fandango, trenca tota la lògica teatral i la feble acció escènica ho pateix.

El cor en moments de feblesa alarmant ha fet una lluïda intervenció en el famós cor dels romàtics, quelcom que no fa oblidar els molts moments que denota un desgast lamentable que fa temps que s’hagués hagut de resoldre.

El magnífic cos de ball no apareix referenciat en el programa de sala. Lamentable!

Una tercera reposició d’aquest títol en els darrers 40 anys com a quasi únic exponent del gènere en les temporades liceistes, és un error, havent com hi ha tants títols imprescindibles per poder fer i fer-ho amb una producció tan galdosa és inexplicable.

Els responsables del bunyol escènic no han sortit a saludar, Pasqual ni tan sols ha vingut i ha deixat en mans d’un assistent la responsabilitat del bunyol, però aquests temen l’esbroncada no s’han dignat a sortir a saludar al final. A Barcelona no ha passat com a Madrid on s’interrompia la representació cada nit amb protestes airades dels guardians de les essències sarsuelístiques, però de ben segur si arriben a sortir a saludar l’equip responsable, la bronca hagués estat monumental. Ha rebut protestes el director musical, que també les mereixia i fins i tot una  aïllada a Ana Ibarra, potser injusta.

Scheppelman va voler apuntar-se un previsible èxit programant un títol que en unes altres circumstàncies hagués omplert de gom a gom el teatre, però es nota que no en te ni idea del gènere i no va apostar a cavall guanyador, tenint tants títols per escollir i tantes produccions del Teatro de la Zarzuela mereixedores de ser conegudes a Barcelona. 

Passem pàgina perquè en cada reposició que han fet d’aquest títol en les darreres tres, hem anat a pitjor, que no insisteixin més, si us plau. 

[redqueenmusings]

Arona Opera Cycle closes with Celso Albelo

Arona Opera Cycle closes with Celso Albelo

After his recent triumphs at the Teatro San Carlo in Naples and the Liceo de Barcelona, ​​the great singer from Tenerife will perform Latin American songs together with well-known opera and zarzuela romances at the Infanta Leonor, next Tuesday 12th at 20.00

Celso Albelo was born in Santa Cruz and trained at the Conservatory. He later moved to Madrid, to study at the Escuela Superior de Canto…

[redqueenmusings]

XXV edition of the Christmas Concert

XXV edition of the Christmas Concert

On December 25 at 9:00 pm, like every year in Santa Cruz there is the traditional Concierto de Navidad (Christmas Concert) given by the Tenerife Symphony Orchestra. This year as a special treat the tenors Celso Albelo and Jorge de León, will appear on stage, together with the OST, directed by Víctor Pablo Pérez and the Children’s Choir of the Professional Conservatory of Music of Tenerife.

The…

[joaquimblog]

PESARO 2013: GUILLAUME TELL (Alaimo,Flórez,Orfila, Alberghini,Rebeka,Simeoni,Forsythe;Mariotti)

Desitjava un GuillaumeTella Pesaro des de que el venturós 2003 vaig assistir per primera vegada al

View Post

[joaquimblog]

Ekaterina Siurina (Giulietta) Foto Premsa Liceu A.Bofill

I Capuleti e i Montecchi producció de Vincent Boussard, vestuari de Christian Lacroix. Fotografia Premsa Liceu A.Bofill

Joyce DiDonato (Romeo) Foto Premsa Liceu A.Bofill

Celso Albelo (Tebaldo) i Simon Orfila (Lorenzo) a I Capuleti e i Montecchi. Fotografia Premsa Liceu A.Bofill

Ekaterina Siurina (Romeo) Producció de Vincent Boussard. Fotografia Premsa Liceu A.Bofill

Hi ha dues maneres de veure una mateixa cosa, l’objectiva i la subjectiva, i si només fonamentem el judici en una d’elles segurament la nostra valoració quedarà coixa, per tant intentaré sense saber si seré capaç de reeixir, explicant d’aquesta manera el que vaig viure ahir al Liceu en la primera representació que he assistit aquest any de l’òpera I Capuleti e i Montecchi, amb el repartiment que encapçala l’apunt, és a dir, Joyce DiDonato infiltrada en el repartiment alternatiu, al costat d’Ekaterina Siurina i Celso Albelo.

No tenia previst assistir-hi, tot i l’interès per veure els tres cantants, pensant que en la funció d’ahir dissabte ja no hi haurien entrades sense visió disponibles, però la veritat és que la vaig comprar el dia abans i tot i que el plano mostrava molts menys verds dels que realment hi havia, el Liceu presentava una visió general acceptable, malgrat que hi havia buits en totes les zones. 

El reconegut belcantista Riccardo Frizza va dirigir amb estil a una orquestra discreta, a estones espurnejant i en altres descompensada i de so afeblit, amb alguna intervenció solista en el preludi del segon acte més aviat discreta, utilitzant tempos lleugers, però no tant com solia fer anys enrere quan em va enlluernar a Pesaro, i en canvi ara sembla com si la seva carrera hagés pres una marxa més aminorada.

Va acompanyar bé i mai va obligar a forçar les veus, però vaig trobar a faltar aquella tensió que per exemple Muti dóna en la seva reconeguda versió de la ROH dels anys 80, o dit d’una altra manera, vaig trobar a faltar que el relat fos més tens , sobretot en la segona part on clarament la partitura defalleix i necessita una personalitat  al capdavant per no fer decaure el discurs. Frizza no va ser capaç de dotar al finale primo d’aquella rauxa rossiniana que aquesta òpera té en molts moments, salvant les distàncies entre la genialitat i originalitat rossiniana i el conservadorisme bellinià.

El Cor del Liceu, en una intervenció sense gaire compromís, va complir i prou, sense cap daltabaix notable (algun despiste si que em va semblar apreciar), però sense cap moment de lluïment, que per altra part la partitura tampoc l’ofereix.

Joyce DiDonato és una cantant exquisida, amb un estil i una classe admirable, amb un fraseig elegant i amb una expressivitat que talla l’alè. És de les que aturen el temps i fa emmudir els estossecs (ja sé que abans d’ahir en el recital no, però ahir sí i a més a més de manera notòria. L’estil belcantista és immaculat però actualment té un problema que cada vegada va a més, només un, però greu, i aquest no és altre que el seu registre agut. A força de sovintejar una tessitura que no era la seva natural i amb l’intent innecessari de fer unes notes agudes que en la majoria de partitures que canta ni tan sols estan escrites, la seva zona aguda s’ha ressentit i ara aquesta zona ja no sona timbrada com abans, sinó que en la majoria de casos les notes no queden ben cobertes, es tensionen i sonen curtes i fins i tot calades. En canvi la zona central i la greu tenen aquell color sedós i tornassolat d’efectes quasi hipnòtics. Fins aquí l’objectivitat.

Per a mi DiDonato amb aquestes característiques particulars de la veu s’està tancant les portes al repertori que l’ha fet famosa, i això que deixo anar no és cap provocació. El belcanto per a mi, i ara això és pura subjectivitat, necessita a banda de totes les virtuts que he descrit, una perfecció tècnica en l’emissió de la veu, absolutament irrenunciable. En altres repertoris es pot fer de més o de menys, però en el belcanto exigeixo (sempre en primera persona, us adoneu, eh?) que la columna sonora sigui homogènia i que l’emissió sigui regular, dúctil i sense tensions. Segurament alguns dels aguts que fa ni tan sols caldrien, però DiDonato sap, perquè n’ha fet us i abús en el seu cant florit i ornamentat dels darrers anys, que el registre agut, tot i tractant-se d’una mezzosoprano, li donava molts rèdits. Potser la culpa és de la inimitable Bartoli, ja que totes intenten emular-la, però el cas és que ara la veu de la nord-americana es ressenteix d’aquesta auto-exigència, fins fer-li assolir unes calades tan poc idònies en el belcanto més purista, com massa constants.

Per ami el Romeo de DiDonato és insuficient i fins i tot poc satisfactori, ho dic així perquè així ho sento (subjectivitat si voleu, però al cap i a la fi acaba condicionant molt més que l’objectivitat). Canta molt bé el Romeo i encara el diu millor, però el pas del centre a l’agut i l’atac als aguts, que ahir potser cansada del recital del dia abans va evitar molt més del que és costum, és insatisfactori, molest i en més d’una ocasió, desgraciat, per tant com a belcantista m’interessa cada vegada menys.

Ekaterina Siurina té una veu magnífica, un registre generós i una emissió plena. No diria que la veu sigui especialment bonica, però té un timbre agradable, una mica acerat però no tant com és típic i tòpic en les veus eslaves. Fraseja bé i és molt aplicada i disciplinada, fa tot el que ha de fer i tot en els seu lloc. Fins aquí l’objectivitat i per això aquesta senyora, sense ser una fuori classe, és una de les cantants més buscades en el repertori belcantista per a líric lleugera.

Però el belcanto és sobretot emoció, i aquesta emoció que ha d’arribar per molts i diferents camins, en a mi escoltant a Siurina no m’arriba per enlloc. El seu cant és perfecte, i jo no diria que resulti mecànica, no de cap manera, però no hi ha emoció en el que diu i com ho diu, és allò que la majoria definim com una cantant freda, quelcom que potser molts que l’hageu vist no compartireu amb mi, però si en a mi em deixa com un glaç jo no hi puc fer més. En tenia ganes però ella me les ha tret totes.

Cadascuna té el que a l’altra li manca.

Celso Albelo és l’etern aspirant, però ara ja porta masses anys cantant com per continuar sent una promesa, ni tampoc és el cantant que s’hagi consolidat, com és el cas de Camarena, de qui en parlava fa ben pocs dies. Albelo té una veu amb molt potencial i un estil per acabar de polir. El seu fraseig no és distingit, ni té especial cura en recrear el seu cant, diu, però encara llegeix, no interpreta. No pot ser que cantant la seva cavatina d’entrada trenqui la seva línia de cant amb uns aguts ben emesos, espectaculars diria jo, però  estentoris i que desvirtuen qualsevol intent d’embelliment del so i l’estil. Són coses que semblen bàsiques del primer curs de belcanto, i en canvi, després dels anys que ja fa que canta, que encara caigui en paranys impropis d’un cantant que està o estava cridat a ser un dels grans, és decebedor. Li manca una mica més de rigor, de compromís i auto exigència, perquè només amb la veu (certament esplèndida) mai n’hi ha hagut prou per fer una carrera de categoria. Albelo no és que necessiti l’oportunitat d’or, és que se l’ha de guanyar i encara no està preparat per fer el salt definitiu, i ves que no se’ns passi l’arròs.

Que Simón Orfila canti el Lorenzo, no diré allò que és un luxe, perquè en realitat per a ell no ho deu ser, ja que es tracta d’un  rol poc rellevant per a ell, i un luxe mai pot ser un rol d’aquesta “dificultat”. Va sobrat

Marco Spotti arrodoneix el cast amb un Capello sense dificultat.

Esperaré a demà per parlar-vos d’aquest despropòsit escènic, ja que la veuré i patiré des d’un angle més propici al judici objectiu i subjectiu, ara bé l’estupidesa de fer-li cantar a Giulietta  la cavatina enfilada a dalt del lavabo, no és el més irritant, el més irritant és que s’hagin pagat diners per portar-la aquí.

LICEU 2015/2016: I CAPULETI E I MONTECCHI (Siurina-DiDonato-Albelo) Hi ha dues maneres de veure una mateixa cosa, l'objectiva i la subjectiva, i si només fonamentem el judici en una d'elles segurament la nostra valoració quedarà coixa, per tant intentaré sense saber si seré capaç de reeixir, explicant d'aquesta manera el que vaig viure ahir al…