#Parla amb Déu

[a-c-perez]

Eleccions 12 de maig 2024

Avui toca analitzar (des de l'Astrologia) la Carta de l'actual President de la Generalitat i candidat a reelegir ... o no ...

Carta Natal del poc "Honorable" Pere Aragonès:

He trobat una web on situen el seu naixement el 16 novembre de 1982 a les 15:53:54h. el qual en aporta les següents dades:

Ascendent: 20º Àries

MC: 10º Capricorn

Sol: 23º Escorpí

Lluna: 5º Sagitari

Altres detalls a destacar en la seva Carta:

L’Stellium de planetes en Escorpí a la Casa-VII

El Cúmul d’Elements en la Casa-VIII

Element Superior: Aigua

Element Inferior: Aire

Anàlisi de les diverses parts de la Carta:

La naturalesa Emocional (Aigua-Foc) destaca per sobre de l’estabilitat i la capacitat intel·lectual (Terra-Aigua) ... on destaca el Sol en Escorpí ... una personalitat d’emocions amagades, retingudes, però que no dubta d’esclatar (Foc) i descarregar en l’escenari polític quan cal ... si no tingués aquesta sortida, un altre gall cantaria ... o potser si que el veurem fer un esclafit en públic ...

La Carta es posiciona amb una Geometria Superior i en el 3r Quadrant ... és per tant una persona molt planificadora, calculadora, malda per no deixar-se controlar per les emocions, tot el que fa és pensant en els altres (el Partit, els votants, la parella ...) i en el que de ells pot aconseguir : reconeixement, valoració, popularitat ...

L’Ascendent en el 20º d’Àries cal matisar-lo amb d’altres influències per saber com actua per assolir els seus objectius:

Sent una gran atracció pel poder, té iniciativa, força de voluntat, endreçat, ment molt quadrada, planificador ... relativament diplomàtic i amb facilitat per relacionar-se gràcies a les bones influències de Venus. Malgrat tot tendeix a evadir-se i sentir-se per sobre de tot i tothom, com un nou Déu tot poderós ... hauria de vigilar de no caure de massa alçada.

Àries amaga les pors de la infantesa sota les faldilles de la mare o d’un altre familiar que li mostri estima i en fer-se fonedís, amagant-se de tothom. En l’adolescència, això el mou cap a la introversió, fins que ja en l’edat adulta troba el seu camí on se sent lliure com peix en l’aigua ... en aquest cas la política ... malgrat això, en el seu subconscient es barreja una doble necessitat de destacar i sobresortir de la resta, ser diferent, únic, el millor i si cal, apunyalar per l’esquena a qui sigui (Escorpí en la VIII).

En aspecte a l’estel Baiten Kaitos que afavoreix un caràcter reservat, cautela, soledat, inhibició ... però també veure’s implicat en naufragis (ERC), caigudes, accidents, canvis forçats per les circumstàncies, violència ... un perfecte company de viatge !!!

El Sol en 23º d’Escorpí vol el poder, ser diferent ... però acaba cremant tot el que l’envolta!!! ... tot l’Stellium de planetes prop del Sol acaben en combustió i treien el pitjor de si mateix:

Tendeix a mostrar-se com un salvador de l’Independentisme (Júpiter) ple de grans ideals però que no sap comunicar-se envers els altres (Mercuri), de forma que li cal sempre un cop de mà dels altres per poder arreglar diplomàticament (Venus) els seus desastres.

En el seu interior, desitja lluir-se en l’escenari de la Política, arribar a ser un referent, ser el centre d’atenció ... si cal, fent Polítiques "Modernes" i trencadores al só de l’Agenda-2030, el feminisme radical i del llenguatge inclusiu ...

En conjunció a l’estel Agena que aporta honors, bona salut i felicitat ...

La Lluna en 5º de Sagitari ens parla de la seva necessitat de llibertat, de trencar barreres, de ser un bon comunicador, de ser gran ... malgrat això, cobeja el lideratge: ser el MHP de la Generalitat ha sigut una meta ... però mai en tindrà prou!!! ... per aquest motiu refrena les seves emocions i necessitats, sempre posant-se límits per no deixar entreveure les seves limitacions. La Conjunció separativa respecte a Urà aporta un matís de fredor emocional que només aconsegueix suavitzar quan es troba en un ambient que el sigui conegut i controlable, com és l’àmbit Universitari i dels estudis. En conjunció a l’estel Akrab que afavoreix la falsedat, les traïcions, les pèrdues ...

Saturn en 28º de Balança ens parla d’unes estructures mentals i una vida bastides per agradar els altres, per assolir el Poder de mans dels altres (Plutó en Casa-VII) ... però ara tenim un problema ... és un líder que ha construït i fonamentat tota la seva vida sobre les coses fàcils (Node-Sud), la fantasia dels grans ideals (Centre Galàctic amb Neptú) i el Poder que el deleguen els altres ... tot un còctel servit quan arribi el desastre d’aquí no gaires anys ... dons el seu gran repte no es pas convèncer el seu Partit, li cal convèncer el carrer i aquest el té en contra (Infortuni) .... Voldria ser el Líder proper i atractiu per les dones; un altre Pedro Sànchez, però es queda en un Líder de Partit diluït enmig la mediocritat.

El seu MC en el 10º de Capricorn ens torna a parlar de les seves metes d’assolir el Poder, ser quelcom important, que es vegi que s’ho ha guanyat a pols (Capricorn), si cal ... robar-lo de les mans d’en Quin Torra (Mart), aplicar-se amb violència institucional, dons el fa sentir com un nou "Déu" de l’Olimp Català ... malgrat que mai el podrà gaudir molt, dons el Poder serà una font de disgustos i maldecaps (Lilith). Es troba conjunt a l’estel Facies que aporta lideratge, estratègia, idealisme, vigor ... però també una mort violenta o sobtada, un atemptat, accident o revolució ...

Pronòstics:

Eleccions 12 maig 2024 ... després de comparar amb d’altres Cartes, sembla que ha triat la data menys dolenta, dons una mica més endavant si que la debacle es veu molt més clara ... en qualsevol cas sembla que confia en el vot "esclau" de la por a la Dreta ... a més de l’estel que "l’il·lumina" !!! ... si no n’hi ha llufa, sembla que la cosa serà una forta hòstia però sens arribar a l’extermini que molts voldríem ...

Però no crec que duri gaire a la vida pública, dons cap a l’octubre del 2025 comença un llarg "Annus Horripilis" que ja serà un no parar ... especialment pels volts de l’abril de 2026 ... i que es podria iniciar amb una separació i posterior divorci de la parella ... o que el fotin fora del Partit !!! ... vés a saber què més ...

Atenent a l’acció dels estels que l’acompanyen .... jo no el triaria com a company de viatges dons té molts punts per patir una mort violenta, accidents, atemptats ... temps al temps !!!

[cineyfe]

La família cristiana, una protecció contra la desviació

La pel·lícula alemanya "Yo, Cristina F" (1981), dirigida per Uli Edel és un retrat cru i realista de la vida d'una jove adolescent que va caure en el món de la droga i la prostitució. La pel·lícula ha estat interpretada com una crítica a la societat occidental, que ha perdut els valors cristians que li donaven un marc moral i un sentit de la vida.

En la pel·lícula, la Cristina és una jove que viu amb la seva mare i la seva àvia. El seu pare no apareix en cap moment del film, i la seva mare és una dona treballadora que no té gaire temps per a ella. La Cristina se sent sola i abandonada, i comença a buscar l'afecte i l'aprovació en els llocs equivocats.

Una de les escenes més significatives de la pel·lícula és quan la Cristina es troba amb un grup de nois que li ofereixen drogues. La Cristina està fascinada per la possibilitat d'experimentar noves sensacions, i accepta la droga. La droga li proporciona un moment de plaer i d'oblit, però també la porta a un espiral de dependència i destrucció.

La falta de pare de la Cristina és un factor important en els seus problemes vitals. El pare és una figura de referència per a un fill, i li proporciona l'amor, l'afecte i la protecció que necessita per a créixer i madurar. La Cristina, sense la presència del seu pare, se sent sola i abandonada, i és més vulnerable a les influències destructives.

Aquesta idea és compartida per molts intel·lectuals de prestigi. Per exemple, el cardenal Ratzinger, va escriure en un article que "la família és la primera escola de l'amor, de la fe i de la moral". La família cristiana, basada en els valors de l'amor, el respecte i la responsabilitat, proporciona als fills els fonaments necessaris per a una vida sana i plena.

La Bíblia també ens parla de la importància de la família. En el llibre del Deuteronomi, Déu diu al seu poble: "Honoraràs teu pare i ta mare, perquè els teus dies es prolonguin a la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna" (Deuteronomi 5, 16). Aquesta cita ens ensenya que els pares tenen un paper important en la vida dels seus fills, i que els fills han de respectar i honrar els seus pares.

La vida de molts sants també il·lustra la importància de la família. Per exemple, Sant Francesc d'Assís va tenir una mare molt devota que li va inculcar els valors cristians. La seva mare va ser una figura important en la seva vida, i li va proporcionar l'amor i el suport que necessitava per a créixer i madurar en la fe.

En conclusió, la família cristiana és una protecció contra la desviació. La presència del pare, l'amor i l'afecte familiar, i els valors cristians que es transmeten a la família, són factors importants per a un desenvolupament humà sa i ple.

[lesfoteses]

Esquiadeta romàntica

13 de març del 2023

Avui s'ha tancat un cercle que gairebé em fa embogir des de la Coma Pregona. I què polles és la Coma Pregona, us preguntareu. És una pista de la Masella, que jo l'anomeno Congost perquè al principi passes com entre dues grans roques que semblen muntanyes i que sembla un congost. Bueno total, que s'ha convertit en la meva pista preferida i que quasi em moro quan he vist allò.

Si llegiu les foteses recordareu que a principis d'any vam anar amb el Marc a "esquiar" i que va ser un puto fracàs perquè no hi havia neu. No ens hem donat per vençuts i dos mesos i mig després hi hem tornat, aquest cop per triomfar: hi ha hagut neu, hi ha hagut esquiada. I com que hi hem anat un dilluns (que per mi és un dissabte) no hi havia ni Déu. Hi ha moltes pistes que hem baixat literalment sols. D'altra banda, dir que hi ha "pistes" és agosarat, perquè aquests de la Masella a qualsevol baixada de més de 300 metres li diuen pista, i van encadenant pista rere pista i vinga, així qualsevol diu que té 34 pistes obertes. Bueno però això no és l'important.

L'important és que he estrenat el meu nou cotxe, que és una preciositat, que tira com un toro, que és súper lleuger, segur, m'encanta. L'únic que traga com un desgraciat, i cada cop que penso en posar-li gasolina m'entra la caca. L'altra cosa important és que he vingut amb el Marc (ho poso pressionada perquè m'està dient que i ell, què?). I ara ve lo gros: el dia 3 de març a la Masella vam presenciar un enamorament al pàrking, el de la Jimmy Choo i el Richard Gere. No vaig saber com acabava, perquè just es van ficar dins d'un Volvo i tenia els vidres tintats i vam acabar marxant abans que ens denunciessin per voyeurs. Doncs avui ens els hem tornat a trobar. I aquest cop, sols, junts, sense fills.

He reconegut primer la Jimmy Choo per les botes Jimmy Choo, eren les mateixes. En canvi l'abric l'havia canviat. Però sí, era ella. Ho he sabut quan he vist que a qui esperava dreta a la part de dalt de la Coma Pregona era el Richard Gere (el fals eh?). Ell ha arribat des de darrere meu, fent paral·lel i aparcant-se al seu costat. No duia casc, el típic flipadet, només una bona màscara. I llavors ella "fem-nos una foto" i ha tret el mòbil. A tot això, el Marc intentant reclamar la meva atenció preguntant-me que si preferia baixar per les Muntanyes russes o per la Plana. WTF Marc. M'he hagut de treure les ulleres per dir-li amb la mirada "SÓN ELLS", però el Marc encara no parla l'idioma de les mirades, així que amb la veu m'ha preguntat "què?", i jo li he acabat explicant qui eren a cau d'orella, però llavors m'ha frenat "Laura, estàs parlant molt alt i et sentiran". No me la podia suar més en aquell moment, a més era impossible perquè just començaven a baixar per davant nostre. Estava hiper excitada, em sembla una fantasia que aquests dos hagin acabat junts, bueno o que siguin amants i que hàgim tingut la carambola de veure'ls dos cops en dos mesos i mig. Total, que els hem seguit, però anaven més ràpid que nosaltres i els hem acabat perdent de vista. Ja no els hem vist més en tot el dia.

[teoriapoliticauab]

Max Stirner i la naturalesa de la individualitat

Stirner s’ha convertit en una inspiració personal, el seu pensament sobre la moral de la individualitat és reconfortant quan un és jove, i es qüestiona la naturalesa de les coses. Max Stirner és el portador del culte a la personalitat i a la llibertat personal del món occidental modern. El concepte que potser m’ha cridat més l’atenció del seu llibre més famós és el de la naturalesa humana o més ben dit individual, a partir del qual intentaré explicar la filosofia de vida que ell intenta transmetre i la que jo he comprés, davant la gran càrrega intel·lectual del llibre “El Único y su Propiedad”.

En la seva obra, Stirner, reconeix que l’espiritualitat (el valor metafòric o ideal) que li donem a les coses legitima allò que és material. Així, un humà qualsevol té valor i és reconegut com a tal per que té una sèrie de drets inherents ( el dret a la dignitat, a la vida etc.), sinó tingués això se’l tractaria com a un animal i no passaria absolutament res, no tindria el maltractador un ressentiment moral per què seria com qui aixafa una formiga, però Stirner diu: i perquè a una formiga sí i a un ximpanzé no? Perquè el ximpanzé té un Esperit, un valor intrínsec a les idees que li donem nosaltres i fa que el protegim.

Així tota persona està posseïda per aquestes idees fixes que regulen el nostre comportament, la “bona educació”, l’ideal de bona persona … perquè des de petits ens han ensenyat a assimilar aquesta espiritualitat que ens és aliena, i que no forma part de nosaltres ni representa la nostra causa individual; Stirner es refereix a conceptes limitadors del nostre comportament com podrien ser l’ideal de Justícia, de Veritat, d’Humanitat, de Déu…

De la mateixa manera Stirner ens diu que tota persona es egoista, per demostrar això diu que un cristià, preferirà la fe cristiana a la budista per què serà la que a ell li interessi o li doni més plaer assumir, encara que se’ns ofereixin dos camins que ens portin a la mateixa meta sempre agafarem el que preferim segons els nostres interessos i això és egoisme.

L’Unic d’Stirner ha de ser un individu anàrquic no anarquista, en tant que el sufix –isme comporta un sistema, una societat subjugada a la anarquia. Aquell individu que esdevé anàrquic es rebel per naturalesa i no li interessa més que l’apropiació del seu propi Esperit, que és el que el definirà i el que el realitzarà, el seu egoisme(sistema del ego) es basa en l’anarquia com a punt de partida i no com a una finalitat. L’emancipació personal a través de l’egoisme ètic per assolir la llibertat individual.

Necessitem ser un egoista conscientment egoista en definitiva. Com diu Stirner “No necessito res que estigui per sobre de mi”, per tant cal destruir les idees fixes que ens limiten per acabar amb el que ell anomena “tirania de l’esperit” i el que Nietzsche anomenava “matar a Déu”, per a ser realment lliures i poder desfer-nos de les causes inherents a les idees fixes que ens aixafaven com a individus. Justament per a poder saber i crear la nostra pròpia causa i basar-la en nosaltres mateixos.

Però després ens apareix aquella frase de “Todo ser superior a mí, ya sea Dios, ya sea el Hombre, debilita el sentimiento de mi unicidad y empalidece sólo con el sol de esta conciencia. Si fundo mi causa en mí, en el único, entonces se ha fundado en lo pasajero, en su creador mortal que se consume a sí mismo, y yo puedo decir: He fundado mi casusa en nada”. Amb això vol dir que encara que per fi podem sentir-nos realitzats un cop siguem lliures i treballant per la nostra pròpia causa, tots morim algun dia així que la nostra causa no val res. Aquí el punt nihilista d’Stirner fa ressò de la intrascendencia de la nostra presència en aquest món així que com tard o d’hora morirem, la nostra causa s’acabarà amb nosaltres i no farà esclava a ningú com si fos una idea fixa.

 Així ell propugna “Tienes el derecho de ser lo que tú tienes poder de ser. Sólo de mí deriva todo derecho y toda justicia: tengo el derecho de hacerlo todo, en tanto que tengo el poder para ello».

I responent a com encarar llavors la vida ell postula: “cómo se aprovecha? Gastándola o consumiéndola, al igual que la vela se consume al encenderla. Se utiliza la vida y, por consiguiente, lo viviente, al consumirla y consumirse. El goce de la vida es el empleo de la vida”. Aquesta serà doncs la rebel·lió permanent de la que parla Stirner, la llibertat a través de l’autorealització i l’autoapropiació d’un mateix i d’allò que pot apropiarse’n.

El seu llibre més famós, “El único y su propiedad” comença i acaba amb una frase de Johann Wolfang von Goethe que diu “ He fundado mi causa en Nada”. En el poema “Vanitas” de Goethe la frase segueix “ i el món ha estat meu”.

Pau Poblet Torrejón

[celiadependencia-blog]

EL CURIOSO INCIDENTE DEL PERRO A MEDIANOCHE

1. Introducció del llibre

El llibre parla d’un xiquet autista anomenat Christopher el qual, viu amb son pare, ja que la mare se n’ha anat a viure a Londres. Una nit, Christopher es va trobar el gos de la veïna mort, i la veïna el va veure i es pensava que era ell, i va cridar a la policia, i ell va dir que no era ell, perquè en realitat no havia sigut ell. A partir d’ahi, va voler investigar qui havia matat el gos, i el pare no el deixava, ja que el que havia matat el gos, havia segut son pare, perquè tenia cels, de que la dona, els havia abandonat perquè se’n va anar amb el home de la veïna, i com que volia vengar-se, va matar el gos. A partir d’ahi, comença Christopher a investigar i finalment, se’n va ell sol a Londres, perquè com que es va enterar que va ser son pare qui havia matat al gos, tenia por que li fera mal a ell també, i se’n va sense permís del pare i intentant evitar-lo i que no el pillara. Quan arriba a Londres, la nova parella de sa mare no aguantava els comportaments de Christopher, i sa mare i ell tornen a sa casa amb son pare.

2. Explica què és el TEA

El TEA es un trastorn neurobiològic del desenvolupament que es manifesta durant els tres primers anys de vida i perdura de per vida. Normalment, no hi ha indicis en l’aspecte de les persones amb TEA que els diferencien de altres, però és possible que qui pateix un TEA es comuniquen, interactúen, es comporten i aprenguin de maneres distintes a altres persones. Les destreses de aprenentatge, pensament i resolució de problemes de les persones amb TEA poden variar.

Els trastorns del espectre autista són un grup de trastorns del desenvolupament que inclouen les següents característiques:

Problemes de llarga duració amb la comunicació e interacció social

Comportaments repetitius o no voler canviar de rutina

Símptomes que comencen en la primera infància, és a dir, durant els 3 primers anys de vida

Símptomes que fan que la persona necessiten ajuda en la seua vida diaria

El terme “espectre” es refereix a l’amplia gama de síntomes, fortaleses i graus de deteriorament que poden tindre les persones amb eixe trastorn. En l’actualitat, el diagnòstic dels trastorns inclueix:

Síndrome de Asperger

Trastorn autista

3. Quines són les característiques de Christopher que ens donen la idea de què té el TEA

Té una rutina, i pot eixir d’ella

És expert en tot lo què sap, com per exemple la ciència

És molt observador, fins al punt, de recordar tot el que ha vist, com una senyal de la carretera, sap quin color i que posava de memòria

No li agrada el contacte físic

No entén les expressions facials de la gent, per això tenia un llibre on tenia dibuixat els diferents tipus de cares o expressions que pot haver.

Li costa tindre conversacions, a l’hora d’entendre el punt de vista de l’altra persona

4. Descriu algunes de les manies del protagonista i intenta explicar perquè les té

Christopher, té moltes manies, però les que més m’han impactat és:

Que no li agrada el color ni groc ni marró, perquè per exemple, no li agraden les natilles i són de color groc, i també perquè té una professora que no li agrada i de cognom té Brown.

Si per exemple un dia, veu un cotxe groc, és un mal dia, si en veu dos un dia horrible, i així succesivament, pel simple fet de que no li agrada el color groc; i en els dies bo, li passa si veu cotxes rojos.

5. Com reacciona el seu pare quan descobreix la investigació de Christopher? Creus que és comprensible?

El pare de Chistopher reacciona malament, ja què, com que havia segut ell qui havia matat el gos, no volia que s’enterara, i per part entenc al pare, ja què no vol que Christopher s’entere, perquè Christopher amb el trastorn que té, no anava a reaccionar bé a eixa notícia, però per l’altra part, pense que no deuria d’haver-ho fet, o directament deuria d’haver-liu contat des del principi.

6. Al llarg del llibre Christopher reflexiona sobre diversos temes que li criden especialment l’atenció. Cita algun d’ells. Quina és la teva opinió?

Christopher no creu en Déu, i no enten perquè la gent creu en ell, ja què ell li encanta la ciència i sap molt sobre ella. I diu que la gent que creu en Déu, és perquè no sap i no enten de ciència.

7. Christopher, malgrat les seves fòbies, s’escapa a Londres per anar amb la seva mare, com creus que va ser el trajecte? A què obstacles va fer front?

Pense que el trajecte per a Christopher va ser dur, ja que ell quan eixia d’un lloc que no coneixia, es fixava en tot i això a ell l’agobiava, perquè hi havia molta informació junta i per assimilar. Quan va arribar a Londres, es va agobiar i li feia mal el pit perquè estava confós, ja que per a ell era tot nou.

Pense que es va enfrontar a obstacles, com per exemple eixir de la seua zona de comfort, anar sol a un lloc, perdre la rutina que tenia per un temps, etc.

8. Conclusió final i opinió personal del llibre

Aquest llibre, pense que t’ajuda molt a l’hora de entendre una persona amb TEA, ja que explica perfectament els simptomes i els comportaments del dia a dia d’una persona amb eixe trastorn i aprens molt sobre el tema.

En quant al llibre, m’ha entretingut prou i m’ha paregut molt interessant, ja que es prou diferent als típics llibres que es solen llegir en l’institut, perquè és una història poc habitual i una història en que la gent no sap en veritat com es comporten aquest tipus de persones i intenten evitar aquests temes. I amb aquest llibre, ho comprens i pots entrendre perfectament a estes persones.

[bocaccioapunt]

DE LES TRES METAMORFOSIS 

De les tres metamorfosis de l’esperit us parlo: com l’esperit es converteix en camell, i el camell, en lleó, i el lleó, a la fi, en nen. Moltes coses feixugues hi ha per a l’esperit, per a l’esperit fort, que sap suportar, en el qual habita el respecte profund: coses més feixugues, i àdhuc les més feixugues, és el que deleja. 

“Què és feixuc?”, això pregunta l’esperit que sap suportar, i s’agenolla, com el camell, i vol anar ben carregat. 

“Què és el més feixuc, herois?”, això pregunta l’esperit que sap suportar, perquè m’ho carregui a coll i s’alegri la meva fortalesa. Que no és això, humiliar-se per tal de mortificar el propi urc? Fer brillar la pròpia toixesa per riure’s de la pròpia saviesa? 

O és això: prendre comiat de la nostra causa quan ella celebra la seva victòria? Pujar a les altes muntanyes per tal de temptar el temptador? 

O és això: nodrir-se de glans i herba del coneixement i per voler de veritat passar fam a l’ànima? 

O és això: estar malalt i fer tornar-se’n els consoladors i fer-se amic dels sords, que mai no senten allò que vols? 

O és això: capbussar-se en aigua llòtica, quan aquesta és l’aigua de la veritat, i no apartar-se de les gèlides granotes i dels gripaus ardents? 

O és això: estimar aquells que ens menyspreen, i, al fantasma, donar-li la mà, quan ens vol fer por? Totes aquestes coses, les més feixugues de totes, es carrega a coll l’esperit que sap suportar: com el camell que, ben carregat, corre al desert, així corre ell pel seu desert. Però en el desert més solitari té lloc la segona metamorfosi: aquí el lleó es converteix l’esperit, vol fer presa de la llibertat i ser senyor al seu propi desert. Aquí cerca el seu últim senyor: es vol tornar el seu enemic, i l’enemic del seu últim Déu, per assolir la victoria vol lluitar amb el gran drac. 

Quin és el gran drac al qual l’esperit no pot seguir anomenant Déu i senyor? 

“Tu has de» s’anomena el gran drac. Pero l’esperit del lleó diu «jo vull». 

“Tu has de” li barra el pas, resplendent com l’or, una bèstia coberta d’escata, i damunt de cada escata brilla rutilant 

“Tu has de”! Valors mil·lenaris brillen en aquestes escates i així parla el més poderós de tots els dracs: 

“Tots els valors de les coses brillen en mi”. 

Ja han estat creats tots els valors, i tots els valors creats sóc jo. En veritat, no hi ha d’haver cap més ‘jo vull’!” Així parla el drac. Germans meus, per què cal el lleó en l’esperit? Per què no n’hi ha prou amb la bèstia de càrrega que renuncia i respecta? Crear nous valors, tampoc el lleó no és capaç de fer-ho: però crear-se llibertat per a noves creacions, això sí que és capaç de fer-ho el poder del lleó. Crear-se la llibertat i un sagrat no àdhuc enfront del deure: per això, germans meus, cal el lleó. Prendre’s el dret de nous valors, això és la presa més horrible per a un esperit que suporta i que respecta. En veritat, això és una rapinya per a ell i una cosa pròpia d’una bèstia de rapinya. Antany el “Tu has de” l’estimà com la seva cosa més sagrada: ara li cal trobar il·lusió i caprici fins i tot en allò més sagrat, perquè robi la llibertat del seu amor: per a aquest robatori es necessita el lleó. 

Però digueu, germans meus, què pot fer el nen que no hagi pogut fer el lleó? Per què el lleó rapinyaire s’ha de convertir encara en nen? Innocència és el nen, i oblit, un nou començament, un joc, una roda que fa voltes per si sola, un primer moviment, un sagrat dir sí. Sí, per al joc del crear, germans meus, cal un sagrat dir sí: l’esperit vol ara la seva voluntat, el que havia renunciat al món es guanya el seu món. Tres metamorfosis de l’esperit us he contat: com l’esperit es convertí en camell, i el camell, en lleó, i el lleó, a la fi, en nen. Així parlà Zaratustra. I aleshores s’estava a la ciutat anomenada La Vaca Multicolor.

FRIEDRICH NIETZSCHE

Així parlà Zaratustra

Fragments Barcelona (1983), Edicions 62

Traducció de Manuel Carbonell

[iammiquelpam]

Un dia a la Chiesa di Santa Chiara.

- Me’n vaig. Tinc coses a fer. - De debò? El què? - Va dir M. Havien estat passejant per la vora del campus (si es que aquell petit edifici central es podia anomenar com a tal) aprop de tres quarts d’hora, i en cap moment na Vale havia comentat res respecte de que havia d’anar-se’n. Per això quan ell la va interpelar va sonar entre sorprés i una mica directe. Després va pensar que pot ser havia estat una mica massa inquisitiu amb ella. Pot ser es va sentir agreujat en la seva masculinitat. Si és així, quina masculinitat més dèbil la de M. - No t’interessa on vaig - va contestar-li, un poc molesta. - Que pasa? És que no puc venir o que? - va demanar-li fent un poc de sorna, però també un poc molest. - Bé, si ho vols saber, vaig a missa - això li va dir Vale mentres s’aixecava del banc on eren asseguts, allunyant-se una mica de M., com per donar-li a entendre que no li havia fet gens de gràcia que li demanés així les coses. - A missa? Què dius ara? no sabia que anessis a missa. - Què vols que et digui? Doncs si que hi vaig. Desde petita. Pot ser sigui d’esquerres, però no som una salvatge - I aleshores va començar a caminar un parell de pases, quedant M. a la seva esquena.

A na Vale, totes aquelles preguntes tan directes, la van fer posar-se a la defensiva. No li agradava haver de donar explicacions a la gent. I creia que no tenia perque donar-lis a M., encara que tampoc li importava gaire, ja que, tot i que feia poc que es coneixien, sentia que d’alguna manera havien connectat. Ell sentia el mateix, i segurament, com que era una persona del sexe masculí, ho sentia amb més vigor si cap.

I havia moltes altres coses que a na Vale no li agradaven, apart d’haver de donar explicacions a la gent. Així, i de primeres, es podria dir que no li agradaven gens, per exemple, els comiats de soltera, ni el reggaeton, ni la democràcia directa, ni els partits d’esquerres, ni els idealistes, ni el coaching, ni els festivals de música, ni la carrera en solitari de John Lennon ni, per suposat, Imagine, ni el crossfit, ni el jäggermeister, ni l’accent argentí, ni els professors d’universitat, ni el gelat de maduixa, ni els llestos, ni la contracultura, ni els que es prenen molt seriosament a si mateixos, ni els emprenedors, ni tots aquells pares que li posen als seus fills noms modernets, ni, tampoc, la Moritz. Tot això, entre moltes d’altres, son coses que a la Vale la disgusten profundament.

- Vols venir? - Va dir-li ella mentre es capgirava. - No sé. A on sols anar a missa? - L’altre dia em vaig ficar a una esglèsia molt guay. Aprop del castell. - Ah si? - Si. Vols venir o què? No em facis perdre més el temps. - Na Vale es va posar seriosa perque va notar que ell es feia de pregar i, també, un poc l’ofés de que ella hagués anat a alguna banda sense dir-li res a ell. O això és el que va deduir d’una resposta tan taciturna. - Si si, clar que venc. - va contestar M. però amb un deix de com llevant-li importància a si venia o no. Com si tant li fos. Quan en realitat, ell sabia, i ella tambe, que si l’acompanyava a missa, era només per estar on ella estava.

Van sortir del pati interior de l’edifici principal de la universitat cap a la Piazza Tancredi, i van girar per Via Roberto Caracciolo direcció al Castello. En realitat va ser na Vale qui va prendre la decisió d’anar per aquest camí, M. només la seguia, tot tractant de anar a la mateixa velocitat a la que caminava ella.

- No et val l’esglèsia d’aquí devora? - Va dir-li M., com volguent fer-li la guitza i d’una forma un poc cínica. - No, vull passetjar un poc. Apart, allà aprop hi ha una gelateria que m’agrada molt - (a la Vale li agraden molt els gelats, especialment un de taronja que fan a una gelateria de Ciutadella, on ella solia estiuetjar amb els pares de petita i on, els darrers anys, hi ha tornat amb cualque novio que ha tengut. En tot cas, detesta el gelat de maduixa) - Em pots convidar al sortir, m´ho deus per fer-te tant de cas. - Ets molt llesta tu. - Si. I tu ets tonto.

M. deia que era ateu, encara que havia rebut una educació totalment catòlica: El van baptiar pel rite catòlic, va anar sempre a escoles catòliques, havia fet la 1ª comunió, va fer d’escolà a l’esglesia del poble i la seva padrina el feia anar a missa amb ella tots els dissabtes al capvespre. Pot ser per tot això, hi va haver un moment, quan anava a l’institut, que va començar a odiar tot allò, al punt que, fins i tot, es va arribar a considerar a si mateix com anticlerical, a la manera dels milicians de la II republica. O això es pensava ell. Segurament, tota aquella flipada, només era una forma un poc burguesa de rebel.lió. La realitat és que, aquell odi que durant els seus anys d’institut i els primers de universitat va tenir envers a la religió catòlica, naixien, únicament, del més absolut desconeixement. Ara, havia après a respectar-la, i, en certa forma, es deixava captivar per la seva bellesa. Pot ser no fos tan ateu com deia, en realitat.

Quan van arribar a l’esglèsia, la missa ja havia començat. Es van senyar, per respecte a la tradició, i es van seure, plegats, al darrer banc de tots. M. no entenia prácticament res del que deia el capellà. No obstant les semblances entre els idiomes, només portaven unes 3 setmanes a Itàlia, i el seu domini de la llengua era encara força precari. Tot i així, si que va encertar a captar un parell d’idees del sermò del capellà, que es podien resumir, basicament, en que, era de bons cristians ajudar a aquells que passaven per una mala situació econòmica. El tema venia al cas, ja que debia ser octubre de 2013, i la situació econòmica al sud de Itàlia no era especialment pròspera. Però, siguem francs, quan ho ha estat pròspera allà abaix? Pot ser que mai. Al igual durant el Regne de Sicilia.

Quan van sortir ja s’havia fet fosc, ja eren al voltant de les vuit del capvespre, i van anar tot d’una cap a la gelateria que li agradava tant a na Vale. Mentre anaven cap allà, M. rumiava sobre qui li havia xerrat d’aquella gelateria o com s’havia assabentat de la seva existència.

- Com vas trobar-la? - va demanar-li M. - El què? - La gelateria a la que em portes. - Ah. M’ho va dir el tio aquell de Málaga, en Dani. El que va parlar amb mí tot el temps el primer dia que vam sortir a ballar. Va dir-me que eren els millors gelats de Lecce.

A M. no li va fer molta gràcia aquesta confessió. Per això no va dir res més i es va callar. Com s’ha de fer en aquests casos, pensa.

Com deia, a Vale li agraden d’una manera disparatada els gelats. Però no es l’única cosa que li agrada a la Vale. De fet, ella te una llista molt gran de coses que li agraden, i les que ara li venen a la memòria, apart dels gelats, son: que la cullin de la mà quan passetja, la musica indie, les nits d’estiu, els McDonalds, les rutines, la gent que no parla massa (especialment de política), una peli que es diu “10 raons per odiar-te”, les lleis, que la ajudin a penjar la seva roba, els dissabtes dematí, la pulcritut i dinar de menu. Tot això, entre d’altres moltes coses, torna boja a na Vale.

Doncs bé, un cop acabada la cerimonia, van anar cap a la gelateria que coneixia ella i que estava a uns 5 minuts caminant. Mentres ho feien, M. contava coses de quan era petit. Van acabar parlant d’això perque ell va dir que, quan era petit, feia d’escolà. I arran d’això ella li va començar a demanar quines altres coses feia quan era més petit. Una cosa va dur a l’altre i Vale va riure molt quan M. li va contar que un cop, un del seu institut va intentar fugir de classe per la finestra i va caure a sobre de les escombreries. Li va dir que els seus amics de l’insti eran imbècils, i que quina sort que hagués sortit així de normal. A la gelateria, M. va demanar un gelat de xocolata i llimona per ell, i un de fiori di latte i taronja per ella, i va pagar els dos. Van seguir passetjant i parlant mentre pegaven llepades al gelat. La Vale es menjava el gelat llepant-lo pomposament, d’una forma que es podia calificar com aristocràtica, embolicava suaument amb la seva llengüa tota la bolla del gelat com si fós un regal de Nadal. M. la mirava mentre ho feia perque li semblava graciosa aquella grandilocuència fent una cosa tan banal. Ell, no obstant, i tractant que no li regalimes el gelat pel con, se’l menjava d’una forma molt més adusta i austera. Acadèmica i pragmática si es vol. No cal dir que els dos van demanar cucurutxos, ja que estaven totalment d’acord en que menjar-se un gelat dins d’una tarrina amb la cullereta era un pecat digne del darrer cercle de l’infern, on és Judes.

- Si feies d’escolà, no entenc per què t’has ficat amb mi per voler anar a l’esglèsia. - Li deia na Vale - Ets un poc idiota tu també. Ho saps, no? - Ostres tu, era petit jo quan feia d’escolà. La meva padrina prácticament m’obligaba. Jo que sé, feia molt temps que no hi anava. Però bé, si tu hi creus en Déu a mi ja em va bé. - No hi crec en Déu jo. Qui t’ha dit que hi cregui? - Que se jo? ningú. Ho he deduit. Doncs perquè hi vas a missa? - No sé, crec que m’agrada. Em fan sentir bé les esglèsies, estar-hi a dins. A la que em anat es diu la Chiesa di Santa Chiara, ho sabies? - Això ho va dir tractant de posar una mica d’accent italià, tot i que no li sortia gaire bé. Però no li sortia bé d’una manera graciosa, o a M. li ho semblava. - No, ni idea. - T’ha agradat? Es xula, no? - Eh, si, si que ho és - va dir M. sortint del pas. - Si no t’ho sembla ho pots dir, saps? Hi ha coses que et parlen i coses que no, no passa res. - A veure, és una esglèsia, a Itàlia pegues una puntada de peu i surten 20 esglèsies.

Van seguir caminant un poc més, però en silenci. Cosa que va incomodar un poc a Vale i va seguir parlant.

- Santa Chiara venia d’una família de nobles, i abans de nèixer, Déu li va dir a la seva mare que la seva llum il.luminaria el món sencer. Quan es va fer monja, el Papa de llavors li va dir que tenia dret a ser pobre si volia. - Com ho saps això? - Ho vaig llegir a un follet pels turistes que vaig trobar per aquí l’altre dia. - Quants de pics has vingut aquí? - No sé. Cuatre o cinc. - Tu tota sola? - Clar, amb qui vols que vengui? - Només demanava. Que se jo.

Es van acabar els gelats i, de manera tàcita, van estar d’acord en seguir passejant una estona més mentre parlaven. La veritat es que feia goig de caminar. El temps era fabulós encara a aquella època de l’any al Salento. No feia vent, la temperatura era ideal i semblava  un d’aquells capvespres d’estiu que tan agraden a Vale, i més si es dissabte i hi ha verbena. De fet, aquell estiu M. i Vale es van trobar una d’aquelles nits d’estiu, encara que només es coneixien un poc de vista de la uni, però es van saludar:

- És el meu aniversari avui - va informar ella. - Si més tard et veig et convido a una copa.

Però no es van tornar a trobar. Només va tornar a veure, per sorpresa, a una amiga seva que, quan es van trobar, l’únic que li va dir va ser: “Hola, amigo de Vale”. I ell, com un idiota, es va quedar callat perque no s’esperava aquella trobada ni, tampoc, ser reconegut com amic d’ella.

El cas és que seguien passejant i la Vale portava el pes de la conversa, quan va collir-li a M. la mà mentres li deia:

- Vine, que anirem a fer un poc de història - tot mentre es posava al davant i l’estirava. M., obedient, no va oposar resistència. - On anem? - Refia’t de mi.

Van anar cap a un jardins que després va saber que eren els de Garibaldi, i que estaven allà al vora, i es van seure a un banc. Al banc de devora seien dos homes que jugaven a escacs. Com ara no estaven xerrant de res en particular, la Vale se’ls mirava. - Els escacs és un joc per gent que no te sang a les venes - va dir i això va fer riure a M. - Veus aquell tio d’allà? Crec que és de la Mafia. - Si home, de la Sacra Corona Unita. - Que ès això? - És la mafia d’aquí, sembla mentida que no ho sapigues tu que ets tan viva. - No puc saber-ho tot. - Doncs ja ho saps. I com saps que és de la mafia? - Ho sé perque la propietaria del meu pis és mafiosa, ho sabies? però de las de veritat. Te pisos per tot arreu i sempre m’aconsegueix coses a mi i a les del meu pis en plan colar-nos al banc o que la policia ens deixi passar per un lloc que tenien tancat. No sé, tot molt random. El cas és que aquell d’allà, l’altre dia es va possar a discutir amb ella a la oficina on anam a pagar-li la renda i va sortir enfadadíssim. Quan vam sortir el varem veure caminar i jo i na Chloe el varem seguir fins aquí. Sempre ve aquí. A aquesta hora. No se que fa, l’únic que se és que ve un altre tio, li dona alguna cosa i es piren tots dos. - Ets boja. Si és un mafiós t’ha vist segur si vens cada dia. - Avui el seguirem quan se’n vagi. - Ni de conya. Es més, no vull que venguis més aquí. Vols que et matin o què? - Ets un cagat i no t’he de donar explicacions jo a tu.

Es van callar

- Ets un poc pija tu, ho saps no? - Què dius ara? No ho som gens. Ojalà ho fòs!

Van arribar al portal del pis on vivia Vale, i ella li va dir:

- No vull que intentis donar-me un petó. Això va trasbalsar una mica a M. - Què dius? Que saps tu que anava a fer? - Si ho sé. Se que anavès a fer-ho. Però no vull que ho facis. Encara no se si vull que ens donem besos o no. - Que vol dir que encara no ho saps? - Que ho he de pensar. Encara no ho sé. Però avui segur que no. I no vull que t’enfadis ni res. Per això t’he dit que no vull que ho intentis. - No m’hagués enfadat. - És que series idiota si t’enfades. Però molts homes ho sou. Apart, som colegas jo i tu. - Tu i jo. - Bé, me pir. Ets guay també. - Bona nit, Vale. - Bona nit.

M. va començar a caminar i va somriure pensant amb el que li havia dit la Vale. Va travesar el carrer i, com va començar a fer un poc de fred, es va cordar la jaqueta. Quan va arribar al semàfor es va aturar, i mentre espera a que es poses en verd, va treure el mòbil, va veure que na Vale estava en línia i li va escriure:

- En quin temps creus que ho sabràs?

- No ho sé. Això no es pot saber mai.

- Vale. Tot d’una que ho sàpigues fes-m’ho saber.

- Ok. Però pot ser sigui que no, t’avís.

- Ok.

Es va guardar el telèfon i va creuar el carrer pel pas de zebra. Es va aturar a un quiosc on venien paninis, i se’n va comprar un. Després va seguir caminant en direcció a ca seva.

[bocaccio-barcelona]

DE LES TRES METAMORFOSIS

De les tres metamorfosis de l’esperit us parlo: com l’esperit es converteix en camell, i el camell, en lleó, i el lleó, a la fi, en nen. Moltes coses feixugues hi ha per a l’esperit, per a l’esperit fort, que sap suportar, en el qual habita el respecte profund: coses més feixugues, i àdhuc les més feixugues, és el que deleja.

“Què és feixuc?”, això pregunta l’esperit que sap suportar, i s’agenolla, com el camell, i vol anar ben carregat.

“Què és el més feixuc, herois?”, això pregunta l’esperit que sap suportar, perquè m’ho carregui a coll i s’alegri la meva fortalesa. Que no és això, humiliar-se per tal de mortificar el propi urc? Fer brillar la pròpia toixesa per riure’s de la pròpia saviesa?

O és això: prendre comiat de la nostra causa quan ella celebra la seva victòria? Pujar a les altes muntanyes per tal de temptar el temptador?

O és això: nodrir-se de glans i herba del coneixement i per voler de veritat passar fam a l’ànima?

O és això: estar malalt i fer tornar-se’n els consoladors i fer-se amic dels sords, que mai no senten allò que vols?

O és això: capbussar-se en aigua llòtica, quan aquesta és l’aigua de la veritat, i no apartar-se de les gèlides granotes i dels gripaus ardents?

O és això: estimar aquells que ens menyspreen, i, al fantasma, donar-li la mà, quan ens vol fer por? Totes aquestes coses, les més feixugues de totes, es carrega a coll l’esperit que sap suportar: com el camell que, ben carregat, corre al desert, així corre ell pel seu desert. Però en el desert més solitari té lloc la segona metamorfosi: aquí el lleó es converteix l’esperit, vol fer presa de la llibertat i ser senyor al seu propi desert. Aquí cerca el seu últim senyor: es vol tornar el seu enemic, i l’enemic del seu últim Déu, per assolir la victoria vol lluitar amb el gran drac.

Quin és el gran drac al qual l’esperit no pot seguir anomenant Déu i senyor?

“Tu has de» s’anomena el gran drac. Pero l’esperit del lleó diu «jo vull».

“Tu has de” li barra el pas, resplendent com l’or, una bèstia coberta d’escata, i damunt de cada escata brilla rutilant

“Tu has de”! Valors mil·lenaris brillen en aquestes escates i així parla el més poderós de tots els dracs:

“Tots els valors de les coses brillen en mi”.

Ja han estat creats tots els valors, i tots els valors creats sóc jo. En veritat, no hi ha d’haver cap més ‘jo vull’!” Així parla el drac. Germans meus, per què cal el lleó en l’esperit? Per què no n’hi ha prou amb la bèstia de càrrega que renuncia i respecta? Crear nous valors, tampoc el lleó no és capaç de fer-ho: però crear-se llibertat per a noves creacions, això sí que és capaç de fer-ho el poder del lleó. Crear-se la llibertat i un sagrat no àdhuc enfront del deure: per això, germans meus, cal el lleó. Prendre’s el dret de nous valors, això és la presa més horrible per a un esperit que suporta i que respecta. En veritat, això és una rapinya per a ell i una cosa pròpia d’una bèstia de rapinya. Antany el “Tu has de” l’estimà com la seva cosa més sagrada: ara li cal trobar il·lusió i caprici fins i tot en allò més sagrat, perquè robi la llibertat del seu amor: per a aquest robatori es necessita el lleó.

Però digueu, germans meus, què pot fer el nen que no hagi pogut fer el lleó? Per què el lleó rapinyaire s’ha de convertir encara en nen? Innocència és el nen, i oblit, un nou començament, un joc, una roda que fa voltes per si sola, un primer moviment, un sagrat dir sí. Sí, per al joc del crear, germans meus, cal un sagrat dir sí: l’esperit vol ara la seva voluntat, el que havia renunciat al món es guanya el seu món. Tres metamorfosis de l’esperit us he contat: com l’esperit es convertí en camell, i el camell, en lleó, i el lleó, a la fi, en nen. Així parlà Zaratustra. I aleshores s’estava a la ciutat anomenada La Vaca Multicolor.

FRIEDRICH NIETZSCHE

Així parlà Zaratustra

Fragments Barcelona (1983), Edicions 62

Traducció de Manuel Carbonell

[art-neutre]

Lorem Ipsum | Marges a la pista de ball | MACBA | Del 4 al 25 juliol

Lorem Ipsum  | Marges a la pista de ball 

Activitat del 4 al 25 juliol del 2019, a les 20.30 h

Museu d'Art Contemporani de BArcelona (MACBA)

La tercera edició de Lorem Ipsum continua furgant en les esquerdes i els replecs de la música i l’univers lúdic, intencionalment articulats des de la geo- i la biopolítica dels cossos i els gestos. Des d’on parlem? Qui parla? Potser ens allunyarem de l’amable estranyesa amb què operàvem en les convocatòries anteriors i aquesta vegada l’articularem políticament: escoltarem noves veus femenines, abraçarem l’alteritat, (con)fondrem sensibilitats, temporalitats i geografies... Des de propostes que són (gairebé o del tot) ballables. 

Obre aquest cicle Céline Gillain, que ha publicat fa poc el seu primer LP, Bad Woman. Amb un sentit de l’humor tan negre que arriba a fer mal, Céline furga en els estereotips i la imatge social de la mala dona per encarnar la lletjor, i ho fa amb una mena de pop hiperfragmentat i desbaratat que convida al ball (i l’encomana). En la segona sessió, Ata Ebtekar, aka Sote, compon música amb la profunda convicció que cal deconstruir i replantejar les regles i les fórmules, com comenta ell mateix: «Si vens algun cop a l’Iran, al principi pensaràs: “Déu meu, el trànsit de Teheran és terrible! Quin caos!” Però dins d’aquell caos hi ha unes regles que entén tothom, amb què tothom improvisa, perquè ho han de fer.» Després de publicar més de cinc àlbums i nombrosos EPs i singles en què sempre sembla que el seu so es reinventi, Ebtekar és una figura clau en l’escena electrònica de l’Orient Mitjà actual. La seva paleta de sons és molt rica, ja que beu tant de llenguatges experimentals i abstractes com de la composició digital hipermoderna, alhora que fuig de l’exotització. Entrem a les festes del Raval al ritme de Confusia, l’àlbum de debut de la productora i DJ sueca KABLAM. Un disc acabat de sortir del forn, en què conflueixen una multitud de gèneres, melodies atonals i textures que grinyolen per traslladar-nos per una porta lateral a l’estridència de la pista de ball. A continuació arriba la productora i percussionista argentina Tatiana Heuman, que corromp i manipula els límits de la cultura pop sense fer cap concessió. Tatiana crea danses fracturades i impredictibles entre capes de ritmes convulsius, veus esquinçades i paisatges sonors exuberants. I posen la cirereta final Bamba Pana & Makaveli, que tanquen aquesta tercera edició de Lorem Impsum a 180 bpm i a ritme de singeli, un estil musical originari de Tanzània, que n’inunda els barris més pobres i que va rebre el nom del mateix Sisso Studio, des d’on operen Bamba Pana & Makaveli i altres constel·lacions de productors. Bamba Pana produeix els ritmes trencacolls i Makaveli rapeja els seus mantres desbocats, i entre els dos fan reviure l’energia del gabber, el happy hardcore i el house sud-africà i ens desafien a ballar. Comissariat per Alicia Escobio i Anna Ramos. Programa DEL 4 AL 25 DE JULIOL, a les 20.30 h ► DIJOUS 4 DE JULIOL: Céline Gillain Pop hiperfragmentat i desgavellat en clau feminista, filat i refilat a través d'històries estripades plenes d’humor negre que conviden a ballar (i encomanen el ball). Lloc: Auditori Meier Entrada: 5€. Amb inscripció prèvia ► DIJOUS 11 DE JULIOL: Sote Música electrònica que, des de Teheran, beu tant dels llenguatges més experimentals i abstractes com de la composició digital hipermoderna, defugint sempre l’exotització. Lloc: Capella MACBA Entrada: 5€. Amb inscripció prèvia ► DISSABTE 13 DE JULIOL:* KABLAM En el debut d'aquesta artista sueca conviuen una multitud de gèneres, melodies atonals i textures que grinyolen, i que ens traslladen a l’estridència de la pista de ball per una porta lateral. Lloc: Capella MACBA Entrada: Gratuïta gràcies a Uniqlo. Sense inscripció prèvia i fins a completar aforament ► DIJOUS 18 DE JULIOL: Tatiana Heuman Manipulació dels límits de la cultura pop, danses trencades i impredictibles que executen hiperritmes convulsius i exuberants paisatges sonors. Lloc: Sala d'exposicions del Convent dels Àngels Entrada: 5€. Amb inscripció prèvia ► DIJOUS 25 DE JULIOL: Bamba Pana & Makaveli Bamba Pana & Makaveli són dos estendards del singeli, un estil musical nascut a Tanzània amb reminiscències de gabber, happy hardcore i house sud-africà. Lloc: Sala d'exposicions del Convent dels Àngels Entrada: 5€. Amb inscripció prèvia Preu: 5€/sessió, excepte el dissabte 13 que és gratuït gràcies a Uniqlo. Inscripcions

Més informació

.

https://1.bp.blogspot.com/-duNrVD6toOQ/XSb0R5QR_jI/AAAAAAAABfs/lf5KZwf7dxQEDOWslh1fB0CasI6MIt_cACLcBGAs/s640/lorem%2Bipsum%2Bmacba%2Bbarcelona.png http://www.artneutre.net/2019/07/lorem-ipsum-marges-la-pista-de-ball-macba-barcelona.html #Art #Catalunya #Barcelona #PaisValencià #Balears #Andorra #Occitània #Alguer #AgendArt #Valencia #Palma

[peplageneral]

La felicitat. Ficcions d’estiu (3) Després d’aterrar es va sentir, per fi, un home lliure i perdut. Sobretot perdut. On era? Al vol l’havien tractat bé, molt bé, i allò l’encuriosia. Totes aquelles atencions per a un sol passatger d’un vol tan llarg. Si no anava errat feia prop de 18 hores que la seva dona l’havia ficat en aquesta aventura que no aconsegueix entendre. En sortir de l’avió... Déu meu, què és això..? Un munt de càmeres l’esperen per filmar-lo, fotografiar-lo, entrevistar-lo a ell que no sap què dir. De debò és a ell? Resulta que, ho anirà descobrint a mesura que li fan una entrevista en rigorós directe, ell és el protagonista del nou xou televisiu de la programació d’estiu «Sorprèn la teva parella. Tu per aquí, i per allà, ella». I ell que flipa i respon preguntes que no sap ni d’on li ragen. Però la tele és la tele i no saps com et fa parlar. I a ell li ve al cap la seva dona i de cop ho entén tot sense entendre res mentre balbuceja algunes absurditats que donen molt de joc a la connexió televisiva en directe de la qual ell és ara mateix el protagonista absolut amb mig país pendent del que diu i del que no. I abans de tallar la connexió, els directes són cars, li entreguen un ‘minikit’ de supervivència mentre li diuen adeu i ja ens veurem d’aquí a tres dies. I on? Diu ell! No pateixis, ja et trobarem! I donen pas als anuncis... Les amigues de la dona han flipat en veure la connexió i han posat el whatsapp a tot drap per saber alguna cosa d’ella, que també, mig de casualitat perquè ja no hi pensava gens, ha vist de cop el seu home balbucejant pel canal internacional mentre el seu telèfon treu fum de tothom que li demana a ella per ell, que, ara mateix i no ho sap, triomfa en forma de mems a la xarxa. I la filla que viu a Amsterdam i que ha trucat a la mare, a qui truca poc per no fer-la patir, li ha dit només despenjar: «Però que no has vist el papààà?». Mira que li han dit coses en poca estona però no li han dit on era. En algun país oriental de parla estranya i escriptura incomprensible. Assegut en una plaça plena de ‘guiris’ que es maten a ‘selfies’ decideix decidir que decidirà alguna cosa, no sap quina, per no estar-se quiet. I mentre rumia obre el kit: uns quants euros, pocs, una muda, una gorra i uns ganyips. I una nota que diu: fes el que faries i no has fet, aprèn a ser lliure. Ella du una tarda de bojos donant explicacions. Per què ho has fet? I la veritat és que no té respostes, i si bé semblaria que s’ha volgut treure de sobre el marit, a qui es trauria és a tots aquests que ara la busquen. Inclosos els de la tele. I els del Regió7, que tant sí com no la volen treure en portada. Ell no ha fet mai cap trekking i, a la mateixa plaça on jau assegut, un ‘xiringuitu’ n’anuncia per a turistes. S’hi apunta i sorprenentment el grup és només de 6. I tots de bona pasta. I ‘guiris’, això sí! Enfilen palaus, miradors, plantacions, mercats i temples. I dinen en un curiós hangar molt casolà i molt de ‘guiri’ alhora. Segons com, li sembla que el graven, que el segueixen, però no en fa cas. Després de l’àpat els deixen en un revolt d’on surt el camí del trekking. Plou. Els guiarà un jove, despert polit i curiós, amb ganes d’aprendre. Quan el veu, el primer que fa és assenyalar-li el llaç groc que du al pit. I això? És que allà és estiu però no és un estiu normal, tenim presos polítics. No és un bon estiu. El jove sospira paint el que sent i sentint el que dirà: «És important ser feliç i per ser-ho cal ser lliure». «I tu n’ets, de feliç?» «He viscut sempre aquí, estimo aquesta terra i visc amb la meva família, que m’estimo. I tinc per viure i visc a poc a poc. I cada dia. I no demano ni necessito res més. Sí, soc feliç». I ell pensa que qui hauria de parlar per la tele de la vida i la felicitat és aquest jove que ara mateix el mena per un sender deliciós que voreja un riu. I no pararia d’escoltar-lo. I ell que es pensava que s’havia perdut... (continuarà) Article publicat al diari Regió7 el 12 agost 2018

[arttronomy-blog]

Treball d’investigació: L’art com a base del projecte curricular

Treball realitzat pel Daniel Muñido, l’Angel Sanchez i la Claudia Xiberta.

La nostra investigació tenia per objectiu investigar i conèixer els beneficis que pot aportar als infants un currículum basat en l'art a l'etapa de l'educació primària. La recerca s'ha portat a terme a partir d'una metodologia qualitativa orientada a la comprensió i a la interpretació de la realitat a dues escoles de Barcelona: l'escola Sagarra i l'escola Miquel Bleach. 

Per començar vam crear una hipòtesi:

- Gairebé en la major part dels alumnes, l'art influeix de manera positiva en el seu desenvolupament.

- Les escoles que han tingut un canvi en el seu projecte educatiu han experimentat una millora en els resultats educatius i socials dels infants.

- Els projectes que es realitzen a les escoles permeten als infants treballar totes les àrees del currículum, encara que han d'estar ben enfocades i cal una formació prèvia i molta comunicació del professorat. MARC TEÒRIC

3.1. La contribució de les arts en la vida dels infants.

Per elaborar el marc teoric d’aquesta investigació, hem agafat com referent un article escrit per Kaori Iwai anomenat “La contribució de la educació artística en la vida dels nens”. En aquest article es parla dels tres tipus de desenvolupament que es potencien a partir de metodologies o programes basats en l’art. Ens mostren dades, és a dir, projectes que s’han realitzat arran del món, i on s’han confirmat els canvis produits. 

- Desenvolupament estètic

Dins d’aquest article podem apreciar com segons un estudi realitzat a diverses llar d’infants d’ Israel i EEUU  una bona introduccó de l’educació artística als programes d’estudis millora el desenvolupament estètic dels alumnes. A més, a Chile es va instaurar un programa d’arts plàstiques encaminat a donar elements d’apreciació i d’expressió artística, que a més de fer desenvolupar la seva capacitat d’expressió i de creació, els va donar eines per comprendre el valor de l’art universal i deu seu propi país.

- Desenvolupament socioemocional

Les activitats artístiques afavoreixen també en els nens un coneixement més cabal de si mateixos, confiança en les seves capacitats, una millorar acceptació d’ells mateixos i de la resta de companys, i un major nivell d’autonomia. El programa “Different Ways of Knowing” realitzat a Los Ángeles, tenia com a objectiu millorar el rendiment escolar dels infants vulnerables, integrant les arts plàstiques i del espectacle amb els estudis socials i altres assignatures. Quan rebien formació interdisciplinaria a través de les arts, els alumnes mostraven més interès, motivació i entusiasme per aprendre.

- Desenvolupament cognoscitiu

Segons aquest article, els alumnes han obtingut una millora en la seva capacitat de raonament espacial, el desenvolupament de la creativitat, i en la memòria, posant-nos un clar exemple amb una prova realitzada a un grup de nens que va estudiar 25 paraules del vocabulari escoltant la música acuática de Haendel i un altre grup que no ho va fer, i els resultats van mostrar que les notes eren més elevades que les del segon grup.Per acabar, l’article parla d’una millora en el rendiment escolar dels infants, ja que per exemple, per aprendre anglès, els nens utilitzaven activitats teatrals, ja que tenen una motivació.

3. 2. A la pràctica; les Magnet schools dels Estats Units

La matrícula per a l'escolarització pública als Estats Units funciona com a Espanya, és a dir, la majoria de famílies porten els nens a escoles properes al seu lloc de residència perquè la proximitat és una de les raons per les quals tenen punts a l'hora que els toqui un centre o un altre. Això pot crear nuclis escolars amb poca diversitat i molta segregació. Com a conseqüència i en protesta a les escoles racialment segregades de l'època, als anys 60 van sorgir les escoles magnet com a opcions alternatives a l'educació tradicional de les escoles públiques dels Estats Units.Aquest nou tipus d'escola era una eina per a afavorir la des-segregació acadèmica (o la segregació negativa) i per a atraure estudiants de diferents zones escolars a unes escoles que per diferents raons eren vistes menys atractives per les famílies. Per aconseguir fer aquest canvi en les escoles estigmatitzades les escoles magnet van aportar dues novetats: per una banda, tot i que eren escoles públiques es podien matricular alumnes de diferents districtes, i per una altra banda proporcionaven un entorn o experiència diferent -ser especialitzades en una matèria-, cosa que feia més atractiu el seu projecte de centre, millorava la imatge de l'escola i així atreia estudiants i famílies. En fomentar la inscripció en lloc d'obligar a inscriure's, l'esperança era que les famílies voluntàriament anessin des-segregant els seus fills tenint en compte més raons a part de la proximitat del centre.El projecte va ser un èxit però actualment el propòsit pel qual es van crear (augmentar la diversitat de les escoles) ha estat reemplaçat en algunes escoles pel d'assolir un nivell acadèmic per sobre de la mitjana i per tant ha guanyat crítics d'aquest sistema que deixa fora a nens a qui aquesta forma de treballar els ajudaria especialment i acceptant a altres amb bones qualificacions.En qualsevol cas, el paper actual de les escoles magnet continua sent promoure l'oportunitat acadèmica i l'excel·lència més enllà del que s'ofereix a les escoles públiques comuns.A Catalunya, tant el projecte Tàndem com el Magnet estan inspirats en aquestes primeres escoles magnet dels Estats Units. La diferència entre les nostres escoles i les primeres escoles magnet és que a les nostres ja hi ha diversitat però es veu de forma negativa, estigmatitzada; a través d'aquests projectes es pretén, justament, fer-les atractives i desestigmatitzar-les.

Projecte Tàndem

El programa Escoles Tàndem es va iniciar a Catalunya el curs 2011-2012. En aquest programa vinculen algunes escoles amb institucions de referència per així, amb l'ajuda dels experts, començar a vertebrar el currículum del centre entorn d'una matèria on seran "especialistes". Les escoles escollides són escoles que per diferents raons han estat estigmatitzades i necessiten canviar la forma en què són vistes per les famílies dels barris, estabilitzar la matrícula, etc.Aquest vincle de partenariat entre l'escola i la institució de referència s'estableix durant 3 anys i és possible gràcies al finançament de la Fundació Catalunya-La Pedrera i la col·laboració del Departament d'Ensenyament. Nosaltres ens hem centrat només en aquells centres educatius que han utilitzat l'art com a matèria transversal per a treballar el currículum però aquesta matèria transversal canvia depenent de la institució amb qui s'ajunti el centre (per exemple l'Escola Mare de Déu de Montserrat està vinculada amb l'Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona i per tant el currículum serà treballat a través de les ciències i no de les arts com és el cas de l'escola Miquel Bleach -escola que hem visitat-).

Programa Magnet a Catalunya

El programa Magnet, igual que el Tàndem, crea una aliança entre institucions culturals de referència en un camp de coneixement específic (ciència, tecnologia, art, etc.) i centres educatius que per diferents raons no són atractius per a les famílies. Aquestes institucions acompanyen a les escoles en el desenvolupament d'un nou projecte educatiu innovador, vertebralitzat al voltant d'una matèria i que donarà una empenta a la imatge d'aquestes escoles estigmatitzades per a què siguin més atractives per a les famílies i acabar amb la segregació negativa. Darrere d'aquest programa trobem la Fundació Jaume Bofill en col·laboració amb el Departament d'Ensenyament i l'Institut de Ciències de l'Educació de la UAB.

4. ESCOLES QUE TREBALLEN AMB AQUESTS PROJECTES

Punts forts d'un projecte educatiu amb l'art com eix transversal

A partir de la nostra visita a les escoles esmentades, hem pogut observar i justificar les aportacions fetes al marc teòric. 

El primer que ens agradaria comentar és que generalment les escoles que signen qualsevol tipus de conveni amb un projecte innovador com aquest són escoles que tenen necessitat de fer un canvi de rumb, ja que potser conviuen amb una etiqueta marcada per la societat, i com a conseqüència d'això tenen molt pocs alumnes.

En el cas de l'escola Miquel Bleach, era una escola on sempre hi havia hagut un gran nombre d'alumnes d'ètnia gitana local. Quan van començar a arribar immigrants els gitanos van marxar de l'escola, aquesta va quedar etiquetada com "l'escola dels de fora" i per això molts pares van començar a evitar matricular els seus fills allà, tot i ser una escola cèntrica i molt ben situada a prop de Sants. Gràcies al projecte Tàndem que els va vincular amb el Museu Nacional d'Art de Catalunya l'escola ha pogut agafar una mica de fama, i entre altres coses han pogut pujar i estabilitzar la matrícula d'aquesta escola. En escoles on hi ha molta immigració i una matrícula viva és important el fet d'estabilitzar-la perquè això dóna una continuïtat a l'alumnat que en un passat no tenien. Abans eren uns quinze alumnes per classe i com a conseqüència rebien nous alumnes durant tot l'any. Ara, a part de tenir 25 alumnes per classe han arribat a un acord amb el departament d'educació per a que en el cas que algun alumne marxi els deixin ser menys de 25 i no afegir alumnes a mitjans de curs.

En el cas de l'escola Josep Maria de Sagarra, el Magnet va arribar per donar una empenta a l'escola, ja que no era atractiva pels pares i pels mateixos professors. En realitat en aquesta escola ja treballaven per projectes i de manera no gaire tradicional però des que van obrir una altra escola al carrer paral·lel a aquesta no saben per què la Segarra es va estigmatitzar. Amb el Magnet, ell MACBA va assessorar i formar l'equip docent amb l'ajuda d'especialistes sobre art, va donar una empenta per a renovar algunes coses de l'escola, com per exemple crear un taller on els nens poden anar a buscar el que necessitin quan vulguin (abans la plàstica es feia a les aules i no tenien taller) i el fet de juntar-se amb el MACBA, els hi ha donat més renom i prestigi; els han fet un bon màrqueting.

Els projectes que generalment es realitzen en aquestes escoles són escollits pels infants, és a dir, parteixen del seu interès, fet que incrementa la seva motivació. Per exemple, a l'escola Sagarra els professors van veure que hi havia molts nens que utilitzaven el patinet i van fer un projecte on van dissenyar aparcament per aquests vehicles al pati, invitant a estudiants de l'escola EINA per a que els ensenyessin com es portava a terme el disseny, la construcció de maquetes, etc. De fet una de les novetats que ha aportat aquesta relació entre institució de referència i escola és que els han ajudat a desenvolupar la interdisciplinarietat i els ha obert les portes al món de l'art; l'art no és només dibuix i pintura: és cinema, fotografia, performance, escultura, etc. L'art no és només història sinó també present: els nens coneixen i molts cops tenen l'oportunitat de treballar amb artistes vius, no només artistes famosos ja morts.

A l'escola Miquel Bleach, a final de cada curs, els docents passen una llista amb possibles temàtiques, i els alumnes escullen la que volen treballar el curs vinent. Creiem que és una bona manera de què els infants se sentin partícips en el projecte, i a més, durant l'estiu, generalment els alumnes s'interessen per aquest projecte, fan recerca d'informació, veuen notícies relacionades amb la temàtica, etc. A vegades hi ha alumnes a qui la temàtica escollida no els agrada gaire però sempre acaben establint un vincle amb alguna experiència viscuda i acaben motivant-se per treballar. També la programació dels professors va canviant, ja que potser tenen una cosa programada però segons com avancen les activitats han de fer canvis. Per treballar així s'ha d'estar obert i saber adaptar-se a cada moment.

Un altre punt fort és que gràcies a aquests treballs per projectes es pot potenciar l'autonomia dels alumnes, cosa que en el futur els ajudarà a resoldre diferents situacions que es puguin trobar. Els nens tenen més llibertat per agafar materials, per expressar el que senten, el que veuen, toquen i el docent no fica cap inconvenient, sinó que aprofita aquests interessos per plantejar possibles activitats als projectes.

L'intercanvi d'informació entre els mateixos alumnes també és una font de riquesa per l'aprenentatge, així doncs dos grups poden treballar un mateix tema, però segur que a l'hora d'exposar, els dos grups aprendran coses noves els uns dels altres, podent afegir informació o demanar ajudar i opinió als altres grups.

Tot i que les dues escoles treballen per projectes i l'art té un punt important a l'educació dels infants creiem just dir que tant en l'una com en l'altre tenen unes hores a la setmana reservades per treballar "de manera tradicional" el currículum. A la Sagarra reserven la primera franja del dia i normalment treballen matemàtiques o temes que siguin més difícils d'encaixar en un treball per projectes o artístic; al Miquel Bleach ho fan al revés, utilitzen unes franges al dia per a treballar el projecte artístic i en aquestes franges sempre hi ha dos mestres a classe.

Per últim un altre punt fort que han trobat en aquest tipus de treball és que tenen més comunicació amb el món extern a l'escola. L'art és expressió; de tot se'n pot fer art i tot es pot veure amb una mirada artística. Les escoles s'han obert més als barris i a les famílies fent-los participar més en les seves activitats i fins i tot obrint creant una revista (Miquel Bleach - Creixem amb l'art) i blocs a internet on es pot llegir sobre les seves experiències i activitats. En l'escola Segarra tenen, a més del programa Magnet, un espai C: hi ha dos artistes que tenen el taller a l'escola i treballen allà. Els nens poden visitar a l'artista mentre treballen i observar, fer preguntes, ajudar-los o demanar-los ajuda, etc.

Punts febles d’aquest tipus d’ensenyament

Tot i com hem explicat a dalt l'escola Miquel Bleach ha arribat a un acord amb el departament d'educació, a la Sagarra la matricula està oberta durant tot el curs, és a dir, hi ha alumnes que a mitjans de curs canvien d'escola o alumnes nouvinguts que s'incorporen a mitjans de curs. Això també es veu reflectit a les proves de competències bàsiques; quan un alumne nouvingut les realitza -sense haver treballat gaire a l'escola- té un resultant dolent i com l'escola té una ràtio petita, fa que el resultat baixi considerablement.

Un altre punt feble d'aquest tipus d'ensenyament és el fet que molts pares al començament tenen dubtes, no es refien que els seus fills puguin assolir les competències bàsiques mitjançant aquest sistema de projectes. D'aquesta manera és cosa de les escoles fer saber als pares què i com es treballarà durant el curs mitjançant els projectes. Aquesta problemàtica no és molt important, ja que l'únic que pot provocar és que els pares no matriculin als seus fills i, per tant, si ho veiem de manera positiva, sabem que les famílies que hi són en aquestes escoles creuen i donen suport a aquesta manera de treballar i entendre l'educació.

Un altre punt a tenir en compte, és que no tots els mestres poden treballar així avui dia ja que molts estan acostumats a treballar d'una manera i no es veuen capaços. Els mestres amb més experiència els ajuden i formen en tot el que poden, però és més difícil que els mestres formin altres mestres a que els formin els especialistes dels museus i els especialistes només formen durant 3 anys (tot i que la relació entre museu i escola segueix sent molt propera un cop finalitzat aquest període).

Com a mestre també et pots trobar que només acabis treballant per inspiració i pel que els alumnes tenen interès i acabis el curs acadèmic sense acabar els continguts mínims del currículum. Per això cada any es fixen en el que han anat treballant i ho apunten per a que l'any vinent els mestres puguin veure què ha quedat pendent en aquell grup classe.

Una dificultat pràctica és voler o haver de treballar un tema i no tenir i la inspiració o coneixement necessari per treballar-lo. En aquests casos l'escola sempre pot demanar ajuda al museu (per exemple, si volen treballar els fluids del cos poden preguntar al seu formador del museu per artistes que hagin tractat el tema).

Anàlisi d’alguns projectes o activitats treballats a les escoles Miquel Bleach i Segarra

En aquest apartat volem comentar alguns projectes que ens van explicar a les escoles visitades, amb la finalitat d’analitzar quins beneficis o que poden treballar els infants.

- Espai C

És un espai de l’escola Segarra, en el qual l’escola ofereix un taller a dos artistes, que són enviat per l’ajuntament de Barcelona, en el qual, a canvi de l’espai, ells dediquen unes hores a resoldre dubtes d’infants, rebre visites mentre treballen i ajudar als alumnes quan ho demanin. En aquest curs, l’escola ha demanat dos ceramistes, i molts infants quan treballen escultures, van allà a treballar amb ells. Creiem que és una oportunitat per als infants, ja que no sempre poden tenir gent que treballi amb l’art de manera tan pròxima, i a més que puguin rebre ajuda. Creiem que amb aquest espai, els alumnes es poden sentir més motivats, a més de que l’escola ofereix més qualitat en el seu ensenyament. 

- El parking de patinets 

És un altre espai de l’escola Segarra, que va ser creat durant el curs passat, ja que els mestres es van adonar que la major part dels infants anaven a l’escola amb patinet, o molts pares a la recollida venien amb els patinets dels seus fills. Per tant, el col·legi va crear un parking de patinets. A partir d’aquest procés artístic que implica el disseny i la elaboració, els infants poden treballar altres àrees, com per exemple les matemàtiques, per exemple, calculant l’espai que necessiten, quants patinets cabrien, l’àrea i el perímetre. A més, els mestres també els feien elaborar una noticia de diari, explicant el procés de construcció. Aquesta activitat ens va semblar molt interessant. ja que a més de la seva originalitat, parteix d’un punt d’interès dels infants, per tant, estaran més motivats per la tasca, ja que el patinet, és un element proper a ells. 

- VTS 

A l’escola Miquel Bleach, que com ja hem esmentat anteriorment, té un acord de col·laboració amb el MNAC, aquest curs han començat a treballar amb aquesta metodologia, que nosaltres mateixos vam puguer pràcticar durant la visita al MNAC. Els infants tenen dedicades 10 hores trimestrals per treballar amb aquesta metodologia, i els professors han escollit unes 3-4 obres per cicle per fer-ho.A més a  l’entrada de l’escola, cada mes col·loquen un quadre i deixen un suro amb diversos post-it. Els infants de manera lliure, escriuen que creuen que passa a la imatge i com la titularien ells. També és una activitat en la que poden participar les famílies que van a l’escola o mestres.És una metodologia en la qual els nens potencien la seva imaginació, es poden expressar de manera lliure, sense tenir por, ja que la seva opinió és igual de bona que la opinió de la resta de companys.

5. CONCLUSIÓ

Després d'haver visitat les escoles, haver vist les classes i haver parlat amb les caps d'estudis d'ambdues, podem dir que les nostres hipòtesis eren correctes. Tant en una com en l'altre consideren que treballar a través de l'art els ha fet créixer i obrir la ment.

Els mestres en primer lloc mostraven una mica de rebuig davant la incertesa de com seria treballar amb l'art, es preguntaven si entendrien o tindrien suficient coneixement d'art per a treballar utilitzant-lo com a base curricular... però a mesura que van anar endinsant-se al món de l'art van veure que és llenguatge molt proper als infants, molt natural i sobretot que és una gran eina per a la diversitat. Una de les premisses de l'art (especialment de l'abstracte i del contemporani) és que l'espectador forma part de l'obra; qualsevol mirada cap a l'obra és correcte i en el cas de ser els creadors, qualsevol tipus d'obra que vulguis crear serà correcta si saps justificar-la. Així tots els nens poden donar la seva opinió i totes les opinions són correctes. Aquest canvi de mentalitat va fer que l'ambient a les escoles fos més flexible, respectuós; ha creat un ambient de sensibilitat no només física (l'art es treballa a través dels sentits) sinó també emocional. Poder tractar temes emocionals, -l'educació emocional- va molt lligat a l'educació amb l'art.

La feina dels mestres també ha canviat, ja que mentre abans la feina consistia a portar-se llibretes per corregir i preparar-se una mica la classe de l'endemà, ara la feina és estar al dia, estar atent d'allò que pots utilitzar per tractar diferents temes, agafar idees, pensar com presentaràs el projecte als alumnes i com adaptar-lo també a les seves aportacions i il·lusions.

Un fet que ens va cridar l'atenció és que, tot i que tothom pot treballar a aquestes escoles, tenen unes places específiques per especialistes en art i unes específiques per especialistes en "educació globalitzada"; això són perfils que crees tu mateix escollint continuar formant-te en un àmbit o en un altre i a la universitat sembla que només t'hagis de fixar en aquelles mencions que "et donaran punts a les oposicions". A principi de curs es realitzen jornades de formació als mestres de com es treballa per projectes i com utilitzar l'art, però si durant el curs hi ha dubtes sobre com encaminar un tema per a que faci referencia a l'art, per exemple, els especialistes en art ajuden.

Quant als programes Tàndem i Magnet, hem pensat una proposta de millora que creiem facilitaria molt el treball a l'escola un cop acabat el període de partenariat. La institució que acompanya en el procés hauria de veure el currículum escolar i fixant-se en els continguts i competències hauria de fer un document recopilatori d'artistes que treballen aquests temes per a que els mestres tinguessin aquesta guia com a referència per a treballar cada contingut o tema a través dels autors indicats. És clar que sempre podrien demanar ajuda al museu, com fan actualment, trobar nous artistes ells mateixos, etc. i fins i tot aquesta guia s'hauria d'anar actualitzant cada X anys per a no treballar sempre amb els mateixos materials i processos, però el fet de tenir una llista d'artistes amb els seus temes relacionats facilitaria molt la tasca dels professors, sobretot dels nous que encara no estan acostumats a treballar així i no han sigut formats per les institucions (ja que a les escoles públiques hi ha bastant moviment de treballadors i la formació dura només tres anys). Per ara les escoles encara no estan preparades per crear tots els projectes a partir de les idees dels alumnes i el que fan és anar utilitzant els projectes que han vist que han funcionat altres anys; això està bé però creiem que la nostra proposta facilitaria també poder crear projectes nous.

6. WEBGRAFIA

http://escolestandem.cat/el-projecte

http://www.macba.cat/es/programas-colaboracion

http://www.fbofill.cat/magnet-aliances-lexit-educatiu

[enscalensalvavides]

Ara o de fa temps, saps

Torna al teu clos

Ara saps que la mort no és morir-te sinó que mori algú estimat. La teva mort no et convida al tètric espectacle: te’n fa protagonista, i deu ser trist. Però més trist és veure l’agonia lenta d’algú que estimes, com el cos tan conegut es degrada i malmet fins a tornar-se un feix d’ossos i pell que ni se serva, però encara estima, i parla de guarir-se amb l’esperança de qui mai no ha perdut la fe en els altres.

Clames llavors als déus i contra els déus inútilment, que els déus mai no responen i el seu callar és un mirall opac.

Torna, doncs, al teu clos i fes-t’hi fort amb una opció de vida, ara que saps que morir-te no és la mort, i emplena d’amor el buit de l’estimada morta.

-Miquel Martí i Pol

[teoriapoliticauab]

The world is yours - L’autorealització vàcua

Quin és el valor fonamental que guia les societats europees, occidentals o desenvolupades? Podem afirmar amb molta seguretat que es tracta de l’individu; la majoria de persones viuen per a elles mateixes. Aquesta realitat pot semblar lògica ja que sense un punt d’egoisme ben entès, de preocupació i conservació d’un mateix, no es pot sobreviure ni gaudir d’una bona salut mental i física. Malgrat això, l’individualisme present en les mencionades societats ha anat molt més enllà del que es podria considerar bo o sa. La causa d’això són els valors que l’envolten, producte del món postcapitalista en el que vivim. No es tracta d’atacar aquests valors a la manera dels neocons, els liberals conservadors o els pensaments de dreta o nova dreta, sinó des d’una perspectiva d’esquerres i anticapitalista, inclús humanista.

Al llibre “La por a la llibertat” Erich Fromm parla de com una vegada superada l’autoritat dels pares o la família, el punt on s’és “lliure de” (llibertat negativa, no coacció), es produeix un gran sentiment de desesperació per la pèrdua de seguretat que això representa. En aquest punt, les persones hauríem de fer ús de la nostra llibertat positiva (llibertat per) per omplir aquest buit, però molt sovint el forat es completa sotmetent-nos a una nova autoritat que ens proporcionarà la certesa necessària per poder viure sense ansietat.

No cal que ens preocupem ni que ens esforcem en com pensar o actuar si un sistema, del tipus que sigui, ens diu cada moment com fer-ho. Encara més rellevant és el fet que aquests pensaments siguin tractats com a propis de manera inconscient, donant pas a la conformitat i al seu infame antònim, inconformitat. La descripció tan acurada de la situació actual que fa Fromm en aquesta obra i també en “Tenir o ser?” preocupa pels anys que fa que van ser escrites, sobretot la primera, il·lustrant com l’individu modern o postmodern porta atrapat en les trampes del sistema des de fa dècades.

En aquest segon llibre Fromm descriu la societat que coneixem perfectament, basada en el consum material derivat de la promesa de progrés infinit lligat a una felicitat també infinita. Si això ja es descrivia com a farsa en aquesta obra de l’any 1976, avui en dia s’ha confirmat rotundament. La crisi ecològica i de recursos n’és una evidència, malgrat la qual la majoria d’individus (sobretot rics) del planeta continuen vivint com si fossin déus sobre la terra, consolidant un model econòmic basat en satisfer-se a si mateixos i no a les necessitats reals de la humanitat. Per molt trillat que soni, les persones no són el que tenen ni el que fan, són el que són. Éssers, no egos.

Arribats a aquest punt, introduïm la tercera referència: el llibre “Espectros de la movida”. En aquesta obra és fa una àmplia crítica de la cultura dels anys 80 a Espanya (l’americana, importada internacionalment) concentrant-se  en el seu màxim exponent, el fenomen de la movida madrileña. El descriu com a un moviment falsament antisistema i underground finançat per les elits de l’Espanya de la transició i com a renovació del capitalisme. Com una gran mentida, un petit espai on poder ser “moderns” sense molestar gaire l’statu quo. Pot semblar un fet llunyà en el temps, però el cert és que els fantasmes de la movida continuen gaudint de molt bona salut.

Vivim des de fa uns anys en un permanent revival dels anys 80. Des de sèries com Stranger Things, música com la dels últims treballs de  Dua Lipa o The Weekend o remakes i seqüeles de pel·lícules com Ghostbusters o Jurassic Park. Més enllà de la sequera creativa de Hollywood i la indústria cultural americana, s’està glorificant una època en la que es van aposentar les bases del capitalisme neoliberal i on hi ha molts elements a criticar. El que més m’interessa és el de l’autorrealització que ofereix el postcapitalisme. En un món on preval l’hedonisme, l’egotisme, l’egocentrisme i el narcisisme, l’individu realitzat a si mateix és certament megalòman. Agafem grans noms d’èxit que se’ns ofereixen com a exemple, ficticis i reals: Scarface, el narcotraficant de pel·lícula fet a si mateix provinent dels baixos fons; els mafiosos de la sèrie Peaky Blinders o l’artista C. Tangana. Aquests personatges, que primer apareixen revestits de certs valors com l’honor, la lleialtat o l’amor a la família, realment ho cobdicien absolutament tot i no s’aturen per res ni per ningú per aconseguir-ho. El món és seu i ningú els aturarà. El fet és que fan pensar a la resta de persones que no estan en la seva posició, que no faran mai prou per ser-hi i que han d’adoptar la personalitat dels seus ídols per acostar-s’hi, creant una espiral d’individualisme i egoisme. Aquesta autorealització és enganyosa ja que està buida de contingut. Quan per fi ho tens tot, no tens res, perquè el més important resulta ser el que no pots posseir. La coneguda reflexió sempre arriba després que persones o personatges atenyin tot el creien necessitar per ser feliços i, gairebé sempre, entrin en un bucle autodestructiu provocat, entre d’altres, per la violència i el consum de drogues que protagonitzen les seves carreres meteòriques fins a arribar a un cim, borrós però. Les seves vides sempre es caracteritzen més per la por a la mort, que per l’amor a la vida, perquè morir significa perdre tot el que tenen, possessions materials que no els acompanyaran ni significaran res quan ells no hi siguin. Tampoc significaven gaire quan estaven vius.

Aconseguir sentir-se segur amb idees d’èxit material i fama funciona relativament bé durant un temps; el que es pugui aguantar satisfent les elits econòmiques i polítiques i ignorant la pròpia autenticitat i congruència (ja ho diu la Rosalía: es mal amante la fama [...] y como ella viene, se te va). Bàsicament, el que duri la moda i el que hom tardi a  adaptant-s’hi. El capitalisme ho ha posat molt fàcil per sotmetre’s a una nova autoritat, la del consum i l’estètica, i per seguir alienant a les persones fent-les creure que la política no serveix per a res o, fins i tot, que literalment pensar o qüestionar-se certes coses és una pèrdua de temps i, a més, il·legítim. Cal trobar un verdader alliberament, tot i la inseguretat i l’ansietat que això ens pugui portar. Les persones, més enllà d’aspirar a ser modernes estrelles fabricades en despatxos d’executius (per molt que les venguin com autèntics genis creatius), hem d’aspirar a SER.

  Gerard Homs

Referències:

Fromm, E., 1941. The fear of freedom. Nova York: Farrar & Rinehart.

Fromm, E., 1976. To have or to be?. New York: Harper and Row.

Lenore, V., 2019. Espectros de la movida. Madrid: Akal.

[mobydickxix-blog]

Context històric: La primera literatura dels Estats Units sorgeix a les colònies durant el s XVll com a imitació de la literatura anglesa. Es conreen obres religioses inspirades en la poesia dels autors metafísics i marcades pel caràcter purità dels colonitzadors que provenien d’Europa. Els trets característics dels “homes civilitzats” i que van influir en literatura van ser: la confiança en Déu, l’exaltació del treball com a virtut, la defensa de la comunitat i els seus valors, el rebuig als pagans (es va marginar tota la població negra i índia) i la visió pragmàtica de la realitat, a banda de considerar la natura com un món hostil. A partir del segle XVlll l’entorn natural comença a ser una font d’inspiració ja que la conquesta de l’oest fa que la natura es converteixi en un símbol de llibertat. També apareix la temàtica social on es parla dels conflictes entre indis i colons. El dia 4 de juliol de 1776 es proclama la Declaració d’ Independència dels Estats Units. Això fa que la societat americana aconsegueixi molta més llibertat i que, per tant, el pensament canvii juntament amb la forma d’escriure dels autors. Aquests es comencen a basar en els drets naturals de l’individu per expressar la seva situació desafavorida davant del domini del govern anglès, ja que hi ha molta diferència social i cultural entre els estats del nord i els del sud. Als primers predominava un estil de vida urbà amb universitats importants i una creixent indústria. Els del sud, en canvi, eren estats rurals en els quals les poques famílies aristocràtiques que hi vivien explotaven els esclaus negres a les seves plantacions de tabac i arròs. A part de la Declaració d’Independència, també es va redactar una Declaració dels Sentiments el 1848 a la convenció de Sèneca Falls, on la dona denunciava les restriccions que patia per part de l’home, sobretot polítiques. L’escrit era quasi idèntic, el que canviava era que canviaven la paraula “rei” per la paraula “home”.  Aquest text està considerat el fundador del moviment feminista.

[suturesdigitals]

sobre_llops_baozis_bellesa.may

Quan vaig tornar de teràpia vaig descobrir que la pianista Hélène Grimaud viu amb llops. Diu que és més un projecte de conservació que no pas un “hobby excèntric”. Em pregunto qui s’aixeca un matí i decideix llançar llonzes de porc a una manada de depredadors. L’Hélène, per això, és una dona espectacular. Jo no.

Fa quatre setmanes els meus llops van tornar. Tornar, qui diu tornar, diu passar de viure al jardí a asseure’s amb mi al menjador, a menjar-se’m les verdures del congelador, a embrutar-me els llençols. He de dir que la seva vinguda va ser molt poc apropiada. Havia d’escriure articles i assajos. Tenia unes eleccions, múltiples plans amb amics, un concert dels Viagra Boys i la setmana de Kore-eda al cinema, però els meus llops em van lligar de cames i braços sota l’edredó. Em van llepar el front i m’hi van fer migranyes. Quan se m’espassaven (God bless Paracetamol, si Paracetamol no és Déu), els llops em doblegaven l’estómac en un intent cruel d’origami carnal. Amb tot això vull dir que no existia el descans. I, malgrat, vaig aprendre a viure-hi. Com l’Hélène, als llops o a l’ansietat hom s’hi acostuma. Fer-ho requereix una mesura mínima de valor. No hi ha valor que valgui, dic. Per parlar dels llops només serveix fer-ho en clau de familiaritat. El tercer dia que el cor et va a mil per hora encara que escoltis Guided Meditation l’ansietat ja no és una estranya. T’espanta, i en tems les dents, i saps que figura el poder absolut sobre tu, però per por o claudicació l’alimentes de totes maneres.

Un dia, però, els llops tornen a marxar al jardí. I a tu et preocupen altres coses.

Intento parlar de la bellesa sovint. No parlo de les primeres matèries que la conformen; vull dir, dels recursos (o atributs) que les persones extraiem de la naturalesa o l’artifici i que, per una sèrie de transformacions socioculturals esdevenen productes intermedis o de consumició. Quan parlo de la bellesa no parlo de la bellesa. Parlo de les cuixes i els plecs. Dels estira i arronsa de les pells de les dones. De les arrugues vora els llavis, o els pèls incrustats o els pèls fins o els pèls arrissats. Parlo del mal que em fa i de quant la desitjo.

Ahir vaig anar a comprar amb una amiga. Jo necessitava un mirall. Per res convé esmentar que vaig comprar de tot menys un mirall. Com qui protagonitza una sitcom, la meva amiga i jo vam anar a l’emprovador a ballar. Quan dic que sóc un subjecte actiu i un objecte resistent em refereixo precisament a això. Mai deixaré de ballar quan en tingui la ocasió.

Mentre ballàvem, la meva amiga va fer un comentari sobre el meu cos. Els comentaris dirigits als cossos mai es queden al recipient. Mai omplen els porus, sempre reboten. M’explico: quan ella em va dir el que em va dir, després d’assumir-ho i negar-ho amb cortesia, vaig deixar que les paraules retornessin a ella, una a una, només perquè les afilés després amb les que es referirien al seu cos demà. O demà passat. O l’any que ve. Els comentaris dirigits als cossos no s’acaben mai. Quan a quart de primària et diuen girafa, pal, grassa, pudenta, baixa, curta; aquestes paraules no deixen mai d’existir fora de tu. Creen un film finíssim sobre la pell que en conté totes les lletres. I així morim: impermeables.

Quan les persones, especialment les dones, les meves amigues, fan comentaris negatius sobre el seu propi cos sempre salto a la defensiva. Dic que no, que en absolut, que què dius. I no menteixo. Aquesta amiga que menciono té una bellesa molt particular. (Té una bellesa: és convenient, aquí, el verb tenir? Quin, sinó, acompanya la bellesa? Presentar? Ser?). Té una cara d’aquestes que ara freqüenten les revistes de convertingculture o i+D; coses així que pretenen subvertir la lletjor convencional (subvertir, per cert, sota premisses del Kapital, significa explotar). L’antítesi total de la bellesa clàssica. I és bella, tan bella, en conseqüència. Li dic moltes vegades. També li dic que té un cos molt bonic. Un cos de dona que potser jo voldria tenir. Uns pits i un cul rodons. Una viola vers el meu caixó flamenc. O potser no, però li dic igualment. Jo pesava 65kg, em va dir un dia (fent referència al període anterior al calvari púber), després aquestes coses em van aparèixer als laterals. I la panxa, la panxa se’m va inflar. És normal, em va dir, però molesta de totes maneres. I es va agafar la pell fent una cara de disgust i després de consentiment. Tot va ser dolorosament tàcit i passiu.

Tornant de les botigues amb emprovadors, vam aturar-nos al mercat on venen dumplings (jiaozi) i buns (baozi). Ella va demanar-se’n set perquè tenia gana. Jo cinc tot i que la meva gana em deia set. Set. SEEETTTTTTT. Vuit. Nou. Tres-cents buns! Després de fer la primera mossegada al bao de red bean paste, una veu molt fluixeta al meu cap em va dir: això és molt dolç, deu portar molt de sucre. La vaig intentar apagar menjant un dumpling, però va tornar a suggerir-me que el sèsam és molt calòric. El mateix vespre vaig córrer vuit quilòmetres. Per alarmant que soni, no tinc cap problema amb l’alimentació, ni amb el meu físic, ni experimento, per sort, una dismòrfia gaire freqüent. Però la meva aparença m’importa. Critico tot el que m’ha conduït fins aquí. Però m’importa no obstant. Mentir només serviria per desbravar la veritat. I la veritat és un lleó.

L’últim vídeo-essay de ContraPoints parla d’això mateix que esmento. Penso que el deure de criticar el sistema vessa fervent dins meu, però en silenci i de manera inconscient desitjo pertànyer-hi amb tot el meu cor. Diu, la Natalie: Society may frown upon us 6 ft trannys, but I know if I’m dressed well and my makeup is snatched, I can easily abide any comment, any stare. Això sí, la relatabilitat del vídeo és ajustada precisament perquè les nostres situacions són dràsticament diferents. Jo sostinc el privilegi de ser una dona cis; per això, mai existiré en la complexitat i l’ostracisme que existeix la Natalie. Per mi l’enteniment de ser bella és molt diferent del seu. La meva bellesa no és una arma de supervivència, però la d’una dona trans gairebé sempre sí (en aquest sentit, faig referència a una bellesa cenyida a la feminitat –errònia sens dubte; per una dona trans quanta més similitud a la imposició femenina més garantia d’existència). Tot i les diferències, m’agrada com la Natalie es refereix a la bellesa com a acte d’oposició i virtut.

És cert que sovint és un refugi. A vegades el meu cos ha estat l’únic que s’ha mantingut erecte entre les runes (quan dic cos dic talla, dic forma, dic pes, dic altura; dic veritat i bellesa). O a vegades tot el contrari: el meu cos ho ha tirat tot a terra. Les cuixes massa grosses, els bessons massa prims, les costelles massa sortides, la grassa als llocs equivocats.

Això de la Natalie: “I’m not gona judge another woman for the way she copes with a society that pressures women to be beautiful, while simultaneously belittling them for caring about it”. Tinc vint-i-un anys i cremes coreanes a la tauleta. Sovint em faig la ratlla als ulls. Corro molt perquè m’agrada més el meu cos quan corro. Em miro el cos. Les meves amigues es miren el cos. Em miro la cara, l’observació causal la converteixo en escrutini; les meves amigues es miren la cara, ens mirem el cos i ens mirem la cara. Vivim sota un poliedre de comparació continuada i elaborada. Si ens importa la bellesa se’ns critica. Si no hi pensem se’ns jutja. I així successivament fins que ens detestem totes i l’únic que ens permet seguir surant és l’esperança de pensar que demà ens diran una cosa agradable que se situarà ben a prop de la dermis, fargant un film primíssim, sense penetrar-nos però sense abandonar-nos.

Estem al llimbs. El lloc on les ànimes de la teologia catòlica tradicional van a morir mentre esperen la redempció del gènere humà. Nosaltres també esperem la nostra. Esperem (mentre implorem el favor de les divinitats) que vingui una massa mare de color xiclet i ens digui: “Tu, filla meva. Tu ets bella. Tu pots passar”.

You are beautiful. Pepper spray a cop