#parla amb el Professor | Explore Tumblr Posts and Blogs

afnanee · 4 years

Text

STM FENT PERIODISME

Sóm un grup de periodistes que estem investigant els fets succeïts en el Col·legi Sant Miquel Dels Sants. Som en Marc, en Zaid, l’Esther i l’Afnane.

ELS GRAFITIS ANÒNIMS DEL COL·LEGI SANT MIQUEL DELS SANTS

Ahir mateix al nostre col·legi, igual que l’any passat, s’han repetit els grafits al nostre mur que dona a l’exterior des del pati. Se segueixen buscant als culpables d’aquest delicte. Ningú sap qui ha estat però s'estan posant càmeres de seguretat per veure al culpable i també s’està entrevistant a l’alumnat per saber si tenen alguna cosa a veure o saben qui és el culpable, si el culpable es d’aquesta escola serà expulsat immediatament.

PRÒXIMAMENT OBRES AL COL·LEGI SANT MIQUEL DELS SANTS

Dia 22 de març es començaran a fer obres, no està clar com ho faran però algunes fonts de confiança ens han dit que serà un altre pis on hi afegiran més cursos ja que no n’hi ha prou amb els pisos que hi ha actualment. Els alumnes no volen tenir dos cursos en un mateix pis així que li han dit al director de l’escola i han proposat fer un altre pis. El director ha acceptat i d’aquí poques setmanes els alumnes del col·legi tindran un nou pis gràcies a la seva petició

TANQUEN L’ESCOLA SANT MIQUEL DELS SANTS A VIC

Hi ha hagut molts problemes a l’Escola Sant Miquel Dels Sants i el director decideix tancar l’escola permanentment ja que a part dels problemes hi ha massa alumnes que no que van a la classe i per les mesures del covid no es poden posar més de 25 alumnes per classe. Si el director decideix fer una altre planta potser l’escola tornarà a obrir.

IMPRIMEIX DES DEL PORTÀTIL !!

Nou invent d’Acer, empresa d’ordinadors portàtils, amb el qual es pot imprimir sense necessitat de connectar l’ordinador a cap lloc. Pots imprimir des de qualsevol lloc i sense tenir accés a wifi o a dades. Tindrà un valor molt econòmic per que només valdrà 400 euros però amb accessoris inclosos. A què esperes? Recorda: imprimir és fàcil!

Compra en linia o pots anar a la botiga Acer

PRIMER DIA D’UNA ESTUDIANT QUE NO PARLA CATALÀ

MY FIRST DAY AT SCHOOL

My first at school was one of the most memorable day of my life.Well,the first day 0f school is a special day for everyone who has gone to school.School is like our second home and schooling experience is a significant life experience.

My first day at school is something I am not going to forget.That day was Monday 1st March,2021 which I was admitted to SANT MIQUEL DELS SANTS to study there.On that day

my mother woke me up early in the morning so that I will not be late for school.I took my bath and breakfast and then get ready for school.My first day at school was an excited moment for me but was a little bit nervous because I was going to meet new people and start to make new friends with new students.I thought my parent would follow me to school since it was my first time but they told me they were also going to work so I have to come on my own.I was not the only person going to school, I was with my younger sister.We were both admitted to the school.Since our parents was not able to come with us to the school, we decided to come on our own.From our house to the school is about 64.5km away .we walked and walked till we got to the school.

We both entered the school and we were told to wait a little because our various teacher would come and pick us to our class.In a few minutes our teachers came and pick us to our various classroom.He first shown me the various places of the school before moving to my classroom.When we got to the class,he introduce me infront of the whole students in the class and then gave me a place to sit.I was so scared because I have not been in class with both boys and girls before.I used to attend only single sex school(Girls School) so it made me terrified.Still now I have not get that courage to accost them.On that day when it was around 10.30 all the students moved out to the playing field.when I went there,I saw a lot of students playing on the field.when it was 11.00 they all moved back to their classrooms to study.

At first I was so nervous but now I feel a little bit okay because I now have someone to talk to. I really love the school.I love how they do their things. The teachers try their maximum best to make the students understand whatever they are teaching.I am proud to be a student of SANT MIQUEL DELS SANTS.

THANK YOU.

DESCUIDA’T D’ESCRIURE !!

Se’t cansa la mà quan escrius? Estàs fart d’escriure ? Doncs aquest nou prototip d’invent ideat per uns estudiants de batxillerat, escriurà tot el que senti sense que tu hagis. Només activa’l i el paper apuntarà tot el que senti. I recorda escriure sense mans és més fàcil

Compra’l a l'Abacus per 10 euros cada cent papers. Un preu molt econòmic

LA VIDA D’UN ESTUDIANT D’ESO

Hola, com ja saps, avui et farem una entrevista. Hi aquesta noia especial es la Abril Paya. Aquesta entrevista sera un entrevista informativa, i et farem unes 12 preguntes

Perquè has decidit venir a l’escola Sant Miquel Dels Sants?

Crec que és una molt bona oportunitat per fer més amics i també per buscar una bona carrera i per tenir un bon futur.

Creus que seguirás al batxillerat?

Si, la veritat que si.

De que vols treballar de gran?

Encara no ho tinc ben clar però segurament alguna cose de llengües o algu aixi.

Quina carrera vols estudiar?

Ancare no ho tinc clar.

Què és el que t'agrada més de l'escola?

El que m’agrada més de l’escola es que alguns profes com expliquen i com ensenyen ja que crec que ho fan molt bé.

Si tinguesis la oportunitat de canviar d'escola ho faries?

No, perquè aquesta ja m'està bé.

Què és el que t'agrada menys de l'escola?

El que m'agrada menys de la escola es que, ve per mi hi han moltes hores a vegades hi canse un mica.

Quin és el teu mestre preferit i el que menys?

Tots m'agraden per igual

Quin batxillerat tens pensat fer?

Encara no ho tinc del tot clar però com he dit abans m’agradaria fer el de llengües

Què opines dels mestres en general?

Crec que alguns ensenyen millor que els altres pero en general tots bé

Quina és la teva assignatura preferida?

Català

Quina és la teva assignatura que t'agrada menys?

Mates

CRÒNICA

Tema: Confinament escolar

Va ser el 13 de març quan ens van confinar. Me'n recordo del dia anterior, havien anunciat per les notícies el confinament complet durant 15 dies. Tot el col·legi estava molt content, ja que s’havia acabat l’aixecar-se d’hora cada dia per anar al col·legi. Peró la felicitat es va esvair ràpid, ja que els professors ens havien enviat molts correus amb deures, exàmens, classes virtuals, etc. Encara que ens haguessin ficat tants deures, encara teniem molt temps per fer altres activitats tot i no poder sortir de casa. Després de la primera setmana jo ja estava fart dels deures i volia tornar al col·legi per tornar a veure a gent, però aleshores van decidir d’’ampliar el confinament i ens van dir que potser no tornariem al col·legi fins al curs que ve. Quan van anunciar això no sabia si estava trist o feliç. Després d’això van anar passant les setmanes i els mesos, sense que es pogués sortir de casa, fins que va arribar l’any nou, i em sentia com si no haver sortit de casa en tant temps fos normal. Al cap d’un temps ja ens van deixar sortir i aquí ja es va acabar per fi el confinament complet, tot i que encara estem confinats, però com a mínim es pot anar al col·legi i sortir de casa.

ACUDIT PELS NENS!

FOTOREPORTATGE

El mes de Març en el 2020 va arribar un confinament total on van tancar tot incloent els bars i restaurants la gent no podia treballar i estaven descontrolats ja que aquell era el seu únic treball ja no sortia ningú al carrer tot estava buit per culpa del Covid-19 les taules dels bars estaven buides i solitàries sense gent que hi pugui anar a passar una estona el virus ha fet un canvi en la vida dels treballadors que mai oblidaran

UNA MICA DE DIVERSIÓ

REPORTATGE

Perquè se'ns posen els pèls de punta?

Una reacció al fred que forma part de la termoregulació és la pell de gallina, que busca mantenir la calor. "Al posar-se el pèl en punta, es distribueixen els corrents d'aire d'una forma més eficient i mantenen més la calor"

Els pèls de punta són "una reacció que es produeix per l'activació de les cèl·lules del fol·licle pilós i una contracció muscular que fa que els pèls s’aixequin. Quan tenim fred el cervell envia el senyal nerviosa i això fa que s'aixequi"

És la coneguda com piloerecció gràcies a el múscul erector de els cabells. El sistema nerviós és qui activa aquesta reacció.

Brownie de xocolata i nous

Ingredients

150 g de xocolata de cobertura

100 g de nous

225 g de sucre en pols

125 g de mantega

3 ous

120 g de farina

30 g de cacau en pols

1 culleradeta de llevat

1 beina de vainilla

Preparació

1- Bateu els ous i el sucre amb les varetes elèctriques fins que quedin escumosos i doblin el seu volum.

2- Foneu al microones la xocolata amb la mantega i barregeu-ho bé fins que quedi homogeni. Afegiu aquesta mescla als ous batuts.

3- Incorporeu-hi la farina, el llevat i el cacau tamisats.

4- Obriu la beina de vainilla, traieu-ne les llavors i afegiu-ho a la mescla.

5- Finalment, incorporeu-hi les nous una mica picades.

6- Aboqueu-ho dins el motlle untat amb mantega i coeu-ho 15 min a 180 ºC i, sobretot, no el Deixeu més temps.

7- Opcional: feu les dues capes com s’ha explicat abans, amb la crema de xocolata entremig.

CARTES AL DIRECTOR

DIVIDIR LES CLASSES A LES HORES DE PATI

M’agradaria informar que no veig clar lo de separar els grups bombolles a l’hora del pati ja que quan entrem o quan sortim de l’escola ens trobem igualment amb altres classes inclòs amb els de 1r d’eso. Per un altra banda crec que ja estem mínimament protegits amb la mascareta i podem mantenir la distància de seguretat. Pensem que que ens haurien de deixar ajuntar-nos amb altres classes.

AFNANE LATOUCHI

VIC

PROHIBICIÓ DELS LAVABOS

M'agradaria explicar per què em sembla que la prohibició dels lavabos seria una mala idea. Primer de tot volia explicar que segons la meva opinió crec que castigar a tots els estudiants del pis del mig perquè una/es persones de 1r o 2n hagin embussat els lavabos no és just. Per una altra banda crec que s’haurien de trobar als culpables d'haver embussat els lavabos, però ja sabem que és difícil.

La meva opinió és que s'hauria d’evitar tancar els lavabos, ja que hi ha altres solucions.

MARC CONILL

VIC

NO FER EXCURSIONS

Jo vull informar que crec que les excursions s’haurien de fer ja que anirem amb grups bombolles i amb mascareta , també hem anat a la piscina amb autobús que seria el mateix que una excursió. Potser el local al que volem visitar no deixa anar a tantes persones de cop, podem fer diferents petits grups i anar-hi tots.

AFNANE LAATOUCI

Vic

PODER ESCOLTAR MÚSICA A LES CLASSES

M'agradaria poder escoltar música a les classes mentre estem fent servir els ordinadors però quan els professors ens expliquen alguna cosa escoltar-los

i després poder escoltar música.

ZAID BENALI

VIC

RESSENYA D’UN LLIBRE:

recomano aquest llibre perquè t’ensenya valors i a ser millor persona

Sinopsi: L'August neix amb una deformació a la cara i s'ha de fer moltes operacions, cosa que fa que no pugui anar a l’escola fins que arriba als deu anys i decideix començar cinquè a una escola que es diu Beecher. A l’August li costa molt fer amics ja que és diferent pero al final ho aconsegueix.

https://www.amazon.es/Wonder-lecci%C3%B3n-August-NUBE-TINTA/dp/841559402X

RECOMANACIÓ D’UNA PELI

PADRE NO HAY MÁS QUE UNO

Recomano aquesta pel·lícula ja que tracta de comèdia i és bastant divertida tant per joves que per adults

sinopsis

tracta d’una família de 6 nens . La mare dels nens té un nou fill l la família no està gaire contenta amb la notícia ja que creuen que són masses germans.La mare ha de descensar i s’en va de viatge , el pare ha de cuidar dels fills i passen molts problemes que el pare intenta amagar a la mare perquè no es preocupi

http://www.sensacine.com/peliculas/pelicula-277068/

CRÒNICA XERRADA PERIODISME

Ahir dia 15 de març vam fer una videotrucada amb 3 periodistes professionals experts en el periodisme. Es deien . Primer l’Anna Matas ens va presentar els periodistes pero llavors ells tres es van presentar. Després d’uns 15-20 minuts vam iniciar la ronda de preguntes. Estavem a la trucada amb la classe del D i cada classe feia una pregunta per persona, i que en total eren unes vam preguntar tant en l'àmbit general del periodisme com el personal ens van respondre amb molta amabilitat, però desgraciadament no ens va donar prou temps per acabar de fer totes les preguntes i només en vam fer 5 o 6 entre les dues classes al final es va fer una mica pesat ja que era amb videotrucada pero va ser bastant interessant.

THE THREE TYPES OF PEOPLE

A teacher shows three toy to a students and ask the students find out the difference.All the three toys are seemed to be identical in shape,size and material.After keen observation,the students observes holes in the toys.First toy has holes in the ears,second toy have holes in the ears and mouth and the third toy has only one hole in one ear.

Then with the help of a needle, the students put the needle in the first toy,the needle comes out of ear.In the second toy when the needle was put in the ear the needle comes out from the mouth and the third toy,when the needle was put in ,the needle did not come out.

First toy represent those people around you who give you the impression that they are listening to you but they are pretending to do so.After listening,as the needle comes out from the ear,the things you said to them by counting on them are gone.

The second toy represent those people who listens to you and give an impression that they care for you. But as in toy the needle comes out from the mouth.These people will use your words you tell them against you by telling it to others and bringing out the confidential issue for their own purpose.

The third toy, the needle did not comes out from it.These people will keep the trust you have in them.They are the ones who you can count on.

MORAL LESSON: Always stay in a company of people who are loyal and trustworthy. People who listen to what you tell them,are not always the ones you can count on when you need them the most.

1 note · View note

maricarmen58-blog1 · 4 years

Text

ACTIVITAT FINAL

Títol de l'activitat: STRANGE THINGS IN THE TECHNOLOGY CLASSROOM

Nivell / etapa educativa: 1r de la ESO

Explicació de l'activitat: És un Breakoutedu online, pensat per fer a l’aula de tecnologia amb els alumnes de primer d’ESO.

La idea principal és què serveixi d’introducció a l’apartat que parla sobre les eines a l’aula de tecnologia però al mateix temps donar l’oportunitat de conèixer una mica més el centre on han vingut per primer cop.

Narrativa: Uns professors al entrar a l’aula de tecnologia veuen horroritzats que han desaparegut totes les eines, per recuperar-les necessiten de l’ajut de tots els alumnes.

Si accepten el repte hauran de superar 4 reptes en un temps de 30:00 minuts.

Temps de l'activitat: 30:00 minuts.

Grups / alumnat que participa: grups de 3 o 4 alumnes de primer d’ESO

Descripció (millor amb fotos) de les proves:

Per mirar els Reptes en PDF i després podeu anar al Breakoutedu STRANGE THINGS IN THE TECHNOLOGY CLASSROOM per veure’l com funciona.

Decoració, música ...:

El vídeo de introducció esta fet amb el programa MovieMaquer, la veu la he distorsionat amb el programa Audacity i la música és una peça de Maurice Jarre.

Altres qüestions d'importància:

El Breakoutedu està pensat per fer-ho amb l’ordinador. La idea és fer-ho de l’aula amb grup.

Tinc previst que conforme vagin assolint els reptes, si volen, posin les respostes en una pissarra virtual perquè el que el grup que no pugui resoldre pugui consultar, així arribin tots junts al final.

1 note · View note

objecteiespai · 2 years

Text

youtube

Caminar, el secret dels creadors

Actors, escriptors i cineastes expliquen per què passejar és vital durant el procés de creació

Si per casualitat us creueu amb un artista que camina en solitari, penseu-vos-ho dues vegades abans d'estroncar-li el passeig. Potser és un actor que s'està aprenent un paper important, o un escriptor que ordena les idees per a una nova història, o un cineasta muntant la pròxima pel·lícula al cap. Caminar és, sobretot per als artistes, molt més que simple exercici físic: el moviment propicia la inspiració, i per això són molts els que necessiten transitar pels llocs per fer avançar així els seus processos de creació…

Les virtuts dels passeigs es coneixen des de fa segles. No és banal que per parlar d'alguna cosa remota diguem que és més vella que l'anar a peu: a l'antiga Grècia els peripatètics ja feien classe caminant, una tendència que en el camp filosòfic ha anat sumant adeptes. Nietzsche era partidari d'estirar les cames perquè no creia en cap pensament “que no hagi sorgit a l'aire lliure, en moviment”, i Kant passejava cada dia, independentment del temps, perquè estava convençut que era la millor manera de deixar fluir les idees. Però l'afició per passejar no és cosa només de filòsofs. Artistes dels àmbits culturals més diversos confessen que aquesta pràctica és imprescindible si volen que la seva obra arribi a bon port. Ara que amb les restriccions del coronavirus una de les poques activitats encara permeses és caminar, parlem amb creadors perquè ens expliquin què té un bon passeig perquè els aporti tant. …

Neus Ballús. Quan veu com un projecte se li estanca, utilitza els passejos com a desllorigador. “Incorporar pràctiques de moviment és imprescindible, es genera un desbloqueig de manera automàtica”, assenyala la directora de La plaga (2013) i El viatge de la Marta (2019). …

L'escriptor suís Robert Walser (1878-1956) ho explica amb destresa al llibre La passejada (Flâneur, 2017), un elogi a l'art de caminar …

Al llibre Caminar (Angle, 2017), Henry David Thoreau (1817-1862) ho reivindica i insisteix en la importància de transitar per un entorn salvatge. “Ell deia que no has de saber on vas. Es posava a caminar pel bosc i sortia del camí. Entenia el fet de caminar com una acció profunda, en què l'home entra al seu estat natural i s'integra en la natura. Aleshores és quan comences a estar bé amb tu mateix”, explica l'escriptora Marina Espasa, que es va encarregar del pròleg del mencionat llibre de Thoreau…

Si un s'ho proposa, caminar pot ser un acte revolucionari, tal com explica exhaustivament l'escriptora californiana Rebecca Solnit aWanderlust (Capitán Swing, 2015). ..

Escriure i caminar són accions germanes per a molts creadors. “En el fet de caminar es dona d'una manera regalada el trasllat d'alguna cosa que decideixis transportar i alhora l'ordenació sintàctica de tot allò que et vingui de pas; i això en tota mena d'entorns: urbans, industrials o rurals. Sigui el que sigui, tot troba un ordre i un ritme”, explica l'escriptor i artista Perejaume. El 2010 va sortir del MNAC amb una marededéu del segle XIII i va passejar-la per diversos racons de Catalunya. L'excursió es va convertir en el llibre Treure una marededéu a ballar (Galàxia Gutenberg, 2018). …

Sis llibres per passejar amb el cos i la ment

‘Sobre l'art de perdre’s’ de Rebecca Solnit (Angle)

A Wanderlust Rebecca Solnit ja va expressar la seva fascinació per l'acte de caminar, i ara fa un pas més per reivindicar l'art de perdre’s. L'escriptora californiana convida el lector a vagarejar en cos i esperit a través d'un assaig íntim en què parla de la importància vital de moure’s, encara que a vegades no se sàpiga cap a quin destí.

'Andar. Una filosofía’ de Frédéric Gros (Taurus)

El professor de filosofia francès Frédéric Gros està convençut que, per pensar, cal fer anar els peus. En aquest llibre n'exposa els motius deixant-se endur pels exemples que li dona la història. De Nietzsche a Kant passant per Rimbaud, l'autor relata com cada filòsof es va fer el seu mètode particular de passeigs per alimentar les pròpies reflexions.

'Caminar’ d'Henry David Thoreau (Angle)

Durant les seves xerrades davant del públic, Thoreau insistia en la importància de caminar per connectar amb la natura. Aquest text, considerat un dels més bonics de l'escriptor, neix d'aquelles conferències i és una crida a passejar pels boscos i perdre’s-hi. Segons Thoreau, és l'única manera de trobar-se a un mateix.

'La passejada’ de Robert Walser (Flanêur)

Viure sense passejar era impensable per a Robert Walser. Tot el que li aportava el fet de caminar queda recollit en aquest llibre, que està escrit de la mateixa manera com ell transitava. Amb una prosa a estones digressiva, espontània i juganera, Walser revela que passejar, si es fa bé, és una manera d'abraçar la llibertat.

'Del caminar sobre el hielo’ de Werner Herzog (Gallo Nero)

El 1974 el cineasta Werner Herzog va emprendre una llarga caminada des de Munic amb París com a destí. Estava convençut que, amb aquesta acció, aconseguiria mantenir en vida la seva amiga Lotte Eisner, que estava greument malalta. Herzog explica l'acte d'amor en aquest llibre monumental, que, a partir de la caminada, parla de tot el que es troba i reflexiona sobre l'existència.

'Moo Pak’ de Gabriel Josipovici (Raig Verd)

Aquest llibre està fet dels passejos per Londres entre Jack Toledano i Damien Anderson. Els dos amics conversen sobre el procés d'escriptura mentre caminen, i d'aquestes xerrades en sorgeix Moo Pak. Els jardins i els carrers s'entrelliguen amb idees sobre la literatura, la societat, l'art, la religió i, en definitiva, el fet de passejar i escriure

ara.cat/cultura/caminar-secret-creadors-perejaume-josep-maria-pou-neus-ballus_

…Porque caminar, muy contrario a la percepción que tenemos hoy en día, sirve en gran medida para pensar. Se trata de un momento en el que el espacio-tiempo se alinea con el pensamiento, con una mirada que observa. “Pensar y mirar son actividades milagrosas, indispensables para la supervivencia humana. Pensar y mirar, sobre todo, son experiencias cada vez más excepcionales. Para eso, como dice Stevenson, hay que pasear sin prisas y en libertad, sin la disciplina de un rumbo fijo, pasando del interior al exterior, de la meditación al mundo”, apunta Alba Rico. En definitiva, pasear como un medio de apertura hacia el exterior…

…la idea de caminar de Rousseau, que decía que para él pensar implicaba salir a pasear: “Hay toda una corriente literaria y filosófica que sigue esta línea, que entiende el caminar como una forma de pensar, de bajar el ritmo, de abstraerse de una determinada ocupación. el caminar tiene un punto de ocioso, no es productivo. Además, se trata de un acto que abandona toda la lógica productiva en la que estamos todos inmersos para ser útiles”…

elsaltodiario.com/pensamiento/el-paseo-una-pequena-victoria-frente-al-capitalismo

El caminar és un acte cognitiu i creatiu capaç de transformar simbòlica i físicament tant l'espai natural com el antròpic. Aquest llibre narra una història de la percepció del paisatge a través de l'acte de caminar: del nomadisme primitiu a les avantguardes artístiques de principis segle XX, de la Internacional Lletrista a la Internacional Situacionista, del minimalisme al’ land art , Francesco Careri repassa algunes de les propostes històriques que han concebut l'acte de deambular no només com una eina de configuració del paisatge, sinó com una forma d'art autònoma, un instrument estètic de coneixement i modificació física de l'espai travessat que passa a convertir-se en intervenció urbana.

Aquesta nova edició actualitzada de el clàssic de Careri incorpora un epíleg de l'autor mateix on fa un balanç de la trajectòria del llibre des que va ser publicat per primera vegada el 2002.

Descripció tècnica de el llibre:184 pàgines Espanyol ISBN / EAN: 97884252275852013 (2a edició) 2a edició actualitzada

reflexiones-extractos-y-comentarios/

inside.pdf

«Delicioso tratado de lo que sucede cuando a un pie le sigue el otro, y al otro le sigue una idea, y a la idea, un pensamiento, y al pensamiento, una reflexión». Heraldo de Aragón

«Un emocionante breviario sobre una manera de estar y comportarse en el mundo. Un catecismo laico para caminar, para no dejar nunca de pensar en medio de este mundo ruidoso y automatizado». César A. Molina, ABC Cultural Caminar es una evasión de la modernidad, una forma de burlarse de ella, de dejarla plantada, un atajo en el ritmo desenfrenado de nuestra vida y un modo de distanciarse, de aguzar los sentidos. David Le Breton mezcla en Elogio del caminar a Pierre Sansot y a Patrick Leigh Fermor, pero también hace que Bashô y Stevenson dialoguen sin preocuparse por el rigor histórico, pues el propósito de este exquisito libro no radica ahí, se trata solamente de caminar juntos, de intercambiar impresiones, como si estuviéramos en torno a una mesa en un albergue al borde del camino, por la tarde, cuando el cansancio y el vino nos hacen hablar.… Leer fragmento

www.siruela.com/catalogo.php?id_libro=2683

En relació:

…Decenas de autores y artistas, desde Thoreau, Stevenson, Hazlitt y Shelley a Miró y herman de vrie han sido o son grandes caminantes y han reflexionado sobre el tema. Los escritores Stevenson y Virginia Woolf. Los filósofos Thoreau, Nietzsche y Kierkegaard. El científico Charles Darwin

‘Senderos. El deseo de viajar a pie’, del escritor noruego Torbjørn Ekelund,

Rebecca Solnit y Una guía sobre el arte de perderse

exalta la lentitud, El sonido de un caracol salvaje al comer, de Elisabeth Tova Bailey

elasombrario.com/caminar-como-acto-de-resistencia-1/

https://elasombrario.publico.es/cual-es-la-mejor-manera-de-pensar-camina-y-2/

Vols tastar-lo?

dd https://ideaimateria.tumblr.com/search/caminar

Caminar

#Youtube

0 notes

ideaimateria · 4 years

Photo

Caminar, el secret dels creadors

Actors, escriptors i cineastes expliquen per què passejar és vital durant el procés de creació

Les virtuts dels passeigs es coneixen des de fa segles. No és banal que per parlar d'alguna cosa remota diguem que és més vella que l'anar a peu: a l'antiga Grècia els peripatètics ja feien classe caminant, una tendència que en el camp filosòfic ha anat sumant adeptes. Nietzsche era partidari d'estirar les cames perquè no creia en cap pensament "que no hagi sorgit a l'aire lliure, en moviment", i Kant passejava cada dia, independentment del temps, perquè estava convençut que era la millor manera de deixar fluir les idees. Però l'afició per passejar no és cosa només de filòsofs. Artistes dels àmbits culturals més diversos confessen que aquesta pràctica és imprescindible si volen que la seva obra arribi a bon port. Ara que amb les restriccions del coronavirus una de les poques activitats encara permeses és caminar, parlem amb creadors perquè ens expliquin què té un bon passeig perquè els aporti tant. ...

Neus Ballús. Quan veu com un projecte se li estanca, utilitza els passejos com a desllorigador. "Incorporar pràctiques de moviment és imprescindible, es genera un desbloqueig de manera automàtica", assenyala la directora de La plaga (2013) i El viatge de la Marta (2019). ...

L'escriptor suís Robert Walser (1878-1956) ho explica amb destresa al llibre La passejada (Flâneur, 2017), un elogi a l'art de caminar ...

Al llibre Caminar (Angle, 2017), Henry David Thoreau (1817-1862) ho reivindica i insisteix en la importància de transitar per un entorn salvatge. "Ell deia que no has de saber on vas. Es posava a caminar pel bosc i sortia del camí. Entenia el fet de caminar com una acció profunda, en què l'home entra al seu estat natural i s'integra en la natura. Aleshores és quan comences a estar bé amb tu mateix", explica l'escriptora Marina Espasa, que es va encarregar del pròleg del mencionat llibre de Thoreau...

Si un s'ho proposa, caminar pot ser un acte revolucionari, tal com explica exhaustivament l'escriptora californiana Rebecca Solnit aWanderlust (Capitán Swing, 2015). ..

Escriure i caminar són accions germanes per a molts creadors. "En el fet de caminar es dona d'una manera regalada el trasllat d'alguna cosa que decideixis transportar i alhora l'ordenació sintàctica de tot allò que et vingui de pas; i això en tota mena d'entorns: urbans, industrials o rurals. Sigui el que sigui, tot troba un ordre i un ritme", explica l'escriptor i artista Perejaume. El 2010 va sortir del MNAC amb una marededéu del segle XIII i va passejar-la per diversos racons de Catalunya. L'excursió es va convertir en el llibre Treure una marededéu a ballar (Galàxia Gutenberg, 2018). ...

Sis llibres per passejar amb el cos i la ment

'Sobre l'art de perdre's' de Rebecca Solnit (Angle)

A Wanderlust Rebecca Solnit ja va expressar la seva fascinació per l'acte de caminar, i ara fa un pas més per reivindicar l'art de perdre's. L'escriptora californiana convida el lector a vagarejar en cos i esperit a través d'un assaig íntim en què parla de la importància vital de moure's, encara que a vegades no se sàpiga cap a quin destí.

'Andar. Una filosofía' de Frédéric Gros (Taurus)

'Caminar' d'Henry David Thoreau (Angle)

Durant les seves xerrades davant del públic, Thoreau insistia en la importància de caminar per connectar amb la natura. Aquest text, considerat un dels més bonics de l'escriptor, neix d'aquelles conferències i és una crida a passejar pels boscos i perdre's-hi. Segons Thoreau, és l'única manera de trobar-se a un mateix.

'La passejada' de Robert Walser (Flanêur)

'Del caminar sobre el hielo' de Werner Herzog (Gallo Nero)

'Moo Pak' de Gabriel Josipovici (Raig Verd)

ara.cat/cultura/caminar-secret-creadors-perejaume-josep-maria-pou-neus-ballus_

...Porque caminar, muy contrario a la percepción que tenemos hoy en día, sirve en gran medida para pensar. Se trata de un momento en el que el espacio-tiempo se alinea con el pensamiento, con una mirada que observa. “Pensar y mirar son actividades milagrosas, indispensables para la supervivencia humana. Pensar y mirar, sobre todo, son experiencias cada vez más excepcionales. Para eso, como dice Stevenson, hay que pasear sin prisas y en libertad, sin la disciplina de un rumbo fijo, pasando del interior al exterior, de la meditación al mundo”, apunta Alba Rico. En definitiva, pasear como un medio de apertura hacia el exterior...

...la idea de caminar de Rousseau, que decía que para él pensar implicaba salir a pasear: “Hay toda una corriente literaria y filosófica que sigue esta línea, que entiende el caminar como una forma de pensar, de bajar el ritmo, de abstraerse de una determinada ocupación. el caminar tiene un punto de ocioso, no es productivo. Además, se trata de un acto que abandona toda la lógica productiva en la que estamos todos inmersos para ser útiles”...

elsaltodiario.com/pensamiento/el-paseo-una-pequena-victoria-frente-al-capitalismo

theguardian.com/cities/2016/jul/29/female-flaneur-women-reclaim-streets

https://cgac.xunta.gal/gl/exposicions/caminos-iii

https://objecteiespai.tumblr.com/post/684560196897538048/sobre-salir-a-caminar

*Els peripatètics eren els alumnes del filòsof grec Aristòtil, qui impartia les classes mentre passejava pels perípatos de la seva l’escola, el Liceu. Sempre s’han definit els seus seguidors per aquestes caminades plenes d’aprenentatge

0 notes

iammiquelpam · 4 years

Text

Un dia a la Chiesa di Santa Chiara.

- Me’n vaig. Tinc coses a fer. - De debò? El què? - Va dir M. Havien estat passejant per la vora del campus (si es que aquell petit edifici central es podia anomenar com a tal) aprop de tres quarts d’hora, i en cap moment na Vale havia comentat res respecte de que havia d’anar-se’n. Per això quan ell la va interpelar va sonar entre sorprés i una mica directe. Després va pensar que pot ser havia estat una mica massa inquisitiu amb ella. Pot ser es va sentir agreujat en la seva masculinitat. Si és així, quina masculinitat més dèbil la de M. - No t’interessa on vaig - va contestar-li, un poc molesta. - Que pasa? És que no puc venir o que? - va demanar-li fent un poc de sorna, però també un poc molest. - Bé, si ho vols saber, vaig a missa - això li va dir Vale mentres s’aixecava del banc on eren asseguts, allunyant-se una mica de M., com per donar-li a entendre que no li havia fet gens de gràcia que li demanés així les coses. - A missa? Què dius ara? no sabia que anessis a missa. - Què vols que et digui? Doncs si que hi vaig. Desde petita. Pot ser sigui d’esquerres, però no som una salvatge - I aleshores va començar a caminar un parell de pases, quedant M. a la seva esquena.

A na Vale, totes aquelles preguntes tan directes, la van fer posar-se a la defensiva. No li agradava haver de donar explicacions a la gent. I creia que no tenia perque donar-lis a M., encara que tampoc li importava gaire, ja que, tot i que feia poc que es coneixien, sentia que d’alguna manera havien connectat. Ell sentia el mateix, i segurament, com que era una persona del sexe masculí, ho sentia amb més vigor si cap.

I havia moltes altres coses que a na Vale no li agradaven, apart d’haver de donar explicacions a la gent. Així, i de primeres, es podria dir que no li agradaven gens, per exemple, els comiats de soltera, ni el reggaeton, ni la democràcia directa, ni els partits d’esquerres, ni els idealistes, ni el coaching, ni els festivals de música, ni la carrera en solitari de John Lennon ni, per suposat, Imagine, ni el crossfit, ni el jäggermeister, ni l’accent argentí, ni els professors d’universitat, ni el gelat de maduixa, ni els llestos, ni la contracultura, ni els que es prenen molt seriosament a si mateixos, ni els emprenedors, ni tots aquells pares que li posen als seus fills noms modernets, ni, tampoc, la Moritz. Tot això, entre moltes d’altres, son coses que a la Vale la disgusten profundament.

- Vols venir? - Va dir-li ella mentre es capgirava. - No sé. A on sols anar a missa? - L’altre dia em vaig ficar a una esglèsia molt guay. Aprop del castell. - Ah si? - Si. Vols venir o què? No em facis perdre més el temps. - Na Vale es va posar seriosa perque va notar que ell es feia de pregar i, també, un poc l’ofés de que ella hagués anat a alguna banda sense dir-li res a ell. O això és el que va deduir d’una resposta tan taciturna. - Si si, clar que venc. - va contestar M. però amb un deix de com llevant-li importància a si venia o no. Com si tant li fos. Quan en realitat, ell sabia, i ella tambe, que si l’acompanyava a missa, era només per estar on ella estava.

Van sortir del pati interior de l’edifici principal de la universitat cap a la Piazza Tancredi, i van girar per Via Roberto Caracciolo direcció al Castello. En realitat va ser na Vale qui va prendre la decisió d’anar per aquest camí, M. només la seguia, tot tractant de anar a la mateixa velocitat a la que caminava ella.

- No et val l’esglèsia d’aquí devora? - Va dir-li M., com volguent fer-li la guitza i d’una forma un poc cínica. - No, vull passetjar un poc. Apart, allà aprop hi ha una gelateria que m’agrada molt - (a la Vale li agraden molt els gelats, especialment un de taronja que fan a una gelateria de Ciutadella, on ella solia estiuetjar amb els pares de petita i on, els darrers anys, hi ha tornat amb cualque novio que ha tengut. En tot cas, detesta el gelat de maduixa) - Em pots convidar al sortir, m´ho deus per fer-te tant de cas. - Ets molt llesta tu. - Si. I tu ets tonto.

M. deia que era ateu, encara que havia rebut una educació totalment catòlica: El van baptiar pel rite catòlic, va anar sempre a escoles catòliques, havia fet la 1ª comunió, va fer d’escolà a l’esglesia del poble i la seva padrina el feia anar a missa amb ella tots els dissabtes al capvespre. Pot ser per tot això, hi va haver un moment, quan anava a l’institut, que va començar a odiar tot allò, al punt que, fins i tot, es va arribar a considerar a si mateix com anticlerical, a la manera dels milicians de la II republica. O això es pensava ell. Segurament, tota aquella flipada, només era una forma un poc burguesa de rebel.lió. La realitat és que, aquell odi que durant els seus anys d’institut i els primers de universitat va tenir envers a la religió catòlica, naixien, únicament, del més absolut desconeixement. Ara, havia après a respectar-la, i, en certa forma, es deixava captivar per la seva bellesa. Pot ser no fos tan ateu com deia, en realitat.

Quan van arribar a l’esglèsia, la missa ja havia començat. Es van senyar, per respecte a la tradició, i es van seure, plegats, al darrer banc de tots. M. no entenia prácticament res del que deia el capellà. No obstant les semblances entre els idiomes, només portaven unes 3 setmanes a Itàlia, i el seu domini de la llengua era encara força precari. Tot i així, si que va encertar a captar un parell d’idees del sermò del capellà, que es podien resumir, basicament, en que, era de bons cristians ajudar a aquells que passaven per una mala situació econòmica. El tema venia al cas, ja que debia ser octubre de 2013, i la situació econòmica al sud de Itàlia no era especialment pròspera. Però, siguem francs, quan ho ha estat pròspera allà abaix? Pot ser que mai. Al igual durant el Regne de Sicilia.

Quan van sortir ja s’havia fet fosc, ja eren al voltant de les vuit del capvespre, i van anar tot d’una cap a la gelateria que li agradava tant a na Vale. Mentre anaven cap allà, M. rumiava sobre qui li havia xerrat d’aquella gelateria o com s’havia assabentat de la seva existència.

- Com vas trobar-la? - va demanar-li M. - El què? - La gelateria a la que em portes. - Ah. M’ho va dir el tio aquell de Málaga, en Dani. El que va parlar amb mí tot el temps el primer dia que vam sortir a ballar. Va dir-me que eren els millors gelats de Lecce.

A M. no li va fer molta gràcia aquesta confessió. Per això no va dir res més i es va callar. Com s’ha de fer en aquests casos, pensa.

Com deia, a Vale li agraden d’una manera disparatada els gelats. Però no es l’única cosa que li agrada a la Vale. De fet, ella te una llista molt gran de coses que li agraden, i les que ara li venen a la memòria, apart dels gelats, son: que la cullin de la mà quan passetja, la musica indie, les nits d’estiu, els McDonalds, les rutines, la gent que no parla massa (especialment de política), una peli que es diu “10 raons per odiar-te”, les lleis, que la ajudin a penjar la seva roba, els dissabtes dematí, la pulcritut i dinar de menu. Tot això, entre d’altres moltes coses, torna boja a na Vale.

Doncs bé, un cop acabada la cerimonia, van anar cap a la gelateria que coneixia ella i que estava a uns 5 minuts caminant. Mentres ho feien, M. contava coses de quan era petit. Van acabar parlant d’això perque ell va dir que, quan era petit, feia d’escolà. I arran d’això ella li va començar a demanar quines altres coses feia quan era més petit. Una cosa va dur a l’altre i Vale va riure molt quan M. li va contar que un cop, un del seu institut va intentar fugir de classe per la finestra i va caure a sobre de les escombreries. Li va dir que els seus amics de l’insti eran imbècils, i que quina sort que hagués sortit així de normal. A la gelateria, M. va demanar un gelat de xocolata i llimona per ell, i un de fiori di latte i taronja per ella, i va pagar els dos. Van seguir passetjant i parlant mentre pegaven llepades al gelat. La Vale es menjava el gelat llepant-lo pomposament, d’una forma que es podia calificar com aristocràtica, embolicava suaument amb la seva llengüa tota la bolla del gelat com si fós un regal de Nadal. M. la mirava mentre ho feia perque li semblava graciosa aquella grandilocuència fent una cosa tan banal. Ell, no obstant, i tractant que no li regalimes el gelat pel con, se’l menjava d’una forma molt més adusta i austera. Acadèmica i pragmática si es vol. No cal dir que els dos van demanar cucurutxos, ja que estaven totalment d’acord en que menjar-se un gelat dins d’una tarrina amb la cullereta era un pecat digne del darrer cercle de l’infern, on és Judes.

- Si feies d’escolà, no entenc per què t’has ficat amb mi per voler anar a l’esglèsia. - Li deia na Vale - Ets un poc idiota tu també. Ho saps, no? - Ostres tu, era petit jo quan feia d’escolà. La meva padrina prácticament m’obligaba. Jo que sé, feia molt temps que no hi anava. Però bé, si tu hi creus en Déu a mi ja em va bé. - No hi crec en Déu jo. Qui t’ha dit que hi cregui? - Que se jo? ningú. Ho he deduit. Doncs perquè hi vas a missa? - No sé, crec que m’agrada. Em fan sentir bé les esglèsies, estar-hi a dins. A la que em anat es diu la Chiesa di Santa Chiara, ho sabies? - Això ho va dir tractant de posar una mica d’accent italià, tot i que no li sortia gaire bé. Però no li sortia bé d’una manera graciosa, o a M. li ho semblava. - No, ni idea. - T’ha agradat? Es xula, no? - Eh, si, si que ho és - va dir M. sortint del pas. - Si no t’ho sembla ho pots dir, saps? Hi ha coses que et parlen i coses que no, no passa res. - A veure, és una esglèsia, a Itàlia pegues una puntada de peu i surten 20 esglèsies.

Van seguir caminant un poc més, però en silenci. Cosa que va incomodar un poc a Vale i va seguir parlant.

- Santa Chiara venia d’una família de nobles, i abans de nèixer, Déu li va dir a la seva mare que la seva llum il.luminaria el món sencer. Quan es va fer monja, el Papa de llavors li va dir que tenia dret a ser pobre si volia. - Com ho saps això? - Ho vaig llegir a un follet pels turistes que vaig trobar per aquí l’altre dia. - Quants de pics has vingut aquí? - No sé. Cuatre o cinc. - Tu tota sola? - Clar, amb qui vols que vengui? - Només demanava. Que se jo.

Es van acabar els gelats i, de manera tàcita, van estar d’acord en seguir passejant una estona més mentre parlaven. La veritat es que feia goig de caminar. El temps era fabulós encara a aquella època de l’any al Salento. No feia vent, la temperatura era ideal i semblava un d’aquells capvespres d’estiu que tan agraden a Vale, i més si es dissabte i hi ha verbena. De fet, aquell estiu M. i Vale es van trobar una d’aquelles nits d’estiu, encara que només es coneixien un poc de vista de la uni, però es van saludar:

- És el meu aniversari avui - va informar ella. - Si més tard et veig et convido a una copa.

Però no es van tornar a trobar. Només va tornar a veure, per sorpresa, a una amiga seva que, quan es van trobar, l’únic que li va dir va ser: “Hola, amigo de Vale”. I ell, com un idiota, es va quedar callat perque no s’esperava aquella trobada ni, tampoc, ser reconegut com amic d’ella.

El cas és que seguien passejant i la Vale portava el pes de la conversa, quan va collir-li a M. la mà mentres li deia:

- Vine, que anirem a fer un poc de història - tot mentre es posava al davant i l’estirava. M., obedient, no va oposar resistència. - On anem? - Refia’t de mi.

Van anar cap a un jardins que després va saber que eren els de Garibaldi, i que estaven allà al vora, i es van seure a un banc. Al banc de devora seien dos homes que jugaven a escacs. Com ara no estaven xerrant de res en particular, la Vale se’ls mirava. - Els escacs és un joc per gent que no te sang a les venes - va dir i això va fer riure a M. - Veus aquell tio d’allà? Crec que és de la Mafia. - Si home, de la Sacra Corona Unita. - Que ès això? - És la mafia d’aquí, sembla mentida que no ho sapigues tu que ets tan viva. - No puc saber-ho tot. - Doncs ja ho saps. I com saps que és de la mafia? - Ho sé perque la propietaria del meu pis és mafiosa, ho sabies? però de las de veritat. Te pisos per tot arreu i sempre m’aconsegueix coses a mi i a les del meu pis en plan colar-nos al banc o que la policia ens deixi passar per un lloc que tenien tancat. No sé, tot molt random. El cas és que aquell d’allà, l’altre dia es va possar a discutir amb ella a la oficina on anam a pagar-li la renda i va sortir enfadadíssim. Quan vam sortir el varem veure caminar i jo i na Chloe el varem seguir fins aquí. Sempre ve aquí. A aquesta hora. No se que fa, l’únic que se és que ve un altre tio, li dona alguna cosa i es piren tots dos. - Ets boja. Si és un mafiós t’ha vist segur si vens cada dia. - Avui el seguirem quan se’n vagi. - Ni de conya. Es més, no vull que venguis més aquí. Vols que et matin o què? - Ets un cagat i no t’he de donar explicacions jo a tu.

Es van callar

- Ets un poc pija tu, ho saps no? - Què dius ara? No ho som gens. Ojalà ho fòs!

Van arribar al portal del pis on vivia Vale, i ella li va dir:

- No vull que intentis donar-me un petó. Això va trasbalsar una mica a M. - Què dius? Que saps tu que anava a fer? - Si ho sé. Se que anavès a fer-ho. Però no vull que ho facis. Encara no se si vull que ens donem besos o no. - Que vol dir que encara no ho saps? - Que ho he de pensar. Encara no ho sé. Però avui segur que no. I no vull que t’enfadis ni res. Per això t’he dit que no vull que ho intentis. - No m’hagués enfadat. - És que series idiota si t’enfades. Però molts homes ho sou. Apart, som colegas jo i tu. - Tu i jo. - Bé, me pir. Ets guay també. - Bona nit, Vale. - Bona nit.

M. va començar a caminar i va somriure pensant amb el que li havia dit la Vale. Va travesar el carrer i, com va començar a fer un poc de fred, es va cordar la jaqueta. Quan va arribar al semàfor es va aturar, i mentre espera a que es poses en verd, va treure el mòbil, va veure que na Vale estava en línia i li va escriure:

- En quin temps creus que ho sabràs?

- No ho sé. Això no es pot saber mai.

- Vale. Tot d’una que ho sàpigues fes-m’ho saber.

- Ok. Però pot ser sigui que no, t’avís.

- Ok.

Es va guardar el telèfon i va creuar el carrer pel pas de zebra. Es va aturar a un quiosc on venien paninis, i se’n va comprar un. Després va seguir caminant en direcció a ca seva.

1 note · View note

emparfontribot-blog · 7 years

Text

STEPHEN HAWKING

INFORMACIÓ SOBRE LA SEUA VIDA.

Stephen Hawking, físic teòric britànic, és conegut pels seus intents de conjuminar la relativitat general amb la teoria cuàntica i per les seves aportacions íntegrament relacionades amb la cosmología.

Stephen William Hawking va néixer el 8 de gener de 1942 a Oxford, Anglaterra. La casa dels seus pares estava al nord de Londres, però durant la segona guerra mundial es considerava que Oxford era un lloc més segur per a tenir nens. Quan tenia vuit anys, la seva família es va mudar a St Albans, un poble a unes 20 milles del nord de Londres.

Als onze anys Stephen va anar a l'escola de St Albans, i després al Col·legi Major Universitari d'Oxford, l'antic col·legi del seu pare. Stephen volia fer Matemàtiques, malgrat que el seu pare hauria preferit Medicina. Com que no es podia estudiar Matemàtiques al Col·legi Universitari, ell va optar per Física en el seu lloc. Després de tres anys i no gaire treball se li va concedir el títol de primera classe amb honors en Ciències Naturals.

Stephen va anar llavors a Cambrigde per a investigar en Cosmología. Després de guanyar el Doctorat en Filosofia va passar a ser Investigador, i més tard Professor en els Col·legis Majors de Gonville i Caius. Després d'abandonar l'Institut d'Astronomia al 1973, va entrar en el Departament de Matemàtiques Aplicades i Física Teòrica, i des de 1979 ocupa el lloc de Professor Lucasià de Matemàtiques, ocupat anys endarrere per Isaac Newton.

Stephen Hawking ha treballat en les lleis bàsiques que governen l'univers. Juntament amb Roger Penrose va mostrar que la Teoria General de la Relativitat de Einstein implica que l'espai i el temps han de tenir un principi en el Big Bang i un final dintre de forats negres. Semblants resultats assenyalen la necessitat d'unificar la Relativitat General amb la Teoria Cuàntica, l'altre gran desenvolupament científic de la primera meitat del segle XX.

Una conseqüència de tal unificació era que els forats negres no eren totalment negres, sinó que podien emetre radiació i eventualment evaporar-se i desaparèixer. Una altra conjectura és que l'univers no té bords o límits en el temps imaginari. Això implicaria que la manera com l'univers va començar queda completament determinada per les lleis de la ciència.

Mes tard va depurar aquest concepte considerant totes aquestes teories com intents secundaris de descriure una realitat, en la qual conceptes com la singularitat no tenen sentit i on l'espai i el temps formen una superfície tancada sense fronteres. Ha escrit Història del temps: del Big Bang als forats negres (1988) i altres obres que s'han convertit en best-sellers. Hawking ha fet importants aportacions a la ciència mentre lluita contra l'esclerosi lateral amiotrófica, una malaltia incurable del sistema nerviós. Al 1989 li va ser concedit el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia.

El Professor Hawking té dotze doctorats honorífics, ha guanyat el CBE al 1982 i va ser designat Company d'Honor al 1989. És el receptor de nombrosos premis, guardons i medalles i és Membre d'Honor de la Royal Society i de la US National Academy of Sciencies. Stephen Hawking combina la vida en família i la seva investigació en física teòrica, juntament amb un extens programa de viatges i conferències.

COM VA PERDRE LA CAPACITAT DE PARLA.

Stephen Hawking està severament discapacitat per patir esclerosi lateral amiotròfica (ELA), la qual cosa no li impedeix mantenir la seva alta activitat científica i pública. Els seus primers símptomes de la malaltia van aparèixer durant la seva estada a Oxford i finalment va ser diagnosticat d'ELA als 21 anys, just abans del seu primer matrimoni. En aquell moment, els doctors li van pronosticar que no viuria més de 2 o 3 anys (temps de supervivència normal d'aquesta malaltia), però per motius desconeguts és de les poques persones que ha sobreviscut molts més anys, encara que patint l'avanç progressiu de la seva discapacitat.

COM ES COMUNICA.

El professor Hawking es comunica mitjançant una especie de ordenador que te enganxat a la seva cadira de rodes. Aquest ordenador funciona mitjançant una intel·ligencia artificial la qual aprén les expressions de Hawking i a mes el ordenador te una tecnologia que predeix les paraules que Hawking va a dir.

AFEGIR VÍDEOS.

https://www.youtube.com/watch?v=Ao9vIwDm8Ao

1 note · View note

guillemelgat · 6 years

Video

youtube

Happy 2019, and Happy International Year of Indigenous Languages! I wanted to put up a song to mark the occasion, and even though this one is kind of A Lot (it’s rap en valencià, what were you expecting), I think that the message shines through. It doesn’t shy away from the difficult truth about bringing back marginalized languages, both how frustrating it is trying to combat the social and institutional apathy towards them, but also how strong the determination of the people, especially young people, is to bring them back. It’s a good fight song for this year, and hopefully it’ll ring true for more of you than just Valencian and Catalan speakers. Enjoy! I gràcies a aquells que lluiten per un futur millor!

A casa meua el valencià sols el sentia al Babalà At my house I only heard Valencian on Babalà¹ així que pots imaginar com el parlava als 13 anys: so you can imagine how I spoke it at 13 years old molt mal. Tot i que sempre aní a la línea, very badly, even though I always went online si açò no es mama a casa la cosa aquesta no avança. if it’s not given to us as home this thing won’t go anywhere Amics canviant el xip per a parlar amb mi, tinc. I have friends who change over to talk to me De sempre parla catalana, exceptuant si a prop estic. Always speaking in Catalan, except if I’m nearby I així a tot el país situació de confrontació And that’s how the whole country is, situation of confrontation i qui parla d'indepèndencia és qui parla de solucions. and the ones talking about independence are the ones talking about solutions I tu? De quin equip de lliga ets? Jo, de cap. And you? What team are you for? I’m not for any. A estimar aquestes coses a mi no m'han ensenyat They never taught me to love those sorts of things perquè el món dels sentiments és manipulable. because the world of feelings is easy to manipulate "Español del 2000, tu primero", n’és exemple. “Español del 2000, tu primero”² is an example No em pregunten d'on sóc, no tinc cap sentiment de patria, Don’t ask me where I’m from, I don’t have any patriotic feelings però sí de lluita d'un nascut a l’ Espanya opresora. but I do feel a part of the fight as a person born in an oppressive Spain Sentiment solidari en la lluita per València. A feeling of solidarity in the fight for Valencia Part de la resistència d'una cultura atacada. Part of the resistance of a culture under attack Les coses que em commouen són els voluntaris The things that move me are the volunteers de les brigades; Llatinoamerica, els revolucionaris in the Brigades³, Latin America, the revolutionaries comunistes combatint contra un món injust; communists fighting against an unjust world les nacions oprimides per culpa dels invasors; nations oppressed by their invaders les petites victòries; les cançons dels cantautors; the little victories, the songs of the singer-songwriters⁴ el poble unit per a fer caure als traïdors; the people united to bring the traitors down, ma mare contant-me històries dels treballadors my mother telling me stories of workers i el meu avi plorant mentre recorda temps pitjors. and my grandfather crying while he remembers worse times Les places criden gràcies. Quasi estiu fora les cases: The squares cry out their thanks, it’s almost summer outside the houses Recorren els carrers milers de gent que ballen danses. Thousands of people, dancing traditional dances, reclaim the streets Xiquets, majors i Professors. Trobades de colors. Kids, older people, and teachers, colorful meetings Mentre quede un de tots encara queden esperances. While just one of the whole remains there’s still hope Gràcies als que lluitaren abans per nosaltres Thanks to those who fought before for us Per establir les bases d'un futur que ens ha de vindre. To establish the bases of a future that has to come for us Gràcies als anònims que la fan servir. Thanks to the anonymous people who use it (the language) Gràcies al jovent que dona forces per seguir. Thanks to the youth who give it the strength to continue So de guitarres a un fons groc amb quatre barres és: The sound of guitars on a yellow background with four stripes⁵ is l'eina de lluita d'un poble que s'obre i aguanta ben fort com un roure. the tool of battle for a people that opens up and stands strong like an oak A ells el pot coure però som incorruptibles. They might let it burn but we’re incorruptible Sabem on anem, tenim un futur a escriure. We know where we’re going, we have a future to write Els últims a riure serem davant de la burla absurda The last to laugh will be us when we’re faced with the absurd joke que una cúpula ens va condemnar a suportar. which a dome condemned us to hold up Però estem farts d'aguantar i a poc a poc anem guanyant But we’re tired of dealing with it and slowly we’re winning en els detalls com que els xavals plenen els concerts d'Obrint Pas. in the little things, because the kids are filling up concerts for Obrint Pas⁶ Teixit social i cultural: treballen pel que altres no fan, Social and cultural fabric: they're working for what the others won’t sempre esquivant amb dignitat els cops que donen els de dalt, always dodging with dignity the blows struck by those from above assegurant als seus veïnats que el món encara pot canviar assuring their neighborhoods that the world can still change si primer canviem aquell que en el espill ens surt davant. if first we change what the mirror shows before us Sumar coneixements per parlar bé i perfeccionar Putting our heads together to speak well and to perfect el nexe que ens uneix, veure com creix al teu costat the nexus that joins us, to see how, growing by your side la quantitat de gent que decideix alçar les mans is the number of people who decide to raise their hands i junts i juntes comprometre'ns per el valencià. and together to unite for Valencian [ TORNADA: I al poble viu se’l veu lluitar. And the living people, you see them fight Se’l sent cridar per defensar You hear them cry out to defend la llengua que sempre ha estimat. the language they’ve always loved Han intentat fer-la oblidar, They’ve tried to make it be forgotten han volgut mantindre’l callat they’ve wanted to keep it quiet i el poble continua endavant. and the people continue forward ] Valencià apitxat, del de castellanismes, Central Valencian⁷, from the one with the Castilianisms mecanismes com la diglòssia han funcionat. mechanisms like diglossia⁸ have worked A la ciutat serà més difícil d'escoltar. In the city it’ll be more difficult to hear Ací els propis parlants ens sentim com exiliats Here, as its own speakers, we feel like exiles Sense educació: no hi ha llengües, Without education there aren’t languages sense conversar: No hi ha llengües, així sols son febles, without conversation there aren’t languages, they’re only weak that way sense la unitat no hi ha llengües. without unity there aren’t languages Defensem la nostra parla, oblidem les diferències. Let’s defend our mother tongue and forget our differences Se'ns mengen de fora si no estem junts, no és just They’ll destroy us from the outside if we’re not together, it’s not right que amb tants anys d'història els de fora ara ens poden. that after so many years of history outsiders can do that Va sobreviure a Franco i a Felip cinqué, digui'm It survived Franco and Philip V⁹, tell me per què perdre el temps en discussions que ara no importen. why waste time on discussions that don’t matter La transició ens va separar, potser estan equivocats The transition separated us¹⁰, maybe they’re wrong Però no s'ha d'oblidar que continuem sent germans. But we shouldn’t forget that we’re still brothers Hi ha un enemic comú i ben gran que cal enderrocar. There’s a common and very big enemy that needs to be brought down I gran part d'ell s'allotja a la nostra mentalitat And a big part of it lives in our mentality I és una llengua, que em fa gaudir de motivació It’s a language that makes me feel motivated i és que és la llengua, per la qual lluite en cada cançó and it’s a language for which I fight with every song perquè mai desaparega i mai deixem de gaudir so that it never disappears and we never stop enjoying it perquè mai siga oblidada no ho podem consentir. so that it’s never forgotten, we can’t allow that i dis-me tu si veus, llibertat d'expressió als nostres carrers and tell me if you see freedom of expression on our streets si veus respecte per qui defensa la llengua que emprem, if you see respect for those who defend the language we use si et taxen de: guarro,catalufo i no sé de que més. if they criticize you as a guarro, catalufo¹¹, and I don’t know what else Mitjans de comunicació ens manipulen la mar de bé. The media manipulate us even in a sea of good intentions Hi ha molta ma llarga, resistim al carrer, There’s a lot of heavy-handedness, we’ll resist in the street defensem la parla, fins que ja no pugam més, we’ll defend our mother tongue until we can’t anymore a mi m'han ensenyat que lluitem pel que volem, they taught me that we fight for what we want combatre per un ideal i per la teva gent. battling for an ideal and for your people Respira i mira al teu voltant que no estàs sol, Breathe and look around you, you’re not alone l'escena creix, la llengua resisteix a tots els colps, the scene is growing, the language is resisting all the blows gràcies a tots que varen ser pioners de la cançó, thanks to all those who were pioneers of song⁴ gràcies a aquells que lluitaren per un futur millor . thanks to those who fought for a better future [ TORNADA (x2) ]

Cultural Notes:

¹ - Babalà was a children’s show in Valencian/Catalan. [more]

² - España 2000 is a far-right, anti-immigrant, Spanish nationalist party from Valencia. [more]

³ - I’m pretty sure this refers to the International Brigades in the Spanish Civil War. [more]

⁴ - I think these two lines reference the Nova Cançó movement of the 60s. [more]

⁵ - This refers to both the Catalan and Valencian flags, which are four red stripes on a yellow background (sometimes with added designs, depending on the flag).

⁶ - Legendary Valencian band Obrint Pas [more]

⁷ - Valencià apitxat is the central subdialect of Valencian, which is sometimes looked down upon as being more “Spanishized” and less rich (but as good linguists we know that’s not true). [more]

⁸ - A situation where two languages are both used in society, and by the same speakers (as opposed to two languages coexisting with different populations of speakers).

⁹ - Philip V won the Spanish War of Succession and this victory is often considered to be the beginning of the imposition of Castilian language and culture on the rest of Spain. [more]

¹⁰ - The transition to democracy broke Spain into different comunidades autónomas, each with their own government, two of which are Catalunya and the Valencian Country. This line is implying that this has divided the two.

¹¹ - These are two insults commonly used against speakers of Catalan.

3 notes · View notes

jcasan23 · 5 years

Text

A vegades un escrit respon a un estat d’ànim, en altres ocasions és una reacció a determinada situació o fet puntual. Un text també pot ser fruit d’una situació perllongada en el temps. I finalment escriure també en ocasions, més enllà de deixar constància d’una situació, serveix de teràpia o autocomplaença.

Totes i cada una d’aquestes motivacions s’uneixen en el que hi ha escrit a continuació de les imatges del CE de Catalunya, que potser en algun moment s’haurà ocupat del tema ?

A les tres que he triat com a títol s’hi poden afegir moltes altres dicotomies, que jo i suposo que molts altres professors vivim en el nostre dia a dia.

En un escrit anterior ja reflexionava i exposava detalladament quina era la nostra dedicació, real, al fet central (així el descrivia) de la nostra tasca.

https://educaciofisicapep.wordpress.com/2018/11/08/el-docent-en/

En aquest altre moment, ara, un temps després he rellegit el text. I crec que no tan sols es poden mantenir els arguments sinó que la professió evoluciona justament en direcció contrària.

Més enllà de la anàlisi ja feta (en nombres i %) per contestar a la primera de les preguntes. Cal fixar-se en què preocupa i ocupa als dirigents educatius ?

Al capdamunt del rànquing hi ha l’assistència, millor dit el registre de l’assistència i tot un llarg reguitzell d’accions relacionades amb la no assistència.

Molt amunt en el nivell de preocupació i ocupació, hi ha els plans, memòries, projectes amb el llarg munt de papers, aplicatius i taules que els contenen, registren i exposen.

Ja en un 3r nivell situaria el capítol que es pot anomenar: “les explicacions”, soc conscient del clar to qualificable de despectiu, pel que tenen d’estratègia defensiva de la institució educativa. En aquest nivell cal situar, per exemple, l’etern recull d’incidències (relacionades amb actes docents o no) que per damunt de cap altra qüestió han de ser registrades, anotades i/o comunicades a tort i a dret.

…

Podria continuar però crec que aquests 3 apartats mostren molt clarament que ens hem convertit en uns buròcrates de primera.

No penso en cap moment que es pugui prescindir de determinats processos, ara be crec que han d’estar al servei de la docència l’han de fer millor i no ofegar-la o relegar-la a un lamentable i trist segon pla (trist, perquè a alguns o molts ens agrada la docència).

Si hem de ser docents de primera cal:

Centrar-se en l’aprofitament de l’assistència, en què aporta aquesta assistència. Fins i tot en organitzar / parlar de com atendre als molt diversos assistents.

Que calen projectes, plans i memòries és evident. Però també ho és que en molts anys de professió, alguns projectes, molts plans i milers de memòries. Molt poca gent “responsable” els ha seguit, valorat in situ i els ha conegut a fons. La qual cosa en molts casos fa que siguin pur paper “mullat”.

D’entrada i en referència a aquest aspecte cal dir que a l’ADN del docent hi ha explicar-se i per tant és una acció irrenunciable. Ara be, explicar-se és diferent a disculpar-se. El professor forma i informa a l’alumnat, el professor informa a les famílies. Parla, exposa, conversa, fins i tot discuteix. Pretendre convertir tots aquest actes docents o no docents en registres el converteix en un escrivent. I el més trist és que això passa per por i per desconfiança, por i desconfiança en els altres i en un mateix (en les seves accions, decisions, criteris…)

Entre molts altres aspectes més, cal replantejar-se la informació: pot ser transmesa de forma oral, és un sistema antic però és una opció. O be pot traslladar-se per via telemàtica, és modern i actual i també és una opció. I finalment es pot informar per vies formals com son les reunions oficials, és una tercera opció. No soc responsable de gestionar el traspàs d’informació, per tant no em definiré en relació a com fer-ho. Ara be si crec que sigui quin sigui el mètode ha de comptabilitzar-se dins de la dedicació del professor i no sembla coherent triplicar el sistema de comunicació, ja que sens dubte aquest fet constitueix una veritable pèrdua de temps.

Com a part dels altres aspectes i centrant l’atenció en la tasca docent, seria desitjable utilitzar espais i moments per parlar de la feina central i dels subjectes d’aquesta: els alumnes. Això sens dubte ens ajudaria a ser més “profes” i menys buròcrates o escrivents.

La segona pregunta de l’encapçalament s’ha tractat en reiterades ocasions, aquí i fora d’aquí, és un tema candent, d’actualitat. Per exposar-ho de forma breu crec que cal diferenciar: el què? Del com?

Només pel format de la pregunta inicial, crec que se’n pot deduir un to despectiu en relació l’entreteniment. És cert, però únicament referit al què? Ja que referint-nos-hi d’aquesta manera trivialitzem l’educació. El meu camp, l’EF és ideal per explicar aquest fenomen, som professors d’EF, a molts ens agrada definir-nos com educadors per mitjà del moviment. Professió i funció radicalment diferent a la dels animadors o els monitors esportius, respectables professionals, però amb objectius clarament diferents. Per seguir amb el símil, amb un què? Substancialment diferent.

De forma menys evident que en el cas de l’EF, crec que aquest raonament és exportable a l’educació en general ja que: un professor de llengües no és un contacontes ni un auxiliar de conversa. O un professor d’història no és un guia turístic, per posar dos exemples diferents.

Si està tant clar, d’on ve la confusió ? Què provoca la barreja de conceptes i la meva negativitat inicial? Opino que l’explicació es troba en el com. Uns i altres per a finalitats clarament diferents, poden en determinats moments utilitzar les mateixes eines, aquí, en aquest fet neix la confusió. És perfectament possible que l’ensenyament en un sentit ampli pugui ser divertit, fins i tot és desitjable que ho sigui, de la mateixa manera que cercant l’entreteniment hom pot aprendre.

Però, i aquí crec que està la clau, mai el com ha de substituir el què. I sempre el com ha d’estar al servei del què. És precisament quan això no passa, i a vegades passa, i a l’EF massa sovint, que per a mi la pedagogia perd el seu sentit. Ja que el nostre què, no és entretenir o divertir a qualsevol preu.

A l’encapçalament es plantejava encara una tercera pregunta.

Una part de la resposta segurament te a veure amb les arguments que han servit per exposar/reflexionar en relació al 3r apartat de la burocràcia (la desconfiança i la por). Qui te boca s’equivoca, si no s’arrisca no es guanya, etc. Son algunes de les dites que ens aconsellen, que ens empenyen a ser atrevits. És més, nosaltres mateixos en el rol docent sovint incitem a l’atreviment a l’alumnat, és considerat un valor positiu per a ells. I frases d’us comú com: dels errors s’aprèn, cal provar-ho, o altres… Ho demostren.

El que motiva la pregunta és: què succeeix quan aquest docent és a l’altra banda, dirigint o havent d’aplicar-se o prendre determinada decisió o impulsar una proposta? La resposta és que desafortunadament, massa vegades, aquest adopta, en contra del que predica, una postura còmoda o la que prima la seva seguretat personal. Per completar la resposta cal assenyalar també, com a condicionant important, que el suport de directius i especialment de les institucions a l’atreviment acostuma a ser escàs per les mateixes raons exposades, a les que en aquest nivell institucional poden afegir-s’hi: allunyament de la pràctica docent real i diària, estricta aplicació de protocols generals exageradament pautats que provoquen rigidesa i poca adaptabilitat a situacions singulars.

Fruit d’aquest clima son freqüents, i segurament més coherents donada la situació, les actituds prudents, seguidistes i poc o gens realment atrevides,

Aquesta afirmació podria semblar rebatible fàcilment per l’administració educativa amb l’ingent nombre de projectes d’innovació o de bones pràctiques proposats cada curs o que estan en marxa. En aquest supòsit, i com a contrarèplica, únicament caldria preguntar-se: quin seguiment tenen els projectes més enllà dels tràmits documentals (en aquest punt tornem a topar amb l’argument burocràtic exposat)? Quins son seguits regularment de forma presencial i coneguts amb detall ?

Com que la formulació d’arguments ha començat amb una pregunta, sols pot acabar amb una resposta, que no és altra que en aquest tema domina clarament la prudència.

A mode de conclusió i havent contestat les tres preguntes, sembla clar que amb un sistema rígid, desconfiat diria jo. Amb el cos docent dedicat per damunt de cap altra acció a registrar i informar. Amb un escàs coneixement de la realitat actual de les aules dels dirigents i gestors educatius. I amb baixa motivació i atreviment a més del poc acompanyament per evolucionar en la pràctica docent. Tenim una educació millor del que es podria esperar. Ja que per a una munió de buròcrates, prudents els resultats no son del tot dolents.

Al començar a escriure no tenia clar si apareixerien els resultats ja que no eren el tema central, finalment ho han fet, perquè lògicament son part de l’educació. Ara no ho allargaré ja que donen per un altre text, sols crec que cal deixar dit que son com a poc opinables, més que discutibles per no dir expressats i utilitzats partidàriament.

Un altre dels temes colaterals, íntimament relacionat amb el que s’ha exposat és el que s’explicava en aquest altre escrit:

https://educaciofisicapep.wordpress.com/2019/02/22/inspeccio-educativa-a-debat/

És més que probable que no hi hagi un canvi de rumb, ni general ni d’algun dels apartats tractats, però queda dit. Com també cal que consti que a pesar dels vents poc favorables, alguns / molts docents seguirem ficant el focus justament en la docència. Ja que per a nosaltres és el què principal, i ens seguirem esforçant (potser a contracorrent) en com millorar, la nostra acció educativa.

BURÒCRATES O DOCENTS ? ENTRETENIMENT O PEDAGOGIA ? PRUDÈNCIA O ATREVIMENT ? A vegades un escrit respon a un estat d’ànim, en altres ocasions és una reacció a determinada situació o fet puntual.

0 notes

transpoesia · 6 years

Text

Un resum amarg de la realitat😩

LA FAMÍLIA BÉ, GRÀCIES

Triar estudiar en valencià i tindre professors que no saben la llengua. Docents universitaris que acumulen desenes de màsters però són incapaços d'aprovar el valencià que sí que aprova l'alumnat de l'ESO. Anar a un mostrador de l'Administració i que no t'atenguen en valencià. Guàrdies civils, policies nacionals, policies locals, metges, notaris i jutges que no t'entenen (i això que estàs a ta casa parlant el teu idioma). Que et traduisquen el teu nom al castellà quan l'apunten. Veïns castellans que sí que entenen un visitant italià quan parla però no a tu quan et dirigeixes a ells en valencià. Un bilingüisme administratiu artificial concebut per a contentar els monolingües espanyols. Polítics que diuen que «defienden lo valenciano» i mai han articulat una paraula en valencià. Espanyols que van immigrar fa més de cinquanta anys des d'altres parts de l'Estat als nostres pobles i no han sigut capaços de pronunciar mai un «Bon dia» en la llengua d'ací. Una cooficialitat de llengües que només vetlla per l'ús obligatori del castellà. Milers d'alumnes al País Valencià exempts d'examinar-se de l'assignatura de valencià. Reunions de cent persones on un sol castellà diu «no lo entiendo» i els altres noranta-nou valencianoparlants han de canviar-se al castellà «por educación». Impossibilitat de veure les televisions del mateix àmbit lingüístic de les Illes i Catalunya perquè l'Estat ho impedeix. Cap diari imprés en la llengua pròpia i desenes en castellà. Multitud de canals de televisió en castellà i només un en valencià que el Govern autonòmic anterior de dretes es va atrevir a tancar. Retolacions de senyals que no poden fer-se en la nostra llengua perquè els tribunals espanyols ho prohibeixen a través de sentències condemnatòries. Pancartes que diuen «Libertad de elección de lengua» tot i que volen dir «A mi háblame en cristiano». Espanyols que pensen que parlem la nostra llengua en el nostre quefer diari només per a fastidiar-los. Gent que, tot i l'evidència aclaparadora que l'ús del valencià està en retrocés, diu que el castellà es troba en perill al País Valencià. Castellans que creuen que els nostres pares ens van transmetre el valencià des que vam nàixer amb la perversa intenció d'adoctrinar-nos. Però la família bé, gràcies.

SEGUIREM!💪🏼

0 notes

arttronomy-blog · 7 years

Text

Treball d’investigació: L’art com a base del projecte curricular

Treball realitzat pel Daniel Muñido, l’Angel Sanchez i la Claudia Xiberta.

La nostra investigació tenia per objectiu investigar i conèixer els beneficis que pot aportar als infants un currículum basat en l'art a l'etapa de l'educació primària. La recerca s'ha portat a terme a partir d'una metodologia qualitativa orientada a la comprensió i a la interpretació de la realitat a dues escoles de Barcelona: l'escola Sagarra i l'escola Miquel Bleach.

Per començar vam crear una hipòtesi:

- Gairebé en la major part dels alumnes, l'art influeix de manera positiva en el seu desenvolupament.

- Les escoles que han tingut un canvi en el seu projecte educatiu han experimentat una millora en els resultats educatius i socials dels infants.

- Els projectes que es realitzen a les escoles permeten als infants treballar totes les àrees del currículum, encara que han d'estar ben enfocades i cal una formació prèvia i molta comunicació del professorat. MARC TEÒRIC

3.1. La contribució de les arts en la vida dels infants.

Per elaborar el marc teoric d’aquesta investigació, hem agafat com referent un article escrit per Kaori Iwai anomenat “La contribució de la educació artística en la vida dels nens”. En aquest article es parla dels tres tipus de desenvolupament que es potencien a partir de metodologies o programes basats en l’art. Ens mostren dades, és a dir, projectes que s’han realitzat arran del món, i on s’han confirmat els canvis produits.

- Desenvolupament estètic

Dins d’aquest article podem apreciar com segons un estudi realitzat a diverses llar d’infants d’ Israel i EEUU una bona introduccó de l’educació artística als programes d’estudis millora el desenvolupament estètic dels alumnes. A més, a Chile es va instaurar un programa d’arts plàstiques encaminat a donar elements d’apreciació i d’expressió artística, que a més de fer desenvolupar la seva capacitat d’expressió i de creació, els va donar eines per comprendre el valor de l’art universal i deu seu propi país.

- Desenvolupament socioemocional

Les activitats artístiques afavoreixen també en els nens un coneixement més cabal de si mateixos, confiança en les seves capacitats, una millorar acceptació d’ells mateixos i de la resta de companys, i un major nivell d’autonomia. El programa “Different Ways of Knowing” realitzat a Los Ángeles, tenia com a objectiu millorar el rendiment escolar dels infants vulnerables, integrant les arts plàstiques i del espectacle amb els estudis socials i altres assignatures. Quan rebien formació interdisciplinaria a través de les arts, els alumnes mostraven més interès, motivació i entusiasme per aprendre.

- Desenvolupament cognoscitiu

Segons aquest article, els alumnes han obtingut una millora en la seva capacitat de raonament espacial, el desenvolupament de la creativitat, i en la memòria, posant-nos un clar exemple amb una prova realitzada a un grup de nens que va estudiar 25 paraules del vocabulari escoltant la música acuática de Haendel i un altre grup que no ho va fer, i els resultats van mostrar que les notes eren més elevades que les del segon grup.Per acabar, l’article parla d’una millora en el rendiment escolar dels infants, ja que per exemple, per aprendre anglès, els nens utilitzaven activitats teatrals, ja que tenen una motivació.

3. 2. A la pràctica; les Magnet schools dels Estats Units

La matrícula per a l'escolarització pública als Estats Units funciona com a Espanya, és a dir, la majoria de famílies porten els nens a escoles properes al seu lloc de residència perquè la proximitat és una de les raons per les quals tenen punts a l'hora que els toqui un centre o un altre. Això pot crear nuclis escolars amb poca diversitat i molta segregació. Com a conseqüència i en protesta a les escoles racialment segregades de l'època, als anys 60 van sorgir les escoles magnet com a opcions alternatives a l'educació tradicional de les escoles públiques dels Estats Units.Aquest nou tipus d'escola era una eina per a afavorir la des-segregació acadèmica (o la segregació negativa) i per a atraure estudiants de diferents zones escolars a unes escoles que per diferents raons eren vistes menys atractives per les famílies. Per aconseguir fer aquest canvi en les escoles estigmatitzades les escoles magnet van aportar dues novetats: per una banda, tot i que eren escoles públiques es podien matricular alumnes de diferents districtes, i per una altra banda proporcionaven un entorn o experiència diferent -ser especialitzades en una matèria-, cosa que feia més atractiu el seu projecte de centre, millorava la imatge de l'escola i així atreia estudiants i famílies. En fomentar la inscripció en lloc d'obligar a inscriure's, l'esperança era que les famílies voluntàriament anessin des-segregant els seus fills tenint en compte més raons a part de la proximitat del centre.El projecte va ser un èxit però actualment el propòsit pel qual es van crear (augmentar la diversitat de les escoles) ha estat reemplaçat en algunes escoles pel d'assolir un nivell acadèmic per sobre de la mitjana i per tant ha guanyat crítics d'aquest sistema que deixa fora a nens a qui aquesta forma de treballar els ajudaria especialment i acceptant a altres amb bones qualificacions.En qualsevol cas, el paper actual de les escoles magnet continua sent promoure l'oportunitat acadèmica i l'excel·lència més enllà del que s'ofereix a les escoles públiques comuns.A Catalunya, tant el projecte Tàndem com el Magnet estan inspirats en aquestes primeres escoles magnet dels Estats Units. La diferència entre les nostres escoles i les primeres escoles magnet és que a les nostres ja hi ha diversitat però es veu de forma negativa, estigmatitzada; a través d'aquests projectes es pretén, justament, fer-les atractives i desestigmatitzar-les.

Projecte Tàndem

El programa Escoles Tàndem es va iniciar a Catalunya el curs 2011-2012. En aquest programa vinculen algunes escoles amb institucions de referència per així, amb l'ajuda dels experts, començar a vertebrar el currículum del centre entorn d'una matèria on seran "especialistes". Les escoles escollides són escoles que per diferents raons han estat estigmatitzades i necessiten canviar la forma en què són vistes per les famílies dels barris, estabilitzar la matrícula, etc.Aquest vincle de partenariat entre l'escola i la institució de referència s'estableix durant 3 anys i és possible gràcies al finançament de la Fundació Catalunya-La Pedrera i la col·laboració del Departament d'Ensenyament. Nosaltres ens hem centrat només en aquells centres educatius que han utilitzat l'art com a matèria transversal per a treballar el currículum però aquesta matèria transversal canvia depenent de la institució amb qui s'ajunti el centre (per exemple l'Escola Mare de Déu de Montserrat està vinculada amb l'Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona i per tant el currículum serà treballat a través de les ciències i no de les arts com és el cas de l'escola Miquel Bleach -escola que hem visitat-).

Programa Magnet a Catalunya

El programa Magnet, igual que el Tàndem, crea una aliança entre institucions culturals de referència en un camp de coneixement específic (ciència, tecnologia, art, etc.) i centres educatius que per diferents raons no són atractius per a les famílies. Aquestes institucions acompanyen a les escoles en el desenvolupament d'un nou projecte educatiu innovador, vertebralitzat al voltant d'una matèria i que donarà una empenta a la imatge d'aquestes escoles estigmatitzades per a què siguin més atractives per a les famílies i acabar amb la segregació negativa. Darrere d'aquest programa trobem la Fundació Jaume Bofill en col·laboració amb el Departament d'Ensenyament i l'Institut de Ciències de l'Educació de la UAB.

4. ESCOLES QUE TREBALLEN AMB AQUESTS PROJECTES

Punts forts d'un projecte educatiu amb l'art com eix transversal

A partir de la nostra visita a les escoles esmentades, hem pogut observar i justificar les aportacions fetes al marc teòric.

El primer que ens agradaria comentar és que generalment les escoles que signen qualsevol tipus de conveni amb un projecte innovador com aquest són escoles que tenen necessitat de fer un canvi de rumb, ja que potser conviuen amb una etiqueta marcada per la societat, i com a conseqüència d'això tenen molt pocs alumnes.

En el cas de l'escola Miquel Bleach, era una escola on sempre hi havia hagut un gran nombre d'alumnes d'ètnia gitana local. Quan van començar a arribar immigrants els gitanos van marxar de l'escola, aquesta va quedar etiquetada com "l'escola dels de fora" i per això molts pares van començar a evitar matricular els seus fills allà, tot i ser una escola cèntrica i molt ben situada a prop de Sants. Gràcies al projecte Tàndem que els va vincular amb el Museu Nacional d'Art de Catalunya l'escola ha pogut agafar una mica de fama, i entre altres coses han pogut pujar i estabilitzar la matrícula d'aquesta escola. En escoles on hi ha molta immigració i una matrícula viva és important el fet d'estabilitzar-la perquè això dóna una continuïtat a l'alumnat que en un passat no tenien. Abans eren uns quinze alumnes per classe i com a conseqüència rebien nous alumnes durant tot l'any. Ara, a part de tenir 25 alumnes per classe han arribat a un acord amb el departament d'educació per a que en el cas que algun alumne marxi els deixin ser menys de 25 i no afegir alumnes a mitjans de curs.

En el cas de l'escola Josep Maria de Sagarra, el Magnet va arribar per donar una empenta a l'escola, ja que no era atractiva pels pares i pels mateixos professors. En realitat en aquesta escola ja treballaven per projectes i de manera no gaire tradicional però des que van obrir una altra escola al carrer paral·lel a aquesta no saben per què la Segarra es va estigmatitzar. Amb el Magnet, ell MACBA va assessorar i formar l'equip docent amb l'ajuda d'especialistes sobre art, va donar una empenta per a renovar algunes coses de l'escola, com per exemple crear un taller on els nens poden anar a buscar el que necessitin quan vulguin (abans la plàstica es feia a les aules i no tenien taller) i el fet de juntar-se amb el MACBA, els hi ha donat més renom i prestigi; els han fet un bon màrqueting.

Els projectes que generalment es realitzen en aquestes escoles són escollits pels infants, és a dir, parteixen del seu interès, fet que incrementa la seva motivació. Per exemple, a l'escola Sagarra els professors van veure que hi havia molts nens que utilitzaven el patinet i van fer un projecte on van dissenyar aparcament per aquests vehicles al pati, invitant a estudiants de l'escola EINA per a que els ensenyessin com es portava a terme el disseny, la construcció de maquetes, etc. De fet una de les novetats que ha aportat aquesta relació entre institució de referència i escola és que els han ajudat a desenvolupar la interdisciplinarietat i els ha obert les portes al món de l'art; l'art no és només dibuix i pintura: és cinema, fotografia, performance, escultura, etc. L'art no és només història sinó també present: els nens coneixen i molts cops tenen l'oportunitat de treballar amb artistes vius, no només artistes famosos ja morts.

A l'escola Miquel Bleach, a final de cada curs, els docents passen una llista amb possibles temàtiques, i els alumnes escullen la que volen treballar el curs vinent. Creiem que és una bona manera de què els infants se sentin partícips en el projecte, i a més, durant l'estiu, generalment els alumnes s'interessen per aquest projecte, fan recerca d'informació, veuen notícies relacionades amb la temàtica, etc. A vegades hi ha alumnes a qui la temàtica escollida no els agrada gaire però sempre acaben establint un vincle amb alguna experiència viscuda i acaben motivant-se per treballar. També la programació dels professors va canviant, ja que potser tenen una cosa programada però segons com avancen les activitats han de fer canvis. Per treballar així s'ha d'estar obert i saber adaptar-se a cada moment.

Un altre punt fort és que gràcies a aquests treballs per projectes es pot potenciar l'autonomia dels alumnes, cosa que en el futur els ajudarà a resoldre diferents situacions que es puguin trobar. Els nens tenen més llibertat per agafar materials, per expressar el que senten, el que veuen, toquen i el docent no fica cap inconvenient, sinó que aprofita aquests interessos per plantejar possibles activitats als projectes.

L'intercanvi d'informació entre els mateixos alumnes també és una font de riquesa per l'aprenentatge, així doncs dos grups poden treballar un mateix tema, però segur que a l'hora d'exposar, els dos grups aprendran coses noves els uns dels altres, podent afegir informació o demanar ajudar i opinió als altres grups.

Tot i que les dues escoles treballen per projectes i l'art té un punt important a l'educació dels infants creiem just dir que tant en l'una com en l'altre tenen unes hores a la setmana reservades per treballar "de manera tradicional" el currículum. A la Sagarra reserven la primera franja del dia i normalment treballen matemàtiques o temes que siguin més difícils d'encaixar en un treball per projectes o artístic; al Miquel Bleach ho fan al revés, utilitzen unes franges al dia per a treballar el projecte artístic i en aquestes franges sempre hi ha dos mestres a classe.

Per últim un altre punt fort que han trobat en aquest tipus de treball és que tenen més comunicació amb el món extern a l'escola. L'art és expressió; de tot se'n pot fer art i tot es pot veure amb una mirada artística. Les escoles s'han obert més als barris i a les famílies fent-los participar més en les seves activitats i fins i tot obrint creant una revista (Miquel Bleach - Creixem amb l'art) i blocs a internet on es pot llegir sobre les seves experiències i activitats. En l'escola Segarra tenen, a més del programa Magnet, un espai C: hi ha dos artistes que tenen el taller a l'escola i treballen allà. Els nens poden visitar a l'artista mentre treballen i observar, fer preguntes, ajudar-los o demanar-los ajuda, etc.

Punts febles d’aquest tipus d’ensenyament

Tot i com hem explicat a dalt l'escola Miquel Bleach ha arribat a un acord amb el departament d'educació, a la Sagarra la matricula està oberta durant tot el curs, és a dir, hi ha alumnes que a mitjans de curs canvien d'escola o alumnes nouvinguts que s'incorporen a mitjans de curs. Això també es veu reflectit a les proves de competències bàsiques; quan un alumne nouvingut les realitza -sense haver treballat gaire a l'escola- té un resultant dolent i com l'escola té una ràtio petita, fa que el resultat baixi considerablement.

Un altre punt feble d'aquest tipus d'ensenyament és el fet que molts pares al començament tenen dubtes, no es refien que els seus fills puguin assolir les competències bàsiques mitjançant aquest sistema de projectes. D'aquesta manera és cosa de les escoles fer saber als pares què i com es treballarà durant el curs mitjançant els projectes. Aquesta problemàtica no és molt important, ja que l'únic que pot provocar és que els pares no matriculin als seus fills i, per tant, si ho veiem de manera positiva, sabem que les famílies que hi són en aquestes escoles creuen i donen suport a aquesta manera de treballar i entendre l'educació.

Un altre punt a tenir en compte, és que no tots els mestres poden treballar així avui dia ja que molts estan acostumats a treballar d'una manera i no es veuen capaços. Els mestres amb més experiència els ajuden i formen en tot el que poden, però és més difícil que els mestres formin altres mestres a que els formin els especialistes dels museus i els especialistes només formen durant 3 anys (tot i que la relació entre museu i escola segueix sent molt propera un cop finalitzat aquest període).

Com a mestre també et pots trobar que només acabis treballant per inspiració i pel que els alumnes tenen interès i acabis el curs acadèmic sense acabar els continguts mínims del currículum. Per això cada any es fixen en el que han anat treballant i ho apunten per a que l'any vinent els mestres puguin veure què ha quedat pendent en aquell grup classe.

Una dificultat pràctica és voler o haver de treballar un tema i no tenir i la inspiració o coneixement necessari per treballar-lo. En aquests casos l'escola sempre pot demanar ajuda al museu (per exemple, si volen treballar els fluids del cos poden preguntar al seu formador del museu per artistes que hagin tractat el tema).

Anàlisi d’alguns projectes o activitats treballats a les escoles Miquel Bleach i Segarra

En aquest apartat volem comentar alguns projectes que ens van explicar a les escoles visitades, amb la finalitat d’analitzar quins beneficis o que poden treballar els infants.

- Espai C

És un espai de l’escola Segarra, en el qual l’escola ofereix un taller a dos artistes, que són enviat per l’ajuntament de Barcelona, en el qual, a canvi de l’espai, ells dediquen unes hores a resoldre dubtes d’infants, rebre visites mentre treballen i ajudar als alumnes quan ho demanin. En aquest curs, l’escola ha demanat dos ceramistes, i molts infants quan treballen escultures, van allà a treballar amb ells. Creiem que és una oportunitat per als infants, ja que no sempre poden tenir gent que treballi amb l’art de manera tan pròxima, i a més que puguin rebre ajuda. Creiem que amb aquest espai, els alumnes es poden sentir més motivats, a més de que l’escola ofereix més qualitat en el seu ensenyament.

- El parking de patinets

És un altre espai de l’escola Segarra, que va ser creat durant el curs passat, ja que els mestres es van adonar que la major part dels infants anaven a l’escola amb patinet, o molts pares a la recollida venien amb els patinets dels seus fills. Per tant, el col·legi va crear un parking de patinets. A partir d’aquest procés artístic que implica el disseny i la elaboració, els infants poden treballar altres àrees, com per exemple les matemàtiques, per exemple, calculant l’espai que necessiten, quants patinets cabrien, l’àrea i el perímetre. A més, els mestres també els feien elaborar una noticia de diari, explicant el procés de construcció. Aquesta activitat ens va semblar molt interessant. ja que a més de la seva originalitat, parteix d’un punt d’interès dels infants, per tant, estaran més motivats per la tasca, ja que el patinet, és un element proper a ells.

- VTS

A l’escola Miquel Bleach, que com ja hem esmentat anteriorment, té un acord de col·laboració amb el MNAC, aquest curs han començat a treballar amb aquesta metodologia, que nosaltres mateixos vam puguer pràcticar durant la visita al MNAC. Els infants tenen dedicades 10 hores trimestrals per treballar amb aquesta metodologia, i els professors han escollit unes 3-4 obres per cicle per fer-ho.A més a l’entrada de l’escola, cada mes col·loquen un quadre i deixen un suro amb diversos post-it. Els infants de manera lliure, escriuen que creuen que passa a la imatge i com la titularien ells. També és una activitat en la que poden participar les famílies que van a l’escola o mestres.És una metodologia en la qual els nens potencien la seva imaginació, es poden expressar de manera lliure, sense tenir por, ja que la seva opinió és igual de bona que la opinió de la resta de companys.

5. CONCLUSIÓ

Després d'haver visitat les escoles, haver vist les classes i haver parlat amb les caps d'estudis d'ambdues, podem dir que les nostres hipòtesis eren correctes. Tant en una com en l'altre consideren que treballar a través de l'art els ha fet créixer i obrir la ment.

Els mestres en primer lloc mostraven una mica de rebuig davant la incertesa de com seria treballar amb l'art, es preguntaven si entendrien o tindrien suficient coneixement d'art per a treballar utilitzant-lo com a base curricular... però a mesura que van anar endinsant-se al món de l'art van veure que és llenguatge molt proper als infants, molt natural i sobretot que és una gran eina per a la diversitat. Una de les premisses de l'art (especialment de l'abstracte i del contemporani) és que l'espectador forma part de l'obra; qualsevol mirada cap a l'obra és correcte i en el cas de ser els creadors, qualsevol tipus d'obra que vulguis crear serà correcta si saps justificar-la. Així tots els nens poden donar la seva opinió i totes les opinions són correctes. Aquest canvi de mentalitat va fer que l'ambient a les escoles fos més flexible, respectuós; ha creat un ambient de sensibilitat no només física (l'art es treballa a través dels sentits) sinó també emocional. Poder tractar temes emocionals, -l'educació emocional- va molt lligat a l'educació amb l'art.

La feina dels mestres també ha canviat, ja que mentre abans la feina consistia a portar-se llibretes per corregir i preparar-se una mica la classe de l'endemà, ara la feina és estar al dia, estar atent d'allò que pots utilitzar per tractar diferents temes, agafar idees, pensar com presentaràs el projecte als alumnes i com adaptar-lo també a les seves aportacions i il·lusions.

Un fet que ens va cridar l'atenció és que, tot i que tothom pot treballar a aquestes escoles, tenen unes places específiques per especialistes en art i unes específiques per especialistes en "educació globalitzada"; això són perfils que crees tu mateix escollint continuar formant-te en un àmbit o en un altre i a la universitat sembla que només t'hagis de fixar en aquelles mencions que "et donaran punts a les oposicions". A principi de curs es realitzen jornades de formació als mestres de com es treballa per projectes i com utilitzar l'art, però si durant el curs hi ha dubtes sobre com encaminar un tema per a que faci referencia a l'art, per exemple, els especialistes en art ajuden.

Quant als programes Tàndem i Magnet, hem pensat una proposta de millora que creiem facilitaria molt el treball a l'escola un cop acabat el període de partenariat. La institució que acompanya en el procés hauria de veure el currículum escolar i fixant-se en els continguts i competències hauria de fer un document recopilatori d'artistes que treballen aquests temes per a que els mestres tinguessin aquesta guia com a referència per a treballar cada contingut o tema a través dels autors indicats. És clar que sempre podrien demanar ajuda al museu, com fan actualment, trobar nous artistes ells mateixos, etc. i fins i tot aquesta guia s'hauria d'anar actualitzant cada X anys per a no treballar sempre amb els mateixos materials i processos, però el fet de tenir una llista d'artistes amb els seus temes relacionats facilitaria molt la tasca dels professors, sobretot dels nous que encara no estan acostumats a treballar així i no han sigut formats per les institucions (ja que a les escoles públiques hi ha bastant moviment de treballadors i la formació dura només tres anys). Per ara les escoles encara no estan preparades per crear tots els projectes a partir de les idees dels alumnes i el que fan és anar utilitzant els projectes que han vist que han funcionat altres anys; això està bé però creiem que la nostra proposta facilitaria també poder crear projectes nous.

6. WEBGRAFIA

http://escolestandem.cat/el-projecte

http://www.macba.cat/es/programas-colaboracion

http://www.fbofill.cat/magnet-aliances-lexit-educatiu

#bloc1

0 notes

infantsfelicos-blog · 7 years

Text

Escola i família, un equip

La comunicació i col·laboració entrepares i professors és imprescindible per garantir l’educació de la canalla

Per al professor de primària i director del projecte pedagògic Escuela de padres con talento, Óscar González, implicar-se en l’educació de les criatures no és, només, assistir a les tutories i reunions que convoquen els professors del centre. Ni tan sols ajudar la canalla a estudiar, acompanyar-los mentre realitzen els seus deures escolars o sumar-se a un grup de WhatsApp per compartir amb altres pares les novetats del centre o l’agenda escolar del nen. Per a aquest docent, involucrar-se en l’educació de l’infant és, a més, dialogar amb els professors, col·laborar amb ells en les activitats que s’organitzen al col·legi: participar, en definitiva, en el dia a dia de l’escola.

És una manera de plantejar-se l’educació que, segons aquest docent alacantí, cada vegada és menys habitual en els col·legis de l’Estat, caracteritzats per una menor presència dels progenitors tant en les reunions escolars com en les activitats paral·leles, i per un ambient enrarit, en què abunden els malentesos fruit de la no comunicació. Potser per això, aquest professional amb més de 15 anys d’experiència impartint classes i amb una sòlida trajectòria com a orientador educatiu es va decidir a escriure Familia y escuela. Escuela y familia(DescléeDeBrouwer Editorial, 2014), una guia en què es perfila el panorama educatiu actual i en què s’ofereixen consells a professors i pares per transformar-lo.

En la guia González parla de la necessitat que les famílies mantinguin una comunicació efectiva amb els mestres, de la importància que institucions com les associacions de mares i pares d’alumnes (AMPA) tornin a agafar força i a impulsar iniciatives més enllà de les activitats extraescolars i, sobretot, dels beneficis que aquest tipus d’accions tenen en el nen, al cap i a la fi el protagonista dels centres educatius i d’aquesta guia. I és que, segons González, si els pares traslladen les queixes i propostes del WhatsApp a les aules, si assisteixen a les reunions escolars quan se’ls convoca, si eviten fer comentaris despectius sobre els professors davant dels fills i si, juntament amb els professors, fan del col·legi un espai de cooperació i intercanvi d’idees, els resultats a l’educació del nen no es fan esperar: des de millors expedients acadèmics fins a una actitud més positiva cap al centre escolar i l’equip humà que en forma part.

“Les enquestes ens diuen que si els pares s’impliquen en l’educació dels fills, els resultats dels nens milloren moltíssim. I, al revés, els pares que s’allunyen de l’escola, que no col·laboren i que, pràcticament, estan absents afavoreixen el fracàs escolar”, comenta aquest professor, que, en el seu llibre, cita diversos estudis que mostren la relació causa-efecte que existeix entre implicació dels pares i èxit escolar.

Noves iniciatives

De la importància que famílies i escoles treballin unides i de com aquesta col·laboració pot millorar la percepció que tenen els nens i els pares de l’escola i els seus mestres també en parla Ciro Ballester, professor de primària i, des d’inicis de curs, director del CEIP Doctor López Rosat de València. Però a diferència del seu company de professió, Ballester no creu que la desafecció dels pares cap a l’escola sigui tal. La seva experiència com a docent i, ara, com a cap visible d’un col·legi públic ha sigut una altra: una experiència marcada per pares preocupats per l’educació dels seus fills i per professors que fan el possible per obrir el centre a totes les famílies.

I és que, per a Ballester, que els pares participin de la vida escolar depèn en gran mesura de les facilitats que, des del mateix centre educatiu, se’ls donin per fer-ho, de la seva predisposició a acompanyar noves iniciatives i a generar diàleg amb les famílies. “És a les mans dels professionals obrir-se a la comunicació, a la solució de possibles malentesos, a la unificació de diferències i, també, a les crítiques constructives i educades i als suggeriments. Nosaltres gestionem el temps i les actuacions i és responsabilitat nostra aconseguir una bona relació, tenir ben informats els familiars, donar orientacions”, explica aquest docent, que treballa per fer del CEIP Doctor López Rosat un col·legi obert, col·laboratiu i viu, amb una comunitat educativa ben relacionada i respectuosa i amb un “objectiu clar de gaudir de l’escola i fer gaudir els nens com a base prèvia a la formació anomenada acadèmica ”.

Col·laboració

Un ideal d’escola que, a Catalunya, també té la seva representació. Es tracta del col·legi públic Congrés-Indians, un centre que, gràcies a la seva relativa joventut i a les inquietuds i la feina del seu equip de professionals i dels seus pares, ha fet possible que el tàndem família-escola no sigui un somni. Allà, com ens explica la cap d’estudis d’infantil i directora en funcions, Desireé Hortigón Flores, els pares participen des del minut u en la vida del col·legi.

Ho fan en el primer any d’infantil, ajudant als nens a adaptar-se a l’escola, coneixent amb ells professors, companys de classe i famílies, i acompanyant-los fins que se senten prou segurs per afrontar aquesta experiència sense els pares.

També permeten que els infants de 3 a 6 anys entrin amb els seus familiars a l’aula de manera esgraonada. Eviten així l’estrès que suposa per a un menor enfrontar-se a una entrada massiva de pares. Això fa possible que la professora els rebi de manera individual. I, sempre, independentment del curs en què estigui el nen, promouen la participació dels pares dins del centre a través de tallers i activitats que mostrin les seves passions i, si ho desitgen, obren als pares espais menystransitats com el menjador.

“Per poder-li dir a un nen «Les hores que jo no estic amb tu estaràs en un espai, en una escola on les mestres et cuidaran i t’acompanyaran», un pare ha de poder entrar en aquest espai, sentir-se respectat, sentir-se segur, acompanyat, veure que pot mirar com funcionen les coses, que el deixen fer. Aleshores l’infant veu l’escola de manera diferent, com un espai on pot créixer, on l’estimaran”, explica aquesta professora que, igual que els seus companys de professió, creu que les AMPA -o AFA, Associació de Famílies i Alumnes, nom que rep a l’escola Congrés-Indians- són imprescindibles al col·legi.

AINHOA BOIX

#CRIATURES ara.cat

0 notes