#poders demoníacs

[negreabsolut]

Éssers angèlics, éssers demoníacs. Poders del Pleroma, entre nosaltres i la Divinitat.

[miquelgeneblog]

LLUMS EN LA FOSCOR

Cuarteto Quiroga. Palau de la Música Catalana, dilluns 2 d’octubre de 2017. Obres de Schubert i Crumb.  

El repertori escollit pel concert amb el qual el Cuarteto Quiroga obria la temporada Palau Cambra semblava triat per a l’ocasió, en el clima agredolç que la jornada de l’1-O ha deixat en tots nosaltres. Les imatges de les brutals càrregues policials contra els votants pacífics i amb les mans alçades apareixien inevitablement als nostres pensaments quan Mariona Carulla, presidenta del Patronat de la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música Catalana, llegia el comunicat amb què anunciava el rebuig de la institució a aquestes actuacions desproporcionades i l’aturada de tota activitat convocada pel 3 d’octubre. I també, però amb ressonàncies més profundes i sinistres, quan Cibrán Sierra, violinista del quartet, presentava a la segona part Black Angels de George Crumb, una obra escrita el 1970 com a reacció de repulsa a la guerra del Vietnam. 

El Cuarteto Quiroga va dedicar la primera part del concert al Quartet en re menor, D. 810 “La mort i la donzella” de Franz Schubert. Una obra on la foscor i la mort hi tenen un paper principal, però a la qual el Quiroga va donar els matissos suficients per mostrar-nos que dins de les tenebres sempre hi ha espai per a l’esperança. El quartet va construir la seva interpretació al voltant de la idea de contrast que expressaren mitjançant l’organització del pes que imprimien a les cordes dels seus instruments. L’inici del quartet en va resultar un exemple paradigmàtic: els agressius acords inicials, que el quartet va atacar amb un pes moderat però carregat d’agressivitat tímbrica, donen pas a una línia melòdica en piano, registre que el Quiroga sabé explotar de manera molt convincent. Va ser precisament en aquest registre on millor es va trobar la formació, tal i com ens mostrarien en el segon moviment, on van presentar el tema de “La mort i la donzella” des d’una perspectiva absolutament colpidora: aèria i sense gairabé terra en els atacs de cadascuna de les seves notes, la frase sobrevolava les mateixes notes que la conformaven i, amb el bloc ben compactat, el quartet jugava amb la pulsació, fent-la anar endavant i endarrera, i aconseguint una subtilesa sonora en el registre piano que em posà els pèls de punta. També vam poder gaudir d’aquesta idea de bloc sonor en la manera de frasejar conjunta del primer moviment i, de forma més evident, en el Presto final, en el qual vam percebre clarament la capacitat del quartet per a viure amb una respiració comuna, de la qual n’extreien un nerviosisme intens però controlat, frenètic però precís. Una única pega en aquesta lectura, potser, és que en aquest equilibri balancejat cap a les sonoritats piano es va trobar a faltar profunditat de so en alguns moments, com en la darrera variació del segon moviment. 

El nexe musical entre la primera i la segona part circulava a través del tema de “La mort i la donzella”, part central del segon moviment de l’obra de Crumb. El conceptual, mitjançant les idees de lluita i oposició que ambdós compositors proposaven, en el cas de Crumb entre el Bé i el Mal, Déu i el dimoni. Black Angels demanava al quartet molt més del que, com a formació principalment centrada en el repertori clàssic i romàntic, estan acostumats a fer –recitar, xiular, cridar, gesticular, tocar percussió i utilitzar els seus instruments de maneres diverses- i els situava en un context performàtic en el qual es convertien en actors-músics. L’obra demanava també l’amplificació dels instruments i la recerca de sonoritats extremes per a expressar tota la tensió i l’horror de la mort violenta i de la maldat. Un nou context en el qual alguns van percebre al quartet menys còmode del que és habitual, però que sota el meu criteri van abordar amb les mateixes premises de connexió i relació entre els músics que ja havien mostrat a la primera part. Segurament un dels moments més colpidors de l’obra, per la relació que establia amb el nostre passat recent i per la manera com el transfigurava, va ser la represa del tema de “La mort i la donzella” tocat amb els instruments del revés i amb un centre tonal mòbil, com si el quartet s’hagués desfigurat fins a convertir-se en el seu revers demoníac, seguit de l’arribada dels àngels negres, agressius i cridaners. El conjunt va saber imprimir tota la ràbia i tensió necessàries per a tensar els nervis de l’audiència. Però l’esperança no desapareix, ens sembla dir Crumb, i la música de Déu acabà arribant en forma de violoncel el qual, sobre un acompanyament de copes, brillà ara sí amb una commovedora profunditat.

[negreabsolut]

El dimoni Dantàlion (o Dantalió) és el setanta-unè esperit demoníac. És un duc de gran poder que apareix als homes en forma humana, amb aparences diverses segons sa voluntat, tant masculines com femenines. Se sol representar amb un llibre a la seva mà dreta, símbol del seu ofici com a mestre d'arts i ciències a qualsevol que li ho demani degudament. També és feina seva de declarar el Consell Secret a qualsevol, car ell coneix els pensaments de tothom, i pot canviar-los a voluntat. Pot causar l'enamorament, i mostrar la semblança de qualsevol persona, i també mostrar-ho amb visions allà on siguin del món. Governa trenta-sis legions d'esperits demoníacs. I aquest és son segell. (Autor del dibuix: Miguel Lima)