#Anna Tobella

[gia-fox-blog]

BASIC INFORMATION

FULL NAME: Lady Alexandria Georgiana Fox PRONUNCIATION: (a poor attempt was made to use the IPA respelling guide)  a-lihkhs-AHN-dree-ə joor-jee-ah-NƏ  FAWKS NICKNAME(S): Gia, Georgie, Princess Die (whispered, primarily — the resemblance is too much to deny). BIRTH DATE: 7 June, 1997. AGE: 21, blackjack. ZODIAC: Gemini, the twins. GENDER: A lady never tells. PRONOUNS: She and hers suffice. SEXUAL ORIENTATION: Unimportant, uninspiring, unnecessary. NATIONALITY: British (English), holds a Swiss passport as well. Ethnically part-Indian (Goan), mostly English, with a very tiny part Chinese. TITLE(S): The Fallen Angel, due to her family’s peerage she is styled as Lady Fox. MAJOR: Art History (with a heavy emphasis on the Baroque period in Europe). EXTRACURRICULARS: Sulking, primarily. Borderless World Volunteers, figure skating, skiing (all formerly).

BACKGROUND

HOMETOWN: Chelsea, London, England (via Somerset, England and Panjim, Goa, India). FATHER: His Grace Arthur August Fox, 9th Duke of Westminster. MOTHER: Her Grace Astrid Nâtaline Fox (née Blackwood), Duchess of Westminster. SIBLING(S): Lord James Edward Fox, Earl Grosvenor (twin). OTHER IMPORTANT RELATIVES: Kanan Zâbel ‘Elizabeth’ Blackwood (née Vaidya) (maternal grandmother), James Arkanj Blackwood (maternal uncle). ARRESTS?: None to date, though any arrests made would be dealt with with a single phone call (it’s a good thing that’s how many they give you from jail).

OCCUPATION & INCOME

SPENDING HABITS: According to her father’s accountant, they are “egregious”, “ridiculous”, and “irresponsible”, though Saint Augstine’s isolation has quelled her spending, as the Swiss campus does not take deliveries from Selfridges and Harvey Nichols and it is impossible to spend endless, expensive days in Harrods in the alpine village. MOST VALUABLE POSSESSION: The pair of sapphire studs that Jamie gave her for their shared eighteenth birthday, before that, the simple gold hoops she was gifted as an infant (though she suspects they were not, as her mother claims, a present from the Queen but rather the Princess Royal’s, or one of her lesser-titled children, doing). Taken literally, the most valuable thing in her possession (or, at least, held in a vault in her name) is the Westminster Tiara.

SKILLS & ABILITIES

TALENTS: Crying on command, penmanship (winner of her year two class’ most beautiful penmanship award), figure skating (formerly), dancing on tables (formerly), doing a line in less than a second, piloting Dassault Falcons, writing art history essays (genuinely). SHORTCOMINGS: Primarily, jealousy, something like naïveté, little control over her emotions. LANGUAGE(S) SPOKEN: English, Spanish (Castilian) (fluent), semi-fluent in French and Latin, phrases in some of the following: Swiss German, Bavarian, and Italian. Knows less Konkani than she should. DRIVE?: She could until her licence was revoked. RIDE A BICYCLE?: Yes, handily, her father taught her how. SWIM?: It’s her favourite summer sport, she has pictures with Michael Phelps from London 2012. PLAY AN INSTRUMENT?: Gia played violin for a brief period in primary school (she was forced to) but never left the ‘beginner’ level. PLAY CHESS?: Yes, though she tends to lose she knows the basics. TIE A TIE?: No, she’s never needed to know how to.

PHYSICAL APPEARANCE & CHARACTERISTICS

FACE CLAIM: Zoë Barnard. GLASSES/CONTACTS?: She should be wearing reading glasses but adamantly refuses to. DOMINANT HAND: Left (Jamie’s left-handed as well). HEIGHT: 5′10, her father is 6′5 and her mother is 6′ so she’s the shortest in her family. TATTOOS: None. PEIRCINGS: Many, entirely in her ears, including cartilage, helix, tragus, and lobe piercings. MARKS/SCARS: The reconstruction marred her once pretty features, and while the plastic surgeon managed to clean up some of the mess required to keep her alive, there’s are numerous scars up and down the length of the left side of her face, the most prominent seemingly dividing her eye into two. NOTABLE FEATURES: Now? The scars. Before, her gaze. Not her eyes themselves or their colour, but the way she looked at things, and the intensity of the way she did so. CLOTHING STYLE: Verging on Sloane Ranger revival, impeccable and elegant tailoring with a dash of ‘I don’t give a fuck’, like Princess Diana and her short, skin-baring dresses post-divorce, or CBK in a jumper-and-collared-oxford with her husband’s baseball cap turned backwards on her head. Slouchy but still crisp. Equestrian but not obnoxiously so. Burberry cheques are out.

PSYCHOLOGY

MBTI TYPE: ENFJ, the Protagonist (also at times INFJ, the Advocate, she has a 60-40 split between Extroverted and Introverted). MORAL ALIGNMENT: True Neutral. TEMPERAMENT: Sanguine. MENTAL HEALTH: Poor, to say the absolute least. ADDICTION(S): Nicotine, oral fixation. DRUG USE: Restricted, used to abuse cocaine and Ritalin (slash other amphetamines) frequently. ALCOHOL USE: Restricted, formerly a heavy drinker. PRONE TO VIOLENCE?: Her strops are biblical in proportion (and that is the Old Testament God biblical, not Jesus Loves All biblical).

FAVORITES

ANIMAL: Some kind of sleek, fast cat, like a cheetah, or a jaguar. BOOK: She claims it’s Anna Karenina, but she’s never managed to finish it. COLOR: Indigo. FOOD: She’s been a vegetarian since she was eight years old, so she would say, with complete sincerity (and even earnestly) that she loves a good merlot, because grapes are definitely a food so wine must be one too. MOVIE: She flits between noirs, currently the battle rages between The Big Sleep, Vertigo, and In The Mood For Love. MUSICAL ARTIST: Rosalía Vila Tobella. QUOTE/SAYING: “And I say to myself: a moon will rise from my darkness.” (Mahmoud Darwish) SCENT: She wears Robert Piguet’s Fracas (her winter scent, and winter is eternal in the mountains) and Serge Lutens’ À la nuit (if Fracas is a lustful death, then À la nuit is drowning in jasmine blossoms), though she still dreams of her mother’s old perfume, the increasingly impossible to find Shiseido Nombre Noir, lingering on Chanel tweed jackets and Versace mini dresses in the back of her wardrobe in the townhouse. SPORT: Figure skating. VACATION DESTINATION: Anywhere with a desert and an oasis and mountains looming. Alternately, Iceland.

ATTITUDES

GREATEST DREAM: Snuffed out quite aggressively by the crash. GREATEST FEAR: Thunder. BIGGEST SECRET: She was sober and conscious when the car crashed. TOP PRIORITIES: Vengeance.

[joaquimblog]

LICEU 202272023: MANON (SIERRA-FABIANO-DUHAMEL-NAOURI;MINKOVSKI-PY)

Nadine Sierra i MIchael Fabiano a Manon. Gran Teatre del Liceu. Fotografia de David Ruano gentilesa del departament de premsa del GTL Hauré de confessar, perquè crec que té la seva importància en la valoració de la primera funció de les 11 programades aquesta temporada de la popular òpera de Jules Massenet, Manon, que el seu autor no és el que més estimo dels operistes francesos, ni aquest títol…

[joaquimblog]

PALAU DE LA MÚSICA: DIE ZAUBERFLÖTE DELS AAOS

PALAU DE LA MÚSICA: DIE ZAUBERFLÖTE DELS AAOS

Ahir per la tarda en el cicle simfònic que l’Orquestra Simfònica del Vallès fa al Palau de la Música Catalana va tenir la lloc la versió semi escenificada o podríem dir que escenificada però sense escenografia de Die Zauberflöte que ha inaugurat la temporada 2020/2021 dels Amics de l’Òpera de Sabadell. Aquesta representació s’hagués hagut de fer el passat 14 de novembre però es va posposar a…

[joaquimblog]

Maite Beaumont

Sabina Puértolas

Joel Prieto

Pietro Spagnoli

Maite Alberola

Anna Tobella

Gemma Coma-Alabert

David Alegret

Borja Quiza

William Berger

Com a complement a l’apunt de preparació del Così fan tutte que vaig fer fa pocs dies, avui us vull presentar els cantants que protagonitzaran els dos equilibrats repartiments que el Gran Teatre del Liceu ha previst per aquestes representacions que comencen demà dia 20 i finalitzaran el 30 del mateix mes de maig.

Aquí els teniu:

Com a Fiordiligi comptarem amb dues sopranos exquisides, l’alemanya Juliane Banse (1969), que malgrat ser molt coneguda des de fa anys per  a tots aquells fidels a les Schubertíades de Vilabertran, debuta al Liceu, i la soprano valenciana Maite Alberola (1982),

Escoltem-les a totes dues cantant la mateixa ària de Mozart, la temible “Temerari! Sortite fuori…Come scoglio” del Così, Banse acompanyada per la German Radio Saarbrucken-Kaiserslautern Philharmonic Orchestra, dirigida per Christoph Poppen

Mentre que a Alberola l’acompanya l’Orquestra Simfònica del Vallès dirigida per  Daniel Martinez Gil de Tejada l’any 2010 en una representació dels Amics de l’Òpera de Sabadell.

En el rol de Dorabella comptarem amb la mezzosoprano navarresa Maite Beaumont i la mezzosoprano catalana Gemma Coma-Alabert.

A ambdues també les escoltarem en la mateixa ària “Smanie implacabile” l’ària de Dorabella a Così fan tutte, a Beaumont en una representació del 2006 a Àmsterdam

I a Coma-Alabert a Sabadell l’any 2010.

El rol de Despina estarà cantat per la soprano navarresa Sabina Puértolas i la mezzo-soprano catalana Anna Tobella. Dues vocalitats diferents per a un mateix rol, quelcom força habitual en els rols mozartians.

A Sabina Puértolas l’escoltarem en “Credete al mio dolore” l’ària que canta el personatge de Morgana a l’Alcina de Handel, acompanyada per Les Talents Lyriques sota la direcció de Christophe Rousset.

Mentre que a Anna Tobella l’escoltem cantant la cavatina de Rosina de Il barbiere di Siviglia de Rossini a una representació a Oviedo.

De la galeria de rols masculins comencem per el personatge de Ferrando, que serà interpretat per els tenors Joel Prieto i David Alegret.

Al tenor de Costa Rica nascut a Espanya Joel Prieto i que va debutar al Liceu amb un magnífic Fenton en la darrera edició de Falstaff, l’escoltem cantant l’ària de Ferrando al Così mozartià “Tradito, schernito”, en una gravació de l’any 2009.

Mentre que a David Alegret l’escoltem cantant “Il mio tesoro” l’ària de Don Ottavio del Don Giovanni mozartià.

El rol de Guglielmo l’assumiran el baríton barceloní Joan Martín Royo i el baríton  gallec Borja Quiza.

Al baríton barceloní l’escoltarem cantant un fragment de l’òpera de Alberto García Demestres, Wow! en l’estrena mundial al Festival de Peralada. D’aquesta òpera i de la magnífica interpretació de Martín Royo ja en vaig fer un apunt a IFL.

I al cantant corunyès Borja Quiza, l’escoltem cantant la sortida de Figaro a Il barbiere di Siviglia a Colòmbia l’any 2010.

Finalment per cantar el rol del filòsof Don Alfonso, comptarem amb el baríton italià Pietro Spagnoli i el baríton nord-americà William Berger.

A Spagnoli l’escoltem cantant l’ària del Così mozartià, ” Donne mie”, si bé és una ària que canta Guglielmo i no el Don Alfonso que cantarà al Liceu.

Mentre que a William Berger, l’escoltem cantant el deliciós “Abendempfindung” de Mozart, procedent d’un recital de l’any 2011 al Festival de Lucerna.

No he volgut fer cap judici previ, però és obvi que hi ha de tot, si bé en la gran majoria de casos crec que estarà garantit l’equilibri i l’adequació estilística, Hi ha per això alguna cosa poc comprensible, però és un misteri que voldria que algú un dia m’ho expliqués, és clar que per això hauria de ser una mica més explícit i no cull parlar del senyor Quiza fins haver assistit a la seva representació,no fos cas que després me la tingués que embeinar.

Jo hi aniré demà, demà passat i el diumenge. Ja us en parlaré, és clar,

ELS CANTANTS DEL COSÌ FAN TUTTE AL LICEU 2015 Com a complement a l'apunt de preparació del Così fan tutte que vaig fer fa pocs dies, avui us vull presentar els cantants que protagonitzaran els dos equilibrats repartiments que el…

[joaquimblog]

LICEU 2014/2015: MARIA STUARDA (2)

LICEU 2014/2015: MARIA STUARDA (2)

Maria Stuarda al Liceu, escena inicial. Producció de Foto © A Bofill gentilesa departament de premsa del Gran Teatre del Liceu

Trista i gris nit belcantista en el Liceu, amb un segon repartiment per a Maria Stuarda que no brilla.

No comprenc com un segon repartiment amb una soprano protagonista s’hagi de doblegar a la versió utilitzada en el primer cast, o bé haguessin hagut de buscar una mezzo…

[joaquimblog]

Joyce DiDonato (Maria Stuarda) Gran Teatre del Liceu Fotografia © A Bofill

Escena Final de Maria Stuarda al Gran Teatre del Liceu. Fotografia © A Bofill

Javier Camarena (Leicester) Silvia Tro Santafé (Elisabetta) i Joyce DiDonato a MAria Stuarda al Gran Teatre del Liceu. Fotografia © A Bofill

Michele Pertusi, Silvia Tro Santafé i Joyce DiDonato a Maria Stuarda al Gran Teatre del Liceu. Fotografia © A Bofill

Maria Stuarda al Gran Teatre del Liceu, producció de Patrice Caurier i Moshe Leiser

No era fàcil fer oblidar les edicions anteriors de Maria Stuarda al Gran Teatre del Liceu ja que totes elles van comptar amb uns repartiments excel·lents i resultats extraordinaris (hi ha constància sonora per verificar-ho), mentre que en aquesta ocasió sent un repartiment farcit de noms estel·lars del panorama operístic actual, el resultat per a mi ha estat decididament decebedor.

Joyce DiDonato és una cantant extraordinària, ja he dit moltes vegades que té unes qualitats de sensibilitat musical, a part del virtuosisme tècnic, que la situen en el lloc destinat a les personalitats més distingides, però escollint aquest rol de Maria Stuarda s’ha equivocat. Ella ha manifestat en diverses ocasions que aquest rol suposa un abans i un després a la seva carrera, que la trasbalsa i que s’identifica de manera especial amb el rol de la reina escocesa, però  em sembla que tot plegat no són motius prou convincents per modificar, com fa ella, tota la tessitura dels números on ella intervé, de tal manera que en el segon acte la tessitura és tan baixa que per evitar les tensions en els aguts (tampoc ho aconsegueix), posa en perill la zona greu. Amb l’adaptació de la partitura tergiversa l’esperit vocal de l’obra, no tan sols el del personatge que interpreta, sinó tots els que participen amb ella i també en els números de conjunt l’obra perd brillantor. El segon acte esdevé especialment problemàtic ja que el personatge de la Stuarda quasi monopolitza tots els minuts i l’òpera acaba patint una apatia tonal generalitzada. Un dels moments especialment climàtics com és la famosa “preghiera”, no es produeix cap pathos, ni vocal ni emocional, ja que l’efecte de la veu sospesa per sobre del cor no es produeix o ella no el pot produir. El tercer acte esdevé feixuc i els moments buscats per DiDonato de quasi paràlisi temporal van tenir el handicap de l’emissió forçada d’una veu tensa que restava bellesa, espontaneïtat i l’acostumat virtuosisme, aquí massa sacrificat per no obtenir res a canvi.

En cap moment d’aquesta Stuarda la veu de Joyce DiDonato sona lliure, relaxada i àgil. La tensió d’una tessitura que la sobrepassa en la zona aguda però també en la greu degut a la baixada exagerada de la tonalitat, li passa fcatura  en molts moments en aspectes que quan la mezzosoprano canta rols adients a la seva veu, excel·leix. Parlo d’un exagerat vibrato i d’una sistemàtica afinació dubtosa en el atac als aguts, moltes vegades forçats, fixats i amb pèrdua de color, però també amb problemes en aspectes o facetes que ella n’és especialista, com el fiato i el cant lligat, que  en frases que sense cantar permanentment en tensió la mezzosoprano nord-americana les embelliria com en ella és habitual.  Fins i tot les escales cromàtiques ascendents i descendents no les va resoldre de manera polida.

No em va agradar la Stuarda que DiDonato va cantar al MET i no m’ha agradat la del Liceu, malgrat que no puc negar que fa una dramatització molt intensa amb vocació sincera de convèncer, però vocalment és decebedora, tot i els veritables esforços que fa en voler fer bonic tot el que canta.

Els seus fidels seguidors que ahir no comptaven amb la meva complicitat, van intentar fer una gran èxit que va quedar prou evident que no va arrossegar a la resta de públic que no omplia el Liceu.

Al costat de DiDonato cantava el rol de Elisabetta, la mezzosoprano valenciana Sílvia Tro Santafé, posseïdora d’una veu tan similar a la de la cantant americana, que en els intensos moments de la confrontació no hi va haver cap contrast de color vocal, quelcom que treu relleu a l’escena i a la partitura. Silvia Tro ja ens havia deixat mostres del virtuosisme belcantista, tant en La Cenerentola, com en Linda di Chamonix, però aquest rol és el més intens dels que ha cantat al Liceu i en alguns moments em va donar la sensació que el rol era excessiu per les seves possibilitats. Va cantar sempre al límit i això s’agraeix tant com posa en risc alguns dels moments en els que la veu s’apropava més al crit que no pas a la nota ben emesa. Tenint fins i tot en compte la dificultat del rol no és la vegada que m’ha agradat més, tot i que em va agradat més que DiDonato, al menys l’adequació vocal era la correcta.

El tenor Javier Camarena va ser per a mi el més rellevant del cast, si bé la seva veu patia en excés les transposicions fetes a la partitura. Com ell mateix ha manifestat aquests dies, aquest rol és molt difícil i jo afegeixo que poc agraït. Tant de bo Camarena torni sovint, ja que sense cap mena de dubte hores d’ara ja és un dels cantants imprescindibles, per veu, línia i distinció.

Comptar amb Michele Pertusi per cantar el Giorgio Talbot és un luxe, si bé en l’escena de la confessió no va poder  brillar en les poques oportunitats que la partitura li ho permet.

Molt més que correctes Vito Priante per el Lord Guglielmo Cecil i Anna Tobella com Anna Kennedy, a ambdós segurament els sentirem més brillants en el segon repartiment.

La direcció musical  d’un especialista belcantista com és el mestre Maurizio Benini va aconseguir en quasi tota la representació que l’Orquestra del Liceu sonés cohesionada i mantenint de manera eficaç tota la tensió dramàtica, si bé les habituals incerteses i pífies d’alguns metalls (no els cito per no ferir susceptibilitats) van deslluir una mica una nit si no bona, al menys correcta.

Preocupant la primera intervenció coral i molt millorada en la darrera escena, tot i que el Cor del Liceu comença a demanar a crits (és una figura, o no) incorporacions  immediates que omplin els buits ara ja massa evidents.

La producció de Patrice Caurier i Moshe Leiser és ridícula, molt lletja i inútil. Cal donar-li més voltes? No. He llegit que no molesta, però com algú pot dir que no molesta tanta estupidesa teatral a sobre l’escenari?. Més enllà del recurs de barrejar l’època isabelina amb una antiga contemporaneïtat anys 50 del segle XX amb l’aparició dels cortesans en el primer número del primer acte, recurs que ja fa uns quants anys que és antic,  o la risible projecció de les fotografies a la presó, o la mateixa cambra de l’execució amb finestres corredisses de perfilaria d’alumini, així com les persianes gradolux (cambra i teló), esdevenen moments tan potents, i parlo de lletjor, que altres lleus intents per millorar el treball teatral, resulten inútils. Teatralment no hi ha cap força en els personatges i la mateixa confrontació del finale primo, un dels moments gloriosos de l’opera no produeix cap impacte degut a una escenificació inconnex, sense sentit i suposo que volgudament distant amb la que aquest parell de directors, en altres produccions interessants, han volgut deixar signada la seva genialitat.

Suposo que no buscaven cap emoció, ni tan sols en l’escena de l’execució, on ni el més petit indici de calfred es va passejar per la meva espinada. Potser veure durant tota l’òpera el botxí arrossegant la destral que acabarà tallant el cap de la reina dins d’una cambra de gas, va ser prou antídot per refredar-me.

Una producció coproduïda amb el Covent Garden, el Teatr Wielki i el Théâtre des Champs Elysées que no m’agradaria tornar a veure i que penso que no prestigia gens a cap dels teatres que han malbarat recursos pagant aquest nyap.

La setmana vinent veuré el segon repartiment, sense dubte un experiment molt interessant que us explicaré puntualment a IFL.

Potser en tot plegat m’ha traït la nostàlgia? No ho crec, però ahir vaig tenir una vegada més la convicció d’haver estat un afortunat per haver vist la Stuarda de Montserrat Caballé (1978), un dels cims de la meva ja dilatada vida liceista. Només que DiDonato hagués pogut oferir el rol amb honestedat vocal ja m’hagués conformat, però malauradament no va ser així i la representació d’ahir i no només per ella però potser per culpa d’ella, és la pitjor Stuarda que he vist fins ara en la meva vida. Potser és que he estat molt afortunat?  Segur que sí.

Fotografies gentilesa del Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu © A Bofill

LICEU 2014/2015: MARIA STUARDA (1) No era fàcil fer oblidar les edicions anteriors de Maria Stuarda al Gran Teatre del Liceu…

[joaquimblog]

LICEU: IL PRIGIONIERO i SUOR ANGELICA

LICEU: IL PRIGIONIERO i SUOR ANGELICA

Ahir va tenir lloc la primera de les 5 representacions del doble programa que tanca la temporada d’abonament del Gran Teatre del Liceu 2013/2014, tot i que el teatre continuarà l’activitat fins els primers dies del mes d’agost, primer amb Porgy and Bess i després amb l’afegitó de Los Miserables.

Malgrat que la unió entre aquests dos móns estètics i sonors tan contrastats com són Dallapiccola i P…

[joaquimblog]

Els motius per els quals m’agrada l’òpera són diversos i segurament alguns fins i tot genètics, ja que no és gaire normal que records molt llunyans de quan era molt petit, però molt, són enganxats a la radio escoltant les transmissions del Liceu, i això no deu ser gaire normal, doncs bé un d’aquests motius és que amb la música i en l’òpera en particular, he experimentat algunes vegades una emoció extraordinària que en cap altre manifestació artística és manifesta tan intensa i profunda. Ahir i en una representació que no n’esperava gaire es va produir un gloriós moment d’èxtasi, d’aquest que fan que continuí fidelment enganxat a l’òpera i que alhora em serveix perfectament per distingir entre un cantant i un altre .

Massa sovint escolt amb enuig una frase que es repeteix constantment quan respon negativament a la pregunta de: “T’ha agradat?” i jo contest que no, i després bé la frase lapidària de és que en a tu no t’agrada res, i aquesta frase és absolutament falsa. A mi m’agrada que em sacsegin de dalt a baix, que em facin sentir i que aquest trasbals sigui motivat per una interpretació entregada i  intensa, on l’artista ho doni tot utilitzant l’art del cant, i les seves facultats vocals siguin el vehicle de transmissió. Sembla fàcil, oi?, doncs no ho és tant, i una cosa és cantar bonic, una altra és fer-ho bé i la més difícil de totes es  trasbalsar creant.

Ahir Iréne Theorin, la soprano sueca que interpreta Brünnhilde en el primer repartiment de Die Walküre de les representacions que tenen lloc fins el dia 3 de juny al Gran Teatre del Liceu, ho va aconseguir. Per a mi Theorin representa allò que m’agrada de l’òpera, allò que diferencia un cantant d’un artista, i la seva interpretació d’ahir romandrà, com ja roman la Isolda que vaig tenir la fortuna de gaudir fins el deliri a Berlín (gràcies infinites Carmen) en el estadi més alt de la “meva” perfecció operística. J no demano més, deman el que ella va fer al tercer acte, i aleshores sóc feliç i que ningú gosi ni tan sols intuir la malèfica frase de “es que en a tu n t’agrada res”. És clar que no m’agrada res, perquè hi ha un abisme entre un cantant que es disfressa i puja a dalt d’un escenari per fer coses més o menys boniques, amb més o menys encert, intentant demostrar amb tècnica i perícia en el millor dels casos el que diu que ha de fer una partitura i aquell que s’oblida de qui és i el veus com embogit fent-te creure intensament allò que està fent.

Iréne Theorin té una veu magnífica de soprano dramàtica wagneriana, d’aquelles que tant costa trobar. Una veu bonica i plena, de tonalitats metàl·liques  i punyents tan necessàries per fer front a aquests personatges wagnerians heroics i tràgics, una veu que ella domina bé, però que alguna que altra vegada li juga alguna mala passada, sobretot quan ha de fer sobreaguts. Té un bon domini tècnic/expressiu que li permet apianar la veu, fer reguladors i grans arcs de legato generós, gràcies a una bona tècnica de respiració ben elaborada. Tot això està molt bé i és difícil trobar-ho, no n’hi ha gaires de cantants amb una veu així, però l’excepcionalitat de Theorin, allò que la fa diferent a les altres, és que pertanys a la raça de cantants que han nascut per transmetre el que canten i això si que ja la redueix al estricte i reduït món dels escollits.

Ella és l’atrevida i consentida filla de Wotan a l’inici del segon acte, feliç i segura de si mateixa, com ella és la desconcertada filla que pateix per un pare vençut per la mediocritat, és la filla obedient i freda que anuncia a Siegmund la mort, i és la lluitadora que es revela contra la injustícia, ella és la dona esporuguida i també digna i orgullosa, és la filla vençuda i abatuda que demana honor i que acaba rebent l’amor clement d’un pare més vençut que ella mateixa. Segurament aquesta Brünnhilde de Theorin és  molt propera a Varnay i Mödl, les meves Brünnhilde més estimades perquè per sobre d’uns Hojotho! d’infart, hi ha tot això altre que és molt, però molt més difícil que col·locar un do o un do sostingut perfectament a lloc. I tot això Theorin ho fa amb la veu adient, amb l’estil de cant wagnerià ben arrelat, amb fermesa i calidesa, amb emoció extrema i entrega absoluta. No tinc cap dubte que ella per a mi és el cantant (en genèric)  millor de la temporada i ara ja, una de les cantants de la meva absoluta referència. És clar que deu ser la millor Brünnhilde del moment, no en tinc cap mena de dubte.

Al seu costat un caduc, molt més Wanderer a Siegfried que Wotan a Die Walküre, Albert Dohmen es va créixer, després d’un segon acte molt més parlat i aproximadament cantant o fins i tot cridat, en un tercet acte absolutament dominat per l’excelsa Theorin i on ell va treure forces i temperament quasi del no res, per fer un digníssim duo i sentit comiat.  Impossible no imbuir-se  de l’emoció que desprenia aquella Brünnhilde. Dohmen està al final de la carrera però ahir va demostrar perquè va ser un notable Wotan.

Anja Kampe és una soprano lírica que ha fet i fa imprudències que han malmès l’homogeneïtat d’una veu magnífica. Fent repertori més dramàtic del que li pertoca (Senta, Kundry, Isolda o fins i tot un rol tan exòtic com la Odabella verdiana) ha espatllat la zona aguda, encara no de manera alarmant, però si que és malauradament obert, Això afebleix una mica la prestació global, però ella és una cantant amb força que diu molt bé i  sap suplir aquestes carències o deterioraments vocals, amb implicació intensa, tant en l’apassionada escena del primer acte, com en el patiment del dramatisme del segon i l’alliberadora redempció del tercer, que ha coronat de manera emotiva en l’esperat comiat  “O hehrstes Wunder!”.

Klaus-Forian Vogt ni em sembla tan bon cantant com tothom em vol fer creure, i sobretot no és la veu que Siegmund necessita. M’és absolutament igual el que penseu de mi, em nego a admetre que una veu tan fluixa, tova, blanca, sense caràcter i sense un bri de passió i heroïcitat tingui que ser la destinada al pare de Siegfried. És impossible pensar que Wagner s’imaginés un Siegmund per a una veu similar a Vogt, una veu sense greus que fan inaudibles frases senceres i amb uns aguts esblanqueïts, sense timbre  i que queden flotant sense cap mena d’impacte, ni sensualitat, ni heroisme, però el que encara em sembla més llunyà a Siegmund és la manca de caràcter èpic, la manca d’erotisme i passió carnal del seu Siegmund, incapaç de correspondre i satisfer amb justa carnalitat el cant apassionat de Kampe. Siegmund no és Lohengrin ni Parsifal, herois místics i sense sexe, Siegmund és home, heroi i amant, ferm, valent i decidit, i de tot això el cant mel·liflu de Vogt no em transmet res. Dit això, la delicada línia de cant, més pròpia per a un evangelista bachià, denota certs trucs en l’emissió d’algunes notes i en el pas de la veu, així com un legato limitat, segurament perquè cantant en una vocalitat que no és la pròpia, s’obliga a forçar i malbaratar l’aire. Ni els Nothung sonen punyents ni els Wälse prou timbrats, i és en un Winterstürme més proper a un himne luterà (no només és culpa seva) que a un cant d’esperançat amor, on troba el moment més seràfic. Ara mateix sacrificava la tan lloada bellesa del tenor alemany per les dimensions “boterianes” de Johann Botha o Torsten Kerl, tenors amb la veu i el cant wagnerià que honora Siegmund, per no parlar de JK, és clar. Mihoko Fujimura és una cantant amb classe, que malgrat ser més soprano que mezzo vesteix, i mai millor dit, amb classe i autoritat una Fricka sense gaires fissures. La veu ja no es troba en el seu esplendor, però l’artista sap estar i dir, imposa presència interpretativa més que vocal, i la seva Fricka sense ser aquella inoblidable Helga Dernesch que ens va captivar fa anys, té personalitat, quelcom que agraeixo molt en un moment on l’absència de distinció és allò més habitual.

Un altre veterà, el baix nord-americà Eric Halfvarson imposa vocalitat gastada i autoritat interpretativa a un Hunding encara consistent.

El grup de valquíries és idèntic al segon repartiment ja comentat, i com divendres passat em vaig quedar bocabadat de la insolent solvència vocal de Daniela Köhler. Estic segur que un dia no massa llunyà direm, sí, és aquella sopran que tant es va agradar en la Helmwige.

No era gaire difícil millorar el resultat orquestral de divendres passat, però sortosament es va millorar, sense tirar coets, sense que el primer acte prengués mai el vol  sense superar aquella sensació de inseguretat que el metall produeix en les seves intervencions, sobretot solistes, però el conjunt es va veure millorat i el mestre Pons va aconseguir moments propers a allò que esperàvem d’ell des del primer dia, i no en tinc cap dubte que també Theorin en això i té alguna cosa a veure, ja que el millor rendiment orquestral va ser en el tercer acte d’una Die Walküre que recordaré sempre com la de Iréne Theorin, que ja porta adossat al seu respectuós nom, el venerat reclinatori.

Apunt relacionat (àudio del dia 22 de maig de 2014 amb el mateix repartiment):

http://ximo.wordpress.com/2014/05/23/laudio-de-die-walkure-theorin-kampe-fujimira-dohmen-vogt-halvfarsonpons/

LICEU: DIE WALKÜRE 2 (Kampe-Vogt-Halfvarson-Dohmen-Theorin-Fujimura;Pons-Carsen) Els motius per els quals m'agrada l'òpera són diversos i segurament alguns fins i tot genètics, ja que no és gaire normal que records molt llunyans de quan era molt petit, però molt, són enganxats a la radio escoltant les transmissions del…

[joaquimblog]

LICEU: DIE WALKÜRE (Foster-Westbroek-Karnéus-van Aken-Jerkunica-Grimsley ; Pons-Carsen)

LICEU: DIE WALKÜRE (Foster-Westbroek-Karnéus-van Aken-Jerkunica-Grimsley ; Pons-Carsen)

Alguna cosa greu està passant al Liceu si ningú se n’adona que el full de mà que se’ns facilita gratuïtament al públic, els noms que figuraven ahir com a protagonistes de la representació de Die Walküreno es corresponien a la realitat. Tan aviat me’n vaig adonar vaig fer una fotografia amb el mòbil i ho vaig penjar als meus comptes de Facebook i Twitter. A la piulada en vaig fer coneixedor al…

[joaquimblog]

L'ÀUDIO DE DIE WALKÜRE (Theorin-Kampe-Fujimira-Dohmen-Vogt-Halvfarson;Pons)

L’ÀUDIO DE DIE WALKÜRE (Theorin-Kampe-Fujimira-Dohmen-Vogt-Halvfarson;Pons)

Kampe-Halfvarson i Vogt en el primer acte de Die Walküre al Liceu. Producció Robert Carsen

Ahir va tenir lloc la segona representació de les programades al Gran Teatre del Liceu aquesta temporada de Die Walküre i Catalunya Música la va retransmetre.

No parlaré d’aquest repartiment fins dilluns, ja que fins diumenge no veure aquesta cantants, però si voleu escoltar-la aquí la teniu (more…)