#Faig

[unbecoming-kiley]

Faig Ahmed, Flood of Yellow Light, handmade wool carpet.

[banalityofweevil]

Benjamin Benmoyal FW 24 vs Faig Ahmed

[turk1cculture]

🇦🇿by Faig Ahmed

[kiki-de-la-petite-flaque]

Doubts.

Rug Artwork by Faig Ahmed

[quatregats]

Nena ajuda'm he demanat quatre llibres sobre les guerres napoleòniques a Catalunya aquest matí d'un rampell

[buruburuburu]

Fantasy!AU shenanigans 🦊🦊

[useless-catalanfacts]

Faigs d’en Preses, a birch tree forest in the Montseny mountains. Barcelona Metropolitan Area, Catalonia.

Photo by Sergi Boixader on Facebook.

[galeriaweb4]

Artist Faig Ahmed

[tornoaserjo]

1862728 treballs de la uni entregats, JUST 1 MORE TO GO

[manchesternh]

[danielpowell]

Faig Ahmed, Secret Garden, 2019

[darkbrightpittens]

This "Melted" and Pixelated Rug

by Faig Ahmed

[translucent-serendipity]

Podria subratllar una a una tantes frases teves en les quals encaixo com unes sabates velles als peus que les porten.

Perque jo també m'entrebanco tant parlant en que de vegades he de reiniciar paraules, deixant l'anterior intent a mitges. O bé se m'oblida com dir quelcom i tiro milles i surt malament. Per no mencionar que sovint parlo amb silencis una mica massa llargs, que no arriben a resultar molestos però tot i així són perceptibles. Sóc una persona lenta. Lenta per reflexionar què dir, per sentir-me còmoda, per prendre decisions, i també per escriure amb el telèfon com ara mateix.

Perque quin meló, això d'ocupar espai. I ara tiraré pel significat més literal i lleig.

Aquests dies he estat més per casa i a base d'excuses barates m'he fotut atracons un rere l'altre. Panses, figues d'aquestes seques, fruita, gotets de beguda d'ordi amb xicoira. Merda, jo li atribueixo a que m'ha de baixar la regla (tan irregular com la resta de la meva persona) i em fa venir més gana, però la veritat és que amb el menjar calmo l'ansietat que em tapissa la pell. I és pitjor. Però no aconsegueixo refrenar-me com abans ho feia. Una navalla de doble fil i atreveix-te a plegar-la. Porto un any envejant-me a mi mateixa mirant les fotos de com em vaig quedar després de la pitjor gastroenteritis que recordo. Hi ha dies que em gaudeixo, d'això que et lleves i cagues i et sents totalment buida, o que matines, no esmorzes gaire i la gana d'abans de dinar se sent més lleugera que molesta.

Que ningú s'espanti; menjo prou sà i estic en l'imc que em toca, sempre ho he estat. Però mentalment la qüestió del pes és un lastre que arrossego des dels 15, aproximadament. I en breus faré 22.

Mai escric sobre això; em fa por donar un missatge negatiu a les poquetes persones que em puguin llegir, sobretot en temes tan delicats com aquest. Sempre ho camuflo, em fa vergonya tenir aquest complex perque és una gran contradicció amb els meus 'tan clars' ideals. Cony, la salut és l'únic important en aquests termes, a tothom ens hauria de relliscar com ens veiem i com ens veuen!! Públicament em cago en la selecció sexual i l'haver de passar els gens a la descendència! En els productes que ens hem inventat per ser cada cop menys naturals i en els estàndards d'imatge malaltissos amb que ens bombardegen, en tots ells em cago.

Per sort, després de tot això, també hi ha moments en que estimo el meu cos. Mentida, més correctament voldria dir: també hi ha moments en que poso en estima el meu cos i simplement existeixo a gust, sense culpabilitzar-me ni qüestionar-me. I d'això hauria de fer costum, que les sensacions ordinàries de la meva pell (del meu mirall) siguin vici, plaer, èxtasi, i també serenitat, pau o indiferència!

En fi, això havia de mantenir com a fil conductor una publicació (a les etiquetes ho aclareixo), però al final només estic exposant-me burdament. I és que ni tan sols condueixo però també visc amb la por d'estimbar-me, metafòricament però també literal. Quina angoixa quan se'ls hi cala en una pendent ascendent. Quina angoixa empassar pastilles. Quina angoixa que em mirin més de dos ulls alhora. Quin estremiment mirar i que em mirin i que tot estigui bé, quant anhel.

El més curiós, avui em sento prou conforme amb l'esdevenir del dia. Ha estat un matí de curro amb companyes maques amb les que -sí, ja us he fotut molt la xapa- m'he proposat obrir-me i mostrar-me tan vulnerable com sóc. Que són bona gent, que hi ha gent bona. A la tarda per fi he començat a pintar les parets, aviam si demà deixem acabada una de les habitacions. Començo a estar farta d'estar d'obres a casa, vull tornar a la normalitat dels nostres espais.

Els dies passen veloços. Juliol que avui s'acaba s'ha sentit com una d'aquelles atraccions de tasses a la fira. El mareig final es podria correspondre amb aquesta última setmana estranya. Espero un agost més assossegat, d'aigua de perfil horitzontal i roba suau amb olor a sol.

I també de moltes abraçades, que són la millor de les fronteres.

[shreddinsl0th]

[quatregats]

ESPERA QUE TENIM SPOTIFY EN CATALÀ

[juliaridulaina]

-"No sóc el que faig" "Sóc el jo que diu "jo"-//-"I'm not what I do" "I'm the me that says "I"-//-"No soy lo que hago" "Soy el yo que dice "yo"-

Reflexió de la Setmana  25 de febrer de 2024<>Week Reflection<>Reflexión de la Semana -“No sóc el que faig” “Sóc el jo que diu “jo”- Després d’adoptar les creences, aquestes acaben considerant-se veritats personals. Rarament s’analitza i comprèn la diferència entre veritat i creença. Tanmateix, únicament lubricant les noves visions, les noves maneres de percebre, les noves maneres de comprendre…