#Feren

[state-of-beeing]

voices; singularity

Listed as the final track on sOna’s second studio album, Binary Star, voices — along with its variant in the single voices; singularity — has come to be universally regarded as one of the singer’s most beloved songs and a signature of her career. The track’s use of complicated harmonies, environment sampling, and a lack of comprehensible lyrics for much of its duration have lead to frequent attempts by music enthusiasts to analyze its message, though the singer has stated in the past that it is about what it is to live; to be human. Typically performed live as last in the set, the climax of voices; singularity is known for heavy reliance on audience participation for its final, emotional chorus.

[firstlieutenantoftheking]

                       Save me, I'm drowning so deep in the darkness                               Waiting for her memory to stop this               There's smoke blinding us with goodbyes and I keep hope,                           'Cause this feeling's different and I know                   I've s t a g g e r e d so long that it can't go alleviate me                                               I'll be fine, in time

     Please remember that I MISS her, young and reckless, what did we do?              Broken promise, gone forever, maybe one day I'll get better          Right by your side that's where I'll be in a heartbeat if you ask me     Let's stay strangers like we're meant to, oh I wonder if you miss me too

                      Find me, I'm waiting right here where he left me                         Still shredded and bruised but I'm BREATHING                             Be brave for me, ignore his eyes; just try            We're dancers and I've picked petals looking for a n s w e r s                          And I've received these edges from chances                                    Indelible but I'll be fine, in time

          Please remember that I miss him, not caring is so hard to do         Everything we loved together- it's not the same without you there    Feels like you were just beside me, how did time go by so QUICKLY?      Now we're strangers but I miss you, oh I wonder if you miss me too

                                            Please remember                          Don't forget me / I still think of you and I        I'll be leaving this heart e m p t y / Tell me what does this all mean?           Burn our bridges, are you still there? / Are you even still there?         All these endless circles do NOTHING / these circles do nothing

                      And I don't know why I can't just let you go        And remember I've been waiting ever since this started a c h i n g                          Can we go back? can we start again?              Now we're strangers but I need you / 'cause I need you

                              Oh, I wonder if you n e e d me too

                                                   ((insp))

I’ve been having this song and this image stuck in my head for like what, 3 days at least? I tried really hard on this drawing man and I’m actually rather proud of it for once. Look at that! i hAVE A BACKGROUND! A SYMBOLIC BACKGROUND!!! anyway, Hot Mess Dad(sona) ended up with Cool Dad /but/ they need to work out some issues with Mat’s wife Rosa still being on Mat’s mind sometime and Feren still dealing with the doubt and heartache that comes from the fling... thing... WHATEVER he had with Joseph. Mat is hard to draw geeeeeesssshhh how does one beard

[miquelgeneblog]

Parra estel·lar

OBC + Ensemble InterContemporain. Kazushi Ono, director. Michaela Kaune, soprano. L’Auditori de Barcelona, 19/05/2018. Obres de Parra i Mahler.

“L’ignorant les considera planes, la natura n’engrueix les corbes.

I l’espai s’estén cada cop més, àmpliament,

s’expandeix, s’expandeix sempre, més enllà, sempre més i més enllà.

El cel, reblert d’ombrívola energia, esdevé aterridor de transparència”.

Jean-Pierre Luminet

Com sona l’espai? Com se l’imagina la nostra ignorància? La fredor, la reverberació infinita, els glissandi, el so més massiu i el més llunyà, la familiaritat modificada de la manera més grotesca. L’obra Inscape, d’Hèctor Parra, ens proposa un recorregut sonor per les zones més desconegudes de l’univers que ens envolta i del qual, des de la nostra meravellosa insignificança, formem part.

Hèctor Parra tancava la residència 2016-2017 a L’Auditori de Barcelona amb l’estrena d’Inscape, coencàrrec de l’OBC, l’IRCAM, l’Ensemble InterContemporain, l’Orquestra Nacional de Lilla i la Gürzenich Orchester de Colònia i, sense dubte, una de les seves obres simfòniques més ambicioses. El compositor català, sempre interessat en la relació entre art i ciència “són dues cares de la mateixa moneda, dues maneres complementàries de conèixer i expressar la realitat”, ha concebut l’obra com un poema simfònic pel segle XXI, en el qual, amb la guia i el suport de l’astrofísic especialista en forats negres Jean-Pierre Luminet, ens convida a “un viatge mental i psicoacústic des de l’ésser humà, que aixeca el cap i veu l’astre que implosiona, fins al forat negre, on les dimensions de l’espai i el temps s’alliberen de les seves constriccions terrestres”. Per a representar aquest viatge en forma sonora, Parra ha construït una meta orquestra, que en aquesta ocasió formaren l’OBC i l’Ensemble InterContemporain, un dels conjunts dedicats a la música de nova creació més importants del món, als quals afegí electrònica.

La convivència entre els tres blocs sonors dissenyats per Parra, cadascun dels quals representa a un actor del drama –la secció solista a la humanitat, l’orquestra el cosmos en implosió i l’electrònica les ones electromagnètiques que es generen dins del forat negre- expressen alhora que problematitzen dues idees centrals, la individualitat i la finitud: “Els vents solistes, en especial la flauta, encarnen la solitud humana dins del món i la condició tràgica que comporta la nostra finitud”. Una tragèdia que Inscape expressa a través de les línies melòdiques que els solistes saberen dotar d’una melangia freda i distant i que, lluny d’expressar-se en un entorn de solitud, ho feren entrellaçades entre elles i en convivència amb l’univers de l’orquestra, nervioses, fugisseres, en filaments que mai formaren un tot compacte, metàfora de l’època que vivim.

Tot i la solitud de la qual ja som plenament conscients, l’obra de Parra ens mostra també la impossibilitat d’un aïllament absolut, estat contradictori al qual ens aboca la hiperconnectivitat salvatge. Els tres plans sonors conviuen en l’espai i s’afecten els uns als altres de manera inevitable i imprevisible. Aquesta és una de les funcions de l’electrònica, la qual recull el so dels solistes, el tracta en temps real i el reprodueix a través dels vint-i-cinc altaveus repartits per la sala. L’efecte primer és el de convivència entre les textures simfòniques, cambrístiques i electròniques, entre els sons harmònics i la tensió matèrica de l’ensemble i entre l’espai bidimensional i el tridimensional. Sota aquesta superfície, descansa la idea més àmplia de causalitat, segons la qual acció i reacció queden lligades per lleis flexibles i ocultes al nostre enteniment i que ens mostra un ventall infinit de possibles ressonàncies a partir de múltiples accions. La ressonància d’un gest, l’efecte últim de tot allò que s’esdevé i té un recorregut, mai serà la mateixa i mai serà reproduïble, però sempre serà. “És una obra que està escrita per a l’espai, que es descobreix en el seu desplegament en l’espai”.

El resultat sonor d’Inscape, que Parra recomanava escoltar amb els ulls entornats i, si es vol, sense tenir en compte el seu programa estel·lar, dóna poca treva a l’oient. L’obra explora els límits sonors de l’orquestra simfònica, amb explosions i tutti de gran potència sonora i rítmica, als quals contraposa espais tenebrosos, estàtics i freds. L’electrònica sovint juga el paper de propagar i modificar els sons originals en el temps i l’espai, als quals confronta l’individu aïllat en un gest d’exploració de la multiplicitat dins de la unitat. Les idees de creació i destrucció també són presents en l’obra, especialment en la part final, on la darrera explosió orquestral condueix a una desintegració en caiguda lliure per part dels vibràfons i l’electrònica, restes de l’explosió que emprenen un descens infinit i que troben terra en el final sobtat de la flauta solista.

Amb tota l’atenció i la tensió viscudes en l’obra de Parra, la quarta simfonia de Mahler a la segona part del concert resultà interessant per centrar la mirada en l’OBC, que sempre es mostra còmode i expressiva en aquest repertori tardoromàntic. Ono condugué el fraseig de l’orquestra de manera flexible, amb molta llibertat de tempo, però sense perdre mai la sensació de pulsació, i diferencià i encastà els diversos plans sonors amb molta habilitat, dotant a cadascun d’ells de personalitat pròpia mitjançant diferències de volum, atac, projecció, color i caràcter. El so cuidat del tercer moviment, sostingut pel gest ampli que Ono traslladava de secció en secció, donà pas a un inici del quart moviment imprecís en els atacs i inestable en l’afinació de cordes agudes i fustes. L’entrada de la veu solista de Michaela Kaune, potent i amb molta projecció, estabilitzà l’orquestra i la conduí, mitjançant un fraseig també molt flexible, a un final que ens donà el repòs absolut.