Tumgik
#Festival Torroella de Montgrí
elmartillosinmetre · 2 months
Text
Una exploradora en la Francia rococó
Tumblr media
[La clavecinista barcelonesa Eva del Campo Cassé / MARCEL ASSO]
La clavecinista Eva del Campo Cassé hace la primera grabación integral de la música del compositor francés Jean-Baptiste Parant
Natural de de Barcelona, la clavecinista Eva del Campo Cassé tiene una especial vinculación con Francia, donde hizo buena parte de sus estudios y donde trabaja, actualmente en Toulouse, lo que compagina con clases en el Conservatorio Profesional de Badalona y con una actividad de conciertos que la ha llevado a formar, junto al violonchelista Guillermo Turina, el conjunto Pérgamo Ensemble. Acaba de publicar el primer registro mundial con toda la música para clave conservada del compositor Jean-Baptiste Parant (c.1730-d.1792).
–Apenas sabemos nada de él.
–Pues su libro está digitalizado en la Biblioteca Nacional de París. El acceso es libre.
–¿Y cómo es que esta música no había sido grabada antes?
–Había algunas grabaciones, pero de piezas sueltas. Las dieciséis piezas del libro nunca se habían hecho en un disco. Creo que es por la falta de información biográfica y de referencias. Hemos investigado y algunas cosas sí sabemos ya. Desde aproximadamente 1760, Parant fue organista en la iglesia de Quinze-Vingts, en París, a la vez que era profesor en el Magasin de l’Opera de la École du Chant, que se ocupaba de formar a los cantantes para la Ópera de París, y donde seguramente hizo tareas que hoy corresponderían a las de un correpetidor, al menos hasta que en 1774 fue ascendido a Maître de Musique. Era una institución que dirigían el sobrino de Rebel y François Francoeur, dos peces gordos en la música parisina de la época, por lo que no debió de estar mal relacionado. El único libro de piezas que ha sobrevivido es este, que es de 1762 y se lo dedica a Mademosielle D’Harcourt. Hemos investigado al personaje y resulta que era hija del cuarto duque D’Harcourt, una mujer que llegó a ser madre superiora del monasterio de Visitation de Bayeux. Hasta hace poco se pensaba que Parant murió poco después de la publicación de su libro, pero ha aparecido información nueva, nada menos que de 1792, en la que se habla de la jubilación de Monsieur Parant después de más de 40 años de servicio al municipio, lo que cambia muchas cosas.
Tumblr media
–¿No volvió a publicar en todo ese tiempo?
–No que sepamos, aunque tampoco puede descartarse. La recepción crítica de su libro fue muy buena. Hay una reseña en el Mercure de France que dice literalmente: “Estas piezas nos parecieron agradables y llenas de canto, mérito que lamentablemente se está volviendo un poco raro y no se puede recomendar habitualmente”.
–Es música rococó...
–Exacto. Es la música característica de su tiempo, muy de salón, la de Duphly, Balbastre, Armand-Louis Couperin, Pancrace Royer y gente así, música llena de referencias a personajes de su entorno, que aparecen como títulos de muchas de las piezas: La D’Harcourt, por supuesto, o La De Beuvron, que es el mismo personaje, pero también La De Bonneval, La De Monpesat, etc. Luego hay algunas con nombres de lugares, como Les Festes de Passy, que es significativa, porque Passy era un castillo, la residencia de Alexandre de la Pouplinière, quien fuera mecenas de Rameau, que murió justo en 1762. Es muy posible que Parant participara en sus veladas musicales. Y luego hay algunas piezas que son evocaciones muy personales, como Les Cascades, que me encanta, es mi pieza favorita, o La Follette, La Pétulante...
youtube
–El libro está también lleno de danzas, claro.
–Por supuesto, porque está dentro de la tradición de la suite francesa. Los menuets y gavotas figuran como tales, explícitamente, pero luego en muchos de estos títulos característicos se esconden alemandas y rondós.
–Es su primer disco como solista. Hasta ahora Eva del Campo era más conocida como continuista y acompañante. ¿Puede empezar a cambiar eso?
–La oportunidad de hacer conciertos como solista no son muchas, aunque este verano tengo uno en el Festival de Torroella de Montgrí, en el que haré parte del disco, porque lo grabé allí en julio de 2022. Este disco ha sido como tener un hijo. Que dices “qué barbaridad, un hijo”, pero una vez lo tienes, quieres otro... Lo que pasa es que con Pérgamo Ensemble tenemos pendiente también una grabación, que será nuestro primer disco como grupo, y eso es ahora prioritario para mí.
–¿Podemos saber de qué irá ese disco?
–Es todavía secreto, sabemos lo que queremos hacer y cómo, pero necesitamos los medios económicos para hacerlo. Sí le puedo decir que será repertorio inédito en disco y lo haremos con Elisabeth Hetherington. Hemos tenido la suerte de encontrarnos con esta cantante que a mí me parece un prodigio. Es extraordinaria, de una elegancia y un dominio de la coloratura espectaculares.
–Le va bien entonces a Pérgamo Ensemble...
–Estamos muy contentos. Hicimos un inédito de Zelenka, y nos han invitado al Festival Zelenka de Praga, que es una ocasión importante para el conjunto.
[Diario de Sevilla. 14-07-2024]
La ficha
Jean-Baptiste Parant (c.1730–d.1792)
Premier Livre de Pièces de Clavecin (Paris, c.1762)
1. La D’Harcourt : Légèrement
2. La Angôt (Rondeau): Amoureusement
3. La De Monpesat (Rondeau): Affectueusement, sans lenteur –
Suitte de la De Monpesat
4. Première Gavotte: Gracieusement – 2e Gavotte: Plus tendrement
5. Les Cascades: Vivement
6. Menuet
7. La De Bonneval (Rondeau): Gracieusement
8. La Majestueuse (Allemande): Fièrement
9. La Pétulante: Très vivement
10. La De la Bauve (Rondeau): Gracieusement –
Suitte de la De la Bauve (2e Rondeau): Tendrement
11. Menuet
12. Les Festes de Passy (Rondeau): Gayment
13. La Follette: Lourée
14. Menuet
15. La De Beuvron: Très vivement
16. La Lionoise (Pantomime): Gayment
Eva del Campo, clave
Brilliant
EL CD EN SPOTIFY
0 notes
miquelgeneblog · 7 years
Text
TRES QUE SÓN UN
MAP Trio: Marco Mezquida, piano; Ernesto Aurignac, saxo; Ramon Prats, bateria. Festival de Jazz de l’Estartit. 5 d’agost de 2017.
Ja en vam poder gaudir el novembre passat al Cafè de l’Auditori de Sant Cugat en la programació del Festival de Jazz de Barcelona en unes condicions acústiques que, si bé van resultar insuficients per la potència de la formació, ens van permetre endinsar-nos als racons i les arestes del seu so ric i profund. En aquesta ocasió els acollia l’ampli escenari del Festival de Jazz de l’Estartit, situat al port esportiu. Un espai agradable i refrescant a la caiguda del capvespre empordanès, però on el so no podia tenir aquell efecte embolcallador que et porta fins al seu mateix cor.
Sigui com sigui, el MAP Trio (Mezquida, Aurignac, Prats) va aprofitar l’oportunitat que li oferia el seu premi com a millor disc de l’any 2017 en l’apartat de jazz de la revista «Enderrock» i va mostrar amb solvència tot el potencial d’un supergrup format per tres dels músics de jazz amb més projecció de l’actual panorama nacional a un públic poc habitual dels seus concerts, però que va saber apreciar la qualitat d’allò que passà damunt l’escenari.
El conjunt va desplegar, als seus cinquanta minuts de concert, diversos temes del seu primer disc, MAP, els quals s’organitzen mitjançant arcs d’intensitat creixent dirigits cap a un punt de col·lapse, a partir del qual tendeixen de nou cap a la distensió i el repòs. Aquests camins, tot i esdevenir finalment previsibles, serveixen als músics per teixir relacions rítmiques i melòdiques inicialment simples, però que a poc a poc es van fent més i més complexes fins a saturar l’espai. Una manera de fer que es va palesar des de l’inici amb Armando Rampas, en què una introducció ambiental de bateria i piano conduïa a un augment progressiu de la intensitat, sota de la qual els músics establien un joc rítmic delicat i complex, fins que l’energia es desbordà per complet, i que arribà al seu punt màxim a El sueño de Oniria, en el qual la línia melòdica proposada pel saxo d’Aurignac es tensava en tímbrica i textures i generava un contrapunt furiós amb els seus companys que, de nou, els conduïa a un punt de col·lapse des del qual tornar a començar.
Coral, la balada del disc, ens va donar un moment de descans emocional, i en ella vam poder gaudir de manera més reposada de la riquesa rítmica i melòdica que sempre desplega el trio, el qual es troba fortament unit per una escolta atenta i una voluntat ferma de reaccionar a allò que passa al seu voltant. I d’aquí, tornada a la idea inicial en un Conan-Canon en el qual la bateria de Ramon Prats imposà un grove sense concessions, sobre el qual Mezquida i Aurignac establiren el seu joc a partir de motius melòdics –intercanviant-los, trepitjant-se, establint contrapunt, dissentint i posant-se d’acord–, i amb U, un llarg viatge del repòs i la reflexió introspectiva a l’èpica més expansiva i desbordant a partir d’un sol motiu del saxo (There was a boy…) que es va transformant, de manera inevitable, arran dels envits a què piano i bateria el sotmeten, esperonats tots tres pel meravellós art de tres convertint-se en un.
0 notes
polmontserrat · 4 years
Photo
Tumblr media
Puput for the communication of the classical music festival @festivaldetorroella. Art direction by @clasebcn.⠀ ⠀ #illustration #polmontserrat #bird #birds #animals #animalillustration #festivaldetorroella #classicalmusic #classical (at Torroella De Montgrí, Cataluna, Spain) https://www.instagram.com/p/CL7HAaWjHH-/?igshid=2yyov5wyztt2
0 notes
txema-magic · 5 years
Photo
Tumblr media
📍Festival de magia @fimagmagia ✌️☕️ #txemateatime #teatime #magia (en Torroella De Montgrí, Cataluna, Spain) https://www.instagram.com/p/BygVnZRo9qp/?igshid=jrc48g5jf2nc
0 notes
fotografobcn · 4 years
Text
Programación festival Revela’T 2020
Víctor Clavijo
El festival de fotografía analógica Revela’T celebrará su octava edición del 25 de septiembre al 4 de octubre. En un año especialmente difícil por la situación de emergencia cultural que vivimos, la organización trabaja estos días en las más de 50 exposiciones previstas en Vilassar de Dalt, la feria comercial y los puntos de venta de obra fotográfica. En paralelo consolida el Off Revela’T en Barcelona, e incorpora nuevas localizaciones como L’Hospitalet, Torroella de Montgrí, Cádiz y Éibar.
La fotografía humanista, leitmotiv de esta edición
Coincidiendo con el 65º aniversario de la exposición The Family Of Man, comisariada por Edward Steichen, Revela’T toma la icónica muestra como leitmotiv para la octava edición. Enmarcada en los años 50, una década especialmente convulsa marcada por la Guerra fría, la amenaza nuclear y la lucha contra la segregación racial, la exposición consolida la denominada Fotografía humanista, que toma a la persona como eje vertebrador, retratando la vida ordinaria con la mirada puesta en la proyección de un futuro cargado de optimismo.
Inauguración con Cristina Garcia Rodero
La inauguración oficial de Revela’T 2020 tendrá lugar el 25 de septiembre en el Teatre de la Massa de Vilassar de Dalt, con un homenaje a la gran fotógrafa Cristina Garcia Rodero. Aquel día ella también formará parte del Warm Up Day con una ponencia sobre su último trabajo realizado en la India. La jornada contará con otras intervenciones de Juan Manuel Castro Prieto y Rafael Trapiello, Juanan Requena e Israel Ariño.
Revela’T 2020 también recordará al gran fotógrafo Elliott Erwitt, protagonista del documental Silence sounds good. Con su ópera prima, Adriana López Sanfeliu consigue un gran retrato íntimo del artista en su trabajo, ganador del Dart Festival 2019.
Cristina García Rodero
Lo mejor de la cosecha fotográfica internacional
Vanessa Winship, Txema Salvans, Bryan Schutmaat, Juan Manuel Castro Prieto, Rafael Trapiello, Luis Baylón y Denis Dailleux son algunos de los platos fuertes de esta edición.
En la región fronteriza de Anatolia, la premiada fotógrafa inglesa Vanessa Winship elaboró la extraordinaria serie de retratos Sweet Nothings, con chicas vestidas con uniforme de escuela en las remotas áreas rurales de Turquía, verdaderos símbolos del país moderno y laico que intentó encarnar Atatürk. La autora descubrió que cada chica se lo había apropiado personalizándolo con sweet nothings – una palabra, un nudo o un bordado.
Txema Salvans ofrece en My Kingdom instantáneas en blanco y negro de ciudadanos anónimos que disfrutan de la costa mediterránea y exhiben sus pequeñas soberanías (la libertad de hacer una siesta, de jugar al Sol o de quererse), mostrando la singularidad humana y proyectando una aguda mirada a la sociedad española contemporánea.
El americano Bryan Schutmaat combina retratos, paisajes y bodegones en Grays the mountain sends, una serie que explora la vida de las comunidades mineras en el oeste de Estados Unidos. Equipado con una cámara de gran formato e inspirado en la poesía de Richard Hugo, medita sobre la vida en un pequeño pueblo y los paisajes interiores del hombre común.
Juan Manuel Castro Prieto y Rafael Trapiello, dos fotógrafos de marcado carácter humanista, exploran con Solovki el terrible sistema soviético penal de campos de trabajo, recorriendo el archipiélago del Mar Blanco donde se encuentra el complejo ortodoxo Monasterio Solovetsky, prototipo del sistema Gulag.
Completan los platos fuertes de esta octava edición de Revela’T las exposiciones Madrid en Plata, de Luis Baylón, un recorrido inédito por un Madrid subjetivo con secuencias desde 1984 hasta 2017, y la serie Egypt, Mother and Son, la más personal del fotógrafo Denis Dailleux, una oda al amor de madres e hijos egipcios que nos adentra en su intimidad familiar.
Hasta el momento han confirmado su presencia en el festival Cristina García Rodero, Joan Manuel Castro Prieto, Rafael Trapiello, Luis Baylón, Sarah Seneé, Aki Pekka Sinikoski, Hugo Angel, Adriana López Sanfeliu, José Ramón Bas, Joaquín Paredes, Toni Privat, Teo Vázquez, Juanan Requena y muchos otros artistas que exponen en esta edición.
Vanessa Whinship
Actividades del festival
El festival repasará y rendirá homenaje a la extensa y atrevida trayectoria de García Rodero antes de dar el pistoletazo de salida al fin de semana más potente de esta edición, que convocará en la población del Maresme una feria comercial, un mercado fotográfico, el encuentro internacional del festivales de fotografía Labsurfing, 25 charlas y el proyecto artístico La ínsula nómada, de Juanan Requena.
Revela’T volverá el 31 de octubre a la Antigua Fábrica Estrella Damm de Barcelona para celebrar la jornada Start Day. Con personalidades destacadas del mundo de la cultura que reflexionarán sobre el arte y la creatividad con ponencias y mesas redondas. Actividades participativas y para los más pequeños y consultorías con expertos completarán el programa de la jornada.
El post Programación festival Revela’T 2020 fue publicado por primera vez en DNG Photo Magazine.
https://ift.tt/39T5p5r via Fotografo Barcelona
0 notes
que-noticias · 5 years
Text
El Festival de Torroella de Montgrí cierra con 11.977 personas y un 93,2% de ocupación
El Festival de Torroella de Montgrí cierra con 11.977 personas y un 93,2% de ocupación
EUROPA PRESS
El Festival de Torroella de Montgrí (Girona) ha cerrado su 39 edición con 11.977 personas y una ocupación del 93,2% en los 15 conciertos ofrecidos, y ha agotado las existencias de cinco de los espectáculos programados, ha informado el festival en un comunicado este viernes.
El pianista italiano Giuseppe Andaloro debutó en el festival y fue una de las actuaciones que vendió todas las…
View On WordPress
0 notes
polmontserrat · 4 years
Photo
Tumblr media
Flying birds for the emergent talents festival @fringe_torroella @festivaldetorroella. Design and art direction by @clasebcn.⠀ ⠀ #illustration # polmontserrat #birds #music #classicalmusic #festivaldetorroella (at Torroella De Montgrí, Cataluna, Spain) https://www.instagram.com/p/CLuGSewj1eL/?igshid=1qtj2zkdp3s29
0 notes
polmontserrat · 4 years
Photo
Tumblr media
Poster for the classical music festival @festivaldetorroella. The campaign is centered around the birds from the neighbouring natural park so I created a set of bird illustrations for them to use. This one is called ‘fredaluga’. Design and art direction by @clasebcn ⠀ ⠀ #polmontserrat #illustration #poster #birds #classical #classicalmusic #festivaldetorroella (at Torroella De Montgrí, Cataluna, Spain) https://www.instagram.com/p/CLo42nQD1zs/?igshid=1dsls8dltwhkl
0 notes
miquelgeneblog · 7 years
Text
IMPRESCINDIBLE I NECESSARI
Grigory Sokolov, piano. Festival de Torroella de Montgrí. Obres de Mozart i Beethoven. Espai Ter. 8 d’agost de 2017.
Presenciar un concert de Grigory Sokolov és una experiència única i m’atreviria a dir que necessària. Des de fa anys considerat com un dels millors intèrprets de música clàssica que es poden escoltar, el pianista rus no cedeix ni un mil·límetre en la seva tasca d’oferir interpretacions d’obres del gran repertori amb un nivell de perfecció i transcendència que van més enllà del que ens podríem imaginar. I segurament aquest és un dels valors més preuats en un artista: aconseguir fer-nos saltar a la resta per damunt de les nostres limitacions.
Sokolov tornava al Festival de Torroella de Montgrí sis anys després de la primera actuació i en unes condicions acústiques, les de l’auditori de l’Espai Ter, molt més adequades per a la seva proposta musical que les del 2011, quan va actuar a l’església de Sant Genís. El pianista proposava el mateix repertori que està oferint a la seva gira europea i que ja vam poder escoltar al Palau de la Música Catalana el mes de febrer passat: la primera part dedicada a Mozart (Sonata en Do major, KV 545, Fantasia en Do menor, KV 475 i Sonata en Do menor, KV 457) i la segona a Ludwig van Beethoven (Sonata núm. 27, en Mi menor, op. 90 i Sonata núm. 32, en Do menor, op. 111). Una selecció d’obres gens capritxosa amb la qual traça un dels possibles camins que la música va recórrer des del classicisme diàfan, encara que contradictori, de la Sonata en Do major de Mozart a les formes inclassificables i ja plenament romàntiques de les darreres Sonates de Beethoven, amb les quals el compositor va desconcertar els seus contemporanis i aquells que el seguirien. Tampoc fou casual, doncs, la tria dels tres bisos amb què Sokolov va tancar el concert i que ens van fer arribar al romanticisme de Schubert –Moment musical núm. 1, en Do major, op. 94– i Chopin –Nocturn en La bemoll major, op. 32 núm. 2–, i a una miniatura barroca a mode de salt mortal fins a l’inici del concert.
Sokolov va plantejar la primera part del concert, amb les tres peces de Mozart, com si es tractés d’una sola obra. La lectura de la Sonata en Do major va quedar lligada per una idea de tempo reposat i sorprenentment constant al llarg dels seus tres moviments, per la claredat expositiva de les melodies i per un ús subtil i molt efectiu dels canvis de llum, perfilats mitjançant els diferents atacs, les dinàmiques i un ús molt precís dels pedals. A la Fantasia en Do menor, Sokolov va proposar un canvi absolut d’ambient: amb una major descàrrega de pes i un atac més retallat, amplià les dimensions del seu so i convertí el piano en l’instrument més gran i el més subtil, en el més opac i el més clar alhora, tot mostrant un joc de clarobscurs dins dels quals sempre va saber situar cadascuna de les veus. La Sonata en Do menor s’iniciava on acabà la Fantasia, i des d’aquell punt s’anà obrint a la llum amb la qual Sokolov contrastaria els dos mons oposats, el major i el menor, en els quals viu l’obra. Dos universos que el pianista sabé unir de les maneres més fines i delicades: en la transfiguració del primer tema del “Molto allegro”, en l’oposició de veus simultànies de l’“Adagio” i en l’estructura d’oposicions de l’“Allegro assai”. Un trànsit per diferents dimensions del so que, a les mans de Sokolov, va tenir una cadència de balanceig, en la seva manera de caminar per damunt de la pulsació, amb la qual jugà amb els nostres nervis, ens tallà la respiració i ens portà fins a les portes mateix de l’abisme, més enllà d’on hauríem imaginat poder arribar, per finalment recollir-nos i dipositar-nos a terra ferma, segurs i meravellats del viatge.
A la segona part, i pensant ja haver-ho viscut tot, Sokolov ens va sotmetre a una immersió al món dens i complex del darrer Beethoven. Amb les Sonates opus 90 i opus 111 va ampliar encara més la seva paleta de colors i els matisos de llum mitjançant una varietat d’atacs que, si no els sentíssim sortint dels seus dits, difícilment imaginaríem. Gràcies a aquests recursos, Sokolov va traçar magistralment els diferents plans de la fuga del primer moviment de l’opus 111 i ens va regalar un sublim inici del seu segon moviment, un coral a quatre veus en el qual va fer aquella alquímia només a l’abast dels escollits: va donar a cada so el seu perfil i cos adequats, ni més ni menys del que havia de tenir; el va relacionar amb els sons que el precedien i el seguien d’una manera que ens semblà l’única possible i fins i tot necessària, i va crear la frase; i va situar cada frase al lloc precís que li tocava, tot generant un conjunt de veus que, per la seva perfecció, es transformà en inevitable. Així de gran és Grigory Sokolov.
0 notes
que-noticias · 5 years
Text
Jordi Savall abre el Festival de Torroella de Montgrí (Girona) con un concierto sobre esclavitud
Jordi Savall abre el Festival de Torroella de Montgrí (Girona) con un concierto sobre esclavitud
EUROPA PRESS
El violagambista y director Jordi Savall inauguró el viernes el 39 Festival de Torroella de Montgrí (Girona) con ‘Les rutes de l’esclavatge 1444-1888’, un recorrido musical de más de cuatro siglos de esclavismo ante un público que llenó el auditorio Espai Ter.
En un comunicado este sábado, la organización del festival ha informado de que Savall “narró a través de las músicas la…
View On WordPress
0 notes
que-noticias · 6 years
Text
El 38 Festival Torroella de Montgrí cierra con 9.088 espectadores y un 89,8% de ocupación
El 38 Festival Torroella de Montgrí cierra con 9.088 espectadores y un 89,8% de ocupación
EUROPA PRESS
La 38 edición del Festival Torroella de Montgrí (Girona), en marcha desde el 26 de julio, ha cerrado con 9.088 espectadores y un 89,8% de ocupación, además de agotar localidades en seis de los conciertos ofrecidos, según ha informado este lunes el certamen en un comunicado.
Las propuestas que han colgado el cartel de aforo completo han sido el concierto de clausura de la PKF-Prague…
View On WordPress
0 notes
miquelgeneblog · 7 years
Text
EN CREIXEMENT
Acadèmia 1750. Massimo Spadano, violí i direcció. Obres de Haydn, Mozart i Beethoven. Festival de Torroella de Montgrí. Espai Ter. 4 d’agost de 2017.
La cita anual de l’Acadèmia 1750 al Festival de Torroella de Montgrí, del qual va sorgir l’any 2006, va transcórrer per unes coordenades similars a les de la temporada passada. Novament comandada pel violinista i director Massimo Spadano, la formació es va mostrar sòlida i segura del seu so en un repertori que, novament, combinava obres simfòniques i moviments per a solista i orquestra. Spadano va treballar l’orquestra des de diferents perspectives, fet que va permetre escoltar diverses opcions sonores i expressives de la formació.
La Simfonia núm. 80, en Re major, Hob. I:80 de Franz Joseph Haydn amb què s’iniciava el concert ens va mostrar un conjunt dúctil i lleuger. Spadano, amb gest petit i concís, conduí els músics a través de l’entramat d’una obra que demana contrast i subtilesa. Amb una secció de cordes ben equilibrada i els vents com a suport, Spadano va situar el conjunt en un registre dinàmic i de tempo relaxat des dels quals podia créixer per donar intensitat, però sense sortir mai de la idea general de repòs i contenció. D’aquesta manera, el director aconseguí moments brillants, com la llibertat mètrica i de colors de l’“Adagio”, el traç del fraseig a través del control del volum al “Minuet” o el divertit joc de confusió mètrica al “Presto”.
A les dues Romances per a violí i orquestra de Ludwig van Beethoven –la núm. 1, en Sol major, op. 90 i la núm. 2, en Fa major, op. 50–, Spadano dirigí des del violí, fet que va trencar la comunió entre director i orquestra i que va desestabilitzar la respiració comuna que el conjunt havia sabut transmetre fins al moment. La relació entre director i orquestra semblà quedar-se, especialment en la primera de les dues romances, a mig camí, i les dues parts no van poder ni respirar lliurement ni fer-ho de manera conjunta. Amb aquesta base inestable, la interpretació resultà sonorament menys matisada. A la segona de les romances, Spadano separà millor els seus rols: deixà lliure l’orquestra quan havia d’atendre la seva tasca de solista i la dirigí de nou amb calma i repòs en els seus descansos, bo i aconseguint un resultat més equilibrat i deixant més espai per al contrast.
La Simfonia núm. 40, en Sol menor, KV 550 de Wolfgang Amadeus Mozart que tancava el concert va tenir dues parts diferenciades. Als dos primers moviments l’orquestra va patir per trobar una pulsació estable. Al primer moviment va ser a causa de petits desajustos rítmics, els quals no permeteren donar solidesa a les estructures complexes que proposa Mozart. Al segon, va faltar empastament rítmic i tímbric entre les seccions de corda i vent. En ambdós moviments, el gest d’Spadano, tens i tallant, semblava una lluita sense èxit contra les inclemències. Molt millor van funcionar el tercer i quart moviments. En el “Minuet”, la secció de corda va liderar magníficament el discurs fugat que proposa Mozart, i al “Finale” ens va mostrar un gran domini del pes, mitjançant el qual generà contrastos molt ben plantejats i executats, amb els quals ens guià a través dels trencaments, les transicions i els canvis de color.
Publicat a RMC: http://www.revistamusical.cat/en-creixement/
0 notes