#cànon

[objecteiespai]

El còmic assaig d’@anagalvan_comic pel catàleg de l’exposició “Subúrbia. La construcció del somni americà” 💖🛸 Si voleu tenir entre mans tot el catàleg, amb textos de @kategwagner, A. M. Homes, Julio Garnica, Margaret Crawford, Philipp Engel, Francesc Muñoz o Jordi Costa (@jcosta1966), el podeu trobar a la @laiecccb o clicant a l'enllaç del perfil 📔

✨️ "Reines del suburbi galàctic" és un homenatge a les dones que, després de la Segona Guerra Mundial, van començar a contribuir a la comunitat de ciència-ficció amb els seus escrits. Autores com Joanna Russ, Alice Eleanor Jones i Judith Merril van desafiar els cànons establerts i això va suposar un vehicle d'expressió i dissidència en una època marcada per la paranoia i l'atmosfera cultural conservadora.

[reiners-bratwurst]

A veces el cànon es tan bueno, que no puedes evitar que ningún fanfic te complazca. Todo nen parece mal. Todo es flojo cuando se trata de Ian y Micky.

[elfinaldelcamino]

5. Cultura Bastarda Oriental

5.1. Rasheed Araeen

A l'assaig de Hammad Nasar Notes from the Field (2015) conec l'obra i figura del productor cultural conceptual, escultor, pintor, escriptor i activista paquistanès resident a Londres Rasheed Araeen (1935). Amb l'exposició The Other Story (1989) va sembrar la polèmica a l'opinió pública britànica pel frontal rebuig del cànon cultural europeu, que mantenia amagada darrera polítiques culturals neoimperialistes la producció cultural afroasiàtica a la seva història de l'art. De manera impactant i provocadora, Araeen advocava per una descolonització cultural des del cor d'Europa.

Rascheed Araeen

Entre la seva obra destaca per a la meva recerca sobre producció cultural bastarda la performance Paki Bastard: Portrait of the Artist as a Black Person (1977). Políticament compromès, Racheed Araeen desafia la monoculturalitat institucional eurocentrista parlant de racisme, justícia social, identitat i alteritat en el context d'una Gran Bretanya que es preparava per escollir les polítiques neocapitalistes de Margaret Thatcher (1979-1990).

5.2. Naomi Kawase

La directora cinematogràfica Naomi Kawase (1969), abandonada pels seus pares essent un infant, inicià la seva filmografia dins el gènere documental amb el film Ni tsutsumarete («Als seus braços», 1992), on exposa la cerca del pare.

La filiació és un tema recurrent a la seva obra, destancant Genpin (2010), documental sobre el part natural en què mort i naixement s'entrecreuen amb plaer i dolor on la productora documenta l'infantament del seu propi fill.

Fotograma de Genpin. Naomi Kawasi (2010)

5.3. Elogi de la creativitat anònima

Jiddu Krishnamurti (1895-1986) va deixar orfes de pare espiritual els adeptes de l'Ordre de l'Estrella d'Orient, fundada el 1911 per proclamar l'adveniment de l'Instructor del Món, amb ell mateix com a màxim dirigent. El 1929, va dissoldre l'Ordre a davant tres mil dels seus membres amb un discurs després titulat La veritat no té camins.

Tot seguit, va dedicar la vida a l'oratòria en viatges que el van portar arreu del món. Aprofundí de manera oral en variats problemes filosòfics i espirituals, amb el tema central de la revolució de la psique, segons ell a l'abast de la Humanitat.

A un dels seus últims discursos a Ojai, Califòrnia, el 1980, contesta a la pregunta

What is true creativity and how is it different from that which is so considered in popular culture?

(Què és la creativitat veritable i de quina manera és diferent d'allò considerat talment a la cultura popular?)

La seva resposta, carregada en reflexió, planteja com és d'habitual donar per fet que la creativitat convencional, basada en l'acumulació de coneixement i abastament influïda pel context sòcio-cultural per proposar la possibilitat d'un tipus de creativitat diferent, que brolli de la llibertat de la ment, sense pressió ni condicionament social. Aquesta creativitat, afirma, és inherent a tots els éssers humans i no només als professionals o reconeguts com a tal, i, des de l'anonimat, és essencial per possibilitar que la creativitat convencional faci realitat els seus projectes.

Enllaç al text del discurs recollit a www.jkrishnamurti.org

[lesfoteses]

L'ex

4 de març del 2023

Feia potser 9 anys que no ens vèiem i me l'he trobat de carambola a Molins de Rei. No és que vagi massa sovint a Molins, per no dir quasi mai, i ell m'ha dit que tampoc perquè ja no hi viu, però ha donat la casualitat que ens hem trobat. Quines coses, eh? Es diu Joel i és el meu ex de quan anava, atenció, a primer de batxillerat. Però el Joel no anava sol quan me l'he trobat a Molins. Jo anava amb les amigues... i ell amb la seva parella. I amb un bebé. Mira que se n'ha escrit sobre el tema aquest, que si tuits, que si sèries, que si llibres... Em refereixo a això de trobar-se l'ex i veure que l'ex en qüestió ha reconduït la vida i et porta un avantatge-segons-els-cànons-socials-establerts que te'n fas creus. I sempre pensava: "què exagerada que és la penya, doncs si te'l trobes amb un bebé doncs ok, li dius que enhorabona i santes pasqües". I sí sí, però és veritat que també et produeix com un... com una sensació de dir: "Però ja??? Ja toca tenir fills? Fer vida de pares? Deixar els vermuts per bolquers abans dels 30 anys?".

Té ara just un any i es diu Cel. No Cel de Marcel, no, no. Es diu Cel. La meva cara de WTF l'he dissimulat fent un "oooh! No havia sentit mai aquest nom". Li han posat Cel. A veure, que cadascú faci el que li roti, només faltaria, però Cel és com de cèl·lula, celular en castellà per dir mòbil, celibat, celíac, celta, uau em vénen al cap moltes paraules amb les què jugar amb el seu nom. Bueno, no passa res. Abans es posaven noms com Gelabert, Ferrol o Violant, ara se'ls hi posa Cel. Hi ha nens i nenes que es diuen Blau, hi ha probabilitats reals que a la vida d'aquest petit nen es produeixi el moment Cel i Blau, o Mar i Cel.

"Ostres! No pot ser! Què hi fas tu per aquí?". Amb aquesta frase s'ha presentat ell quan m'ha vist, perquè m'ha vist abans. No he canviat massa que diguem, i he de dir que ell tampoc perquè m'ha costat poc reconèixe'l. Només que ara s'ha deixat barba, porta els cabells més curts i s'ha tret les ulleres. Ens hem posat al dia breument, ell sortia a caminar amb la seva parella i el Cel perquè han vingut a casa dels pares d'ell, però ja fa 5 anys que viuen a Monistrol ((WTF? Monistrol???)), ell teletreballa per una empresa multinacional dedicada al repartiment i ella és mestra. Es van casar fa un parell d'anys ((WTF però si ell no es volia casar ni borratxo)) i es van comprar una casa que van trigar un any a refer-la, perquè la van comprar que queia a trossos. "I tu?", em pregunta. Doncs mira, mentre ell gronxa el cotxet amb el Cel jo he vingut de cap de setmana amb l'Eli, la Laia, la Joana i la Clara, dormirem a casa l'Eli, el plan és pillar unes pizzes, sopar mentre riem de les nostres misèries i veure 'Cinco lobitos', per fer la ploradeta de rigor.

Li responc quatre banalitats superficials de la meva vida, que trobarà poc emocionant i ensopida, i ens acomiadem amb una abraçada i un "m'he canviat de mòbil, et dono el nou i si vols un dia ens veiem amb més calma", me l'escriu al telèfon i li faig adéu al Cel amb la mà.

[canalsart]

A la mostra "Sant Cugat terra d'artistes que exposem actualment" l'obra Teresa Farrés (Sant Cugat, 1916-2011) s'ha destaca sobre tot com a pedagoga, essent la primera dona que impartí classes d’art a Sant Cugat. Durant gairebé mig segle, ha ensenyat a alumnes, que amb el temps han esdevingut artistes de Sant Cugat, i que actualment tenen una carrera consolidada dins el món de les arts plàstiques, per exemple, en Pep Codò, Josep Royo, Sergi Barnils, Carles Delclaux, Josep Canals, entre d’altres. Farrés centra la seva obra en el camp de la figuració lírica, representant el paisatge, la figura i el bodegó com a temes principals i mostrant la seva admiració pels cànons clàssics i per la pintura renaixentista. Realitzà diverses exposicions individuals i col·lectives, bàsicament a la seva ciutat natal. #EntraALaGaleria #santcugat #artenxarxa #art #galeria #galeriesacasa #Somimpuls #SomICEC @icec_cat @ActuaCultura @cultura_cat #gacc #laculturaacasa @mcuranta #compartircultura #artacasa #Culturasct #cultura #catalunya, #artistes #europe #galeries #AgendaArt #compraart @CatorzeCat #cultura #actualidad #laculturaacasa #culturasct #gacc #actualidad #galeriesacasa #artacasa #culturasct #culturasegura

[paulasreef4]

Pregunta

La pregunta que em vaig fer a l'inici del procés és aquesta:

Per què no aprenem o agafem com a referent a la natura? Més enllà de les formalitzacions, és a dir, en la manera que té la natura de crear xarxes que són perfectament sostenibles, amb un equilibri perfecte.

Aquesta pregunta, crec que la vaig fer més per pensar que per respondre-la perquè crec que en molts casos sí que prenem de model a la natura, però des del més punt de vista ens hauríem comportar-nos com ella, amb el respecte i l'equilibri característic dels ecosistemes.

La pregunta que em faria ara seria aquesta:

Com és possible que no valorem la riquesa de la natura, del material orgànic, inclosa la pell? Em pregunto el perquè dels cànons de bellesa actuals, que intenten eliminar totes aquestes marques o petites imperfeccions pròpies de lo viu, de lo orgànic, de lo natural?

[brunsq]

IDENTITAT

El treball presentat gira entorn el concepte Identitat, enfocat des de l’anonimat i l’acte d’amagar-se a partir del passamuntanyes, sent aquest element principal del treball.

El passamuntanyes és una eina de lluita i poder, un símbol de lluita i protecció. No tenir rostre visible es ser ningú i tots al mateix moment. Cobrir-se és un acte de rebel·lió per expressar les inconformitats socials.
El treball gira entorn fotos de varies persones amb la cara tapada mostrant el cos nu.

El cos revela la historia d’un mateix, expressa la individualitat. Mostrar aquest sense revelar la cara és un acte de poder i rebel·lió: reivindicar per la normativitat i identitat dels cossos. A més de fer ressò a la immensitat de cossos existents però ens resistim a que ningun escapi del gènere home i dona com a únics possibles dins d’una enorme quantitat diversa, amb uns estereotips marcats per la societat que si no entres dins el cànon, et desqualifiquen.Per altra banda, la publicació original l’han censurat i he tingut que tapar les parts, considerades sexuals i provocatives, censuran així un nu natural, sense cap connotació negativa ni pornogràfica, si no reivindicativa.

Identitat 

23/1/18

17 x 26 cm

NIKON D7100

Gràcia, Barcelona

[izzythehutt]

U should really read a fanfic called legacy ( it’s about Orion and Walburga) it’s not really cànon but their realationship is really sweet

The problem with spending a year and a half creating your own versions of characters that don’t have established personalities in canon is that it’s very hard to read anyone else’s take on them, because it might be inconsistent with your own ideas.

At least, that’s my problem. 

I’m not really reading much fic these days, at any rate. :) 

[acpao19-grup14-blog]

L’artista veneçolana Alejandra Ghersi, coneguda pel seu sobrenom artístic Arca, realitzarà un dj set en la inauguració de l’exposició. La productora i cantant, reconeguda per treballar amb noms com Björk, Kanye West, Frank Ocean o FKA Twigs, i també per la seva carrera en solitari, ha atravessat un canvi de gènere, procès notable en la seva obra. Es defineix a ella mateixa com a no binària, i juga continuament amb l’ambigüetat dels cànons establerts en una societat amb dos gèneres diferenciats. 

Suposa l’avant-garde trencant els convencionalismes establerts en la formalitat musical, inspirant-se en artistes com Aphex Twin. El set musical serà d’acord amb tot el fil conductor de l’exposició, replantejant els convencionalismes, incloent de manera implícita un missatge, i aconseguint trascendir del simple concepte de cançó.

[eduardborja-blog]

De la recerca a l’ensenyament: la difusió de les escriptores

Ahir tingué lloc la taula redona De la recerca a l’ensenyament: la difusió de les escriptores. L’acte va estar moderat pel professor Vicent J. Escartí, qui va subratllar a la presentació la lentitud amb la qual sovint els resultats de la recerca acadèmica en matèria de dones es traslladen a la societat mitjançant l’exemple d’un article que va escriure fa vora trenta anys sobre Margarida Borràs, transsexual condemnada a mort que fou penjada a la Plaça del Mercat de València. Estartí va explicar com, arran d’articles com el seu, Borràs ha esdevingut progressivament una icona per al moviment LGTB: el col·lectiu Lambda ha creat un premi amb el seu nom i l’Ajuntament de València li ha dedicat un carrer i una placa commemorativa.

A continuació va prendre la paraula Verònica Zaragoza per tal d’explicar unes pinzellades de la seua tesi doctoral, que versava sobre poesia femenina del segle XVI. Segons Zaragoza, hi ha el prejudici que abans del segle XX no hi ha dones escriptores perquè no estaven alfabetitzades, quan en realitat moltes dones tenien accés a l’educació a través d’altres institucions, com ara els convents. Cal rebatre aquesta idea d’orfandat i excepcionalitat perquè sí que hi ha hagut moltes dones escriptores, tot i que existeixen problemes de transmissió dels seus textos (molts romanen inèdits o hi ha hòmens que se n’han apropiat l’autoria).

La segona intervinent fou María Lacueva, que es va doctorar amb una tesi sobre escriptores valencianes al franquisme. Lacueva va insistir en la necessitat d’omplir els buits de les dones en la genealogia literària, ja que aquests buits després es traslladen als llibres de text de secundària i els alumnes acaben l’institut pensant que totes les dones han estat unes àgrafes o, en tot cas, les excepcions que confirmen la norma, com Isabel de Villena. D’altra banda, també es va esmentar la dificultat d’investigar en aquesta matèria partint de zero, sense un estat de la qüestió previ ni referències a les quals poder citar.

Per la seua part, Ana López començà denunciant una dada alarmant verificada a l’estudi Mujeres en la ESO: la presència de dones en els continguts de secundària entre 1r i 4t d’ESO és de tan sols un 5’5%. La ponent qualificà aquest fet de “frau literari” i apuntà com a causa el manteniment d’un esquema de coneixement androcèntric, on el cànon cultural de la literatura universal ha estat confeccionant per hòmens, produint així una negació que deixa a les dones sense referents. Finalment, Rosa Roig tancà l’acte amb una reflexió sobre la seua experiència de més de trenta anys a l’ensenyament de secundària. Exemplificà una dualitat problemàtica a l’hora d’accedir a bibliografia sobre moltes dones escriptores: o bé la lectura farragosa d’una tesi acadèmica de nou-centes pàgines o bé una entrada breu a la Viquipèdia sense contrastar les fonts. Manca un terme mitjà, com podria ser el llibre divulgatiu escrit amb rigor, però emprant un llenguatge accessible. La intervenció va concloure amb la menció a diversos projectes orientats cap a visibilitzar les dones, com l’exposició Nosaltres, les escriptores o el Diccionari biogràfic de dones. 

[actualitatvalenciana-blog]

RIBÓ HA DE GARANTIR QUE L'AJUNTAMENT NO ASSUMIRÀ TOT EL PAGAMENT DEL CÀNON DE LA COPA DAVIS https://actualitatvalenciana.com/ribo-ha-de-garantir-que-lajuntament-no-assumira-tot-el-pagament-del-canon-de-la-copa-davis/

[xcrofes]

Cànon

[caminomeva]

--- MASMUTEJAR DES DEL MATARRANYISME MÉS RIGORISTA ---

Avui  s’ha aixecat un dia asolellat i au! Cap a la serra! He arribat a Pena-Roja de Tastavins a mig matí i tal i com deien els cànons he començat la caminada des de la plaça major. Des d’allà sortint del poble un caminet molt «cuqui» em conduïa cap a la meva meta; les Roques del Masmut. L’alegria de caminar per un corriol però s’ha acabat aviat i de sobte, a la bassa de Sant Miquel, m’he trobat arrossegant els peus per una pista de la mida de l’AP7. Caminar per pistes és avorrit, si fa sol et cous perquè els arbres no poden aixoplugar-te prou, si son pistes modernes son rectes i les pujades son tedioses. Llàstima de corriols perduts i de camins de carro arrasats. L’autopista m’ha dut fins els peus de les roques del Masmut mentre de tant en tant algun vehicle SUV passava pel meu costat i em deixava empolsegada.

Quan he arribat als peus de les roques no m’ho he pensat dues vegades i he anat cap amunt decidida. Pim, pam, pim,pam.... cansant-me com només jo se fer-ho he aconseguit posar els peus a les primeres estribacions de roca i allà les coses s’han complicat. Hi ha un petit diedre que te un pas un pèl aeri i que probablement per a la gent que escala sigui 1er (escala Welzembach) però jo he decidit que era un 2C+ i m’he cagat a sobre. He temptejat el pas però em feia por. Sembla mentida que 3 anys enrere estigués escalant vies mitjanetes a Montserrat. El meu cervell perd molt ràpid la seva seguretat quan el cos no grimpa.

No és vertigen. Es tracta d’uns éssers interns que hi ha al cap que quan t’apropes a un lloc on hi ha barranc i caiguda et diuen que estàs fent la gilipolles i llavors tot el cos se sent indisposat.  Ja ho he viscut diferents vegades; si vols fer callar a aquests éssers has de fer la gilipolles molt sovint i entrenar-te molt en gilipollisme, llavors els petits éssers arriben a la conclusió de que «ets» gilipolles, s’abracen, ploren, es donen el condol, es ressignen i et deixen fer. Bé, els éssers avui no m’han deixat fer i jo he baixat derrotada dient-me a mi mateixa coses com ja tornaràs, és millor ser prudent, total ni que estiguessis fent el K2, bla bla bla...

Com a càstig per la meva manca de compromís masmutejador (per cert he inventat el verb «masmutejar») he decidit seguir el camí que dona la volta a les roques, així com qui les festeja. Llavors he pensat que el meu matarranyisme (també he inventat aquesta paraula) excessivament rigorista em conduïa a masmutejar, i he fet via pel corriol amb el consol de que al menys era un corriol i no una pista.

La volta a les roques del Masmut és una excursió molt coneguda i ben indicada, i si algun dia aneu al Matarranya, potser us serveixi una petita part molt petitona del que us explico. El corriol és bonic durant una estona, que és la que et permet veure les roques des d’una vista molt espectacular, el que passa es que te tendència a fugir cap al sudest, i arriba un moment que comences a ratllar-te. A mi em recordava algun camí d’aquests que donen la volta a un pantà; mantenen una alçada i voregen tota la vall fins a la desesperació. Quan he arribat al final d’aquesta gran giragonsa i he topat amb el riu estava una mica ofuscada. Quina mena de masmuteig es suposa que estic fent que ja no veig ni les roques masmútiques de marres?

Per més inri el riu era sec. Confesso que venia amb una idea idíl·lica de la caminada; corriolets, raconets frescals, alguna fonteta, molt wildflo, algun torrent i algun gorg petit... ha,ha,ha,ha!! Llavors m’esperava un altra pista, no tan enorme com la primera que us explicava, però més llarga... Au! A arrossegar peus uns quants kilòmetres de pista en pujadeta. Mirava si al menys al riu hi havia algun gorg i és veritat que conforme anava cap al nord al torrent dels Prats apareixia algun toll embardissat, però no era capaç de reunir forces per banyar-me. Mentre anava cap al nord tornava a recuperar el significat de masmutejar i de tant en tant veia les imponents roques des de perspectives diferents. 

Bé, no se que dir-vos més. Només que he tornat a arribar a la bassa de Sant Miquel una mica cansadota de passejar els peus per un tros de camí farcit de còdols rodons de la mida de cebes i quan estava allà he vist una font i he pensat que era un detall que haguera aquella font allà. He pitjat l’aixeta i res. Ha,ha,ha,ha.... que imbècila sóc, si ja es veia que no havia cap humitat sota l’aixeta. És una broma municipal o diputacional o alguna cosa així; fonts que no serveixen per a res per a caminants que masmutegen imbuides per un matarranyisme profund i radical.

[escafandrista-musical]

Suuns ens avancen el senzill Witness Protection (2021)

@suunsband Género: #artrock #noise #electronic #alternativerock #songofthedaySuuns ens avancen el senzill Witness Protection (2021)

@suunsband Gènere: #artrock #noise #electronic #alternativerock #songoftheday Els canadencs Suuns acaben d’anunciar nou àlbum que portarà per títol “The Witness”. Circularà el proper 3 de setembre i mentre tant ens avancen el senzill Witness Protection. Ens trobem amb una pista calmada, de baixa flotació, de la que es segueix desprenent l’originalitat i manera de fer música, que surt dels cànons…

[lacopadeeuropa]

Fiesta en la piscina

Mallorca. 14 de agosto. En la casa que un editor de un conocido rotativo madrileño le regaló a su diseñadora compañera sentimental tras un exuperante escándalo. El Lobby per la Independència reivindica la utilización pública de la piscina de Pedrojota Ramírez. Jaume Sastre, dirigente del Lobby per la Independència, reivindica la «la utilización pública» de la piscina y del solárium que el periodista Pedrojota Ramírez y su compañera sentimental, la diseñadora Ágatha Ruiz de la Prada, poseen en su casa mallorquina de la Costa de los Pinos, y que están construidos sobre un terreno marcado expresamente como de dominio público. La obra fue posible cuando el director de El Mundo jugaba al padel con el presidente Aznar, montaba encuentros lúdico-deportivos en la isla con sus amigos del PP y gracias al permiso concedido en 2001, sin respetar la normativa legal, por el entonces el ministro de Medio Ambiente, Jaume Matas. (Periodista Digital) DIARI DE BALEARS (06/08/04, 12.37 horas) Jaume Sastre, dirigent del Lobby per la Independència, reivindicà ahir «la utilització pública de la piscina i el solàrium que el periodista Pedro J. Ramírez i la seva companya sentimental, la dissenyadora Ágatha Ruiz de la Prada, posseeixen a la seva casa de la Costa dels Pins, a Son Servera», que que estan construïts sobre un terreny emmarcat en el domini públic maritimoterrestre. La plataforma que dirigeix el líder independentista ha convocat una concentració «ludicofestiva» per al proper dia 14 d’agost, a les deu del dematí, just davant la propietat de la parella. Segons assegurà Sastre, l’acte «no serà una manifestació, sinó una simple festa per reivindicar el dret dels ciutadans a gaudir d’una part del litoral que ha estat privatitzada». La casa fou construïda als anys 60 per l’acadèmic Joaquín Calvo Sotelo. El 1974 se li atorgà la concessió per 10 anys d’una piscina per a ús privat davant la mar. La concessió no va ser renovada el 1984. Segons explica Sastre, l’entrada en vigor de la Llei de costes, el 1988, reconeix els drets adquirits en totes les concessions privades, però estableix que a mesura que caduquin només es poden renovar si són destinades a ús públic. L’objectiu de la llei és liquidar l’ús privat de la zona maritimoterrestre. Ramírez i Ruiz de la Prada adquiriren la casa el 1999 a través de la societat Solares de Simba S.A., però no fou fins el 2000 que l’estrenaren. Un representant jurídic de Ramírez i Ruiz de la Prada assegurà ahir a aquest diari que «la piscina i el solàrium són completament legals. La concessió de la piscina fou tramitada per la viuda de Calvo Sotelo i concedida pel Govern de Madrid», amb data de 2001. L’informant puntualitzà que «les instal·lacions són en zona pública i estan subjectes a les servituds que dicta la llei, però són d’ús privat. Cada sis mesos es liquida un cànon per aquest concepte». La mateixa font s’oferí a facilitar dilluns que ve els documents que proven aquestes afirmacions. Abans, aquest diari havia intentat parlar amb Ramírez, sense èxit. ................................ Esto sí que hay que celebrarlo, bañador puesto, en mano, o sin. Punki´s car is back. Estas son sus palabras (perdidas en la maraña del archivo de julio): Salud Milagrosamente mi coche ha sido recuperado. Parece ser que fue encontrado -en perfecto estado, además-, cerca de Sagrada Familia. Por ahora las investigaciones policiales van en dos sentidos: el primero, Chorcher, que todos sabemos que vive por ahí... El segundo es algo más chocante. Dentro del coche he encontrado una riñonera con los pasaportes de dos uruguayos. No sabemos si serán los mangantes o unos mangados cualquieras, pero prometo investigar a fondo y depurar responsabilidades en el asunto. En fin, vuelvo a tener coche!! Que se preparen las playas del Garraf!! PD: Si el punk ha muerto, ¿Dónde está mi tumba?.

(publicado el 8 de agosto de 2004).

[desordrecreatiu]

MARTI NOXON- ANOREXIA NERVOSA

En el post d’aquesta nit parlarem de la directora estadounidense Marti Noxon. Entre d’altres, ha escrit el guió de varies sèries famoses com: Buffy the Vampire Slayer, la película  I Am Number Four. També ha dirigit varies pel·lícules, però en aquest post ens centrarem en la película To the Bone. Es pot considerar que és una película inspirada en la vida de la directora i els problemes que ha patit amb desordres alimentaris com l’anorexia.

La anorexia nerviosa, normalment denominada només anorexia, és un trastorn de la alimentació que es caracteritza pel pes corporal anormalment baix, la por intensa d’aumentar de pes i la percepció distorsionada del pes.

To the bone tracta d’una jove que pateix anorexia i és ingresada en un centre de rehablitació, allí coneix a un doctor amb un mètode poc ortodoxe i fa amics en la seva mateixa situació.

Aquests trastorn han existit desde sempre, però durant els últims anys i amb l’avanç de la tecnologia i les xarxes socials, hi ha estereotips i cànons de bellesa impossibles d’aconseguir, i aquests trastorns són cada vegada més comuns. Son patologies amb un elevat índex de mortalitat, que afecten de manera global la qualitat de vida de les persones que la pateixen,a apart dels seus familiars (Situació que es pot observar en la película).  

Noxon a la seva película intenta ensenyar com és una malaltia així sense cap mena de censura, inclou representacions realistes de la conducta d’una persona amb aquest trastorn: restricció alimentària, conductes compensatòries disfuncionals (com l'excés d'activitat física, consum de laxants, vòmits, etc.), creences errònies pel que fa al menjar i el pes, distorsió de la imatge corporal, sentiments d'angoixa, ansietat i baixa autoestima, la importància dels mitjans de comunicació en el desenvolupament i manteniment de quadre i el paper fonamental de les famílies. Fins i tot, Noxon va buscar una actriu que hagués patit d’aquesta enfermetat, Lily Collins, perquè es pogués representar de la millor manera possible.

Encara que la película va tenir crítiques per la forma en que es tractava al pacient, deixant que la persona es donés conte i tingués consciència. També va tenir bones crítiques per la bona representació de la malaltia, ja que no es romantitzava i s’ensenyava tal qual es. Moltes pel·lícules tenen l’errada de que ho fan massa bonic, de que una persona simplement s’aprima i es queda tal i com vol, l’anorexia és més obsessiva i molt mental, per molt que es baixi de pes, sempre es voldrà més. Això a To the Bone ho va representar d’una manera real.

Escrit per: Joana Blanch