#història de la meva mort

[albertserra]

Publicity stills for Story of My Death / Història de la meva mort (2013) dir. Albert Serra

[guillemelgat]

Torno amb una altra traducció d'una cançó tradicional en anglès, aquest cop "Lowlands", també coneguda com "Lowlands Away", que és un capstan shanty o una cançó que es cantava mentre els mariners feien aixecar una àncora o un altre gran pes. Els capstan shanties solen ser molt lents i suaus, ideals per la feina ponderada de fer girar l'argue o cabrestant. Aquesta té nombroses versions, però en general explica la història d'un mariner a qui se li mor la nòvia, i arriba a saber de la seva mort a través d'un "somni estrany", com diu la cançó. Jo ho he invertit, per cap raó a part de la facilitat de fer la lletra, però crec que el sentiment es manté igual. També val a dir que he triat la del cançoner que la meva família té a casa i gràcies al qual vaig arribar a conèixer la cançó en primer lloc, però que té la curiositat de que l'arranjament és en clau menor, tot i que en la gran majoria de les versions és en tonalitat major. Dit això, podeu triar el que us agradi més—la lletra val per a les dues.

I aquí, com amb l'altra, teniu una carpeta amb la imatge de dalt en forma de PDF, l'àudio, i el fitxer de Musescore, per si de cas els voleu!

(Com amb "Brindem pels companys/Here's a Health", cal dir que vinc de l'anglès i això només ha estat un exercici en ampliar i treballar el meu català, així que segurament podria ser millor 😅)

Lletra a sota / Lyrics & English translation below

Lletra original en anglès (Fireside Book of Songs)

I dreamed a dream the other night Lowlands, lowlands away my John My love she came all dressed in white My lowlands away

She came to me by my bedside Lowlands, lowlands away my John All dressed in white like some fair bride My lowlands away

And buried in her bosom fair Lowlands, lowlands away my John A red, red rose my love did wear My lowlands away

She made no sound, no word she said Lowlands, lowlands away my John And then I knew my love was dead My lowlands away

Lletra

Un somni estrany tenia anit Ai las, ai las estimat meu El meu amor, de blanc vestit Ai las, amor meu

Venia a seure al meu costat Ai las, ai las estimat meu Blanc com la neu dels peus al cap Ai las, amor meu

Premuda fort al seu ventrell Ai las, ai las estimat meu Duia una flor color vermell Ai las, amor meu

En un moment, m’assabentí Ai las, ai las estimat meu Que no el tindria més amb mi Ai las, amor meu

English Translation

I had a strange dream last night Alas, alas my beloved My love dressed in white Alas, my love

He came and sat by my side Alas, alas my beloved White as snow from feet to head Alas, my love

Pressed hard to his stomach Alas, alas my beloved He carried a flower, red in color Alas, my love

In a moment, I realized Alas, alas my beloved That I wouldn’t have him with me anymore Alas, my love

[elfinaldelcamino]

5. Cultura Bastarda Oriental

5.1. Rasheed Araeen

A l'assaig de Hammad Nasar Notes from the Field (2015) conec l'obra i figura del productor cultural conceptual, escultor, pintor, escriptor i activista paquistanès resident a Londres Rasheed Araeen (1935). Amb l'exposició The Other Story (1989) va sembrar la polèmica a l'opinió pública britànica pel frontal rebuig del cànon cultural europeu, que mantenia amagada darrera polítiques culturals neoimperialistes la producció cultural afroasiàtica a la seva història de l'art. De manera impactant i provocadora, Araeen advocava per una descolonització cultural des del cor d'Europa.

Rascheed Araeen

Entre la seva obra destaca per a la meva recerca sobre producció cultural bastarda la performance Paki Bastard: Portrait of the Artist as a Black Person (1977). Políticament compromès, Racheed Araeen desafia la monoculturalitat institucional eurocentrista parlant de racisme, justícia social, identitat i alteritat en el context d'una Gran Bretanya que es preparava per escollir les polítiques neocapitalistes de Margaret Thatcher (1979-1990).

5.2. Naomi Kawase

La directora cinematogràfica Naomi Kawase (1969), abandonada pels seus pares essent un infant, inicià la seva filmografia dins el gènere documental amb el film Ni tsutsumarete («Als seus braços», 1992), on exposa la cerca del pare.

La filiació és un tema recurrent a la seva obra, destancant Genpin (2010), documental sobre el part natural en què mort i naixement s'entrecreuen amb plaer i dolor on la productora documenta l'infantament del seu propi fill.

Fotograma de Genpin. Naomi Kawasi (2010)

5.3. Elogi de la creativitat anònima

Jiddu Krishnamurti (1895-1986) va deixar orfes de pare espiritual els adeptes de l'Ordre de l'Estrella d'Orient, fundada el 1911 per proclamar l'adveniment de l'Instructor del Món, amb ell mateix com a màxim dirigent. El 1929, va dissoldre l'Ordre a davant tres mil dels seus membres amb un discurs després titulat La veritat no té camins.

Tot seguit, va dedicar la vida a l'oratòria en viatges que el van portar arreu del món. Aprofundí de manera oral en variats problemes filosòfics i espirituals, amb el tema central de la revolució de la psique, segons ell a l'abast de la Humanitat.

A un dels seus últims discursos a Ojai, Califòrnia, el 1980, contesta a la pregunta

What is true creativity and how is it different from that which is so considered in popular culture?

(Què és la creativitat veritable i de quina manera és diferent d'allò considerat talment a la cultura popular?)

La seva resposta, carregada en reflexió, planteja com és d'habitual donar per fet que la creativitat convencional, basada en l'acumulació de coneixement i abastament influïda pel context sòcio-cultural per proposar la possibilitat d'un tipus de creativitat diferent, que brolli de la llibertat de la ment, sense pressió ni condicionament social. Aquesta creativitat, afirma, és inherent a tots els éssers humans i no només als professionals o reconeguts com a tal, i, des de l'anonimat, és essencial per possibilitar que la creativitat convencional faci realitat els seus projectes.

Enllaç al text del discurs recollit a www.jkrishnamurti.org

[capture-s-i]

Història de la meva mort / Histoire de ma mort (Albert Serra, 2013)

[35-shots-of-soju]

Història de la meva mort / Story Of My Death (2013)

dir. Albert Serra

[useless-catalanfacts]

Cal diferenciar entre una cultura viva i la preservació folklorística d'elements aïllats.

Desarrelar els elements que a tu personalment t'agradin (és més cultura el caganer que la llengua sencera? per què estàs a favor de preservar uns elements i en canvi la llengua -que òbviament també és un element cultural- no?) i aïllar-los del seu context i del fil que els uneix (la llengua i la percepció del món que es té a través de la llengua) no és cultura. És folklore mort, fossilitzat i preservat darrere una vitrina.

La nostra cultura la volem viva, com viu està el poble i com viva volem la llengua.

Nosaltres, a més, podem veure els efectes d'exterminar la llengua (element cohesionador de la cultura i del territori) en altres llocs. Només cal mirar una mica al nord. Per desgràcia a la Catalunya Nord aquest procés està més avançat, i encara més a Occitània. I allà s'evidencia molt clarament com eliminar la llengua (a propòsit, com a estratègia d'Estat) ha portat a la desaparició de gran part de la resta de la cultura, que sense aquest element deixa de tenir sentit. Moltes festes, cançons, danses, dites, etc han desaparegut i d'altres es mantenen d'una manera que, francament, fa llàstima.

~Story time~ :

Fa dos anys vaig estar treballant a l'estiu en una zona turística de la Costa Brava molt aprop de la frontera amb l'estat francès. Treballava amb gent que ve d'altres parts de Catalunya i hi havia també una noia de la Catalunya Nord i uns quants occitans.

La noia de la Catalunya Nord (context: devia tenir la mateixa edat que jo per tant en aquell moment uns 19 anys) havia fet 8 anys de classe de català però no el parlava gens. L'entenia per escrit i més o menys quan parlàvem però tot i així li costava. Pel que ens va explicar aquelles classes semblaven fetes a propòsit perquè no poguessin aprendre'l: només llegien textos medievals i textos en occità i només van parlar en veu alta en català una vegada que van venir uns estudiants de la part de la Cerdanya que queda a la Catalunya Sud. Però ens va explicar que encara que no el parlin tenen un sentiment de catalanitat molt fort. Vam estar parlant força estona sobre això, en part perquè m'interessava sentir l'experiència de l'altra banda d'aquesta frontera imposada, i en gran part perquè es notava que ella tenia necessitat de parlar-ne amb gent de la Catalunya Sud.

Una cosa que no ens parava de preguntar era si certes coses que fan són "reals". Per exemple, ens va explicar que ella forma part d'un grup de danses tradicionals catalanes, com una mena d'esbart dansaire. Per les festes majors i altres festes tradicionals de diversos pobles, els contracten i ells es vesteixen amb roba tradicional i van a ballar una sardana i algunes altres danses a la plaça del poble. Aquí baix per festa major una cobla toca sardanes a la plaça i tothom que vulgui s'aixeca espontàniament i es posa a ballar, i la gràcia és aquesta, que t'agafes de les mans amb veïns i amics per ballar tots junts. A l'Empordà jo ho he vist fer nits d'estiu durant tot l'estiu, sense que fos festa major ni res, i tothom de totes les edats allà ballant. No se'ns acudiria mai contractar un grup que vingués a ballar-nos la sardana mentre nosaltres mirem en silenci i aplaudim al final. Una part molt important de les expressions culturals catalanes, per no dir practicament totes, es basen en la participació i en el sentit de comunitat.

Jo he ballat molts anys al ball de gitanes de la festa major del meu poble, i òbviament també em van haver d'ensenyat les diferents coreografies quan vaig començar. Però sempre les havia vist des de petita, i ens les van ensenyar dones que portaven molts anys ballant. Mai se m'hagués acudit dubtat de si allò és "real". Sé que és de la meva zona (Penedès), sé que es fa, en quines ocasions es fa, amb quines cançons i amb quina roba, i això no m'ho han hagut d'explicar. En canvi ella m'ensenyava vídeos del seu grup de balls tradicionals catalans i no sabia d'on eren (per exemple, vaig reconèixer un bolero de Mallorca justament perquè n'havia vist un vídeo buscant coses per a aquest blog) ni sabia quan es feien (festes concretes, balls de celebració en general...). Clarament hi havia hagut un tall cultural molt fort. Per això ens preguntava si era "real", si això es fa* o si ho havia canviat qui els ho havia ensenyat o si era una "versió francesa".

(*"es fa" volent dir si ho fem al Sud i per tant "és català". Noteu com s'ha arribat a prendre el Sud com a referència de "realitat", com a lloc on ha sobreviscut el que no ha sobreviscut al Nord, tot i que igual de catalanes són les tradicions del Sud i del Nord i el fet que una tradició sigui present només al Nord no la fa menys catalana, com una tradició de Tarragona no seria menys catalana que una de Girona. Però dubtava d'ells mateixos. Ens estava veient com a "autoritat" en aquestes tradicions ~ancestrals. Això segurament en part estigui relacionat amb la idea que hi ha a la Catalunya Nord envers la llengua segons la qual el rossellonès es veu de vegades com a "català incorrecte" parlat pels qui no han pogut aprendre el català veritable -que als seus ulls seria el de Barcelona- per la imposició del francès, gairebé com un catanyol però amb el francès, quan el rossellonès és una varietat més del català igual de correcte i valuosa que totes les altres; però també hi ha el fet que està veient clarament el tall cultural que han tingut al Nord.)

No vull donar una imatge que no és, perquè es notava que ella els sentia moltíssim aquests balls i que tenia molta identitat en aquest sentit. Però en certa manera, si ho exagerem una mica perquè s'entengui el que vull dir, era com qui es posa en un grup de recreació històrica.

La gent que es posa en aquests grups que es vesteixen de legionaris romans i van a les fires o a recrear batalles, o es vesteixen de miquelets del segle XVIII. Algú els explica com eren les coses abans i ells ho copien. I segur que si poguessin parlar amb un romà o un miquelet també els preguntarien si ho fan bé, si aquell armament i aquelles estratègies de batalla són les "reals". Però no té res a veure amb com ho hagués viscut un romà/miquelet que ho va aprendre de primera mà en la seva època i context, m'explico? Potser no hi hauria gaire diferència en les formes (si mires un vídeo d'un i de l'altre fora de context semblaria el mateix) però és molta la diferència pel que fa a per què ho estem fent, quin és el sentit i la part més simbòlica i emocional.

Doncs a això és al que em refereixo amb la folklorització. Em sembla molt bé la feina d'aquests grups que recuperen balls antics i els preserven com un document històric, però això mai ha d'arribar a ser l'únic que quedi i que hagi mort la cultura popular.

(Nota: no vull dir que hagi mort la cultura popular a la Catalunya Nord, òbviament queden coses, i de molt interessants i que la població viu molt intensament! Però aquestes coses que queden també estan en perill si es continua per aquest camí.)

A més, la llengua va molt més enllà de tot això. A través de la llengua tenim una manera de veure el món i una manera de relacionar-nos única. Cada paraula i estructura gramatical són resultat de tota la nostra història, aportades per ibers, fenicis, grecs, romans, visigots, ��rabs, amazics, occitans, francesos, castellans, andalusos, i tots els pobles que han passat per aquí. Esborrar la llengua és com si esborréssim tots els monuments històrics i jaciments arqueològics d'un poble (incloc les obres de Gaudí -que menciona el comentari- com a monuments històrics: la història arriba fins avui, com els canvis a la llengua).

Ah, i em fa gràcia com hi ha gent que té la cara dura de venir a defensar que els sembla bé l'extinció del català. Qui us creieu que sou per decidir qui té dret a existir i qui no? Si jo defensés la desaparició del castellà segur que se'm tiraria tothom a sobre (i ben fet que farien). Però clar, l'imperialisme ja és això, que l'Imperi hi té dret i la resta no.

[enterfilm]

AGUIRRE DER ZORN GOTTES (Werner Herzog, 1973) HISTÒRIA DE LA MEVA MORT (Albert Serra, 2013)

[canalsart]

ESTIU D’ART A SANT CUGAT 2021 Us voldria destacar el Sant Cugat cultural d’aquest estiu. Hem tingut una destacada activitat amb les tres exposicions de Grau-Garriga, que han ajudat a comprendre el seu treball, tot recordant els deu anys de la seva mort. La cloenda a la ciutat de la històrica Biennal d’Art Contemporani Català i també l’activitat de les tres galeries d’art de la ciutat. Tot plegat, ha fet de Sant Cugat una de les ciutats d’art més destacades del territori, aquest estiu 2021. Fet que ha tingut repercussió a la premsa i a les visites que durant tots aquests tres mesos hem fet. Ara, a Canals d’Art tanquem tota la programació d’estiu a Sant Cugat, amb la darrera visita comentada per a tota la família a l’obra de Grau Garriga, que té lloc el proper dimarts dia 21, últim dia d’estiu a les 18 h. a la pròpia galeria Canals. El compromís amb el meu poble s’ha complert, ja fa seixanta un anys que el tinc amb la realització de la meva primera activitat d’art. Tinc la sensació que Sant Cugat no s’adona de la força que té dins el món de l’art. El món de l´art està vivint un dels moments més complicats de la seva història i com en d’altres àmbits, la crisi del Covid ha minvat molt les visites del públic a les galeries d’art. Per això, Canals ha organitzat unes rutes d’art periòdiques per donar a conèixer tota aquesta activitat a la pròpia ciutat i al país. Rutes que han estat molt acceptades pel públic, tant local com de fora. Aquest estiu a Sant Cugat hem viscut i gaudit d’una quantitat d’activitats culturals, obertes al públic, que nosaltres hem organitzat i que crec que poden ser el pal de paller que obri camí per a enriquir el món cultural que tenim a Sant Cugat. L'Ajuntament, com a administració més propera, hi pot ajudar molt perquè té les eines per activar més mesures que enforteixin el teixit de les empreses culturals. Així mateix us comunico que crec en fermesa en aquest indret del territori, i en aquest sentit el meu espai dedica les dues properes temporades a destacats creadors locals, que tenen una projecció l’exterior. Som “Terra d’artistes”. Creiem en la ciutat i el país com força d’art. Molt bon inici de temporada 2021-2022

[comportament-usuaris]

Una altre atemptat a les Torres Bessones

En el post anterior us vaig mostrar una foto meva a d’alt d’una de les torres bessones de NY, però sabíeu que al marge del fatídic l'11 de setembre de 2001 on van desaparèixer per complert les emblemàtiques torres, hi ha un altre història també amb un fil terrorista?  Doncs bé , a principis del 1993, Ramzi Youse, un terrorista d’origen àrab, va col·locar una bomba a l'estacionament subterrani de la torre nord. L'atac va deixar un saldo de 6 morts. 

foto:wikipedia

El pla de Yousef pretenia ser més sinistre, al nivell de l'11S i feia dos anys que planejava l'atemptat, fins i tot després del seu atemptat a les torres bessones i poc abans de ser detingut, l'11 de desembre de 1994, va col·locar una bomba en el vol 434 de Philippine Airlines que va acabar amb la vida d'una persona i va ferir a deu persones mes. Es creu que la xarxa d'Al-Qaida d'Ossama Bin Laden s'hi va basar amb aquesta estratègia per perpetrar la caiguda de les grans torres el 2001. Finalment, Yousef va ser arrestat en un amagatall d'Al-Qaida a Islamabad (Pakistan) el 1995 per agents especials del Servei de Seguretat Diplomàtica (DSS) dels Estats Units3 i va ser extradit als Estats Units, on compleix la seva condemna a la presó federal de màxima seguretat ADX Florence, situada  'estat de Colorado.

[albertserra]

Vicenç Altaió and Lluís Serrat in Story of My Death / Història de la meva mort (2013) dir. Albert Serra

[praza-catalunya]

Guerrero Medina, artista nin utópico nin apocalíptico

Por que no século XXI un creador plástico quere reinterpretar a Velázquez? Será certo que todas e todos os pintores, en conxunto, miran de plasmar o mesmo ao longo dos tempos? Cada pintor –ao tempo-- está toda a vida a facer o mesmo cadro? A Fundació Vila Casas sorprende –outra volta-- cunha antolóxica potente do artista Guerrero Medina. Compromiso social e virtuosismo estético percorren lenzos e outros soportes á procura dos retratos das teimas de cadaquén.

Lito Caramés

Guerrero Medina. Camí de l'exili, 1975

Guerrero Medina – El meu compromís. Fundació Vila Casas. Exilis

El seu ofici artístic que es va fonamentar en l’assumpció d’un cert llegat de la tradició expressionista reconfigurada amb una proposta neofigurativa en què el paisatge i la figura humana tenien una centralitat indiscutible, a principis del segle XXI redirigeix el seu esforç i esguard cap a la història amb majúscula, però fixant l’atenció en les conseqüències que els grands esdeveniments històrics tenen sobre les persones. (Jordi Font, 2014).

José María Guerrero Medina (Jaén, 1942), pintor desde os anos sesenta da pasada centuria, é unha persoa sensible afectada polos acontecementos que rodean o seu vivir. Máis ca outros creadores. Na ampla mostra que agora lle dedica a Fundació Vila Casas nos seus Espais Volart --Guerrero Medina–El meu compromís-- hai moitas pezas dunha das súas series máis recentes: Exilis. No ano 2014 o Museu Memorial de l’Exili (MUME), radicado na vila de La Jonquera, fronteira con Francia, organizou precisamente unha mostra de Guerrero Medina co devandito título, e moitas das pezas proveñen da mesma. Cómpre aclarar, tamén, que as orixes desta serie arrinca da mostra Batecs de Memòria que se fixo no Museu d’Història de Catalunya no ano 2001. Desde entón e ata agora estas pezas teñen pasado por outras exposicións.

Guerrero Medina. Muerte de un Miliciano, 2009

Guerrero Medina leu e estudou documentos para coñecer exactamente a traxedia da retirada das tropas e civís republicanos polas fronteiras naqueles xaneiro e febreiro de 1939. Fuxindo da morte segura, e procurando no país que proclamara Liberté, Egalité, Fraternité, unha vida digna, atopáronse recluídos en praias e nas peores condicións. O pintor de Jaén plasma con toda a crueza esas realidades. Na longa serie Exilis, hai fileiras de persoas marchando por camiños de montaña, como formigas. Hai mulleres e homes arrimados a barreiras de arame con espiños buscando a liberdade. Relacionadas coa serie hai todo un estudo da famosa fotografía de Robert Capa, Muerte de un Miliciano, aquel soldado republicano que cae ferido en Cerro Muriano (Córdoba). Nos anos 2011 e 2012 o MNAC programou dúas importantes exposicións temporais sobre as fotografías da Guerra Civil Española de Robert Capa e Gerda Taro (Això és la guerra e mais La Maleta Mexicana). Coas versións en tinta chinesa sobre esta fotografía, Guerrero Medina estuda non as formas externas, senón a dor, a tensión corporal; a alma do soldado caendo. Sobre estes dous grandes fotógrafos (Robert Capa e Gerda Taro) hai publicada unha biografía ben novelada: Esperando a Robert Capa, de Susana Fortes.

Na serie Exilis, o autor de Pintant a Velázquez elabora moitos, moitos retratos de persoas anónimas, de mareas humanas que, con poucos trazos e cores apagados, marchan en ringleiras interminables. Por haber agora na Vila Casas hai ata un recipiente transparente inzado de area da praia de Argelers, areal tristemente coñecido por ser un dos lugares onde os franceses amorearon as persoas que fuxían da represión e do vandalismo. Algunhas das pezas desta serie tan dura están resoltas por vieiros que tamén outros artistas atoparon. É o caso de Anxo Baranga, que no ano 2006 creou varias pezas para a serie Na Procura dun País, nas que tamén se amosan os exilios forzados de tantas e tantas comunidades.

 Anxo Baranga. Na Procura dun País, 2006

Guerrero Medina – El meu compromís. Fundació Vila Casas versus MACBA?

Arribats en aquest punt, hi ha qui es compromet a expressar-se segons el camí que li és propi, tot i que no resta aliè als corrents i modes del seu temps, prefereix seguir el curs que li dicta la seva pròpia enegia. Jo hi crec, en aquest compromís. (Guerrero Medina, 2019).

A Fundació Vila Casas, que leva tantos anos facendo unha inmensa traballeira para potenciar as actividades artísticas feitas en Cataluña e en presentar esas creacións ao público, enche agora os andares dos Espais Volart cunha antolóxica, Guerrero Medina–El meu compromís, onde se poden contemplar (e valorar) as realizacións de Guerrero desde os anos 60. En total Vila Casas mostra máis de 120 pezas, a meirande parte son pinturas de grandes dimensións, aínda que tamén están presentes esculturas, acuarelas ou traballos con tinta chinesa.

É doado ir repasando series e, con non estar organizada a mostra polos ditados da cronoloxía, si é posible repasar as evolucións estilísticas deste home que bebeu as realidades rurais xienenses dos anos 40, e posteriores, e que logo veu vivir a Barcelona, coñecendo así outros modos, a industria, etc. E sempre, como el mesmo di, no resta aliè als corrents i modes del seu temps. Por iso non debe estrañar na súa propia evolución estética atoparse con anos de informalismos, mesturados con regresos a certo neofigurativismo tensado. O humanismo propio de Guerrero vaise atopando ao longo das décadas, referenciando a figura humana como o eixo principal de toda a súa produción. É certo que ten devoción pola natureza, pola paisaxe, pero aí está o humano como guieiro dos intereses.

Guerrero Medina. Pintant a Velázquez, 24, 2018

A Fundació Vila Casas está apoderándose do rol que lle corresponde ao MACBA, o Museu d’Art Contemporani de Barcelona?

A Fundació Vila Casas leva anos organizando e programando exposicións temporais de tal envergadura que deberían ser institucións públicas as que executasen esas antolóxicas. Nos últimos anos é de xustiza citar a exposición conmemorativa do décimo aniversario do pasamento de Josep Guinovart que organizou –xunto co museo Guinovart de Agramunt-- a Fundació Vila Casas. Por que non o fixo o MACBA? O ano pasado programou Jaume Xifra. Home, natura, realitat, todo un repaso da vida deste artista; en 2018 tocoulle aquenda a Lita Cabellut. Retrospective, outra exhibición de poderío por parte do mecenas, o señor Antoni Vila Casas.

Ao respecto da realidade actual no mundo da arte en Barcelona, o analista e crítico Sergi Vila-Sanjuán publicou, a mediados do ano pasado, un artigo no suplemento Cultura/s da Vanguardia («¿Qué pasa en el mundo del arte barcelonés?»), no que acusa de pasividade ás institucións públicas de Cataluña, provocada en parte pola “pasividade” (non dedicar recursos económicos) das autoridades políticas. Recomendable lectura. No escrito menciona á Vila Casas como entidade privada que está a facer o que non fan as institucións públicas, e carga as tintas principalmente contra o MACBA. Que está a pasar no MACBA? Pode ser que, desde a “crise da Besta e o Soberano”, a institución non acade os seus espazos, os seus roles? A mentada crise veu provocada pola exhibición, na exposición La Bèstia i el Sobirà, da peza HC4 Transport, da artista Ines Doujak. A tal peza representa a un home, con gran parecido físico ao rei Juan Carlos, sodomizado por unha dirixente mineira boliviana e mais por un lobo. Liouse tal rebumbio que, primeiro retirouse a peza, logo volveuse expor, pero dimitiron (verbo en principio imposible de conxugar en pasiva!) ao director do MACBA, Bartomeu Marí (que agora dirixe un museo en Corea!). Unha censura en toda regra!

Guerrero Medina.Pintant a Velázquez, 11, Esopo, 2018 

Guerrero Medina: Pintant a Velázquez

Vaig triar Velázquez –o ell em va triar-- i vaig realitzar prop de vuitanta obres de petit format sobre paper del Nepal. Com tots el temes que engego necessito interioritzar-los per tal de poder fer-los meus, i ser capaç posteriorment d’expressar-los amb la màxima fluïdesa. Vaig triar personatges “velazqueños”, alguns de rellevants però també d’altres de secundaris: les seves cares ampliades amb l’objectiu de la meva mirada pretenia dotar-los d’un protagonisme que probablement no tenien en la pintura original. (Guerrero Medina, 2019).

Conta o artista, nun dos escritos que forman parte do catálogo publicado por Vila Casas co gallo da exposición Guerrero Medina–El meu compromís, que había tempo que lle rondaba polos miolos a idea de xogar a versionar a algúns dos grandes clásicos da pintura. É dicir, penetrar as razóns que levaron a un “mestre” a optar por tal composición, por tales tipos humanos ou aquelas outras paisaxes. Dise “mestre” con toda intencionalidade; no mundo da pintura (como en tantos outros ámbitos da vida) aínda as linguas non teñen a flexibilidade suficiente como para aceptar unha expresión como “mestra da pintura”. E escolleu Diego de Silva y Velázquez. Analizando, estudando os seus personaxes Guerrero foi comprendendo psicoloxías, fenotipos, e –como non!-- mirándose neles, como espello, foi atopando a súa propia imaxe; a imaxe de todos os humanos. E a esencia do traballo artístico. 

Guerrero Medina.Mujer en sueño, 1976

Leva razón Guerrero cando afirma que moitos dos personaxes aos que escolle (femininos e masculinos) para traballar nese ano 2018, non son protagonistas dos icónicos lenzos de Velázquez. Por que opta por estes individuos secundarios? A coherencia vital, o compromiso social de Guerrero, encamíñao cara a senda dos perdedores, daqueles dos que en moitos casos descoñecemos ata os seus nomes. Por que, senón, escolle a cabeza da fiandeira que se atopa en primeiro plano á dereita do famoso cadro? Fiandeira que está diante, si, pero á que non se lle ve a face. A pintura de Guerrero vén sendo unha homenaxe ao traballo silandeiro de tantas e tantas xeracións que permitiron (e permiten) a existencia das sociedades.

Unha proposta para Guerrero (ou calquera outro artista con sensibilidade social): facer unha serie sobre Las Kellys, as limpadoras de hoteis, ignoradas, mal pagadas, escravizadas nos templos do luxo.

Na longa serie –excepcional serie, por certo-- Pintant a Velázquez, non falta o can de Las Meninas, nin un dos “compañeiros” (borracho?) de Baco, o que mira de fronte, sorrinte, ao espectador. Que atopou nesa face Guerrero? A simplicidade da ebriedade?, a ironía de quen se sabe camarada dun deus inmortal?

Guerrero Medina.Garrote, 1974

Guerrero Medina – El meu compromís. Fragmentos da Memoria. Denuncias.

Ni utòpic ni apocalíptic sinó conmogut testimoni dels crits, del fred en totes les seves formes i del dolor com a denúncia del fracàs fonamental de l’anima i el cos. Des dels violents “necis” dels anys setanta als fantasmes figuratius i cromàtics de la seva memòria d’inicis del segle XXI, quaranta anys ens contemplen i el mateix fan amb la pintura i l’escultura de Guerrero, ambdues humanistes perquè han percebut que l’home és la criatura més desmesurada mai coneguda fins ara. (M. Vázquez Montalbán, Guerrero Medina, 2004).

O percorrido vital de Guerrero Medina é tan dilatado, foi tan valorado por plumas tan formidables como Vázquez Moltalbán, que é escusado pretender vestir máis os méritos deste artista. As súas series teñen pasado pola introspección persoal e, desde logo, pola observación da realidade social e a toma de posición ante as inxustizas.

Dentro da última categoría, a denuncia, entran de cheo series como Garrote, creada por Guerrero no ano 1974, xusto nos tempos que a ditadura fascista condenaba a morte a Puig Antic, e executábao. Son un mangado de pinturas ao óleo que veñen denunciando ao franquismo con representacións de figura humana, atada a unha cadeira, e co pescozo esnaquizado. Algunhas dos composicións desta serie (como outras máis) danse un aire a figuras confeccionadas por Francis Bacon. Bacon tamén tiña unha querencia especial por Velázquez. Ou foi Velázquez quen escolleu aos dous pintores?

Guerrero Medina.Retrato de mi padre, 1978

Respecto daquelas creacións nas que domina o traballo introspectivo, a reflexión persoal, Guerrero pode presentar Fragments de la Momòria, serie elaborada hai poucos anos e na que o pintor imponse o reto de deixarse levar polo que a súa propia memoria lle dita. Así comeza a riscar imaxes sobre unha superficie, deixando que vaian saíndo, para logo permitir que a linguaxe artística e a acumulación de lembranzas acaben resolvendo a composición que vén saíndo polas beiras dun surrealismo persoal, con fondos uniformes, neutros, e figuras ben definidas, con certas choscadelas ao que definira de Chirico nas súas metafísicas composicións.

Outro tanto vén acontecendo coa serie Retratos de soledades. Esta serie, de final dos anos 70 ten, como case todas, unha uniformidade formal e compositiva: sobre unha tela de 100x80 cms. e un fondo relativamente uniforme, que vai dos ocres aos verdosos, amosa –na parte central inferior-- o torso dunha persoa definida con cores escuros. Persoa que, deste xeito, vese diminuída, rebaixada nas súas proporcións ante a inmensidade do fondo uniforme que a rodea e –semella- a esmaga cara baixo. Son realmente retratos de soidade, retratos existencialistas. Anacos de realidade nos que o peso da vida sobre os ombreiros é tan oneroso que as figuras déixanse afundir na súa conformación máis terreña, máis material. Desta serie a obra máis coñecida –e a máis representativa-- é Retrato de mi padre, 1978. Observando a pintura do medio corpo sentado en cadeira de enea, é fácil chegar a unha cova xienense onde esa persoa remoe as soidades nese ventre terreal.

Lito Caramés

EXPOSICIÓN:  Guerrero Medina – El meu compromís

Fundació Vila Casas

ata o 24 de maio de 2020

[capture-s-i]

Història de la meva mort / Histoire de ma mort (Albert Serra, 2013)

[rosercabre]

Febrer

Dissabte 29

Demà diré: ni mig enyor mai, febrer.

Divendres 28

Vaig dir: he somiat que febrer tenia divuit dies. Avui dic: no sé què fer-ne, del malson que dura deu dies.

Dijous 27

Avui tocava celebrar que un dia vaig escriure. Però aquella història, la d’una dona ofegada, és massa per qui soc ara. Prefereixo celebrar que el fill torna a tenir galtes. Que la filla, malgrat tot, no les ha perdudes.

Dimecres 26

Casa nostra és on hi cabem tots quatre, la filla damunt del fill. Era de plàstic dur, el refugi.

Dimarts 25

M’ha crescut un puny d’angoixa entre els pulmons. Els meus, els seus sembla que respiren millor. No sé què fer-ne de tanta necessitat de tenir una mare. La meva i la seva. Si casa nostra havia de ser refugi digues, per què escombro la intempèrie? Són engrunes de pa o d’expectativa esmicolada?

Dillluns 24

Sense aquests dies, però, no hagués tastat cap poma de veritat, de pell arrugada i gust desmaiat, sota la llum antipàtica de l’hospital. Amb el fill a la mà. Assenyalant els coloms Montbau enllà. Les pomes han sigut les estones que ens han salvat, Boi. Elles, l’antibiòtic i saber-nos estimats.

Diumenge 23

Podria no haver buscat culpables ni trobat penedits.

Dissabte 22

Podria no acabar-me la quarentena tacant de sang els llençols de l’hospital.

(Hormones eternes)

Divendres 21

Podria no ser, no tenir, una mare que plora.

(Hormones maternals)

Dijous 20

Podria no haver existit la sala buida de llum i el tall a la pell. Podria no haver-me escanyat amb el pànic a la gola.

(Hormones fosques)

Dimecres 19

Podria no haver anat així i no hi hauria ni mig record de l’urgència d’un respirar vessat, d’un passeig Valldaura plorat amb els pulmons apagats. Podria no haver sentit els laments farts de la petita ni haver vist els meus peus en sabatilles damunt l’asfalt d’una matinada massa viscuda per ser oblidada.

(Hormones vessades)

Dimarts 18

Una altra cosa important: a l’instint de la mare (la seva, la meva) se li ha de donar un megàfon i un escenari i una audiència entregada.

(Hormones sordes)

Dilluns 17

He oblidat les coses importants o és que les tinc als braços?

(Hormones retòriques)

Diumenge 16

El fill troba el consol a la meva panxa. La toca amb mans calentes, s’hi refrega amb el front bullent. Potser és perquè sense saber-ho, torna a temps millors. Una mica l’envejo: ell un dia no recordarà aquests dies.

(Hormones umbilicals)

Dissabte 15

He somiat que el febrer tenia divuit dies i espero no haver-me equivocat. Soc a les antípodes de l’octubre. Mira com parlo del calendari per no fer-ho de la culpa i la vulnerabilitat. Per cert, per sort hi ha tres porquets.

(Hormones porugues)

Divendres 14

Escric a la llibreta: De vegades, l’única manera de passar els dies és sabent que no els tornaràs a passar.

(Hormones excessives)

Dijous 13

La febre puja i la primavera és lluny i jo, que ja xiulava la victòria, recito la derrota.

(Hormones vencedores)

Dimecres 12

Fa un mes i un dia d’aquella lluna plena com la meva panxa encesa. Segueixo tenint pressa perquè no en sé, de fer-me lenta. Neret, ja enyoro enyorar-te, que canta el poeta.

(Hormones poètiques)

Dimarts 11

Una cosa que sé és que no hauria de confiar en la primavera. Tornarà a tenir febre quan floreixi la mimosa, dic a les amigues. Són dues i totes tenen nusos. No els desfem però els ensenyem. Una el té a la panxa, l’altra entre els pulmons, l’altra als braços i al cor. Una o altra puc ser jo. El problema és l’excés de fils, penso però no ho dic per no dir fills. Et diré què faré: posaré els nusos en remull. Llet i til·la i paracetamol.

(Hormones embolicades)

Dilluns 10

Tinc un futur a Beirut i un altre més enllà, a la Riera de Cassoles. El passat el tinc al Guinardó i més enllà, encara, entre Belmont i Hawthorne. No em preguntis pel present o et parlaré de la Meridiana, del brogit i del fum, dels clàxons i les presses per ser-ne lluny.

(Hormones presents)

Diumenge 9

Coses rodones que fan mal: el puny del fill i el cap de la filla; la boca de la mare; les taques de vòmit; les llàgrimes galtes avall. Ni anar a veure morts em deprimeix tant com els brams que no sé consolar. No dic si seus o meus.

(Hormones ploraneres)

Dissabte 8

Fa cinc setmanes que els tres porquets fan mal però avui em sé curar: amb el fill que no sap fer bombolles i amb la filla que un dia en sabrà. Els dies rodons, riguem-los tots.

(Hormones anestesiades)

Divendres 7

Tinc una tristor espessa per no haver-hi pensat fa dos dies. L’hi no hi és i tampoc li vaig demanar permís. Un any i dos dies sense aquella altra vida.

(Hormones desmemoriades)

Dijous 6

La mala llet és per qui em diu que la meva llet es posa nerviosa. Tinc la culpa que em vessa pels mugrons. Sort de la desconeguda que té un fill sense nom i jo l’abraçaria. A ella per parlar de salut mental i llet en pols. A ell per no jutjar qui l’ha parit. 

(Hormones agres)

Dimecres 5

Tinc un pensament que se’m cargola recurrent, ara al cap, ara als pulmons: no els he demanat permís per ser. 

(Hormones reflexives)

Dimarts 4

Cada dia és una coreografia, la dansa d’estar tots contents, taló punta taló punta, i qui dia balla, any empeny.

(Hormones ballarines)

Dilluns 3

Se’m fan rodones, avui, les coses i no enyoro els angles. No goso cantar victòria però la xiulo. 

(Hormones reposades)

Diumenge 2

Passem les vies que és com el nostre anar a missa. La litúrgia de les fàbriques abandonades i de les cases barates. Caminar és el meu sermó: posar paraules a les coses pensades. Berberetxos com hòsties per acabar.

(Hormones consagrades)

Dissabte 1

Que sigui febrer se’m fa dolç. Pel temps ras que em separa del futur. Sobre el futur escric, a la llibreta que es desperta quan la filla dorm, “el futur va néixer al setembre”. No sé quin futur ve i ja sé que el vull. Punt de fuga. Fugar-nos o ofegar-nos diem amb en Jose i riem. Riem a estones per això que hem fet: això que hem fet és tot el que voldrem. 

(Hormones escurçades)

[revistapoetryspam]

c o n t r a c u l t u r a // JUMA BARRATXINA

Jesús era un hombre apuesto Mataba 1 2 3 4 5 6 7 pigeonsjustlikethat y cabalgaba un semental de plata.      CUMMINGS/trad./L.M.PANERO

Eduardo Haro Tacglen va dir que La Mort és Déu. La Mort és l'únic absolut i, per tant, hem de reubicar a Déu allí, hem de fer abdicar Déu dels trons que ocupa en l'avui i que ha ocupat en la història de la humanitat i parlar-li de cara amb el que és: la no existència, la Buidor Única i Absoluta. Els nostres Déus avui són murs que ens impedeixen tractar la finitud de la vida, precisament, amb tot el seu abast. Evidentment, avui pocs creuen en la vida eterna, però, ai las!, déus falsos segueixen mediant amb l’única relació real, que és la nostra -en aquesta revista: nostra plural i col·lectiva- relació amb la Mort. Per això Haro Tecglen era capaç de dir que “con cada muerte de hombre acaba un Dios y un Universo”. Haro Tecglen, pare d'Haro Ibars,  va veure morir el seu fill, i va veure la relació directa del seu fill amb la Mort; va veure, com en la caiguda lliure d'ell i tota la seva poètica, cap al Forat Negre, també hi anaven tots els Déus de la contracultura i tota la poesia desterrada dels 70’. “Y escucharé a los perros de la muerte /su aullido en los canales/ La uretra y su vecina la esperanza/ levantarán sepulcros/ y lloverán banquillos de acusados/ y se aguarán las fiestas/ Por un camino verde entre medallas/ cuando yo me levante por la tarde […] cuando yo me despierte/ sin piernas entre piernas y sin ojos/ encima de mis ojos/ a la no luz de nunca hora del té/ pues las colonias son ya de película”  (Haro Ibars, “YA ESTÁN ROTOS LOS ESCAPARATES”). Aquella era una poètica real: era una poesia que tenia Déu en la Mort, és a dir, en la pròpia Vida plena com a expressió de la Mort. La contracultura va desenvolupar una forma d'habitar la literatura inèdita en les nostres lletres: la vida mateixa, com les pàgines dels llibres que llegien i escrivien era una aposta radical de dotar de sentit al sense-sentit, partint de saber que és impossible, però com a única via honesta de viure i formar part d'una tradició literària, una tradició literària -això sí- exclosa de la tradició literària nacional, si és que el sentit d’allò nacional té possibilitats d’aplicar-se mai a l’enteniment d’una literatura, una poesia de la qual no es beu ni es nodreix la contingent cadena de plagis que conforma la tradició d’on venim. Es nodreix dels cossos de les miserables, de l’esperit de la tradició impossible, i que va de la mà de la dona de les corbelles. No hi prosperarem, i fer homenatges no paga la pena en la mesura de què la tradició de la contracultura és el gest adolescent, conscient, de les ulleres de sol en la nit.  En la mesura d'aquesta impossibilitat,  però a conseqüència d'una entrega desfermada a ella, a la contracultura en cada segon era inclosa la finitud i en cada segon era inclosa la Vida en la seva màxima expressió. “[…] 1969/ detenido por posesión de marihuana/ 1970/ hallado en una calle de madrid sin dinero,/ inconsciente y abrazado a una botella de/ coñac/ 1971/ ley de peligrosidad social, intento de suicidio/ en una celda/ 1973/ largo período internado en un manicomio /1975 […] (Xaime Noguerol, “Definitivamente había perdido el guión de su vida”).  En la lectura dels joves Sophie Podolski, Xaime Noguerol, Roberto Bolaño,  en les lectures de L.M. Panero i de Teclglen deixo la meva aposta per la literatura i pels viatges impossibles. La creació d’un espai digital que he fet de la mà amb Joan, una revista que es diu Poetry Spam, es pervertirà tard o d’hora. Els poetes que aquí llegiran arribaran a tenir filles amb corbata que estimaran la carn, i els viatges a països exòtics i perfectes per a les vacances, perquè aquestes coses acaben passant. Però hi ha unes passes petites de la dona de les corbelles sempre a la nostra forma de fer. A casa conservo exemplars de la editorial La cloaca , “Algunos poetas de Barcelona”, antigues edicions de Panero, de Castellet. Internet no és una vida perifèrica ni existeix la clandestinitat, i encara així hi penso en la possibilitat i viatjo lluny, a països no recomanables, plens de perills, per trobar-m’hi amb els fantasmes menors d’una generació o altra. Recordo sempre les veus de fa molts anys i el plany dels que fumaven i escrivien en els manicomis o fora d’ells, dels lectors que llegien aquests autors per coses fortuïtes i que els entenien i patien. En última instància la literatura és un gran dolor. A la contracultura postfranquista llegir i escriure era viure i viure era llegir i escriure, no hi havia cap línia que fes nítida la diferència entre literatura i biologia, entre cos i lletra. És per això que, en aquell moment, aquells poetes que hagueren de refer la tradició literària ibèrica sense massa referents a l'abast i disparant amb totes les conseqüències que implica, sense massa traduccions de res, sense peles per xutar-se però massa deformats pel franquisme per ser terapitzats amb electroshocks, van ser molt més lliures que cap altre per fer avançar els humans desterrats del seu món dos passos més, si en un moment o  altre de la seva vida acabessin topant, com nosaltres, amb els seus versos. Perquè la vida és un western, però no un western d'anar a domar els indis, és un western boig i salvatge, un western d'anar amb un cavall sense dents i amb esquizofrènia a perseguir a Déu, a habitar aquest lloc estrany i desconegut que és la Mort.

.

[blogneo1]

Veus

12/09/2019

El món es divideix en partidaris del canvi climàtic i negacionistes. Les esferes no són divisibles. Quan ho són, deixen de ser un cercle. M’hauré convertit en un terraplanista?

Entorn és el que hi ha fora del meu cos. La roba que duc posada és entorn. Les ulleres són entorn. La taula de fusta és entorn. La porta de l’entrada és entorn. La gossa dels veïns és entorn. Les fulles mortes del bosc de davant del portal són entorn. El conserge del casal del barri és entorn. Per quins pebrots he de percebre els pingüins com a part del meu entorn si visc a Barcelona? Per quins pebrots la meva meta individual és evitar una catàstrofe mundial col·lectiva o ens enfonsem? Pensar en una hecatombe no em salvarà el dia. Estar pel meu entorn, potser. Per què hauria d’impulsar-me cap endavant un discurs apocalíptic? Sona contraproduent. Com l’adolescent que enlloc d'aprendre per mímesi fa l’oposat. Quan abans en la història de la humanitat hi ha hagut un discurs apocalíptic d’aquesta magnitud, tan suposadament lliure de lobbies ideològics, tan moralment atractiu i tan absolutament estès? Ni les religions més universals. Se suposava que les macroreligions havien de ser reemplaçades per un empoderament individual i col·lectiu; com m’estimo amb la por a l’abisme en l’horitzó? “Que no arribo, ai, que no arribo”, aquest sóc jo diàriament suant la cansalada en l’esforç dels meus dits intentant palpar l’edifici del col·lapse mundial. Com puc fer d’aquesta filosofia i recorregut el meu centre moral? Esclar que sóc un flegmàtic. Els metres llisos més llisos que acaben on cau la Pocahontas i la seva canoa, al Triangle de les Bermudes de la terra plana i de tots els llindars maniqueus. Tan sols és això: estirar un braç en angle recte i pitjar el botó de l’estop. Tan simple, tan pla és? Si la terra gira, gira i gira, constantment. Amb un final tan preestablert? I un rave. 

.

“Merda d’humanitat, ens hauríem d’extingir. Si és que som el pitjor”. Oh, calla’t, no capitalitzis el meu sentit.

--

[selingurel]

2017 istanbul film festivali için 36 film önerisi

1. I AM NOT YOUR NEGRO / BEN SENİN ZENCİN DEĞİLİM 

Neden izlemeli? Amerika tarihinin ırkçılık köşesine göz atmak isterseniz, ilk önünüze çıkanlar ya köle filmleri ya da katledilmiş siyahi kahramanların gerçek yaşam öyküleri olacaktır. En azından ‘I Am Not Your Negro’dan önce böyleydi. Artık konuya dair sapasağlam bir baş ucu filminiz var. Yazar James Baldwin’in aklınızdan çıkmayacak sözleriyle desteklenen bu müthiş belgesel, Samuel L. Jackson’ın anlatıcılığında sizi koltuğunuza çivileyecek. Bu filmi izlemeden, festivali bitirmeyin. Onu seven bunu da sever: ‘Selma / Özgürlük Yürüyüşü’ (2014)

2. UNE VIE / BİR YAŞAM 

Neden izlemeli? 2016’nın değeri bilinmemiş, en iyi filmiyle karşı karşıyasınız. Fransız yönetmen Stéphane Brizé’nin ‘Une vie’si, 1800’lerin Fransa kırsalında aristokrat bir ailenin kızı olan gencecik Jeanne’ın gözünden bakıyor dünyaya. Jeanne aşık oluyor, evleniyor, anne oluyor, aklından bile geçirmediği trajedilere tanık oluyor, hayal kırıklığı ve umutsuzluk içinde kıvranıyor, ama yaşamaya devam ediyor. Brizé, Jeanne’ın öyküsünü inanılmaz bir zarafet ve sadelik içinde anlatırken, seyirciyi de o dönemin içinde yaşlanmaya davet ediyor. Büyüleyici bir deneyim. Onu seven bunu da sever: ‘Wuthering Heights / Uğultulu Tepeler’ (2011)

3. LADY MACBETH 

Neden izlemeli? 2016’nın en iyi ilk filmi ‘Lady Macbeth’ bir Shakespeare uyarlaması değil. Dönem filmi türünün geçirdiği sade gerçekçiliğe evrilen değişimi saçından yakalamış, bu karışıma yoğun bir gerilim/cinayet sosu eklemiş, bir de üzerine genç Florence Pugh’nun müthiş çıkışını müjdeliyor. Tadından yenmez. Onu seven bunu da sever: ‘Sunset Song’ (2015)

4. POESÍA SIN FIN / SONSUZ ŞİİR

Neden izlemeli? 70’lerin yeraltı sinemasında deprem etkisi yaratan aykırı sinemacı Alejandro Jodorowsky’nin o dönem çektiği iki filmi izleyenler için ‘Poesía sin fin’, müthiş bir açıklayıcı konumunda. Çünkü yönetmenin metaforlar, hayaller, gerçeküstücülük ve şiirle bezeli, kışkırtıcı dünyasına girmek, bu beyni anlamanın en kestirme yolu. Özellikle de hedef tahtasında kendi yaşam öyküsü varken… Önceki filmi ‘La danza de la realidad’da olduğu gibi ‘Poesía sin fin’de de genç Alejandro’nun peşine düşen yönetmen, otobiyografik filmlerin en yaratıcı örneklerinden birine imza atıyor. ‘Poesía sin fin’, Jodorowsky’nin adına yaraşır bir karnaval-film. Onu seven bunu da sever: ‘La danza de la realidad / Gerçeğin Dansı’ (2013)

5. O ORNITÓLOGO / ORNİTOLOG

Neden izlemeli? Bir filmi başladığınız noktadan fersah fersah uzakta bitirmeyi sever misiniz? Bir kuş gözlemcisinin nehir yolculuğu ile başlayıp biraz gerçeküstü biraz tekinsiz biraz erotik ve kesinkes beklenmedik sulara açılan ‘O Ornitólogo’ tam da böyle bir film. Herkese göre değil, ama izlemeyen bin pişman. Onu seven bunu da sever: ‘Rester vertical / Dimdik Ayakta’ (2016)

6. PERSONAL SHOPPER / HAYALET HİKAYESİ

Neden izlemeli? Bir hayalet hikayesi, gizemli bir cinayet öyküsü, bir yas dönemi filmi, baştan sona bir rüya sahnesi gibi çekilmiş, buğulu bir psikolojik gerilim. Çok sevdiğimiz Olivier Assayas’a geçen yıl Cannes’da En İyi Yönetmen ödülü getiren ‘Personal Shopper’, kalıplara sokulmayı reddediyor. Cüretkar, tekinsiz ve artistik! Assayas’la bir önceki iş birliği ‘Clouds of Sils Maria’ vesilesiyle Fransız sinemasına iddialı bir giriş yapan Kristen Stewart’ın başına gelen en iyi şey bu olabilir.   Onu seven bunu da sever: ‘The Tree / Ağaç’ (2010)

7. PORTO

Neden izlemeli? ‘Before Sunrise’ romantizmi sağ olsun, yabancı bir şehirde yolları kesişen Amerikalı adamla Fransız kadının etkileşiminden unutulmaz bir aşk doğacağına inancımız tam. Ama ‘Porto’dan sonra fikrimiz değişecek. Kısa süre önce kaybettiğimiz Anton Yelchin son kez başrolde. Onu seven bunu da sever: ‘Weekend / Hafta Sonu’ (2011)

8. CAMERAPERSON / KAMERAİNSAN

Neden izlemeli? İrili ufaklı birçok belgeselin görüntü yönetmenliğini yaptıktan sonra bu kez kamerasını kendi yolculuğuna çeviren Kirsten Johnson, uzun yıllardır kamerasına malzeme olan her şeyi elden geçiriyor; belgeselci ile “belge”nin ilişkisini masaya yatırıyor. 2016’nın en sevilen belgesellerinden biri. Onu seven bunu da sever: ‘In film nist / Bu Bir Film Değil’ (2011)

9. LA MORT DE LOUIS XIV / 14. LOUİS’NİN ÖLÜMÜ

Neden izlemeli? Albert Serra filmlerinin durağan ve çiğ gerçekliği herkese göre değil, ama kısa bir jet lag’in ardından, bünyeniz yönetmenin zamanı kullanma yöntemine alışınca, boyut değiştireceğinizi garanti ediyoruz. Neredeyse tamamı, Fransa’nın en uzun süre tahtta kalan kralı, 14. Louis’nin ölüm döşeğinde geçen ‘La mort de Louis XIV’, kabarık perukların ve köklü monarşi geleneklerinin evreninde inanılmaz bir sahicilikle çevrelenmiş halde. Üstelik başrolde, 14 yaşındayken rol aldığı François Truffaut başyapıtı ‘Les Quatre Cents Coups’tan hatırlayacağınız, bugün 72 yaşındaki Jean-Pierre Léaud var! Onu seven bunu da sever: ‘Història de la meva mort / Ölümümün Hikayesi’ (2013)

10. A TESTRÖL ÉS LÉLEKRÖL / BEDEN VE RUH

Neden izlemeli? Birkaç ay önce Berlin’de Altın Ayı alan filmi İstanbul Film Festivali’nde izlemek adettendir. İşin aslı bu seferki, “pek de tatmin etmeyen Altın Ayı’lı filmler” döngüsünü kırabilir. Macar filmi ‘A Teströl és Lélekröl’, sıra dışı bir ton tutturan, duygusal, şiirsel, taptaze, şaşırtıcı bir aşk filmi. Onu seven bunu da sever: ‘Imagine / Hayallerin Ötesinde’ (2012)

11. ANA, MON AMOUR / ANA, SEVGİLİM

Neden izlemeli? Önceki filmi ‘Pozitia copilului’ ile Altın Ayı kazanan Cãlin Peter Netzer, yeni filmiyle yine Berlin’de arz-ı endam etti. Netzer, yıllara yayılan bir ilişkinin farklı dönemlerini karışık olarak anlattığı filminde, huzursuz sinemasına sadık kalıyor. ‘Ana, mon amour’, sancılı ilişki filmlerinden hoşlananlar için ideal, ama Yeni Romanya sinemasından çıktığı için sadece bir ilişki filmi olmadığını da vurgulamak gerek. İşin içinde aileler de var, sağlık sorunları da; toplumsal dönüşüm de var, nesiller arası uçurum da. Aşk ile yoğrulmuş hayal kırıklığına serbest atlayış. Onu seven bunu da sever: ‘5x2 / Beş Kere İki’ (2004)

12. ESTIU 1993 / ‘93 YAZI

Neden izlemeli? Carla Simon Pipó’nun Berlin’den ödüllü ilk filmi ‘Estiu 1993’, ailesini kaybeden küçük bir kızın dayısının evinde başladığı yeni hayatının ilk yazını anlatırken, bizlerinki dahil bambaşka çocuklukların kırgınlığını ve mahzunluğunu yükleniyor. Çocuk oyuncuya hayran olacaksınız.   Onu seven bunu da sever: ‘Jeux interdits / Yasak Oyunlar’ (1952)

13. CHEMI BEDNIERI OJAKHI / BENİM MUTLU AİLEM

Neden izlemeli? Gürcistan’dan çıkan ‘Chemi Bednieri Ojakhi’, alçak tavanlar, küçük odalar, kalabalık sofralar ve talepkar ailesinden ölesiye bunalmış, orta yaşlı bir kadının özgürleşme macerasını konu alıyor. Gürcü toplumuna dair önemli saptamalarda bulunan film, iç mekan kullanımında iddialı. Onu seven bunu da sever: ‘Gloria’ (2013)

14. RAW

Neden izlemeli? Sinemada cinsel uyanış, büyüme hikayesi, kızkardeşler ilişkisi, uyum sorunları, ergen öfkesi ve beden korkusu adına bildiğiniz her şeyi unutun. Çünkü ‘Raw’ gibi bir film izlemediniz. Cannes’da görücüye çıktığından beri dillerden düşmüyor. Toronto’da bazı seyircileri hastanelik ettiği için, “izlemesi en zor filmler” listesinin çiçeği burnunda üyelerinden biri oluverdi. Vejetaryen Justine’in “yeni öğrenci” olmanın ölmekten beter olduğu bir okulda başına gelenler, gözlerinizi yuvalarından fırlatacak. Sahi, feminizm ile yamyamlığın yolunu kesiştiren başka film var mı? Onu seven bunu da sever: ‘Ginger Snaps’ (2000)

15. FIXEUR 

Neden izlemeli? Hiçbir akım; vicdanıyla çatışan, ilkeleriyle hırsları arasında sıkışıp kalmış, kafası karışık karakterleri, Yeni Romanya sineması kadar sevemez. ‘Fixeur’de tam da böyle bir karakterin dünyasını başına yıkan, öyle sarsıcı bir sahne var ki, izledikten sonra bir süre daha sizinle kalacak. Onu seven bunu da sever: ‘Bacalaureat / Mezuniyet’ (2016)

16. HOUNDS OF LOVE / AV KÖPEKLERİ

Neden izlemeli? Adam kaçırma filmlerinin çoğunda gerilimin dozu kaçmasın diye kaçırılan ile kaçıran arasındaki ilişkinin psikolojik boyutu belli sınırlar dahilinde incelenirken, Avustralya’dan çıkan bu ilk film kendini olduğu gibi bu boyuta adıyor. Stilize, asap bozucu ve tüyler ürpertici. Onu seven bunu da sever: ‘Eden Lake / Kan Gölü’ (2008)

17. SAFARI 

Neden izlemeli? Hayatta başınıza gelecek en berbat şeylerden biri, günün birinde bir Ulrich Seidl filminde kendinize rastlamak olsa gerek. Ancak bir Ulrich Seidl filmine malzeme olmuşsanız, zaten neyin gerçekten berbat olduğu konusunda pek bir fikriniz yok demektir. Örneğin ‘Safari’de izleyeceğiniz, Afrika’daki av turlarına katılıp öldürdükleri hayvanların önünde fotoğraf çektiren Avrupalı turistlerin akıl sağlıkları yerinde, ama vicdanlarından haber alınamıyor. Av turizmi denen illeti icat edenler ‘Safari’yi izlemeyecek, ama dayanma gücünüz varsa siz mutlaka izleyin. Onu seven bunu da sever: ‘Im Keller / Bodrumda’ (2014)

18. РАЙ / CENNET 

Neden izlemeli? İkinci Dünya Savaşı’nda yaşanan soykırım vahşetinin tam ortasına, ama kitlesel trajedinin biraz ötesine konuşlanan ‘Рай’, üç kişinin birbiriyle kesişen öykülerine odaklanarak, bildiğiniz toplama kampı filmlerinden ayrılıyor. Andrei Konchalovsky’e Venedik’te En İyi Yönetmen ödülü kazandırdı. Onu seven bunu da sever: ‘Ida’ (2013)

19. FINAL PORTRAIT / SON PORTRE

Neden izlemeli? Çok sık film çekmeyen, bu yüzden birçoğumuzun sadece oyuncu kimliğiyle tanıdığı Stanley Tucci imzalı ‘Final Portrait’, İsviçreli heykeltraş/ressam Alberto Giacometti’nin son zamanlarını ve son takıntısını anlatıyor. Tucci, hem sanatçıya çok benzeyen hem de onun ruhunu olduğu gibi üzerine geçirecek yegane aktörü bulmuş: Geoffrey Rush. Onu seven bunu da sever: ‘Renoir’ (2012)

20. BEZBOG / VİCDANSIZ 

Neden izlemeli? Son yıllarda Bulgaristan’dan çıkan en iyi filmlerden ‘Vicdansız’, çirkin bir şehirde yaşayan gaddar insanların dünyasına sokuyor seyirciyi. Hazmı zor; ama fazla karanlık, melankolik ve kötülük dolu bu filmde bazı şeyler göründüğü gibi değil. Dünyanın yükü omuzlarınıza çökecek. Onu seven bunu da sever: ‘Üçüncü Sayfa’ (1999)

21. SUPER DARK TIMES / SÜPER KARANLIK ZAMANLAR

Neden izlemeli? Sinemada kendine özgü bir alttür oluşturan büyüme öyküleriyle ergen gerilim filmlerinin evliliğinden doğan ‘Super Dark Times’, 90’ların başında bir Amerikan banliyösünde lise çağındaki iki yakın dostun arasını bozan bir trajedinin ertesine uzanıyor. Karanlık, kabusvari, şiddete eğilimli ve stil sahibi bir ilk film. Onu seven bunu da sever: ‘Efterskalv / Bundan Sonra’ (2015)

22. HJARTASTEINN / GENÇLİK BAŞIMDA DUMAN

Neden izlemeli? İzlanda’nın küçük balıkçı kasabasında ergenliğe adım atmış çocuklar, her şeyin ve herkesin onlara karşı olduğu bir dönemden geçiyorlar. Birbirlerinden başka kimseleri yok. Görsel olarak hayran olunacak ustalıktaki ‘Hjartasteinn’, acı/tatlı bir ilk aşk öyküsü. İzlanda coğrafyasına ekstra puan, lütfen. Onu seven bunu da sever: ‘Tomboy / Erkek Fatma’ (2011)

23. PLAC ZABAW / OYUN ALANI

Neden izlemeli? Yurt dışındaki film festivallerinde büyük tartışmalara neden olan, çok beğenenlerle nefret edenler arasında üçüncü bir grubun varlığına rastlamadığımız bu Polonya filmi, çocuk zalimliği üzerine seyri zor bir eser. Filmin soğukkanlılığı, sağlam sinirleri bile altüst edebilir. Onu seven bunu da sever: ‘We Need to Talk About Kevin / Kevin Hakkında Konuşmalıyız’ (2011)

24. FREE FIRE / ATEŞ SERBEST

Neden izlemeli? Çoğunluğu tek mekanda geçen ve silahların konuştuğu bir aksiyon-komedi olarak, ‘Free Fire’ tam yönetmen Ben Wheatley’nin kalemi. 70’lerde yasa dışı işlerle uğraşan iki çete bir depoda karşılaşıyor ve ortalık karışıyor. Kafa karıştıran ilişkiler yok. Elimizde şık bir kadro ve seyirci dostu, matrak bir aksiyon var. Onu seven bunu da sever: ‘Seven Psychopaths / Yedi Psikopat’ (2012)

25. LIBERAMI / KURTAR BENİ

Neden izlemeli? Korku filmlerinde her türlüsünü izlediğimiz şeytan çıkarma eyleminin gerçek hayatta nasıl bir yer tuttuğunu hiç düşündünüz mü? Bu İtalyan belgeseli, modern hayatın orta yerinde mutsuzluklarının sebebini şeytanda arayan insanlar üzerinden inanç ve psikoloji ilişkisini sorguluyor. Fazlasıyla ilginç. Onu seven bunu da sever: ‘Hostage to the Devil’ (2016)

26. PARIS PIEDS NUS / PARİS BÜYÜSÜ

Neden izlemeli? Dominique Abel-Fiona Gordon çiftinin hayranlık uyandıran beden dili, filmlerinin set dekorasyonu, karakterleri arasında kurulan “dokunsanız kırılacak” romantizm ve sinemadaki Jacques Tati izciliği takdirimizi topluyor. Bu kez Paris’te buluşuyorlar. Aralarında kısa süre önce kaybettiğimiz müthiş Emmanuelle Riva da var. Onu seven bunu da sever: ‘La fée / Aşk Perisi’ (2011)

27. SLAVA / KOL SAATİ 

Neden izlemeli? Kristina Grozeva ve Petar Valchanov, yerinde olmak istemeyeceğiniz ana karakterler yaratmaya devam ediyorlar. Bulgaristan sinemasında önemli bir çıkış yakalayan ikilinin, yeni filmlerindeki yozlaşmış ve ahlaksız dünyaya giriş bu taraftan. Dürüst bir adamın ibretlik hikayesi. Onu seven bunu da sever: ‘La fille inconnue / Meçhul Kız’ (2016)

28. VERSUS: THE LIFE AND FILMS OF KEN LOACH / KARŞI YÖNETMEN: KEN LOACH

Neden izlemeli? Ken Loach sinemasını kendinden ve sevenlerinden dinlemek için bundan daha uygun bir zaman olamaz. ‘I, Daniel Blake’ ile geçen yıl Cannes’da Altın Palmiye kazanan, tüm dünyada işçi sınıfının sesi olmuş usta yönetmenle, Ken Loach’u Ken Loach yapan şartları masaya yatırıyoruz. Onu seven bunu da sever: ‘Krzysztof Kieslowski: I'm So-So...’ (1996)

29. GIMME DANGER

Neden izlemeli? Jim Jarmusch, The Stooges’ın gelmiş geçmiş en iyi rock’n’roll grubu olduğunu düşünüyor, ancak bu iddiasını müzik tarihçileriyle tartışmaya niyeti yok. ‘Gimme Danger’, önce Jarmusch’un dostu Iggy Pop’a sonra grubunun müzik yolculuğuna odaklanan, kişisel bir belgesel. Onu seven bunu da sever: ‘Cobain: Montage of Heck’ (2015)

30. WO BU SHI PAN JIN LIAN / BEN MADAME BOVARY DEĞİLİM

Neden izlemeli? Büyük kısmını ekranın tam ortasına yerleştirilmiş bir dairenin içinden izleyeceğiniz ‘Wo bu shi Pan Jin Lian’, kocasının oyuna getirip boşamaya çalıştığı bir kadının Çin bürokrasisiyle mücadelesine odaklanıyor. Biçimciliği işlevsel kılmayı başarmış, hınzır bir toplumsal taşlama örneği. Onu seven bunu da sever: ‘Mies vailla menneisyyttä / Geçmişi Olmayan Adam’ (2002)

31. MANIFESTO

Neden izlemeli? Tek bilet fiyatına 13 Cate Blanchett! ‘Manifesto’ bir filmden çok bir  sanat projesi. Julian Rosefeldt, sanat tarihinin derinliklerinden çekip çıkardığı 60’a yakın sanatçı manifestosunu genişçe bir kapta yoğurmuş ve her birini Blanchett’in canlandırdığı, 13 ayrı karakterin ağzından çıkan monologlar şeklinde yeniden dünyaya kazandırmış. Blanchett filmde öğretmen, fabrika işçisi ya da evsiz adam gibi birbiriyle ilgisi olmayan kimliklere bürünüyor; toplumda sanat ve sanatçının yeri üzerine, bir yerlere yazmak isteyeceğiniz cümleler kuruyor. Bir nevi, sanat tarihi dile gelmiş, içini döküyor. Tuhaf, ama çekici bir gösteri. Onu seven bunu da sever: ‘The Future of Art’ (2010)

32. AUSTERLITZ

Neden izlemeli? Yıllar önce büyük acıların yaşandığı yerleri bir turist olarak gezerken, nasıl bir ruh haline bürünür insan? Naziler’in toplama kamplarını ziyaret eden turistleri dışarıdan izleyen ‘Austerlitz’e bakılırsa, ölüm kampı olsun ya da olmasın turistik olan her şey geçmişle bağlantısını kaybediyor. İbretlik bir belgesel. Onu seven bunu da sever: ‘Safari’ (2016)

33. SAMEBLOD / DEĞİŞİM

Neden izlemeli? İsveç’in Samiler’i ilkel bir ırk olarak gördüğü 30’larda geçen ‘Sameblod’, içinde bulunduğu şartlara, gördüğü muameleye, kaderine ve etnik kökenine savaş açan 14 yaşında bir kızın, gözlerinden ateş saçan mücadelesini konu alıyor. Irkçılığa dair, çarpıcı bir ilk film. Onu seven bunu da sever: ‘Después de Lucía / Lucía’dan Sonra’ (2012)

34. LOS DECENTES / EDEPLİLER

Neden izlemeli? Lukas Valenta Rinner, en tuhaf kıyamet filmleri listesine üst sıralardan giren ilk filmi ‘Parabellum’dan sonra ‘Los decentes’te de ağırkanlı kamerasıyla toplumsal sınıf geleneğine sivri oklar gönderiyor. Ama bu kez çıplakların komün yaşam fikrinde umuda da yer var. Onu seven bunu da sever: ‘Parabellum’ (2015)

35. SOUVENIR / BİR YILDIZ DÖNÜYOR

Neden izlemeli? Isabelle Huppert’in de bazen sakin ve zararsız karakterlere ihtiyacı var. Oscar’a aday olduğu ‘Elle’ ve ‘L’avenir’den sonra 2016’ya bir de ‘Souvenir’i sığdıran Huppert, bu filmde daha önce hiç olmadığı bir kadını canlandırıyor: Yıllar önce yaşadığı kısa müzik macerasına geri dönüş yapmaya çalışan, eski bir şarkıcıyı. Onu seven bunu da sever: ‘The Intern / Stajyer’ (2015)

36. PLATEIA AMERIKIS / AMERİKA MEYDANI

Neden izlemeli? Yasa dışı yollarla Avrupa’ya giriş yapmaya çalışan mültecilerin ana duraklarından Atina’da, ırkçılığın karşısına kaçış umudunu koyan bu Yunan filmi, mülteci krizine dair çekilen filmler arasında içeriden, öz eleştirel bakışıyla dikkat çekiyor. Atina’nın yerine İstanbul’u koymak serbest.   Onu seven bunu da sever: ‘The Good Postman’ (2016)

(Nisan 2017, TimeOut İstanbul)