#no sé per què però em fa ràbia

[lesfoteses]

Els runners

18 de febrer del 2023

He anat a buscar el dorsal per la mitja marató de Barcelona que té lloc demà al matí, diumenge. No és ni la primera mitja ni la primera cursa que faig, per la qual cosa ja ho havia vist abans, però sempre que vaig a buscar el dorsal no em puc estar de sorprendre’m quan veig que hi ha penya que ja va disfressada de runner per anar només a recollir el puto número en un foli que s’enganxaran amb imperdibles i la bossa cutre del corredor. ¿Per què nassos aneu disfressats ja amb les Nike Pegasus que es nota que no fa ni un mes que teniu, la rebequeta Domyos penjada de la cintura per les mànigues, els leggins i la samarreta transpirable del Decathlon? Per què aneu vestits com si la cursa hagués de començar en un parell d’hores? És que penseu dormir amb la roba ja posada per demà sortir disparats? Posats a dir tonteries, em semblaria el més intel·ligent i una justificació aparentment coherent, això d’anar vestit de runner el dia abans d’una cursa.

Això d’anar vestit així per cridar l’atenció i que els de l’entorn pensem “ah mira, aquest deu fer temps que es prepara” no deixa de ser com una indumentària per demostrar algo. Necessiten demostrar que ja van néixer preparats, que si d’ells depèn, escolta, posa una meta i una escopeta de fogueo i carda un tret a l’aire i dona la sortida, que els runners que ja van vestits de runners correran. Per coses així, em cauen malament els runners. No tots són així, per sort. Per sort hi ha gent normal, o almenys, gent que vesteix normal i va a recollir el dorsal i després tornarà a casa, es posarà el pijama, soparà, potser una dutxeta ràpida abans d’anar a dormir, i demà esmorzarà i es VESTIRÀ per anar a córrer.

Una altra cosa que no suporto dels runners són els que van a recollir el dorsal disfressats i JA FAN PUDOR DE SUAT. O que el dia de la cursa, esperant per començar a córrer, ja fan la peste que faran quan acabin. Com pot ser? Els segons deuen ser els que el dia abans van anar disfressats de runner i efectivament han dormit amb la roba ja posada, hòstia de Deu. I els que avui ja fan pudor no ho sé, però fill meu, renta a 40° la roba d’esport, que ja ets grandet per saber fer rentadores.

Jo no em considero runner, però reconec que corro a vegades curses d’aquestes. Però no em sento runner, no caço amb cap mentalitat de runner, tinc un Garmin que només em poso quan surto a córrer, detall que per mi és important a l’hora de classificar un runner. El runner porta el Garmin posat fins i tot quan dorm, per què? Per demà veure les pulsacions mentre dorm. Té algun interès? Per mi, cap ni un. Si se’t para el cor, demà tampoc ho podràs veure registrat a l’app perquè estaràs mort. Així que què t’importa saber si dissabte t’ha bategat més ràpid el cor que divendres anterior? És més: realment els runners s’ho miren? Fijo que no, que ho tenen per tenir registrat i si un dia d’aquí 7 anys hi pensen, o ara per exemple llegint les foteses hi pensen, potser ho consultaran. I? Res. Absolutament res, seguiran la seva vida normal i portant el Garmin. A mi l’únic que m’emprenya és quan la meva parella és aquest perfil de persona, el Marc dorm amb el cony de rellotge al canell esquerra, la banda que dona a mi. Per la qual cosa, tinc el puto rellotge allà donant-me la turra. Si anés al terapeuta segurament diria que “tot ve d’aquí”, que la meva ràbia contra els runners ve del Garmin del Marc que dorm amb nosaltres al llit. Me la suda. Continuo condemnant els qui van disfressats de runner per anar a recollir el dorsal. N’he fet un tuit, i d’aquesta manera em dono per satisfeta avui.

[guillemelgat]

Pregunta per als meus seguidors catalans: quin diferència feu entre vós/vostè/tu? Amb qui faries servir cadascun? Mai he après la diferència i només faig servir el “tu” però sé que de vegades sí que és important fer servir els altres

[publicitaria-87percent]

I tu, què vols ser de gran?

28/02/2021 · DIA -1

- Dra. Insight: Benvinguts a universitaris anònims. Seieu a la cadira que us faci més ràbia i ja sabeu com funciona la resta. Això sí, intenteu respectar les vostres companyes i fer-les sentir com us agradaria que us fessin sentir amb vosaltres. Qui vol començar? Vinga, tu mateixa, la que es mossega els repèls dels dits.

+ Aina: (merda, per què a mi?) Hola, jo sóc l'Aina, tinc 21 anys...

- Totxs: (a l'uníson i amb cares llargues) hoooola Ainaaaaaaa!

+ Aina: ... bé, com deia, tinc 21 anys i suposo que sóc aquí pels mateixos motius que vosaltres: no sé què fer amb la meva vida. Porto quatre anys estudiant a la uni i aquest any acabo. Bé, de fet porto tota la meva vida estudiant i aquí estic, encara sense saber què vull ser de gran. Em provoca vertigen el fet d'acabar d'estudiar, suposo que és perquè mai he viscut sense fer-ho. Falten exactament 4 mesos i mig per acabar la carrera de publicitat i relacions públiques, si tot va bé, clar. I llavors què? Què se suposa que s'esperarà de mi quan tingui el títol sota el braç? Molts dies m'aixeco amb una mena de no-se-què a dins que m'angoixa. Visc sota la pressió del "no seràs ningú" que algun cop m'havien dit a l'ESO. Merda, i si tenien raó? L'únic que realment tinc clar ara mateix és que encara no sé què vull ser de gran.

M'he equivocat de carrera? Crec que aquesta és la pregunta que més ha ressonat al meu cap durant els darrers quatre anys. Sí, definitivament sí. Tota la vida m'han dit que era una noia creativa, que tenia idees de bomber i que la imaginació era el meu fort. Penso que mai m'ho he acabat de creure del tot, potser perquè l'opinió de la meva mare és massa poc objectiva o potser perquè mai he acabat de confiar en mi mateixa al 100%. A segon de batxillerat, entre selectivitat, exàmens finals, el BatxiBac i tot el daltabaix hormonal que suposa estar a punt de fer 18 anys, tampoc tenia res clar. Ara de veritat, és una liada que amb 17 anys et posin la pressió de decidir el rumb de la teva vida. "La setmana que ve ens has de portar el full amb les carreres que t'agradaria estudiar", recordo que em van dir. "Amics, no sé ni quin és el meu plat preferit, com voleu que em decideixi entre 10.000 carreres", pensava jo.

I així és com, d'entre traducció, educació infantil, educació social i turisme (altres carreres que em continuen cridant l'atenció), vaig acabar entrant a publicitat i relacions públiques a la UAB. Era la meva primera opció. Recordo perfectament que la vaig posar al capdamunt de la llista perquè els noms de les assignatures sonaven guai. Ah, i també perquè no pensava que arribaria a la nota de tall. Resulta que el 12,24 que vaig treure a la selectivitat va ser la nota més alta de la carrera. Què dius, flipada? Encara recordo el primer dia que vaig trepitjar la facu per fer la matrícula. La dona que passava llista a l'entrada em va fer posar vermella com una tomata felicitant-me per haver tret la millor nota de la meva promoció a la sele. Volia fondre'm.  Notava que aquell passadís inhòspit estava ple de persones que em miraven. I jo, sense conèixer ningú, allà palplantada pensant que aquell moment acabava d'encetar la meva etapa universitària. Quatre anys després, els passadissos de la facu ja són casa, totes aquelles persones que em miraven el primer dia s'han convertit en companyes de classe, i algunes, bones amigues. Quatre anys després, m'he adonat que aquella nota no valia per a res. Que les notes, en general, són un pur tràmit. Que el que realment importa és allò que es queda a dins el teu cap després d'entregar l'examen final de l'assignatura. 

Ara mateix podríem dir que són publicitària al 87%. Sí, m’he posat a calcular els crèdits que he superat i he fet una regla de tres. No us enganyaré, ara mateix torno a tenir dubtes i a estar nerviosa, per això xerro tant. Demà començo una nova etapa dins la vida universitària. Sembla que va de debò això ja. Demà és el meu primer dia de pràctiques a Basetis. Estic nerviosa perquè no sé si donaré la talla, perquè no sé si sabré aplicar tot el que he après aquests quatre anys i perquè a partir de demà començaré a veure si realment la publi és el que m'agrada o no. Quin iuiu, eh! (...Aina cagadubtes, ja va sent hora que callis, no trobes?) Ara de veritat, estic molt il·lusionada i amb nervis, però dels bons. Tinc ganes de conèixer les noves companyes de feina, de veure les oficines (que es veu que són a La Pedrera), i de conèixer els projectes que tindré entre mans. També tinc ganes de posar-me a prova, de donar-ho tot i de demostrar que puc fer-ho! Em motiva començar a introduir-me al món laboral amb Basetis, ja que pel que he anat investigant, és una empresa que té uns valors i una manera de fer que crec que encaixaran amb mi.

Demà hem quedat a les 10h a La Pedrera. Coneixeré la Sara, la meva tutora de pràctiques a Basetis i també em deixaran un ordinador. Demà serà dels únics dies presencials, ja que a causa del maleït coronavirus, la resta de dies faré teletreball. Crec que això és el que em fa més mandra ara mateix. Però vaja, tocarà fer-me ben amiga de l'ordinador i de les videotrucades. A veure quants dies aguanto portant pantalons normals i sabates i no pas la part de baix del pijama i les sabatilles! Fem apostes?

Pd: Resulta que demà també em faran dues fotos per la web de Basetis: una "normal" i una altra més divertida, amb algun objecte que em defineixi. He pensat que portaré la motxilla d’anar de ruta (amb la màrfega inclosa jeje). Sóc un caragolet que sempre va amunt i avall amb la casa a sobre. Podríem dir que sóc una mica nòmada i que segurament, el fet que tingui un peu al Pirineu i un altre a Cerdanyola, fa que la meva closca m’acompanyi allà on vaig. I per què no a Basetis? De ben segur que ompliré aquesta motxilla de coneixements i experiències úniques durant els pròxims mesos. Au! Motxilla a l’esquena, i a caminar!

- Dra. Insight: Moltes gràcies, Aina, per compartir la teva experiència. Està molt bé que facis aquesta reflexió sobre com et sents i com has arribat fins aquí. Molts ànims per demà, esperem que a la pròxima reunió d'universitaris anònims ens expliquis com ha anat! Qui s'anima a continuar?

87% publicitaria 

[traficantedenubes]

💔

Donar puntades a lo primer que em trova per davant, no és la solució. Me fet mal al peu, però no és res comparat amb el que m'has fet al cor. Sé que ja fa 4 mesos d'allò, però els records apareixen de tot arreu. El temps passa i cada cop em costa menys superar-ho, però hi han moments que sembla que torni a aquella famosa vigília de Sant Valentí. Sé que el nostre camí es va partir en dos, i que molt probablement, no es tornarà a unir. I també sé que recordar només les coses bones, fan que el meu cor es trenqui encara més. No soc capaç de mirar-te a la cara, no sóc capaç de dir tot el que em passa pel cap, i no soc capaç de que ningú omplir el buit abismal que vas deixar dintre meu. I no tinc ràbia, ni rancor, només impotència i tristesa perquè sé que no puc fer res per canviar això. Segueixo tenint ganes de plorar...moltes ganes. Què ha estat de nosaltres? Aquells que somreien com uns idiotes, que vivien al seu món de fantasía i que portaven escrit al somriure la paraula amor... Els mesos van passant i jo segueixo esperant que alguna cosa canviï. Crec que hauria de deixar d'escriure això, això que mai arribarà a canviar el món.

PD: Ha sigut una perdua de temps.

[suturesdigitals]

afers cordials o tenir vint anys i detestar les persones més guapes que tu

Quan vaig dir a la becky que la nostra universitat donava diners a l’IDF em va mirar desafiant i em va dir demostra-m’ho. Així, sense més. Que li demostrés, esperant que hagués portat amb mi un maletí ple de paperam sobre fonts de financiació, papers amb el títol d’israelian military aid and procurement, o jo què sé. Com que no li vaig demostrar res, va dir-me que no m’hauria de creure tot el que llegeixo a twitter. Després li vaig dir que jo aprenia més a twitter que a la universitat, i sé que ella va pensar en la nostra amistat, o la nostra relació, en la violència que li despertava ben endins, actriu com sóc jo. Va pensar en la nostra relació i en quant de nociu seria l’alliberament feminista si totes les dones, evocades pel mimetisme, traduïssin el meu caràcter. Jo només havia anat a casa seva sense sostenidors i a beure vi, per parlar de coses que m’interessaven i que potser a ella també, esperant la reconciliació en l’acord entre nosaltres. Oblidava que quan ella em convidava a casa seva només ho feia per reinstaurar el seu odi cap a mi (o una enveja molt apuntalada en la malícia). Potser em convidava a beure vi per creure’s –de nou i durant les hores que duraria la nostra quedada– que era menys imbècil i que tenia millor cutis que jo. És molt possible que ambdues siguin certes. A la becky la paraula que l’encenia era la de comunisme, una que per tant jo pronunciava amb freqüència i delit, com qui s’enllafarna menjant figues; tampoc la culpo, però li vessava la Romania de la boca, salivava i m’explicava els relats ferotges dels seus avantpassats, em deia que encara vestia permanents els llegats de la republica socialistă sota les ungles, i jo només assentia i a ella li feia més ràbia la meva aparent complaença que no pas que fos obertament marxista-leninista. També, suposo, suportava poc el saber-se desafiada. 

Un dia vaig pensar que li podria dir que em mastrubo amb una foto de nicolae ceaușescu. Pensava en quines accions desencadenaria l’atreviment: segurament em rebenta l’ampolla de vi al cap. I pensant-hi, de morir, nosaltres –els de la generació z– en tenim moltes ganes, però també som la generació més procrastinadora. És aquest punt comú el que assegura la nostra continuïtat.  

El mateix dia de la disputa sobre l’IDF vam tenir aquesta conversa: becky: quin highlighter portes? / jo: només estic suant / becky: quin highligher portes? / jo: maybelline

No és que ens detestéssim, però és que la becky és una d’aquestes persones que a les eleccions presidencials del 16 a amèrikkka hagués votat la hillary clinton enlloc d’en trump, i no precisament perquè fos la lesser of two evils. Els votants a la primera són pitjors persones, això és el que hi ha: els segons creuen en déu, mentre que els primers creuen en l’ellen degeneres.

Això últim és una broma. Fa més de mig any que no veig la becky; tinc menys acne. 

[laspitz]

Emocions i colors!!

Aquest és un llibre que segurament molts ja coneixeu, però si no és així el recomano 100%

 Amb el monstre de colors podem treballar les diferents emocions amb els infants, parlar de com ens sentim, si ens hem sentit en alguna situació com el monstre...

Un monstre és el protagonista d'aquest conte, un monstre però molt especial i diferència del que podem pensar en un primer moment no fa por! El monstre protagonista del conte té un problema i és que no sap que li passa! No sap si està content, trist, enfadat, nerviós, calmat, si té por... s'ha fet un embolic amb les seves emocions i ara li toca desfer aquest embolic ja que totes les emocions barrejades no funcionen massa bé! I preguntareu com podrà fer-ho oi?

Doncs el monstre resoldrà els seus problemes gràcies a una amiga que l'ajudarà a classificar les seves emocions en pots i encara més identificarà cada emoció amb un color!!! Així tenim el groc del Sol per l'alegria,  el blau del mar per la tristesa,  el vermell del foc per la ràbia, el verd de les fulles dels arbres per la calma, el negre per la por i el rosa per l'amor!!!

En acabar el conte descobrim el problema real del monstre... està enamorat i evidentment l'amor a vegades és d'allò més complicat!Totes les emocions són importants però juntes i sense control a vegades no ens ajuden i és llavors quan ens preguntem: què em passa? o no sé que em passa? - aquesta podria ser la reflexió que podem treure del conte, un conte penso que ideal per grans i petits, un conte que permet unir el món dels sentiments amb els colors i fins tot amb els petits permet anar més enllà i preguntar-nos que li passaria si tingués ganes, de quin color seria llavors o bé si té son... podem per tant reflexionar i anar molt més enllà del que tenim pensat o proposat ja que a vegades són ells mateixos els que ens obren un diàleg i ens permeten descobrir aspectes que per nosaltres passen desapercebuts.

Amb aquest conte treballem les emocions d’una manera divertida, és molt important educar les emocions, treballar per afavorir la consciència, la regulació i autonomia emocional. Ens ajudarà a ser més competents socialment i emocionalment.

[metempsicosis]

És com quan algú pregunta a una de les víctimes de bullying per què li ha passat a ell i no a algú altre. Tots, totes, responen sempre el mateix: "No ho sé", la qual cosa els fa sentir insegurs, amb por que la persona que se'ls escolta pensi que estan exagerant o arrodonint els fets, o que hi hagi un motiu que ells no han sabut trobar.  Però en veritat, dir "No ho sé" és contestar aquesta Pregunta Cop De Puny que els esclata a la cara amb la mà oberta.  I tot i així tothom els ho pregunta.  Sempre.  Encara que ell, com jo, hàgim deixat de preguntar-nos-ho.  Jo no recordo haver pensat si hi havia un motiu, si tenien més raons els qui exerceixen la crueltat que jo, que si hi havia una causa també hi havia una explicació, que la veritat la tenia la gent que em feia mal.  Recordo avergonyir-me'n, pensar que els havia mostrat alguna cosa de mi que hauria d'haver amagat, recordo la incredulitat i la por.  Però no les raons, perquè en veritat, en veritat: mai no n'hi ha.  I n'estan farts!  Tots els nois i noies amb qui parlo aquests dies em diuen que, sobretot, estan farts que tothom busqui una raó al seu turment,  com si això donés als torturadors gairebé la raó.  Com si hi hagués un motiu que ells han descobert i nosaltres no (Com vols que et tractin si ets tan malcarada? Per què haurien de voler-se fer amics teus si tu no hi poses res de part teva?  Ja està bé que et sentis diferent, però dissimula.  Deixa de donar sempre la teva opinió.  No vulguis allunyar-te'n.  Fes un esforç, hòstia, fes un esforç).

Lolita Bosch, La ràbia, 2016

[messybunlife]

T'ho repeteixo

Ja torna a ser dilluns. Això significa que cada cop queda menys per poder dir-te que t'estimo a cau d'orella.

La cosa avui va de repetir-te tot el que ja saps, però a vegades no saps del tot, d'altres ho dubtes plenament i algunes arribes a estar-ne segur.

Avui sóc on sóc per dir-te que t'estimo. Per dir-te que ets l'amor de la meva vida. Per dir-te que t'agraeixo que m'hagis acompanyat fins el dia d'avui. Per dir-te que mai hauria demanat més. Per dir-te que ets tot el que podria desitjar. Que ets el millor regal, d'aniversari, d'un dia com qualsevol altre, de reis, de sant… Que ets el millor regal que la vida em podia haver fet mai. Tu. Per dir-te que t'adoro i que això no pot deixar de ser així. Per dir-te que amb tu vull créixer. Vull viure. Vull ser. Vull aprendre. Vull madurar. Vull sentir-me tan gran com només tu em pots fer sentir. Vull sentir-me tan petita com realment sóc i més, entre els teus braços. Per dir-te que al teu costat vull una vida, i totes les que vagin després. Per dir-te que vull que tinguem un gos, un gat i… la veritat és que m'imagino una situació més o menys així: que jo vingui de treballar, arribi a casa i en braços porti un cadell, o potser dos. I amb cara de llàstima i molt emocionada a la vegada et digui “mira què he trobat al carrer”. I tu em miris amb cara de “què faré jo amb tu, estàs boja” i em diguis “però si ja en tenim quatre…”. Si pogués em quedaria per mi tots els gossos abandonats i maltractats i els acabats de néixer i els que són molt grans ja també. A tots, em fa mal el cor quan els veig patir.

Per dir-te que vull que tinguem casa nostra, el nostre cotxe i el nostre mirall sobre el nostre llit de la nostra habitació. Per dir-te que ets el meu company de vida, el meu amor, el meu rei. Per dir-te que des que era més mocosa que ara, vas ser tu. Per dir-te que sempre has sigut tu i només seràs tu. Per dir-te que vull esborrar tot el mal i tot el dolor que sents. Que vull fer-te oblidar tot el que t'ha anat trencant amb el pas dels anys, o si més no, fer que sigui un record llunyà, dels que es veuen borrosos a dins del cap. Que vull fer-te sentir que estàs vivint en un somni dels més agradables que hagis pogut tenir mai. Vull fer-te sentir la plenitud de l'alegria. Vull fer-te sentir. I vull fer-te feliç.

També per dir-te totes les ganes que tinc de veure’t sempre, de sentir-te, d'escoltar-te, les ganes que tinc de compartir amb tu els millors moments de la meva vida, els pitjors també.

Sóc aquí, a més a més, per dir-te que necessito que pensis més abans d'actuar. Abans de parlar, de fet. Que calculis si m'has de dir o no m'has de dir algunes coses quan tu et sents malament. Que enlloc d'atacar-me, dir-me coses que segurament no mereixo que em diguis i em facis sentir malament, aprofitis que em tens al teu costat i que jo t'estimo. Que ho aprofitis recolzant-te en mi, no donant-me cops com si fos una paret que aguantarà totes les teves patades. Perquè t'estimo, però no vull patir. Crec que de fet, ningú vol patir; i també crec que els dos patim quan tu tens un mal moment. T'escric per demanar-te que després de tant de temps facis l'esforç de creure, de confiar en la teva nena. En que mai t'ha fallat ni amb el cap, en que t'estima, t'adora i només a tu. Sempre només tu perquè no necessita res més a part de tu, ja que tu ho omples tot. Paral.lelament et dic que jo també tinc els meus alts i baixos, però mai em veuràs pagant-los amb tu, per molt malament que em senti, ja que tu no tens la culpa de que a mi em passin algunes coses pel cap. La veritat és que hi ha hagut molts cops que ho he acabat pagant amb tu perquè tu pagaves lo teu amb mi. Per tant, jo responia amb ràbia i demano perdó per les formes una i mil vegades.

A continuació t'escric per dir-te que tu i jo som un. De fet, som dos, però ens sentim com un. I dos són més forts que un de sol. Per això mateix els mals haurien de fer menys mal, l'amor hauria de ser més fort, nosaltres en si hauríem de ser més forts. Perquè ni jo estic sola ni tu estàs sol. Perquè ens tenim l'un a l'altre i això per mi, val or. Per dir-te que no vull que mai m'abandonis, que no vull que mai et cansis de mi, que no vull avorrir-te, que no vull que et falti res al meu costat. Però si passa, ho respectaré. Per dir-te que sempre respectaré les teves decisions. Perquè jo t'estimo. T'estimo molt, i també t'escric per això. Per dir-te que t'estimo amb bogeria, que les vegades que t'he dit que estic obsessionada amb tu i que no és sa no m'has cregut. Però és veritat. T'estimo d'una manera obsessiva, d'una manera en què no responc i se m'envà el cap, d'una manera totalment per fora de l'àrea de qualsevol raó. Per dir-te que jo t'estimo amb tot de mi, amb tot el que sé, tal com he après al teu costat perquè és aquí on he après a estimar.

Per dir-te que et vull per sempre.

[unamadelletres]

El Drac. (Part 3)

 Aquell plany trencava el cor al més valent. La princesa s'afanyà arribar. Una mica abans d'arribar, baixà del cavall perquè aquest no s'espantés i s'encaminà cap a la cova. L'ambient era pesat, fred. Ja era negra nit, fora de la cova la lluna plena il·luminava el camí, però un cop va arribar a l'entrada, va veure que hauria d'haver pensat una manera d'il·luminar-se dins d'ella. A poc a poc va començar a entrar: -Drac, sou aquí? Sóc la princesa, si us plau, sortiu. No veig res. Us vinc avisar. El meu pare no ha entrat en raó, vindrà cap aquí i prestarà batalla. Em sap molt de greu, jo creia que entendria que no sou dolent. Marxeu, fugiu, si us plau! No vull que us facin mal. Una remor que venia del fons de la cova ressonar per les parets. - Ja us ho vaig dir - ara ja no era una veu suau i dolça- Us vaig dir que em vindrien a buscar. Per això no volia que marxés ningú. Si em tenen por, no em deixen sol i no em volen matar. Era una veu greu, trencada. - Ho sento molt. Perdoneu. Com us puc ajudar? - Ara marxaré, a buscar un altre lloc on poder-me amagar. Ja està. Marxo i no tornaré. - No, si us plau, jo us vull sentir un altre cop recitant. De cop el drac es mostrà, havia callat. Ensumava l'aire. - Ja vénen. Són aquí i no tardaran a trobar l'entrada. He de marxar abans no arribin. - No. Espera. Que vinguin, no et tocaran mentre jo sigui aquí. Posarem fi a això. Prou de fugir. Ben a prop d'on eren se sentien veus: - Majestat, aquest no és el cavall de la vostra filla? La princesa no havia pensat en tot. Hauria d'haver amagat el cavall, tot i que no es pensava que arribarien tan d'hora. - Pare, sóc aquí - Un murmuri va delatar que el grup ja eren a la porta de la cova-. - Filla meva, què hi fas aquí? No erets al llit! Aparta't d'aquesta bèstia! - No, de cap manera pare. Ja n'hi ha prou. Vull que el deixeu en pau. No entenc per què no el voleu al poble, ha demostrat que no és una bèstia. Només vol companyia, i podria explicar contes i històries als infants i als adults, que alguns es veu que també els hi fa falta. - Mare de Déu, princesa, s'heu tornat boja? Que us ha encantat? Defenseu una bèstia que us vol menjar! - Va dir un dels cavallers - - Jo no vull menjar-me a ningú! - bramar el drac, indignat-. - Hahahahaha no em feu riure bèstia! Segur que el que vols és enredar-.nos perquè et portem al poble i te'ns mengis a tots! No ho permetré pas! - Va cridar un altre cavaller desenfundant la seva espasa -. El drac és posar en posició de defensa, la veritat és que fins i tot la princesa es va espantar. Tan dolç que podia ser i ara era una bèstia temible. - Prou! Desa la teva espasa. Si no el voleu, deixeu-lo marxar. Però no es vessarà sang aquesta nit. Per sobre m... No va acabar de dir la frase que el cavaller que havia parlat últim s'abalançà cap al drac. Però amb tan mala sort que el drac fou prou ràpid per apartar-se però no la princesa, la qual va ferir en un costat amb l'espasa. Ella va caure a terra ferida mirant-se el cavaller amb ràbia continguda. El drac s'acostà al seu costat i el rei deixà anar un xiscle i s'agenollà. - Filla meva! Què has fet?! Estàs bé? L'hem de portar al castell ràpid! - Ho sento, ho sento - balbucejava el cavaller - estava al mig, s'ha posat al mig! I de sobte, un rugit ressonar en la nit. El drac encara era allí! Els havia marxat del cap per complet! Aquest plantà cara als cavallers els quals allunyà amb un rugit i el rei, amb la cara d'amoïnat, va quedar clavat al costat de la princesa. - Deixeu-me majestat. Acorralar la princesa amb una ala i allà on hi havia la ferida, passà l'urpa... la sang que sortia es va aturar de cop i de la que ja havia perdut la princesa, en va néixer un roser de roses grans i vermelles. - Gràcies! - De res princesa, sé fer altres coses a part de recitar - va somriure el drac. - Gra-gràcies - va tartamudejar el rei- Com ho heu fet? - La màgia és molt difícil d'explicar, majestat. - contestar el drac-. - Ho veus pare? Ho veus?! - Sí, sí. Teníeu raó filla. Si voleu marxar sou lliure - va dir dirigint-se al drac- si ens disculpeu per tot el que us hem fet i us voleu quedar, serà un honor. Podeu quedar-vos aquí, jo mateix ordenaré que ningú us molesti ni us faci mal, i qui ho intenti, respondrà davant meu (Aquesta última frase la va dir amb un to lleugerament més alt). Podeu venir quant vulgueu al poble. Us podeu instal·lar a la plaça del poble per recitar. Serà un honor escoltar-vos. I un cop més, accepteu les nostres disculpes. - Però majestat, se'heu tornat boig? - El cavaller que havia atacat a la princesa tenia la cara blanca com el paper - És un drac i si... Però... - Però res cavaller. Demà ho anunciaré a la plaça. El drac és lliure. I si decideix quedar-se, serà benvingut i ningú, repeteixo ningú, li farà mal. Ha quedat clar? - Ara tornem al castell, demà tinc molta feina - va dir el rei - la princesa ha de descansar i jo hauré d'explicar-ho tot (o quasi tot) el que ha passat i fer saber les noves ordenances. Drac, sabeu que sereu ben rebut, demà quan el sol estigui el més amunt possible, us esperem al poble. Anem. I amb un cop de cap es va acomiadar el rei i va pujar al cavall. El drac va somriure. - Guarda la teva espasa - digué la princesa, passant pel costat del cavaller i pujant al seu- la violència, només duu més violència i sempre s'acaba fent mal a l'innocent. I amb un somriure, li donà una rosa que havia tallat del roser que sorgí de la seva sang.

[guillemelgat]

Comença la quarta (!!!) setmana d’El català a casa, aquesta setmana tenim un conte curt de Pere Calders, un autor molt conegut. Es diu “Fet d’armes” i forma part de la col·lecció Cròniques de la veritat oculta.

Un dia, fent guerra, vaig trobar-me separat de la meva gent, sense armes, sol i desemparat com mai. Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia preveure que el meu concurs no devia ésser decisiu i la batalla feia via, amb un soroll i una quantitat de morts que esgarrifava.

Vaig asseure'm a la vora d'un camí per fer determinades reflexions sobre aquest estat de coses, i vet aquí que, de sobte, un paracaigudista vestit d'una manera estranya va prendre terra a prop meu. Sota la capa que portava, s'hi veia una metralladora i una bicicleta plegable, tot això dissimulat, és clar.

Va acostar-se'm i amb un accent estranger molt marcat em preguntà:

–¿Que em podríeu dir si vaig bé per anar a l'Ajuntament d'aquest poblet?

(Per allí, la setmana passada, hi havia un poble.)

–No sigueu ase –vaig dir-li–. Se us veu de seguida que sou un enemic, i si aneu cap allí us agafaran.

Això el va desconcertar, i després de fer un soroll amb els dits que denotava la seva ràbia replicà:

–Ja m'ho semblava, que no ho havien previst tot –respongué–. Què em fa falta? ¿Quin és el detall que m'acusa?

–Aquest uniforme que porteu és caducat. Fa més de dos anys que el nostre general el va suprimir, donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informat, vosaltres.

–L'hem tret d'un diccionari –va dir-me amb tristesa.

Es va asseure al meu costat, aguantant-se el cap amb les mans, segons sembla per pensar amb més garanties. Jo me'l mirava i de cop li vaig dir:

–Vós i jo el que hauríem de fer és barallar-nos. Si portés armes com vós ja us ho diria d'una altra manera...

–No –digué–, no valdria. De fet estem fora del camp de batalla i els resultats que obtinguéssim no serien homologats oficialment. El que hem de fer és mirar d'entrar al camp, i allí, si ens toca, ens les mesurarem.

Provàrem fins a deu vegades d'entrar a la batalla, però una paret de bales i de fum ho impedia. Per mirar de descobrir una escletxa, pujàrem en un petit turó que dominava l'espectacle. Des d'allí es veia que la guerra seguia amb una gran empenta i que hi havia tot el podien demanar els generals.

L'enemic em digué:

–Vist des d'aquí fa l'efecte que, segons com hi entréssim, més aviat faríem nosa...

(Vaig fer que sí amb el cap.)

–... I, això no obstant, entre vós i jo hi ha una qüestió pendent –acabà.

Jo trobava que tenia tota la raó, i per tal d'ajudar-lo vaig suggerir.

–I si anéssim a cops de puny?

–No, tampoc. Devem un cert respecte al progrés, pel prestigi del vostre país i del meu. És difícil –digué–, és positivament difícil.

Pensant, vaig trobar una solució:

–Ja ho sé! Ens ho podem fer a la ratlleta. Si guanyeu vós podeu usar el meu uniforme correcte i fer-me presoner; si guanyo jo, el presoner sereu vós i el material de guerra que porteu passarà a les nostres mans. Fet?

S'hi avingué, jugàrem i vaig guanyar jo. Aquella mateixa tarda, entrava al campament, portant el meu botí, i quan el general, ple de satisfacció pel meu treball, em va preguntar quina recompensa volia, li vaig dir que, si no li feia res, em quedaria la bicicleta.

📝 Tasca 1: Llegeix el text. Fés una llista de paraules que no coneixes, i buscar-ne els significats.

📍Fés un post amb… la llista de paraules i significats, i sobretot amb paraules que encara no entens després de buscar les seves definicions.